Entrevista a Carolina Nuñez, psicòloga infantil - 12/05/2020

What do you mean, I'm sorry by the way, never coming back down. Doncs ara sí, ens atem aquesta segona hora del programa 6 i 11 de la tarda, seguim en directe des de Ràdio d'Esvern i tal com us havíem anunciat, tenim l'entrevista amb la psicòloga cognitiva conductual, ella és la Carolina Núñez, que tenim el telèfon. Bona tarda Carolina. Bona tarda Mireia, què tal? Bona tarda, benvinguda a Ràdio d'Esvern i en concret a la plaça Mireia, gràcies també per dedicar-nos a aquesta estoneta, que sabem que també anem tots bastant liats amb aquest teletreball i compaginant totes les activitats extras que tenim a casa. Primer de tot, què tal, com estàs? Molt bé, la veritat és que sobrevistim, com podem dir tots, estem sobrevisquem. Clar, en el teu cas diguéssim que la teva professió potser també et porta a autoajudar-te, o no sé si ho expliques? Jo sempre dic que totes les coses tenen les seves avantatges, que té una copisteria, per si tu copies gratis i el psicòleg teniu unes pautes gratis, però com que a vegades la teoria és pitjor, perquè saps perfectament on estàs malament. Clar, no hi ha cap moment que tinguis de llibertat fora d'això, dius, ara m'estic detectant això. I potser no m'està agradant. Hem de parlar també dels més petits, per això també teníem ganes de parlar amb tu, amb un psicòleg que ens expliqui una mica més enllà de la situació que estan visquent, que més o menys cadascú a casa amb els seus fills o petits veurà com ho estan visquent. Potser entendre una mica com ho expressen ells. És a dir, de quina manera podem detectar nosaltres que ells tenen alguna mancança o que els està passant algú i que ho hem d'interpretar? Clar, en casa d'especs és molt diferent amb els adolescents o amb els adults. Els adults ràpidament arriben a consultar i et diuen que estic deprimida, si venen amb el llarg no estic a la mà. Estic depre, estic molt tocat, et diuen. Però els pecs és molt sovint que estan molt irritables, estan molt moguts i resulta que el que estan és tristos. És a dir, cada manifestació de dades no té res a veure amb el que estan sentint. El que sí que ara mateix veiem és que anem per faces. Al principi era com unes vacances, després cadascú va intentar buscar la seva rutina i ara està una miqueta en una etapa de cançament. Gràcies a que ara poden sortir els nens i agafar aire, nens i pares. Però depèn molt de cada situació, de cada família on viuen, si viuen a un pis petit, si viuen a una casa al jardí, de les experiències que estan vivint, si el pare és metge, si algú ha mort a la família. Depèn de moltes, moltes variables. I amb totes aquestes, diguéssim, possibles escenaris o possible situacions que ells exterioritzen d'alguna forma. Per exemple, no sé si es pot donar més al cas que tinguin més insomni, que tinguin més pos a les nits. Es poden passar moltes coses. Només comú és que estiguin més irritables. Irritables, que estiguin mal humor, que estiguin nerviosos, on estan més moruts, on apareixen regressions. És a dir, nens que ja no se n'han pipiat llit, doncs que comencen a fer pipiat llit. O poden aparèixer símptomes com, per exemple, a tics, o que comencin moments de terrores nocturns o fins i tot, són amb molisme, poden passar moltes, moltes, moltes coses. Totes aquestes manifestacions, a vegades els pares les entenem com m'està prendent el gel, m'està criant l'atenció, té gerus del germà, o, o simplement, no les podem atendre perquè estem en el teletreball i nens apanyen-te les comopodes, intento ser el que puc. O a vegades, en tot el contrari, ens espantem com a pares i superprotegim. I, per exemple, davant del tic, davant dels tics, no sabem de si cas els tics. Hem d'explicar al nen que, bueno, que són els moviments, que té ara, i que no passa res. Què li passarà? Que ja li passarà i no dir-li absolutament. No es veu, no pensar que vols que s'empati per recregar l'atenció, evidentment no riu rants, perquè ja volem ser consellers d'atenció, però intenta passar. I poc a poc s'apareixerà. Perquè, clar, ells, com a nens, com a infants, estem parlant, sobretot, d'aquesta etapa més infantil, què esperen, dels pares, o què és el que esperen rebre, quan estan en aquestes situacions, que ells pobrets també estan inclús perduts? Clar, el tic és el que esperen, és que els pàpids estiguin, no només de cos present, sinó que estiguin per ells, que els vull acompanyar, i sobretot, sobretot, que els demostren afecte. Tinc un cas d'una nena que està ara mateix molt empadada amb la mare, i la mare, per un tema de separació matrimonial, i la mare intenta posar-li línies, intenta que no se li surti de casa, com ella diu. No és el moment, el moment és d'atenció, afecte, i sí que és veritat que s'han de posar els línies, però primer afecta les tres línies, perquè els línies que es diguin per sols, perquè el nen col·laborarà, no ho veïn, perquè els nens necessiten no ho veïn, necessiten creure amb els alguns, saber que poden confiar que en cada dos segurs els donem seguretat, passabilitat, tranquil·litat. Per això és tan important tot això que s'ha dit de les rutines, intentar que els nens puguin rutines, una hora de baixar-se, una hora de la dinar, que hi hagi algo a fer més o menys en cada moment, és a dir, planificant-lo només l'activitat, el tema de... Avui jugarem a una esponeta. Sí, però juguem a què? És més important planificar com omplir el temps. Potser la... Perdona, digues. Totes se'ls donen molta seguretat i molta espabilitat, però el bàsic és el amor. Afecta. La paraula rutina potser ha agafat un espai molt més gran. Abans, sense donar-nos, ja teníem les nostres pròpies rutines. Els nens saben que se'n chequen, es dutxen i van a l'escola, es morzen, però si ara l'està a casa ho veuen molt més real després. El que passa, perdona, que t'interrompi, que normalment els nens o els espatins entenen que quan es fan a casa és desbarro, és temps de descans. Llavors, que estiguin a casa tants dies seguint els del divendres. Què passa, que ara no fan res? Clar, hi ha molts nens, ara mateix, que no es volen connectar a les sessions escolars, les sessions virtuals escolars. Per què? Perquè està encantat, perquè no és el llit de debús. És molt important una rutina, acercar-se més enllà de la mateixa hora, bastir-se, treure-se el tijama, agafar el dispositiu, l'iPad, l'ordinador, el que tingui, fer-ne una cadira, no fer la classe, has tirat el llit, has tirat el sopar. Tot aquest tema d'actitud fa que tu, interrement, com a personatge, et sentis millor. I si això no ho garantits a l'Adult, el nen sol no ho pot ser. Clar, i clar, això entén que són vincles, que si el mateix Adult, pare, mare, no els marca o no els estableix com una rutina, el nen no els buscarà per si sol. Clar, això és com si el pare està a la mare, i el tijama, el nen no es destinarà. És com, per exemple, això de no utilitzar el mòbil a la taula. Si el pare i la mare l'estan utilitzant molt difícilment, l'agulació no l'utilitarà perquè aprenen els altres. Clar, d'anar a preguntes és certa, aquesta frase que els nens són una mica el mirall dels pares, el que veuen a casa és el que acaben més o menys fent. Tal qual, tal qual, nosaltres som models positius i negatius. Aprenden. Aprenden a nosaltres. El pare i la mare són les persones de referència. Són els seus grans miralls on volen en mirallar-se. Els dona asseguretat. I a nivell de comunicació, com poden, per exemple, els pares, les mares, les parelles, sigui el tipus que sigui, perquè no oblidem que avui dia hi ha parelles de tot tipus. També hi ha sigui pare, pare, mare, mare, no, però en el cas de posar una parella X, clar, a nivell de comunicar-ho, perquè els nens veuen que ara ja poden sortir, però sobretot en la fase de confinament estrictat no podien sortir de quina manera els ajudaries o com aconselles que els expliquin la situació per entendre que tampoc no és una presó, però hi ha un perill, però que tampoc li tinguin por a sortir després. A veure, amb els nens s'havien d'explicar les coses a dosis, però sempre hi haig de la realitat. Ja no és tan qüestió d'edat sinó de conèixer el teu propi fill, tu, saps si, li espanten una cosa o una altra, però li has d'explicar la veritat, s'ha de dir que hi ha un virus, hi ha una malaltia, que fa que molts de gent es posi malalta, un virus que fa que la gent es posi molt malalta, i que per ser important que tots estem a casa. Això és de la explicació més, més, més, més simple. A partir d'aquí, en funció de la edat, en funció dels interessos, anem explicant més o menys, no se'ls hi ha de mal a res. Per què? Perquè si hi ha una altra cosa, els nens construeixen que tens l'aire. Els nens imaginen coses. Normalment són coses pitjors que la pròpia realitat. Llavors, explicar-los la veritat i demà els dir recursos, estratègies, és a dir, es capaçen això, i el que farem és això. Esperem a casa, en un temps, en funció de com avanci la malaltia. I anem respondent a les seves preguntes, i anem respondent sense massa de tall. En el teu cas, ets mare sinó m'equivoco d'un nen i una nena, no? Tinc, tinc, sí. No sé quines edats tenen. Tinc un nen, 12 anys, i una nena, 29. I en el teu cas, perdona, que entri una mica més d'anivia personal, però en el teu cas, com ho has pogut gestionar? Tu tens l'avantatge de tenir, com deies, la teoria, que a vegades potser és massa, potser, com ho has gestionat amb ells? Bueno, contra casa es parla les coses de Sant, i a més a més, el tema de la medicina, ho tenim bastant present a casa, perquè la gran ajuda de les famílies són metges, doncs es parla molt. Es parla molt, i ells estan disquem des de la primera mà. És el primer dia que us saben que hi ha virus, a més a més, en 11 anys present el meu fill, perfectament, pràcticament, el raonament és molt adult, i li pot festicar absolutament tot. I la nena amb 9 anys, doncs mira, el ser segona i dona, s'ha greu dir-ho, però també ho entenc bastant bé. Llavors, s'ha explicat la realitat. Evidentment, cadascú té la seva personalitat i reacciona de la seva manera. La meva filla, el primer dia que vam sortir al carrer, va sortir al carrer, molt emocionada, i quan vaig al carrer es va enfadar molt i va dir que volia tornar a casa, que això de sortir al carrer i no poder veure els amics, doncs que era un fraude i que se'n tornava a casa. Se sentia enganyada, no pot ser. Tal qual, tal qual, o sigui, les persones que passaven els nens, que són més invidors a més sentit, en el fet de la gestió emocional, tenen dret a sentir el que els diuen a la gana. El tema és que han de saber canalitzar-ho. I a vegades, el més important és ajudar els nens a identificar què els ja està passant i ajudar-los a canalitzar. Ajudar-los a treure por a aquestes emocions. A vegades els nanos s'han enfadat, s'han dirant coses al terra, i el que ha de fer és parar la situació, parar, simplement, traient les coses al terra, apartar-li les coses, o, a la millor, si es deixa tocar, abraçar-lo sense dir-li res. I després donar-li paraules, i dir-li que estàs enfadat, estàs trist, jo crec que potser això t'ha molestat, què creus que podries fer, el que et puc ajudar, és a dir, no t'han enfadat per les emocions que estem fent, sinó que ens entendrem per què ho estem fent i donar-li estratègies. Perquè al final, i ja em corregiràs, la conducta entén que ve basada, és a dir, és la conseqüència de les emocions que ens estan parlant per dins, és a dir, la conducta que estàs exterioritzant, és el final del que les teves emocions per dins s'estan encaixant o t'estan comunicant. No sé si va per aquí també la... La conducta és resultat de diverses coses. Sí que és veritat que en gran part de les emocions seran també els pensaments, de les que tu estàs pensant. Tu al carrer pensant, em cauré, em cauré, em cauré, al final te caus. I què passa, quan comptes que ets il·legada, ja dius, estàs veu? Com anava a caure i generes un sentiment de inseguretat. O sigui, les ganes d'endecat, primer el pensament de la conducta o l'emoció de conductes, això va variant. I també és veritat que atén molt de les experiències del que has viscut i dels atrapmentats, és a dir, de l'ambient. I també, evidentment, hi ha una part que ja tenim quan naixem, que és la palgenètica. I hi ha gent que està més predisposada, cap a on t'anar més introvertit, o més depresiu, altres contínuers més extrovertits, o més... I en el teu cas, apliques aquesta... no sé si és una escola o una tendència, la psicologia cognitiva conductual. És una orientació. És una orientació. Entenc que apliques totes aquestes maneres d'entendre de fer també mateixos fills o també les consultes a través d'aquesta... ara no em surt, d'aquesta branca, d'aquesta... com ho has dit? Exacte, d'aquesta orientació. La orientació cognitiu conductual són les branques, realment. És la part cognitiva i la part conductual. La part cognitiva es centrada en mena amb els pensaments. I la conductual és en la conducta. I es basa, pràcticament, en dos esquemes. El primer seria emoció, pensament, conducta. És el que hem comentat de l'exemple, que vaig pensant pel carrer que cauré i resulta que caig. O sigui que el pensament pot generar la conducta i la conducta d'emoció. Això és com un cert clavicius. I l'altra part que analitzem el cognitiu conductual és la conducta que ha passat abans i ha passat després. I aquí és un repòsiment al mateix exemple. Sí. I faig una paella per la meva sobra. Sortir per la meva sobra és bancant. Si faig una paella per la meva sobra. I em costa moltíssim provar els ingredients, em costa moltíssim fer-la. Probablement, la pròxima vegada l'encarregarem per ser-hi. Perquè els entassarem a la conducta, fent de la paella, m'ha costat moltíssim. Un altre exemple. Si faig la paella i arriba a la meva sobra i em diu que he sortit fantàstic. La probabilitat que jo la torni a fer és molt alta. A la meva sobra em diu que la pròxima vegada la probabilitat és molt baixa. En funció del que passa després de la conducta la pregunta pot pujar o deixar. Pots fer més o menys. Una vegada, quan el teu fill està per una radieta, la mà és que vull patates, vull patates, vull patates, aguanta. Però al final li donen les patates. La probabilitat de que la pròxima vegada que almenys vulgui alguna radieta és molt alta. Però si la mà m'aguanta, aguanta, aguanta, aguanta. Pobre de meva. I no li donen les patates. La probabilitat que anem a utilitzar la radieta és més baixa. No sé si m'explico. Jo crec que l'exemple de la paella ha sigut molt clarificador per visualitzar-ho. T'anava preguntant també, com a professional, no sé si durant aquest temps no sé si ha sigut fent teràpia o videoconsulta. No sé si és així, des de casa. Sí, videoterapia. Hem utilitzat tot el psico de plataforma, de tu, de l'Escai, però amb algú se sent molt el WhatsApp audio o l'Instagram. T'has fet experta, veig. Sí, la veritat és que sí, i la veritat és que la tecnologia i jo no som amics. Però, com dic, sobrevivo. Pese a ella, sobrevivo. I sí que és veritat que molta gent, bueno, molta gent, alguna gent ha de ser de la teràpia perquè això de fer-ho online doncs és molt raro. Però, finalment, el que ho han necessitat s'ha d'enganxar. I a més a més, sincerament, ara que hem pogut obrir una altra vegada la consulta, però que les visites presencials les hem de fer amb mascareta, és que és complicat. L'altre dia, amb una companya, jo li deia que la mascareta ens ha perdut 50% de la informació. Ni el pacient, per clar. No veiem les expressions especials. No? Amb la por por online, les pràpies online, i ara també les socials. T'anava a dir hem de recordar que si hi ha algú que et vol trobar o vol saber una miqueta sobre tu i tota la feina que fas com a psicòloga et poden trobar el web Carolina Nunes a Mena perquè la Enya no es pot col·locar en el buscador de web.es Allà hem estat investigant també. Veig que tens diferents seccions en quals també fas teràpies o has fet, ara potser, tallers, xarles, conferències, cursos, etc. Tot això també ho has trobat a faltar i tens ganes de tornar-hi o de moment ja també un punt de relaxament ha anat bé. La veritat és que a mi els grups treballant grups és molt enriquidor, perquè és verireccional. Sempre que faig un taller i vaig a alguna xerrada surt molt enriquida perquè aprenc i la veritat és que m'agrada. Bueno, ja serà el problema. Ara estem fent altres coses, no passa res. També tinc una boceta, una golden Retriever Blanca que ha sigut per teràpia i a alguns... Uau! Vas incluent, no? No us adeptes a les teves teràpies? Això també ens interessarà parlar-ne quan ha sigut solit aquest punt d'ancinistrament per ensenyar-la també i que contribueixi a la teràpia. No sé de quina manera ho estàs enfocant, això? De fet, ja està. Abans, al finalment, ja estava entrant a teràpia i la veritat és que funcionava molt bé, sobretot pels nanos. Els nanos que els hi costa parlar. Ara ens assenyem al terra, ens posem a pentinar la ment, perquè és diumel, o li posen colònia, o li posen molt sols en circuit, i acaben parlant de tot. A mi la... Són per d'acord una sessió, la meva consulta és per peu de carrers, i una sessió d'un nen, doncs s'ha vist que acabaven de separar i que portaven el nen perquè una nena estava molt amparada, molt irritable, no volia parlar, i quan parlava no s'estava molt agressiu. I el nano no volia entrar a la consulta. I jo vaig sortir a buscar-lo, vaig sortir al cotxe i li vaig dir, escolta, som una cosa, ja que és vingut, simplement vine i saluda la mel. Tu és la mel, doncs la mel, és la meva gossa. La mel està acordada, està en un lloc específic, està tot muntat perquè sigui segur i tranquil per tots els nens. Doncs anàvem amb aquest incentiu, va entrar a consulta, i va ser a l'entesa, va anar-la primer en silenci i després va començar a fer-la. I tota la sessió podran anar-ho a vomitar, el que no s'ha d'escriptar. A mi se'n va posar la pell de gallina, perquè realment el nano va ir de tot. I penso que el que va vehicleitzar, que aquest nano pogués explotar i vomitar tot el que tenia dins, era la gossa. Jo només va ser allà per dirigir una miqueta el seu pensament i que una mica acabés de poder ajudar-hi a païll la situació. Però va ajudar moltíssim, va ser molt chulo. Veig a la Mela en nòmina d'aquí poc, eh? Carolina... La pora, jo sempre li dic que s'ha de guanyar les robes. Sí, jo crec que pel que explica, se les està guanyant força bé. Té bona pinta, de cara en futur és una bona treballadora. També trapella, eh? També trapella. Això volia acabar, Carolina, amb les teves màximes, o almenys les que fan, suposo que potenciïs més els diferents parts de la feina, en tens quatre publicades a la web que diuen per seguir el millor per quedar pacient, per un costat, la confidencialitat, obviament, tractar les persones com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres, o a tu mateix, i la relació de respecte i proximitat, que ara més amb l'exemple de la Mela ens ha quedat... Exacte, ens ha quedat claríssim. No sé si tu també tens una màxima, podríem dir, de vida, ja a part de la part com a psicòloga. Màxima de vida, a veure... Potser tinc una màxima, ara. D'acord? En ser res. Que, bàsicament, és... no em demanis màxima. Jo sempre dic que el que falta pot... No sé si li pots donar màxima. I ara mateix, com a pares, com a... com a mares, com a fills, com a treballadors, hem de ser conscients que tenim una realitat que hem d'acceptar i que no són superhumans, són supermans, i que poquet a poquet. No és un pou, és un túnel, i n'hi ha llum. No és un pou, és un túnel. M'ha agradat aquesta, amb la... No és meva, eh? Li vaig assoltar el Víctor Cúper. M'agrada molt. Igualment, ens la notem. Ens l'has traslladat a tu, ens l'has fet descobrir tu. Escolta, Carolina, on de deixar aquí, ara, l'entrevista. Per atendre'ns, ha estat un plaer també conèixer aquesta faceta d'aquest moment que estem visquant, també enfocat de cara als més petits, i ens agradarà saber què de la Mel, d'aquí uns mesos també veurà com es comporta consulta. Ja us ho explicaré, us ho explicaré. És una trapella ben bona. I de cara ja com puguem sortir i començar-nos a moure per diferents llocs. Espero que si ja pots venir aquí i fer l'entrevista amb persona, que vinguis amb la Mel, òbviament. I tant, i tant, i tant. No agrada conèixer-la també. Un abraçada molt fort. Adéu.