La setmana més ja sabeu que tenim aquest espai de l'entrevista la setmana amb Majús Cules i avui tenim el plaer de comptar amb nosaltres amb la Gemma Ruit. Gemma, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda. M'he vingut al poble, a Ràdio Esvern i també a la plaça Mireia. Abans de rai, com sempre, faig aquesta breu introducció per presentar-te, després ja et deixo xerrar. Presento breuament per si algú que encara no t'ho vica, que ja t'hauria d'anar ubicant. Gemma Ruit Pala per vista catalana fa més o menys 20 anys que estàs a televisió de Catalunya. El 97. Per tant, ja anem cap als 22 anys amb crònica cultural teatral. És a dir, tema que toca amb aquesta obra de la qual ara parlarem. De fet, també vas estar al programa de la nit al dia, al canal 33, també relacionat amb temes culturals. I precisament del que volem parlar avui amb tu és d'aquest llibre que vas publicar l'any 2016, aquesta òpera Prima, la teva primera novel·la que es diu Argelagues. I que ara mateix jo tinc amb mi la nova en edició, ja. I crec que ja anem per la XII. M'agrada Déu. Déu-n'hi-do, primera obra que publices i ja porta 12 edicions amb menys, més o menys, a 3 anys. Com ho portes, això? Mira, és aquelles coses que tu tires un rock al riu, perquè tens ganes que aquell rock surti de la faixa, ja, posar-nos en una metàfora dintre d'una altra. I no saps la circunferència i els vots que donarà. Jo, realment, no va ser cap encàrrec. Va ser una cosa que deia mig en broma, mig seriosament. I un dia escriuré una història amb la meva bàsàvia d'un treball que vaig fer a la facultat, que tenia allà guardat amb una cinta des dels 18 anys. I aquelles coses inesperades, no? Doncs allò m'estava esperant que jo, un dia a fer esplay, començés a rescatar-ho, veies que tenia molta feina per fer i molta història per estudiar. I moltes coses per investigar. I m'atrevís a escriure una novel·la, una persona com jo, periodista, fent cròniques diàries, però que mai, mai de la vida, havia escrit re de ficció, ni tan sols poesia, ni vaig presentar-me amb la redacció de la Coca-Cola, allò que es feia al col·le. Potser ja fa moltes dècades, no sé si encara es conserva, però vull dir que molt inesperat perquè no tenia aquest hàbit, i de sobte, doncs em vaig aventurar. No sabia on, no sabia ni quina forma tindria això, ni si geria una novel·la, i mira. Doncs ha quedat amb una bona forma, anava a dir, parles de ficció, però tens dos referents importants, que és la teva vasàvia i la teva àvia, que són indirectament les narradores d'aquestes històries. I elles són les protagonistes, també la tietàvia, o sigui, al final era una història que començava amb una i acabava trifurcada, el que passa és que quan grates una mica les històries familiars o les més properes veus que estem teixits en xarxa, que les teves històries són les mateixes que les de tantes altres circumstàncies i persones, i llavors sí, són elles, tenen els seus noms, i és la història de la majoria d'àvies i vasàvies, de la majoria de catalans, que encara avui som aquí, vull dir que és la història del país i la història de tantes i tantes heroines que tenim a casa, no només les meves, les meves només són unes de tot, de tantes com n'hi ha, i com no hem onorat, com s'hauria d'haver onorat, no? És per això que suposo que una de les primeres planes d'aquest llibre, d'Argelagues, de fet d'editorial proa també, és que dones gràcies a la Ramell, a la Rosa, a la Nina, també al Josep, estic mencionant algunes de les persones que nomenes aquesta primera plana, perquè dius que totes elles, tots i totes elles també han fet aquesta terra, dius, que ara precisament estaves comentant, que aquestes àvies, tietàvies i vasàvies són les de molts, són les teves, en boca. Les que van ajudar, les que van tirar al país endavant després d'una guerra i d'una postguerra sinistra i criminal, i jo sempre faig una dedicatòria, que a vegades la variu, però és una que tinc com... És un template, no? Sí, em va agradar el cop que me la vaig rumiar i la poso molt, no? Perquè les nostres heroïnes amb espardenyes es mereixen més homenatges que tots els herois de pedra. En referència a tots els monuments que hi ha sempre un senyor d'alt un cavall, amb una pistola, amb un sabre, o el que sigui, no? Com si la història només l'haguéssim fet aquests entre cometes, grans homes, que hauríem de posar molt en entredit, jo ja ho elimino ara mateix aquest adjectiu, però la història, com si només hagués estat feta per uns rostres, unes personalitats. I la història, sense totes aquestes dones que aguanten no només la família, també l'exterior, també la feina, també la llengua, també la transmissió cultural, antigament el saber de la salut, de les cures, sense aquest teixit, sense la meitat de la humanitat, és a dir, crec que ha estat molt més important la meitat de dones de la humanitat, perquè la humanitat sigui aquí que no l'altra. És més, l'altre crec que ens ha portat el desastre ecològic, econòmic i de col·lapse on estem ara. Per tant, ja és hora de revisar qui tenim pereroïs, qui tenim pereroïnes, què creiem que és èpica, què creiem que no ho és, i potser deixar capitenjar el món per totes aquestes persones anònimes, que et tenen un punt de vista que no té res a veure amb la Testosterona, amb els lideratges totalment egocèntrics i que potser podríem fer comunitats basades en la cooperació, com passa en molts llocs del món on hi ha comunitats que no hi ha estrictament matriarcats, perquè el matriarcat és un sistema, encara no ha arribat a tenir prou poder com per poder dir que és un sistema, però sí, comunitats que es gestionen d'una manera que no té res a veure en com es gestiona el món de les multinacionals i dels governs. Però ara ho parlem, ara, avui, segle XXI, amb el nostre punt de vista, també les meves vivències com a dones podríem dir, però clar, la teva àvia, la teva bàsàvia o la tietàvia no tenien aquesta seguretat de parlar de si mateixes d'aquesta manera, si no hagués estat potser a través de les teves preguntes que entenc que insistiuament vas estar fent-l'hi per veure realment aquesta informació. Vull dir que elles mateixes van potser donar valor a través d'aquesta repetida indegació teva. Sí, perquè el veu de la dona és històric, la Mary Burt, que és historiadora i centrada en Roma, que diu que hi ha a l'Iliada, al Telemac, li diu a la seva mare, mare, tu calla, i ves a l'alcoba on hi ha les altres dones. O sigui, que se'ns ha negat la veu pública, les dones, és constitutiu pràcticament de la cultura occidental, i després veus que és de totes les altres cultures, també. Per tant, que les dones no es pensin que no són importants, és una construcció cultural. I llavors sí que jo vaig haver de gratar molt perquè poguessin veure que allò que elles tenien, com per bé un instint de supervivència o una rutina de vida de postguerra, jo ho trobava que era heroic. Clar, és com si ara mirant, per exemple, en un futur, és a dir, quan tu tinguis potser 80, 90, et vingui un net o un ves net, i et faci recapacitar sobre el que potser ara estàs fent. Per nosaltres ja hem tingut veu, hem tingut vot, hem agafat l'ascensor social que ens ha permès que ara una filla i una neta de les classes populars catalanes amb migració interna i amb migració externa pugui tenir una veu en aquesta ràdio d'Esvern i que hagi fet un llibre amb una editorial important com Proa, clar, jo he fet un salt abismal, respecte d'elles, llavors no serà tan estrany quan mirin nosaltres què hem pogut fer respecte del que van poder fer elles perquè l'accés a la cultura, a l'educació, és la porta d'entrada i és el que també s'ha abatat històricament a les dones, tant d'aquí com ara s'està abatant ara mateix a molts llocs del món. L'ideal seria que no tinguessin aquests nets onetes a preguntar-te. Que no fos excepcional perquè això hauria d'agafar una categoria d'inexcusable i universal. I parlaves de diferents, com diré, comunitats, potser no tant el sistema material cald, sinó comunitats, per això també he rodat bastant a l'hora d'investigar per escriure també aquest llibre, sinó m'equivoco que has estat a Roma, entre d'altres, has voltat a part de Catalunya també, Sabadell, que és d'on ets, Castell Terçol. Sí, també vaig anar a Cartagena, Múrcia, doncs és una de les protagonistes. Sí, vaig haver de gratar molt en les cròniques també d'aquests cronistes de poble, que tampoc hi donem la importància que segurament tenen, i que jo testifico que tenen, perquè no només en les llibres d'història et trobes el testimoni de l'època i la mentalitat de l'època. Jo, a través de moltes cròniques d'aquesta gent, que testificava tot el que passava amb una ciutat petita, gran o poble, doncs vaig haver d'estudiar, i gràcies a ells vaig tenir una panoràmica de quines eren les lògiques d'aquell moment, perquè sembla que ho s'ha escrit tot, sobre la guerra i la postguerra, que ho sabem tot, però quan et posa a escriure, i a mi que m'agrada ser molt rigorosa, perquè no vingui ningú mai que digui, mira, això que has escrit, això, no és veritat, m'agrada comprovar-ho fins al límit, i llavors sí que vaig estudiar molt, i vaig voltar molts arxius i moltes biblioteques. El rigor informatiu, cosa que la veina perillística també t'ha ajudat. Sí, sí, jo no puc dir una cosa sense veure-ho, sense veure una imatge, sense saber quina marca de beguda hi havia en aquella taula, d'aquella cafeteria, no? Suposo que els que són periodistes ens tenim aquesta dèria, perquè tot estigui comprovat fins a un punt, després, per exemple, si jo no aconseguia saber quantes passetes valia tal cosa en aquell moment, doncs deia, tani més quan, i no me la jugàvem cap preu, per no dir cap cosa exacta. Has dit aquest tani més qual? Parlem una mica del llenguatge també. Diverses persones, entre altres, les bibliotecàries de la biblioteca Joan Margarit, on ahir vas anar a fer la presentació del llibre, comentaven que és un llenguatge que a part de ser molt tendre i cruel a l'hora, perquè té aquestes dues vessants, és entre col·loquiar i proper, però li dona bellesa. És com reunir tot aquestes paraules en un llibre, com ho has aconseguit o t'ha sortit així. És una construcció literària molt custosa. És buscada. Sí, el resultat que ells em van dir ahir, doncs m'agrada molt aquests adjectius que tu deies que el defineixen, però realment el meu propòsit era que aquest llibre, ja que rescavalava la veu d'unes persones, que són les dones de classes socials baixes de la Terregada, que no han tingut mai veu i que no han comptat, ja que rescatava les seves experiències, no tenia cap sentit humanatjar-les sense que parlessin amb les seves paraules. També les classes benestants han tingut el monopoli dels registres literaris de qualsevol escritura, i llavors per mi el seu català havia de ser el català literari d'aquest llibre. No tenia cap sentit que parlessin com si no fossin de les classes populars, llavors hi havia d'haver el castellanisme, com Fatu, però que a Sabadell, si portes molt Fatu, vol dir que portaves molts paquets o moltes peces de roba, no se'n tenia sense dir Fatu, achura, els vestits tenien achures, que és un castellanisme, però molt genuí i molt entrenyable, i llavors havien de parlar amb totes les frases fetes que venien de la cultura i de la riquesa de Pagès, i era un registre que buscadament havia de reflectir exactament la seva oralitat. 7 anys has estat, més o menys, per preparar aquesta obra? Més o menys, sí, perquè clar, tot això ho vaig fer treballant, i llavors clar, els forats que et queden, com tants altres escriptors, vull dir, no demano que em dongueu cap copeta a l'esquena, perquè malauradament la gent en aquest país només pot escriure treballant de moltes feines, cosa que se'n ressentirà la nostra literatura, perquè molta gent, molta l'entosa, no pot dedicar-se a crear com hauria de crear si haguessin els circuits, si haguessin els ajuts, si hagués una fortalesa cultural i amb una voluntat també política, que fos així, vull dir, que jo ho he fet com ho fan tants altres escriptors i molt millors escriptors que jo. No, no, no hem de treure tampoc el mèrit d'escriure una obra que va per dutzen edició. Vull dir, amb 3 anys. Vull dir, el mèrit no s'ha de treure. Vull dir això, si no tu vols dir tu, ja t'ho dic jo ara mateix. I una altra cosa, suposo que el que tampoc no t'imaginaves és que actrius com, per exemple, la Clara Segura, s'enjustenca, Clara Segura. Ostresitant! Digues, i si li posem una veu i la posem sobre d'una escenari? Sí, si el dia que la Clara va llegir-ne un fragment, doncs, clar, una mica més i caig de cul, perquè dic, hòstia, això ho he escrit jo. Clar, s'obte li va donar una volada, doncs que la Clara Segura és una tia molt, molt potent. És algú amb un talent descomunal. I llavors, clar, agafa un text que has fet tu i te'l llegis ella i et dic, vull dir, una mica més i em desmayo, sí. Però te l'imagines en una escenari, o és a dir, col·laboraries o... Sí, home, penso... Jo els hi deia, no, si mai un dia es fa, jo no vull apretar, perquè això, si surgeix, surgeix, no? Però clar, serien com els meus dos mons junts i potser m'esclataria el cap, aquell dia que veig una estrella d'una para de teatre, de les alagues. Per mi seria com un xoc, no? Seria molt xulo, però bueno, si es dona, que es dongui, sinó doncs no serà el caminet que havia d'agafar. Qui sap. Jo no t'acaria a portar, si m'estres. Qui sap, qui sap. T'anava a dir, argelagues, porteu-vos-te una dinar al nom del llibre. Sí. Està buscant una argelaga, és una... És un arbús. Sí, oi, el que fa una fulla, una flor més aviat de color groga, bastant maca, no? Sí, però la fa molt... Dura molt poc aquesta flor. Jo vaig triar aquest arbús justament perquè el Vallès es diu molt com a sinònim de persones quers, però estic, és una argelaga. Sí, les argelagues, com que són aquests arbustos, que són molt modestos, perquè tenen flor, però molt poquet, molt poc temps, estan els marges dels camins, són molt resistents, perquè quan hi ha un foc, el bosc rebroten. Doncs era perfecte per fer la metàfora d'aquestes heroines, que són de la Tarragada, són modestes, aparentment no tenen importància, però després resisteixen i estan allà i molt important. Tenen punxes per defensar-se. Perquè això és importantíssim per la vida, perquè si no tens punxes per defensar-te malament i les dones sempre n'hem hagut de tenir, sempre en tindrem, i per mi era la metàfora perfecta. Una mica en l'ADN, de les dones. Jo crec que això, vull dir, fa 500 o 200 anys i d'aquí 5 o 6 segles... Sí, estaria bé no haver de tenir punxes per defensar-se, perquè voldria dir que no ens atacen, però com que ens atacen i ens continuen atacant, per defensar-nos, és clar, no hi ha una alternativa. I en Camila Portada no hi ha aquesta planta, aquesta floca bruta poc, sinó que hi ha una altra mena de potència visual. Sí, m'agradava aquesta sororitat, sororítica, que es diu en anglès i que cada cop d'estem dient més, d'aquesta força, quan unes noies estan juntes, són imperables, això ho sabem. Tu, Mireia, un sopar d'amigues que de sobte... Et sents molt potent. Tot es comenceu a una idea i va pujant i va pujant, i aquestes noies, el dia de Santa Llucia, agafades de Bresset, fotografiades a Barcelona, rient-se a la cara del pobre fotògraf, que va marxar esproguit. D'abans, hòstia, aquesta força, i aquesta força de les dones unides, i amb aquest sentit de l'humor i alegria, perquè la força no té per què ser de mala llet, no té per què ser agressiva de testosterona, pot ser una força amb una alegria tremenda. I m'agradava aquesta imatge. I era una mica el que buscava i al final ho vam trobar. És molt potent, de fet, per acompanyar aquell llibre, que de fet, tinc cita a llegir el llibre. T'ha anat a preguntar si creus que has canviat o has contribuït alguna manera que les noies i noies o qui sí que llegés el llibre li dongui una volta a una miqueta aquesta història o que analitzi una miqueta més d'on venim per entendre cap on volem anar. Mira, per què em diuen els lectors i les lectors que han tingut intercambis en els clubs de lectura, com el d'ahir, o amb signatures? Sí, i de sobte, es paren a pensar i se'n penedeixen de no haver tastificat i anotat les històries de les seves, si ja no hi són. I llavors, perquè els hi donen valor, no és que no els hi donguessin i jo hagi vingut a dir que oi de quin valor té i la gent no ho sabeu sí, però que hi ha intuïció, potser, com que també és una cosa que ve, que això, que el que fa la gent que no és de les elites és una història considerada èpica, doncs no s'ha ressaltat, doncs tenien la intuïció que aquelles vides eren molt meritories, però potser el veure escrites en un llibre s'ha donat que de les seves també ho eren, i llavors això m'ho han dit moltes vegades. A més, suposo que són vides meritories, com dèiem al principi, no és un exemple de les moltes que tots tenim, tots els àvies en aquest cas, són meritories d'haver viscut aquesta vida, tot i que no ho haguem apuntat. No, treballaven fora de casa les fàbriques, després a dins de casa que van haver de suportar la guerra, que la guerra la van suportar, anant elles a buscar el menjar, criant les seves famílies protegint-les, després una posguerra, que és criminal en el sentit de la gana, dels preus com pugen, dels salaris com baixen, d'estar a sotmesa una dictadura, que va ser tremenda també, encara que s'hagi quedat com amagat, les conseqüències de la repressió de la posguerra, viure amb por, viure amb silenci, viure mossegant a la teva llengua, tantes coses, tant terribles, i que després no ho han explicat els seus fills, perquè el silenci protegia, llavors hem estat a les netes el que ho han explicat, i llavors clar, això, a les filles o els fills, que ara són les netes o els nets, els que ho posen en valor, trobo que fa un pàlid dins entre famílies molt bonics, molt reparadors també, aquell silenci en aquell moment es va haver d'imposar per protegir, perquè a la que hi feien algunes connexions, d'algú que havia tingut un cunyat macio, o l'altre que havia estat republicà, et quedava sense feina, et sabotejaven, et feia la vida impossible, doncs el silenci protegia, i nosaltres, que aparentment, la transició ens va donar una democràcia, que ens ha criat amb una mena d'assumpció, que nosaltres teníem tots els drets garantits, i ara... Però nosaltres, en aquests 40 anys, ho hem assumit així, doncs hem tingut... No hem tingut cap recant-se'n preguntar, emgratar i em explicar-ho, no? I llavors això té aquest punt de reparació, que mira, jo trobo unic. I tant a preguntar-la, llavor d'aquest llibre, has de dir-te un dia et despertes i dius, necesito plasmar això en un llibre o a través de... Jo la necessitat d'escriure no la puc dir que a mi m'hagi passat. Jo tenia un treball de la facultat, un gravat, que era una entrevista amb la meva vasàbia. I va ser aquell el German? Sí, el German Altres Serres, que va ser profe meu, ens va fer fer un treball, que em deia una història de vida, i vam fer un qüestionari en preguntes a una persona que hagués nascut a principis del segle, perquè hagués viscut com el màxim de canvis tecnològics, per tant sociològics, en la seva vida. I vam fer l'àvia d'una companya. Llavors, quan jo vaig arribar a casa, ho vam explicar, mirem fet aquest treball i tal, la meva mare em va dir, perquè no li fas aquest mateix qüestionari a la vasàbia, que vaig tenir vasàbia durant molts anys, que ella va viure una vida anys lluny de la teva, vivint en esquena pagès, i jo vaig dir, va, doncs ho faig, jo amb 18 anys, vaig baixar a casa dels meus avis, vaig enregistrar el qüestionari del treball de la facultat, a la meva vasàbia, em vaig guardar aquella cinta. Clar, però allò va quedar allà. Allò va quedar allà dels 13 anys, els 33. Clar, i de cop de l'altre 13, la dàfes? Llavors, jo comentant-ho amb el meu company, que és escriptor també, un dia em va dir, allò que tu dius que vols fer quan et jubilis, perquè era la broma aquesta que jo feia. I quan em jubili, jo deia, vols dir que aquella cinta, quan la vagis a recuperar, no se t'haurà fet malbé, perquè era una cinta d'aquestes com del... que abans tenien els contestadors automàtics, que veus que és cintes minis, i jo vaig dir, ara que ho dius, no l'he tornat a tocar més, i vaig anar a buscar el reproductor, que encara el conservava, vaig trobar la cinta, també la podia haver perdut, i vaig fer play, i la vaig transcriure, i això va ser quan vaig sentir-ho, vaig sentir la beu de la meva vasàbia, que s'havia mort de fer ja un any o així, em va agradar molt tornar-la a sentir, com rei, amb què jo li feia preguntes, i com responia, que era una supernarradora, si vaig veure, que jo, en realitat, sóc una mèdia, només he fet de transcriure. Sóc una mèdia. Sí, perquè la manera de relatar les coses que em va explicar és sensacional. I llavors, clar, em vaig engrescar al sentir-la en ella, explicant-ho. I llavors, hòstia, però és que em quedo fins als 15 anys que arriba a Sabadell, i jo després tot això, ho vaig a preguntar, les que encara queden. I llavors va ser quan vaig començar a fer, però, sense pensar que fos cap novel·la, vaig anar a estones mortes, anar investigant, investigant, fins que al final vaig ser que va fer-ne això. Escolta, doncs per molts més anys que segueixis sent una mèdium, perquè, escolta, si sé una mèdium, et porta a fer ja 12 edicions d'aquest llibre, no vull saber jo, si fas de mèdium d'un altre tema, quantos edicions ho publicues? Mèdium no puc fer més, perquè com la meva vasàbia no n'hi ha gaire, perdona, que us ho digui. Per tant, he pogut fer de mèdium, amb un català espectacular i amb una manera de narrar d'aquesta cultura dels contes a la vora del foc, això no ho tornaré a tenir el privilegi que ningú m'ho faci. Per tant, només ho vaig fer en aquest llibre, i ja està. Llavors, te n'ha de preguntar ja per anar acabant, Gemma, si tenies en ment o t'ha entrat ja la gana de seguir totalment Ara ja m'he grillat completament, és el punt que acabo d'entregar el manuscrit que editarem el febrer. Segon llibre té a veure amb aquestes... No té res a veure, és contemporani, però també va d'arruines, que aparentment no ho són, o no les hi tenim per arruines, però és contemporani a la Barcelona d'avui. I cap al febrer del 2020, més o menys, podrem saber que menys el nom... 5 o 6 de febrer a les millors llibreries, que diuen. 5 o 6 de febrer... Òbviament el nom no podem saber encara, ja ho sé, ja ho sé. Doncs per aquelles dades, ja estem amb la broma, perquè estem aquí i ja les portes del Nadal. A veure si ens tornem a trobar, que entenc que al principi és bastant més mogut quan ja has publicat el llibre, que és quan tens més entrevistes, tens més mogudes per presentar. Esperem que generi interès i que la gent tingui ganes de saber què hem empascat, a veure. Nosaltres tindrem ganes de saber-ho, jo personalment, i espero que els nostres ullens també hi ha ràpid esvertingui, també ganes de seguir-te d'escoltant. Doncs que agraeixen els ànims. Vinguin, que ja descobrirem quin nom té. Gema, un plaer tenir-te aquí al programa, un plaer coneixet, molts més èxit amb aquesta segona novel·la que ve, i espero veure't al 2020 per parlar d'aquesta segona novel·la. Gràcies.