Neckhead, el Projecte Aparador i la “membrana osmòtica”: escultura en marbre, procés creatiu visceral i comunitat artística local

Fins demà! Molt bona tarda! Quin relax que portem! Això és bo, no? Sí. Això és bo per crear? Depèn. Depèn del dia. Jo crec que de vegades la música et porta, però de vegades la música es converteix en soroll, no? També és important el silenci. Tot té el seu moment. Parlem avui... De fet, us tenim a les dues, que em fa molta il·lusió que hagis pogut venir també, Carme, perquè sé que has fet aquí un Tetris per poder arribar, per parlar precisament de l'exposició... Exposició, no? Seria una exposició o té un altre terme? Clar, això pot donar peu a confusió, que ja ho fa. Més bé és un projecte aparador, que això potser ho definirà molt bé la Carme, com més com a projecte, però la idea és d'intervenir a través d'uns vidres... Sí, sí, és dintre de moltes línies de treball que impulsem des de l'espai. Un d'ells és el projecte aparador. Vam veure que hi havia uns vidres que ens comunicaven que es comportaven com una membrana osmòtica entre l'interior i l'exterior. Llavors vam proposar un projecte específic en què comuniquem a través d'aquests vidres. Sí, exacte. I és on es veurà Neckhead, no? Si ho pronuncio bé, que és aquesta... Neckhead, coll cap. Aquesta proposta que presentes precisament a l'espai de lliure creació Carme Malaret. Què és això del coll cap? Bueno, Neckhead és una paraula que jo he aprofitat, així que és de l'anglès, però que d'alguna manera significa que tens més coll que cap. Així s'utilitza en anglès com una mica, com dir que t'has despistat o que té més coll que cap. En el meu cas la vaig triar perquè les peces que estava fent, que és la línia que estic treballant fa uns quants mesos, d'alguna manera és una cap, però molt sutil, que s'enlaira, que va enlaire, que és més petit que el coll i que el coll li dóna gairebé tot el suport, per sort, de fet, gràcies a aquest coll, doncs surten flotant. Però toquen a terra o el cap està massa lluny de tocar terra? Toquen a terra gràcies a aquest coll, que a més és molt orgànic, la base, neix de la terra, d'una matèria molt més vasta, poc treballada, amb les marques de treball i fins i tot de la mateixa matèria tal com ha arribat, i d'allà es va sutilitzant, estilitzant, allargant fins a arribar a un cap, amb la línia que també fa bastants anys que treballo, que són com caps molt quadrats i poc definits, d'alguna manera. Tu ets cap quadrat? Potser sí. Bueno, aquí entraria a un altre tema, no sé. Bueno, no tant en aquest fet, no sé el per què ben bé que siguin quadrats, però sí que és una imatge que m'ha agradat molt i ve una mica de les representacions més primitives dels caps, que no, eh?, perquè realment coneixem els altres i poden ser molt rodones. Però, bueno, molt de l'art ciclàdic i altres reminiscències d'aquestes que sempre m'han agradat molt. És una imatge que m'atrau i que, mira, per la raó que sigui, sempre acaba fent caps bastant quadrats, però defineix bastant l'ésser humà. Sí, que jo crec que tots són una mica cap quadrats. I deies que havies estat uns quants mesos també treballant-hi i durant aquests mesos ja, la Carme ja estava, ja tenia ficat un ull a dir, quan ho acabis o quan estiguis ja a punt, vine o, no?, ha d'estar a l'aparador o va venir després aquesta decisió? Bona pregunta. De fet, la Carme em va proposar fer el projecte d'aparador fa bastant temps i jo en aquell moment era com, bueno, deixar-m'ho meditar i estic donant-li voltes i fent unes peces, bueno, treballo des d'un punt molt emocional, d'alguna manera expreso emocions o sensacions, les transporto a la matèria com una eina una mica també de... d'expressió o de... Està massa sobada aquesta paraula. Sí, de canalització, de deixar anar i, bueno, de transformar. Sí, jo crec que el que té de bo aquest projecte, el que impulsem des de l'espai, és que no són coses tancades, no? Ens surt la idea o el creador ens proposa coses, però ho deixem que ens vagin madurant, que tampoc diem una data tancada ni diem, no, és que això ho has de tindre... No hi ha timings, no? No, no. Corre ràpid, t'acaba. No, hi ha propostes, no? Hem pensat que si et fa il·lusió, per què no fas un aparador? Sempre hi ha aquesta angoixa de... Ostres, vols dir? No, tu tranquil·la. Si et ve de gust, llavors això s'ha anat madurant perquè primer potser eren unes dates, després s'ha posposat, fins que dius, no, va, som-hi, no? També, de vegades, els creadors necessitem que no hi hagi timings, però sí que hi hagi una mica com una pastanaga, no? Un objectiu de dir ostres, és que tinc aquesta idea al cap i mai trobo el temps per poder-la materialitzar. Llavors, si allà a l'horitzó tens una proposta, bueno, potser l'any que ve, l'any que ve vol dir ara, eh? Sí, sí. Ah, doncs, bueno, potser sí. I quan s'acosta l'any que ve, el 2019, què en genera? Com ho tenim, allò? I això ens motiva a treballar. I això suposo que també t'ha ajudat, Genira, a anar a dir, vinga, va, vaig acabant potser peces, o això que deia de la pastanaga, no? A dir, bueno, almenys, sé que per aquestes dates m'agradaria tenir-ho enllestit, no? Amb quin material has treballat aquestes peces? Sí, de fet, l'aparador, clar, és un vidre i el repte era no intervindré enganxat al vidre com si fos algú pictòric o algú que pot anar mostrat allà, bueno, podria anar penjat, pot anar de moltes maneres i comences a donar-li voltes. Però tu no volies que anés enganxat o era com una premissa d'aquest aparador, potser? No, no, no hi ha cap premissa, però el meu repte era escultura a través d'un vidre, com es comunica. Els vidres, doncs, generen una membrana, però alhora també pot ser una barrera, no? Però aleshores tu vas fluint, en el meu cas vaig fluint i vaig voler continuar amb la línia del que estava treballant en aquell moment, que eren aquests caps, com amb la idea de perdre el cap en el bon i mal sentit de la paraula, però seria necget, perdre el cap. Doncs portar-ho a la matèria i realment jo treballo en pedra, normalment, també fusta i ferro, però sobretot a mi m'atrau molt la pedra i com la treballes per arribar a fer aquests necs i aquests caps al final? És, no sé els noms de les eines, però és totalment manual. Bé, és manual, passa que es defineix manual perquè utilitzes les mans, no està fet amb una màquina, no poses un, com hi ha altres, que es diu control numèric, i poses tot un, i tu ho deixa fet. Bé, en aquest cas és tot manual, però sí que he utilitzat eines elèctriques, també, i mecàniques. poca cosa, perquè sí que m'agrada molt acabar sempre treballant a mà, el que seria la part de passar el paper de vidre i tot això que també es pot fer amb maquinària elèctrica, però sí que és un procés manual, 100%, i he treballat amb radials, sobretot he fet poca més cosa que radial, paper de vidre amb rotativa i després a mà. He llegit en el blog, precisament, que teníeu Carme de l'espai de lliure creació, del qual, no? Deia, t'ha sortit del cor i de l'estómac, aquest neck head, t'ha sortit d'aquests dos llocs, o d'un lloc més que de l'altre, potser, i l'altre m'ha anat. El cor i l'estómac podrien anar a vegades, no sabem què és, però l'altre, en el meu cas, sí, sí, és un treball més visceral, o com deia, si treballes des d'una part que és més emocional, però que no té res a veure, després, al final, quan tu ho plasmes, jo m'acabo fixant més en la part estètica, al final acabes, però l'estètica, com cadascú l'entén i segons la seva mirada, també m'agrada aquesta idea que estigui oberta a la interpretació, sinó que té un nom, té una, deixa una línia que et porta una mica per un camí d'entendre, però totalment oberta. El que és interessant, no?, de treballar, també, nosaltres el que intentem és apropar els creadors a la gent, no?, a la gent que, de vegades, quan va a una galeria o va a un museu, ostres, veu, allà sembla que estiguem en uns espais mitificats, no?, quasi com religiosos, cuidado, no toquis, hi ha el silenci, i aquí és el contrari, no?, nosaltres som gent molt normal, que tenim aquesta manera d'explicar-nos i d'expressar-nos a través de l'art amb diferents tècniques, amb diferents materials, llavors és això, no?, volem apropar-nos, volem explicar-nos, si cal, si es vol, però compartir, i una de les coses que és bonica, no?, és enriquidora en tot aquest procés, és que es parla molt, no?, amb l'artista, en aquest cas, amiga, no?, i tenim allà unes tertúlies i això que jo vaig escriure, que surt, crea des del cor i des de l'estómac, perquè quan ella t'explica aquesta part emocional, i era un dia que estàvem amb el Quim, no?, que el Quim et va dir, no, t'has deixat anar, t'has sortit, ho has deixat anar, no?, no t'has deixat anar, ho has deixat anar, no?, és diferent, no?, sí, no?, i llavors això em va sugerir d'aquest deixar-se anar des del cor i des d'una mica des de l'estómac, des de la cosa més interna i més visceral, no?, aquesta visceralitat que de vegades els creadors tenim en un moment que no, i posem el cap, no?, que no ho racionalitzem, després potser sí, que és el que ella diu, bueno, però després ja mirem la part estètica i anem disfrutant, però el primer cop, el primer cop ha de vindre de l'estómac. Sí, hi ha de totes maneres, jo crec, hi ha per tots els gustos, sí, aquí treballa potser més d'una idea més mental, més intel·lectual, i també és una altra manera. I la paradón entenc que també és una miqueta el que es busca, no?, aquesta, no sé si simbiosi o aquesta manera de no dir el que veuràs sinó deixar-ho a la lliure interpretació, també, no?, vull dir, les altres exposicions o d'altres paraules potser que es puguin dir, no?, d'altres elements que s'hagin mostrat busquen això que explicaves, no, Carme? Sí, sí, clar, l'aparador, a veure, quan està obert a l'espai es pot entrar, però si no, és una imatge externa que tu passes i t'atures. També d'alguna manera l'aparador, si anem ja en termes una mica comercials, no?, l'aparador és un lloc que exposes el producte que hi ha i que tu vols vendre o que tu vols mostrar. Nosaltres aquí fem un símil, no?, amb la botiga, és, nosaltres exposem aquest producte i què és el que fem, no? era divertit, per exemple, ara no vull explicar exactament el que posarà la Genira, però sí que puc explicar el que va posar el Nil, que va ser l'aparador anterior que es deia Bricolític i que amb l'estètica d'una drogueria, d'un supermercat, amb bossetes, clar, el curiós és que la gent entrava i preguntava que quan valia allò que li volia comprar un pinzell d'aquells. Llavors jo... Sí, semblava que es pogués comprar, de fet, no? La manera com estava exposat semblava que poguessis adquirir un i fer-te tu el teu propi estric, no? No, mira, és que jo m'agrada aquest pigment groc. Llavors jo deia entreu i els explicava el que era i encara els entusiasmava més, no? Deia, bueno, però al final la pregunta era però ho puc comprar-ho o no? I diu, bueno, ja parlaré amb l'artista. Però, ostres, quan veus aquesta reciprocitat, no? Que hi ha des de l'exterior el que genera i després que entren i que tu els hi pots explicar la intenció, doncs, és... punts importants de contacte amb el públic. I després ja es veurà si volen adquirir o es poden adquirir les obres, no? No sé si en aquest cas, no sé si la Janira també t'he pensat dir, mira, es poden... Bueno, no sé si en aquest cas està com obert a que hi hagi algú que s'enamori d'una escultura i la vulgui, se la vulgui importar a casa. Això mai se sap, però després depèn de la persona i de com treballes o del que vols fer amb aquelles obres. en aquest cas, l'entrada era deixar-ho anar, tot bé, ja, que exposar-ho aquí, que si després algú s'enamora ho parles molt, però la idea també a vegades és vendre per vendre, no ho sé, sí, en el meu cas, en aquest moment, no estic creant com per vendre, ni molt menys, sinó que vaig fent perquè també treballo d'altres coses, treballo cap de setmanes és quan m'hi dedico a l'escultura, si tinc el temps i aleshores, bé, sempre es pot parlar, però sí que la idea també és a vegades anar guardant una miqueta perquè he anat venent amb el temps i al final, si vols fer una recopil·lació del que tens, et ve d'agostindrà una certa obra i sobretot si està mantenint una línia que a part té una coherència i que no vols acabar de separar encara, però bé, sí, això és una cosa que sempre et planteges, no? Per què guardar-me-la? Doncs perquè sí, tampoc ni vendre-la perquè sí ni guardar-me-la. Del dia que no estic a casa o que hagis de sortir tu perquè entrin escultures o les... No me passa perquè amb l'escultura ocupa molt lloc, en aquest cas les pedres pesen molt, igualment no és fàcil vendre aquestes peces perquè són, només el material li costa molts diners, en aquest cas és un marbre de Carrara i fusta, en aquest cas una viga molt antiga, bastant antiga, que em va arribar de casualitat i sovint aquestes casualitats que també aprofites, doncs bé, ja et dic, no és fàcil vendre-les perquè tenen un preu ja no només amb el material sinó amb el que tu li dediques i depèn del que vols fer després amb elles. Sí, en aquest cas estic veient que no vas anar a buscar tu al moment de la creació sinó que et van arribar certs materials i a partir d'aquí et va sortir, no? O vas deixar-ho... De fet, tinc guardats materials, els vaig guardant i segons el moment el treballo, sí, en aquell moment em crida que aquella peça és la que ara se m'acuta això i aquí i cap, doncs vinga. i si no, l'has d'anar a comprar. En aquest cas, si la vaig comprar, no expressament per això. Era per una altra peça que se m'havia trencat però no sabia si la volia refer o no perquè hi havia històries a treballar. Quin moment més dur, no? Quan se trenca una peça a la qual has estat treballant temps. Passa, però a vegades les casualitats porten bones. En aquest cas, la història és divertida perquè és de la BAM que està al refugi, al refugi antiaeri. Antiaeri, sí, de les escoles. És aquella peça que és una mena de... sí, de réplica, no? Però sí que està inspirada en la bomba, les bombes que van caure. I aquella peça era una miqueta més gran, se'm va trencar per un punt que vaig dir socorre i un moment de crisi bastant horrorosa, desesperada, vaig aconseguir de casualitat una persona que venia a Pedres i perquè tenia un taller i el volia fer i no sé què i vaig anar, me la vaig comprar i vaig dir doncs ja la tornarem a fer i no, va anar molt bé perquè la peça està inclinada, la BAM i aleshores em va quedar perfecta la mida, vaig dir i si em comptes d'enfonsar-la massa, aprofito això com a base. Bé, aquestes casualitats que també formen part per mi superimprescindible de la creació. I de la vida, també. De la vida, sobretot, sí. De la vida i de la creació. Acaba de ser una mica el mateix. Carme, et volia preguntar també quin és l'origen una miqueta d'aquest aparador, ja no tant de l'espai de lliure creació sinó d'aquesta idea de mostrar a través d'aquest, ara no sabria dir, aquest nom que li has posat de... Com ha sigut aquesta membrana? Membrana osmòtica. Això, això, membrana osmòtica, com va néixer això? Vinc del... Bueno, va néixer perquè, com que jo tinc la carrera de biologia, l'osmosis, no?, és un... és una reacció química de traspàs a través d'una membrana, sobretot això, d'intercanvis. Això, per exemple, les membranes de la cèl·lula fan aquesta funció d'intercanvi d'enzimes, proteïnes, virus, de vegades, no?, o sigui, qualsevol petita cosa. I aquesta idea d'intercanvi a través d'una membrana transparent va sortir com tots els projectes que impulsem des de l'espai, des de parlar-ho, des de la comunicació, des que algú diu hòstia, i per què no aprofitem això, no?, aquests vidres i proposem un projecte específic perquè de vegades dintre de l'espai doncs hi pot haver-hi una mostra express al projecte parador, pot estar circulant al projecte custòdia i pot haver-hi una xerrada, és un plus, és una suma d'activitats que estan per allà, no?, és una altra manera també de mostrar i és una manera, així com una mostra express, doncs és això, s'inaugura dijous, divendres, sabta i diumenge, l'aparador dura un parell de mesos que està allà, que es mostra i a través del vidre. Que és en el cas també d'aquesta exposició de la Janira que s'inaugura demà a dos quarts de vuit i estarà dos, tres mesos, un parell de mesos. A finals d'abril tindrem un altre parador. Està molt viu aquesta membrana, aquesta cèl·lula. passen coses i quan no hi ha res també és osmòtica, també passen, perquè la gent para, mira, i això què és, i ara hi ha coses, i ara no hi ha res, i ara hi ha uns contenidors que estan més endavant, és un lloc viu, que és el que volem, perquè, vaja, si no hi hagués activitat de qualsevol tipus, de vegades només som dos o tret xerrant allà i la mar de bé. I també s'omplen l'espai de la mateixa manera. Sí, sí. Carme, sé que tens una classe i també a les sis. Ara ja tinc cinc minuts, vull dir que li podeu comentar la Janira. Saps greu que vas amb el timing? Ara se m'ha anat al cel, el que et volia... Ah, sí, t'anava a preguntar, si falta, o a les dues, eh, Janira, si falta una miqueta més de... No sé si t'han de mostrar aquest art o aquesta expressió en qualsevol forma en aquest poble, o falta gent que vulgui mostrar-ho, perquè hi ha potser pocs espais com el teu, Carme, que la gent s'involucri, no?, participi, presenti, ho porti, ho vulgui ensenyar. No sé com ho veieu, si falta o si en aquest espai es supleix els que no hi són. No ho sé. Ho poso així a l'aire. Bé, depèn del com, sí que jo crec que es van com fent petites propostes, però potser l'espai de la Carme fa ja bastant temps que està en funcionament, ja sigui perquè ella tenia un espai on treballava la ceràmica, on havia donat classes i on havien passat moltes coses, que es va transformar en un moment i aleshores allò va implicar, doncs, va involucrar molta gent que m'ha anat col·laborant sovint i potser s'ha anat fent com gran, no sé en quin sentit, vull dir, si no en el sentit de que ha anat com abarcant, abraçant, una miqueta més enllà de... Expandint, no? ...simple fet d'exposar, que no és exposar, que no és tampoc vendre, sinó és compartir, és xerrar, és debats, és... és trobar-nos a un lloc de trobada, és que és un lloc dinàmic, independent i d'alguna manera fem el que creiem que hem de fer, propostes que ens arriben, les acollim, no hi ha cap mena de... de jerarquia ni de... saps? És molt lliure, per això, jo una de les coses que vaig voler que es posés, no tan Carme Malaret, perquè m'és igual, però un espai de lliure, és a dir, aquesta paraula sí que va ser una miqueta poc flexible, vaig dir, no, no, és que vull que estigui lliure, oh, és que és molt llarg, és que això no va bé, de lliure creació, no? És de lliure, perquè no tenim una línia, tenim una línia marcada en quant a que sí que volem fer les coses ben fetes, però podem aportar, doncs, un jove que acaba de començar, però que acaba... però que creiem que el que explica ens interessa molt, com els que... els grafiters del col·lectiu Sion Tom Kids, que van estar allà, com els últims que vam fer, que era gent ja de 70 anys, com reconeguda, amb una experiència, i allà, i barc que tothom, hi pot entrar-hi tothom, sempre que sigui, a veure, que sigui coherent, i que sigui de veritat, no? Que nosaltres entenguem que el que diu és interessant per tots. Que és real, no? Sí, sí. Que no és de mentida, bueno, intentem portar-ho, això, des del cor i des de l'estoma, doncs, qui... qui ho porti des de l'estoma. Doncs ja saben, les persones que ens estan escoltant, que demà, a partir de dos quarts d'avui, poden passar per aquest espai que du aquest nom que explicaves ara, Carme, espai de lliure creació, perquè és això, una creació lliure, tot aquell que vulgui apropar-se, per veure aquest cap i coll, o coll i cap, aquest neckhead de la gent Ira Romero, que estarà durant un temps, però demà és un bon moment per anar-hi, no? També per xerrar amb tu, si estàs, òbviament, a la presentació o aquesta inauguració. Sí, exacte, a vegades hi ha qui et vol preguntar alguna cosa o vols explicar-ho, també ho podràs veure des de dins, sense esperar, que ho demanen a algú, o en qualsevol moment, doncs està la Carme, estic jo i podem anar qui sigui i xerrar-ho i veure-ho allà. Però veus el moment, ho pots explicar una miqueta més i, bueno, acaba anant una miqueta també, més enllà del que és només veure, sinó també, com deia la Carme, és... Entrar una mica, no?, en el projecte de tindre l'oportunitat de parlar amb el creador, però d'una manera planera, d'una manera distesa, sense fer grans conferències de tu a tu. Com ara, no? Com ara. Sí, com ara, no? Com ara. No, aquí està el sofà. Sí, més o menys. Doncs escolteu, moltes gràcies per compartir aquest moment aquí, a la plaça de Mireia. Gràcies, Carme, per venir, perquè jo et dic, sé que a vegades és difícil treure uns minuts i venir aquí a la ràdio i també gràcies, Janina, per passar-te per aquí. Gràcies a tu, Mireia. També ets lliure, ara sou llibres de marxar i segueix fent les vostres activitats. Ara no volem. Ara no voleu, no? Ara m'agrada. Ara m'agrada això. Mira, de fet ens veiem més tard, Janina. Molt bé. Moltes gràcies. Una abraçada. Que vagi molt bé. Una abraçada. Adéu. Adéu. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà!