Maternitat real i ficció a “Els dies que vindran”: rodatge durant l’embaràs, premis, producció al Born i l’impacte d’“Una gossa en un descampat”

I ara sí, tenim amb nosaltres la Maria Rodríguez Soto. Maria, bona tarda. Hola, molt bona tarda. Molt bona tarda i encantada i benvinguda a la plaça Mireia, al magasin de tardes de Ràdio d'Esvern. És un plaer parlar amb tu, la veritat, poder parlar directament amb tu, protagonista de la pel·lícula. Així que benvinguda al programa. Faig un molt breu resum introductori. Avui parlàvem, com dèiem, la Maria Rodríguez Soto, l'actriu protagonista dels dies que vindran, una pel·lícula espanyola dirigida per Carlos Marqués Marcet, director també d'altres pel·lícules com En tierra firme del 2017 o 10.000 quilòmetres del 2014, que de fet aquesta va ser la seva òpera prima. Els dies que vindran, que és la pel·lícula de la qual ara parlarem amb la Maria, és un descobriment constant de la vida d'una parella, la Vir i el Lluís, que estan protagonitzats, precisament per la Maria Rodríguez Soto i també David Verdaguer, amb el tret de sortida d'un any de relació com a parella i un predictor que els diu que estan embarassats. Així que durant els nou mesos d'embaràs es mostra la vida d'aquesta recent parella, que de cop i volta i quasi sense haver après a ser dos, han de pensar en ser tres. Així que és una experiència que entenc que és molt i molt transformadora. Escolta, Maria, primer de tot, enhorabona per aquesta nena a la vida real i una pregunta obligatòria. Com t'has sentit rodant en una pel·lícula durant el teu embaràs real i a més sense haver de fingir que ho estaves? Exacte, exacte. Doncs mira, com a ningú els deus diria. Perquè a més a més jo vaig tenir un embaràs meravellós, quan em sentia molt forta, no vaig tenir cap tipus de problema ni de contraindicació mèdica. Llavors jo tenia moltes, moltes ganes de treballar i que el Carlos pensés en aquesta idea, perquè va ser ell el generador d'aquesta idea, quan es va parlar que estàvem embarassats, se li va acudir la idea de crear una ficció a partir d'un embaràs. perquè també, si heu vist altres pel·lícules del Carlos, sempre li encanta parlar sobre les relacions i sobre el fet de tenir o no tenir fills, aquest moment quan tens 30 anys que t'ho planteges i li vas donant voltes i voltes. Llavors era com una combinació, jo crec, per ell, acabar així. I a més, digues, digues. I va ser molt fàcil, va ser molt maco, no sé, va ser molt senzill, com si no ho estigués, m'entens? Perquè la gent en tingui que ve, era com molt normal. A més, recentment, en una entrevista al canal BTV, vas comentar que, justament ara que has estat embarassada, que t'ha passat una mica el contrari del que potser s'acostuma a pensar en aquestes situacions, és a dir, has estat mare i no has parat de rebre també ofertes de feina com aquesta, per exemple? Exacte, exacte. Ha sigut com he anat a la contra. Bé, jo d'inici, quan em vaig quedar embarassada, no tant, o sigui, jo tenia feina, però de fet també em va caure una feina per l'efecte d'estar embarassada. És a dir, que jo anava encarrilada com totes les dones d'aquest país, no? A no tenir feina o que el món laboral li donés com l'esquena. Sí. Però de cop, al fer aquesta pel·lícula, jo crec, no ho sé, s'ha visualitzat des d'un altre punt de vista, després també vaig fer un càsting de teatre just al París i de cop em van agafar, llavors, després també a la tele, amb el com si fos ahir, va passar exactament el mateix, no? Vull dir, s'han com alienat els astres i llavors jo prego a no sé qui ha de pregar perquè això ens passi a totes. Home, i tant, exacte, que passi a totes i que sigui com una norma, no? Que l'embaràs no freni, sinó que acceleri, no? Exacte. I parlant de maternitat, d'embaràs, en alguna vegada també has dit que l'horror forma part d'una maternitat, no? I sense volguer espantar ningú. Exacte, però és com una realitat, no? Perquè també amb el que volíem fer amb aquesta pel·lícula, bueno, volíem explicar part del que comporta un embaràs i la idea que tu tens del que serà tenir un fill o una filla, no? Llavors volíem també treure les úniques parts que s'ensenyen de l'embaràs, aquest embaràs com perfecta rosa o la maternitat, que és el millor que t'ha passat a la vida, doncs segurament moltes vegades és cert, però hi ha moltes altres vegades que no ho és, perquè és un canvi transformador que és molt dur, perquè jo sincerament penso que quan ets mare de cop has de passar una espècie de dol. A veure si m'explico. És a dir, tu ja has de ser una segona persona a la teva vida, però d'una manera instintiva i també voluntària. Però això, encara que tu ho facis de manera voluntària i instintiva, també requereix d'una espècie de dol amb tu mateixa, saps? No sé si m'explico bé. És com un acomiadament personal per donar pas a una altra... Exacte, per donar pas a una altra cosa que ho fas la mar de benvinguda, però hi ha moments que això ho trobes a faltar també. O l'improvisar, doncs l'improvisar s'ha acabat, perquè hi ha uns horaris que són més importants que els teus, que són els donadors, després els dona nena... i llavors tot això passa com per sobre. I també hi ha una cosa molt forta que m'ha passat si bé amb mare, que és que és de la única cosa per la qual me'n penedeixo de ser mare, és perquè el temps passa tan ràpid. Certo. Tan ràpid que és un número de Déu abans d'ho en t'arabatat. Sí, és potser una manera de veure un rellotge biològic que en temps real com ha accelerat, no?, potser. Clar, i de cop veus de la teva nena que era un bebè recent nascut i de cop ha passat el temps, de cop la mires i ja tens uns anys i hi penses. Uau, és que clar, no només passa en parella, saps? Clar, exacte. Jo ho visc perquè soc tieta i més o menys he vist que l'evolució en un any i mig ha estat molt ràpida. Dic, per mi també ha passat un any i mig. Clar, clar. Déu-n'hi-do. I això, òbviament, és un premi. Bueno, un premi es podria considerar un premi, no?, donar la vida a una nena en aquest cas. I també has comentat en alguna ocasió que els premis, per exemple, el que vas recollir a Milloc Trio a Màlaga, no?, que tenen un punt psicològic, potser, no?, perquè t'ajuden, per un costat, a pujar aquest reconeixement, no?, diguéssim, a nivell públic també, no?, però a la part, potser, et sorprèn, no?, òbviament, un premi sempre et sorprèn. Et sorprèn i et reafirma o t'afirma que tu hagis visitat durant molt de temps per poder dedicar-te al que tu vols, no?, que en el meu cas era el que tu vols. Llavors, que em donessin aquest premi com a nivell... A mi mai m'havien donat un premi, mai, a la meva vida. L'últim premi que m'havien donat va ser a l'escola quan feien els premis de Sant Jordi, saps el que et vull dir? No està mal, no està mal. Va ser com molt espacial per mi, perquè portava molts anys, ja ha hagut moments en els quals no he treballat tant, perquè no hi ha gaire oferta, perquè és un mercat molt petit, perquè les grans empreses, les grans productores, no s'atreveixen a comprar cares noves, llavors és com un peix que es mossega la cua. Llavors, jo veure que havia assolit com que estava allà, en aquest moment, al Festival de Màlaga, que m'havien donat el millor ciu, clar, era com un reafirmament de tot l'esforç que jo porto fent des que m'he volgut dedicar a això, que et passa tranquil·la i val la pena tot l'esforç que has fet, no?, i et dona com una espècie d'injecció per... Si no hi ha feina d'aquí un cert temps, doncs tira endavant, perquè les coses no són fàcils, però són... Bueno, és que quan t'agrada tant la teva feina. Home, si disfrutes i, a més, ho vius, no?, en aquest cas ser actriu no és una cosa que realment és la teva mateixa persona, per tant t'involucres al 100%, no? Clar, clar, vull dir, no?, el teu cos és com el teu estri de treball, llavors a partir d'aquí... Bueno, és molt vocacional, jo sempre ho dic, si no aguantaria amb l'espontaritat. El fet de, doncs, això, no?, de recollir un premi, suposo que també, i en certa manera va relacionat, no?, amb recollir un premi com aquest, que és que t'obre portes, finestres, no?, entrevistes a mitjans de comunicació, i a sigui, no petit, no?, llavors de cop i volta estàs més exposada, també. Clar, clar, clar, i això veus, mira, amb la feina no ho he notat tant, perquè tota la feina que he tingut era una feina que jo ja tenia abans del premi i tal, però el món de les entrevistes dels nens, això ho he notat moltíssim. I, clar, també vull dir que s'ha d'agrair, no?, perquè és una altra manera d'arribar a la gent i és com lògic, no?, perquè, bueno, és un mitjà. Totalment. I tornant una mica a la pel·lícula, els dies que vindran, la Maria, és a dir, tu mateixa, ets la Vir, que entenc que és Virgínia, no? Virgínia, Virgínia. Virgínia. I què té la Vir de Maria? O què té la Maria de Vir? Ah, mira, nosaltres, i, bueno, jo defenso una cosa, i el Carlos també, que és una frase que es diu, que jo crec que com per actuar s'ha de partir d'un mateix, però partir. Llavors, jo vaig començar a treballar amb el Carlos a partir d'improvisacions, jo era amb el Carlos sol, i després el Carlos va treballar amb el David. Llavors, en aquestes improvisacions, nosaltres treballàvem, el Carlos va predeterminar que la Vir seria com una noia de barri i periodista, i molt vinculada com a moviments socials. Llavors, a partir d'aquí vam començar a crear el personatge, llavors el Carlos em deia, ara has de pensar com es mouria aquest personatge, però imagina't que fos un animal, per trobar com l'energia, no? Llavors, jo no sé dir-te què té la Vir de la Maria i els d'actius, doncs, persona alegre, sí. Però crec que és una altra manera de treballar en el sentit que des de la creació, de dir, bueno, per exemple, jo vaig triar que la vida es mouria com una lloba per aquesta cosa instintiva que crec que té el personatge i que va com al fons de les coses. Llavors, a partir d'aquí, això es fa un dia una intro i no es torna a fer. Em refereixo que dins del cos queda aquesta sensació i tu a l'hora d'improvisar, doncs ja la tens reconeguda i pots accedir-hi, no? Llavors, què té la Vir de la Maria? Doncs moltes coses. I alhora no té res, perquè crec que també el que defineixen els personatges són les situacions amb les quals s'han trobat a la pel·lícula i aquestes situacions són tan llunyanes de la Maria i el David. O sigui, això ho vam fer molt a posta, perquè realment el que no volíem fer i el David era un documental. Teníem molt clar que teníem molt fàcil el fet que havíem que ja eren parella i aquesta relació no l'havíem de crear i que ella estava embarassada. Per tant, això no s'havia de crear. Però el que sí que s'havia de crear era una parella que no es coneixia, que no volien ser pares. També volia passar per això de la ficció real, l'autoficció i, òbviament, allunyar-vos de tot, entre cometes, real i de xou, no? Clar, clar, clar, clar. És que no volíem fer un reality-xou, perquè, bueno, és que no, volíem fer una ficció, no? Llavors, la ficció era aquesta, crear un punt de partida de la pel·lícula que fos oposadament diferent al nostre. El David i jo som una parella que ens coneixem des de fa molt de temps, estable, que volíem ser pares i ho vam intentar i ho vam aconseguir. En canvi, el que vam decidir és que aquesta parella de la pel·lícula, l'Haví i el Lluís, era una parella que feia pràcticament un any, una miqueta menys que es coneixien i es quedaven embarassats sense buscar-ho i era la decisió de si traven endavant o no traven endavant. Llavors, que els conflictes que et pots trobar amb un embaràs així són radicalment oposats els conflictes que ens hem pogut trobar nosaltres. Jo podria dir que he tingut un embaràs com màgic i meravellós, a la realitat, i a la realitat que he tingut un embarassament. Clar, clar, diferències entre realitat i ficció. Per això es diu que és una pel·lícula ficcionada, és una ficció basada sobre una realitat, que és realment el teu embaràs. Clar, la realitat és que el meu cos canvia. És la transformació del meu cos. Aquí hi ha el documental de la pel·lícula i crec que també és el bonic. Però també està molt bé perquè juguem entre la realitat i la ficció i això hi ha un punt que nosaltres sempre, quan la gent va veure la pel·lícula, si presentem el passe i tal, els diríem, sisplau, no estigueu pendents del que és veritat i del que no, perquè no va d'això. Clar. No va d'això. És que és una altra cosa. I a més, parlen de embaràs, en fi, de parella també. És bastant familiar, la pel·lícula, perquè si no vaig sent mal encaminada, crec que pares i germà teu també hi apareixen, no?, en alguna escena. Sí, també apareixen, també apareixen. és que al Carlos li encanta agafar moments de vida de la gent. Llavors, tot això, bueno, és que no sé si ho vull dir perquè no vull ser cap tipus d'espoiler, però a la pel·lícula hi ha un vídeo, hi ha un vídeo que, un vídeo casero, que sí que és veritat. Llavors, a partir d'aquí... És a dir, imatges reals de la teva infància, la infància? Sí. Bueno, no és la meva infància. És abans, la meva infància, diguem. Llavors, el Carlos va voler preguntar-li a mons pares i a meus germans i els agradaria fer una secuància i ells van dir que sí, són uns camicades, es tiren a la piscina ràpid i llavors hem agafat amb ells i vam crear com una escena albina familiar en el qual vols que no volies explicar-ho? Val, val, no fem estòilers. no val la pena explicar-ho. Llavors, no et va costar res ni convèncer-los per incloure, diguéssim, aquest tall d'imatges reals, no?, del teu abans de la vida, diguéssim, ni convèncer-los perquè participessin. No, no, res, res, estaran encantats. Però perquè, clar, a més, a tot això, el Carlos és molt amic nostre, és veïnostre, nosaltres vivim el tercer segon, ell viu el tercer primera, hi ha una relació meravellosa, els pares ja el coneixien, no?, vull dir que també és una pel·lícula que s'ha fet des d'aquest, que és una pel·lícula que vam començar amb una mà a darrere i una mà a davant perquè no teníem, va ser un projecte que el Carlos es va inventar i llavors no teníem cap tipus de financiació i després l'havíem d'aconseguir, però nosaltres ja havíem començat a gravar quan això havia passat. Per tant, era una cosa que amb uns pares quan estaven gravant la pel·lícula i la Lupe ja havia nascut perquè vam rodar fins a un any després de néixer ella, doncs uns pares venien i feien de cangurs, no?, vull dir que ha sigut tot com molt familiar i molt fàcil, llavors, era com al fons a vegades m'experiment perquè vam començar que no sabia on arribaríem i bé on hem arribat. I a més, familiar i a més local perquè vosaltres, si no m'equivoco, viviu al barri del Born i a més, moltes de les escenes potser que s'obliguin per allà, és a dir, era quasi baixar i gravar. Clar, no, no, és que la casa on nosaltres gravàvem és la casa del Carlos, per exemple. Ostres. I nosaltres vivim a la tercera primera, segona, que és el de davant, saps? Vull dir que era així de fàcil anar a rodar i hi ha molta cosa d'interior i als exteriors gairebé tots, algun, un, crec que no, o dos, però gairebé tots són pel Born. Però sobretot el que hi ha és interior, que és la casa on hem gravat tot. Sí, és una casa d'eixample, no?, de Barcelona, d'aquests sostres. Del Born, del Born. Sí, del Born, totalment. Anava a dir, parlem d'una obra també que guarda certa relació, guardar les, bueno, salvar les distàncies, diguéssim, perquè també hi ha un embaràs però és un altre enfocament totalment i una altra vivència, no?, és una gossa en un descampat, l'obra de la Salave, aquest, una obra una mica dolorosa, però també potser positiva, no?, per trencar tabús. Jo crec que és una, ha sigut una obra que, per tant, és l'obra més catàrtica que he fet, és a dir, que és l'obra amb la qual amb el públic els he sentit més a prop perquè realment crec que el que ha aconseguit la Clàudia és una cosa molt meravellosa, que és que fer del dolor i d'una experiència traumàtica un dol positiu. Ella ha aconseguit fer això amb aquesta obra. A la Clàudia el que li va passar és que va tenir una mort perinatal, ella estava embarassada cinc mesos i va trencar la bossa d'aigua i va perdre el seu fill. Llavors, ella a partir d'aquí va crear una història i ha donat veu i llum a unes coses que estan, crec que a la societat, bastant silenciades i que quan comences a fer aquest tipus de treball i la gent et comença a dir, hòstia, doncs jo, tinc una amiga, ostres, la meva mare, ostres, doncs la meva lòvia, veus que realment és hipercomú. I jo crec que el que ha aconseguit la Clàudia amb això és que a la gent que li hagi pogut passar això, que sigui reflectida, que pugui veure un punt de llum i a la gent que no ens ha passat això però que tenim en gent a prop, que sapiguem com acostar-nos-hi, que sapiguem com poder ajudar. Totalment. i crec que és molt positiu. Totalment. Òbviament no es pot comparar amb els dies que vindran però en si guarda un embaràs que va bé i un altre que malauradament no va bé però que en els dos casos és la realitat, la maca i la que a ningú li agrada però que també succeeix. I per anar acabant, Maria, tampoc et voldria treure molt de temps. David Verdaguer és la teva parella, treballeu, sou parella i pares també. Això de treballar amb ell, treballar junts, ho porteu bé? Us heu aficionat ja? Perquè seguiu fent cosetes o creareu una productora ja? El David ja ens vam conèixer treballar en el teatre fent Enric V. De fet, ens vam enamorar allà. Llavors, a mi m'agrada molt treballar amb el David. Jo crec que, a més a més, quan vam fer la pel·lícula d'estar embarassada i tal, jo no tenia feina llavors jo era com que necessitava molt treballar i ens entenem molt bé, riem molt i quan s'ha trobat després de tenir la nena doncs en el fons també era com un punt de desconnexió pels dos de trobar-nos sense aquella nena o sigui, de tornar a ser nòvios, no pares. Clar. Llavors, ho portem molt bé, la veritat. Sí, a més, no sé si teniu projectes futurs també junts, actuen junts. De moment... O no? Ah, val. Cadascú ho farà una miqueta. De moment no. Cadascú, ara una mica jo tinc la tele i bastant teatre i el David també té una cosa des de la visió i tal, o sigui que de moment no coincidim però bueno, jo crec que tot arribarà. Segurament, i tant. Escolta, ja per anar acabant, em sembrarà molt bàsic i tòpic, però has estat mare recentment, a més aquesta pel·lícula els dies que vindran ho plasma, tal qual. Consells per una noia o una dona embarassada o en procés? Vale, doncs mira, el millor consell és que no facin cas de cap consell. Bona. Bona. A mi ho han dit això i crec que és bastant meravellós. Jo crec que hi ha una cosa tant en homes com en dones que quan tenim un fill hi ha una cosa quasi d'intuïció i instint que et guia i crec que el més important és fer-nos cas a nosaltres mateixes i mateixos i ja està i sí i intenteu dormir molt abans de parir. Només us dic això. Per acumular hores, no? Per després, potser. Exacte. I anava dir un altre consell i serà que vagin a veure els dies que vindran. Sí, i aneu a veure els dies que vindran que crec que mostra una part de l'embaràs que és real però que a vegades ens costa d'expressar i que està molt bé perquè perquè si no la mirem doncs pensem mira, no som les úniques o els únics no estem tan bojos i boja. Exacte, desmitifica una mica això de l'embaràs i la perfecció que quan n'és i que l'estimes en bogeria igual també és algú que va creixent amb el temps i que cada embaràs és un món al final i cada persona ho viu diferent Exacte Totalment Doncs escolta moltíssimes gràcies Maria per atendre'ns aquesta estoneta A tu ha sigut un plaer la veritat I tant Enhorabona per aquest guardó a millor triu que va rebre a Màlaga i a més els enjustencs i s'enjustencs que es podran veure aquesta pel·lícula els dies que vindran el proper divendres a l'Ateneu dins d'aquest cicle Gaudí que gràcies a l'Acadèmia del Cinema Català com deia i també a la secció d'Òmnium Cultural doncs organitzen aquestes projeccions Doncs quina meravella que ho organitzen I tant I tant I tant Cicle Gaudí així que espero que tots i totes que ens escolten puguin anar a veure'l Exacte i que la disfruteu I tant Així que moltíssimes gràcies Maria Espero sentir-te i veure't aviat i que vagi molt i molt bé Una abraçada Gràcies Adéu Adéu