Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Vostè... Doncs avui tenim el plaer de parlar amb Marius Bros. Marius, bona tarda. Molt bona tarda. He tingut aquí a Radio Desberna, sent just, i en concret aquest programa a la plaça Mireia. Gràcies per venir des de Vilaritx, aquí. Escolta, abans de re, presentar-te, jo crec que hem de fer una connexió que molta gent sabrà qui és, no? Joan Brossa. Una vota de Joan Brossa, també, per ubicar als ullens, i ostres... Sí, però permets que vegi una observació que li faig de tothom. Sí, Joan era el meu oncle. Si jo en digués, en comptes de Brossa, en digués Rajoy, què pensaries? Ho hauria dit igual, eh? Moltes gent. Jo t'hauria presentat igual, perquè no sé com haguessis dit que no, eh? Jo crec que hi ha un prejuici formal molt significatiu, que és creure que un cognom genera una saga i no sempre és així. Home, en aquest cas teniu, potser, algun punt en comú dins d'una banda creativitat lingüística, per l'altra banda, creativitat multidisciplinar, podríem dir, no? Sí, en el cas dels processos sí que és cert. Tothom té una genealogia feta des dels besavis i hi ha una vivència comú entre tots, que la podríem definir com a treure de context el concepte. Per exemple, un oncle, l'Antoni. Aquest es va dir que a inventar, entre cometes, el mirall tacat. Tot sabem que un mirall d'estaca s'agafa als llenços per a un de nou. Taca vol dir que, o el coure, o la plata, amb el que està fet es va deteriorant. Doncs ell no, ell va utilitzar això perquè hi ha grans panels de decoració que estan a Canadà, estan a Austràlia, a Israel, que eren parets senceres de vidre atacat. El Joan Bressaud, això, treure de context el concepte, perquè la paraula és poesia, però la imatge no és poesia, pot ser poètica, però no és poesia. Hi ha molts d'aquests. Una tietàvia, que és molt interessant, la Matilde, que era modista, molt bona, molt bona. Però ell va decidir que només faria moda per verses d'eclesia. Així de concret, eh? Sí, de concret. Jo entenc que, precisament, l'eclesia està fora de la moda. Perquè té altres paràmetres i altres visions a la vida. Ella feia la moda i l'hauria buscada a les eclesies d'Espanya, de França, perquè havien de fer la celebració de la versa de no sé què, i el vestit nou. O sigui, hi ha una saga d'aquests. Bé, Déu n'hi do. I abans he dit artista multidisciplinar, perquè en algunes altres entrevistes que t'havien fet en diferents mitjans, entre ells al diari de Girona, si no vaig mal encaminat, em explicaves que havies començat amb una càmera de fotografia. Arrel de perdre-la et van donar uns pins ells i també t'hi vas posar, no? Sí, veig que t'has informat. Sí, sí, sí. I he disfrutat molt descobrint aquests camins que has anat d'aquí allà, d'aquí, les casualitats igual t'han portat a un estàs ara. Sí, mira, jo vaig començar amb fotografia. Els 13 anys vaig començar a treballar amb el laboratori fotogràfic de l'avi. I em rebalava les fotos i em va agradar molt, molt, i vaig veure que allà hi havia un canal molt gran. 13 anys, has dit? 13 anys. I sempre he anat a fotografia, jo vaig estudiar després, vaig anar a la universitat, vaig fer arqueologia, però mai vaig exercir, sempre em vaig dedicar a la imatge. El que passa és cert que en un moment determinat em van robar les càmeres, totes les càmeres, i un amic em va regalar una caixa de pastè a les imatges, perquè t'entretinguis mentre estan. Va obrir les portes, eh, de... No, les veritats de la vida, potser o...? Absolutament. També és curiós, que se'ho he anat deduint amb els anys, que mentre jo era fotògraf, tenia amics pintors, i sols he tingut amics fotògrafos quan m'he fet pintor. És a dir, que hi havia alguna cosa no encaixada en aquell moment. Bueno, això són reflexions personals. Perquè potser els amics fotògrafs, quan vas començar a pintar volien fotografiar la teva obra? No, no, és quan... Jo he conegut fotògrafos, evidentment, al darrere de la vida, però no tenia bones relacions amb ells. Igual és que el meu era la pintura i no la fotografia, a veure si s'apigueix. Els teus ho saben. I diuen les llegendes que va ser, precisament, Joan Brossa, el que et va treure aquesta obra per ensenyar-la. Potser això sí, cert? Sí, i a més, no sols demanar això, sinó que es va enfadar molt en mi. Sí? Per no haver-la mostrat abans, potser? No, per no voler-la mostrar. No volies, tot i això? No. Per un motiu molt concret. A veure, sé, parant dels anys 80, quan sortia una obra nova, on sortia algun personatge nou, un artista nou, el que quedava clar és que cada dos o tres anys tenia que anar renovant imatge, i creant imatge al nivell o a l'alçada del que havia fet en primera instància. Jo no vaig tenir mai aquesta competitivitat contra mi mateixa, de construir, de fer, de fer, de fer... Jo he anat fent, he anat fent sempre. Aleshores, no vaig voler arriscar-me a presentar... A mi el Joan em va ofertar la Miró, li vaig dir que no. Et va ofertar la? La Miró, perquè ell era el president honorífic, no sé què em va dir, no, es posa a la Miró. Va rebutjar-ho? Sí. Em van venir a buscar de l'ICP de Nova York, i també els vaig rebutjar, perquè no vull. No tothom pot dir que no aquestes ofertes, o... No sé si hi ha gaire gent que diria que no. Com és que ho tenies molt clar? Perquè no veia clar l'obligatorietat de seguir amb allò que m'estaven imposant. Penso que va ser interessant, i em va permetre el nivell de llibertat que tinc ara, ja puc fer el que vulgui. Vas obrir un altre camí, per això ara fa uns 10 anys, que ets avilarit, parlen una mica d'aquest poble, també. Si és que se li pot dir poble. Bueno, abans d'avilarit, me'n vaig anar a fer tir amb barca. A veure, quan tenia 13 anys també vaig conèixer el món juda Montserrat de la Coba, la para Stanislau, que vivia en una Coba, que és el primer que em va donar les primeres pautes de meditació. I després, ja durant molts anys, molts anys, el Basili, que també vivia a la Coba, amb el que va ser el meu mestre de meditació. Eren homes del Catholicisme, eren capellans, monjos capellans, però vinculats amb el budisme. És a dir, que agafaven les dues potes, les dues branques dels dos nivells, jo penso que són més honestos de les religions. Però no tant la estructura litúrgica, com el procés, com el procés iniciàtic. La meditació crec que és el que sempre m'ha portat en aquesta actitud. Espera, mirem el que estem fent. No ens deixem arrossegar perquè la maleta bogués més bona que la maleta... no sé què, m'entenc. I creus que tothom pot meditar? Tothom ha de meditar, no és que pugui. El dia de meditar tothom. De fet, en moltes escoles del nord d'Europa s'està fent ja, en els nens els ensenyen a meditar. També els ensenyen, actualment ho vaig estar llegint fa poc, tenen assignatures de convivència, de prendre a trencar l'ego, de jo sóc, tu per què em dius això, sinó de dir, som molts, aquí. De fet, el futur, el tenim aquí davant, el futur de la unitat, però tant clarament a una renovació total del sentit de l'individualitat. Si la terra ens està dient nanos, que s'acaba la bateria prima, que us la faré, que us la faré, que us escriuiré a tots, o ens posem d'acord a compartir entre tots, o no funciona. Has vist que ha sortit, ho vaig veure, i un cotxet molt petit, molt petit, molt petit, elèctric, que sembla un I7 dels anys 60. Un cotxe petit, dos places, elèctric, petit, quadrat, molt mono, pels 6.000 euros, sí que a més. No necessita carnets, això és molt interessant. Això està parlant d'una altra concepció, que és un principi de canvi. Més interessant seria que fos més assequible, també econòmicament. 6.000 euros és assequible, i no necessites carnets. I és la meitat, fa un metro 40, un metro 60, un metro 80 de llargada. Quatre ocupen una plaça de cotxe, no? Exactament. I escolta, per Bilarits, com et mous, ara que parles de transports, perquè fa un mes o menys, 10 anys, que estàs circulant per ja dins. No, en total, tenim cotxe. Però, hi ha estat un any sense cotxe, hi ha un transport públic, els tres dies que hi ha marcat a Figueres. Tres dies, del set, tres dies hi ha transport públic fins a Bilarits. Dilluns, dimecres i vendres, no, dimarts i jocs i 17 hi ha marcat a Figueres. Llavors hi ha un autobús, que a les 8 del dematí surt de Bilarits i et porta fins a Figueres. I a l'una surt de Figueres i et torna a portar a Bilarits. I els quatre pobles que hi ha al camí, és perfecte. És a dir, es pot viure sense transport, inclús amb un poble com aquest. Com és aquest poble? Aquest poble és un regal dels seus, perquè és un poble de 12 cases al segle XVIII, amb un castell i una eclecció romànica, petita, que ha estat tancat i amb una eclecció romànica també tancada. Després de la guerra espanyola es va deshabitar i un home de Figueres del Martí a Míral, va anar comprant les cases que la gent anava venent. I va fer una proposta molt clara, que era, jo volia que això fos un centre de creativitat i d'artistes que vinguin a fer activitats aquí. I, a més, això serà català mentre jo visqui. Aquí no hi haurà ni mobiliàries, ni campfangues, jo sóc campfangues. Ni turisme, ni especulació, això ho tanco i ho va començar allà a guardar tot el que comprava en les fires de diumenges de les eines que la societat rebufa, que són ceràmica, les eines de camp agrícola manual, tot allò que ja no se ve, hi ha una biblioteca immensa. Que avui dia seria material d'un T4 i potser... Ell era rellotge i tenia un museu del rellotge molt important, que no ho ha obert mai, perquè no va voler, per això ens en teníem amb ell, no va voler obrir-lo. Jo crec que és dels més importants d'Europa, però està tancat, és privat, no està obert. Però ell, quan portava algú allà, li preguntaven i quina és el rellotge més car que té? I que això ell sentava com una petada, perquè el rellotge no es pot valorar pel preu. El rellotge s'ha de valorar per la maquinaria, pel que fa, pel que és. Va muntar una galeria d'arc que hi ha molts anys, aquest home. I la va tancar, perquè la gent no anava a mirar quadres, només anaven a les inauguracions. Que no és on regalaven, si no, el cava, el pica-pica. I amb el martí o se m'entendre, era muntanyer, aquest home. I en aquest poble, a Bilaritges, on crees o composes, o treballes la teva obra, no? Sí, jo estic allà. Ell mateix em va, a part de la casa que vaig llogar, em va habilitar un espai per bestiar, que estava a pre de merda. I el va netejar, el va reclar, el va preparar i allà tinc un petit taller de pintura, 90 metros, quadrats més o menys, petit, però funciona. I després la planta va ser a la casa també. Jo treballo allà, però una cosa és la feina que jo faig de la meva obra, que la podríem vincular amb el paràquestric aquí, que ve de la exposició de la Carme Malaret. Aquests protectors. I una altra cosa és la feina que estic fent en el poble. Hem començat a desenvolupar una activitat... En el poble dius a Bilaritges, eh? A Bilaritges, sí. D'activitats culturals. És a dir, tant hi ha exposicions de pintura, com d'escultura, com concerts, com xerrades de l'espiritualitat, com xerrades sobre pedagogia, com... I cada més hi ha una activitat vàlida. Algunes ve molta gent i altres no ve ningú, perquè la cosa va com va i el públic és com és. Però nosaltres seguim insistint que des del mes d'abril, fins al mes de desembre, tenim activitat. La primera que vindrà és a l'abril, i farà benvingut de primavera, i és una fila de dos dies, de teràpies alternatives, vindrà alpàmies, de terepeutes, de especialistes amb verbes, amb tisanes... Jo he preparat ara una col·lecció d'herbes d'allà, preparades ja, i una cosa molt interessant, en el jardí de casa, que seran, va aparèixer una obra que jo no sabia què era. Quan dius jardí vols dir quasi bé camp, no? Bé, és que entre el camp i el jardí només hi ha una balla. No hi ha res. Perquè és que és tot el mateix, però és per diferenciar-ho. I et va créixer un arbre, així, per sorpresa? Bueno, hi havia un arbre allà que feia uns fruits grocs, i jo vaig pensar que no sabia què era. Jo crec que això és un citron, que és un arbre japonès, d'on treuen els carmelos de tots els centres, de tots els centres d'aquests de budisme, que tenen uns carmelos a la porta, que són tovets i tal, i migdols, mig àcid... Total, al final un especialista em va dir... No, això són naranches. Les naranches són la mare de tots els cítrics del Mediterrà. Són les pomes d'aurades que era clitor parlava. I és una fruita àcida. La pell és molt gruixuda, com una tranja gruixuda, però la fruita és com la llimona, i és ácid. Aquest any has tingut màgica, aquest any passat, i hem fet 45 quilos de marmelada. Per no saber ni de què era l'arbre. Ara ja sí que ho sabem. I, bueno, ens posarem en venda a l'abril quan fem aquesta filla. Això serà avilarit, i com ve deies... El darrer cap de setmana d'abril. Com ve deies també, aquí era l'objectiu inicial. Podíem dir-ho, la trobada inicial era per parlar d'aquesta exposició espiritualitat que es va fer a l'espai de lliure creació Carme Malaret. De fet, la Carme Malaret va passar també per aquí fa uns dies. Protectors és l'obra que vas presentar tu. Exactament. Qui són aquests protectors? Qui són? Per on de pintura, eh? Sí, no és pintura. T'explico com va néixer això. Jo sempre he fet meditació, que sí, sempre. Em vaig donar compte en un moment donat que, quan han d'esperar el dematí, et lleves, et despertes, pots fer meditació, estàs en lliureta meditant. Bé, ja està. Una hora. Una horeta. Sí. I han temporades de menys, i han temporades de menys. S'apèn de la necessitat d'interior. En un moment donat, em vaig donar compte, quan estàs fent meditació, fent el conscient, o el ego, digue-li com vulguis, sempre t'està posant pals a les rodes. Tu no estàs mirant res, estàs veient, però no mira res. Hi ha un punt, com per exemple, ara jo estic a la taula, puc posar-la en posició, i aquí hi ha dos cercles, i automàticament el conscient pot dir això, és com els ulls, un monstre catal, i te'n vas. Això és el joc de la consciència egoica. Aleshores, com que això ho tenim molt clar tots, ja sabem el que és, no seguint. Però em vaig donar compte que sí que guardaven memòria, gestos, gestos, que hi ha d'abans, que no signifiquen res. Això és fer trampa, això no és meditat. Aleshores, vaig dir, deixo de meditar. Em poso a meditar sobre el paper, quan vulgui pintar. Aleshores, anava a la taula de pintura, posava un paper, posava a meditar en el blanc, no hi ha res, no hi ha referents. Per tant, em forçava a que sortís al propi silenci el gest, el gest o el color. I vaig estar uns mesos fent això. Fins que un vespre estava dormint, somiant, em truca a la porta de casa, i a sobre la porta hi havia un lama que el coneixia. Em diu, hola, et vinc a veure. I em diu, anem per fer-ne. Anem a mirar la obra que estàs fent tu ara. I li trec tot sent el somni. Li trec les peces que estava fent, que eren de un metro, per 40 centímetres, les peces allargades, li vaig ensenyant, de molt maco, està molt bé de compaginació, el color que t'estimo. Això és un protector. Això no era una pintura. Això t'ho deia ell, eh, directament? Sí, en el somni. Bé, vam fer la revisió del material, que jo li va ensenyar en aquest moment, i em va treure uns quants d'aquests. I quan acabem la pila, em diu, bueno, ja he fet la feina que venia a fer, ja me'n puc anar. I se'n va. Em desperto, em desfell, i li vull dir que bé, o sigui, alguna cosa estic fent bé, en aquest sentit de no meditar per treure informació, sinó que provocar que ha sortit del silenci. El silenci interior. Si el silenci interior no som nosaltres, és una altra amplitud, és una altra dimensió. No som nosaltres, eh, comenta? No som nosaltres, el silenci interior. Si el silenci interior és el que participa de l'unitat. Bé, en fi, ja parlaran d'intentació. I d'aquest silenci interior van néixer aquests protectors? Aleshores. Aleshores. A través d'aquest somni, també que et va ajudar. Vaig dir, vaig a mirar el que estic fent amb els ulls amb els que miraven el somni. I efectivament, mirant-ho d'una altra manera, m'obrint més bé la dimensió, vaig a veure que alguns dibuixos tenien un batec diferent. Tenien una resposta diferent. I vaig dir, bueno, això està molt bé, però vaig a consultar, me'n vaig anar a veure el dama, el dama de dalt. L'ama Jampa, li vaig explicar a mi, em va dir, sí, això són protectors d'armapales. Poc després, en una reunió que vaig fer amb tu, tinc guància en el venerable de la Casa del Tíbet, que jo no el coneixia, ens havíem de conèixer. Li vaig ensenyar, em va dir, sí, això són protectors, i els presentaré aquí a la Casa del Tíbet. Això va ser el 2016, no? Si no vaig mal encaminada, que vas fer aquesta presentació... I em va dir, que és molt interessant, em va dir que té que veure amb això que dius, no ho faràs de seguida, això costarà, semblarà que no surt, semblarà que no posàs, que semblarà que s'acabi. Li vaig ensenyar, fins que ho vam presentar, va passar 3 anys llargs, però pel que em va sortir un editor, un impresor, que va imprimir les cartes, després va venir un enmarcador, el Salvador de l'Art, que va enmarcar totes les obres originals, i va dir, això és un regalo, perquè tot això és un procés. I ara de cop i volta, bueno, ho vam presentar aquí, a l'espai de la Carta, i ara de cop i volta, sembla que s'envolen al Japó. S'envolen al Japó? Sí, el que heu de fer és fer un contacte amb una relació a dalt, serien enviat a uns jocs, que estan molt bé, que són molt interessants, algú ha enginat una teva i això, el camí que haig de fer és d'anar al Japó, ara. Si això té el seu propi... Si cal a veure, us agrata aquesta proposta. Sí, sí, és que és el que toca. Les cartes aquestes venen totes d'un procés determinat, en el que... un dels moments evolutius de l'esprit de la humanitat, no dels individus, sinó de la humanitat, com el bloc, és alternari. De fet, la religió catòlica és un alternari. Para, filles, fitxants, són tres. Que haurien d'haver sigut pare, mare i fill, però en el segle IV van estar fer-li a la dona el seu paper i la van posar allà dalt del cel perquè sigui la mare de tots i ens acostumia a tots a ser estimats. Això és molt fort. Però totes les religions han passat pels alternaris. El pas següent és el monoteisme, no és un alternari, és una unitat, la unitat. Hi ha hagut experiències al darrere de la història, el Zoroastro, la Quenatón, Màoma ho va fer, però Màoma té una connotació de violència quan va generar tota la història, que s'ha de veure com s'acabarà, i actualment està clar que les religions estan perdent els papers que tenien i se'n van a ser apollades per la ciència. Però la ciència actual, amb l'apertura que té, també està descobrint que moltes de les veritats espirituals de l'antic budisme són permanents ara, són actuals ara, són valors... Van ser vigents? Sí, sí, sí. Això és, en el pas d'alternari, aquestes cartes són a la banda esquerra, com que jo vaig néixer amb la cultura franquista, i em deien que les dones primers i les hem d'ajudar i les hem de posar a la cadira i l'abric i obrir la porta i tal, com que nosaltres llegim d'esquerra a dreta, jo dibuixo l'energia femenina primer, però és un hàbit... bueno, un hàbit d'aquests que tens, i que no canvies. A la banda dreta, l'energia masculina, i quan aquesta dualitat s'harmonitza, com per exemple un home, una dona tenen un fill, el fill no és ni home ni dona, no és ni pare ni mare. És una cosa diferent, però té dels dos. És la unitat. Aleshores, sempre s'ha dit, i és cert que amb una parella, ell disposa l'ànimos, la banda masculina de l'energia, ell la disposa l'ànima, i d'aquest ànims i ànimes genera una entitat espiritual, un esserviu. Per això les parelles no es poden enganyar mai, perquè s'enteren. I si el que em sembla és una preda, i la teva ànima conforma una entitat espiritual, i l'ànimos de si ell t'està enganyant la teva ànima, ho sap, perquè està vinculada amb el seu ànimo. És a dir, l'únior dels contraris és el principi que haurien de tenir tots presents per sortir de la trampa de les lesions actuals. I els protectors, en aquest cas, o qualsevol... Els protectors són imatges però seria alguna d'aquestes figures que has estat parant en concret? Sí, per exemple aquesta, te l'ensenyo. Aquí en aquesta hi ha un cercle i una creu. El cercle és la representació d'una espiritualitat oriental fent i la creu d'una cristiana. Però clar, la diferència que hi ha entre aquests dos en termes... en termes culturals és el cristianisme que viu a Occident diu que qui no té direcció i no té finalitat és un boig. Per això la Carta del Tarot del Boig explica que li mossera gana el peu, que caurà per un barranc, que de les experiències es porta amb una maleta i no em fa cas. És a dir, que li està dient permanentment tu has de ser una persona amb objectius definits, clars, i els has d'anar aconseguint. No. Tu has de ser un cercle que no tingui direcció ni objectiu. Per tant, podràs ser sempre en el present. En canvi, si condiciones el ser a lo que vols aconseguir, tu ja no ets. Estàs sota una idella prevista. Llavors, el maco que hi ha al cercle és que té aquesta filosofia i el maco que té la creu és que harmonitza els dos èxios com el que jo et deia de les cartes aquestes. Aquesta és la mentalitat, la mentalitat, l'espiritualitat, l'horitzontal, que és la part de la matèria. Totes les regions diuen que són cos i explit, o matèria explit, o digue-li com vulguin. Sense entrar amb ànima, que això ja és una altra dimensió. Aquests protectors són imatges de harmonització d'aquests dos elements. A veure, digue'm un número, de l'1 al 24. Diré el meu, que és el meu aniversari, el 9. El 9. Que està molt bé. Si t'hi fixes d'aquí, hi ha una energia, que és la para femenina de l'energia, que és com un ball. I aquí hi ha la masculina, que és com si estigués saltant, no sé si ho veus, i en el centre hi ha una muntanya, una estilbeta, una muntanya, amb un espiral. L'espiral per a mi és la representació del camí de l'espiritualitat. Cal ser espirituals, cal veure la vida tal com és, no tal com ens diuen què és. Difícil també, aquesta vegada. I et diu, el paregri, descuidat, tan sol serveix per aixecar la pols del camí. És a dir, el paregri és el personatge, que és un paregri que va caminant, va anant a direccions, a coses, però si no vam cuidar-ho, només serveix per caminar, no serveix per a més. Aquestes frases que estan incloses amb tarjetes, són teves, són pròpies, són extretes... Jo això, quan tenia tot el joc de cartes, vaig parlar amb una amiga, l'Elena Cuevas de Figueres, i ella, molt especialista en budisme, i vam estar, ella, va estar desenvolupant les frases que reunien aquests ternaris, que s'identificaven aquests ternaris. La número 9 també et diu que cadascú sigui el seu propi refugi, perquè quin altre refugi pot haver-hi? Refugi no és el cotxe, ni les vacances, ni la casa, ni el banc, ni l'economia, eh? Va per aquí. És a dir, són imatges que et poden donar portals conscients o inconscients, amb això ens estaria amb l'Elisabeth i de la Tiosofia, que et poden permetre créixer o obrir dimensions mentals, i que no cal, en principi, que siguin explicacions com es fan les explicacions aquí a Occident. Això és així, perquè tal, perquè qual... No, no, la cosa et sé que ens ha fet una altra dimensió. No sé si ho he explicat prou bé. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, m'he notat de fet aquesta frase que cadascú sigui el seu refugi, perquè crec que va molt amb consonància amb mi, o sigui, no sé si serà casualitat o no, però mira, va ressonant molt, eh? Doncs ja hi ha causalitats, per això he triat el nou. Doncs sí, segurament sí. Té quatre frases per a cara d'aquesta. Quan hagueu de fer el com, ho feu amb atenció plena, amb tot el vostre cor. Si no, no funciona. El retir en soletat és la guia que dur l'amor a tot. L'amor... No el ganavorament, eh? L'amor només pot créixer en soletat, mai en companyia, en un objecte. Perquè, a vegades, quan l'amor estarà en un objecte, no és amor, en realitat, és que jo vull allò perquè a mi em fa sentir bé, eh? L'amor és una altra cosa, eh? És amb majúscules. És amb majúscules. Sí. Escolta, Marius, per anar acabant, hem parlat una mica d'aquests protectors de també la teva... la teva etapa, potser, com a artista des que va ser més petit, de la teva vida també ara a Bilaritx. També és comentat que has... Tu vas fer arqueologia a tot i que no t'hi dediques. No sé si... També en aquesta, en la teva obra, deixes alguna patjada mai millor dit aquesta arqueologia. Em vaig dedicar, però ho vaig abandonar. Vaig tenir un... per ell d'àngel, un gabinet muntat, m'he entendit amb altra gent, amb altres persones, i de teràpies alternatives, diurientatives. No cura res, sinó ensenyar que la pròpia persona es ve... es doni compte de qui és ell i com actua. Però ho vaig sancar. Ho vaig sancar perquè vaig entendre que les persones volen pagar, perquè els hi donguin... no un espirina, sinó una prestigia diferent, teràpies alternatives, però que els hi facin el problema. Que els curin des d'afora, no? Que els hi recordin els problemes. I no ens volen responsabilitzar de la seva pròpia vida. I ho vaig deixar. Doncs escolta, Marius, ha estat un plaer parlar amb tu i conèixer't. Per aquí, sovint, ja sigui l'espai de lliure creació o en un altre format? A veure si... Sí, amb la Carme parlaran de per una cosa, o a finals d'aquest any o principis de l'any que ve, una activitat de fer espiritualitat. No de parlar de l'espiritualitat. De fer-la, de tot a fer-ne, o practicar-la. Fer-la? Espiritualitat és una... és una dimensió intelectual. És una realitat física. Doncs a veure si per aquella època et podem tornar a tenir per aquí a la ràdio. Jo he encantat. I en seguim parlant, que ha estat un plaer conèixer't, com deia, i poder parlar a tots aquests temes que ens has molt ben explicat. Que vagi molt bé, Marius. Moltes gràcies per col·lidar-me. Que vagi molt bé. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat.
Entrevistes de la Plaça Mireia
Els dimecres a les 17:30h fem l'entrevista de la setmana rel·lacionada amb temes d'actualitat del municipi.