Entrevista a Janira Romero i Carme Malaret, artistes santjustenques - 26/2/2020

... Doncs amb aquest tema musical d'un grup que hem descobert ara mateix, que es diu Face, estic cansada de recomanar-te de fet la Genira, obrimar els micròfon's a l'estudi U de Ràdio d'Esvern on tenim precisament a la Genira i a la Genia Romero i a la Carme Malaret. Bona tarda, les dues. Bona tarda. Bona tarda, quins relax. Que portem. Això és bo, no? Sí. Això és bo per crear? Depèn. Depèn del dia. Jo crec que de vegades la música et porta, però de vegades la música es converteix en soroll, també és important el silenci. Tot té el seu moment. Parlem avui. De fet, us tenim a les dues, que hagi pogut venir Carme, que sé que has fet un tètris per poder arribar, per parlar de l'exposició. Exposició, no? Seria una exposició? O té un altre terme? Això pot donar peu a confusió, que ja ho fa. Més bé és un projecte a parador, que potser ho definirà molt bé la Carme, com més com a projecte, però la idea és d'intervenir a través d'uns vidres. Sí. Sí, no és dintre de moltes línies de treball, que impulsem des de l'espai, un d'ells és el projecte a parador. Vam veure que hi havia uns vidres que ens comuniquaven, que es comportaven com una membrana osmòtica entre l'interior i l'exterior. Llavors vam proposar un projecte específic en què comuniquem a través d'aquests vidres. Sí, exacte. I és on es veurà Neckhead, no? Sí, ho veig, és aquesta... Aquesta proposta que presentes a l'espai de lliure creació Carme Maleret, què és això del coll cap? Neckhead és una paraula que jo he aprofitat, així que anem de l'anglès, però que d'alguna manera ve a significar... que tens més coll que cap. Així es s'utilitza amb anglès com una mica, com dir que t'has despistat o que té més coll que cap. En el meu cas la vaig triar perquè les peces que estava fent, que és la línia que estic treballant fa uns quants mesos, d'alguna manera és una cap, però molt sotil que s'enlaire, que va enlaire, que és més petit que el coll i que el coll li dona gairebé tot el suport, per sort. De fet, gràcies a aquest coll, no surt enflotant. Però toquen a terra o el cap està massa lluny de tocar terra? Toquen a terra, gràcies a aquest coll, que a més és molt orgànic a la base. Neix de la terra, d'una matèria molt més basta, poc treballada amb les marques de treball i fins i tot de la mateixa matèria tal com ha arribat, i d'allà es va sotilitzant, estilitzant, allargant, fins a arribar a un cap, amb la línia que també fa bastants anys que treballo, que són com caps molt quadrats, i poc definits d'una manera. Tu ets cap quadrat? Potser sí. Bueno, aquí hi hauria un altre tema, no ho sé. Bueno, no tant en aquest fet, no sé el per què ben bé que siguin quadrats, però sí que és una imatge que m'ha agradat molt i ve una mica de les representacions més primitives dels caps, que no, perquè realment coneixem els altres i poden ser molt rodones. Hi ha molt de l'art ciclàdic i altres reminiscències d'aquestes que sempre m'han agradat molt. És una imatge que m'atreu i que, mira, per la raó que estigui, sempre acaben fent caps bastant quadrats, però defineix bastant l'ésseruma. Sí, que jo crec que tots són una mica cap quadrats. I deies que havies estat uns quants mesos també treballant-hi i durant aquests mesos ja la Carme ja tenia ficat un ui, a dir, quan ho acabis o quan estiguis hi ha punt vina, no? Ha d'estar a l'aparador? O va venir després aquesta decisió? Bona pregunta. De fet, la Carme em va proposar fer el projecte d'aparador fa bastant temps i jo en aquell moment era com, bueno, deixem-ho meditar i estic donant-li voltes i fent unes peces, bueno, treballo des d'un punt molt emocional, d'alguna manera, expresso emocions o sensacions, les transporto a la matèria, com una eina una mica també de... D'expressió... Està massa sovada, aquesta paraula. De canalització, de deixar anar. I, bueno, de transformar. Jo crec que el que té, de bo, aquest projecte, el que impulsem des de l'espai, és que no són coses tancades, no? Ens surt la idea o el creador ens proposa coses, però ho deixem en què ens vagin madurant, que tampoc diem una data tancada ni diem... No, és que això ho has de tindre... No hi ha timings, no? Corra ràpid, acabo. Hi ha propostes, no? Des que hem pensat que si et fa il·lusió, per què no fas un aparador? Sempre hi ha aquesta angoixa de... Ostres, vols dir, no? Tu tranquil·la. Si et ve de gust, llavors això s'ha anat madurant, perquè primer potser eren unes dades, després s'ha posposat, fins que dius, no, va, som-hi, no? També, de vegades, els creadors necessitem... que no hi hagi timings, però que sí que hi hagi una mica com una pastanaga, no? Un objectiu de dir, ostres, que si hi té aquesta idea al cap i mai trobo el temps per poder-la materialitzar, llavors, si allà l'horitzó tens una proposta, bueno, potser l'any que ve. L'any que ve vol dir ara, eh? Ah, doncs bueno, potser sí, i quan s'acosta l'any que ve, el 2019, què en genera, com ho tenim allò? I això ens motiva a treballar. I això suposo que també t'ha ajudat, en Genira, anar a dir, vinga, va, vaig acabar en potser peces o això que deia de la pastanaga, dir, bueno, almenys sé que per aquestes dades m'agradaria tenir-ho enllestit, no? Amb quin material es treballen aquestes peces? Sí, de fet, l'aparador clar és un vidre, i el repte era, no hi intervindré enganxar del vidre, com si fos algú pictòric o algú que pot anar mostrat allà, bueno, podria anar penjat, d'una de moltes maneres, i comences a donar-li voltes. Però tu no volies que n'hés enganxat o era com una premisa d'aquest aparador potser? No hi ha cap premisa, però el meu repte era escultura, a través d'un vidre, com es comunica, els vidres generen una membrana, però a l'hora també pot ser una barrera, no? Però a les hores tu vas fluint, en el meu cas vaig fluint, i vaig voler continuar amb la línia del que estava treballant en aquell moment, que eren aquests caps, com amb la idea de perdre el cap en el bonis. M'ha sentit de la paraula, però seria néxit, perdre el cap. Doncs portar-ho a la matèria, i realment jo treballo en pedra, normalment, també fusta i fer-ho, però sobretot a mi m'atreu molt la pedra. I com la treballes per arribar a fer aquests nex i aquests caps al final, és... no sé els noms de les eines, però és totalment manual. Bueno, és manual, passa que es defineix manual perquè utilitzes les mans, no està fet amb una màquina, no poses un, com hi ha altres, que es diu control numèric, hi poses tot una, i tu ho deixes fet. En aquest cas és tot manual, però sí que he utilitzat eines elèctriques, també, i mecàniques. Poca cosa, perquè sí que m'agrada molt acabar sempre treballant amb al, que seria la part de passar el paper de vidre, i tot això que també es pot fer amb maquinària elèctrica. Però sí que és un procés manual 100% i he treballat amb radials, sobretot he fet poca més cosa que radial, paper de vidre amb rotativa, i després a mà. Ell és lligit en el bloc president que teniu Carme de l'espai de lliure creació, del qual ja t'ha sortit del cor i de l'estómac, aquest negret, que ha sortit d'aquests dos llocs, o d'un lloc més que de l'altre, potser, i l'altre ha anat. El cor i l'estómac podrien anar a vegades... No sabem què és, per mi bé que l'altre, en el meu cas, sí, sí, és un treball més visceral, o com deia, si treballes des d'una part que és més emocional, però que no té res a veure. Després, al final, quan tu plasmes, jo m'acabo fixant més en la part estètica. Al final acabes, però l'estètica, com cada ho l'enteni, segons la de la seva mirada. També m'agrada aquesta idea que estigui oberta la interpretació, sinó que té un nom, deixa una línia que et porta una mica per un camí d'entendre, però totalment oberta. El que és interessant de treballar també... Nosaltres el que intentem és apropar els creadors a la gent, que de vegades quan va a una galeria o va a un museu, allà sembla que estiguem en uns espais mitificats, quasi com religiosos, cuidar d'un o toquis, el silenci, i aquí és el contrari, nosaltres som gent molt normal, que tenim aquesta manera d'explicar-nos i d'expressar-nos a través de l'art amb diferents tècniques, amb diferents materials. Llavors, és això, volem apropar-nos, volem explicar-nos si cals i es vol, però compartir. I una de les coses que és bonica, és enriquidor en tot aquest procés, és que es parla molt amb l'artista, en aquest cas, amiga, i tenim allà unes tertúlies, i això que jo vaig escriure, que surt crea des del cor i des de l'estómac, perquè quan ella t'explica aquesta part emocional, i en un dia que estàvem amb el Quim, que el Quim em va dir, t'has deixat anar, t'has sortit, ho has deixat anar, no? No t'has deixat anar, ho has deixat anar. És diferent, no? Sí, i llavors això em va suggerir d'aquest deixar-se anar des del cor, i des d'una mica, des de l'estómac, des de la cosa més interna i més visceral. Aquesta visceralitat que de vegades els creadors tenim en un moment que no hi posem el cap, que no ho racionem la gent. Després potser sí, que és el que ella diu, però després ja mirem la para estètica i anem disfrutant, però el primer cop, el primer cop ha de vindre de l'estómac. Sí, ja de totes maneres jo crec, ja per tots els gusts. Aquí treballa més d'una idea més mental, més intel·lectual, i també és una altra manera. I l'aparador entén que també és una miqueta el que es busca, aquesta, no sé si simbiós, o aquesta manera de no dir el que veuràs i no deixar-ho a la lliure interpretació també. Les altres exposicions, o d'altres paraules, potser que es puguin dir, o d'altres elements que s'has demostrat, busquen això, que explicaves, no, Carme? Sí, sí, clar, l'aparador, a veure quan està obert a l'espai, es pot entrar, però si no, és una imatge externa que tu passes, i tatures, també d'alguna manera l'aparador, si anem ja en termes una mica comercials, l'aparador és un lloc que exposes el producte i que tu vols vendre, o que tu vols mostrar. Nosaltres aquí fem un símil amb la botiga, és, nosaltres posem aquest producte, i què és el que fem? Era divertit, per exemple, ara no vull explicar exactament el que posaran la Genira, però sí que puc explicar el que va posar el Nil, que va ser l'aparador anterior, que es deia Bricolític, i que amb l'estètica d'una drogaria, d'un supermercat amb bocetes, la curiosa és que la gent entrava i preguntava que quan volia jo el que li volia comprar un pincell d'aquells. Sí, semblava que es pogués comprar, de fet. La manera com estava exposat, semblava que poguessis adquirir un i fer-te tu el teu propi estric. No, mira, és que jo m'agrada aquest pincment groc. Llavors, jo deien treu i els explicava el que era, i encara els entusiasmava més. Bueno, però al final la pregunta era però ho puc comprar o no? Ja ho parlaré amb l'artista. Però, ostres, quan veus aquesta reciprocitat que hi ha des de l'esterior, el que genera i després que entren i que tu els pots explicar, la intenció, és un punt important de contacte amb el públic. I després ja es veurà si es poden adquirir les obres. Això ja... No sé si la Genira també t'ha pensat dir... Mira, es poden... Bueno, no sé si en aquest cas està com obert, que hi hagi algú que s'anamori d'una escultura, i la vulgui importar a casa. Això mai se sap, però després depèn de la persona i de com treballes o del que vols fer amb aquelles obres. En aquest cas, l'entrada era... Deixa-ho anar. Tot bé, ja aquí. Que exposar-ho aquí, que si després algú s'anamora, ho parles molt, però la idea també, a vegades, és vendre per vendre. No ho sé, sí. En el meu cas, en aquest moment, no estic creant com per vendre, ni molt menys, sinó que vaig fent perquè també treballo d'altres coses, treballo cap de setmanes, és quan m'hi dedico a l'escultura, si tinc el temps, i aleshores, bueno, sempre es pot parlar. Però sí que la idea també, a vegades, és anar guardant una miqueta perquè n'he anat venent amb el temps, i, al final, si vols fer una recopilació del que tens, et ve de gustin d'una certa obra, i sobretot si està mantenint una línia que té una coherència i que no vols acabar de separar encara. Però, bueno, sí, això és una cosa que sempre... Et planteges, no? Per què guardar-me-la? Doncs perquè sí, tampoc. Ni vendre-la perquè sí, ni guardar-me-la. El dia que no t'hi càpiga, a casa, o que haig de sortir tu i t'entrin les escultures a les... Perquè una escultura ocupa molt lloc, en aquest cas les peces pesen molt, igualment no es faci vendre aquestes peces, perquè només el material hi acostarà molts diners, en aquest cas és marbra de carrera, i fusta, en aquest cas una viga molt antiga, bastant antiga, que em va arribar de casualitat. I, sovint, en aquestes casualitats que també aprofites, doncs bé, et dic, no és fàcil vendre-les, perquè tenen un preu, ja no només amb el material, i depèn del que vols fer després amb elles. Sí, en aquest cas estic veient que no vas anar a buscar tu el moment de la creació, sinó que et van arribar a certs materials, i a partir d'aquí et vas sortir, o vas deixar-ho... De fet, tenia tinguardats materials, els vaig guardant, i segons el moment, el treballo, si en aquell moment em crida, que aquella peça és la que, oi, s'ha macut això, i aquí, cap, doncs vinga, i si no les d'anar a comprar, en aquest cas sí, la vaig comprar, però no expressament per això. Era per una altra peça que se m'havia trencat, però no sabia si la volia refer o no, perquè hi havia històries a treballar. Quin moment més dur, no ho quents a trencar una peça a la qual has estat treballant temps? Passa, passa. Però a vegades les casualitats porten bones. En aquest cas la història és divertida, perquè és de la BAM, que està al refugi, del refugi antiari, de les escoles. És aquella peça que és una comunament de... Sí, de replica no, però sí que està inspirada en la bomba, les bombes que van caure. I aquella peça era una miqueta més gran, se'n va trencar per un punt que vaig dir, soc corra, i en un moment de crisi és bastant horrorosa. Desesperada vaig aconseguir de casualitat una persona que venia a Pedres, perquè tenia un tall ell, volia desfer i no sé què, i vaig anar, me la vaig comprar, i vaig dir, doncs ja la tornarem a fer. No, va anar molt bé, perquè la peça està inclinada, la BAM, i aleshores em va quedar perfecta la mida, vaig dir, i si em comptes d'enfonsar la massa, aprofito això com a vas, aquestes casualitats que també formen part, per mi, superimprescindible de la creació. I de la vida, no tan bé? De la vida, sobretot, sí. De la vida i de la creació. Carme, et volia preguntar també quin és l'origen, una miqueta d'aquest aparador, ja no tant de l'espai de lliure a creació, sinó d'aquesta idea de mostrar a través d'aquest, ara no ho sabria dir, en aquest nom que li has posat de... Com ha sigut aquesta membrana? Membranos mòtiques. Membranos mòtiques, com va néixer això? Vam néixer perquè, com que jo tinc la carrera de biologia, l'osmosis és una reacció química d'altres pas, a través d'una membrana, sobretot això, d'intercambis. Això, per exemple, les membranes de la cèl·lula fan aquesta funció d'intercambi d'ansimes, proteïnes, virus, de vegades, de qualsevol petita cosa. I aquesta idea d'intercambi, a través d'una membrana transparent, va sortir, com tots els projectes que impulsem des de l'espai, des de parlar-ho, des de la comunicació, des que algú diu, perquè no aprofitem això, aquests vidres, i proposem un projecte específic. Perquè, de vegades, dintre de l'espai, hi pot haver una mostra exprés, el projecte aparador pot estar circulant, el projecte custòdia, i pot haver-hi una xerrada. És un plus, és una suma d'activitats que estan parlant. És una altra manera, també, de mostrar. I és una manera, així com una mostra exprés, doncs això, si n'agura dijous, divendres de sapta i domenja, l'aparador dura un parell de mesos, que està allà, que es mostra, i a través del vidre. En el cas, també, d'aquesta exposició de la Janira, que s'hi inaugura demà, dos quarts d'avui, i estarà dos, tres mesos. Dos mesos, a finals d'abril, tindrem un altre aparador. Està molt viu aquesta membrana, aquesta cèl·la. Passen coses, i quan no hi ha res, també... També és uns mòtiques, també passen, perquè la gent para, mira, i això què és, i ara hi ha coses, i ara no hi ha res, i ara hi ha uns contenidors que estan més endavant. És un lloc viu, que és el que volem, perquè si no hi hagués activitat de qualsevol tipus, de vegades, només som dos o tres xerren allà, i la mar de bé. I també sempre d'espai, de la mateixa manera. Carme, sí, que tens una classe i també les... Ara ja tinc cinc minuts, heu de dir, que li podeu comentar la Janira. Jo crec que vas amb el timing. Ara s'ha menjat el cel, el que volia passar, i he de preguntar si falta, o a les dues, si falta una miqueta més de... No sé si t'han de mostrar aquest art, o aquesta expressió en qualsevol forma, o en aquest poble, o falta gent que vulgui mostrar-ho, perquè hi ha, potser, pocs espais com el teu, Carme, que la gent s'hi involucri, participi, presenti, ho porti, ho vulgui ensenyar. No sé com ho veieu, si falta, o si en aquest espai ja s'ho pleix, els que no hi són, no ho sé. Poso si l'aire. Depèn del com, sí que jo crec que es van confiar en petites propostes, però potser l'espai de la Carme fa bastant temps que estaven funcionament, perquè ella tenia un espai on treballava la ceràmica, on havia donat classes, i on havien passat moltes coses, que es va transformar en un moment, i aleshores allò va involucrar molta gent, que m'ha anat col·laborant sovint, i potser s'ha anat fent com gran, no sé en quin sentit vull dir, sinó en el sentit de que ha anat com abarcar, abraçant una miqueta més allà, un simple fet d'exposar, que no és exposar, que no és tampoc vendre, sinó és compartir, és xerrar, és debats, és trobant-se al lloc de trobada, és que és un lloc dinàmic independent, i d'alguna manera fem el que creiem que hem de fer, propostes que ens arriben, les acollim, no hi ha cap mena de xerarquia ni de sants, és molt lliure, per això, jo una de les coses que vaig voler, que es posés, no tant Carme Malaret, perquè més igual, però un espai de lliure, aquesta paraula sí que va ser una miqueta poc flexible, vaig dir no, és que vull que es digui lliure, és que és molt llarg, és que això no va bé, de lliure creació, és de lliure, perquè no tenim una línia marcada quan sí que volem fer les coses ben fetes, però podem aportar un jove que acaba de començar, però que creiem que el que explica ens interessa molt com els grafiters del col·lectiu Sion Tom Kitts, que van estar allà, com els últims que vam fer, que eren gent ja de 70 anys, reconeguda, amb una experiència, i var que tothom li pot entrar, i tothom sempre que sigui coherent, i que sigui de veritat, que nosaltres entenem que el que diu és interessant per tots. Que no és de mentir, intentem portar-ho des del cor, i des de l'estómac, qui ho porti des de l'estómac. Doncs ja saben, les persones que ens estan escoltant, que demà a partir dels quarts d'avui poden passar per aquest espai, que d'aquest nou que explicaves ara, Carme, espai de lliure creació, perquè és això, una creació lliure a tot aquell que vulgui apropar-se, per veure aquest capicoll o coll i cap, aquest neck-head, que s'ha de deixar anir a Romero, que durarà un temps, però demà és un bon moment per anar-hi. També per xerrar amb tu, si estàs a la presentació o aquesta inauguració. Exacte. De vegades aquí et vol preguntar alguna cosa, o vols explicar-ho, també ho podràs veure des de dins, sense esperar que ho demana algú, en qualsevol moment, estarà a Carme, estic jo, i podem anar, que sigui xerrar-ho i veure-ho allà. Però veus allà el moment, ho pots explicar una miqueta més, més enllà del que és només veure, sinó també... Entrar una mica en el projecte de tindre l'oportunitat de parlar amb el creador, però d'una manera planera, d'una manera distesa, sense fer grans conferències de tot. Com ara, no? Com ara, no? Com ara, no? No, aquí està el sofà. Sí, més o menys. Doncs escolteu moltes gràcies per compartir aquest moment amb aquí, a la plaça. Mireia, gràcies Carme, per venir, perquè ja et dic... Sé que és difícil treure uns minuts i venir aquí a la ràdio, i també gràcies, Janira, per passar-te per aquí. Gràcies a tu, Mireia. També ets lliure, ara sou lliures de marxar, i seguim fent les vostres activitats. Ara no volem. Ara m'agrada això. De fet, ens veiem més tard, Janira. Moltes gràcies, una abraçada, que vagi molt bé. Adiós, adiós. I don't know where to go. Get not hurt, get not low. I can't tell, I don't know where to go. Get not hurt, get not low. I can't tell, I don't know where to go.