Entrevista a la Sílvia Isach, artista audiovisual - 14/7/2020

... Doncs apunt de tocar un quart de 6 de la tarda, segona hora del programa a la plaça Mireia. Seguim en directe des de Ràdio d'Esvern. I ara és el moment de parlar amb la Silvia. Isà, que la tenim al telèfon. Silvia, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, Silvia. I benvinguda a Ràdio d'Esvern, tot i que de forma telefònica. I en concret, també, el programa a la plaça Mireia. Escolta, Silvia, acabes d'inaugurar aquesta exposició que t'arci. Aquí, al celler de Can Ginestafa, ben bé uns pocs dies, el 9 de juliol, es podrà veure fins el 5 de setembre, aquesta que t'argi. I si no ho vaig mal encaminada, és una de les primeres exposicions que has fet després de tota aquesta parada de guodar la Covid-19. Com va ser aquesta, entre com ets, no inauguració? Perquè crec que no va poder fer aquest acte inaugural que s'acostuma a fer quan s'exposa, doncs bé, una exposició o una obra, en aquest cas. Sí, exacte, clar, va ser una mica més feta en el sentit que, clar, no es podia fer acte oficial, no? I que, de fet, va ser això sortir... començar els centres culturals a activar totes les exposicions, i aquesta va ser la primera, sí, sortint, i clar, va ser una mica estrany, no?, perquè és això. No... poca fluència de gent, no, no fer l'acte inaugural, però, bueno, la veritat és que la sala molt bé i bé, la gent que va venir al Menys també va poder fer més visita personalitzada i, bueno, diferent. A més, és una exposició que ha anat... s'ha anat movent, és una exposició de fotografia que és itinerant, no?, si no vaig anar encaminat, ha estat a Vic, ha estat a Calella, ha estat també a Piera, i ara està aquí a Sant Just. És una exposició que busca... és a dir, aquestes obres busquen l'espai o és l'espai el que busca aquestes fotografies, en aquest cas, perquè el celler de Can Gine està amb aquestes bòvedes... No sé si també és un espai que tu has buscat com perquè tinguin lloc aquestes fotografies, que ara en parlarem del seu significat. Sí, vaig mirar això, que sigui un espai on l'obra i quedi ben integrada, no?, i es pugui fer el recorregut, que vaig pensar entre les obres, i la veritat és que Can Gine estàs en una de les sales que hi queda més bé, perquè queda com molt més recollida la il·luminació més focal per cada una d'elles, és la sala ideal, en aquest sentit. Ens en alegrem, també. Escolta, això, que és la sala ideal. Parlant, hi ha una miqueta més en detall d'aquesta catarsia, aquestes fotografies que apareixen i m'ho tothom, que vagi al celler de Can Gine, està a veure-les, tu mateixa a la web, expliques que aquestes catarsies són unes imatges que formen un tot, que exteruïtgen aquestes emocions de l'experiència viscuda durant un procés efectiu, en aquest cas, molt proper a l'amor d'un familiar. L'art, per tu, en aquest cas, la fotografia, és una de les millors maneres d'expressar el que ens costa molt a molts cops en paraules, fer-ho en paraules. Sí, totalment. Per almenys, en el meu cas, el meu mitjà predilecte, diguéssim, com a d'expressió, és el llenguatge artístic, l'art i el simbolisme. Precisament per això, per poder comunicar, a jo que no es pot explicar en paraules, que remeta les emocions, els sentiments, doncs per mi la manera amb la que em sento més còmode és així, a través de l'art i a nivell simbòlic, doncs, sobretot, a través de la fotografia o de... que en aquest cas és fotografia, però al mateix temps, també hi ha com un element, també, d'esculptura, no perquè he barrejat diferents disciplines a l'hora de fer aquestes fotografies. I, a més, també hi ha un element sonor, a través d'aquests QRs de cada fotografia que les persones visitants poden escanejar, els portes, escoltar uns àudios, unes composicions que han estat fetes per Roger Sobiran, de forma explícita per aquesta obra, no? Com has anat a confluir amb aquest compositor i, a l'hora, per crear una música que li posi veu a cada fotografia? Com ha estat el procés? Sí, exacte. Com que la idea inicial de la catàrcia era que cada una de les imatges pogués comunicar o que el públic, el veure, pogués sentir aquesta sensació que es volia transmetre d'aquests diferents sentiments, amb el músic i productor musical Roger Sobiran, que hi hem col·laborat moltes vegades plegats, doncs ell es veu feria això precisament, compondre una peça per cada una, que tant són peces musicals com sonores, no?, per tal de reforçar el missatge que vol transmetre cada una, i així fer, d'aquesta manera, una exposició com a més immersiva, que quan et plantis davant de l'imatge l'observis i, a més a més, l'escoltis i puguis sentir el que vol transmetre. I el procés va tenir via lliure per fer de cada una d'elles el que creies, jo sí que li vaig passar de cada una per a aules clau, que per mi eren cada imatge, i ella amb això es va inspirar i va fer aquesta part sonora. Ha estat un... És a dir, un ha trobat la peça audiovisual, perdó, sonora, i l'altre s'ha trobat amb la part visual, i les fotografies no tenen un sentit sense aquests àudios, sense aquesta música, per tu, òbviament? Sí, sí que tenen, diguéssim, que és un reforç, un reforç més per aportar-li un valor afegit, perquè primer es van fer les fotografies i el sort es va fer posteriori, que jo li vaig passar això a cada una de les fotografies, i aquesta descripció de cada una de les imatges, llavors és quan va fer les parts sonores. Però, bueno, jo crec que es que us reforça, és això que fa més immersió per poder entrar més en cada una d'elles. I com... És a dir, què és el que vols que la gent... O fins on vols que les persones que visiten l'exposició arribin a veure aquesta profunditat de l'obra, perquè sí que parlàvem fa uns moments també d'aquesta proximitat a l'experiència que tu has viscut amb un amor d'un familiar molt proper, i de fet un dels plafons que també acompanya aquesta exposició, hi ha una frase, no?, en el que si tens la visió de la mort molt a prop, copses en un instant la de la vida, perdó, i ja mai més no te'n saparàs. És això el que intentes que les persones, els visitants, acabin veient o acabin arribant a sentir? Bueno, sí, aquest seria com el missatge final, que t'encaria la visita, que és el missatge esperançador de després d'haver passat un procés de torment emocional, diguéssim, les conclusions a les que arribes no poden ser altes que positives de la vida continua, i quan has passat moments durs, la conclusió a la que arribes és que, bueno, ja busques que has d'aprofitar, i que tens tota la vida per davant i que no saps què pot passar demà, i bueno, una mica la conclusió de l'exposició sí que seria aquesta, però no pot ser tant el motiu principal, sinó el motiu principal seria que l'observar cada una de les imatges, això que l'espectador pugui sentir, una mica el que cada sentiment de la sensació aquesta de tenir la capacitat d'expressar-ho i t'ensmetre-ho, que es pugui sentir cada una d'elles. Perquè dins de la definició de catar, podíem dir aparcar diferents conceptes, però un dels conceptes que també aparca la definició és que és una experiència interior també purificadora. Sí. Sí? Estàs d'acord? Sí, sí, sí, de fet, era una necessitat molt forta d'exterioritzar tot aquest procés que vaig passar durant aquests mesos, d'expressar el que s'havia contingut, doncs rebalar-ho d'alguna manera i treure-ho fora, exacte. Perquè les emocions, no sé si a nivell de paraules, no sé si pots posar noms d'emocions a les diferents fotografies que es poden veure a l'exposició. Per exemple, ara tinc l'única que té més color, que és que té uns colors vermells, hi ha com una sensació d'entrar dins d'alguna cosa, no sé si també és una emoció la que està ensenyant en aquella fotografia. Sí, en aquesta, que de fet és l'única que té xicolor viu amb aquests vermells, és la ràbia. O sigui que en cada una d'elles vaig treballar molt la millor manera d'expressar-ho, cada un d'ells, de caracteritzar-ho, pensant d'una banda amb el material, amb el que jugava per crear aquestes imatges, també el color, la textura d'aquests materials, l'angulació a nivell fotogràfic, i aquesta precisament té color perquè és la ràbia, és com la més encesa, i a nivell fotogràfic també es veu com un zoom en moviment, de la càmera, l'objectiu mogut, peces trencades, una mica per identificar millor aquesta ràbia, aquest sentiment així més de trencada, més rabiós. També hi ha, com ara hi ha, la primera, tot és de fet que és de l'impacte de la diagnògina, quan ens notifiquen la malaltia del pare, i llavors és l'imatge que és una mica confosa, hi havia gent que el dia de l'innovació en deia a Neostra, es diu, això és fotografia o és pintura, que confono una mica, i aquí per això vaig jugar amb el gel i el gel fonent, també hi té com unes gotes i hi ha un forat, i per això vaig mirar a jugar amb el fred del moment, a feta i calor, aquest contrast que et quedes de pedra, i l'impacte per això hi ha el forat, entre el gel i la llum de dins, i és un conjunt de diferents aspectes que he tingut en compte a l'hora per cada un d'ells d'encarnar-ho de la millor manera. O sigui que has treballat tant en materials, en tingues amb les mans, com posteriorment fotografiar el resultat d'aquest tocament, hi ha un doble treball. Sí, exacte, és molt, molt manual, perquè cada una d'elles, a la majoria d'elles, estan manipulats amb les mans, sobretot les del principi, i també hi ha l'esperança, que és aquest ratx de llum, que entra per la finestra, l'impotència, també, que és la que hi ha, l'acorda, l'angoixa, que de fet va ser la de l'angoixa de les primeres que vaig tenir al cap, perquè és un moment que se'n va quedar molt a dins d'aquest recargulament, que notes dins, quan hi ha veus que ho has provat tot i que no acaba de sortir com voldries, i això, és jugar amb aquests gens sols, que també molts dels moments més futurs és quan vas a dormir, que es passaves al llit, per això també he jugat molt amb l'esteles, i també hi ha el buit, que és una sala completament buida i blanca, que és quan la mort noies queda al buit. Perquè tota aquesta fotografia, amb aquesta part també manual prèvia a fer la fotografia, no va ser un plantejament i una execució, sinó va ser totalment sentit. No sé si m'explico. Sí, sí, exacte. Vaig reflexionar molt sobre cada una d'elles, i també sobre unes les tenia molt clares, com aquesta d'angoixa la tenia supercada des del principi, però d'altres no tant van anar sortint, que era una mesura que anava pensant sobre el seu projecte, anotant idees i tot, i les vaig treballar una mica més, i cada dia potser anava canviant algú fins a decidir com havia de ser. També l'Azhar, en algunes, li va tenir molt a veure, com aquesta del gel que comentava, que fins que no fas la intervenció sobre el material, diguéssim, no saps ben bé com sortirà, perquè, en aquest cas, muntar l'adro, vaig soforat, de fet, dos dels blocs de gel que havia fet el primer, es va trencar, i llavors, amb l'altre, vaig tornar a oferir, i també en parlo, a Azhar, i va tenir bastant a veure en algunes, en concret. I en aquests moments, sortint una mica d'aquest interior d'aquesta catarsi, d'aquesta exposició, que torno a dir, vull animar a la gent que la vinguin a visitar, aquí, al celler de Can Ginestar, en quina situació veus o trobes tu també les teves obres que es troben ara mateix, amb tota aquesta pandèmia, amb totes aquestes manques de llibertat, com teníem fa uns mesos, en quin punt de salut té ara l'art, com perquè es pugui seguir visitant, exposant, ensenyant, mostrant, treballant, inclús? Bueno, clara, l'art, bueno, i tot a nivell cultural, és una de les facetes que més s'ha vist afectada, amb tot plegat, però també és veritat que és quan els artistes més estan, potser, estan creant més, no? I, bueno, clar, les drogues són subvencions i tot, segueixen allà, però, clar, a nivell expositiu, per exemple, sí que per part del públic hi ha més reticent, sinó, potser, anar als llocs i visitar aquests espais per la por encara de sortir i dels brots i de més, però, bueno, espero que se segueixi per... No sé si millor en el sentit de que hi hagi més ajudes i de més, però, bueno, sí, és un moment complicat. No per això segueixes creant, perquè aquesta obra, tot i que no és d'aquest any, és del 2019, si no vaig mal encaminada, segueix veient la llum i segueix movent-se amb aquesta ruta itinerant que segueix donant-li vida, podíem dir, a diferents pobles indrets de Catalunya, i segueixes creant, paral·lelament. Sí, sí, exacte, ara, de fet, ja estic començant a treballar amb una nova obra i aquestes, les exposicions que tenia ja tancades, en principi, segueixin en peu. Potser, com ara aquí, s'han jutgegut aquesta modificació de dates, que s'havia de fer al maig, però clar, per a uns àvies no s'ha pogut... s'ha hagut de retreçar, però, en principi, la resta tot segueix tal com s'havia... estava predit, veia. Doncs que no segueixis de crear aquest art i d'exposar-ho en llocs com el Seier de Can Ginestar, que, com veieu, és un lloc bastant idílic perquè les obres puguin ser visitades d'una forma platòrica per elles, que els donen encara més vida a aquests espais s'avobedats amb aquests focus directes, a les fotografies. Sí, sí, exacte, i, a més, és un espai que transmet la calma, que necessita l'obra i el visitant per observar-la i escoltar-la, i sí, sí, és un lloc adient. Doncs, Sílvia, gràcies per agafar-nos el telèfon per atendre'ns, en definitiva, aquesta tarda. Espero que no deixis de crear i de passar per aquí, pel Seier de Can Ginestar en altres ocasions, i, res més, també amb una abraçada a través de les zones. Moltes gràcies, vosaltres, i igualment. Adéu, Sílvia. Adéu, adéu. The storm is breaking, or so it seems We're too young to reason, to burn up to dream Now spring is turning, you're face to mine I can hear your laughter, I can see your smile Oh no, slave to life I'm not a slave to love Oh no, slave to life Oh no, web of the bone Slave to love