Entrevista a Paula Folch, psicóloga - 15/6/2020

Vinga, seguim el programa segona hora de la plaça Mireia, ja sabeu que estem en directe des de ràdio d'Esvern, a punt de tocar just un quart de set de la tarda, i tenim el telèfon a la Paula Folk. Paula, bona tarda. Hola Mireia, bona tarda. Com estem? Bé, mira, de dilluns. De dilluns, això encara es diu, eh? Jo pensava que tot i les situacions dilluns eren diferents. Doncs no, no, s'ha de ser igual, s'ha de ser igual, almenys per la meva part. Sí. Teletreball i... sí, sí, teletreball, bàsicament. I presencial, també, no? Comences a fer algunes visites presencials? Sí, ja he començat a fer visites, de moment me les concentro tot en un dia, però me vaig allà a l'institut Buma, que és on tinc la consulta, i el resta de dies faig bé a on l'any, que bueno, hi ha cada cop s'està animant més la gent a visitar-se presencialment, sí. Per ubicar una mica la gent que ens estigui escoltant, Paula ets psicòloga, coach teològica, formadora, divulgadora, i a més també col·laboradora, diguéssim, de forma puntual, també aquí amb la Misora Municipal, fas aquest acompanyament, no? Que per aquest desenvolupament personal, per això avui també et tenim aquí, anava a dir, entre nosaltres, tot i que sigui de forma telefònica, perquè tenia moltes ganes també per un costat de tenir-te el programa, tot i que sigui no presencial, i de l'altra banda, també, per parlar d'aquest desconfinament entre cometes emocional, perquè Déu n'hi do tot això que hem passat, no? Parlo d'una forma molt genèrica, i Déu n'hi do el que també ens espera. Entenem, no tots, que cada persona és un cas molt concret, que cada persona té la seva vida, les seves circumstàncies, i que no es pot treure de context tot el que ens explicaràs ara, no? Però clar, començant una mica d'una forma genèrica, quina avantatge li podem treure de tota aquesta situació que hem viscut, les coquesasives, sense veure'ns, sense tocar-nos, que podem treure d'això, de forma positiva, clar? Clar, en aquí, com ve dius, al final l'aprenentatge és algo individual, i per des de cadascú ofer-se la reflexió de per a què li ha servit aquest confinament, quin és el sentit que li dona, i quin és l'aprenentatge. Jo pel que observo en les visites d'acompanyament ha hagut, bàsicament, una consciència molt gran d'un mateix, de la gent s'ha conegut molt més, inclús ha deixat davant de totes aquelles presions, aquelles exigències que abans, per exemple, portaven a funcionar des d'una obligació, des de fer coses que no omplien, i és com que en la major part dels casos, en els que acompanyo, ha hagut com un enfocalitzo amb mi, amb sentro, i decideixo cap a on vull dirigir la meva vida. Això és en termes generals i és el que observo. No obstant, també ha hagut molt l'aprenentatge de, per exemple, com viuen la solitud, quines persones, sobretot aquelles que viuen sols, i també ha hagut una aprenentatge molt gran en relació a la convivència que ha hagut a casa. Hi ha vingles que s'han enfortit en quant a parella, i hi ha vingles que no, que s'han d'habilitat. Però en termes generals ha hagut una major consciència d'un mateix, això és un gran aprenentatge, perquè ens situa cap a un centre de dir qui sóc jo, em conec i com vull dirigir la meva vida. I com és que això no ho havíem fet abans, a 13 nèrics? Necessitàvem un moment, una parada, així, tan bèstia, perquè clar, en el fons, tot un país ha estat parat. Sí, perquè he fixat que al final el funcionament del dia a dia és en base a reaccionar constantment, i això no és respondre, és deixar-se'n portar per les dinàmiques que es van originant. El dia a dia vas fent, fent, fent, i a través del fet no hi ha un emparo, m'escolto, em pregunto qui soc, persones que han iniciat o havien iniciat un procés d'autoconeixement, de desenvolupament personal, doncs potser ja estan més habituades, però no és l'atònica general. Llavors, clar, aquest peron obliga a dir on poso el foc de la meva atenció, si no és tan l'acció en reaccionar els estímuls de fora, potser passa per atendre els estímuls de dins i identificar, o ser més conscient de què és el que sento. Per exemple, l'emoció por és una emoció que ha estat molt present des de l'inici. Hi ha un víctim il·lus, hi ha una desconeixença, activa molta por a contrajar-se, a passejar alguna cosa als seus estimats. Llavors, això ens porta a preguntar-nos com visc jo la por i què puc descobrir a través d'ella. O, per exemple, també arreglar la tristesa, que han hagut molts dolts, moltes morts, doncs això també és una fase d'autoconeixement. Clar, és a dir, el fer, entre cometes o d'una forma una mica visual, ens tapa els ulls a l'hora de poder veure'ns d'una forma més clara, de saber què ens està passant i de connectar amb això, entenc, no? Al final, tracta que un mateix connecti amb això que li passa, tot i que no agradi, aquí està el punt. A ningú li agrada sentir-se trist, sentir-se enfadat, parlant d'emocions que no agraden, òbviament, estar feliç, estar content, sentir-se generós, però la parca no agrada com s'afronta. Doncs, principalment, sentim-la. És a dir, en comprenent que és una emoció, que l'emoció pot resultar més agradable o menys agradable, però que cada ens dona una informació molt valiosa de ser realment la parem a escoltar, forma part de nosaltres. És una cosa que mentalment hi ha molts judicis en les emocions aquelles desagradables, com pot ser tristesa, ràbia o por, però cada una d'elles de la seva funció serveix per alguna cosa. Llavors, vaig a sentir aquesta emoció, sé que és, em resulta desagradable, però si vaig a través d'ella, me n'adonaré que aquesta emoció està tenint una informació en mi. M'està tractant de dir alguna cosa. Vaig a descobrir-ho. Per així podem decidir més enllà de l'emoció, però si no fem aquest treball previ, l'emoció sempre ens acabarà fent reaccionar. És a dir, decidirem a través de l'emoció i no a través de nosaltres, de la nostra capacitat de decisió. I s'afronta sentint-la. Exacte. Bàsicament. Això em sona a alguns d'aquests vídeos que a través de diferents canals de les teves xarxes, a Instagram, a YouTube, has anat també publicant durant tota l'època de confinament més estricte, podríem dir ara, amb segueixes activa, òbviament, no? Suposo que el punt de partida, també de totes les persones que estiguin en aquest punt de treballar-se, i de fer una voluntària, o perquè s'hi han trobat, és també la paciència, no? En quin sentit? És a dir, la pròpia paciència d'un mateix, de volgar-se enfrentar aquests emocions, i per gustar volguer-ho, però després també tenir la paciència que allò no són 5 minuts. No, que és un treball, però aquest hàbit, si passes aquesta fase inicial que requereix més esforç, cada cop costa menys. Realment, jo des d'aquí, el que animo és que cada persona, si vol iniciar aquest procés, que al principi sembla farragós, connectem un sentit de per què vol, al final, per tenir millors resultats professionals, per tenir millors relacions amb els altres, per poder decidir la meva vida, és a dir, tot el que implica una posició en el món des del jo decideixo, que al final és com el gast que sempre faig bandera, però arribar en aquesta posició de decideixo la meva vida i l'encamino requereix d'aquesta primera fase inicial. Però després és un hàbit que cada cop de costat menys i menys inclús es torna com un curiós de, vaig a descobrir qui sóc, realment no és la ment que ens dirigeix, llavors és molt interessant descobrir-ho. I creus que, clar, el fet de dedicar-nos més temps a nosaltres, a les nostres emocions i al que li està passant el cos, que ens ho està comunicant de la manera com cadascú senti que li està dient algun, al seu cor, també, ens ajudaria o ens ajudarà a adaptar-nos a aquesta realitat diferent o realitat nova, no sé, la paraula que hi posa i clar que vulguis, perquè hi ha nova normalitat, realitat nova, que sigui, això ajudaria o ajudarà les persones que també ho han treballat a adaptar-se, això que ve ara? I tant, i tant, i tant, amb paciència, mira, com dius, amb paciència, i sobretot amb molt respecte de vingui, quina vingui, l'emoció, doncs és benvinguda i no vol dir que ens quedarem allà, sinó que, bueno, el cos va reaccionar i té també el seu propi procés d'adaptació, per exemple, inicialment, el que estic observant en les consultes és que, en el pos confinament, hi ha una fase de por, de dir, em fa molta por sortir al carrer que passarà per atidar-hi. Llavors, com s'afronta? Precisament fent allò que ens fa por accionant. Vale, doncs, surto al carrer, comprovo amb la realitat, no m'està passant res, tot és feta de mea ment, doncs, són passets. També està passant molt que... que ens ha canviat, en general, amb molts dels que som conscients d'un canvi personal. Llavors, ara és com trobar el lloc nostre, amb el qual ens sentim còmodes en aquesta nova realitat, o digue-li com vulguis, doncs és una fase i paciència, i anar respectant molt els propis ritmes que va marcar en el cos, i no pressionar-se, donar-se temps, i confiar en que tot té el seu ritme i procés d'adaptació. Em sonava això que explicaves que hi ha gent que li ha fet una mica respecte al fet de tornar a sortir i relacionar-se, també en una realitat que és diferent, no? Ens hem d'acostumar a veure'ns amb mascaretes i amb distàncies, etcètera, etcètera. Llegit a diferents mitjans que s'hauria posat el nom, no sé si ja existia prèviament el síndrome o complexa cabana, que et costa sortir del niu, i això passa. Sí, sí, sí, sí, passa, perquè ens trobem en una fase de certa comoditat, de certa protecció. Estem com en el cau ben protegidets, i de cop és enfrontar-nos a un món, de segon haut, però realment tot el que sigui des de la protecció, una comoditat, per fet és des de la por, llavors això tampoc és estar, donar-se temps. A mi, personalment parlant, em va passar el principi de dir, ah, tinc por, doncs tinc por, no passa res, però sabia que no volia que decidís des d'aquí i no volia estar des de la comoditat, llavors és... Bueno, doncs encoratjar-se un mateix i donar-se l'espai per viure des del... des d'on vull viure, si no vull viure des de la por i vull viure des de la confiança i la llibertat et sefe, doncs és passar a aquesta fase de, ui, estic a la cavanya, m'està costant sortir, pa, vaig a frontar-m'hi, i així després tanadones de dir, el sinó m'ha sanat, ja està. Has dit fases també, ara sobre que tenim tots en el cap, la fase 1, la fase 2, no? També m'has recordat diferents grups de psicòlegs o psicòlegs clínics, també n'hem parlat aquí el programa, sobretot d'aquesta fase exterior, podríem dir de sortir al carrer i relacionar-nos, al final és comparable amb les fases, podríem dir, de dol? Jo no compararia, perquè tot el que és, jo personalment, no em sento molt còmode, com englobant dins de diagnòstics o categories, tot i que a la mena ho necessiti, perquè cada persona és un món. Però sí que considero que hi ha fases, ara que cada un vagi descobrint quina és la seva, perquè si no, el res que hi ha és... Ara estic en aquesta, com una sobreanalització, com sobreanalitzar, i potser no és el cas, potser aquesta persona no passa per fases, i simplement ja li està bé, però va condicionat. Em sembla molt interessant, tot el que expliques et faria moltes més preguntes, ens queden uns tres minutets, més o menys. Hem parlat de, des d'una forma molt genèrica, com deies també al principi, és molt difícil parlar d'un tema en concret, no sé que tinguem una tercera persona a la trucada, que estigui fent preguntes directament sobre el seu cas. Has comentat que Carat està reprenent moltes consultes, però durant el confinament també n'has seguit fent? Sí, sí, i tant, i tant, i tant. I entenc que eren ja pacients que ja venien, diguéssim, persones que ja venien prèviament, és a dir, que ja havien iniciat, o persones que s'han sumat de nou? Sí, hi ha persones que s'han sumat de nou, arreu de les xarxes socials, l'Instagram, que és la roba coach, Paula Folk, allà vaig elaborar en bastant contingut, i he tingut visibilitzats, i se m'ha visibilitzat més, i he tingut entrades des d'aquí, però no creguis que han estat orientades en la dificultat del confinament en sí. No té per què, per exemple, ha tingut entrades de relacions amb parella, de qüestions emocionals, però no el tema confinament en sí. En el meu cas, els processos d'acompanyament que he tingut, la majoria dels meus clients han viscut el confinament d'una manera positiva. Ara també tinc col·legues de professió, que al revés de la majoria dels meus clients ho han viscut molt malament, amb molts dolts. Ara el que sí que m'estic observant és que m'estan entrant més casos de dolts. És com una fase molt de... Sí, com estic accionant, estic accionant, tinc un familiar molt malalt, i ara que ja hi ha mort, està calmançat tota la situació, ara és quan demano el procés psicològic. Hem parlat també d'això, d'aquells i passes a les persones. Per acabar, m'agradaria preguntar-te a tu, com a professional, òbviament, no? Sí. No tant com ho has viscut, perquè al final tothom suposo que ha tingut els seus dies, i en dies que et sembla que estàs bé, que sents que al final et ha portat un bé, deixant de banda tota la crisi sanitària, però com ho has viscut, des d'un punt de vista també professional, tens una visió crítica que no tothom que hagi estudiat o que sigui psicòleg, que sigui coach, no té. Llavors, amb quins ulls ho has viscut? Jo ho he viscut amb els ulls de la cuarencia, amb la que vaig decidir dedicar-me al món del desenvolupament personal, que és seguir. Sí, totalment. És funcionar des d'aquest autodescobriment, que és un viatge que ens dura tota la vida. Doncs un autodescobriment des del mateix punt, i no només a mi, sinó en els processos d'acompanyament, convidava molt a ser observadors nostres, més enllà de totes les crevences que van apareixent, tota la part mental, tota la història que portem construïda, de anys i anys. Doncs no, al final és... continuar en aquest procés d'autoconassament i aprendre a ser més observadors de la nostra realitat, i no tant com funcionar des del que hem après, o des de la part més emocional. Tenim capacitat de decisió, i tot i passar per estats d'aire, que estic trist o trista, o ara estic raviós, o ara sento por. Molt bé, doncs això ens acompanyarà a tota la nostra vida. Anem a descobrir més enllà. Endavant, no? Sí, sí. Perquè realment... Perdona, ja és... realment és connectar amb que, perdaderament, cadascú dins nostre porta el seu propi mestre que té tot, absolutament, els recursos per fer front en el present que li està resultant desagradable, i no és algú només que ho he vivenciat i ho continuo vivenciant personalment, sinó que ho veig constantment en els processos d'acompanyament, i a mi això és el que em mou i el que m'avassiona, i el que continuo... com sembrant, no?, en el meu poc professional que estic. Ostres, em quedaríem... De fet, em quedo amb ganes de seguir amb l'entrevista amb aquesta breu que tu li ha... Doncs sí, mira, em guardaré material, no tinc una bateria de preguntes que no m'ha donat temps a fer, però crec que ens caiem amb diferents missatges, i crec que un dels més potents és que cadascú porta el seu mestre dins, que el que necessitem, potser necessitem que ens ho facin veure, però en tot cas està dins, que al final per això també ofereixes, diguéssim, aquests, no sé si els dius serveis o aquest acompanyament, per ajudar que les vegin en aquestes eines, al final cadascú les té a dins, i gràcies a persones com tu, que hi ha d'altres que descobreixen el seu potencial, en definitiva. I tant, sí, sí. Paula, moltes gràcies. Això no acabarà aquí. Segur que fem una segona trucada, espero que ben aviat. Un abraçada molt forta, i gràcies per aquest espai. Una abraça, Mireia, i gràcies. Adéu. Adéu. Ia, adéu. Ia, adéu.