I used to think maybe you love me now baby I'm sure És una mica la música, la cançó que ens ha quedat per aquesta entrevista de la setmana. Una vegada més, una setmana més tenim amb nosaltres una persona rellevant, o que considerem rellevant per dedicar-li aquesta entrevista de la setmana. Tenim amb nosaltres a Pol a Vinyó, Pol, bona tarda. Bona tarda, benvingut de nou a la plaça Mireia i benvingut de nou també a Ràdio d'Esvern. Com deia, com cada setmana es portem aquesta entrevista de la setmana, amb la Júscula ja ho fem amb una persona que té un vincle, diguéssim, estret amb l'òpera i també estret amb les biblioteques. Per això, com deia, tenim amb nosaltres a Pol a Vinyó, divulgador musical del Gran Teatre de Liceu. Mira, farà un anyet més o menys que ens vam veure, no? Sí, com que nosaltres sempre suggerim a les biblioteques i als usuaris del Liceu al territori de venir un cop l'any al Liceu, doncs un cop l'any meu de petit. Toc de aquesta cita, eh! Com deia, de temporada passada ja ens hem coneixat. Es passa per aquí pels programes. En aquell moment no teníem això de la entrevista a la setmana, però va, ara sí que et donem aquest espai, diguéssim, en aquell moment parlàvem de la Joconda, M'està parlant també d'altres aspectes del teatre de l'Iceu i precisament avui fas la xerrada a la biblioteca Joan Margarit sobre les operes que van a veure el proper, crec que és 18 de desembre, no? Si no ho veig mal encroïnada? Correcte, sí. 18 de desembre. En aquest cas és un doblet operístic que es diu. Dos per al pressió d'una, no? Sí, bé, realment hem creat un relat, perquè estem donant a conèixer títols de dòpera del segle XIX que havien quedat una mica... Escollades potser? No, sota l'ombra de Verdi. Verdi és un buscador que ho eclipsa tot, no? Doncs l'ha impassat, la gent va tenir una grata sorpresa, molt grata sorpresa, amb la joconda, perquè tothom sortia del teatre entusiasmat. Tot i que el títol no és un... La gent no coneix la joconda, la gent neòfita, però quan surt del teatre surt, amb un orgasme. Musical, no? Musical, evidentment. Era extraordinària de producció, els cantants excepcionals, i tot va girar molt bé. I després, com a óper, la joconda. Tenia les grans àrees, la famosa dança de les hores. I llavors van haver uns complutors, que són Mascany i l'oncaballo, que amb dos anys de diferència... Van voler treure el cap més enllà de Verdi, van voler compondre dues noves hòperes d'un nou estil que és el verisme. Que el que verisme ve de vero, d'autèntic, de real, i el que volien era això era portar la realitat del de l'escenari, parlada d'accions contemporànies de l'època. I, curiosament, tenen molts nexes, totes dues hòperes, tot i ser de compositors diferents, per tradiciós fan juntes, perquè argumentalment són molts semblants, i totes dues són hòperes d'un acte, hòperes que duren una hora i deu cadascuna. Per tant, tens un programa sencer, que és el que dura habitualment una hòpera, que són dues hores. Estem parlant per això, per aquells que diuen, d'acord, Piedro Mascanyi, espero pronunciar-ho bé, i Ruggiero Leon Caballo. Estem parlant de les dues hòperes que ballaria Rusticana i Pagliacci, aquestes dues hòperes que aniran a veure els qui ja s'hagin inscrit en aquest duplet hòperístic per anar amb la biblioteca Joan Margarit, i, com deies, aquestes dues hòperes d'aquesta corrent, podria ser aquesta corrent, potser, hòperística, o no sé si literària, aquest verisme. És un corrent primer literari, després musical, després operístic, el verisme és 100% operístic. I el que és interessant és que són dues hòperes que la gent al meu pèl títol no les coneix, però tothom ha sentit música, tant d'una com de l'altra, i tothom coneix el famós intermezzo de Caballeria Rusticana, que és aquell famós fragment que tanca la tercera part del padrino, que s'entima ara. És veritat, el padrino, la tercera, crec, no? La tercera pel·lícula. La pel·lícula s'acaba amb aquesta música tan extraordinària, i no només el padrino, tant Caballeria Rusticana, com l'operapèliat, s'hi han sortit en milions de pel·líquus i anuncis. Toro Salvaje, també, no? Toro Salvaje, per exemple. Sí. Jo no soc un gran cinefil, però les recordo d'haver-les vist en pel·lícules, no sé dir-te exactament quines. I també, jo vull destacar una cosa, i és que la gent de Sant Just, de la veroteca, venen a una funció molt especial, que és la funció del dia 18, que canta el grandíssim tenor Roberto Alanya. Estem parlant d'una de les últimes veus i agendàries de l'Òpera, que queden dalt de l'escenari, d'aquests tenors que ja cantaven a finals dels anys 80, que han tingut un gran èxit tots els 90, tots els 2000, i que encara segueixen gravant els millors discos. Estan als millors teatres d'Opera del Món, i el Roberto Alanya només farà quatre funcions, el diceu, que fa aquest tur de força, que és cantar el protagonista de Cavalleria Rusticana i el protagonista de Paliachi. Llavors, la gent que vingui al biblioteca podrà venir a veure l'envei. Per tant, això és... Tot un honor, vaja. Sí, tot un honor. I, a part, també vull dir que moltes vegades, tot i que ja hem demostrat que no sempre, les funcions el diceu, doncs hi ha gent que encara té por de dir, ostres, què hem trobaré, no? Doncs estem davant d'una producció que, igual que les obres sombristes, estem davant d'una producció realista. D'un dels genis d'actualment del món de l'astronografia operística, que és Damiano Michieletto, que el que fa és crear un relat entre totes dues òperes. Per què? Perquè Paliachi és un òper que es basa en una companyia de payassos ambulants que arriben en un poblet d'Itàlia, i Cavalleria, què passa? Doncs el mateix, un poblet d'Itàlia, on hi ha una història de morc, amb un final tragi. Amb uns gelos i una mica de drama, no? Sobretot, molts de gent. Té una recorrenta, també et diré, a l'argument d'òperes, o basats en novel·les o escrites. Gairebé totes les òperes ja apareixen, la gelosia i l'amor. Veiem com Cavalleria, durant la representació Cavalleria, ja ens expliquen què vindran uns payassos. Per tant, es crea aquest relat que lliga totes dues òperes. Ser que vas a veure dues òperes diferents de dos compositors, però hi ha una història que les enllaça. I com un nex amb comú, tot i que siguin independents, les dues òperes. I jo explicaré una anècdota. Els compositors... Cavalleria s'estrena al 1890 i Paliaixi al 1892. Les dues a Itàlia, no? Les dues a Itàlia, Cavalleria a Roma i Paliaixi a Milà. Totes dues tenen un èxit absolut. I què passa? Molts teatres, les programen juntes, doncs els compositors en vida no volien que es fessin juntes les òperes. Perquè cat dels dos es volia comparar amb l'altre. Esclar, que es cobolia el seu moment, el seu èxit únic. Era molt curiós perquè el que es feia era representar Cavalleria o Paliaixi, i a la segona part, un concert d'àries, l'acte tercer de Rigoletto, un l'amor brujo de Falla, però mai l'altre òpera. I a partir dels anys 40 del segle XX ja és habitual que totes dues es facin juntes. Això pos mort en temps dels escriptors, diguéssim, dels creadors d'aquestes trames. Sí, podríem afirmar, Mascani mort l'any 45, i a partir dels anys 40 regularitzat, que es facin totes dues juntes. I si ara veiessin que aquestes dues òperes es fan juntes i seguides, si et seguessin el cap i ho haessin, què creus que... Què opinarien, sí? De fet, el Niceu s'ha representat més vegades Cavalleria que Paliaixi. Perquè hi ha una diferència de 5 o 6 funcions més l'un a l'altre. Estem escoltant de fet ara de fons, en aquest cas la veu de Pavarotti a l'òpera de Paliaixi. I parlàvem, sobretot, d'aquest duet, aquest més aviat duplet operístic, i en termes del públic assistent, de la gent que hi vagi, ja sigui gent que per primera vegada visiti el Niceu o vagi a veure una òpera, o ja sigui que siguin reincidents, podríem dir. Creus que és una bona manera de fusionar o d'encabir aquestes dues òperes? O pel contrari, potser no, veig que ho defens, però pel contrari potser no pel fet de sortir amb les dues al cap, sense poder separar una de l'altra. Em refereixo a que, igual que d'una té un pes, que igual el veure els juntes es barreja. O ja està bé que es barregin, el que comentaves. Jo crec que és interessant veure les dues juntes, perquè totes dues són els pilars d'aquest corrent, que és el barisme, i crec que totes dues tenen un contingut molt important. Què passa? Que entre l'una i l'altra hi ha una pausa. Quan s'acaba a Cavaleria, hi ha mitja hora de pausa, te'n vas al foyer del Niceu a fer una copa d'acaba, els meus miralls, i tornes. Per tant, ja tens temps de païar una i després agafar l'altra. Jo haig de reconèixer una cosa, i és que quan jo, ja fa anys, vaig començar a escoltar òpera, van ser dues de, com que sempre s'havien fet juntes, i si tu vas a comprar un disc, és difícil trobar-les separades, també les trobes juntes, eh? Sí, o sigui, ho habiten, eh? Sí, sí, sí. O un DVD, i sempre les trobaràs les dues juntes, és difícil trobar-les. És més difícil trobar-les sols que no juntes. Pots intentar-les separar, eh? Veig que vaig contraborrent totalment. La indústria discogràfica no les podràs separar, no ho podràs fer tu tampoc. Llavors, què passa aquí? Que ens trobem davant de dos títols super bons per anar-hi per primera vegada. Per què? Perquè tenim un argument mediterrani. Per tant, propè nosaltres, que podem entendre fàcilment. No hi ha una filosofia bagnariana. No hem de pensar que aquella nota vol dir una cosa, que després sentirem l'acte quart. No, no, no. Doncs és familiar, no? L'entorn al qual ens trobem. Aquests compositors no ens enganyen. El que està del de l'escenari és tot el que tenen, i ens ho entreguen així. No hem de buscar la psicologia del personatge, perquè ha dit i llavors aquest... No, no, aquí és la representació de la vida en si mateixa, no? Correcte. Bàsicament, és això. Hi ha molts sentiments a flor de pey. Llavors el can és amb la màxima expressivitat. Què vull dir amb això? Que molta gent pot entrar a l'òpera per cavalerir pel hiatxi. Molta gent que hagi dit, ostres, no hi ha anat mai, el diceu. Com ho puc fer? Doncs mira, ostres, amb la biblioteca veuràs dos títols molt fàcils per apropar-te. Saps que seran dos hores i 20 de música. I mitjana pausa, perdona. Per tant, estem anant a un espectacle de dos hores i tres quarts, més o menys. Una gran producció, una producció realista, un dels giratoris més grans que hi ha en Europa estarà el diceu, una producció premiada del Coving Garden de Londres. Parlem de la part tècnica, que és l'unidó, també, que l'has mencionada. Sí, molt complicada, és una producció molt cara d'amuntar. El Roberto Alanya, com a turidó i com a canyo, tenim molts elements perquè això sigui un èxit. Què vull dir-me, això? Que ha de ser molta la gent que, amb aquests dos títols, pot fer aquest pas endavant cap a l'òpera. I els que ja els agrada l'òpera, anar a veure que la Lídia Pagliacci és sempre un superplaer, perquè és un títol que agrada i que la gent espera. I que feia ben bé 10 anys que no es feien el diceu. Per tant, ja tocava. Feia 10 anys que no passaven, aquestes dues operacions. Ja em faran a 7 o 8, però gairebé 10 anys i són títols molt recorrents. Parlaràs també d'aquesta part tècnica que em sembla molt interessant descobrir-la, perquè és tot allò que no es veu, més enllà de l'escena d'Ix, o d'aquell moment de protagonisme dels cantants, que és aquesta part de... Com ho has comentat, la part giratòria? És un giratori. Explica'ns. Molta gent no ens en adonem a vegades, però el diceu hi passen coses meravelloses. Meravelloses perquè el diceu té els requeriments tècnics per poder competir, més que competir a germanar-se, amb els meus teatres d'opera del món. A l'escena i el diceu, quan es va reconstruir el 99, té una de les plataformes més grans d'Europa, com tenen l'escala de Milà, Alcoven Garden de Londres, per poder-hi encabir produccions que requereixen un giratori, què és un giratori? Un giratori és una plataforma de 18 metres quadrats, que és la més gran d'Europa, les que tenen tots aquests teatres estàndards, on la producció està al centre, i, depenent de l'escena, va girant. Llavors, què passa? Nosaltres, a Cavaleria Rusticana, veiem, quan s'aixeca el taló, la façana de la casa, per dins, perdó, des de fora, des del carrer, però hi ha un moment on l'acció ha de passar dins, perquè la Santutza va veure a la mare, a la sogra, a la mare del Turito. Llavors, què fa la producció? Giren, que hi ha producció, una casa sencera, gira i llavors la veiem per dins. Que és una altra part d'aquesta rodona, d'aquesta plataforma. Però tu has vist la girant. Sí, és brutal, perquè tu estàs veient, s'aixeca el taló i veus la casa per fora, una casa de carrer. Llavors veus com allò va girant, va girant, va girant, i veus la casa per dins. Vull dir, en lloc de veure-ho amb un ordinador, ho veus amb realitat, no? Quanta gent hi ha al darrere d'aquesta... No sé si li mega-producció. No es veu a ningú. De la senària, dels senyors de negre. Però, clar, penseu que hi ha al voltant de 60 persones, perquè tot funcioni perfectament aquella nit, i de cavaleria i pediatx, i fem 12 funcions. Per tant, cada nit hi ha d'haver aquest gran equip humà, que hi ha a darrere, perquè tot quadri i sigui perfecte, i no hi ha res improvisat. El minut tal, tal, tal, quan el tenors diu que la frase comença a girar a la casa, perquè llavors volem veure l'interior. I és aquell minut, eh? I és aquell minut. I és aquell i aquí està tot... conovatrat, d'una manera suïssa, eh? Totalment. A més, quan es fa el canvi a aquest interacte, que hi ha d'entrar o per a ell, aquesta plataforma es canvia. La plataforma no. La plataforma no. El que és que a mi és la part de dalt. Jo us traiem l'escenari de la cavaleria, la casa on passa, la cavaleria rusticana, el poble on passa, i es carrega el poble de peliatx. I així, de cop i volta, el Gran Teatre d'Eliseu canvia de poble, que canvia de parets. Sí, estem davant d'una producció que el que vol és transportar-nos a l'Itàlia dels anys 50, i veurem cotxes dels anys 50 de l'escenari, i no fets de cartó pedra. No, no, cotxes autèntics, recuperats. Veurem... Sí, sí, sí. I obrar un cotxe de l'escenari. Quan es van fer aquestes obres de... per tornar a crear l'Iceu, es va poder habilitar algunes zones de paper cartró. El l'Iceu... les produccions es carreguen amb tràilers. I els tràilers fan una maniobra molt complicada, i entre el tràilers tot se'n ser dins el l'Iceu, per descarregar tota la producció. I la producció de cavaleria rusticana i peliatx són 15 tràilers. Mare de Déu. M'agradaria veure-ho per un forat, perquè m'ho estigui intentant imaginar, i no veig un tràiler a l'escenari. I això també ens fa entendre quan la gent diu que el l'Iceu és car. Bé, escoltim, quan saps totes aquestes coses, te n'adones que gairebé és econòmic, no els ho compares amb tot el que hi ha darrere, no? Home, déu-n'hi-do. El l'Iceu posem aquestes grans produccions que giren per tot el món, en aquest cas, que estem davant d'una producció premiada, i fins i tot que s'ha ditat amb DVD recentment de l'èxit que va tenir. Per tant, estem competint les Champions dels grans setres d'Europa. Em parlàvem d'Itàlia, com la cuna de moltes operes, la cuna tant com a creació, com a primera presentació d'aquestes operes, en aquest cas, aquestes dues, la Caballaria Rusticana, i Pagliacci. Què té, d'Itàlia, que potser no té un altre país o ciutat, potser a Europa, en aquest cas, que allotgeu allotjats de grans creadors d'òperes o compositors, o escriptors de potser novel·les que després s'han dut a sobre d'escenari. Què tenen? És el caràcter? És el clima? És curiós, no. L'òpera... L'òpera aniria a Itàlia. I llavors, hi ha una tradició musical molt gran, i en el moment que es compon Caballaria i Pagliacci, l'òpera estava en crisi d'Itàlia, perquè només hi havia Verdi. Llavors, és molt curiós, he fixat. El 1890 s'estrena a Caballaria. El 92, i el 93, s'estrena a la Manola Escoda Puccini. Per tant, hi ha un canvi generacional en Verdi, aquests grans compositors treuen el cap amb aquests dos títols, però de cop i volta es troben en què apareix un altre gran gènic, superior a ells, que és Puccini. Llavors, hi ha molts compositors que avui dia no els recordem o no els valorem prou per què, perquè han estat eclipsats o per Verdi o per Puccini. Pensem que Verdi regna durant tota la segona meitat del segle XIX i Puccini durant els primers 25 anys del segle XX. Per tant, tenim 75 anys on gairebé només coneixem dos compositors, Verdi i Puccini. I darrere de tots ells hi ha una grandíssima quantitat de grandíssimes obres i de compositors que no han tingut aquest gran reconeixement que mereixen. Però estem davant de dues obres mestres que penso que n'hem parlat i hem donat prous arguments per definir-los així com obres mestres. Totalment, és el que explicaràs també quan passis a fer aquesta xerrada a la biblioteca Joan Margarit. Sí, aquesta tarda el que explicaré és, sobretot, donar les claus per gaudir d'aquestes dues obres. I per què del verisme? Per què neix aquest corrent musical? Veurem fragments a les dues obres, més enllà del que has posat, de l'intermet o del ridi Peliaccio, la processó de Cavaleria Rusticana i Neixà, molt senyor, no n'hem mort, o jo, en un moment, et deixava garrativat, després, als darrers 10 minuts de Peliaccio, és una cosa d'un que et deixa també garrativat, perquè veus com un home perd els papers de l'escenari i no ho fa en privat, ho fa mentre està fent teatre. O sigui, té tot el poble, la sensació que hi ha al teatre, dins el teatre, i llavors, no sap diferenciar la seva vida privada de l'artista i ambugeix, i és una escena difícilíssima pel tenor, on hi ha moments que més que cantar crida i això és d'una intensitat brutal, no hi ha poques coses que siguin tan intenses com el final de Peliaccio. Ara m'ha vingut el cap el Isir de More, gran moment també, gran moment, gran opera i també moment de desesperació, en un d'aquests punts quan canta la font, en aquest...Una frutiva l'àgrima. Exacte, gràcies. És un home que acaba bé, el Leli Isir de More. Més que desesperat, el pobre memory, el que està és trist, perquè marxa i no sap si tornarà a veure la dina. És una cosa molt romàntica. Desesperació... Per un canvi, aquí... De no saber. A la Cavaleria Espellaços hi ha uns sentiments molt més primaris, molt més... de sang i feixa, no? L'Isir de More és un conte comparat amb això, és una comèdia. Era per fer la comparació d'aquest drama interior d'aquests cantants d'opera. Doncs, Paul, fins aquí aquesta entrevista, volies afegir algun altre tema més o volies comentar-nos alguna cosa sobre aquestes dues operes? Sobretot, coses que els ullens d'avui de la ràdio i que es vulguin instruir una mica més o vulguin gaudir, ja saben que la conferència la faig d'una hora, la faig païble per tothom. Tothom convidat a conferències absolutament gratuïtes per tots. I amb ganes de que vingueu a conèixer aquesta opera, i sobretot, tenir l'oportunitat de no perdre-us aquest doblet al diceu perquè té tots els ingredients per ser un èxit absolut com ho va ser l'any passat, la Joconda. I per tots aquells que no ho fet el pas és el moment. És un molt bon moment i agrair a la biblioteca a la ser responsable, però a tot l'equip perquè sempre ho fan tot molt fàcil i també a la disposició que fan de posar l'autocar i anar de porta a porta que això també penso que és una avantatge. I tant, totalment. Doncs quedem escoltant... Ah, perdó, i el més important que no es paga el 100% de l'entrada. Ja ho donem per feta, Mireia. Jo per què ja ho sabia. Com la entrada té un preu reduït. Són entrades molt bones perquè són entrades o de pis central o de platea i a un preu reduït perquè tant, de 90 euros, no es paga el preu total que seria en 150. Per tant, penso que això també és força atractiu. Totalment. Doncs escoltant aquest intermet o de cavalleria rusticana que ha acompanyat també una part d'aquesta entrevista. Gràcies, Pol, un any més per passar per aquí pel programa. Un plaer també de tornar-te a trobar aquí a Radio Desvern. A veure si d'aquí un any ens tornem a trobar i seguim comentant. Segur que sí. No, i també agrair-te, Mireia. Doncs que hi pensis i que estic molt content d'estar aquí per parlar de dòpera i difondre-la i que arribi a tothom. Per tant, gràcies per pensar-hi i gràcies a Radio Desvern per convidar-m'hi. Jo dins meu també porto una part d'opera, que per sort també hi he pogut anar quan era més jovenet, així que ho porto també bastant a dins. Pol, moltes gràcies de nou, que vagi molt bé la xerrada aquesta tarda i que disfruteu aquestes sessions amb aquest duplet operístic d'honor, d'excel·lència, podria dir. Gràcies. A vosaltres. Gràcies. Gràcies. Gràcies. 60 i més. El Magasín fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena té ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, i més. Si el teu vehicle no li correspon cap distintiu ambiental de la DGT, informen de les alternatives que disposes. Comencem a respirar tranquils. Col·laborat ràdio d'Esvern. La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor. Caballero! Una de ràdio! Una de què? Una de ràdio... De veritat. No, no, no, no. Així, jo no m'ho trobo allà. No, no, no, no. No, no, no, no. Som una bona colla. I tant, passigolla. Passigolla, passigolla. Es posa molt calent tot. De dilluns a divendres, de 5 a 7 de la tarda, a ràdio d'Esvern. Un lloc de tots i per tots. Exacte. Tinc un entres mal o algo. No, no, no. L'últim 5 minuts, abans de les 6 de la tarda, abans d'arribar aquest potlet informatiu i de connectar amb Catalunya Ràdio, fins aquí aquesta entrevista de la setmana, que espero que l'heu dit també, amb aquesta extensa xerrada amb por a la viñó, divulgador musical i expert, podríem dir, en aquestes dues hòperes, en aquest doblet operístic, aquest vespre, no a dos quarts d'avui, com havia dit abans, sinó a les 7 en punt, teniu aquesta bruconferència també amb por a la viñó, a la sala Isidor Cónsol de Can Ginestar. Escolta'm ara una cançó d'Ariana Grande es diu 7 Rings. Escolta'm ara una cançó d'Ariana Grande es diu 7 Rings. Escolta'm ara una cançó d'Ariana Grande es diu 7 Rings. Escolta'm ara una cançó d'Ariana Grande es diu 7 Rings. Escolta'm ara una cançó El just de la fusta parlem de tot el que passa s'enjust. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida, hi tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Són molt bellissos. És una història de mort molt maca. Indudablement, la presència deficionats d'un culte i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer, i no? És el temps. Si pot ser res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim s'enjust en directe. Cada matí, de 10 a una. Correm, correm per arribar abans. Correm perquè ens esperen. Correm perquè ens fan córrer, perquè tots corren. Correm per ser els primers, per no fer tard, perquè ens agrada. Correm per impressionar. Correm perquè estem contents, perquè estem enfadats. Correm perquè ens distreiem. Correm, correm i correm. Fins que... Deixem de córrer. L'accés de velocitat és incompatible amb la vida. No corris, viu més. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. Doncs bé, ens queden uns quants segons encara abans de connectar amb Catalunya. Ens queden 20 segons, escoltàvem un tros de Drake, que es diu Tu Good, juntament amb Rihanna, però no ens dona temps d'escoltar la sencera. Ens anirem per això en aquesta segona hora del programa, a partir de la 6 i 10, que seguirem amb aquest espai amb la Júlia i avui acompanyada a la Laura, i també aquesta tertúlia de cinema amb els nois més joves d'aquest programa. Ens tornem a veure la segona hora. Bona tarda, un mes després d'emunició, una auditoria interna per detectar els casos que no s'ajustaven als protocols establers. Interior, a l'Eba 33, els casos que investiga no acaba d'explicar el Parlament al conseller d'Interior, Miquel Boch. 33 iniciades, 33 valoracions entre el que seria el dispositiu i el que seria actuacions individuals, que formen part d'aquesta auditoria, que no només es dediquen a això, sinó que també valorarà si les eines són les millors, si les decisions que hem pres són les millors, si la forma d'actuació és la millor.