Entrevista a Marc Masip, director Desconect@ - 28/5/2020

A punt de tocar el primer quart de 6 de la tarda, entrem en aquesta primera entrevista amb el Marc Massif, director del Centres Desconnecta a Madrid i també aquí a Barcelona. Marc, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, benvinguda a la Misora Municipal de Sant Just. I benvingut també al programa, a la plaça Mireia. Ja teníem ganes de parlar amb tu. Primer de tot, com estem, com han anat aquests dos mesos? Bueno, si jo sé que et vingueu personalment sí que vaig estar confinat dues setmanes, però després ja vam estar revent els nanos de l'aula terapèutica com a l'hospital de dia i, per tant, amb més feina que mai, amb més cuidada que mai, i veient com poc a poc tornar tota la normalitat i la gent més semillosa. El Centres Desconnecta, de fet, ha estat actiu, com a centre sanitàri on hi tracteu diferents patologies, diverses patologies, com poden ser trastorns alimentaris, psicològics i també les addiccions, que és a diferents dispositius, que és el tema que volem parlar avui durant aquest temps. Heu seguit a tenir-ne els pacients de totes aquestes àrees o s'ha concretat més en un tipus d'àrea dels pacients que han seguit venint? Hem estat tractant a tots. És veritat que hi ha alguns que ja siguin perquè viuen més lluny o perquè pares o pacients tenien més reticència a tot el tema del virus. Nosaltres, per el que hem apostat, és perseguir donant el servei com a alternativa. Òbviament, no oblidàvem a ningú venir, de fet, durant aquest mes de confinament hem regalat les cuotes del tractament i el que hem intentat és donar una mica a l'acada perquè hi ha les nenes, en aquest cas, que tenen trastorns d'alimentació, és veritat que el còbit és un problema però també la seva vida està en joc. Nosaltres anem a la consum de drogues 3 quarts del mateix i en el cas de les noves tecnologies sí que és veritat que potser a nivell fisiològic no es nota tant o no és tan tangible aquestes senyals de risc, però si anem bé a nivell emocional i a nivell mental, nosaltres teníem que estar entre aquestes famílies que ja et dic que en torno a un 80-90% han seguit fent el tractament i que ens han estat molt agraïts perquè és veritat que el tema del còbit ha sigut molt important o molt protagonista però els nanos amb problemes de salut mental s'hauria de necessitar una assistència. Quin percentatge de tots els pacients que venen a desconnectar aquí en concret a Barcelona formen part del tractament de l'addicció a dispositius? Diria un 60%. Nosaltres tenim el grup de trastors d'alimentació, també tenim el de conducte i consum i la nostra especialització a final no deixa ser la salut mental en adolescent. I moltes vegades es barreja una nena que té enorexia o olímia, també fan un ús de l'Instagram per exemple molt nociu i que realment li causen molts problemes al seu trastor d'imatge. Sí que és veritat que respecte a les pantalles sempre trobes que es convio molt bé amb altres patologies i que al final no és només això, no és només que estic adicta al mòbil o estic adicta a la pornografia o als 10 jocs sinó que ens trobem que realment tot som adictes o tot adicta per a algú, per a algun motiu que hi ha un regapons que hi ha algú que hem d'estudiar i que hem de trobar i que hem de treballar i que vols escutxar, no en tinc tanta necessitat d'aprendre res, no? Parlarem ara més en concret d'aquestes addiccions, no sé, hi reben un nom en concret, d'aquestes addiccions a dispositius, a mòbils, a tabletes o a xarxes, o és... no sé si té una... s'ha catalogat algun nom, aquesta adicció? Nosaltres li diem l'addicció a noves tecnologies, que ja podríem passar d'addicció a tecnologies o a pantalles, sí que és veritat que ens agrada més definir-ho per blogs, en aquest cas, adicció a telèfon, mòbil, pixes, socials, l'addicció a videojocs o adicció a la pornografia. I des del centre, des de desconnectar tant a Barcelona com a Madrid, però parlem ara en concret també del centre que teniu aquí a Barcelona, quin programa seguiu? Quin programa educatiu és el que treballa aquestes àrees que teniu en el centre? Segurament sí, un tractament molt cognitiu conductual, sobretot de canvi d'àvids, aquí al final, quan convidim amb el pacient, a l'hospital són moltes hores d'uns. Em sembla que estan sis o set hores amb nosaltres, amb el qual les relacions que tenim són un centre molt familiar, tenim un número top de pacients per tenir, que a més ja el portem a tenir des de fa molt de temps. I ja ens coneixem molt tots, les famílies, els professionals i, òbviament, els pacients. Aleshores, hi ha molt canvi d'àvids, hi ha molta exigència al pacient, se l'exigeix molt, jo crec que els nanos últimament venen molt sobreprotegits, o de forma més coloquialment dit, molt mimats, se'ls hi permet moltes coses, llavors aquí sí que és veritat que som un centre molt exigent en quant a línigs i normes, també es considero que els cuidem moltíssim, i els estimem moltíssim i ells ho noten, i després tenim diferents mesures, com per exemple els grups reduïts o la d'utilització individualització de cada cas, i que tots els nostres pares i mares de pacients poden trucar al trepeu tan qualsevol moment del dia a par, perquè no tot passa durant la teràpia sinó que a casa hi ha molta feina a fer. Clar, aquest tema, aquesta última frase que has dit, no només la teràpia passa al centre sinó que a casa també hi ha molta feina a fer, també és una pregunta que volia fer-te, però crec que la deixaré per més endavant, perquè volia entrar una mica a parlar més en concret, i a més el tema que avui ens interessa per parlar amb tu, Marc, d'aquestes ediccions a noves tecnologies i a mòbils i a xarxes, en concret, sembla que durant aquest confinament es pot haver donat el cas que hi ha gent que potser ha accentuat aquesta edicció o que potser s'ha donat a veure que abans hi existia i que ara, a l'hora d'estar a casa i veure el pare i la mare o el núcle familiar aquest menor encara més hores enganxat, potser s'ha fet més evident, no sé si vosaltres heu notat increment de trucades de preguntes, de consultes o inclús de pares i mares que han decidit contactar amb vosaltres per també intentar trobar una solució de cara als seus fills. Jo crec que és un tema d'alicat, al final si no tens números, però jo et diré la meva perspectiva o la meva visió, no? Jo no crec que hagin augmentat els casos, ni molt menys, crec que a l'estat més estona els pares i les mares amb els seus fills s'han donat compte que hi havia un problema, per tant, no crec que hi hagi més edictes o més nanos amb la necessitat que els ajudem, sinó que ho hem detectat més i millor. Jo també, quan més estona a pesar de les teves fills, que és una cosa que recomano molt a les famílies, més saps d'ell i més titra copes. Aleshores, clar, jo no crec que hagi augmentat ara, cop i volta, tots ens hem fet edictes, sinó que no ens hem donat compte del que passa. Però una altra banda, sí que és veritat que els nanos que ja estan en tractament, que nosaltres, per exemple, treballem en quatre fases, doncs si estan en una fase 1 o 2, que és una fase molt inicial de tractament, doncs aquests han tingut més sintomatologia, aquests han tingut més problemàpica, han tingut més síndrome de silència i han tingut més ganes, inclús han tingut recaigudes, que formen part del tractament. Però jo el que penso és que ens estem adonant del que passa, no és que estigui passant més. Com s'arriba a desenvolupar una edicció com aquesta? Perquè si ens posem a pensar com adults, tant tu com jo, qualsevol adult que també ens estigui escoltant segurament dirà, ostres, jo també li dedico hores al mòbil on està allindar per detectar que això realment està convertint-se en una edicció, en el número d'hores, en la dependència que es crea on està el punt on ja comença a ser una edicció. Jo sempre dic el mateix, hi ha tres o quatre items molt importants per mi, el síndrome de silència, el necessitat de consumir, i a seguir una pantalla o sigui per exemple la marihuana, doncs és un item a tenir en compte. La substitució d'activitat segurament sigui el item més important, deixar de fer alguna cosa perquè estàs consumint, doncs per exemple deixar d'estudiar perquè estàs amb el mòbil, o deixar de quedar amb els amics perquè estàs amb un videojoc, o no fer les obligacions de casa o despertar-te més tard o no dormir per estar amb una tableta. Crec que la substitució d'activitat s'entén molt bé i és un item no, quan deixo de fer algú perquè estic consumint. I després ja a nivell del consulte ens trobem molts nanos que ens diuen Marc, què en raó, no? Estic fent malus, ja m'he donat compte que tinc un problema d'icció, de dependència, d'acus, i tinc que corregir-lo i ho tinc que fer d'una forma adequada. I la següent setmana veus que he estat, nosaltres els tenim monitoritzats, i veus que he estat al mateix temps o més. I aquests nanos que són mon nanos i que tenen un bon fons, no ho han fet per portar la guitza o per portar la contrària, sinó simplement perquè estan enganxats i no poden deixar-ho estar. En el cas del tabac s'interpreta molt bé, qualsevol fumador ho vol deixar de fumar, però no ho deixen perquè estan enganxats. Aleshores, quan jo crec que quan hi ha síndrome d'abstinència, quan hi ha substitució d'activitats, o quan hi ha un voler i no poder deixar-ho, tenim uns senyals d'alerta molt clares. Ja sigui un d'aquests factors, o els tres, que ja s'entén que ja seria una mica més greu, bueno, greu, podria ser ja avançada, la dicció, entenc? Sí, al final no necessites tenir el pat complet per tenir un problema, és evident. És veritat que quan més ítems compleix, segurament més ha hagut seguir el teu problema, però que tampoc cal veure amb la rehabilitació, perquè al final la nostra primera guerra per guanyar és que el pacient s'adoni realment que té un problema i vulgui canviar, i això no tots els pacients ho fan amb la mateixa velocitat. Sembla increïble que s'utilitzen paraules com rehabilitació per aquestes addiccions, tecnologies i xarxes socials. Algú que ens està escoltant que també s'emporta una mica desmanzant el cap, de pensar que realment això suposa un tractament. No podem entrar a parlar, òbviament, de tot el tractament, perquè també tinc un tema del propi centre, però quines pautes podíem dir més principals o quins pilars s'aguanten en aquesta primera fase de tractament, les primeres coses que feu per ajudar en aquests joves o menors? Bueno, com dius, és una cosa molt interna, i a més, jo crec que cada cas s'ha tractat de forma individualitzada. Jo entenc que hi ha molta gent que ens diu, Marc, amb figures mans al cap de pensar que això s'està a la mateixa altura de les drogues. De fet, l'OMS ja ha determinat els videojocs com causant d'enfermatat i patologia, i el 2022 entra en vigor, i entenc que el telèfon mòbil i la pornografia també tenen que formar part d'aquesta llista de patologies que, per cert, no s'actualitza des del 92. A més, hi ha algunes que també serien bastant debatibles i sembla que sortiran, però jo em fico més les mans al cap quan veig certes coses. Per exemple, quan veig que el 72% dels accidents de cotxe venen causats per anar mirant el mòbil, i em recorda molt a l'alcolèmia de fa uns anys, amb figures mans al cap quan veig un parc on els nanos ni parlen, perquè estan tots amb el mòbil, figures mans al cap quan veig una persona que està a casa seva amb l'ordinador i pot estar jugant hores i hores i no fa esport, no surt amb els amics, no menja les hores, no cuida la seva higiene. I al final, a vegades amb figures mans al cap quan surto al carrer, perquè parlem dels nanos, però com molt bé deies, tots estem una mica pendents del mòbil, i a vegades que veus alguna terraça, dos persones amb el mòbil que ni parlen, o veus algú parlant ni altre que l'ignora, o surto al carrer i algú, si no t'apartes, t'ho canto perquè va amb el mòbil. Jo crec que hi ha alguna vegada amb alguns amics fem l'exercici perquè en Joan alguna vegada van dir, tu ets un exgeràtic, mira, fa una cosa, expliquem una línia recta que l'horitzó, hi havia quantes persones passen amb i sense mòbil, jo em jugo el dinar, a què passarà més del 80 en mòbil, doncs, òbviament he dinat moltes vegades gratis, perquè és clar, hi ha moltíssima gent, us explico això una mica amb to, la broma, però és molt tris pensar que hi ha més gent mirant el mòbil, i de veritat que el percentage és molt més alt, i si ens ho hi entrem, ens ocupen d'intentar o comprovar, la gent va més amb el mòbil que sense el mòbil, i al final ens passem moltíssimes hores de la nostra vida mirant el mòbil, i la reflexió és, tantes hores, al final, què t'ha portat? Perquè fes por, ens ha portat algú, menjar sense, ens ha portat algú, estar amb els amics, ens ha portat algú, dormir, descansar, treballar, ens ha portat algú, què t'ha portat el mòbil? L'aix, sentir que estàs connectat amb algú quan realment estàs sol, no ho sé, tantes hores m'hi dediquem a algú que ens dona tampoc, perquè és clar. Clar, l'altra lectura és de quina forma ajudem aquests infants, aquests joves, aprenguin que també ha de ser una eina en certa manera educativa, no només d'entre cometes pèrdua de temps, de mirar TikToks, de mirar vídeos, de mirar fotos de gent que igual no sap ni qui és, però l'estàs mirant cada dia, no, entenc que aquesta educació també ve, veies abans, no, és tant la nostra feina com la feina que poden fer les famílies a casa, és a dir, allà també s'ha d'ensenyar a fer unos, ja no sé si responsable o amb cap o amb consciència d'aquests mòbils, ja també hi ha molta feina a fer, a les cases. Bueno, jo penso que la millor educació és ser un bon exemple, no? I en aquest cas, doncs som amb els pares i moltes vegades també fan un ús a posir del telèfon mòbil, o també han donat els seus fills en algun moment per estar més pendent del mòbil que d'ells, i també no els vull excusar, però jo penso que l'adult actual, ja veurem l'adult d'aquí 30 anys, que l'adult actual és conscient que el mòbil és una eina que és un més a més, ja s'ha tingut viure i conviure durant molt de temps sense aquesta eina, i per tant, pot tenir una mica la... no sempre, però pot tenir una mica el saber viure sense telèfon mòbil, no?, que els nanos ja han nascut el mòbil, no entenen la vida sense mòbil i fan tot amb el mòbil, no? Aleshores jo penso que a casa tenim una gran responsabilitat, és veritat que tant escoles, professors, psicòlegs, gent de l'educació i de la salut mental dels adolescents, el mòbil ha arribat sense nosaltres tenir una formació de com fer un bon ús, jo tinc telèfon mòbil i aquí apostem perquè tinguin telèfon mòbil als nanos i simplement ho facin fent bon ús, però és que ens ha superat a tots, no?, el mòbil i jo crec que l'abús ha arribat sense nosaltres estar preparats per poder educar. Perquè tu imagina't que a casa hi ha una família que comença a detectar, no saps si, edicció, però comença a detectar que el seu fill o filla comença a dedicar-li unes hores que no li dedica altres coses que abans feia, o comença a tenir actituds vers el seu mòbil de protecció, de no me'l treguis, és meu, no?, suposo que també desenvolupar una espècie de superprotecció cap a aquest dispositiu, quines primeres guies podries donar a famílies que durant aquests mesos potser s'anagin a donar, que hi ha allò a casa? És veritat que una de les senyals que ens indica que tenim un problema és com a les pel·lícules, quan veus algú que va consumir una raya de cocaïna i ve algú per darrere i sopla i, per tant, es queda sense poder consumir la reacció d'aquella persona sol ser molt agressiva. No cal arribar a la violència quan parlo d'agressivitat, si jo li trec un dispositiu al meu fill o la meva filla i he de reaccionar de forma agressiva, repeteixo que no cal que sigui violenta, sinó de forma agressiva, o exacte, que es posi de forma molt impulsiva, doni un cop a la porta o un cop a la paret, o ens digui una paraula més malsonant de lo que ve siguen habitual en ell, doncs és una senyal clara, perquè aquí tenim un problema, perquè si m'estan traient algú que desitjo amb tanta esforça com per canviar el meu estat d'ànim, clar que això no és una substància, però sí que està afectant la meva salut emocional. Llavors no sé si és on el camí, el fet de treure-li directament el mòbil com a primer pas, sinó més aviat pot ser contraproduent? Això jo et dic que es depèn de cada cas, hi ha vegades jo mateix que a teràpia he tret el mòbil al mateix dia que he vist el nano, o hi ha vegades que no m'ha fet tal de ni treure, i altres vegades en algun moment sí i en algun altre no, algun se us monitoritzem, altres no creiem que calgui, també parlar molt en general d'aquest tema seria, jo crec que seria poc prudent, però la solució, el que sí segur que per on no passa la solució és per utilitzar-lo de moneda de canvi, és a dir, si et portes bé donant el mòbil i si et portes malament el trec, això no és ni molt menys una solució, i jo crec que ho hem de tirar més a l'educació sexual, a l'educació per substàncies, a l'educació tecnològica, en la qual més enllà de si treu bones notes es porta bé o és bona persona o no, s'ha de fer servir una educació especial per quedar amb el nou, parlar del sexe segur i de com ha de ser, parlar de la substància, dir-ho perquè no s'han de consumir, i en aquest cas de la tecnologia, i com a petita reflexió, quan eduquem en substàncies o eduquem en sexualitat, no li donem allò perquè ho provi o l'animem a fer-ho perquè s'adoni a compte, en canvi amb el mòbil sembla que no fem la prevenció, directament anem a la intervenció i li donem el mòbil i quan ho fa malament ja vols l'intentarem educar, penso que aquí tenim molta feina en el sentit de dir no et droguis, no tinguis per exemple sexes sense preservatiu, doncs toca també posar-nos fil a la guia i dir, quan tinguis mòbiles de fer servir bé, quan tinguis mòbil això ho pots fer i això no pots fer, i tot això argumentar-ho, perquè al final l'educació per una norma no funciona, però si ho argumentes ells ho entenem molt bé. Per anar acabant, Marc et volia preguntar si creus que aquest tipus de patologies que, com ve deies d'aquí poc, ja tindran oficials, tot i que ja hi ha centres com Desconnecta, que obviament ho tracta com una edicció, a tecnologies, mòbils i xarxes, quin futur li veus creixendo, diguéssim, a més, pot anar a més o es pot arribar a estabilitzar, podríem dir? Per una banda crec que sí, perquè estem poc preparats i estem pressa amb poca tensió, a vegades he sentit algun comentari on espereixi, almenys que ho fan tots, que aquest és el pare que reacciona en un moment en el que s'ofice, segurament tinc un gran problema, i almenys que ho fan tots, clar, aquesta frase a mi em posa els pels de punta, perquè ho fan tots que vol dir, ens estem excusant del que veiem del nostre fill, per altra banda l'oferta és molt àmpia, no és un partit de futbol i a la mitja part doncs tens totes les cases de postes preparades per enganxar a l'usuari, l'accés a la pornografia que Espanya està en tornes 9 anys, el primer contacte, cada vegada hi ha més cases de pornografia o de pàgines vols de pornografia, amb un accés de 3 o 4 segons per veure qualsevol bestiesa i de forma totalment gratuïta i anònima, clar, amb tot el que tenim i amb la falta de formació per professionals i per famílies, home, no soc molt optimista, però sí que m'agrada sempre dir que ens donem compte en moltes situacions, ja sigui el confinament, o ja sigui un viatge, o ja sigui a l'escola, o ja sigui a la feina, que una mirada, que una abraçada, que una pel mà de l'esquena, que una guinyada d'ull, que un petó està molt per sobre de qualsevol missatge i molt per sobre de qualsevol pantalla, doncs a mi també m'agrada molt apostar per l'ésser humà i pensar que seguirem abraçant-nos, seguirem donant-nos petons, seguirem contactant a través de la realitat i no ens falten tantes aplicacions per fer tantes coses que després no som reals. Esperem, a més també per conèixers, no? Aquest seria un altre avantatge de preguntes que voldria fer, però avui no tenim temps, però per anar acabant, Marc, hi ha una frase que m'he agit en el teu perfil de Twitter, sense presència, connexió real, els valors només són paraules. Bueno, jo penso que quan enviem missatges, per exemple, per un xat, hi ha moltes coses, i una cosa és dir-les, és demostrar, a mi si algú em diu que m'estima molt, doncs, òbviament estaré encantat que m'estimi molt, però m'ho tindré a demostrar, perquè el valor de l'amor està molt bé traduir-lo a paraules, però el valor real de l'amor és demostrar fets, i no només el de l'amor, el de l'ajuda, el del companyerisme, el de l'empatia, tot el que diem a través d'una pantalla, si després no té una conseqüència el món real, per mi és petemullat. Aleshores, penso que hem d'educar, òbviament, amb el bonus de les tecnologies, però hem d'educar moltíssim més, com compartir vida de forma humana, i no perdre la nostra sensació, és clar, si això ens ho haguessin dit fa uns anys, no ens ho creuríem. Seria, hauria estat totalment impensable, no? Jo soc de la generació que ha viscut sense mòbil i també està vivint amb mòbil, i sí que és cert que també juguem un paper important a l'hora de saber valorar fins a quin punt és on no necessari, o sapiguer que sense ell també hem tingut una vida totalment perfecta, vull dir, que no hi havia cap problema. Espero que les teves paraules, Marc, també ressonin en aquelles cases que ens estiguin escoltant, i que també faci una miqueta aquesta reflexió de fins a quin punt també els pares i mares són l'exemple, i en definitiva, tenir cap, tenir seny, per evitar que hi hagi més casos d'aquest tipus de patologies noves. Tan de bo, tan de bo. Moltes gràcies, Marc, per atendre'ns avui i fer aquesta entrevista, i també amb una abraçada des del programa. Igualment, moltíssimes gràcies. Adéu, bona tarda. Adéu.