A les tontes, la viu d'Esber. Si tu n'hi t'ses, la viu d'Esber. La la viu de Sant Just. L'horant d'avui t'un u. Jolín, Jolín, Jolín, Jolín. I'm begging of you, please, don't take my man. Jolín, Jolín, Jolín, Jolín, Jolín. Doncs bé, aquesta cançó ens va perfecte per obrir el micròfon i parlar avui amb la gala Peire i Diego Ingol. Bona tarda, els dos. Bona tarda. Bona tarda, com estàs? Bona tarda, vinguts a Ràdio d'Esber, a la plaça Mireia, al programa, al magasin. Espero que estigueu estiu bé. Estic molt bé, molt còmodes. Així m'agrada. Abans de re, a dir que la gala i el Diego són dos dels integrants de la companyia Germanes Pico Uesso, anteriorment Hermanos Pico Uesso, juntament amb Lluquiportes i Jaume Miralles, que avui no són aquí amb nosaltres, però formeu-us al Tres Quatre, aquest grup de Germanes Pico Uesso. Realment som tres, som la Lluquip Diego i jo, el Jaume és la part tècnica. Ara hi ha una altra noia, la part tècnica. Ah, d'acord. Estem fent feina amb el Marc Coma, i estem molt contentes amb aquesta nova adquisició a la companyia. Tinta bé, sona bé. Doncs bé, com deia, avui parlarem amb vosaltres dos, amb la gala i el Diego, que van ser dos dels integrants d'aquesta companyia, actuareu a l'obra, que es farà amb dos passis a la planta superior del mercat, que serà 17 d'inàudio d'octubre, 24 d'avui, i diumenge 20 a les 7 de la tarda. Un acte que, de fet, està inclòs en aquestes festes de tardor del municipi, que, a més, aquest any, serem en els 50 anys de festes de tardor, i, a més, tot plegat està organitzat pel col·lectiu Persona. De fet, avui no tenim nosaltres a l'Olga al vered, però des d'aquí també donar-li les gràcies per haver posat en comú aquestes dues persones amb el programa, també. Així que un abraçada a l'Olga. Si us sembla, per començar amb d'anar al German de tot això, a l'inici, a l'embrió de tot aquest projecte, tot comença en una residència artística, i no estem parlant només de l'obra de teatre, sinó de la prèvia, de l'obra de teatre, d'expòlio. Va fer uns 5 cèntims per la gent que no sap ni què és una resíència artística o què vol dir això d'expòlio. Vinga, va. Jo em poso en la residència. Aquest projecte s'ha creat a base de diferents residències artístiques de fet. Nosaltres treballem d'aquesta manera perquè vivim en ciutats diferents. Aleshores, la nostra metodologia de treball, diguéssim, és ajuntar-nos periòdicament... en periòds molt concrets de temps, en un espai que ens cedeixi a algun entitat o a algun diferent col·laboradores que tenim. I així, per exemple, la nau Ivanoff ha estat la nostra gran casa d'aquest projecte, on hem estat dos mesos de residència, però també hi ha hagut diferents entitats de Mallorca i Manorca que han format part del projecte, que també ens han acollit durant diferents temps. I una residència artística simplement és un període de temps en el que algun espai t'acull i et dona les condicions per crear. Hi ha sigui un espai de saig, hi ha siguin les condicions tècniques, condicions econòmiques i d'allotjament, també. Aleshores, diferents entitats són les que han anat aportant d'aquesta manera en el projecte i ens han permès fer la creació que ha estat d'un any i mig. I el que ens comptaves d'expolio, és que, inicialment, tot aquest projecte que havia de parlar sobre la por i sobre la desconfiança, vam pensar en diferents maneres de dur-lo a terme. I una que se'ns va a córrer va ser generar un joc de cartes que s'introduïs a l'obra de teatre, que es pogués jugar dins l'obra de teatre i articulés diferents escenes. Aleshores, vam pensar que en lloc de fer-ho, diguem, només fictísi per l'obra, vam decidir que havíem de fer un joc i vam estar a mig any creant un joc de cartes que vam completar-lo i funcionar i vam jugar molt de temps i vam fer residències per acabar de concretar certes cartes que no funcionàvem, coses així, i farem com a mostres obertes amb on la gent jugava. I pareix que aquest joc, encara que després a l'obra, s'hagi desvinculat una miqueta, el treurem per aquest Nadal com a regal de reis i del pare Noel per poder promocionar aquesta obra de teatre. I una de les col·lunes vertebrals d'aquest joc, per dir una forma, és temes de corrupció farmacèutica o corrupcions altres tipus, que potser va ser el que us va donar el pas a l'obra? Realment, el que ens va passar va ser que nosaltres parlàvem de la por, i la por com a eina de control de masses i de quina manera utilitza el poder la por per fer moure el final. I el joc ens servia per explicar realment aquesta estructura. O sigui, el que explica el joc o el que fa Palès el joc és l'estructura del poder i quins actors té. Aleshores, això articulava la dramaturgia de l'espectacle, diguéssim. I encara va surgir d'allà el que passa que ara el joc ha quedat molt enrere del que és ara mateix l'espectacle, que igual ja no està tan present, però igualment no deixa de ser una de les bases. Una d'aquestes coses que tenen les residències artístiques i fer feina d'una manera entre cometes precària, per el fet que no és que tinguem dos mesos per crear una obra amb un sou, d'un teatre, amb consolidat que ens brinda aquesta possibilitat, el que fa és que les obres es dilaten molt en el temps, els processos de creació es dilaten, a les obres cada vegada que ens trobem hem adorat molt les pròpies idees que per nosaltres eren importants dos mesos abans. Aleshores, poc a poc, l'obra va agafar en capes i diferents estats, i nosaltres mateixos vam decidir que el joc era una fase molt embrionària del projecte, vam donar-li altres capes, vam acabar fent un programa de televisió en directe, en realització en directe. Aleshores, amb molta pena, cada una d'aquestes idees que tenen a les residències acaben passant un segon terme i diguem... Bueno, hem invertit molt de temps en què això funcioni, però això ens ha servit per passar a la següent fase que és el que ara volem ensenyar. I sempre que ens passa, ens fa molta pena, però per altra banda és com... És necessari, no? És la nostra manera de fer feines, aquesta, sí. I encara no sé si he comentat el nom de l'obra, però, en tot cas, estem parlant d'excalibur i altres històries d'animals morts. I, en aquest cas, els animals són els que tenen la veu, per reivindicar, per enfocar amb un top, potser irònic o entre cometes còmics de temes, potser com la grip aviat en el seu moment, o d'altres, diguéssim, conflictes humans o socials, no? A més, la dolly, precisament, aquella ovella dolly clonada, que va durar poc, d'un altre costat, la like, aquest gos que va ser enviat a l'espai, i que, pobret, tampoc, no va durar més enllà del llançament, són els protagonistes d'aquesta obra. I us anava a preguntar, és més fàcil posar en boca d'animals el que volen dir els humans, de vegades, o les persones? Va ser una trilla que ens va costar molt de temps, perquè nosaltres no som titejaires, tampoc. Ens pareixia com un intrusisme laboral, perquè hi ha molta feina d'arrega de la creació de titelles i de la manipulació d'objectes. El que passa és que, poca a poca, ens vam donar en compte que el tema que estem directant era molt soporífer. S'havia transformat en una espècie de teatre documental on ens havíem informat tant d'aquests temes, que ens feia molta ràbia i no puc expressar tot això. El que passa és que, al final, poder parlar en boca d'uns animals és de qualsevol manera com trobar uns bufons, uns cers que estan liminals de la societat, com que el que diguin no li importarà ningú, però que tot el que diuen pot ser molt important i que la gent riu quan les veu i nosaltres podem posar les seves boques com a un llenguatge molt més agressiu, molt més idiota, molt més absurd, però que realment el que diuen, encara que ens ho aprenquem a Broma, és el mateix que pensar amb nosaltres. Però des d'una sàtiga a la societat, però mitjançant un escala foc més baix que el nostre. El que passa és que sembla com una espècie de berenimalista, perquè parlem que els animals no volen ser assassinats per als humans, però realment és el mateix que quan els humans ens queixem que les coses ens afecten a nosaltres, però no ens hem preocupat que un centenar i un miler de persones a l'Àfrica tinguin el mateix problema que nosaltres avui, amb una malaltia que arriba avui, però que fa 10 anys que existeix i que ningú li ha emportat una merda perquè no ens afectava directament. Només és aquesta sàtiga amb un escala foc més baix. L'empatia, no? Seria, potser, un dels punts clau d'entendre ja sigui a través d'animals, els que volen dir ells mateixos, però no poden dir, no? Perquè no tenen l'habilitat de parlar. I us anava comentant res més lluny que la realitat han representat a través d'animals, comentava la gala, aquesta estratègia de crear la por, i a través de la por poder controlar les masses, controlar la població, controlar la gent, res més lluny de també el que està passant aquests dies. Malauredament hem de parlar del que també està passant, i d'alguna manera, a través de la ironia o la part més còmica, que sembla que sempre d'una manera més fàcil, a tractar temes que són més durs, que és una bona manera de proper-ho. Per això, en algun article he llegit que és exclusiu per un públic adult, però vosaltres ho obriríeu o podeu deixar obertes les portes a un públic que no sigui adult o és difícil per als que són una mica més joves, potser. De fet, és un públic adult, però públic adult, jo diria, a partir de 14 anys, vull dir... Un coreador d'espanto. Simplement és que senzillament no volem que ningú s'escandalitzi. Vull dir, jo tinc una vot de 5 anys que vindrà. Aleshores és una decisió personal, la meva germana ja ho ha vist, ja sap el que és, i per tant, ella ha decidit que vingui, però és veritat que ha d'utilitzar-me un llenguatge. Creu? Sí, creu i barruer, i llavors, bueno. És això, simplement, i que més enllà... I que el contingut també és bastant dents, vull dir. Perquè el contingut dents que un nen no pot entendre perquè hi ha massa informació que s'escapen moltes paraules que s'escapen, i molta part que es barruera, doncs, a la millor... Això és, a més, el barrer molt de... Sí, simplement és això, que, igual la temàtica, no connecta tant amb un públic més infantil, el que estic és veritat que a nivell visual... Exacte, el format es presta... A titelles, sí. Els nostres primers fans són els nens, que veuen les titelles, i és com... Mama, jo vull veure aquesta galina, no? Però no, clar. Perfecte, això perquè volia parlar també d'aquests diferents formats que integreu dins l'obra, que hi ha molts elements que us anava preguntant, si els heu fet i creat vosaltres mateixos, hi ha diferents parts amb dibuixos. No sé si és el dia que fa un dibuixament directe durant l'obra, no vull fer spoilers, o hi ha diferents maquetes o elements molt handmade, que es diu, avui en dia, no? Tot això és el que a prop també hi ha un públic no tan, diguéssim, adult, però també ajuda el públic adult a entendre, no?, o part del que voleu comunicar a través de la doli i de la like. Fem molta feina així. És veritat que ens acompanya molt en aquesta proposta, perquè hi havia una espècie d'interès especial en fer-ho tot amb les nostres mans, però realment no sé si podrien fer feina d'una altra manera, perquè són molt de fet les coses així, de fet, tota la cenografia, totes amb materials totalment reciclats, les titelles també estan fetes amb... Has dit la doli, és una ovella, perquè està fet amb una mopa de netejar el terra, no? I al final totes hem fet feina amb fer-les, tant les titelles com la cenografia, i bé, si jo soc il·lustrador, és una part d'actu, però totes han fet una feinada perquè això surti, i crec que no som ganes de que no ho faci una altra persona, sinó que tot surt tant naturalment que al final acaben fent tot totes i ja està. Sí, per mi és una cosa que sí que he rebut molt del públic, una riquesa molt gran, aquesta contraposició, entre tota la part tan tecnològica que té l'espectacle, que és enorme i que ens ha portat moltíssim temps i moltíssima investigació, i tota la part... I molt de mal de cap, també. I tota la part manufacturada, com es veu, també, que tot està fet, que és bé com ho veus, que ho hem fet nosaltres i que no estem enganyant a ningú. Les hores és veritat que el públic ho agraeix molt, i penso que no ho podríem fer d'una altra manera. Vull dir, ens hi anem trobant. Només fem feina si ens divertit el que fem i si ho fessin d'una altra manera no ens divertiríem tant. La premissa obligatoria, quasi. Us anirà a comentar, hi ha un article del web, segurament el coneixeré, www.somnisdetheatre.com, en el qual vam treure una frase que diu... Parlem de l'obra d'Excalibur. Diuen que Excalibur té moments magnífics, personatges inolvidables i encers indiscutibles, que, com ho veieu, aquesta crítica crec que bastant constructiva o molt positiva. No sé si l'havies llegit, això. És un paràgril d'un article una mica més llarg, però vam extraure aquesta frase. Moments magnífics, personatges inolvidables i encers indiscutibles. T'hi esteu d'acord amb aquestes tres sentències? Home, jo crec que, parlant de sentències, sentenciem molt l'espectacle. Tot i que no és la nostra voluntat mai, però és veritat que, d'alguna manera, nosaltres deixem anar moltes possibilitats alternatives sobre les coses i, per tant, com que jo plantejam com a possibilitats alternatives que estem mostrant, sí que allà, no nosaltres sinó els animals, s'entencien moltes coses, no? Sí. I és veritat que el públic, al final, surt molt així, m'he regut moltíssim, tothom sempre s'ho passa molt bé, però me'n vaig a casa pensant molt amb tot el que heu dit, i que, al final, no te n'hem dit res. Sí, bé, jo va molt a pensar i els tres espectacles així, com a contundents que diria que tenim, a part d'unes de diverses coses més petites, però els dos espectacles previst en aquesta, el tercer, ens donem compte que som molt contradictòries. Nosaltres mateixos som molt contradictòries amb les nostres idees i cadascú fa el que pensa, però tenim coses contradictòries, no? Podem estar en contra del treball de l'explotació infantil, però anem amb un mòbil que té una bateria de lític, que saben que hi ha nens que moren per això. Aleshores, les coses que defenem als espectacles, que decidjam que la gent entengui, no intentem no dir-nosaltres que pensàvem això i ho fem a ciència cierta del qual com ho pensàvem, sinó que deixem aquesta possibilitat oberta que, a lo millor, això no ho havies pensat, però ni tan sols deim si nosaltres ho pensàvem. En aquest cas tenim la sortada de que, com que tenim unes titelles, que són uns animals, l'ovella d'oli o un gos diu en aberracions molt heavis, molt contundents, però que es diu aditell, però no és que jo vagi de pensar darrere. De fet, jo dic frases amb titelles que jo no les penso, sinó que les pensen elles i que contradueuen moltes coses que jo pens. Però era la manera de poder donar totes aquestes variables i que la gent entengui el que vulgui, perquè no es pensin que nosaltres els estem intentant d'aductorinar, perquè és com nosaltres fem el que necessitem i tu escolta el que necessites escoltar, no? Llibertat de pensament, no? També la paraula d'aductorinar o d'aductrinament fa por. Ho has pronunciat, no?, perquè no sap si... Jo opina perquè és que també fa por, si ho pines, a lo millor de tant en saps. Sí, és una por generalitzada, pràcticament, el que veurem entre línies anàvem a aquest Excalibur. A part, heu rodat bastant. La gala comentava també que havia estat a la Neubòstic. No, la Neu i Benov. Ah, i Benov. Estan al costat. Ah, d'acord. A la Neubòstic, va que m'està amb un altre aspecte a la Neubòstic. No amb Excalibur. No, no, no. Heu estat, també, a la Fira de Tarraga. I per l'accent del Diego, a les Illes Balears. També hi hem estat, sí. I ara, per primera vegada, a Sant Just, que us espereu... o qui públiques, espereu veure, o no sé si ja sabeu si teniu moltes entrades reservades a través d'entrar a Polis, que és la plataforma per la qual es poden reservar, que no comprar, perquè són gratuïtes. Sí, jo soc de Sant Just, i he treballat amb la cultura aquí, també, i és molt difícil, el públic de Sant Just és molt imprevisible, perquè la cultura en aquest poble està bastant compartimentada amb diferents, diguéssim, interessos. Hi ha la cultura popular, que és molt forta, i aquest Excalibur i persona, el col·lectiu, igual ens en marquem més a una cultura més contemporània que es veu menys al poble, però que té molt bona resposta. L'han passat bé amb veure'm singular, que el públic va respondre molt bé. Aquest tipus de propostes, per tant, tot pot ser. Em consta que queden entrades, encara, bastantes, o sigui que animo a tot a venir sempre, i crec que és una bona oportunitat, també, per veure coses que és difícil que arribin a Sant Just a vegades, per la dificultat del muntatge tècnic o pel que sigui, perquè no hi ha una programació estable de teatre, per exemple, doncs està bé. Que la gent també pugui... Em sembla molt interessant com a Sant Just, que propem la cultura que sortim de Barcelona, que a casa també poden veure coses de qualitat i coses que a la millor no arribarien mai... Doncs, bueno... Que es pot encir, no? Sí, bé. I encara que jo no sigui d'aquí, però entenguent el comentari de la gala, pens que, igualment, és una proposta arriscada en quant a format, perquè no vull dir que ens demanen... Què fes, vosaltres? Quin tipus de teatre que fes? És molt complicat explicar-ho, inclús els referents que tenim nosaltres de coses que ens interessen, tampoc sé si tenen un nom, no? Com a... no és pop, o no és punk, o no és rock. És una cosa a l'intermitge de tot, que m'escle tot, i que pens que, a més, anam cap a aquesta direcció, perquè cada vegada ens interessa menys focalitzar, sinó obrir i fer tot el que ens interessa de tots els mitjans que ens interessin. I penso que aquesta obra, en concret, justament com per la gent que no està acostumada, és una mescla de tot, i és un programa de televisió gravat en directe, però també és un espectacle de titelles, però també és totalment còmic i la gent riureà moltíssim, però també és un teatre documental, o un informat d'un món de coses que la gent ignora sobre la història d'aquest país i sobre la història de la resta en quant a aquesta espècie i de mobilitzacions per culpa de la por i de la manipulació dels mitjans. Tantes coses simultàniament que, si qualsevol vol venir, doncs es divertirà molt. I, a més, el Lissabte, després del passi de dos quarts de nou, feu un col·loc, en el qual suposo que us obriu i us apropeu el públic que hagi vingut per obrir debat. Sí, sí. De fet, aquest col·loc, i em fa molta il·lusió, perquè ve la Clara Nervion, que és de Time Out, que també s'enjustenca, la Clara Guilar, que forma part del col·lectiu Bà, que també s'enjustenca, i la Lali Álvarez, que no és s'enjustenca, però és una creadora molt potent, que ens agradarà molt, amiga, i, per tant, ens fa molta il·lusió parlar una mica de què passa amb la creació ara mateix, que és el teatre de creació, qui ens espais tenim, sobretot des d'on ens movem, el que deia el Diego, de quina manera estem desdivuixant molt tot el que és teatre, i el que proposem són altres maneres de fer les coses, i entre elles, a mi m'agrada el col·loc, i perquè també és una manera de preparar-nos el públic. Nosaltres fem espectacles, però és això. Nosaltres presentem un espectacle d'honora, però el nostre procés ha d'haver tornat i mig, aleshores. Hi ha moltes coses que també volem compartir amb el públic, que també tenim ganes de que puguin assaborir d'alguna manera, o conèixer, donar conèixer, i llavors allà crec que s'ha endavant molt interessant. I a més, després són 75 minuts, aproximadament l'obra, més o menys. Més o menys, sí, o menys. 65, sí. Una obreta i alguna cosa. Us falta temps per voler explicar més coses, us faltaria temps? O esteu veient ja amb el temps que ho faríeu? Sí, va ser tan contundent trobar aquests temes i parlar-ne, que no, és com una píndola molt clara de totes aquestes malalties i del procés que han seguit, no? Sí, estem contentes. Millor poc temps i concentrat, que no pas diluït i amb més espai, no? De fet, inclús en qualcom moment, perquè tota la obreta té un ritme molt frenètic i hi ha alguna escena que tenim la necessitat de que vagi una miqueta més lenta i la gent quan surt diu, ostres, aquest moment se m'ha fet una mica llarg perquè hi ha una escena que ha durat 3 minuts i mig en lloc d'un, no? I és com, bueno... De nos, de nos, té guàgo. Sí, sí, que hi havia més informació que donar-te, només és això. Sí, sí. Ens voliau afegir o fer una petita crida per aquells que es vulguin apropar o que també us vulguin conèixer alguna manera a través de la companyia de Germanes Pico Hueso? Bueno, jo simplement animo a tot amb que vingui, perquè de veritat trobo que... a part de... no és perquè sigui la meva companyia, evidentment, però trobo que val la pena, trobo que el feedback que hem tingut del públic ha sigut excel·lent i a la gent li agrada molt, la gent s'ho passa molt bé, per tant, per això, també perquè és important que recolzem la cultura sempre, tenim l'oportunitat de veure Excalibur amb entrades gratuïtes al poble, aleshores trobo que recolzar aquest tipus de propostes també llança missatges polítics, i crec que ara mateix la política es fa des de tot arreu i també des d'aquí, i trobo que la cultura i el teatre i, més concretament, el teatre que nosaltres fem és un espai de pensament, d'obertura, de compartir, i, per tant, crec que de resistència també d'alguna manera, i hi ha moments en què és important recolzar aquestes coses, així que si no teniu res a fer el cap de setmana, o voleu fer alguna cosa guai, veniu a veure Excalibur. És una obra molt còmica que farà que arribem aquests dies que ens està costant una mica-te, i que no arribem, però per coses que ens importen, perquè realment ens cagem en el govern que tenim. La nova idea del pas és que són dies una mica complicats de la gent que potser posa al davant el fet d'anar a una manifestació, a mobilitzar-se, a veure una obra o a veure un concert o el que tinguin planejat, perquè n'hi ha molts que ja s'han cancel·lat. De fet, nosaltres vam tenir un fort debat aquesta setmana, perquè també dubtàvem de què havíem de fer. Finalment, parlant amb totes les persones implicades, vam arribar a la conclusió que al final, com que l'obra no es fa el divendres, que és el dia de la vaga, la cultura no deixa de ser una espai de resistència, per tant, també és la nostra feina, també hem d'intentar mantenir aquests espais que no ens treguin, tampoc això, perquè al final sempre acabem com prenguen els mateixos. I l'obra et parla exactament de tot això, i com que deixar de fer una obra que informa d'un món de coses que ens estem queixant, ens pareixi gairebé com que farem més fent-la, que deixem de fer una cosa que parla de tot això per queixar-nos, que ens queixem des de dins, no des de la plaça, aquest petit temps, després ens trobem molt carrer. Doncs des d'aquí saludar a la Dolly i a la Laika, de fet, simpatitzant, perquè són presentadores d'un magasin també, tot i que televisiu, en aquest cas no seria de ràdio. Molts èxits, us aigui molts èxits amb l'obra i tot els projectes, fotos que vagin vingents, que vagin molt bé aquests passis que fareu aquest cap de setmana, i tots els següents que presenteu aquí al poble, o a fora, però sobretot que es potenciï també, com deia la Galàquia, al poble. Moltes gràcies als dos, Diego i Gala, un plaer tenir-vos aquí a Radio Esvern, i ens anem veient amb animals o sense animals. Que vagi molt bé.Adiós. I soft like summer rain and I cannot compete with you, Jolene. He talks about too many sleep and there's nothing I can do to keep from crying when he calls your name Jolene. And I can easily understand how you could easily take my man but you don't know what he means to me Jolene. Jolene, Jolene, Jolene, Jolene. I'm begging of you please don't take my man. Jolene, Jolene, Jolene, Jolene. Please don't take him just of course you can. You could have your choice of man but I could never love again. He's the only one for me Jolene. I had to have this talk with you. My happiness depends on you and whatever you decide to do Jolene. Jolene, Jolene, Jolene, Jolene. I'm begging of you please don't take my man. Jolene, Jolene, Jolene, Jolene. Please don't take him even though you can.