Emocions: La incertesa - 19/10/2020

... Doncs bé, molt bona tarda a tothom. I benvinguts a aquest nou espai que ens atem ara mateix amb la Paula Folk. Paula, bona tarda. Bona tarda, mira, ja. Com estem? La veu pels ullents, que ho sàpiguen, la tinc una miqueta així, perquè porto la mascareta i jo prefereixo mesures de seguretat. Que problema. Però no és que em passi res a la veu, sinó que és la mascareta. Que problema, jo crec que et senten millor així que per telèfon, això segur que sí. Passa el segur. I escolta, Paula, per aquells que no et coneixen, a la meva veu igual els hi són una mica més, fes-nos 4 o 5 cèntims de qui ets. Bé, doncs, si m'he de descriure a nivell professional, que suposo que és el kit de la qüestió i el que vinga a oferir aquí avui, jo soc psicòloga i coach teleològic, estic especialitzada en coaching, de fet, i el que faig és acompanyar-les persones, alliberar-te d'allò que no els suma la seva vida, perquè coneguin i connectin amb el seu potencial i amb el seu vanestar i prenguin les seves pròpies decisions. I això ho faig en combinació a través de l'hasticotràpia i el coaching. I, a més a més, també, el tema de la divulgació, com ve saps, és una de les meves grans passions, llavors m'encanta compartir tot allò que a mi m'ha servit d'autodescobriment i de creixement personal, en definitiva. I en aquesta propera mitja hora, gairebé, escoltarem les teves paraules, et faré algunes quantes preguntes... Encanta, que em pregunta. En els temps que corren, jo crec que un dels paradigmes que digui... és la incertesa, crec que és una mica la paraula amb majúscules que podem agafar avui per desfilar una mica el contingut d'aquest espai, que fins a les 8 espero que els nostres ullens ens acompanyin. La incertesa, ara mateix, crec que la té tothom, petits, mitjans, grans, no tan grans, menuts, tot i que no puguin verbalitzar, però segurament veuen que hi ha coses que canvien, que canvia molt ràpid i són molt diferents, un dia per l'altre. Què hem de fer amb la incertesa quan la notem, quan la sentim? Com l'hem d'entendre? Clar, per entendre la incertesa, d'alguna manera, a mi m'ajuda molt saber d'on venim, que fins ara, totes aquelles estructures físiques, socials, d'enfora, en certa manera ens donaven certa seguretat, com és el tipus de treball o el format de treball, com pot ser certes relacions de parella, com pot ser el fet de tenir com una falsa sensació de control, en sapient que apautnava la vida, però realment, si nosaltres anem com a a la base, a la realitat, i el que és, la vida és incertesa. És a dir, mai hem sapigut què passarà d'aquí un minut. Això no vol dir que nosaltres no sentíssim aquesta incertesa, segurament partíem des d'un punt de seguretat emocional, creient que tot allò que ens donava seguretat era la font de seguretat. Però precisament què passa? Que en aquests moments de tant canvi, el que estem trobant és que totes aquelles estructures, on depositàvem la nostra seguretat, estan cayent, i que aflora, aflora una por. I al final, la incertesa és por, és el no control, és el fet de dir, i què passarà? I ara què serà de la meva feina? Ara què serà de la meva vida sentimental, si estic passant per una situació de canvi, en aquest sentit, com m'acompanyo jo a nivell emocional, tot això. I precisament què passa? Que quan, en època de crisi, entesa com cacau tot allò, que ens donava seguretat, i de cop ens trobem un no saber, és una grandíssima oportunitat per construir de nou. Què passa? A vegades, la nostra mirada o la nostra tensió no va a la construcció, a l'oportunitat de canvi, perquè aflora a nosaltres l'emoció de la incertesa, i és superimportant saber-nos acompanyar en aquest sentit, per després poder pensar i enfocar-nos en el present i el futur. O sigui, la incertesa ens pot fer forts. És a dir, ens pot valdre per millorar, per enfortir-nos. Tot i que penséssim que el que prèviament teníem com a segur i estable, ens podria servir igual per enfortir-nos, no? És a dir, la incertesa ens pot servir per enfortir-nos en el sentit que és una realitat. I aquesta situació que ens ensenya que la vida és incerta, i que cadascú té la seva pròpia experiència emocional de sentir experimentar la incertesa, i cadascú s'ha d'obrir a descobrir-la. Pot ser en format d'emocions molt intenses que no se sàpiga què fer. Pot ser en format de pensaments repetitius constantment de la inseguretat del que passarà. Cadascú en el seu... en la seva experiència, però sobretot jo des d'aquí el que convido és a no negar-la. I no, si en el moment en què flora, i cadascú ho sap, ho identifica, incertesa, és important no anar al pensament de no passar res, no passarà, vinga, confio, perquè moltes vegades utilitzem la ment per amagar el que les emocions ens porten a dir. I la incertesa és una emoció de por. I l'emoció de por és una emoció que tots, els seus exomes, sentim, i que ens activa de perills, o possibles perills, ojo, que sovint la incertesa no és un perill a una manassa real. Si no, és una manera que té el cap de percebre la situació. Llavors el més important és parar i sentir, sentir la incertesa. Perquè en el moment en què aparem i respirem aquesta incertesa, podem entrar a pensar què és el que estic creient en aquesta situació com per sentir aquesta incertesa. Quines són les creences que m'estan apareixent ara mateix en el meu cap? Perquè si creiem que la nostra seguretat anterior és a dir, una vida pre-Covid, per entendre'ns una mica, tothom sabia com funcionaven el seu dia a dia i el seu entorn en aquell dia a dia, que passarà, també ens trobem en una situació en la qual el dia a dia canvia, però no per nosaltres ni perquè ho decidim nosaltres, sinó perquè l'entorn va canviant. Ara tenim els bars oberts, ara estan tancats, ara hem de portar amb la careta. Ara no hem de portar, ara els nens ja poden tornar a l'escola. Abans no hi anaven, no? Tots aquests canvis, dins nostre, on els hem de magatzemar per dir una forma, són emocions que hem de detectar i explorar? Absolutament. Perquè el canvi és la vida... Fixa't que el que dius de que abans sabíem com era el funcionament era un fals creure, que sabíem. Però realment el canvi sempre ha estat present. Quantes separacions de cop han aparegut o quantes notícies siguin agradables o desagradables han estat en el nostre passat i no ens qüestionàvem si allò era canvi o no era canvi. Què fèiem? Simplement ens obrirem a viure-ho. En aquest moment és el mateix. Hi ha un canvi i un canvi constant. I això què passa? Jo que tinc una fe cega amb la capacitat del ser humà per fer foró a tot allò que arribi a la vida, és perquè ho estem vivint, és perquè estem preparats per fer-hi front. Sí, tenim la disposició d'obrir-nos a afrontar aquesta situació. I ens dona la possibilitat d'observar quins són els nostres recursos interns que traiem en aquests moments de canvi. Ja estiguin recursos logístics. Per exemple, típiques mamis que es troben en canvis contínuos dels fills, logísticament són recursos que ells treuen. A nivell de confiança, el mateix, és en què puc confiar jo ara mateix, en què m'agafo. Perquè necessitem agafar-nos de certeses, però no certeses d'ideals o falses creences que ens donen falsa sensació de sauretat, amb certesa absoluta de deixo anar i confio. I cadascú confia en el que confia. Jo, en el meu cas, el que m'ajuda a confiar és creure que tot és per bé. I de veritat, confio en la voluntat i en la capacitat dels éssers humans de sobreposar-nos a les situacions i obrir-nos a la possibilitat de construir el món que realment volem construir. Ara cadascú ha d'aprendre les seves pròpies decisions. I en aquesta situació, per mi, i això és a títol individual, es posa molt de manifest les decisions de o desperto o em quedo com estava i no canvio. Perquè si decideixes no canviar, doncs hi haurà no les conseqüències, però si decideixes obrir-te al canvi tot i la incertesa, les conseqüències també seran en prou d'aquesta decisió de despertar. I cadascú ha d'aprendre les seves decisions en aquest sentit. I quines eines, si les persones que ens estan escoltant diuen sí, jo em sento així o en algun moment, en els últims mesos, m'he sentit així, però no considero que tinguin les eines suficients per sortir-me'n o no sé quines són les que he d'utilitzar. Mira, aquí, tal com treballo i m'acompanyo jo a mig de mateixa, també, ojo, perquè, al final, la part professional va molt de la mà nivell personal. El que primer sempre parteixo és de la respiració, d'entrar en contacte amb el cos. Perquè, a vegades, tenim la tendència, si hi ha quines eines mentals podem utilitzar, però no ens adonem que, quan l'emoció està molt activada, per exemple, la sensació d'incertesa física, que inclús el cor pot anar més ràpid o certa sudoració, o físicament ho percebes, és molt difícil poder pensar bé o amb claredat, llavors és molt important, tornar a l'ara. Tot allò que sentríem l'ara, perquè la incertesa és algun pensament de por o demanar-se que estic interpretant. Llavors, per obrir-me a descobrir-me, a descobrir això, paro, començo a inhalar i exhalar, amb la voluntat de relaxar el meu cos i d'entrar en un estat de mesura de tranquil·litat. Llavors, quan em relaxo, puc obrir-me a descobrir què és tot allò que jo estic creient en aquest moment que m'està allunyant de l'ara. Això, per exemple, en l'acompanyament ho integro, les dues parts, des d'entrar en el cos, a través de la respiració, o barrelló, etcètera, i després descobrir aquell pensament que a mi m'està activant la incertesa. Perquè segurament serà un pensament que estic portant del passat cap a anar al futur, alguna cosa que pot passar, algun perill, però que sovint, els perills no es basen en el que és real ara mateix. És una pel·lícula, la ment funciona en pel·lícules, que comença la ment conscient, comença a interpretar tot de possibles perills i de veritat que uns i altres es van desencadenar. Llavors, és molt important que aturem el pensament. Jo aquí sempre dic, quan identifiquis què és el que estàs creient, que t'està activant la incertesa, digues, pare, i no et compro. Ara estic jo el mando. Perquè el que estàs fent és aturar en aquell moment la ment, et portes en el present i estàs orientant el teu poder de decisió a tu mateix, o a tu mateixa, que som els únics responsables del propi entrenament mental que podem fer. Cadascú és com la seva responsabilitat, no? Llavors, una vegada diem, stop, pare, no et compro, estic jo el mando, puc orientar el pensament cap al que és veritat. Ara què està passant? Ara estic bé, ara estic respirant, ara la meva situació no corre cap perill ara en l'actualitat. Vale, cap on vull dirigir, llavors, la ment. Si escapa la confiança, és... A mi em serveix molt una frase del Joponopono, que és un art ancestral milenari, que diu, suelta, suelta i confio. El suelta i confio és... una manera de tornar... O sigui, d'aturar totes aquelles memòries que estan apareixent en el moment i tallar-les i tornar al present. Suelta i confio. Llavors, d'aquesta manera, el que estàs fent és portar, la teva ment, com diguéssim, la subconscient, que és la que pilota la nostra vida, li estàs donant el poder a que sigui ella la que dirigeixi, i no la ment operativa, que és la amb la C. Tenim tendència a funcionar, però que és la que, bàsicament, va repetint els mateixos pensaments una i a vegada i una altra, i no sortim amb bucle. Ara m'has portat a pensar una frase que no fa massa. Vaig escoltar que ja te l'havia dit fora de micròfons. El 70% dels nostres pensaments d'avui són els mateixos d'ahir, i seran els mateixos que demà. Absolutament. Si decidim aturar-los, seran diferents. I aquí es basa molt el cor, com diguéssim, del meu treball, que això no se'ns explica, perquè no sabem com funciona el nostre ment, però la ment operativa és aquella que va repetint els mateixos programes mentals una vegada i una altra. Som amòries? És la del dia a dia. La del dia a dia, exacte. Mira, ara vinc aquí amb la Mireia a parlar per la ràdio, la que pren decisions, a la vegada és la que també dona l'ordre de repetir els mateixos pensaments. I què passa? Que la ment, el que creu és... Si alguna cosa em preocupa, què faig? Continuo preocupant-me. Continuo preocupant-me, continuo... I la creença inconscient de que, d'aquesta manera, jo sortiré d'aquí, de la preocupació. Però no ens adonem que, d'aquesta manera, el que fem és perpetuar la preocupació, perpetuar la por. Aleshores, clar, què passa? Aquí hem d'aturar el procés perquè, contra més, donis el que hi ha pensaments basats en incertesa, en por. Més incertesa i més por generaràs. Els pensaments són hàbits. Llavors, com que no sabem que són idees, creiem que som veritat, però en el fons són idees que nosaltres hem comprat, però vam ben comprats, eh? I, a més a més, sense ser conscients, anem repetint, però, com que són hàbits de pensament, nosaltres els podem canviar. I dirigir-los cap a on, cap a la confiança, però confiança d'aquella que realment sentis, que és veritat. No típic pensament o positiu de tal, que és un auto-enganyabobos, bàsicament. Esperat de jo, abans, has dit inal·là, exhalà... I també hi va haver un cap, una de les frases de la professora de yoga, on faig yoga, que sempre diu que, quan comencem la pràctica, hem de quedar-nos com si fosim uns passatgers que estan a una estació de tren, esperant el tren, no? I els trens que van passant són els nostres pensaments, no? I el que vol, o el que vol que fem durant la classe, l'hora de classe és que ens sentem com aquest passatger que està a punt de fer un tren, però que no n'agafa cap. I deixar passar d'una forma metafòrica els pensaments sense ni pujar a un d'ells i seguir donant voltes al ruedor, ni fer que baixin els passatgers d'aquest tren i esquerin el nostre voltant, que entenc que és el més complicat, no?, ser el propi espectador dels nostres pensaments. Mira, se'n posen els pels de punta, escoltant-te, Mireia, perquè crec que... bueno, crec. Per mi és una pràctica que ens torna a la nostra escència, a la espiritualitat. I això només ho podem fer... fer-nos de la nostra parlamentària i responsabilitzar-nos cadascú. Llavors, sí que és possible convertir-se en un espectador i un observador de l'apropiament. El llogue és un mètode increïble per encaminar-te cap allà. I un mateix també pot fer-ho. El que passa que a vegades és difícil, o almenys és el que jo em trobo consulta i la meva vivència personal inicialment també. Jo, d'alguna manera, és com que t'identifiques molt amb allò que penses. I creus que tu ho ets allò que penses. Però no som el que pensem? No, nosaltres som el poder creatiu, som qui podem dirigir el nostre pensament cap a la veritat. Som molt més que el pensar. I molt més que el sentir. De fet, per mi, un dels descobriments més brutals d'aquest món d'autodescobriment és el fet de sentir el que sentis, per exemple, la tristesa, sentir-te a gust en la tristesa, o inclús amb la por. Per què? Perquè ve de... Deixes passar tot el lloc que hi ha a la teva ment i no et creus absolutament res, perquè saps que tot el que tu estàs projectant és que és mentida. És mentida. I això és una experiència brutal, que jo sempre animo a que les persones que estan en aquesta búsqueda, que busquen aquest procés, continuin les que no s'animin, perquè és possible arribar-hi, evidentment. Evidentment. Però si aquests pensaments, aquestes sensacions, per exemple, dius, vivim o convisquem amb aquesta sensació, amb aquesta emoció de tristor, o de no deixar-la passar, sino d'entrar i descobrir-la, però, clar, molts cops és molt complicat, no?, perquè si et toca emocionalment, perquè, en fi, hi ha una mala notícia, no?, que et toca emocionalment, és molt complicat desligar-te, d'allò, i entrar-hi també és molt complicat, perquè fa mal. Sí, però jo el que he pogut constatar, parlo, des de l'experiència, perquè no vull crear ni dogmes, ni veritats absolutes, sinó que és el meu descobriment i el que puc evidenciar amb les persones amb les que acompanyo, i que cadascú ho vagi a descobrir, per si mateix. El que he constatat és que la dificultat la posa a la ment, quan comença a creure un seguit de veritats, o el que creu que són veritats, sobre l'emoció. I aquí és interessant, perquè quan t'obres a descobrir què és allò que estic pensant sobre la tristesa que sento ara mateix, o quina història m'estic explicant en el meu cas, puc decidir si és veritat, i, per tant, seguir-ho comprant, o si, en canvi, renunciar-hi i deixar-ho passar, i obrir-me a sentir el que sento, perquè som humans, i l'emoció ens és un gran aliat, perquè ens dona moltíssima info en aquell moment, sobre com estem percebent el món, que no vol dir que sigui veritat, és una percepció. Llavors, valer m'obro a sentir aquesta emoció, sigui la que sigui, i així puc entrar a veure la pel·lícula que jo m'estic creant al cap. Però com observado. Sense creure en res. No som tot allò que pensem, ni els pensaments ens fan ser qui som, no? Ara portem aquestes paraules o aquest context que estem creant, Paula, a una persona que, per exemple, viu sola, que pot tenir més hores, més franges, més moments, que aquests pensaments, al final només els pot compartir amb ell o amb ella, més enllà de poder trucar algú o de veure'ns amb algú, no? Quan una persona es troba més sola, i també relacionant-ho amb aquesta època que hem passat, amb aquest finament, aquests mesos de més solitud, hi ha moltes persones que, si viuen soles, potser s'hi han trobat més. Una persona sola, com pot evitar sentir que allò és solitud? Mira, jo diria, més que evitar, és que s'obri a sentir la solitud, si la sent benvinguda, doncs és una sensació, i ja està bé que així sigui, perquè en el moment en què primer sent solitud i va acompanyat de por, t'obres a descobrir que realment la solitud es converteix en plenitud. Però només es converteix en plenitud quan t'aventures a fer front a totes aquelles emocions desagradables i a descobrir els pensaments que estàs creint sobre tu mateix. Per mi, aquests, i en el meu cas, ha estat un dels màxims regals que m'he pogut donar a mi mateixa, perquè jo, precisament a l'experiència personal, abans vivia malament la solitud i, fixada al final, vaig decidir, ja fa temps, de viure sola. O sigui, precisament, si parlo de mi. I et feia por, o en feia resser respecte? Mira, em feia tristesa. Conectava amb la tristesa, quan estava sola, i, clar, arreldic, aviam. Com és que estic... Jo, a mi mateixa, és que, a més, t'has d'escompar amb la teva millor amiga, no? T'has d'escompar amb la teva millor amiga, no? És la persona amb la que està 24 hores al dia, ni la teva parella, ni la teva mare, ni el teu fill ningú. Tu amb tu mateix, dic, aviam, Paula. Com pot ser que t'ho estiguis experimentant això amb tu mateixa? És que no pot ser, sí, no pot ser. Obre-te, a fer front. Jo és que sempre m'ha guiat el fet de la llibertat emocional, no?, de anar més enllà de resistències i bloquejos. I... i ha estat un viatge, i ara sí que puc dir que visc l'espai, abans, on veia buidó, veig plenitud, i és perquè jo em sento plena amb mi mateixa, i em sento connectada i arregada amb mi. Què passa? Que això és un viatge, i cadascú té el seu procés i té les seves històries que el condueixen a viure, la solitud d'una manera agradable o desagradable. Però la invitació sempre és a dins, perquè tens molt per descobrir. I, sobretot, tens molt per descobrir en qui ets, realment. En què és impossible que hi hagi solitud quan la naturalesa de l'ésser humà és pur amor i pur poder. És impossible, i de veritat, que afrontar, afrontar, i, a més, enllà de resistències o emocions desagradables, és dels millors regals que un mateix es pot fer. I crec que ens ho dàvem. Ens queden uns quatre minuts després, i m'ha passat volant. A mi també. La veritat seria que hi hagués 50.000 hores. Se m'ha passat pel cap, també, parlar de... ja t'ho diré, perquè ara s'ha menjat el senal cel. Però... doncs sí, s'ha menjat el senal cel. S'ha penat, eh? Bueno, això és que potser no ho havia de compartir. Plant bé. Plant bé. Estàvem parlant de viure sol. Ah, mira, gràcies per dir plant bé. T'ha caigut el cap. Avui en dia tenim una mica la malaltia del fet. Aquesta l'enfermetat de la CER, la CER i la CER, l'altre dia... Ai, Déu, sí. Veia un tuit també d'una persona que deia, ostres, ara que no et tinc res a fer, no sé què fer. És brutal. I hi havia moltes respostes de moltes persones que li deien, exacte, li deien, no faci res, simplement sigues i sent. Suposo que la persona que deia que no sabia què fer, perquè no tenia res a fer, estava inclús angoixada. Perquè, a més, és el fet de creure que, si no faig res, no estic fent res. I és mentida, el fet de sentir i ser és fer molt. Però ens ha de la sensació que, com que no és cap acció amb un objecte extern... Perquè no es materialitza, potser. Sí, no, és com, no, jo, feto extern, no, no estic fent res. Tu el que estàs fent és entrar en connexió amb tu mateix i descobrir-te. I què passa? Que, generalment, tapem cosetes amb aquest CER, i... S'activa per tapar, diguéssim, o s'activa. No vull dir que quan vulguis al gimnàs estiguis fent massa coses, però quan a vegades s'activa aquest CER, és perquè volem tapar algú que no volem veure, una emoció, una sensació... Generalment és alguna emoció que no estem obrint-nos a experimentar, i que, a través del fet, no ens entarem i passa ràpid, i així estic més centrat en fort, que a dins que algú xungo puc arribar a sentir. També és sovinés per creences, creences de productivitat, d'esforç, de lluita, de sacrifici, que, precisament, estem traient totes aquestes estructures, per sort, i ens estem adonant que no per més fer aconseguir millor resultat, o són més vàlids, o són més capaços, no té res a veure, al contrari. Tot això va molt més de la mà, de l'amor que podem sentir, de des d'on fem allò que fem, que no pas del fet constant. Llavors, invitació. Per fer front al fet constant decidim, deixar de fer, per fer l'entreconecció molt mateix i obrir-se a sentir. Ens queden com uns 50 segons. Crec que ens caevam a obrir a sentir i intentar deixar de fer tant per descobrir-nos això mateix. Al final, tenim moltes coses a descobrir. El món també està ple de coses per descobrir, però comencem per nosaltres. Descobrirem potser més que no pas mirant el món. Paola, una abraçada molt forta. Ens veiem, xerrem... I tant, valorem la vida. Exacte, una abraçada. Adiós.