La segona hora del programa, seguim en directe des de ràdio d'Esvern, i la primera persona que tenim a aquesta segona hora és la Laura Jiménez, ella és psicòloga de dol, i també psicòloga acompanyant, podíem dir, de d'adults, en diferents situacions. La segona hora és la Laura Jiménez, ella és psicòloga de dol, i també psicòloga acompanyant, podíem dir, de d'adults, en diferents situacions. Laura, bona tarda. Hola, bona tarda Mireia. Bona tarda, i benvinguda, encara que sigui via telèfon, aquí a la Misora, a la municipal de Sant Just, i en concret, a la plaça Mireia. Ja tenia jo ganes de parlar amb tu, perquè crec que són temes prou interessants en els dies que corren, tot i que sempre són interessants. Abans de res, si ens pots fer 5 cèntims del tipus de teràpia, el tipus d'acompanyament que fas tu. Bé, jo soc psicòloga i especialitzada en clínica, que és més el tema, perquè no conec el que troba de tan hospital, més de diagnòstic, però després he fet el tema de psicoterapia, és com una altra carrera, diguem-ne, i he acompanyat tant d'adults amb tots els temes de processos. El fet que vaig viure fora de 6 anys va ser que em vaig especialitzar en dol migratori, que és el procés d'una obra terminal del seu país, i allà també vaig estar treballant en un centre de dol. I llavors, a mi m'he anat especialitzant en acompanyament amb persones que han viscut una pèrdua, i ara estic portant un grup de dol, de dones, per la diputació, i, bueno, en molts casos, per Covid, que ara ho està passant. Veig que el dol té diferents vessants, perquè ara has mencionat el dol migratori, que no sé si alguns dels nostres ullens potser no el coneixien, i se'ls hi ha destapat també una nova via de tractar el dol, que potser la gent que es mou de país i també té una certa... No entenc que va per aquí aquest tipus de dol migratori que comentaves. Absolutament, sí, sí. Jo també a la carrera no ho havíem estudiat ni... No crec que és algo que es parli molt, però, bueno, el viure fora no vaig començar a donar-me'n de que estava vivint pages de dol. I després vaig començar a investigar sobre aquest tema, i sí, sí, el dol migratori que passes per totes les pages, com a món del normal, però perquè perds la llengua, la cultura, tot el procés de tot el que coneixes i faig ser tot nou, i per això remou, i per això hi ha moments de molta incertesa, de molta vulnerabilitat, bastant semblant, però no es coneix gaire, i va bé a vegades poder nombrar i posar nom. Home, en definitiva, un dol ve donat per una pèrdua, i, en aquest cas, de mobilitat, de país, de llengua, de cultura, de família, en definitiva, i el dol que també volia parlar avui, que és el dol de la mort. Últimament, sentim moltes xifres de morts, de números. Al final són persones, són famílies, són amics, fills, tiets, etcètera, que deixen d'existir a la vida d'aquestes persones, i, a més, podríem dir que no és un dol normal. Tu has estat també visquent de la mala persona que han parlat persones degut a la Covid-19. Com s'enfoca aquest dol? Quina diferència té amb un dol? Podríem dir normal en el sentit que la part pròxima, la part física, ara, ha deixat existir. Per mi, la diferència en el dol normal i el dol traumàtic és el dol per Covid-19. Té com vàrguers factors per diferenciar. Per mi, la rapidesa, tenir molt poc temps de poder estimilar, és algo que fa molt més complicat, el que sigui no previst. Hi ha persones que a la cop, el pare, la mare, l'àvia, la tieta, a la cop els ingressen a l'hospital i, bueno, no dona temps a preparar-se. La incertesa, no poder predir el que passarà, la incomprensió, no podem entendre què està passant des d'aquest procés, la soledat en com es viu en el moment, no poder estar sostenint a la persona o que he sostengut tu mateix, o el desbordament, no poder parlar-ho amb ningú, tot aquests sintomes, aquestes característiques, es porten més cap a parlar de dol traumàtic. També, per mi, és important, ara, que hi penso, és important remarcar que és un doble dol. Hi ha moltes persones per perdre en el moment d'ara, perquè és el dol de la persona estimada, la persona que estima més de l'impacte de la pandèmia que se'n viu. I, clar, tot això es fa molt més complicat gestionar. És a dir, el doble impacte, des de la teva vessant, com a psicòloga, en aquest cas, especialitzant el dol, has de fer els dos acompanyaments. La pròpia situació que podríem dir que tothom està visquent, en més, la pare afegirà donar perdó, i una perdó en un moment que pot ser que aquella persona que ha quedat sola a casa, que això encara ho complica tot més. Totalment, i també l'imaginar la persona que estimes a l'hospital, sense poder acompanyar la percepció que l'amor es podia evitar. Jo, que estic veient molt amb les persones que han perdut el guara, és aquesta sensació, la incotència, de culpa, per no poder atendre com desitjaries anar a casa, o entrar-hi a l'hospital, no saber què ha passat exactament, com va ser ingrés, com va ser el procés, com ho va viure. Per temps d'espera, que tens certeza, es parla de trucar de la nit, ja que està passant. S'ajunten tantes factors que es fan molt complicat ara mateix, i sobre tot la soledat. La persona que té algú i estàs a casa, jo tinc algunes clientes que són a casa sola, però si t'acompanyes, no hi ha res. T'acompanyes, se'n fa. S'ha de tenir una abraçada, ni cap procés d'acompanyament. Això és molt difícil. Quina importància té, en aquest moment? En un dol, en aquest doble impacte podíem dir el contacte físic. Perquè si hi ha de per si és complicat un dol, sumat a aquesta situació, a sobre si li afegés un tercer component, podíem dir que la pèrdua d'aquest contacte físic potser de poder-se abraçar amb algú, i ens treu la part d'aquesta primera pena que et surt? Clar, és que el teu físic ara, jo crec que no només per la persona que ha viscut el dol, no de perra del bus, sinó que tots ho estem experimentant, d'alguna manera. I per mi el tacte és d'aquests 5 sentits, que és bastant clau per la vida. I aquesta falta de tacte, de contacte, d'abraçades, de sosteniment, des d'alcohols, les conseqüències directes, no? Ens habilita el sistema immunològic, afecta el cor, la presidència agnímia, els nivells d'hormones, després... Sí, clar, una persona que... No hem fet bé molt la imatge de quan estàs en un funeral, i tots estem en un moment molt difícil, ve molt ràpidament aquesta abraçada. I tu està en un procés, en el qual et sents absolutament rancat, i que molts cops necessites aquest sosteniment extern, i no tenir-lo, perquè fa molt complicat, no? A mi m'ajudava molt pensar com els vedets quan neixen, que falta ell amb ell, i que tot això tenim com molt clar, i a vegades d'adults hem oblidat, que seguim necessitant aquestes carícies, que els nens que han trescut sense tot això, tenen una calor física i mental més complicada que els nens que sí que les han rebut. Llavors, clar, amb el Covid, amb el procés del Covid-19, a causa d'això hem perdut totes aquestes àrees, del contacte de la pell, que és una font de la falta de contacte, perdó, és una font de trauma directa, que els estic veient molt, sobretot amb les persones que s'entolen, que no tenen ningú a qui poder-se abraçar. I em venia també molt com el concepte de... fam de pell, que a vegades està en un moment crecara, que tots ens diem per mitjans, tinc moltes ganes d'abraçar-te quan et pugui veure, que apareix molt, perquè el contacte és un recurs que tot tenim, el tocar, el rebre, fa que el sistema nerviós es relaxi, i llavors, clar, no tenir tot això, augmenten molts més els casos de pressió, sentiments assolatats o ansietats, és una cosa que estic veient moltíssim. I clar, això ho intentem, podien dir d'alguna forma, destituir perquè no tenim una altra manera de fer-ho amb les videotrucades, que al principi va haver-hi un boom molt gran, perquè era la única manera que veia de poder veure'm amb iodit els nostres amics i familiars. Però suposo que això, potser, neurològicament o sensorialment, tot i no ser conscients, no és suficient pel cap o pel cos. Clar, ja que hi passa, tu, no? Però jo m'analo molt com que estic molt cansada, després de fer moltes videotrucades, ara veig tota la teràpia a l'estat, a nivell online. Però, clar, a mi m'ajuda molt a entendre com que el nostre cervell necessita treballar més. Està com treballant per poder processar la comunicació no barbaral. Estem intentant llegir a l'altra les expressions facials, el to de veu, el llenguatge corporal, com que estem posant molta més atenció, i això consumeix molta energia. Però, a part, el que penso molt és com que les nostres menys estan juntes, però, clar, els nostres cosos no. Llavors, aquesta dissonància fa que ens agotem. Com que tampoc et pot relaxar igual, que quan estàs caracar, estàs com bé... en aquesta sensació d'estar fent una performance, com que t'estan mirant a més tota l'estona, t'estàs mirant a tu mateix, que això fa que moltes persones connectin amb la veu crítica. Ostres, mira quin gest acabo de fer, com que apareixen molts dels més factors que fa que estiguem agotats. O inclús del silenci, no? Són estrans, quan estàs amb un grup i de copió de silenci, es fa estrany, creen com angoixa, com que ràpidament l'hem de tapar, cosa que quan passa de manera natural, no, llavors, clar, tots aquests factors junts, com que ens agoten molt, no? I per això, bueno, a mi em passa, m'ho noto moltíssim. Jo crec que hi haurà molta gent que ens està escoltant, que es pot sentir una mica identificat amb aquesta sensació d'agotament, que li posaves la paraula, que ens sentim una mica com agotats, d'estar... Doncs això, intentant, suposo, trobar una manera de contactar físicament amb aquesta persona, que no podem, més enllà de tocar amb el dit de pantalla i sentir que d'alguna manera estàs abraçant-la o l'estàs tocat. Això suposo que per a les persones que viuen sols, és a dir, gent jove o gent gran, tenés l'edat, sigui, també, un component, podíem dir, encara afegit, no?, perquè ells, a si mateixos, es poden tocar, es poden abraçar, es poden fer massatges i ho recareixen, però, clar, no tenen un exterior, no? No sé si tens diferents casos o pacients, podíem dir, que estan en aquestes circumstàncies i que també els ja està costant viure així. Estic sent molt més complicat, no? Jo crec que les persones... M'heu... sempre per parlar de les dues cases, no?, les persones que estan ara mateix sols, que jo crec que ha estat un continuament molt més difícil, i les persones que també estan experienciant, i l'encentre familiar, que això seria un altre tema, no?, però sí que el que ha estat molt escop, de vegades, o ratuman, és quan intentem donar una abraçada, que a vegades va dir com que tu estiguis abraçant un cuixí, i la persona que estava davant de la càmera també ho estigui fent, d'alguna manera, ens crea com una sensació d'estar més a prop d'aquest pacte, no? És com enganyar el cap, o és enganyar-ho? Com enganyar el cap, perquè necessitem, perquè jo a vegades no sé si... Jo a vegades he intentat donar una abraçada a l'aire, espera que te les vius, però no serveix, no?, perquè aquí les neurones mirals, no?, fa que jo les fa abraçar, veia't bé que abraçant, d'alguna manera, estem enganyant, i ens estem apropant, no?, i molt de pacte, no?, jo recomano molt, a vegades, com, inclús, a tancar els ulls, i són a mi ni Caricia, a la cara, no?, per connectar una mica amb aquesta sensació de quan eren petits, i ens acariciaven, no?, als pares, o... massatges, posar-te crema, necessitem tocar-nos, encara que... senti que no estigui important, no?, però estic, per compensar aquests nivells d'escreç, al pacte el jodemolt, no?, i... i sí. No sé si tenim, clar, la bola del futur, òbviament no la tenim, no podem saber fins quin punt, realment, això, portarà conseqüències, no sé si socials, anímiques, amb les diferents persones, de cara a un futur no tan llunyà, perquè, entre d'altres, últimament, als mitjans de comunicació, també es parla de l'efecte que van, i és que hi ha gent que no vol sortir, o li està costant sortir, i, sobretot, els més petits, potser. Totalment. Jo he vist molt, ja, si està passant ara mateix i costa molt, no?, és com... L'efecte que van, perquè no ho coneguin, és una mica que t'ha estat com d'inquiatut, que pot aparèixer també la pressió, la irritabilitat, per estar aïllat, no?, tot això que apareixien en aquests casos, que vivien en medi de la nada, no?, i, llavors, ara, està apareixent, no?, que està sent homes de cançament, de fatiga, de no voler sortir, que està por, que apareix molt més de... inclús de baixar, tirar la basura, no?, com... jo crec que el cervell tenim una tendència a intentar mantenir la rutina, no?, i ens la van canviar d'un dia a l'altre, de manera abrupta. Ens ha d'adaptar, i en aquesta pressió, ara, cop, hi ha un altre canvi, no?, sí, clar, no tothom és tan resilient en aquesta capacitat de permanent canvi, no?, i llavors, per ni de rella, el que comentàvem una mica abans, el dol, d'aquest vel col·lectiu que tots estan vivint, que tot això ens afecta, i la por, no?, i llavors, clar, aquesta... haver rebut permanentment amenaça, no?, perquè el nostre sistema nerviós ho ha rebut, no?, totes les tones, mirades a les notícies, i sortir al carrer sembla una amenaça, no?, i llavors, això, clar, pot passar, no?, en molts casos, que apareix, no?, com una invasió, per exemple, d'imatges mentals o de pensaments que no pots controlar, no?, o els tàrexes ensamalals, no?, aquesta por, imagina els fitxos escenaris, llavors, sempre dic que l'important no és intentar eliminar la por, intentar eliminar les imatges, perquè, quan més ho intentem, és com un efecte rebote, com un molle, no?, quan apreto, s'apreto molt d'àfora per intentar eliminar, se'n retorna, em pren més força, no?, però intentar, com de tant en tant, narrativitzar-ne una mica, de saber, bueno, sí, en casos, però no tothom, com de l'imagino el fitxos escenari, però també començo a imaginar-me l'altre escenari, anar trobant una mica una balança, no?, però n'he pot ajudar al connectar amb el present, que a vegades ens han anat molt amb el futur, i aquesta, aquests bloqueig, i, bueno, anar agafant estratègies, no?, d'arrellament, d'anar regulant, de coquetes o fetes. Perquè no sé si encia el confinament, aquesta situació d'aïllament, ja sigui una persona sola, amb parella, amb la família... No sé si es pot considerar en certa manera un dol, perquè també hem deixat de tenir moltes coses, situacions... i activitats, podríem dir, que ara no tenim, i en el fons també és una pèrdua, d'una part d'aquesta llibertat, no sé si també ho enfocas o s'enfoca, diguéssim, de la part psicològica, com un dol, també. Per mi, absolutament. Crec que és molt important el poder-ho nombrar, però així també s'ha de poder-ho gestionar. És un dol col·lectiu, com no hem viscut mai abans, no?, a... sobretot, bueno, el temps de la guerra, no?, va ser com un procés diferent, no?, però... Però aquest dol col·lectiu, sobretot és entendre com el dol de la pèrdua de... que el món ha canviat, no?, que a mi em fa... A gràcia quan vas a parlar de la nova normalitat, i per mi crec que és important poder parlar de una nova realitat, perquè, clar, no tornem allò normal, no?, vull dir, ara jo surto al carrer i no és normal, no?, i el poder ser conscient que, clar, hem perdut això, no?, el món que coneixíem moltes persones amb perdó a la feina, experts, també apareix aquest dol anticipatori, aquest tutor insert, no?, ens trenca molt la sensació de seguretat, i abans sí que havia passat de manera individual, on grups petits, però ara, com a societat, tots estem experimentant. Sobretot, a mi, m'ajuda molt... un dol, s'entén molt quan parlem de les fases, no?, del dol. Un gran paraula, també, eh?, les fases. Sí. Però, clar, si les pensem, també, com el dol col·lectiu que hem viscut, no?, es veuen, aquesta fase de negació, en el qual coneixava a Itàlia, això aquí no arribarà, aquest virus de mi no m'afecta, o inclús ara, hi ha gent que també s'està mantenint amb negació, que el virus no l'afectarà, no?, com... No, això a mi no hauria de passar. La ira, que apareix, no?, m'estan obligant a quedar-me a casa, i amb la meva vida normal, i aquests empadons, aquestes manifestacions que poden ser... Després tot apareix la negociació, no?, el bueno, si mantinc la distància de seguretat durant dues setmanes, després ho tenen a veure millor, potser, com que intentem negociar amb la vida, no?, la fase de la tristesa, en el qual no sabem quant acabarà tot això, i aquesta pèrdua i l'acceptació, no?, que és la fase final, en la qual, bueno, sí, això està passant, intento llevar la manera de treballar-ho, que ajornem una nova realitat, i en aquesta fase, normalment, s'entén com una mica més de control, no?, però, clar, el d'escriure a les fases de dol normal, a les plecades d'aquí, llavors, claríssimament, estem parlant d'un dol col·lectiu que estem vivint. I la forma que tindrem, suposo, de superar-ho, és de forma tan individual com col·lectiva, no?, entenc, és a dir, la manera que tindrem d'en sortir-nos tots, d'aquest confinament barre dol, situació de dol que és col·lectiva, apartament individual, també s'haurà de superar tan un mateix, com de forma més no solidària, perquè també és una paraula que s'utilitza massa, però d'una manera més compartida, potser, també entenent les situacions dels nostres pròxims. Absolutament. Per mi, el poder anar parlant molt de com ens estem sentint, de quin moment estàs, quan connectem amb els amics, amb la família, molt de t'aquí, no?, perquè costa molt. El dol sempre és un tema com molt avui, no?, la gent no vol parlar de dol, que incomoda, no?, quan algú ha perdut algú, es fa estrany, no?, i llavors jo invito molt a que ara que tothom ho estem vivint, com posa paraules, com anar compartint uns amb els altres, com quan puc posar paraules el que estic sentint, com poca a poca es va reduint, no?, i com que comparteixo aquesta càrrega, no?, i m'ho he de fer tot. En el teu cas, com a psicòloga, entenc que prèviament a tota aquesta situació, és a dir, prèviament aquell 13 de març, que van declarar l'Estat de Dharma a tot el país, tenies uns pacients, no?, no sé si en llarg d'aquests dos mesos, hi ha quasi una setmana que portem amb tota aquesta, amb la pandèmia, també han crescut el nombre de pacients, que per un motiu o un altre, però relacionat amb la situació, òbviament, també han acudit a tu per demanar ajuda. Sí, totalment. O sigui, cada vegada més m'estan entrant més clients, i vaig netant, no?, com als casos, també, cada vegada apareixen casos més greus, no?, sempre parlo que les persones que han viscut un trauma a la vida anterior, no?, a diverses coses diferents, clar, amb una situació com l'extrema, amb les que estem vivint, el que regulen molt més ràpidament, no?, s'han activat clients que ja havien fet una feina fiam, i que ara, doncs, hem tornat a fer algunes sessions conjuntes, no?, o... Bueno, també, perquè jo ja fa temps que feia vida de tupí i drocades, i que ja servia els uns d'aquí a temps, perquè treballo amb persones que viuen a fora, no?, i clar, a poc a poc, també la persona que viu a fora, i excessent en aquest confinament i a partat, doncs, tot aquest, encara, et fa més complicat, la preocupació dels familiars, això, és molt difícil, no?, i sí. Jo, a més, no sé, potser és una sensació meva, però crec que tot això està parlant molt més de la psicologia, com que s'està normalitzant més, i crec que perquè tots en algun moment hem tocat fons, en algun moment ens hem desbordat o hem sentit fons, com que estem vivint un trauma, no?, un procés de dol, i clar, que normalitza molt el que sí... Jo sempre ho dic, no?, que sí, t'has fet mal el janoll, i vas al fici o vas al traumatòleg, si en algun moment emocionalment et sents desbordat, doncs que per això estem els professionals que acompanyen, i sobretot, que t'ajuden a regular, no?, no estàs mos locos ni arreglar aquest tema, no?, sinó que ets molt acompanyar-te amb algun professional que et faci més fàcil, tot aquest procés. En acabar, et demanaré que ens diguis també les xarxes socials o com poder connectar amb tu, però parlant de connectar o de contactar, has dit que ja havies fet servir els UM o altres plataformes per fer teràpia amb els pacients. Clar, ara entenc que si és l'única sortida que tens, o que almenys un cop puguin obrir de nou algunes consultes clínicas, també ho pugueu anar. No sé si en el teu cas prefereixes, potser, en certa manera, que seguia amb les videotrucades, perquè potser també rebreu una mena d'informació que amb una mascareta no te l'està donant. Jo, per ara, sí. He acudit com mantenir tot online, per el que dius, no?, perquè, clar, amb les mascares... Jo, al meu despatx, no hi ha dos metres de distància, no?, per mantenir-ho, per tant, la mascareta hauria de ser obligatòria, i clar, jo només veure els ulls de la persona, i jo, que em treballo a nivell de la teràpia, que em diumotriu, que treballa a nivell de trauma, és del cos, no tocar ni res, simplement que observen molt la comunicació no verbal. Clar, si jo amb mi em miren, no?, i només veuen els meus ulls, o jo només veig l'altra, clar, molta part de la meva feina me l'estic perdent, no?, i, clar, la videotrucada estic endona la capacitat de poder seguir acompanyant. La cicàstia, per mi, és bastant semblant, si no, sempre és més, sempre dic prou, una primera associació, veure com et sent, primer del minut són una mica estrany, perquè, bueno, que és com ho està, que ho sigui, no?, i, bueno, has de travessar una mica la pantalla, no?, però, xiu, el portant, ja treballant en aquest sistema, per mi no va ser tan difícil, no?, al canvi. Sí que l'acosten alguns clients que feien un mes presencial, que venien cara a cara a passar en aquest sistema, però la majoria ara ja s'ha acostumat, i sí, molts companys també, estem treballant d'aquesta manera. Clar, que ens perdem una mica el cost sense, no?, que a mi és el tema que treballo, però sempre hi dic que, i tant que... jo poder veure els braços, mitjors, que fa mun, i així poden llegir, ni que ells també en vegin des d'aquí, d'això també és molt important. Quan es torneu a veure la consulta, encara... Serà potser estrany, no?, després de tant de temps de veure'ls a través d'una pantalla, tant els pacients com per tu serà una situació com amb tots, com deies abans, aquesta nova realitat, més que nova normalitat, perquè si és nova no podem saber com serà la normalitat. Crec que és important fer aquesta diferenciació, que crec que s'utilitza d'una manera rònia, des del meu punt de vista, aquesta nova normalitat. Per anar acabant, et volia preguntar, ja sé que abans teníem la bola del futur, però dels casos, diguéssim, que bastanin les persones que s'apropen d'una forma telemàtica i et demanen ajuda, com creus que serà l'escenari, clar, ja sé que és molt difícil i que tot és molt incert en el mateix, però quina escenari podíem dir emocional, ara que també s'està parlant molt, inclús la generalitat mateix fan un sis, no?, de gestionar les teves emocions, connectar-te a l'aplicació, detectar en quins moments tens ansietat o engoixa, etcètera, etcètera. Quin futur podíem dir emocional, no tant per la part de la felicitat com a societat, sinó en refereixo a aquesta obertura i allunyanament del món tabú d'aquestes coses. Com ho veus d'aquí un temps? Serem més capaços de parlar del que ens passa i no preguntar simplement què tal tot. Bé, bé, bé, tot bé, tot bé. Jo tinc l'esperança, eh? Jo sempre m'ho hauré de fer des d'aquí, des de la educació emocional, crec que a l'anècdote són com a societat, a nivell d'aquest confinament, de la dificultat que m'ha travessat, m'agradaria pensar que tenen més consciència que aquí. El que sí que ve, ja anem al present, però participant d'això, serem bastants mesos, serem molts més casos de persones que connectin amb ansietat o amb processos apresius, perquè és el que et deia abans, una persona que ha viscut trauma, s'ha de tornar a activar, perquè és com molt instintiu. Ara hem estat amb el sistema nerviós, la part del servei el reptilià, que seria com la part més primitiva, que és el que està en moda supervivencia activat. I, clar, quan estem activats, tants zones, tants mesos així, hi ha una conseqüència física i emocional que ens afecta a tots. Llavors, això sí que ho vaig veient. Llavors, hi ha més consciència de poder parlar, d'anar compartint com estem, el que deies tu, no quedar-nos només que tal, de si no ei, com estàs, estic aquí, t'acompanyo, necessites xerrar. Simplement, aquest petit gés, jo crec que poden ajudar-nos molt com a... bueno, com a individus i com a societat, també, per anar cap a un món on que siguin moure'ns més des del llor real i no tan amb aquestes màscares, que pot cops tot s'enferri. M'agrada aquest missatge final des del llor real i no tant des de les màscares. Espero que sí, també. Espero que el que preveus, que passi, espero que sí, que anem cap a aquest tipus de societat podien dir més real des de l'individu i no tan fictícia de que les coses totes van bé i tot funciona com el món d'Instagram, per fer una comparativa visual. Laura, hem de deixar aquí l'entrevista. M'agrada molt parlar amb tu i conèixer tot aquestes facetes del dol, d'aquest... Descobrit, també, que hi ha un dol migratori, inclús que estem visquant tots un dol traumàtic. Espero que també els uïns hagin après una mica més i per acabar el que volia demanar, si ens podries dir on et podem trobar, on podem contactar amb tu, si algú que també vol fer-te alguna consulta o vol contactar amb tu, amb definitiva. Per ara també m'ho heu com el que veies amb aquest món virtual i no de l'Instagram. El meu Instagram no és de roba a l'hora del mar, barra baixa, psicòloga. Sí. I ja estic treballant a la web, però, bueno, poc a poc hi arribarà, també, però, però sí, per ara, per l'Instagram, tothom m'han tot connectat, i estaré encantada d'entrar a que sigui, a vegades, ser un assessorament, o poder arribar als responsacionals, o ajudar-los amb el que puguis i que aquí. Doncs ja s'han quedat amb l'Instagram a roba a l'hora del mar, i jo vaig psicòloga, no? Sí. Doncs... No, no. Sí, hi ha algú que vol contactar i s'ha fet trobar-te, i l'Aura, des d'aquí, un abraçada molt forta, i moltes gràcies per explicar-nos tot això, per obrir-nos també més portes, cap a l'emoció, i no tant cap a la raó, potser que vas, també és necessari, i esperem escoltar-te, anovament, aquí a la plaça Mireia. Moltes gràcies, Mireia. Un plaer. A tu, un abraçada. Un abraçada. Adéu. ...
Entrevistes de la Plaça Mireia
Els dimecres a les 17:30h fem l'entrevista de la setmana rel·lacionada amb temes d'actualitat del municipi.