Entrevista a Carles Serraima, fotògraf santjustenc - 19/2/2020

Tots vinc ara sí, som-hi amb aquesta entrevista, podríem dir-li, de la setmana amb el Carles Serraim, a Carles, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, benvingut a Ràdio d'Esvern i a la plaça Mireia, en concret. Com portes aquesta exposició? T'has tret un temps, una estona, entre muntatge i muntatge, que t'agraïm que has disbaixat aquí. Estic cansat o què? Estic cansat, portem des del dilluns, sort que tinc una bona persona que monta. Crec que es diu Genira, no? Sí, Genira. I hem estat el primer situant, tot i que tenia ja les que m'he prefet, perquè tenia les mides del celler i és la segona va, que es posa el celler, i tenir-te previst arribes al moment i has de començar a decidir coses, però bé, molt bé. Abans de re, com sempre dic, et presento el preu ment, Carles Serraim ets d'aquí de Sant Just, i ets fotògraf, com molt bé has dit, no sé si hi vaig mal encaminar, 2018 vas fer la primera exposició potser o ja fa més anys? Noembre del 17. Noembre del 17. I aquesta és la segona vegada que fas aquesta exposició, de fet són dues en una, no sé si són independents o cohabiten, ens ho explicaràs, es diu Íntus i Mireia, són dues, són dues coses diferents, que encaixen, el que he fet és aprofitar la sala ponent, que queda sempre allà al costat, i tenia ja una cosa a feta, que si vols després us explico una mica de què va, i vaig aprofitar la sala ponent cap això que ja tinc fet, i ja està bé. I a nivell conceptual, lligues amb Íntus, perquè Íntus al final és interior, crec que amb llatí, no? Sí, amb llatí ja està mirant i vol dir a dins, o sí, interior, no? I la sala et permet entrar més a aquest interior? Diguem que a dins aquest té que veure possiblement la gent quan ho llegeix, i pensarà amb les persones fotografiales, però igual té més que veure amb mi, amb el que estan fent aquestes persones, perquè jo els hi faig fer, una manera. Però abans d'entrar aquesta sala on ens trobem aquest interior, aquest Íntus, aquest a dins, abans està la Mireia, jo em dic Mireia o és al revés? Mireia, tu entres a la sala, trobes Íntus, i a la sala ponent, que està al final de la sala, et trobes Mireia, no? Ah, d'acord. Si la gran, diguéssim, és Íntus, a dins. I això, què t'ha dut a fer aquest a dins a través de retrats, amb l'enquí negre? Sí, retrats amb l'enquí negre. De fet, hi ha un moment, fa uns cinc o sis anys, que vaig comprar un estudi fotogràfic, o no? Els seglements d'un estudi fotogràfic portable, que puc muntar a l'estudi a qualsevol lloc que tingui a mínim 15 o 16 metres quadrats. Els elements, esit? Sí, els fàixos, el fons... Tot el material. Tot el material, no? Aleshores jo puc muntar l'estudi on vulgui, que és mentre tingui un mínim de metres, i hi ha molts altres retrats que estan fets fora d'aquí, està a València, Madrid, etcètera, no? Un cop compro això, començo a desenvolupar el tema del retrat amb l'estudi, i cada vegada vas entrar amb més, no? I una cosa et porta a un altre, i bé, vas conèixer en gent, té una riquesa interessant la gent que fotografies, i saber d'ell. Jo, normalment, fotografio gent amb la que em reuneixo primer per parlar una mica de què fem, de què farem, de què m'interessa a mi. Però pot ser que no us coneixeu fins aquell moment, no? O pot ser que sigui gent que aleatoriament o de la manera com coincidiu, no? Us trobeu? Coneixeu una mica i llavors ja li fas el retrat. Fem una mica... O sigui, al final, un compra el que anava, no? Que vaig comprar les peces de l'estudi, vaig començar a fer retrats, una cosa porta un altre, i tu us diguem que és una part d'aquest procés, no? És com un viatge a l'allar del retrat d'estudi, trobades que en l'exposició del 2017 era la primera part, era un concepte diferent, era tot amics, coneguts, no hi havia ningú que no fos amic o conegut, era una estètica de fons negre, gent totes mirant a càmera, una manera concreta, això canvia, vaig evolucionant, i tu és més algo que flueix, no? Des d'un inici que fa un pèl de referència a aquelles fotografies en fons negre, de fa 3 anys, i va evolucionant, és com un riu que va afluint, no? Aquesta és la idea. I el retrat, perquè has arribat a escollir aquesta manera de fotografia, també parla de tu, o tu et pots expressar millor, potser? Bé, habitualment tots els retratistes, el que tenim davant som nosaltres mateixos, o sigui, el que demanem a la gent que tenim davant és el que nosaltres ens motiva, el que nosaltres ens pot generar algun tipus d'emoció, o d'atenció, o de generar que la persona... Hi ha moltes vegades quan disparo penso en la persona que mirarà, no? I busco que li faci que cada imatge funcioni per si sola i que generi un nivell d'atenció, d'emoció, de cara o d'interès per la persona que mira, no? I quin missatge creus que els ulls de les persones que vinguin a veure l'exposició rebran d'això que tu has volgut plasmar en aquests retrats? La gràcia és que cadascú deixi anar... És lliure la interpretació? Segurament si el que demanaria la gent ja no és en aquesta exposició, no? És que la gent s'autorregal hi ha algú, no? I el millor regal que es pot fer a la gent quan va a veure alguna cosa i no és intus o una exposició d'escultura o el que sigui, és reglar-se temps per mirar, no? I per deixar que el que és la imaginació, la curiositat, es desenvolupi en el seu cervell i intenti entendre el que està veient. Necessitem una informació prèvia per entendre, no? Intus és un tipus de retrat, al final, que les persones poden interpretar diferents coses, no? I et porta això, no? I el que aconsellaria que la gent es regalés temps, no?, per intus, per tot el que veiem a veure fora que requereix un mínim de temps, no? I el blanc i negre, és per algun motiu en concret? Potser tècnica, algun tipus d'alguna relació amb la tècnica o el material utilitzat o és un altre tipus de decisió a ben a fer retrat amb el blanc i negre? És una decisió que possiblement té alguna cosa... La majoria de les decisions que es prenen es racionalitzen després. O sigui, jo conec molt poca gent o ningú que digui, vaig a fer retrats de fet, de manera, de manera, de manera, de manera... O sigui, comences a disparar i després amb el que has treus, comences a preguntar d'aquest que estàs fent, no?, i aquí tens el procés. I el blanc i negre, possiblement, és una manera de treure elements que distreguin, no?, el color distreu. Una composició amb color. Al final, hi ha molts més elements que la que hi ha amb la negre. És convertir les coses d'una manera... La visió més minimalista. Al final, tots els retrats que faig, si la gent que porta roba, porta una roba que mai crida l'atenció. Sempre mana la persona, sempre mana el cos o la persona. I sempre has estat del costat del blanc i negre o has passat per la fotografia de color o de pen, no?, potser una mica de l'època o de moment? Si estem parlant de retrats d'estudi, podem dir que pràcticament el 80, 90% del que faig per mi. Quan jo disparo una persona, normalment hi ha una part de retrats que van per aquesta persona. Hi ha diferents acords, depèn de l'alcohol que hagi fet amb aquesta persona. Hi ha uns retrats que són per aquesta persona, poden ser en color. El que és la meva col·lecció, pel qual estic fent el meu treball, pel qual estic fent aquests retrats, els acabo pràcticament amb blanc i negre. Això no vol dir que en un futur faci una evolució cap a l'altre vostre. Però té molt que veure amb el concepte aquest minimalista o de poques coses que distreguin i que l'atenció es fixi amb les ombres i les llums i amb les formes i les estructures que genera la imatge. I així facilites que la gent, els ulls que ho miren, ho trobin més ràpid? Sí, jo crec que sí, però dependrà. O tothom també és més fàcil per ensenyar-ho? Funciona millor el meu servei. Clar, aleshores jo puc ensenyar això. A mi em funciona molt millor, jo ho entenc molt millor i entenc que aquí sàpiga lògicament. Jo crec que per llegir fotografia necessites uns coneixements que són diferents que es de llegir pintura o es de llegir escultura o llegir cinema, possiblement. A la que posem fotografia és un al costat de l'altre. Estem més a prop de la lectura, d'un llibre, o del cinema, que de la pintura. A la que poso dues fotografies juntes, que aquí a final són 44, fotografia és una raó de l'altre, que totes tenen la seva posició, el seu ordre, i és una seqüència, no es poden canviar, hi ha una raó de ser... És aquell ordre, eh?, ha de ser aquell ordre. Correcte, hi ha una raó de ser, té molt que veure amb una seqüència emocional, que es juga amb les emocions, amb els efectes gràfics, amb continuïtat, amb petits detalls, que relacionen les fotografies una amb les altres, i després referents, quan vas pel mig, recordes que allò et fa una referència a la fotografia del principi, però bé, no vull explicar-ho, jo crec que això... No fem spoilers, no? Exacte, és que és com si fos un guió d'una història, no?, tot aquest viatge... És una cosa, imagina't que és com un riu que flueix, una banda cap a l'altra, no és una història, no és un projecte, com una paraula que ara s'utilitza molt al dintre d'aquest món de fotografia, no?, és un treball al voltant del retrat, i l'exposició, al final, el que fa és jugar malament d'aquests retrats i donar-li un... que vagis fluint d'una imatge a l'altra, no?, d'alguna manera. És la intenció, i jo crec que està muntat en aquest estil. I quants anys fa que estàs ficat amb la... o que tens una càmera a la mà, o que... o la primera, potser que recordes que vas tenir una càmera i encara que fos aquestes d'ocell i tirar? Càmera, des de... bastant jove. El que passa és que jo crec que hi ha dos... hi ha... si càmera hi viatjar, i fer-hi esports de muntanya, donar molts anys, doncs sempre anava la càmera amb mi. Però hi ha un salt, que és quan... et plantejos què estàs fent, no?, que no estàs recuperant records del que estàs fent, sinó que què estic fent amb la fotografia que vull explicar, o si no estic explicant res què vull explicar a partir d'ara, no? I aquest salt, el faig, possiblement... No fa molts anys, no sé... I aquest salt, el faig, possiblement mirant... no, segur, mirant coses d'altres fotografies, centrant-me en el tema de fotografia, i buscar entendre alguns fotòrafs que jo no entenc que estan a un nivell de coneixement superior, i que necessiten tenir uns millors de coneixement de llenguatge, d'imatge, per poder-los entendre. Amb aquesta curiositat, que jo crec que és bàsica, per poder fer això, vaig evolucionant, no?, i aquest salt, possiblement, té com un nom més de... 8 anys, 7 anys. Quan dius, el salt és que et refereixes que, professionalment, et vas passar a dedicar integrament, potser a la fotografia? No, em dedico professionalment a la fotografia. El 100% de la teva feina podríem dir? No visc de la fotografia. Complicat fer-ho, avui dia? Tinc amics que viven de la fotografia. Bé, arriben bé. Hi ha uns que viuen, hi ha altres, després hi ha els top, aquests en conec pocs, però que està bé. Passa que conec, realment, no és un món. No estem en un país on aquestes coses siguin fàcils. On te n'hauries d'anar per això, per poder, potser, viure, dar, o realment centrar la teva professió amb la fotografia, només? No ho sé. Potser fora d'Europa o a Europa hi ha països, potser. A Europa és possible que hi hagi països. És que ara també fer una crítica a la situació d'aquí és una mica complicat, no? Jo la puc fer. I al final, jo no he vist cap país possiblement, no sé itàlia, no sé gràcia, però que aquí tanta gent demani que la gent li fes coses gratis, no? Això, els Estats Units, és bastant impensable. Potser és relacionat amb la cultura, no? Correcte. Algú ha pres i ha... Ha fet la lleig a la trampa, no? Fes-me això gratis, que jo posaré el teu nom davant. I això ho ha fet, però no ho fa l'espavilat, que t'ho hauran pres en ajuntaments que han fet concursos de fotografia, bàsicament per tenir fotografies del seu poble, sense que els costi res. Jo archivo anònim, no? No. Donant-te, o bueno, si ho fa de tal, no? Mires a les bases, i a les bases posa el lletament, es queda amb el dret d'utilització d'aquestes imatges, que abans pagàvem un fotògraf, per fer aquesta feina, i ara estan utilitzant els concursos, per exemple. I al final li donaran a un guanyador, potser 500 euros, o el que sigui, però es quedarà amb les drets de les altres. Hi ha col·lectius que estan lluitant contra això, i jo crec que està força bé. I, però clar, aquesta cultura, aquesta manera de fer de si, si a mi no em toquis la butxaca, però jo te la toco tu, i... I tinc el dret de fer-ho, no? Sí, i fes-m'ho a l'internet, tot és gratis, és molt d'aquí. Bona, això al final ho acaba apagant. Hi ha gent fent feines, per molts pocs diners, de molt alt nivell. Un... Sí. Està canviant el marc. No està ben, diguéssim, no remunerat, sinó valorat, no? Potser econòmicament, la feina pot ser d'un fotògraf? Bé, jo crec que hi ha... Diguem que el fotòrf que viu d'això, ja és una persona que és molt polivalent, no? No fa fotografies només, sinó fa diverses coses al voltant de la fotografia, i els que jo conec, no viuen només de fer un tipus de fotografia, no? M'intenen l'estudi clàssic o l'empresa clàssica de fotografia. Potser hi ha més de desenvolupar en vídeos i desenvolupar en altres coses. I després hi ha les especialistes d'actes socials, com poden ser casaments, etcètera, que sí que hi ha gent que es dedica a això, no? Pau, hauríem d'animar una mica, si hi ha algú que li agrada la fotografia, jo m'incloc, que segurament costarà, però és factible, potser arribar a viure, potser tens parcial de la fotografia. Jo el que em costinaria aquí moltes vegades, sobretot quan vaig a llocs a centres d'art, estic molt crític a aquests comentaris. Sí, sí, ja ens agraden aquest programa. Sí, tota aquesta gent que exposa, quanta gent ha comprat a ell? Alguna vegada alguna cosa? És una qüestió que poso sobre la taula, no? Perquè sí, veig aquesta persona que fa escultura, que fa uns aquelles avantes, però ell mai ha comprat res de ningú l'artista. Què vol dir això? Que estàs dintre del mateix joc o...? Que demanes el que no fas, no pot ser? Quanta gent compra fotografia, quanta gent compra escultura, quanta gent compra... Estàvem en un sopar, no? I, en canvi, sí, és que a mi no em funciona el que jo faig si la gent no en compra. És un cercle complicat, i així no vull anar contra ningú en concret. Jo crec que són reflexions que igual les faig alguna sense coneixement excessiu, però és que tinc aquesta sensació al voltant. La meva vida professional ha desenvolupat amb un altre àmbit, i la fotografia s'ha sigut... Una manera de desenvolupar la meva creativitat és, no s'ha sigut, és, evidentment, i té unes avantatges, que faig el que vull. Això és un què, eh? Sí, o sigui, no haig de fer... Bona nit, molt gran. Bona nit, em poden venir a dir si puc fer unes fotografies d'aquell, i jo dir no, no m'interessa. Al final, el que faig és per aconseguir aquests retrats, moure amb exposicions, amb llibres, etcètera, i buscant aquesta línia. Perquè en el cas d'aquesta exposició, entusi Mireia, les fotografies estan a la venta, si algú que s'amora d'alguna fotografia... Diguem que el cell de Can Ginestar no es pot vendre, és una sala municipal, està prohibit la venta... Hi ha gent que... O que es puguin arribar a posar com a contacte a tu, i fora de l'acusació... Mireia, és que ara tu... Mireia és un... Ja em dic Mireia. Ara l'exposició, no? Sí, hi ha dos persones que es diuen Mireia, que estan fotografiades a l'exposició. També? Mireia és la relació d'una persona amb el mar. És una persona que té una activitat, ja sigui competitiva, una mica competitiva, però també de tota la vida li ha agradat el mar. És real aquesta persona? És real i segurament m'està aquí a la inauguració. Segur que estarà, no? Segur que estarà. Segur, segur. I com va sortir a rel del retrat, de buscar més coses al voltant d'una persona, vaig parlar amb ella, i vam fer unes sessions a la platja, al mar, un al mar, un al novembre, o sigui, vam passar fred, ella va passar més fred que jo, i va sortir un fotolibre, un llibre petitet. Aquest fotolibre el penjo tal com és, o sigui, amb doble pàgina, amb fulles soltes, a les parets d'aquesta sala. I amb una vitrina, anem al llibre, perquè es pugui veure com és el llibre, i la persona que vegi aquesta petita sala bonent, es pugui veure com és el llibre penjat, fulla, fulla. I en aquesta Mireia, que són una dutzena, de fotografies, més o menys? Són tots, que no són tots, perquè, al final, com és doble pàgina... Hi ha pagines en blanc, hi ha una pàgina en text, però sí, són tots a fulles. Jo penjaré tots a fulles, més una introducció, més un retrat inici. La portada amb un format de 60 per 40, em sembla que és per iniciar la sala. I és la relació, podríem dir, d'aquesta Mireia, amb el mar, o indagues més en el mar, o indagues més en ella, o les fotos comparteixen les dues... És ella dintre del mar. La primera, aquí no es veu ara, llògicament. La primera, que vam fer de fotografies, era un mes de març, acabava de fer una tormenta a Barcelona les 4 de tarda, i a les 5 estava a la platja. I jo, quasi, estava més... hypnotitzat pel cel que hi havia, de coses supercarregades, superfosques... Molt de contracte, no? Molt de vostrats, i si ella portava el seu meu pare, es va posar dintre l'aigua, llògicament, perquè era més de mar, i l'aigua estava molt freda, jo no vaig entrar dintre l'aigua, no? Quan veia, vaig veure aquelles fotografies, però sí, tenia molta potència, però el cel es menjava el que a mi m'interessava, és a dir, el cel o el mar, es menjava el que a mi m'interessava, que era la persona, sí. Però bé, això no vol dir que aquelles fotografies les hagi tret al mig d'on hi ha algunes dintre aquí dalt, no? I després hi havia un altre segon pas, que jo havia d'entrar dintre l'aigua amb ella, perquè, si no, no tenia gràcia. Això amb càmeres d'aquestes aquàtiques? Una càrcaça sobre la càrcaça, una càrcaça aquàtica. I vam anar una vegada, i l'aigua no tenia visibilitat, visibilitat un metre, i després vam anar un u de novembre a Blanes, i... Carai, us agrada les temperatures fresques, no? Bé, hi ha una cosa que es diu Neoprè, això d'ella que salva a treure. M'agrada, adeu. No, però encara era un dia molt solejat, que vol dir que si estaves sorties fora, el sol funcionava. Però bé. I aquesta Mireia, aquesta exposició, és blanquina negra, també, o si incorpores color? O sigui, el color no apareix en tota l'exposició, més enllà del follador, que et convida a l'exposició, que té tronge, no crec? Sí, sí, sí. A Mireia també heig de dir que jo l'estic... Jo disparo amb un format que és el format rau, llavors tens tota la informació, i amb colors molt superchules, les del novembre d'un novembre, amb una llum fantàstica que entra, amb un blau i una claretata sota l'aigua fantàstic, però... No et dona ganes d'ensenyar-les, també? No. O de barrejar... No, perquè m'interessa la idea de la persona. O sigui, al final, per mi la mirada d'anar a la persona, el de l'Ultana, d'acompanyar. Però no... M'interessa, a més, l'expressió del cos, m'interessa més com es mou aquesta persona. Hi ha dos fotografies que tenen que veure amb l'aigua, una d'acabar i que torna, que forma part d'això, però m'interessa més... M'interessa més l'expressió del cos. I que és una miqueta. Al final, el que busco amb intos és unes imatges que funcionin individualment, però que les pugui sustentar una ràdia a l'altra i crear una mena de relat emocional o gràfic, no? No sé, tornaràs algun dia a exposar en color. O això, tal com has dit abans, no ho penses, sinó que ho penses quan ja ho has fet. Però vas amb la mateixa situació i quan ja ho has fet, dius, mira, he tornat al color. Tinc coses fetes amb color, eh? Però els originals d'aquestes, no? No, no, no. Jo, quan ja sé quan vaig a fer algo, és que he de... Sí, ja és. Això no vol dir que algunes d'aquestes amb l'any negre et tingui la persona amb color. Però no és per mi, però d'una manera el meu és amb l'any negre. Però també tinc per mi una sèrie disparada amb color amb una estètica diferent, que he anat fent també m'estudi i que vaig acumulant. Al final vaig acumulant, jo crec que la gràcia de la fotografia, si després vols desenvolupar coses, en el meu cas, tal com jo faig les coses, és acumular fotografies al voltant d'alguna cosa. Doncs no sé, tinc una carpeta on vaig acumulant, des de fa 5 anys, fotografies dels meus pares, que són molt grans, no? I deixo allà sense treballar-les ni res, perquè sé que un dia les agafaré i les faré servir per a algú, no? No ho sé, no. I llavors ara estic acumulant també aquestes de color. Però veig cap on va, Intus. Final Intus és un projecte que jo presento el mes de setembre, un dossier que presento el mes de setembre, i des de llavors ja he fet coses que no estan a Intus, que han anat evolucionant cap a un camí concret que m'interessa molt, i a més me'l trobo molt interessant. Més difícil sortir una mica de la zona de confort. Difícil feina també. És un pas a les coses, diuen, però no sempre és fàcil sortir-ne. Sempre es vau tenir amics que coneguin el món de la fotografia i tu diguin, no? No en un pas més, no? Vés més allà. Això està molt bé, o això no està tan bé, o això que estàs considerant, treu del mig que sobre, no? I llavors sempre és bo passar per la crítica d'algun d'aquestes persones que saps que tenen el coneixement que tenen, la capacitat que tenen i t'escoltes el que et diuen. Escolta, hi ha una frase de Luc Bresson que diu, tus primeres 10.000 fotografies són tus peores fotos, són 10.000 fotografies. En el teu cas, no sé quantes n'hauràs fet en tots aquests anys, però tu creus que les 10.000, si vols, tu digues on veig, són les pitjors. Jo crec que jo era un coco, aquest senyor que més venia del món de la pintura, Carti Bresson. Jo crec que una persona que sabia què feia, molt, amb un estil molt concret i molt radical, no? Era una persona que el que fotografiava, no ho retallava mai, el que tu veies, era molt radical amb què feia, i una persona que va desenvolupar el que era el instant decisiu i amb un concepte molt, molt, molt concret, no? Té un llibre de retrats, per cert, però són retrats de persones conegudes, amb el seu entorn, etcètera, retrosa diferent. 9.000, no ho sé, jo n'he fet moltes. I el que sí que puc dir és que d'una sessió de retrat d'aquestes persones que estan penjades a la pareta aquí, a la sala del celler, una sessió d'hora d'una hora i mitja d'ugues, puc disparar unes 200, unes 30 fotografies, però, clar, totes són molt iguals. Perquè, al final, quan una persona està amb la mà en un lloc, és perquè jo vull que estigui la mà en aquell lloc, i la mà arriba a aquell lloc que va ser d'anar provant petits canvis, no? D'aquestes 200, 250, el primer que faig és borrar. Al final, me'n quedaran unes 40, 50, i al final a mi m'interessaran 2 o 3. Només. Clar, llavors, què comptes? Aquestes últimes finals o el comput de totes les fotos que s'han disparat? No m'ho conto, les que vol. D'acord, són totes aquestes prop de 200, no? Sí, clar, aquestes 200 al final jo em borraré 150, i d'aquestes 50 que quedaran, n'hi ha algunes per la persona que he fotografiat, i a mi, realment, i deu quedaran per mi, però d'aquestes 10 que quedaran per mi, amb el meu que estaran en línia del que estic buscant, potser dos, una, dos, tres, com molt són les que realment m'interessen. He de preguntar si t'agrada que et facin fotos. A vegades per un fotògraf és... Les respostes que no. Bé, m'hi poso. No és d'aquests que és no. Jo, rater a la càmera, el demà, no. Bé, jo és que queden a mano. Fas selfies? No, no em faig. Bueno, tinc una... Però això és quasi un secret, perquè no sap ningú, no? Tinc una col·lecció d'autorretrat, i això ara està sortint de rater. Ah, mira, doncs ja ho has dit, eh? No, però ningú s'ha votat tant. No, però no tinc problema amb el fotògraf. Perquè, a veure, fent jo retrat entenc perfectament el que faig és posar-me i ja està. No tinc... No tinc problema. A veure si algun dia veiem aquesta exposició d'autorretats, Carles Serraiva. És complicat, és complicat. Escolta, per anar acabant, que estem acostant-nos a les 6 de la tarda, volia llegir una de les frases que en alguna vegada has comentat, buscar aquest moment és l'essència de la mostra que exposaràs demà, que inaugures demà. Que és el que comentaves molt al inici, d'esperar aquesta curiositat dels ulls dels visitants d'aquesta exposició. Buscar aquest moment és l'essència. Cada escutro per al moment diferent, no? És a dir, d'escutro, interpretarà... Primer de tot per mirar d'haver-hi una voluntat de mira, evidentment. Estem en un món que les imatges ens cauen del cel per totes bandes, i som capaços d'Instagram de posar un like per segon. Durant 30 segons he dit, va. Aleshores, aquí no parem. I una miqueta, requereix de sentar-se, o mirar-s'ho, parar-nos d'una estona, pensar que estàs veient, mirar la relació d'una imatge a la de l'altra, quins referències hi ha, perquè moltes d'aquests imatges tenen referències amb les posicions de les mans, pintures o inclús a carences. Però clar, una persona que s'hi fixi. Ara, un cop t'hi fixes, si tu vas descobrint, la curiferat et fa sentir millor, evidentment. És una mica el que demanaria a la gent, que regali aquests moments, però no aquí a Intus, que s'ho regali als llocs en vaja i a veure coses. De moment demà regalaran aquest temps per venir a l'exposició, que si no ho veig mal encaminat, dos quarts d'avui amb la teva seie de Can Ginestar. Hi haurà molts ulls mirant aquests retrats que has penjat a tot el seie d'aquesta sala per veure Intus i Mireia. Carles, gràcies per venir avui a Ràdio d'Esvern, que vagi molt bé l'exposició, i a veure si algun dia arribem a veure aquests autorretrats que he xivat aquí, que ja ho has dit, que la gent ho ha escoltat. Molt bé, gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, un abraçada. ... Doncs bé, ja sabeu que a la segona hora hi ha la tertúlia de cinema amb els nois més joves d'aquest programa fins aquí aquesta entrevista de la setmana amb Carles Serraimama, el fotògraf que demà estrena de fet inaugura aquesta exposició Intus i Mireia aquí al celler de Can Ginestar, dos quarts d'avui del vespre. Així que tots aquests ulls curiosos que vulguin despertar encara més curiositat dins el seu cervellet. Poden venir aquí a Can Ginestar, que està sobre de Ràdio d'Esvern. Ens veiem a la segona hora, fins ara. ... ... Bona tarda, us informa qui li en sabria. ... A principis de febrer va comunicar la seva baixa al partit i també a la direcció de Tarragona. Andreu, un històric militar del Partit Republicà, feia gairebé 30 anys que en formava part en declaracions d'atac 12, la Televisió Pública del Camp de Tarragona, ha dit que la situació ja era insostenible. Ha arribat un punt que les divergències fan que per uns i per altres, vull dir, jo deixi de militar Esquerra Republicana de Catalunya, és una decisió una mica difícil també, i trista, no? Vull dir, jo tinc quasi 30 anys de militància amb Esquerra Republicana. L'any passat es va sumar a la crida i va entrar a la direcció de l'espai que es va posar en camp de Tarragona. I va entrar a la direcció de l'espai que lidera Carles Puigdemont. Això va fer que Esquerra Republicana obris converses amb ell, ja que no permet la doble militància. Tot i això, el partitorio Junqueras es va posar en camp de Tarragona.