A ritme de jesístics i juntament amb Karen Souz, amb aquest Bet Day Davis Ice, un grup de fet que sona bastant sovint aquí, la plaça, obrim el micròfon perquè tenim a nosaltres la convidada per aquesta entrevista de la setmana del programa de la plaça Mireia. Bona tarda. Bona tarda. Karen ho ha dit el teu nom tot i que l'he dit abans. Doncs com m'agrada comentar aquestes entrevistes dels dimecres, com deia, com cada dimecres us portem aquesta entrevista de la setmana, i avui ho fem amb una filòloga a comunicadora escritora catalana nascuda a Sant Just. Actualment no resideixes a Sant Just, ara t'ho preguntarem, però podríem dir que la llengua és el teu hàbitat natural, crec. Com deia, tenim a nosaltres la Carme Jiménez Duertes, autora de llibre, la veritable història de Josep Saba, tal bandolers, cap a negre. Ara sí, bona tarda Carme. Bona tarda. I benvinguda a la plaça Mireia. Gràcies per dedicar-nos a aquesta estona i venir fins aquí, de fet, fins al teu poble també. I tant, són justenques de naixement. De naixement, eh? Tot i que actualment no vius. No vius que aquí, però esclar, tinc molts amics i la família, per tant, i cada dos parteres estic aquí. De fet, ha estat curiós, perquè ara hi ha hagut una trobada així, com dir-ho, casual, no? Amb un amic, i ara calculàvem els anys que fa que ens coneixem, i ens ha agafat vertígens, no?, quan ha sortit els 50 anys. No pensava que haguéssim passat tants anys, eh? De fet, properament parlarem amb ell, i és Gaspar Oriols, i també passarà per aquí, per la plaça Mireia, en concret, per parlar de les festes de Tardó, que també fa 50 anys que se celebren aquí a Sant Junts. Doncs, si et sembla, Carme, farem una mica com en el llibre del bandule. Dividirem una mica l'entrevista en apartats, una miqueta com fas també en el llibre. Així també els ullens, el que poden fer és sentir-se una mica dins del llibre, no?, guiar-se una mica a través d'aquests apartats, diguéssim. I entre aquests apartats, el que farem serà fer algun sal a un altre tema que pot tenir o no a veure amb el llibre, però ocupis que no et posarem entre les cordes. No, no, estic molt tranquil. Doncs ara sí, un cop presentada, i ara no em toca pas parlar-m'hi, sinó que et deixem pas a tu, diríem que obrint els llibres, a divista l'etapa, la portada, que hi ha aquest dibuix també d'aquest bandule, d'aquest Josep Sàbat, ens trobem amb una frase que la volia llegir breument diu, quan comencem una recerca hem de dubtar de tot el que sabem, d'aquesta manera pot passar que allò que creiem, cert, resulti fals, i allò que els altres han desestimat, es devingui el mapa d'un tresor de valor incalculable. Ho has pogut comprovar amb pròpia pell, això de que si el cert per uns no és cert i... Exacte, és el que em va motivar a escriure el llibre, perquè tot parteix d'un encàrrec de l'Associació de Comerciants de recuperar una llegenda local. És clar, jo el primer que faig és que faig llibres dels historiadors, i me'ls digueixo, i si hagués donat per cert el que deien els historiadors no hagués escrit aquest llibre. Si jo el que faig és començar a dubtar quan veig que hi ha coses que no tenen sentit, o que podien estar interpretades d'una altra manera. Per exemple, el primer que m'adono és que a l'època que situava en aquest bandule hi havia una guerra, la Guerra del Francesc, per tant no és un context habitual que surti un bandule amb temps de guerra, després resulta que vaig descobrir que fets que s'atribuien amb un poble havien passat a un altre. Es deia que hi havia una morsa cancanals, i jo vaig agafar tots els llibres de defuncions i no vaig veure cap mort violenta cancanals. Això em va fer dubtar. I va ser sort, o atzar, o destí, o el bandule que em guiava. La qüestió és que vaig veure que vaig trobar en el Diari de Barcelona que aquests fets que s'atribuien a Sant Andreu de la Barca i a Corbera havien passat a Brera. Després que més vaig veure que es parlava d'un tant de germans esteper i que es pogués situar colonològicament, i eren 33 anys posteriors als fets que s'estaven analitzant. Per tant, 33 anys són molts, i vaig començar a donar compte que la història no era el que ens havien explicat. Per tant, aquí ve la primera part. Em va dubtar de tot el que creiem saber, de tot el que sabem. I després passa que allò que ha entres en desestimat pot ser el mapa d'un trésor. Què em va passar? Tot va venir perquè jo havia estat fent la recerca i hi havia un dia sortida de l'Arxiu i just parlàvem a l'Arxivera i li comento, mira, tinc cinc possibles candidats pel personatge, no sé qui és. I aquí, fins aquí he arribat. Tinc cinc possibles candidats. Havia fet tot l'abra de genològic a partir dels llibres del bisbat, de neixements, casaments i de funcions, i tenia cinc possibles candidats. I aquí, fins aquí he arribat. Molt bé. Doncs, quan arribo aquella tard de casa, sona el telèfon i és l'Arxivera. Diu, escolta, diuen, mentre estàvem parlant, una senyora ens ha escoltat i diu que hi havia una casa que la Viga posa a Bertomeu s'hava en 1759. Dic, què dius ara? Diu, sí, sí. És més, quan van comprar la casa, el seu pare els va dir, guarda aquests papers que algun dia seran un trésor d'un valor inestimable. Doncs aquests papers, que són aquest trésor, són els papers que em van permetre identificar el personatge històric. És a dir, el que vaig fer és que vaig convertir una llegenda en història, perquè vaig trobar l'establiment de la casa, els capítols matrimonials dels pares, el testament, vaig veure que l'havien desheredat, com sabia que era torfa, si vaig poder trobar tota la seva història, i vaig convertir-me en la gran defensora de Josep Sàbat en descobrir que ell no podia haver matat les persones que li judicaven. I doncs no sé, vaig crear una història que em va atrapant, em va atrapar completament, i va ser una història una mica de justícia, és a dir, de comprendre que se l'havia culpat d'uns assassinats, dels quals era innocent, que tot el contrari ell va ser un heroi, perquè es enfrentaven al baró que ningú s'atrevia a fer-ho, i per això comptàvem la complicitat del poble, que tothom sabia qui era, però tothom callava, perquè feia el que ningú s'atrevia a fer. I doncs el que vaig voler fer és recrear aquest personatge, posar-lo en el seu lloc, i necessitava per això posar-li una veu, d'aquí ve la segona part. Va ser quan em vaig donar a compte que era tan apassionant tot el que m'estava passant amb la recerca, que vaig dir que ho volia explicar. Per tant, aquest llibre té una cosa curiosa, que jo he procurat ser molt clara, és un llibre per rellegir i mirar-lo moltes vegades, perquè té aquests 5 apartats. La creació de la llegenda, que aquí en parlarem, de la veu, qui explica la història. La segona part és els fets històrics, llavors, com m'adono a compte, que aquests fets que havíem acceptat són falsos, i com els contrasto amb 3 històries dos de fet, de la Sona, i també amb la vida de Gerard Manso, perquè també és molt important a la història. Després, la tercera part, és tota la part documental, aquesta inèdita que jo trobo, però després ve la quarta, perquè és superinteressant, que és com ho caso tot plegat. És a dir, com omplo els buits que no conec, i que, per tant, he de recrear. Llavors, se m'ocorre, utilitzar un mètode que el faig servillar del llibre, que és utilitzar dues tintes. Sempre, a banda del color, que ens situen a l'apartat que estem, hi ha la tinta negra, que és històric, i la tinta de color, que és la que jo estic recreant. Per tant, vaig crear com un mètode per ensenyar, no només com es fa una recerca, sinó com reconstruir una història a partir de dades històriques, quan ens en falten algunes. Però sempre mantenim molt clar la diferència que hi ha entre el fet històric i el relat que jo recreo. He volgut ser molt curós en aquest aspecte. Llavors, hi ha aquesta part de recreació sepacionant, perquè va ser com em vaig enamorar del personatge. I, finalment, de la derrera part, que és la de color verd, que, quan ja ho tenia tot fet, em vaig donar una compte que era tan important, que diuen, això ho hem de donar a conèixer des d'un altre basant, que és la lúdica. És a dir, posar tot el patrimoni, les esglésies, les ermites, els fons, els ecosistèmes, les rieres, tota la flora i fauna que hi ha, les masies... I, llavors, vaig fer totes les rutes perquè la gent pugui anar... És a dir, que estàs a casa, i avui què podem fer? Doncs avui podem anar a veure la font Fredo, la font de la Savorida, i preparar la ruta per anar-hi amb la canalla, per conèixer els entorns de tota la comarca, des del Llobregat, fins a les muntanyes. Llavors, he creat un llibre, doncs que és un llibre... Molt bonic, la veritat, és un llibre més bonic que he fet, que no he publicat i no, però aquest és molt bonic estèticament, perquè hi ha una maquetació molt ben feta amb 160 fotografies. Llavors, és un llibre que permet moltes relectures. És a dir, hi ha la part de l'història, que et pot atrapar més o menys, però que et atrapa, però després hi ha aquests altres aspectes que tenen com un valor afegit, que fa que sigui un llibre molt difícil de catalogar també, perquè em preguntes què és, si és veritat, és una part literària, és una part d'història, és una part de patrimoni important, però és tot això i més, té tota una part més complexa. Fins quin punt has estat fàcil entrar i sortir d'aquesta ficció d'una i agenda? És a dir, d'aquesta història que ha relates per un costat, i després els fets, diguéssim, que t'has documentat, de la seva família, la seva vida o el que vas poder trobar de... Oig, que m'hi vaig posar completament a dins, perquè t'ho imagino, és com vaig descobrir que ell té 11 anys com mort la seva mare de sobrepart i que el cap d'un any just el seu pare mort d'accident, que és estranyíssim. És a dir, els capellans de l'època anotaven sempre en les defuncions, normalment, la causa de la mort, que ha rebut els sacraments o no, en aquest cas, un accident vol dir que algú l'ha assassinat, és a dir, és una mort que no és natural. Llavors el nen queda orfa, clar, això em va conmoure... En 11 anys, no? Ja tenia, quan mora el pare, en tenia 14, moro una mica després, però el tema és que em va conmoure profundament saber que pot... És a dir, en aquests anys de guerra moren 6 criatures de la família, entre els dos germans sàbat, que venien un munt de criatures i moren 6. És a dir, no sé si ens podem imaginar que potser per una família que mori en 6 de les criatures, que mor la mare i al cap de 2, 3 anys mora el pare d'accident, com ha de sobreviure aquest noi, no? És terrible. Llavors, clar, veure que... que aquí arriben els francesos, que venen els metgesis de 30.000, 40.000 soldats, i que aquí els pobles eren de 150 cases, perquè no n'hi havia més, no? El que passa és que en lliure l'història, oi, que eren desertors, oi, que eren guerrilles, que ara venen pagersos, eren gent que agafaven el trabu quan havien de defensar casa seva, i quan havien de recollir la collita, tornaven a casa, perquè si no, ningú els recolliria el menjar per tot l'any, no? Per tant, era com una cosa com que sentia molt propera, perquè la podia entendre molt bé, perquè, clar, com que jo vaig viure aquí de petita, vaig viure amb una casa antiga, i veia com es vivia llavors, que vull dir, ara costa, veure com era senyús abans, no? Però a mi em va resultar relativament fàcil, perquè em connectava amb la meva infantesa, i amb aquell poble que ens coneixíem tots pel carrer, que anàvem tots junts a l'escola, a l'escola Núria, amb aquella sala tan gran, que ja estàvem tots separats per edats, però tots junts. Vull dir, em reconectaven tota una història que per mi era molt propera i que em despertava la infantesa. Aleshores, el que em va motivar, sobretot va ser començar a sospitar de la seva inocència. És el primer, eh, que et va... Sí, vaig sospitar, perquè fixa't, que ens explicava la història de l'Igidro Clopes, ens explicava que ell sol havia matat cinc persones, i aquestes cinc persones eren dues dones i tres criatures. I, clar, la primera cosa que vaig dir jo era dir que no pot ser, perquè en aquella època no hi havia bales, era entre bucs de polvor, no? Per tant, tu només pots fer un dret. No pots fer cinc. I és impossible que una sola persona mati cinc de cop. Si primer maten les criatures, bueno, la mà del mà també. Si maten els primers, les criatures fugien. Per tant, una mà sol no podia. Això va ser una primera pista, però era intuïció. No era dades, no? Però com vaig començar a veure que tota la història de l'Igidro Clopes es desmontava, va ser quan em vaig quedar una mica sense saber cap on anar, perquè dic, ui, si això no és cert, què és el que ha passat? El que mai de la vida m'hauria imaginat és trobar la documentació autèntica que va ser, justament quan, en el moment que jo estava a punt de rendir-me, és que no ho sé, m'ha arribat tota la documentació. I què passa, que la dona, la mare del bandolet, venia de Sant Cogat, jo per això no havia trobat el casament en els llibres d'aquí, perquè estava casada a Sant Cogat, era filla d'un forner, era una família que tenia un servei d'estar. I per tant, quan es casa, aporta una dota al matrimoni. Per això van fer capítols matrimonials, i això és el que em va permetre entendre-ho tot, perquè ella fa un... els capítols matrimonials aporta dot i diu que si ella mort sense filla n'ha anat de testar, l'herència torna al dedó o a la persona per lliure designada. Llavors aquí vaig dir, oh, això és el que ha passat, el nen no ho té a dalt de testar, per tant, hi ha l'herència. Però és que després vaig trobar el llibre dels delmes on es pagaven els impostos, i vaig anar veient tot durant 200 anys com havia anat pagant els impostos, i vaig anar passant del Bertomeu, el Joan, el Joan del Medí, i quan li toca al Josep apareix un tal Isidro, que va ser una passada, perquè es deia Isidro durant, i aquí va ser com va començar la màgia, una màgia absolutament inexplicable. És a dir, a l'historiador que escrivi la història i que el converteix en un assassí es deia Isidro, i el que li roba la casa i l'herència es diu Isidro. La família de la aquella cúte es deia en mitjans. La família que va comprar la casa al segle XX es deia en mitjans. Va començar a passar coses d'aquestes estranyíssimes, que dic, aquí saps què vull dir? No pots deixar-ho estar, no? No podia deixar-ho estar, perquè es començaran a donar coincidències o sincronicitats o causalitats. La repetició de nom es va ser espectacular, espectacular. I em vaig quedar atrapada, i vaig començar a pensar que era innocent que aquest home no havia fet això. Què passa? Que arribat aquest punt, jo necessitava una veu que ho expliqués. Per això ho explicava jo, des de la veu del narrador, del nincient, des del present d'ara, per dia força. Llavors va ser quan, de cop i volta, un dia, vaig revisant els archius antics, veient una carta, una lletra tan bonica, que va cridar molt l'atenció. Dic, oi, aquesta caligrafia, que bonica, dic, si no és la del rector, perquè què passa? Que quan consultes molts archius, reconeixes les lletres. I el rector ja era gran, i feia una lletra bastant mal feta, ja que la lletra era molt bonica. I bé, i és un document que demanen, és un suplicant que es diu, que demanen permís per estresallar el cementiri, perquè ha donat els morts de la Guerra del Francesc, precisament, hi ha tants morts que no hi caben el cementiri que hi havia davant de l'Església. Doncs passi a partir d'aquesta carta, que veig que sota, a peu de la carta, parla de que jo el rector, juntament amb el Vicari Joan Vidal, jo dic no, no, aquesta carta l'esqueta Joan Vidal, perquè és la lletra, no és la del rector. I sí, sí, saps com ho vaig descobrir? Resulta que, clar, en parters més municipals abans, la gent es batejava i es batejava de seguida que naixien els nadons, i molts naixien a casa. És un no habitual que naixessin a casa. Llavors, què passa? Que el capellà havia de desplaçar-se fins a la masia, caminant. I, clar, com que són termes grans i no hi havia autobusos, que feia peu tot això, o amb mules, si tenien sort, doncs enviava el jove a fer els batejos. En canvi, totes les cerimònies, els sacrements, els matrimonis, o les defuncions que se celebraven a l'Església, i després els cementiri, que estaven dins el poble, doncs els feia el capellà gran. Llavors vaig donar a compte que és veritat que totes les aixements estaven fets per aquesta lletra bonica. Llavors vaig anar a buscar el rector lògic, i vaig estar investigant, i vaig veure que aquest es deia Joan Vidal. Llavors va ser quan se'n va a córrer, que ja tenia la veu narrativa, diu, mira, perquè qui pot saber la veritat per no poder-ho explicar perquè ho ha rebut amb secret de confesió? Doncs un capellà. Llavors se'n va a córrer, que fos el capellà, el que explica la història de veritat, el que sap que ha passat, i que vol desliure la seva ànima de la culpabilitat d'haver-ho callat, abans de morir. Llavors se'n va a córrer, crea aquest paral·lelisme entre el capellà i el bandolet, que les seves vides s'escreuen en diferents moments de la història. I bé tot va sortir, això és una part diguéssim literària, però també existeix el Joan Vidal, és a dir, que no m'ha inventat del tot, però hi ha hagut un protagonisme, crea que també se'l mereix, perquè és un personatge històric, absolutament contemporani, i si no és vero, i si no és vero, ben trobat. Va ser absolutament contemporani del bandolet, i per tant sabem que el capellà l'hauria de protegir o ajudar, perquè si no l'haguessin detingut abans. Llavors per què no detenen tots? Per què està fent el que tots volien? S'enfronten al Baró, en m'èpoques que ja s'ha prohibit, els alfiteutes estan prohibits, és a dir, tot el que és el pagament de drets senyorials estan abolits, perquè després de les coses de càdigs això ja no es pot cobrar. En canvi, aquest Baró ve aquí, perquè era un membre de la Guàrdia Personal dels Bourbons, i li regalen una baronia. Apa, a cobrar la baronia, i arriba a Corbera, després de la Guerra del Francesc, ell li dona a tots els privilegis d'explotació feudal quan estem amb tota l'època, amb tot el moviment dels moviments liberals. Per tant aquí la gent està molt revolucionada, i amb molta reivindicació. Llavors cada cop i volta hi ha algú que s'atreveixi a plantar cara al Baró, doncs és un heroi, i aquí va ser un... Jo em vaig donar a compte que a les juzo clopes l'havia convertit en un sanguinari, quan no era una persona que s'ha format a les guerrilles, com tots, perquè tots aquí estàvem organitzats amb el Sumaten, hi havia una defensa pròpia dels pobles, que tenia el seu grup de persones, i tots els països tenien un trabuc per defensar-se si calia, no? Per tant, el moment de posar-me al seu context, doncs clar, diu que els catalans van desertar, clar que van desertar, perquè aquí venen els jerjercits, els francesos, i els francesos... Escolta, venien a ajudar... Napoleó venia a ajudar els burbons, a ajudar els burbons que els... no ho veiem, els burbons són francesos, per tant, que venien a poder-se a tots els colonis d'Ultramar, tenien els seus propis interessos, i els catalans no ens importava poc ni gens el que fessin el Napoleó, que és el que va defensar la nostra terra i la nostra poble, no? Per tant, desertem, clar que sí, que hem d'anar a defensar els burbons, no? No he vist tant, de l'actualitat, segons com es miri. Ja veus que com es repetim l'història. Sí, acostumo a passar. Te n'anem a preguntar. Has comentat diferents llocs de comarca, o fora de comarca, o s'han cobrat del ballers? Has escobert part de potser el vas llobregat, o altres indrets de bona part del vas llobregat a través de Josep Sàbat? Sí, perquè heu hagut de fer una cosa que és caminar, llavors, que l'han de pensar que abans un exercit, trigava 6 hores des de Barcelona fent el llobregat. I el llobregat era molt més cabalós que avui en dia. Que vol dir que avui en dia tenim unes preses a dalt del riu que fa que baixi poc aigua i el veiem com un riu menor. Però jo a la llar de la meva vida, d'aquests més de 100 anys que tinc, he vist el pont del llobregat cada 3 vegades, amb unes riuades fortes que algunes van morir molta gent. Per tant, el llobregat era un riu important, i el control del riu de llobregat era estratègic en temps de guerra. Aleshores, des d'on es controlava, des dels turons, dels pobles veïns? Sempre, quan els francesos instal·len aquí a Barcelona, que s'apuderen de les ciutats sense més, què fan els soldats nostres, els catalans deserten? Però on som en la guerrilla? Jo tots instal·len a la muntanya, doncs es fa la resistència des de la guerrilla. Per què? Perquè el número de homes no podíem competir, no hi havia un exercit format. Trigarà molts anys d'arribar, i de fer la guerrilla, la comença al general Manso, bueno, arribarà a ser capital general de Catalunya, el Manso, que era un Moliner. Ell treballava en un Moliner, era un home del poble. Per tant, aquí la defensa es fa amb la gent del poble, els homes que treballaven a casa seva, el que era Pages, el que era Teixidó, el que era Moliner, i quan s'havia defensat el territori, que fa la nostra boca defensar-lo. I per exemple, clar, veiem coses impressionants, com per exemple, que el Coll de Vallirana, a la Vall de Vallirana, 600 homes van d'aturar un exercit de 40.000 durant 4 dies. És increïble, 600 homes contra 40.000, no? Sembla que els números no guanyessin sols, no? Clar, però què passava, que la gent d'aquí coneixia el territori? Entens? I llavors també un àvia em va dir que la seva àvia cantava una cançó, que deia els soldats de França no coneixen el camí, que deia cap aquí i gira cap alli. És a dir, com van guanyar aquest conflicte pel coneixement del territori? Per això he posat els camins, els camins després del bandolet. Tots aquests camins, que ell coneixia, que jo el vell dic que és el guardià dels camins de muntanya, perquè són els camins que tantes vegades s'ha explicat, com el tamburiler del bruc, és exactament el mateix. Un grapat de somatents espanten un exercit de soldats, perquè coneixen el territori, saben els passos estrets, els espanten amb el soroll, que ens hi haguessin molts, molt tocant el tambur, o com sigui, pel coneixement del territori. Per tant, aquí el que m'ha portat a aquesta història és un gran abanda de remenar xius, és conèixer la terra, conèixer aquesta importància dels dues marges del riu, perquè el que estic de palletjar s'ha de tastar i el de papió l'ha de tastar, perquè en els punts estratègics del control del pas de barca, pensa que quan els francesos apodaran del pont de Molins, que fa la gent local, tornarà a recuperar el pas de barca, que era el pas natural, la manera natural de creure el riu, durant 1.500 o 1.600 anys, que era el que s'havia fet sempre, passar pel pas de barca. Això ho es consigueix pel coneixement del territori. Veus com aquesta gent que estan lluitant sense mitjans, com van caminant cap a Castell de Fels, per aconseguir pòlvore dels barxells que venen d'Anglaterra, que són els aliats en aquest moment. Per tant, és imprescindible el coneixement del territori. És a dir, has caminat molt a través d'arxius, a través de camins, també, no? Sí, sí. Has passat per Vall d'Iran, per la Parma de Salvalló, per corbera... Per l'endreu de l'alarca. Doncs marge i marge, de riu. I en prop de ser ni picopàgines, que és el cinquè apartat del llibre, que és patrimoni paisatgística i cultural també, que s'inclou en moltes imatges en color, de fet, que ajuda molt a ubicar-se. A ubicar-te, i sobretot veure aquests punts estratègics, on tu tens en els cims, en el voltant de les dues marges del riu, un punt de guaita, i aquesta persona, una sola persona que estigui allà, té el control de tota la Vall Baixa del Llobregat, fins a la plana del Tayca, fins a Montserrat. Llavors, en col·locos d'un altre, Puig de Gulles o la Creó de l'Aragall, en els punts estratègics i en un joc de miralles es comuniquen, i clar, si els exercis triguen 6 hores a arribar, imagina si tens temps de preparar l'embuscada. Per tant, és molt important el coneixement del territori, i aquesta comprensió de per què la gent va ser capaç de resistir amb un exercit regular de professionals amb tan pocs mitjans. I clar, i en aquest entorn no hi ha un bandolet. No és els bandolets clàssics com el Serrellonga, que són molt anteriors. Aquesta és una època on, teòricament, ja no existeixen els bandolets. Per tant, això el fa molt singular. Llavors jo el vaig crear una doble personalitat, perquè vaig pensar que tothom sabia qui era, però en certa manera havia d'assumir un rol diferent quan actuava com a bandolet. I això és una part de la gràcia de la història. Cada dia és bandador, i després quan fa de bandolet té un cavall blanc, i quan fa de bandolet té un cavall negre. Jo com a això, jo el que volia, saps què és? Jo volia un bandolet, del qual tots els dones se n'enamoressin, i tots els ramos volguessin ser. De mica el Thorro, la pel·lícula del Thorro, és una figura d'aquesta que també ajuda als pobres, en una pel·lícula... Clar, ell també fa el mateix, és a dir, si l'embaucador del administrador que treballa pel Baró imposa d'almes abusius i impostos abusius, ell que roba la dil·ligència, el canvi de postes, dona aquests diners als amics, i aquests amics poden pagar els deutes. Per tant, arriben igualment al Baró, però vam pagar la deuta. Però esclar, acaba que l'enxampen. I com l'enxampen, doncs, a través de l'amor... Espera que la gent llegeixi el llibre, no? Sí. O sí, ja ho has dit. No, és l'amor, l'amor, el que el fa per una aràpida. Perquè mentre no té ningú aquí, mentre no té res a perdre... És el que més et deixa el descobert, potser? Esclar, és que quan tu no tens res a perdre, pot ser molt intrépid, però quan... Ai... Quan te n'amones, de cop i volta tens alguna cosa que t'interessa més que tu. Home, clar, per la qual... Per la qual... Per la qual el risc art, no? Exacte, i és així com li troben el por feble. Escolta, Carme, seguiria parlant molta estona més. A més, és molt interessant escoltar gran part d'aquesta història fora del llibre, que són prop de 235 picopàgines de llibre en aquests 5 apartats que ha molt més explicat el principi. I una pregunta bastant obligatòria és quant de temps li has dedicat a la construcció o potser podríem dir des del moment aquest que comentaves que va ser màgic, que et van trucar des de l'arxiu, et van dir, escolta que sí, que tot coincideix perquè la informació que tenies o que tenim, et pugui donar peu a escriure sobre sàbat, quant de temps li has dedicat. Mira, és impegable, perquè les fotografies són totes meves. Per tant, són fotografies de 30 anys, des que vaig sostenir la primera càmera digital, per tant, hi ha moltes fotografies, que jo les havia anat guardant perquè m'agrada, perquè bé, a casa nostra els quimines eren fotògrafs d'aquí al poble, que encara ens recorda, no? I diuen, el nostre nom està vinculat a la fotografia. I bé, jo anava fent fotografies, per tant, això és impegable, no? I l'altra banda, el que és l'execució del llibre, són 3 anys, 3 anys perquè una cosa és la història, i l'altra és tot el que ha anat creant el voltant. Que ha sigut tan apassionant que jo crec que això sí que transpoven el llibre. I més és un llibre per consulta, per regalar, és bonic, és un llibre no tant per emportar-te la motxilla, perquè és massa gros, però sí és un llibre per dir, avui que anem, on anem avui, doncs avui anem a conèixer això, avui anem a conèixer allò, no? I que té aquesta capacitat de tenir moltes lectures. Penso que, clar, quan jo vaig donar conta del que havia descobert, em va fer gràcia explicar què havia passat, perquè també penso que té aquest valor pedagògic, de cara joves, per exemple, per ensenyar-los, i com es fa una recerca, però penso que jo he estat molt respectuosa amb separar la ficció de la veritat. És a dir, el que és històric és històric, però això he fet servir aquestes dues tintes. Això em sembla que és important també, que és un aspecte que he tingut molt present, que és important. Hi ha tota la part de recerca que s'ha de ser capaç de ser fidel, però després hi ha les parts que jo he recreat. I aquí m'he permès deixar la legenda oberta, ja no explico com acaba, però vull que segueixi sent, que tingui aquesta punta, aquest punt que dubtes, de quina banda de la línia estàs, doncs això sí que m'ho he permès, en algun punt. Nevar-hi tots aquests punts, que deixa així una mica a l'aire, els poden, de fet, ja descobrir els lectors que vulguin aconseguir aquest llibre. De fet, aquí a la biblioteca Joan Margarit presentes aquest llibre, aquest divendres, a la set del vespre. Suposo que faràs una presentació en el qual explicaràs potser més temps, que avui se'ns acaba el temps. No estaré imatge, sí. Amb suport visual. I, de fet, la mateixa biblioteca Joan Margarit, que, de fet, des d'aquí, li donem les gràcies per deixar-nos uns dels exemplars, crec que regalarà diferents llibres de Josep Sábate, diferents biblioteques del vespre, que arribin, no els hi arribin, aquest coneixement, aquest bandolet cap a negre, no és tan conegut com comentaves, com un serrellonga, que potser sí que ha quedat més plasmat en llibres d'història, en llibres de llengua catalana. Escolta, Carme, ens queda un minutet i poc, un minut i 15 segons. Com et deia, fa molt de gust poder parlar amb tu i escoltar-te, de veritat, sobre tot de temes històrics. Em faltaria per preguntar-te si trobes a faltar a Sant Just. Cada dia de la meva vida. Doncs aquí segueix estant aquí, el poble. Sí, ho sé. I vinc sovint, eh? Doncs, clar que sí. De fet, ara comença les festes de tardor, així que també és un bon motiu per passar-te per aquí pels carrers del municipi. Doncs com deia, Carme, un plaer tenir-te aquí a Radio Desvern, gràcies per la teva estona, i et seguirem la pista, igual que ho has fet tu amb Sábate, et seguirem la pista a tu, i a pare ens veiem, segurament, aquest divendres a la set del vespre, a la sala Isidor Consola, a la lliureteca Joan Margarit, que vagi molt bé, i una abraçada, Carme. Gràcies. A tu, per venir. Cataluña Ràdio. Les notícies de les 6. Bona tarda, us informa qui li en sabria. La Guardia Civil treu pit de l'actuació de fa dos anys, durant la tardor del 2017, inclosa, per tant, la jornada del referèndum a Catalunya, i adverteix que ho tornaria a fer. A l'acte de celebració del dia de la patrona del cos, s'han llegit discursos dels caps espanyol i català de la Guardia Civil, i els agents nimic als Mossos, i la cúpula del Departament d'Interior, que tampoc li ha agradat. Han acabat marxant, tant uns com els altres, quan l'acte encara no havia acabat. Marc. Sí, el cap de la Guardia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, ha llançat aquest avís. Mantenim ferms amb el nostre compromís amb Espanya de treballar per la llibertat i la seguretat de tots els ciutadans. Ho vam demostrar fa dos anys, ho hem fet de nou, recentment. I cada vegada que sigui necessari ho tornarem a fer, perquè tenim la prena de convicció que la societat a la que serveix, que no hi ha llibertat ni seguretat, fora del marge de la llei. Fons del cos i del Departament d'Interior expliquen aquesta missora que han trobat les paraules, dels discursos en general, ofensives i poc respectuoses a la institució, els Mossos d'Esquadra i els Commandaments d'ara fa dos anys.