Llums i ombres a Can Ginestà: trajectòria escultòrica de Pilar Montserrat, del viatge a la Xina als “Petits confinaments”

Fem ara l'entrevista com us havíem anunciat, és l'últim espai que us portem per avui, per això tenim la Pilar Montserrat amb nosaltres. Pilar, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, benvinguda aquí a Ràdio d'Esvern i al programa, a la plaça Mireia també en concret. Gràcies per baixar de Can Ginestà aquesta estoneta. No sé si hem interrompit alguna visita, guiada. Avui no tenia, però avui hem vingut amics. Parlem precisament d'aquesta exposició que està ara mateix al celler de Can Ginestà, Llums i ombres, al celler de Can Ginestà, com deia, fins al proper 14 de desembre. Ja, més o menys ho heu explicat al principi, vaig tenir la sort de fer una visita guiada una mica inesperada, perquè em vaig unir a un grup que ja estava fent aquesta visita, i va ser molt positiu poder entendre a través teu, bàsicament autòleg d'aquesta obra, què és el que estaves exposant. Estem a escoltar una música xinesa, la gent potser s'està fent una idea del que és, però a grans trets ens podries fer una mica una breu explicació del que és aquesta exposició i després entrem una mica en detall de cada part de l'expo. A l'exposició veureu una miqueta la meva trajectòria com a artista des d'aproximadament el 2007 fins a l'actualitat. Sobretot les obres majoritàries són d'aquest any passat, del 2020, i hi ha molts materials diversos, és una escultura que no és figurativa, però fa evocació a formes abstractes o més figuratives, llums, colors, diferents materials, diferents mides. És el que jo vaig fent des que vaig fer Bellasarts, no he parat de crear. A més, ets professora també de... Sí, aquí a Sant Lluís, estic a l'institut, sí. Per tant, forma part ja de tu, més enllà de la professió, de tu com a persona, aquest art, i l'art cap a l'escultura, no? Més aviat no tant la pintura, no tant potser els colors... Bé, quan estudiem Bellasarts el que fem són unes assignatures comunes i després ens especialitzem. Jo em vaig especialitzant en escultura, però més que escultura en sí, que és tot el que seria en 3D, ara li diem instal·lació perquè l'escultura dialoga amb l'espai. I llavors no és només una obra que està posada en un lloc, sinó que hi ha diverses escultures que entre sí van definint o van donant més idea i et pots immersir dintre del discurs. Perquè t'és més agradable o t'és més fluid potser treballar amb escultura o amb instal·lacions, en aquest cas, per la part més manual, potser? Bé, jo intento sempre treballar amb diferents materials i trio el material per les seves propietats, i entre elles el color, però sobretot les altres propietats que no es veuen des de fora, sinó que les pateixes quan treballes quan el material és molt dur, com el ferro, que és el que acostuma a treballar més, i necessites unes eines específiques perquè amb les mans no en tens prou, però depèn del moment de la meva vida, he fet moltes coses cosint o teixint amb diferents materials, amb ferros prims o... Bé, m'agrada agafar el que se'm passa pel davant, jo l'agafo i intento treballar. En aquesta ruta guiada per l'exposició, ens vas explicar, i animo a tothom que s'hi pot també la faci, que vagin a la consergeria de Can Ginestà i que s'apuntin, ens vas explicar que en aquesta diferenciació de materials que escolts, alguns és perquè ja els tens per casa, perquè potser són sobres o restes d'altres, i d'altres els adquireixes tu, és a dir, decideixes comprar-los o adquirir-los. A l'hora de decidir quin material treballaràs, de quina manera ho decideixes? És a dir, com tractes aquesta decisió? Jo crec que el material em tria a mi, jo no trio el material. D'alguna forma estic predisposada a fer una sèrie de coses i vaig buscant el moment que ho veig, dic, mira, aquest, i vaig fent proves. I la meva manera de treballar sempre és anar revisant el que estic fent i a vegades el deixo aparcat, unes hores, uns dies, uns mesos, uns anys, i a mesura que vaig treballant, vaig veient i vaig dient això sí, això no, i això ja està acabat. I, bueno, vaig sentint una miqueta el que em transmet el que jo estic fent. i si m'agrada o no m'agrada, bàsicament. I hi ha llocs, no?, hi ha països del món que, pel que vas explicar, també t'han influenciat una mica, no?, tot i haver exposat també a llocs com, crec que Lisboa, no?, França, Portugal, Espanya també. Volies anar a Xina, també, no?, amb les teves, amb la teva obra, no? Vaig anar a una residència d'artistes. Val. I vas estar, crec que ens va explicar gairebé un mes, no? Més, més d'un mes. Un mes d'un mes. Sí. En aquest viatge vas fer unes 2.000 fotografies, crec que... Sí, més, més. Les 2.000 són les seleccionades. Són les seleccionades. Sí. I aquesta és una de les parts per on t'agrada començar aquesta ruta, o aquesta guia, no?, per l'exposició. Per això també ens has demanat una mica aquesta música xinesa. Quant t'ha impactat aquesta cultura a l'hora de traslladar-ho a l'art? Bé, jo volia anar a la Xina perquè és una cultura que per mi és la més diferent de tot el que és l'Orient. I de Xina, estic parlant també de Japó. L'Orient jo crec que és el lloc més divers a la nostra cultura que podem trobar, tant per la manera d'escriure, per la manera d'entendre la vida, i volia conèixer-ho. Per conèixer les altres cultures, jo crec que s'ha de viatjar. La millor manera de saber o d'entendre com pensa l'altre és estar en el seu país, menjant el que menja ell i fent al màxim el que... dintre les seves possibilitats el que tu tens, no? Té un pes important en aquesta exposició perquè hi ha dues parts que aboquen a Xina, amb aquest pas de diapositives, que és un inici o un punt inicial potser de l'expo, i han acabat fotografies ja amb làmina, empreses, també amb alguns elements adherits o enganxats, en aquest cas, que has fusionat la part gairebé tàctil amb la visual. Sí, bé, jo volia començar l'exposició per la part com més antiga, que és aquesta visita a la Xina. Jo no podia portar-me de la Xina escultures, llavors vaig fer molta fotografia, me la vaig emportar cap aquí, i basant-me en aquestes imatges vaig treballar com jo estic acostumada, imprimint i després treballant les tres dimensions. I van sortir uns ensamblatges, i arrel d'això després van sortir unes escultures, de la qual hi ha una penjada, entren a la dreta, penjada bastant amunt, també unes cintes de colors. I més que res l'exposició vol ser, vull deixar com unes pedretes, la primera seria la de la Xina, però després van haver-hi coses que jo he fet al llarg del meu recorregut artístic, i que el que volen ser és una orientació, una pincellada del que jo he fet dintre de la meva carrera artística, paral·lelament a la de professora, que clar, l'has anat portant a vegades sense poder fer res d'escultura, a vegades fent-ne més, i llavors la idea quan visites l'exposició és que vegis una miqueta la trajectòria i puguis lligar aquestes coses i entendre què és el que trobes al final, que és bàsicament el 2020 i aquest estiu. En el 2020, precisament, trobem una part també nascuda, potser, del confinament. Sí, sí, petits confinaments, és totalment confinament. Com pots escriure aquesta obra, aquesta part de l'obra? El confinament ens aganxava a tots improvís, de... Sin quererlo ni... Sí, sense planejar res. I amb els materials que tenia a casa vaig començar a fer coses. I bàsicament tenia feltra i una malla metàl·lica que m'havia sobrat d'una altra escultura i vaig començar a treballar. I, bueno, jo espero que passeu a veure-la. És de les obres que més em diuen això em suggereix o això m'impacta, no? Sí? Sí, sí, sí. Perquè també hi ha el punt de la interpretació personal de cadascú que visiti i interpreti, li posi un nom. Sí. Allò, què t'han dit sobre aquesta obra? Què els hi aboca? Bueno, sobretot veuen màscares. Màscares d'apicultor, perquè tenen una part que és la reixa i una altra part que és la tela. Però després també veuen... Ara mateix m'ha dit una col·lega, a una companya de l'institut, que li recordaven a quan operen la cara. Et fan una estètica i et posen una mena de funda a la cara, no? I dic, ostres, jo no ho sé, no he vist mai, no, tampoc era aquesta intenció, però és la visió que tenia ella i li he donat mal rotllo. Però també les curasses d'aquestes esgrimes que es posen als espadatxins. Sí. O sigui, cadascú veu una cosa totalment diferent, eh? Sí, sí, sí. En funció de la seva experiència, clar. Finestres també veuen com si això... De fet, el títol Petits confinaments ens porta a pensar a veure'ns petitons i relacionar-nos amb aquells foradets, no? Que podíem mirar des de dins, però gairebé no podíem sortir massa fora. Bé, hi ha una part de la transparència de la porositat que fa pensar en què és el que pot entrar i sortir i què és el que no passa per allà, no? Clar. Clar, tot depèn de l'escala. Clar. Clar, una micro... Una nanopartícula ja pot entrar i sortir tranquil·lament, no? Sí, sí, sí, sí. Al costat, just si ens girem a l'esquerra, estic com fent un tour virtual mental, eh? Per l'exposició, Pilar. Hi ha com una... Clar, em costa descriure perquè crec que a tothom li posa el nom d'ous, trencats. Però aboca la feminitat, o almenys era la idea, o és la idea, no? D'aquesta part de l'exposició. La feminitat està present en totes les meves obres, crec, tot i que hi ha algunes que són més dures. Totes aquestes que tenen forma més arrodonida, algunes recorden una forma d'un pit, recorden a la maternitat, a més a l'ou, però recordo de l'ou de Brancusi, no? És allò com la partícula primigenia, no? A partir de la qual tot és forma, no? Però són ous que estan trencats i estan buits. I per la part de dintre estan pintats daurats. Que el daurat, per mi, evoca aquella part més etèria, més religiosa o més espiritual. Costa aconseguir aquests materials? Tots estan aconseguits al llarg de molts anys. i els guardo d'una manera especial perquè van resorgint al llarg de la meva trajectòria. Sí, potser hi ha materials que tenen 4 o 5 anys que ara els agafes, no? Sí, sí. Que ara cobren vida, diguéssim. Sí, sí, sí. I n'hi ha alguns que siguin més complicats potser d'aconseguir que d'altres. Sí, i tant. Com per exemple... O de treballar. La fibra de vidre jo ara no podria treballar-la. No tinc la infraestructura. Però, clar, has de tenir un espai ventilat i... O, per exemple, aquí a Sant Lluís jo no puc treballar el ferro. No tinc el taller de ferro. Clar. Perquè ja pots imaginar que per soldar o per tallar o fins i tot una fragua o un jungue no en tinc aquí. Estàs utilitzant paraules tècniques, no sé si tothom ho està entenent, però ara que dius ferro, la part final que jo vaig veure almenys d'aquesta exposició de Llums i Ombres precisament és el ferro, el protagonista, també amb una malla metàl·lica. Allà déu-n'hi-do a les hores de treball d'aquestes planxes, que són, no sé, finestres? Bé, jo vull dir que el que es veu aquí és una quarta part del que vaig fer aquest estiu. Vaig treballar moltíssim i menys mal que m'han ajudat a triar. He tingut un comissari que li estic molt agraïda, el Pau Minguet, i juntament amb la Llanira em van ajudar a triar perquè tenia tanta cosa que jo no sabia què era millor o pitjor posar o on posar el què. Sí que tenia una mica d'idea, però van ser ells que em van ajudar a triar. Jo, bàsicament, faig dos grups, un que serien les ferides i un altre que serien les finestres. Per els noms ja es veu que unes són més amables o més tranquil·les o més quadrades per l'assistema de finestra i les altres són una mica més doloroses o més en formes més allargades i no se sap massa bé si s'estan obrint, s'estan tancant, però també tenen aquesta malla que les manté, que les aguanta, que no se sap si estan... És una porositat, no? És una... Alguna té llum a dintre i es veu que allà no hi ha el material, no hi ha el ferro que és el material dur. I m'he deixat una part del mig, que més o menys l'has comentada, que just quan entres és la que tens, no?, directament la que veus gairebé des de fora de la casa de Can Ginestà, que són una espècie de formes que sobresurten de la paret, potser per explicar-ho d'una manera així figurativa, no? És curiós el material, per això, perquè sembla mimbre, però no ho és. Explica'ns què és, aquell material. És una cinta plàstica que s'utilitza per embalar palers de materials pesats. És una cinta d'uns dos centímetres de gruix, d'ampla, bastant gruixuda i bastant forta. I jo em vaig trobar un rotllo d'aquests, no sé si el 2003 o el 2004, la basura, i el tenia, el tenia, i el 2005 va sortir la possibilitat de treballar-lo i vaig començar a incorporar-lo a les obres i de tant en quant encara surt. Va sortint el material. El més curiós també d'aquesta obra, almenys el que em va sobtemir, va ser que vas dir, toqueu, poseu la mà dins, no? No sé si és massa habitual que un artista, en fi, que t'obri les portes a tocar, normalment és no toquis, no, vigila, no? I en aquest cas, o en aquesta part de l'exposició, diguem, pots posar la mà dins i a dins hi ha com una seda, no? Bé, jo vull dir que en tota l'exposició a mi m'agrada que la gent pugui tocar. Tocar no és trencar, tocar és dir a veure aquest material si és suau, si és fred, si està pulit. És que, clar, la pintura tu no la pots tocar perquè l'embrutes, però l'escultura em sembla a mi bastant important que la gent la pugui gaudir, també en el sentit del tacte, perquè si no et quedes sense una part. I és important, jo quan estic amb els meus amics el que faig és agafar una escultura i donar-los, perquè el fet que pesi el ferro, clar, no, no, la gent no s'imagina quan pesa un ferro, i és important, no? Treballar-ho no deu ser massa fàcil, aquestes peces. Per treballar cada material s'ha de tenir una predisposició diferent. Per treballar el ferro has d'estar molt fort, has d'estar bastant ben situat, com si diguien, perquè és un material molt exigent a nivell físic. I per transportar-les, abans comentaves que també amb el comissariat de l'exposició et van ajudar també a fer una mica la tria, no? No sé si ja vas arribar aquí amb totes les peces i es va fer la tria, o ho fas prèviament i ja portes només les que s'exposen? Sí, amb el comissari vam quedar abans del confinament, ja vam estar mirant les obres i vam fer una mica de tria, però llavors no tenia el de ferro de l'estiu, i ja vam dir quines sí, quines potser no, i vam fer una pretria. I després de l'estiu vaig tornar a quedar amb el comissari, vam distribuir una miqueta i fer una miqueta més d'ordre. Però les de ferro les vaig portar a totes, perquè no sabíem exactament quantes que abrien, perquè un cop estan allà l'espai, les has de veure. I segons com, a mi m'agrada més triar i que cada obra respiri, perquè si no els hi deixes el seu espai, és com quan tu la poses a la paret i a la penja, si li poses la llum és com si l'obra s'obris. I llavors realment és quan la veus, perquè mentre tu l'estàs fent al taller està brut, no hi ha una paret blanca, no hi ha una llum clara. El moment que tu la penges i ella se independitza de tu, és quan realment és com que neix. Que curiós aquesta frase, quan la peça s'independitza de tu, cobra la vida o neix. Tinc una curiositat per anar acabant, Pilar, entre la teva biografia. Trobo que hi ha un punt molt original, entre d'altres, però un dels punts més originals és que has realitzat quatre simpòsims internacionals d'escultura en neu. T'ho comentat també fora de micròfons. Com es modela la neu? A més, unes peces, crec que, no sé, quines dimensions tenen aquestes peces? Doncs, això normalment es fa en pistes d'esquí. Són concursos que es treballa cinc dies entre setmana en equips. Nosaltres ho feiem en equips de tres persones, perquè és el que anaven les estacions. Ho he fet en dues estacions d'esquí diferents a França. Aquí a Espanya jo crec que no es fa. I llavors a l'estació el que fan durant diverses setmanes és preparar amb mollos que són com encofrats. Tenen encofrats de tres metres cúbics i van tirant la neu que es retiren del carrer i la van compactant. Llavors, quan arriba el moment de fer l'escultura, retiren l'encofrat. Tu ja quan arribes tens allà el bloc de neu, que a vegades fa quatre metres d'alt. Depèn del que hagi aneu aviat aquell any. i allà treballes bàsicament amb passant fred i amb molta força, perquè normalment no pots fer-ho amb veïnes de motor. Ho has de fer amb veïnes manuals, amb serrotxos, amb pales, amb pics, i a vegades amb les mans. O fins i tot a vegades el que vam fer va ser deixar una palangana perquè gelés l'aigua a la nit i al matí poder posar el vidre d'una càmera que havíem fet a dintre. perquè entres la llum filtrada pel vidre que era gel. Pilat, seguiria fent preguntes d'aquest tema, però ens ha passat el temps. De fet, ja ens hem passat les 7 de la tarda, cosa que no m'acostuma a passar en el programa, però estic fora ja de temps. Moltes gràcies per venir fins aquí. Espero que hi hagi molta gent que passi a veure l'exposició, que personalment també la recomano. Tenen temps fins al 14 de desembre. El 19. El 19, perdona, el 19 de desembre. I també si tenen l'oportunitat de fer la visita guiada amb tu, doncs, vaja, millor que millor, ja serà impagable que vagi molt bé, Pilar. Gràcies. I molts èxits. Gràcies. Adéu. Adéu. I bé, com deia, nosaltres ens hem passat gairebé un minut. Això vol dir que ens estem menjant el temps... El temps no, ens estem menjant el bolletí informatiu. Així que, doncs bé, fins aquí el programa de la plaça Mireia. Tornem demà divendres. Que tingueu molt bon vespre i fins demà. Adéu. Que tingueu molt bon vespre i fins demà.