Entrevista a Mònica Parra, escriptora - 26/10/2020

La música. Maggie. Fins ara la segona hora del programa Sí, sí, 13, ara mateix, que marca el rellotge. Un moment per parlar amb la Mònica Parra, que tenim el telèfon. Mònica, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, benvinguda a Ràdio d'Esvern, a la plaça Mireia, en concret, el programa. Escolta, gràcies per agafar-nos el telèfon, que sé que estàs liada, precisament, treballant amb el llibre, que és el que parlarem ara, amb el teu... El llibre que està punt a punt de publicar-se. El llibre es diu Migrar i resistir. Ets l'autora d'aquest llibre. Mònica, no era bona per aquest. Crec que és el primer llibre que publices? Sí, sí, el primer, i a més, una mica sobrevingut, perquè mai hagués pensat que hauria el llibre, jo. No, no hi havia la intenció inicial de publicar-ho, diguéssim? Bueno, la veritat és que jo, quan vaig començar a viatjar, anotava amb una llibreta moltes coses. Però no m'ho plantejava. Va ser un company meu, repujat, que un dia em va preguntar què és criós. I he dit, mira, tot el que veig, totes les coses que passen. I em va dir, per què no fas un llibre? I per què no expliques tot el que ens passa? Nosaltres no ho podem fer, estem molt cansats, no ho podem fer. I llavors vaig dir, bueno, comencem a l'escriure. I precisament el llibre va d'això, d'aquestes històries de persones que... o refrujades o migrades que han vingut cap a Europa, o el seu camí, directament, ho has viscut tu directament, Mònica? Sí, de fet, jo durant 3 anys vaig estar a molts llocs d'Europa, molts camps d'Europa, i vaig conèixer a moltes persones. I cadascuna portava una motxilla a l'esquena i m'explicava les seves històries, els que venien, els problemes que hi havia amb el camí, que això també ho veia jo, no feia falta que m'ho expliquessin ells, però jo ho veia jo. I vaig pensar que era una responsabilitat, una mica social, com els ciutadans ha explicat tot el que estava passant. Perquè era un moment que em vaig plantejar que hi havia moltes coses i que s'havien de saber, i que no es podien quedar a mi, s'havien de publicar. I, bueno, doncs n'hi vaig posar i ja està, aquí està. Una de les frases, ara entrarem una mica en detall, però una de les frases que he vist en aquesta web de fotomoviment, on el qual també formes part des del seu origen, podríem dir, no, i en la qual també m'hi participes. Una de les frases, vivit per denunciar, és la teva màxima, o una de les màximes, no? Sí, jo penso que en aquest món estem per ajudar els que estan potser pitjor que nosaltres, per denunciar les injustícies i per fer-les veure. I jo crec que aquesta és la meva màxima, no? Intentar col·laborar amb el que pugui, socialment, com a ciutadana, perquè el món sigui una miqueta millor. I, de fet, aquesta associació, sense n'hi ha de lucre, fotomoviment o no, tenen gairebé unes 20.000 fotografies publicades a la web. I, de fet, també han contribuït visualment amb el llibre, no? De fet, crec que la portada, no? No sé si és teva la fotografia, directament. No, la portada no és meva, és el meu company Bru, però totes les fotografies que són dintre, hi ha moltes meves, però també hi ha moltes del grup. Perquè nosaltres els viatges, alguns els hem fet tot junts, altres els vaig fer jo sola, però per mi va ser... Ha sigut una feina també de grup, no? Perquè tot el que hem viscut, ho hem viscut junts, per molt que uns viatgesim i els altres no eren una feina d'equip, perquè sabien de dita fotos, llavors allà no podíem les enviarven aquí i ens ajudàvem, llavors jo trobava que era un llibre meu, però que jo no hagués pogut fer si ells no haguessin estat al meu costat durant tots aquests anys. Clar, a més, ets curiosa, no per naturalesa, és a dir, aquesta denúncia de situacions que no haurien de passar, no?, a Europa o fora d'Europa, et crida la curiositat per denunciar-ho, per explicar-ho, per deixar constància, no?, a través de lletres o d'imatges, d'això que està passant, de quina manera sents que contribueixes a que això millori? Sí, és que, de fet, es pot dir que aquest llibre ha nascut d'una ràbia que jo tenia dins i que jo volia transformar, d'alguna manera, tot el que havia vist, en algú positiu, no?, i vaig pensar, què més positiu, no?, que això sàpiga i es podia escriure. Era com deixar algú escrit de algú que jo havia vist. I realment m'ha anat molt bé escriure aquest llibre, perquè jo portava molta ràbia, molta pena dins, i això m'ha anat molt bé, perquè ha sigut creure o plorar, totes aquestes coses, no? Perquè quina relació... quina relació ens has tingut amb aquestes persones refugiades o migrades, o quina petjada han deixat en tu? Bueno, de fet, és que amb quasi totes, amb les que he fet amics a tot arreu d'Europa, encara parlem, hi ha algunes que duen a Catalunya i som com família, ja, són persones que van passar per calar-se, i ara són un dels meus millors amics, jo crec que se'n situacions tan fortes i tendures, tot i ser cultures molt diferents, és un apredentatge mutu, també, i són coses que marquen a mi, m'han marcat i amb ells, afinentment, també. I es veuen tan intensament aquests moments que, bueno, també fan que les relacions siguin molt fortes. I deies que la ràbia, que necessitaves potser volcar la ràbia o treure-la o canalitzar, aquesta ràbia alguna manera, i que ho vas fer a través del llibre, entenc, imagino, que quan estàs en aquests camps de refugiats, veus la seva situació i vols ajudar-lo directament, perquè vols que aquella persona no pateixi el que està patint, com ho canalitzes en aquell moment. I ja no per escriure després, sinó en aquell mateix moment. Bueno, la veritat és que ha sigut dur, i totes les persones que han estat donant un cop de mà els camps per a tothom estan molt dur. Ho canalitzes com pots, com pots. Tu menges, arribes aquí i te'ls dones compte que és un món paral·lel, que aquí la meitat de la gent no sap el que està passant, i tu vius amb tot allò a l'ins, amb la teva normalitat, i és molt complicat com haver vist allò i estar aquí. És com tots els privilegis que tens aquí, allà no n'hi ha ni un, i és complicat, és complicat com posar-te a tu allò. Jo penso que, de fet, jo mai més seré la mateixa que era abans, no he canviat, la meva vida ha canviat, el meu pensament, jo com a persona, les meves relacions, tot ha canviat. És un avant-junt després, tot això, per mi. I, a més, diuen la famosa frase. En una imatge val més que mil paraules, i en el teu cas també, amb el tema de la fotografia, em nimo, a més, a tothom que ens estigui escoltant, que vas a fotomovimento.org, en el qual poden veure també algunes de les fotografies que has fet. En el moment de fer una fotografia en el qual no sentim ara mateix d'una nena que treu el cap per fora una tenda de campanya, quina sensació et ve, en aquell moment, en el qual estàs cantant la seva sensi, en aquell moment, al seu patiment, també? Bueno, jo crec que, moltes vegades, els quem està d'allà i no són professionals, perquè el dubte social fotomovimenta no són professionals. És molt... no ho sé, dispara, fas clics, però és molt complicat, no? La càmera et fa com de pantalla, una mica, per no haver d'enfrontar-te amb tot aquell mal, no? I, llavors, aquelles fotos, que jo ara, a vegades, miro... Ostres, penso totes les històries que portaven aquelles fotos, aquells nens, totes aquelles mares que vaig conèixer, tots aquells nois tan joves, amb 15 anys, que t'ha trobada per sèrie... No sé, són fotos que porten moltes històries i... i per ells, i a mi, molts records, coses que m'acompanyen tota la vida. I a migrar-hi i resistir trobarem històries d'aquestes persones que ens parlaves, que ara formen part, també, de la teva vida, o són més aviat pensaments o sensacions teves durant aquests mesos que has estat en aquests viatges? Bueno, són històries reals. Moltes persones s'han preservat l'anonimat, perquè s'han canviat els noms, perquè ells jo sabia que no volien que aquestes històries s'expliquessin sota el seu nom. I... sí, sí, són reals. Són coses reals. I hi ha una persona que sóc jo, que mentre m'explica com tinc seu esmou, no? Com tot el que veu la fa transformar com a persona, no? A més, acompanyau, el pròleg de la parista Sara Montessinos. No sé, també, si tens relació amb ella, o en quin moment perquè vas decidir o com vas escollir que fes ja la part del pròleg, del llibre. Sí, perquè la Sara i jo ens en coneixerà els vos. Ens en fem molt bones amigues. I hem estat molt temps juntes, vam estar en constreïn Comunitat ECO, hem passat moltíssimes coses juntes. I quan ella va escriure el seu llibre, de Pachada d'Aiva e Sal, em va demanar que li fes el pròleg, i jo li vaig dir, Sara, si algun dia jo escric un llibre, tu em faràs el pròleg i em va dir sí. I, bueno, me l'escrit ella, sí. Com a bona amiga i com a persona que coneix tot el que hem passat, i com a bona periodista, què és, no? Mm-hm, parlaràs al principi, no?, que sabem que estàs ara presientment a l'editorial, teniu data ja per la publicació i oficial que puguem veure al llibre, al llibreries, d'aquest migrari i resistir. Sí, demà, editorial descontrol, demà el comença a imprimir, i la setmana que ve ja estarà a les llibreries. Estarà al sul primer en català, i al cap de dos o tres setmanes sortirà amb castellà. I per acabar, Mònica, una de les fases que també hem trobat que destaques en diferents apartats del web de fotomoviment o en el teu perfil de Twitter també, la revolució serà feminista o no serà? Home, això sempre... I, de fet, en aquest llibre, demà, i resistir, es veu molt, perquè es veu molt el material de les dones que estan, com sempre, invisibilitzades, que no es veuen, i es veu històries de dones superfortes en unes càrregues de motxila, moltes vegades superiors dels homes, perquè carreguen nens i carreguen el pes de tota una família, no? I, en aquest llibre, també, he volgut destacar totes aquestes dones que he trobat amb aquesta força, tant, tant, tant heavy, que jo no havia vist mai. Falten veus, no pot ser, que facin més visibles aquestes situacions, aquestes persones o aquestes dones, en concret, que expliques? Sí, la cosa és que amb les dones refugiades es costa molt que elles expliquin el seu viatge, perquè els homes es mengen tot aquest espai. I llavors, amb el pas del temps, coneixent-les més, elles es van obrir, em van explicar moltes coses, jo vaig demanar si les podria escriure, i la veritat és que m'agraden molt, perquè, per exemple, amb el tema de les persones musulmanes, està un concepte molt diferent del que en realitat és, no? I conèixer-te d'aquestes dones, per mi, és una preguntatge brutal, també, dels altres culturats. Ara li agafem més força aquesta frase, no? La revolució serà feminista o no serà? Amb aquesta reivindicació des dels camps de refugiats, amb la teva pròpia experiència que has viscut, fotografiant, també, captant aquests moments, unes imatges que torno a dir, animo que tothom vagi a veure les foto-movements, tot punt o reger, o que s'esperin quan publiquin el llibre de la setmana vinent, i també li donin un cop dur aquest migrar i resistir, i també, que hi hagi una xifra molt més important i amb molt de més. Moltes gràcies, Toni. Gràcies per al teu informe. Gràcies per agafar-nos la trucada. Esperem que sigui tot un èxit. Si no em deve venir més, que em vinguin més. De res, a vosaltres. L'únic que voldries és que aquest llibre el llegis. L'únic que voldries és que el llibre el llegis la màxima gent possible, més que res per saber el que està passant, perquè vivim en Europa que pensem que tot això no passa Els espais invisibles que hi ha a Europa s'han de saber. I qui més que explicar-ho, que les persones que hem estat allà, és com un deus d'això que tenim tots. No viure d'esquenes, al mar o al mar o aquests camps de refugiats, mai viure d'esquenes a les persones que pateixen més que nosaltres i que són més vulnerables que nosaltres. Doncs ens quedem amb aquestes paraules mònica. Moltes gràcies, de nou. També hi ha una abraçada a distància, encara que sigui, i ja t'has ingerit molts èxits, que vagi molt bé. Moltes gràcies, adéu. Adéu. Adéu. Jo adéu. Pa! I the pills she has to swallow To escape from the truth and far out She pretends And after that she leaves The queen of the spotlight She smiles So bright But she will never feel right In this loneliness fight She pretends And after that she pretends She pretends And after that she leaves