Entrevista a Joan Gonzàlez, director de DocsBarcelona - 27/5/2020

Fasen 5 minuts de les quarts de 6 de la tarda, seguim fent trucades en directe. Ara mateix tenim el telèfon a Joan González, Sant Justenc i director del festival Docs Barcelona. Joan, bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Benvingut a la Misora Municipal i al programa La plaça Mireia també. Escolta, primer de tot, com estem? Bé, de salut bé i de moral molt contents. Sí, ara tenim ganes de saber haver aquest component afegit de felicitat. Entenem que és pel Docs Barcelona, no? Abans de res, suposo que tothom que ens està escoltant ja sap què és, no? Sí, és un festival de pel·lícules documentals, amb un fil conductor, amb uns valors, que també et voldrem preguntar. Però en el fons de la qüestió volíem saber una miqueta l'origen, perquè crec que si no veig mal encaminada la part cultural de Sant Just té una miqueta a veure amb aquest inici d'aquest Docs Barcelona. En aquest cas, fa uns quants anys jo formava la part de l'equip que portava el Cineclub Recert que Sant Just, que el que feia era justament això, aprovar les pel·lícules i els espectadors, i va ser l'únic Cineclub del qual vaig formar part, estava portat amb ma mestra pel Salvador Joan, i aquest va ser una mica el meu inici amb posar en contacte pel·lícules i espectadors, sí. I aquest any, però, hi ha una petita diferència, que és que els espectadors estan a casa, no van a les sales de cinema, això també té una doble dicotomia positiva i negativa, però en aquest cas crec que prèviament, tot i que encara no ha acabat aquest festival, que d'en tres dies, esteu veient que tenen bons resultats, la gent des de casa potser veu més pel·lícules i documentals. Sí, la veritat és que sí, que estem veient que hi ha uns resultats millors. La veritat és que pensàvem aquesta edició prendre'ns a la com... com un laboratori, perquè entravem en un territori desconegut, i quan entres en un territori desconegut, crec que s'ha de ser molt prudent, i les primeres experiències esmolar les orelles i els ulls ben oberts, perquè n'apendràs molt, no? Per tant, anàvem sense gaires expectatives, perquè no sabíem amb què podíem referenciar-nos, però el resultat està sent boníssim, el resultat està sent boníssim. Suposo que en part també he donat el fet del confinament i que ja més... més temps lliure, però no... jo no m'imaginava que faríem el que estem fent ara en termes de espectadors, no? Estan molt i molt i molt bé. Això també ens... ens en alegra, òbviament, la cultura, doncs, al final, no té portes, no?, mai millor dit, en aquest sentit. I, a més, en el vostre cas, no sé si es va plantejar en algun moment no fer aquesta 23è edició, o al contrari, així com, per exemple, cinemes locals com cinemes que van fer aquesta mostra de cinema, la van fer també de forma digital, van obrir aquesta nova sala 7, que era la sala virtual, i van decidir continuar, també, amb aquesta mostra, amb aquest festival, en el vostre cas, no es va contemplar el fet de no fer-la. El fet de no fer-la per no poder anar-hi presencialment. No, no, això no va mai ser una opció de no fer-la. Les opcions van ser endarrerir-ho cap al Juliol o a la tardor, o fer-ho online. I com veiem que, primer, el Juliol no veia en classes si seria efectible, i a la tardor tampoc veien classes si seria efectible, i, a més a més, en el cas que fos efectible, hi hauria molts desdeveniments, i, per tant, hi hauria com una sobredosi de desdeveniment. I, finalment, per aquests motius, i també perquè era la millor manera de protegir, laboralment, el nostre equip, vam decidir fer-ho online. I està tenint una bona acabuda, també deies, no per la part de que la gent està a casa, òbviament, i que té molt més temps, segurament, o té la predisposició a veure documentals. En el cas d'aquesta edició, heu obert amb una pel·lícula documental que, realment, crec que no ha deixat a ningú igual. És una crítica molt dura contra el règim xines, que us va portar a decidir entrar en aquest primer documental que deu n'hi do. No sé si tothom que ens escolta l'avís, jo els animo a que ho facin, aquest i molts altres documentals, però aquest crec que va ser obrir les portes, com es diu, a entrar per la porta gran, no? Sí, la inauguració d'un festival sempre és un moment especial, és un moment de trobada, és un moment d'intensitat, són molts mesos de feina que es talla la cinta i es comença a fer la festa dels documentals, i sempre tenim molta cura. En el cas d'aquesta edició, no? Sí, en el cas d'aquesta edició, ho fem a la sala més gran que hi ha a Barcelona, amb 1200 senyents, però aquest any no ho puguem fer. A més a més, a Catalunya tenim la sort que el canal públic té un programa de documentals, i vam dir, escolta, que jo semblaria fer que la pel·lícula inaugural es pogués veure a través no només de filmin, sinó també a través de TV3. Aleshores els van tossir el mà i van dir, molt bé, ja tenim la televisió, per tant arribarem a molta gent. Quina pel·lícula? Normalment quan fem la inauguració, tenim una pel·lícula que sigui també social, i que deixi un bon bus de boca, perquè després el que fem és una cervesa i fem una xerralleta. Hi ha una atmosfera de festa. Això presencialment, no? Sí, però aquesta vegada vaig pensar que m'atreviria a començar amb aquesta pel·lícula, que en condicions normals hagués estat més difícil, que hagués començat amb ella, perquè acaba la pel·lícula d'una formatura i socialment no hagués vist clar, però és tant que els cuques de seua vaig pensar que sí que m'atrevia. Els hi van presentar a TV3, perquè no podíem triar qualsevol pel·lícula, també havia de tenir en compte que la pel·lícula es voria per TV3, i, per tant, seguir les records de la televisió, se la van mirar, era una mica més arriscada del que ells estan acostumats a fer, però els hi va encantar. A nosaltres, doncs això, la van fer i és una pel·lícula que n'ha arrencat una història increïble. És una de les preguntes que li fan el director, el Leon Lee, un canadenc. Però aquesta història real, i, efectivament, sí, els documentals sempre expliquen història reals. I és una pel·lícula que el que fa és veure que la disidenció a la Xina és un tema dur i la pel·lícula ho retrata, simplement. No sé si hagués estat presencial, haguessiu pogut escollir aquesta carta de missatge, o no hagués estat aquesta, segurament? Segurament l'haguéssim tingut a la secció programa, que és la secció de pel·lícules internacionals de darrere moment, però hagués estat més difícil que hagués estat pel·lícula inaugural, perquè jo recordo, jo vaig descobrir la pel·lícula aquesta a Budapest, en un festival on estava de jurat, i recordo que quan acaba la projecció només dues persones van m'aplaudir, perquè la gent estava tocada. I, per tant, tu has de saber quan programes, una pel·lícula, has de saber quina reacció provocaran el públic, i per tant quan pots programar segons quin tipus de pel·lícules, i quan no, i quan pots ser inaugurant, i quan no, etcètera, etcètera. Van m'aplicar el coneixement que tenim, la pel·lícula és extraordinària, hi ha guanyat premis de jurats i de públic arreu del món, i sabíem que funcionaria, no? Sí, sí, sí, ha funcionat efectivament. No sé si teniu números d'aquesta primera misió que es va fer a través de TV3, de quanta gent ha arribat a aquesta pel·lícula documental? 264.000 persones. Déu-n'hi-do, que es diu molt ràpid, és una porció de la població molt elevada, segurament això amb una sala hagués estat impossible, segurament no hagués estat possible, bàsicament. Si hagués inaugurat el cinema Arribau, haguessis digut 1.200, de 1.200 persones a 264.000, doncs sí, és la força de la televisió, la televisió d'aquesta força. Podem veure que hi ha coses... entre moltes cometes positives, d'aquesta situació entre altres, és poder arribar també a més gent, a través de televisió, a través de plataformes, com filmin, has parlat també dels diferents valors, després entrarem una miqueta més en concret, però com escolliu aquests documentals? Quin procés hi ha per escollir les pel·lícules documentals que formaran part de totes les categories? Com es fa el triatge? Doncs per un costat tenim un equip de programadors, per un costat el nostre cap de programadors és un d'anès, el Tuestin Muller, que forma part del circuit internacional i tant ell, com a altres persones de l'equip, existeixen a festivals, veuen pel·lícules, i per un altre costat fem una convocatòria, fem una crida, a la qual ens arriben aproximadament unes 500 pel·lícules de tot el món, i després aquest equip de programadors fa el filtratge, fa l'embut, i per últim ens reunim 3 dies a un hotel i decidim quines són les pel·lícules que formaran part del Docks Barcelona, és un procés de selecció, simplement. És un procés llarg, entenc perquè si heu de visionar tots aquests documentals, entenc que amb diferents equips, i ja us distribueu el temps i les categories, això són moltes hores de visionar? Sí, sí, són moltes hores de visionar, aproximadament estarem entre un mes i mig i dos mesos fent aquesta selecció, fent el diferent procés, i a més també les pel·lícules no les ha de veure només una sola persona, les han de veure més d'una persona, per poder tenir criteris diferents. És un procés molt maco, molt agraït, on descobreixes moltes coses, i on tens la possibilitat de poder oferir una finestra a les pel·lícules, perquè siguin, puguin ser vista pels espectadors. Clar, gràcies a aquesta tria, també no després tenim aquesta varietat, he parlat només d'aquesta pel·lícula documental, que és la que va obrir, però en total, quantes pel·lícules documentals oferiu en aquesta 23è edició? Són 36 pel·lícules, provenents de 22 països. El panorama internacional que vosaltres veieu previamente abans de fer aquest filtratge també l'oferiu, parlàvem d'aquests valors. Què és el que intenteu mostrar, podem dir, transmetre, ensenyar, compartir a través de totes aquestes pel·lícules documentals, a la gent que després accedeix a les plataformes i les veu? Bàsicament són dues coses. Una, hi ha una pel·lícula per tu, hi ha una pel·lícula documental per tu, que seria un element, i l'altra és que les pel·lícules els demanem un treball creatiu, un treball cinematogràfic, sigui el tema que sigui que tractin. És a dir, totes les pel·lícules documentals que es fan totes, el 110%, estan plenes de bona voluntat. I després hi ha aquelles que tenen un treball creatiu, cinematogràfica, alredera, i altres que són purament testimonials i que els falta aquest punt, que poden ser fantàstiques i extraordinàries per segons que, però per un festival de cinema volem cinema, volem que hi hagi un treball cinematogràfic, acompanyant cadascun dels temes que tractin les pel·lícules, sigui el que sigui. I aquest treball cinematogràfic, lògicament, fet per directors i directors, pot ser absolutament divers, molt i molt divers, però que hi hagi un plantejament cinematogràfic, alredera, sí. Hi ha diferents categories, hi ha diferents seccions de pel·lícules documentals. S'ha anat parlant molt de Hi AI. Hola, intel·ligència artificial, seria la traducció. És un dels documentals que crec que més expectació ha generat. No sé quin acabo de tingut, aquestes va emetre si no m'equivoco a filmar, fa una setmana o es va publicar ja filmant, no sé si sabeu quin acabo de tingut, Hi AI, hi AI, perdona. Sí, ha tingut diversos milers d'espectadors. Crec que és la segona o la tercera més vista, i suposo que això ja t'ho dona l'ofici, ja preveiem que se dieixi. Ja preveiem que seria una de les pel·lícules més vistes d'aquesta edició, gairebé ha tingut 8.000 espectadors. És una barbaritat. Ja ha funcionat molt bé. Clar, quan feu aquest triatge, aquestes 500 pel·lícules documentals, hi ha més o menys podeu preveure el fet de dir segurament aquesta serà de les més visionades, o clar, en aquest cas, com és un certamen, integrament al línia, potser no podíeu fer aquestes previsions, però sapigueu més o menys per una aniria una mica els trets. A quins seria la pel·lícula documental que més resot tindria? Sí, però no el 100%. És a dir, sí que saps quines funcionaran, sí que saps quines seran més difícils, però afortunadament, ja qui té l'última paraula és l'espectador, i sempre ens sorprèn. I pel·lícules que pensaves, aquesta no sé com l'inirà, bomba, es dispara. I, no sé, la veritat és que... que sí, que hi ha una mica de... de olfacte, o de... olfacte enfrut de les edicions i de l'ofici, no? Però sempre hi ha sorpreses, sempre, sempre, per sort. Clar. T'anava a fer una pregunta que semblava una miqueta bàsica, però, i suposo que serà difícil, a l'hora, però per tancar aquest bloc de Docs Barcelona, amb quina pel·lícula documental et quedaries tu, quina va ser la que, d'alguna manera, et va impactar més a l'hora de fer aquest visionat i escollir-les? Bua. Una pregunta difícil, eh? És una pregunta... és una pregunta difícil. Comprometadora? Sí, em sap greu. Aviam. Jo crec que hi ha dues que em van impressionar. Una va ser de hypnotist, que explica la relació entre un hypnotitzador, la diagnosi, el poder polític i el manteniment en el poder del primer ministre a Finlandia, que em va impressionar també per com està sent narrada. I l'altra, l'altra va ser Rajin front de Sonami, que és la visita a una comunitat japonesa que el 2011 va patir, el Sonami, i que té una cosa molt difícil amb una obra cinematogràfica, que és retratar una atmosfera, retratar-lo invisible. I crec que aquesta pel·lícula retrata molt bé un estat d'ànim. I quan no la pel·lícula ha retrat un estat d'ànim, a mi la veritat sempre m'agrada molt, perquè és una cosa molt difícil de aconseguir. Hi ha pel·lícules que el que fan és seguir un personatge, que té força, que és seduit amb el director o directora, però retratar un estat d'ànim d'una societat no és tan senzill, no és tan senzill. I aquesta em va impressionar, em va agradar molt. Ens quedem amb aquestes dues, òbviament, totes les altres, que també anem a tothom, que les pugui veure a Filming, en la plataforma, però Rising from the Sonami i de Hypnotist, serien, potser, entre cometes, les escollides. També volia parlar dels directors i directores. No sé si hi ha algun tipus d'... o intenteu, també, òbviament, que hi hagi una paritat a l'hora d'escollir pel·lícules documentals dirigits per directors i directores. Un tema cap dalt, el segle XXI. Doncs no hi ha paritat. Són les pel·lícules les que decideixen quin percentatge hi ha. I què vol dir això? Doncs que ja portem molts anys, i per nosaltres ja no és notícia, que la paritat en el terreny documental existeix. I aquest any, no únicament la paritat, sinó que el 55% de les pel·lícules estan dirigides per dones. Però no és una cosa que anem a buscar d'entrada, en absolut. Nosaltres anem a buscar bones pel·lícules. Què passaria, home? Passaria que si tinguéssim una edició on el 15% de pel·lícules fossin dirigides per dones, nosaltres t'hi aniríem. Però si el que fem és seleccionar pel·lícules, i després comprovar que el 48, el 52, el 49, el 55% estan dirigides per dones, fantàstic. És a dir, segurament el gènere documental és el gènere cinematogràfic on la paritat és real. No cal forçar-la, no cal buscar-la, sinó que es dona per ser. Per tant, per nosaltres ha deixat de ser una sorpresa. Encara és un element comunicatiu, però ja fa anys que això és normalitat. No és una altra cosa que normalitat. M'alegra saber també què és una normalitat. Passem ara a un altre tema que també neix de Dóx Barcelona. Aquest documental del mes en aquest... o penja, també, d'aquesta família, voldíem dir, és aquesta projecció documentals a unes 80 sales més o menys de tot el territori català, Sant Just, aquí a la Teneu de Sant Just, és una d'aquestes sales. En aquest cas, sí que s'ha decidit posposar aquestes noves estrenes, obviament, ha anat vinculat amb el fet de que no puguem moure'ns i sortir aquest tipus de zones tancades, d'espais tancats on l'aglomeració de gent és un número més elevat i que ara mateix no se'ns permet. Això de moment sí que està posposat, cap al setembre d'aquest any? Sí, el documental del mes és la perillogació del Dóx Barcelona al llarg de l'any. No és ni més ni menys que això. I, a més a més, Sant Just forma part de les 3 capitals del món amb el qual va començar el projecte. Era Manresa, Barcelona i Sant Just. I van començar, així, amb 3 localitats. I ara estem a 70 i ara el setembre d'octubre començarem, no perdó, no començarem, i l'activitat a Chile amb 12 o 13 sales més en allà. I, efectivament, ara hem posposat fins al setembre, veurem com val les coses, però a Sant Just s'ha produït una cosa molt simpàtica i per mi molt interessant, és que no vam poder projectar l'última pel·lícula, que era queixada, i el que vam fer va ser donar la possibilitat a les sales, que repartissin codis, perquè els seus usuaris la poguessin veure online. I Sant Just va ser una localitat que, si aproximadament van entre 30 i 50 persones, online la van veure 150, amb la qual cosa van dir, ostres. És a dir, que l'online és molt més compla, és la possibilitat de veure la pel·lícula que et ve de gust, però en el moment que tu pots, o que et ve de gust també, i ha estat una lliçó molt interessant, i jo crec que ara estem aprenent molt, i que en el futur sigui el setembre, o sigui la pròxima edició del Dobs Barcelona, aplicarem moltes coses que estem aprenent ara, de forma per què ens hi hem trobat, no perquè estiguéssim buscant-ho estratègicament, sinó que ens hi hem trobat i hem vist que hi ha respostes molt positives, els segons quins plantes de menys, aquest de l'online a Sant Just, ha sigut una sorpresa per tot l'equip. Hem d'escoltar la realitat i veure què ens diu i prendre nota. M'agrada perquè ja has fet la pregunta d'aquest futur del Dobs Barcelona, si també el veieu a les plataformes digitals, és indiscutible que les respostes que sí, que pot coexistir amb la presència de gent a sales, del proper festival, que seria el 2021, és una coexistència perfecta, podríem dir. Sí, jo crec que això arribarà a passar així. Hi ha no, com a alternativa, a no poder-ho fer presencialment, sinó com a segona finestra del festival. Jo crec que els números que estem veient i que fins que no acabi el festival no volem compartir, perquè volem arribar fins al final, però els números que estem veient ens està dient que aquí hi ha una força molt gran. A més a més, també es protege un altre fet, i és que el fet de fer-ho online ens ha permès arribar tot l'estat. I això també és un efecte multiplicador. Bueno, en aquest moment, no únicament el Tocs Barcelona. Nosaltres estem en contacte amb la gent de Múnica, amb la gent de Copenhague, amb la gent de Trasalónica, amb la gent d'Amsterdam, és a dir, amb els grans festivals del món, veient com, quin impacte té això, quines regles del joc ens establim entre nosaltres, i com integrem l'online en la programació dels festivals. Sabien que hi haurà festivals que no voldran anar online, ni com a plan B, ni com a segona finestra, i d'altres que sí que voldrem anar. És un procés molt, molt interessant, que esperem que benefici un dels nostres objectius, que és apropar els documentals dels espectadors, els ciutadans. Queda més cap al Pabla que aquesta relació, aquesta coexistència entre sales presencials i sales virtuals, segurament serà algo que quedarà a la societat. Espero que segueixi anant igual o millor la propera edició. Encara ens queden uns dies de pel·lícules documentals que podrem veure a la plataforma Filmin. Joan, moltes... Sí, exacte, Filmin. Joan, moltes gràcies per haver-nos atès, que sabem que també vas de bòlit. Gràcies per aquesta estona. Gràcies per la misura. Joan? Ara. T'hem perdut, ara. Sembla que just al final ens hem pogut acomiadar d'ell. No sé si ha sigut un tema tècnic. Joan, no sé si ens escoltes encara. Doncs no, sembla que... Sí, sí, sí, ara. És que hi ha hagut un moment que desaparegui la senyal i ha tornat. No sé si us ens estàvem acomiadant de tu. I ara no ens podem acomiadar en directe, no en persona, però en directe. Deia que moltes gràcies per dedicar-nos a aquesta estona, que sabem que vas molt de bòlit, i que desitgem que tingueu molts èxits aquesta i la propera edició del Docs Barcelona. Moltes gràcies, sí. Estem molt content, la veritat és que estem molt, molt contents, i espero que pels espectadors també hagi estat una bona experiència. I tant, segur que sí. Moltes gràcies, Joan, i una abraçada. Adeu, bona tarda. La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor. Caballero! Què? Una de ràdio! Una de què? Una de ràdio... De veritat. De veritat, ja no puc. Així no puc, no vaja. Algú pari que està de mà. No, no, no, no. Som una bona colla. I tant, passigolla. Passigolla, passigolla. Posa molt calent tot. De dilluns a divendres, de 5 a 7 de la tarda, a ràdio d'Esber. Un lloc de tots i per tots. Exacte. Tinc un entrat mal o algo. S'acorda!