I ara sí, tenim amb nosaltres la Maria Rodríguez Soto. Maria, bona tarda. Hola, molt bona tarda. Molt bona tarda i encantada i benvinguda a la plaça Mireia, el magazine de tardes de Radio Desvern. És un plaer parlar amb tu, la veritat, parlar directament amb tu, protagonista de la pel·lícula. Així que benvinguda al programa. Faig un molt breu resum introductor i avui parlem com deia amb la Maria Rodríguez Soto, l'actriu protagonista dels dies que vindran una pel·lícula espanyola dirigida per Carlos Marqués Marsep, director també d'altres pel·lícules com En Tierra firme del 2007 o 10.000 km del 2014, que de fet aquesta va ser la seva opera prima. Els dies que vindran, que és la pel·lícula de la qual ara parlarem amb la Maria, és un descobriment constant de la vida d'una parella, la Vir i el Lluís, que estan protagonitzats, especialment per la Maria Rodríguez Soto i també David Verdaguer, amb el tret de sortida d'un any de relació com a parella i un predictor que els dieu que estan embarassats. Així que durant els 9 mesos d'embaràs es mostra la vida d'aquesta recent parella. Cada cop i volta i quasi sense haver après a ser dos, han de pensar en ser tres. Així que és una experiència que entenc que és molt i molt transformadora. Escolta Maria, primer de tot, enhorabona per aquesta nena a la vida real. I una pregunta obligatòria, com t'has sentit rodant en una pel·lícula durant el teu embaràs real, i a més, sense haver de fingir que ho estaves. Exacte, exacte. Doncs mira, com a ningú els diria, perquè a més a més jo vaig tenir un embaràs meravellós, em sentia molt forta, no vaig ser cap tipus de problema ni de contraintegració mèdica. Llavors jo tenia moltes coses ganes de treballar i que el Carlos, per fer d'una aquesta idea, perquè va ser ell el generador d'aquesta idea, quan es va estar d'aquesta amembarassat, se li va acudir la idea de crear una ficció a partir d'un embaràs. Perquè també, si heu vist el res pel·lícula del Carlos, he vist sempre a l'Incant a parlar sobre la relació i sobre el fet de tenir o no tenir fills. Aquest moment, quan tens 30 anys que tu planteges i li vas donant voltes i voltes de voltes, era com una combinació, jo crec, per ell, que va així. I a més, digues, digues. I va ser, va ser molt fàcil, va ser molt maco, no sé, va ser molt senzill, o sigui, com si no ho estigués, m'entens? Perquè la gent entén que era com molt normal. A més, recentment, en una entrevista al canal BTV, vas comentar que justament ara que has estat embarassada, que t'ha passat una mica el contrari del que potser s'acostuma a pensar, en aquestes situacions de dies, has estat mare i no has parat de rebre també ofertes de feina, com aquesta, per exemple. Exacte, exacte, ha sigut comentat a la contra. Bueno, jo diria que quan em vaig quedar embarassada, no entenc si jo tenia feina, però de fet, també em va caure una feina, per fet, estar embarassada, és a dir, que jo anava encarrilada com a totes les dones d'aquest país, no? A no tenir feina, o al món laboral, les llis d'un vesc, com l'esquena. Però, d'acord, el seguita pel·lícula, jo crec, no ho sé, s'ha visualitzat des d'un altre punt de vista, després també vaig fer un castig de teatre just al parí, i de com em van anar al fall, llavors, després també a la tele, amb el com si vos hi va passar exactament el mateix, no? Vull dir, s'han comalianat els astres, i llavors jo prego a no s'ha quedat pregat, perquè tot ens passia a totes. Home, i tant, exacte, que passia a totes, i que sigui com una norma, no? Que l'embaràs no freni, sinó que acceleri, també. Exacte. I, parlant de la maternitat d'embaràs, en alguna vegada també és dit que l'horror forma part d'una maternitat, no? I sense voler espantar ningú. Exacte, però és com una realitat, no? Perquè també, amb el que volíem fer amb aquesta pel·lícula, volíem explicar part del que comporta un embaràs, i la idea que tu tens del que serà tenir un fill o una filla, no? Llavors, volíem també treure les úniques parts que ensenyen de l'embaràs, aquest embaràs com perfecte, rosa o la maternitat, que és el millor que t'ha passat a la vida, però segurament és moltes vegades cert, però hi ha moltes altres vegades que no ho és, perquè és un canvi transformador que és molt dur, perquè jo, sincerament, penso que quan ets mare de cop, has de passar una espècie de dol, a veure si m'explico. A veure, a veure. Tu ja has de ser una segona persona a la teva vida, però és una manera instinctiva i també voluntària, però això, encara que tu facis de manera voluntària i instinctiva, també requereix d'una espècie de dol amb tu mateixa, saps? No sé si m'explico bé. És com un acomiadament personal per donar pas a una altra... Exacte, per donar pas a una altra cosa que ho fas la mar de benvinguda, però hi ha moments que això ho trobes a faltar també, o l'improvisar, doncs l'improvisar s'ha acabat, perquè hi ha uns horaris que són més importants que els teus, que són els donadors, després els donen a nena, i llavors tot això passa com per sobre. I també hi ha una cosa molt forta que m'ha passat si dient, mare, és que és de l'única cosa per la qual me'n penedeixo de ser mare, i perquè el temps passa tan ràpid. Tan ràpid que és un nom de la Déu, abans de muntar-ho a tant. Sí, és potser una manera de veure un rellotge biològic en temps real com a accelerat, no pot ser? Clar, i de cop veus de la teva nena que era un bé bé recent nascut, i de cop ha passat el temps de com la mires ja t'hi usaven xirpenses. Uau, és que clar, no només passen parelles, saps? Exacte, jo ho visc perquè soc tieta i més o menys he vist que l'evolució en un any i mig ha estat molt ràpida, perquè per mi també ha passat un any i mig d'un idò. I això, òbviament, és un premi, es podria considerar un premi, donar la vida a una nena, en aquest cas, i també és comentat en alguna ocasió que els premis, per exemple, que va recollir a Milioc Triua Málaga, que tenen un punt psicològic, potser, perquè t'ajuden per un costat a pujar aquest reconeixement, diguéssim, a l'hivern públic, també, però a la part potser et sorprèn, òbviament, et sorprèn i t'afirma el que t'ho hagis llitat durant molt de temps per poder-te dedicar-te el que tu vols, que anar al meu cas i dir-ho que no. Llavors, que em donessin aquest premi, i, com a mi, mai no hi he anat, doncs, mai a la meva vida. L'últim premi que m'havien donat va ser quan a l'escola quan feien les pomades a Jordi, saps? No està mal, no està mal. Va ser com molt espàcia per mi, perquè portava molts anys, ja n'ha hagut un moment en què no he treballat tant, perquè no hi ha gaire oferta, perquè és un mercat molt petit, perquè les grans empreses, les transproductures, no s'atreveixen a contractar cares noves, llavors és com un pes que es mossega la cua. Llavors, jo veure que havia solit com que estava allà, en aquest moment, al Festival de Mala, que m'havien donat millor friu, clar, era com un reafirmament de tot l'esforç que jo porto fent, des que m'he volgut dedicar això, que et fa tranquil·la i val la pena tot l'esforç que has fet, i et dona com una espècie d'injectió, per si no hi ha feina d'aquí un cert temps, doncs tirar endavant, perquè les coses no són fàcils persones. Bueno, és que quan t'agrada tant la teva feina. Home, si disfrutes i si a més ho vius, en aquest cas, ser actriu no és una cosa que realment és la teva mateixa persona, per tant, t'hi involucres del 100%. Clar, clar, vull dir, el teu cos és com el teu estri de treball, llavors, a partir d'aquí, és molt vocacional, jo sempre ho dic. No ho aguantaria amb l'actualitat. El fet d'això, de recollir un premi, suposo que també, en certa manera, va relacionat amb recollir un premi com aquest, que és que t'obre portes finestres, entrevistes, mitjans de comunicació i així, gran o petit, i llavors de cop i volta estàs més exposada, també. Clar, clar, això veus? Mira, amb la feina no ho he notat tant, perquè tota la feina que he tingut era una feina que ja tenia abans del premi i tal, però el món de les entrevistes dels mèrics, això ho he notat moltíssim. I, clar, també vull dir que se l'agraï, perquè és una altra manera d'arribar a la gent, i és com lògic, perquè és un mitjà. Totalment. I tornant una mica a la pel·lícula, els dies que vindran, la Maria, tu mateixa ets la Vir, que entenc que és Virgínia, no? Virgínia, Virgínia. I què té la Vir de Maria, o què té la Maria de Vir? Ah, mira, nosaltres hi defens una cosa, i el Carlos també, que és una frase que es diu que jo crec que per com per actuar, s'ha de partir d'un mateix, però a partir. Llavors, jo vaig començar a treballar amb el Carlos a partir d'improvisacions, jo era amb el Carlos sol, i després el Carlos va treballar amb el David. A partir d'improvisacions, quan el David treballava, el Carlos va predeterminar que la Vir seria com una noia de barri i periodista, i molt vinculada com a moviments socials. Llavors, a partir d'aquí, vam començar a crear el personatge, llavors el Carlos em deia. Ara és de pensar com es moureu aquest personatge, però imagina't que fos un animal per trobar com l'energia, no? Llavors, jo no sé dir-te què té la Vir de la Maria, però jo crec que és una altra manera de treballar, des de la creació. Jo vaig dir que la Vir es moureia com una lloba, per aquesta cosa infinitiva que crec que té el personatge, i que va com a alfonsar de les coses. Llavors, a partir d'aquí, això es fa un dió, i no es torna a fer, em refereixo cap dins del cos, que d'aquesta sensació, i tu a l'hora d'improvisar, doncs ja la tens reconeguda i pots accedir-hi. Llavors, què té la Vir de la Maria? Pots moltes coses, i a l'hora no té res, perquè crec que també el que defineixen els personatges són les situacions amb les quals ha provat la pel·lícula, i aquestes situacions són talls llunyades de la Maria i el David. Això ho vam fer molt a posta, perquè realment el que no volíem fer, i el David era un documental. Teníem molt clar que teníem molt fàcil el fet que havíem quedat amb parella, i aquesta relació no l'havíem de crear, perquè sí que s'havia de crear una parella que no es coneixia, que no volíem ser pares. També volia passar per això de la ficció real, autoficció, i, evidentment, allunyar-vos de tot, entre cometa real, i d'això, no? Clar, és que no volíem fer un real d'això, perquè volíem fer una ficció. Llavors, la ficció era aquesta, crea un punt de partida de la pel·lícula que va ser acusadament diferent al nostre. El David i jo som una parella que no coneixem des de fa molt de temps, l'estable que volíem ser pares, en canvi, el que vam decidir és que aquesta parella de la pel·lícula, el David i el Lluís, era una parella que feia pràcticament un any i un any lletament que es coneixien, i és que la van embarassar sense buscar-ho, i era la decisió de si es van endavant o no. Llavors, que els conflictes que et pots trobar amb una embarada així són radicalment opudates als conflictes que hem pogut trobar nosaltres. Jo podria dir que he tingut una embarada com màgic i meravellós a la realitat i a la pel·lícula t'hi he tingut una embarada. Diferències d'interrealitat i ficció. Per això es diu que és una pel·lícula ficcionada. És una ficció basada sobre una realitat, que és realment el teu embaràs. La realitat és que el meu cos canvia. És la transformació del meu cos. Aquí hi ha el documental de la pel·lícula i crec que també és el bonic. També està molt bé perquè juguem entre la realitat i la ficció, i això hi ha un punt que a nosaltres sembla que quan la gent va veure la pel·lícula s'ha d'entendre el pas i tal. No estigueu pendents del que és veritat i del que no, perquè no va d'això. No va d'això, és que és una altra cosa. I també es parla de embaràs de parella també. És bastant familiar la pel·lícula perquè si no ho vaig ser mal encaminada crec que pares i germà a teu també apareixen. Sí, també apareixen, també apareixen. És que a Carlos li encanta agafar moments de vida de la gent, llavors tot això... No sé si vull dir perquè no vull ser cap tipo de spoiler, però a la pel·lícula hi ha un vídeo. Hi ha un vídeo que... vull que ser-ho, que sigui que és veritat. Llavors... És a dir, mates reals de la teva infància? Infància? Sí, bueno, no és la meva infància. És abans la meva infància. D'acord. Llavors el Carlos va voler preguntar-li a monstres de mon germà si els agradaria fer una seqüència i ells van dir que sí, que a mi casa es tira a la piscina ràpid i llavors demà es fan bé i vam crear com una escena familiar en el qual... Vull explicar-ho. No fem spoilers. No és la pena explicar-ho. Llavors no et va costar res ni convèncer-los per inclouar aquest tall d'imatges reals del teu abans de la vida? Ni convènces perquè participessin? No, res, res. Estaven encantats. A més a tot això, el Carlos és molt amic nostre, és veïnostre, a nosaltres és el tercer segona, ell ho diu el tercer primera. Hi ha una relació meravellosa, els pares ja el coneixien. Vull dir que també és una pel·lícula que hem començat amb una amagarradera i una amadavant perquè va ser un projecte que el Carlos es va inventar, llavors no tenien cap lliure de financió i després l'havien aconseguit, però nosaltres ja havíem començat a gravar quan això havia passat. Per tant, era una cosa que amb els pares quan estaven gravant la pel·lícula i la lupa ja havia nascut perquè hem rodat fins i tot després d'anar a deixar ella, doncs els pares van anant i feien de cangurs. Vull dir que ha sigut tot com molt familiar i molt fàcil, llavors era com al fons de vegades un experiment perquè vam començar que no sabia on arribaria. I veiem que hem arribat. I a més, familiar i a més, local, perquè vosaltres, si no m'equivoco, viviu al barri del Born i a més, moltes de les escenes potser que s'ho vinguin per allà és a dir, era quasi baixar i gravar. Clar, no, és que la casa on nosaltres gravàvem és la casa del Carlos, per exemple. Ostres. I nosaltres vivim el tercer, primera, segona, que és el de l'Avan, saps? Vull dir que era així de fàcils anar a rodar. I hi ha molta cosa interior i els exteriors gairebé tots, algun, un, crec que no, o dos, però gairebé tots són del Born, sobretot el que hi ha és interior, que és la casa on hem gravat tot. Sí, és una casa d'aixample, de Barcelona, d'aquests sostres. Del Born, del Born. Anàvem a dir, parlem d'una obra que guarda certa relació, guarda les... bueno, salvar les distàncies, perquè també hi ha un embaràs, però és un altre enfocament, totalment, i una altra vivència. És una gossa en un descampat, la obra de la Salave, aquest amb una obra una mica dolorosa, però també potser positiva, per trencar tabús. Jo crec que és una... Ha sigut una obra que... per fer és l'obra més catàrtica, és l'obra amb el qual, amb el públic, els hem tingut més a prop, perquè crec que el que ha aconseguit la Clàudia és una cosa molt meravellosa, que és que fer del dolor i una experiència traumàtica, un dol positiu. Ella ha aconseguit fer això amb aquesta obra. La Clàudia que li va passar és que va tenir un amor perinatal, ella estava embarassada 5 mesos i va trencar la bossa d'aigües i... no, va perdre el seu fill. Llavors, ella, per aquí, va crear una història i... i ha donat veu llum a unes coses que estan, crec, que les lletats estan silenciades i que quan comences a fer aquest tipus de treball i la gent et comença a dir, hòstia, doncs jo, tinc una amiga, hòstia, posar la meva mare a hòstia, veus que realment és hipercomú. El que ha aconseguit la Clàudia amb això és que la gent que li hagi pogut passar això, que s'hi vegi reflectida, que ha pogut veure un punt de llum i això, però que tenim menjant a prop, que sapiguem com acostar-nos-hi, que sapiguem com poder ajudar. Totalment...I crec que és molt positiu. Totalment... Òbviament no es pot comparar, no amb els dies que vindran, però en si guarda un embaràs que va bé i un altre que malauradament no va bé, però que en els dos casos és la realitat, la maca i la que a ningú li agrada, però que també succeeix. I per anar acabant, Maria, moltes gràcies. Molt de temps. David, perdona, és la teva parella. Treballeu. I pares, també. Això de treballar amb ell, treballar junts, us heu aficionat ja, perquè segueu fent cosetes o creieu una productora allà? De moment, el David ens coneix a treballar en el teatre, fent enric cinquè. De fet, ens veiem com enamorar allà. Llavors... llavors era com que necessitava molt treballar i ens entenem molt bé, riem molt, i quan s'entro de després de tenir la nena, doncs també era com un punt de desconecció, de trobar-nos sense... de tornar a ser nòvios, no pares. Clar. Llavors ho portem molt bé, la veritat. Sí, a més, no sé si teniu projectes futurs, també junts, actuant junts. De moment... Cada cop estar, ara una mica jo tinc la tele bastant teatre, i el David també té una cosa de la visió i tal, o sigui que de moment no coincidim, però jo crec que tot arribarà. Segurament, i tant. Per anar acabant, em semblarà molt bàsic i tòpic, però has estat mare recentment, a més a aquesta pel·lícula els dies que vindran o plasma, tal qual consells per una noia o una dona embarassada o en procés. Doncs mira, el millor consell és que no facin cas de cap consell. Bueno. A mi em di això i crec que és bastant meravellós. Jo crec que hi ha una cosa tan anòmes com en dones que, quan tenim fill, hi ha una cosa que es diu intuïció i n'hi tinc, que et guia. I crec que el més important és fer-li casa, fer-nos casa nosaltres mateixes, i mateixos, i ja està. I intenteu dormir molt abans de parir. Per acumular hores, per respirar, i anem a dir un altre consell. Serà que vagin a veure els dies que vindran. Sí, anem a veure els dies que vindran, que crec que mostra una part de l'embaràs que és real, però que va, doncs, costa l'expressar i que està molt bé, perquè, si la mirem, doncs mira, no som les úniques, o els únics no estan bojos i bojos. Exacte, desmitifica una mica, no això de l'embaràs i la perfecció de que quan més ja que l'estimes embujaria, igual també és algo que va creixent amb el temps, i que està abans un món i que... Exacte. Doncs escolta, moltíssimes gràcies, Maria, per atendre'ns a aquesta estoneta. Tu has sigut un plaer, la veritat. I tant, enhorabona per aquest, té guardó de millor triomf, que va rebre amàleg, i, a més, el Sant Justen, i Sant Justen, que es podran veure aquesta pel·lícula els dies que vindran al proper divendres a la Teneu, dins d'aquest cicle gaudí, que, gràcies a l'acadèmia del cinema català, i també a la secció d'homlium cultural, aquestes projeccions. Doncs quina meravella que haurà de dir. I tant, i tant, cicle gaudí, així que espero que tots i totes que ens escoltin puguin anar a veure'l. Exacte, i que la disfruteu. Moltíssimes gràcies, Maria. Espero sentir-te i veure't aviat, i que vagi molt i molt bé. Un abraçada. Bona nit.