Entrevista a Quim Deu, artista santjustenc

... Entrem en el primer espai que us portem per avui. Avui tenim el telèfon al Quim Déu, que saludem. Quim, bona tarda. Bona tarda, Mireia, com va? Bona tarda. Bé, com va l'altra banda del telèfon? estupendament. Molt tranquil, perquè amb això del confinament, les carrers estan absolutament viets i tranquils. Jo he vist que a costat d'un carrer, que hi ha un pareig col·lòne a Barcelona, que, normalment, és com una autopista, i ara sembla que estigui senjús. Sí? No, tranquil, que estigui. Mira, així ens apropem una mica, tot i que estiguem una mica lluny. Almenys estèticament sembla que puguis estar per aquí senjús. Exacte, sí, sí. Escolta, aquí en parlem d'aquesta mostra de rooms que ens guida viu, precisament ara que parles del confinament. Durant el confinament, vas tirant davant, juntament amb altres caps pensants, que ara ens explicaràs com va surgir la idea. Aquesta mostra que ara es pot veure simultàniament, aquí a Sant Just, a l'espai de lliure Creació Carme Malereti, també a Budapest. Parlem per començar, d'on va surgir aquesta idea? M'han comentat que va venir d'una videoconferència. Exacte, mira, com totes les... idees i projectes que, a vegades, tenen un relatiu èxit, va ser no premalitat. Llavors, estàvem fent el típic Skype de confinament a l'equip de l'espai de la Carme Malereti, tot serà una mica reunits. I la típica idea, que tampoc era massa original, que era la de... Home, podíem fer una fotografia del que veiem des de casa, i així tindríem una visió del que està passant, de l'equal, una mica de rotllo documental, de tindre unes imatges del que està passant. I vam començar, sí, entre nosaltres enviant-nos una fotografia del moment, de l'equal, sense cap mena de pretensió. Vaig començar-ho a parlar amb més gent o focalitzar-ho a més gent. Vaig començar a rebre fotografies i vaig dir, hòstia, doncs em sona com que quasi són unes vistes, el que estic rebent, i si les converteixo en postal, si les faig, jo sóc molt treballant en temes d'agrafisme i tot això, vaig dir, bueno, les converteixo una mica com si fossin les postals d'aquestes típiques dels llocs turístics, i és el que vaig fer. Amb un principi, vam començar amb 3 o 4, i hem acabat amb 180, o sigui que la cosa ha anat reguerèvient en aquest sentit. 180 imatges de 180 persones que han participat a més persones de diferents indrets, amb cons d'Alemanya, Holanda, per dir-ne uns quants, Mèxic, Hungria o Dinamarca, per exemple, a Corea també, estan allistats d'apostals. Com vas fer arribar a tot això tan lluny, és a dir, xarxes socials? Sí, xarxes socials, i el boca oreja. És a dir, vaig començar, un dia, mira, que bé, la gent m'enviava una fotografia, jo la transformàvem en postal, la reenviava a un altre cop, perquè no n'haguéssim l'opinió, saps? Em dius, no, doncs sí, no, perquè ja sabem tots que, en aquesta època de tant selfie, doncs ha d'haver-hi un control de l'imatge a cadascú brutal, no? Jo sempre feia el mateix. Hi havia la foto, normalment retocava la fotografia una miqueta, per deixar una miqueta més adecuada, la reenviava amb l'autor i de tornar a reviar, anem a la resposta o així, per poder-la després publicar. I amb aquest sistema d'aquesta comunicació, doncs anava dient, home, si et sembla bé i vols convidar amb algú, i aquesta persona, pum, em passava amb un altre, i aquesta amb un altre, amb un altre, amb un altre, també va arribar un punt que vaig tenir una mica que tallar el tema, perquè revien, a veure, les fotografies de gent que ni m'estava ensenyant, realment, el que jo volia, ni s'adcova a les característiques que volia, no? Però bé, aquesta mena de boca o orella em va passar, doncs això, des de Barcelona, amb Salto a Alemanya i Alemanya, salta a Corea, fins a la gent del costat que tenia. És a dir, també va ser una manera de retrobar-me amb un grapat de gent que la tenia una mica distrassa pel món, i que va ser una mica l'excusa de tornant-se com a comunicar, no? Perquè a les 180 persones que també hi hava les postals, vols dir que les coneixies, a les 180? Pràcticament, sí. I no és que sigui el que volen de la classe, eh? Però pràcticament sí. Home, no som amics, és llogic, no? Però bé, és el germà de l'arquitecte tal, o la cosina de tal, o un amic... Jo vaig estar disquenant a Mèxic, sols, en Sant Sant Redera, tinc bastant coneguts allà. A veure, vaig estar disquenant a Alemanya, també tinc una mica de conegut per allà. És a dir, que a poc o molt et vas com retrobant amb amics d'amics, no? I ja et dic, a les 180, jo crec que excepte dos o tres, que van ser persones una mica misterioses de allò que dius, no sé ni qui és ni com ha vingut, la resta pràcticament eren com localitzables. I aquestes imatges, aquestes fotografies, que després es convertien en postal, venien acompanyades també d'algun tipus d'escrit, les persones que t'ho enviaven també transmetien o t'explicaven. Un amic al parquet d'aquella fotografia, o era simplement visual? Mira, era visual, però ha estat bastant divertit, també. Perquè jo, simplement, els he deia, mira, necessito un format horizontal, repetir horizontal, perquè, a més, tothom amb els mòbils enfeia la fotografia en vertical, i tenia que repetir-ho 50.000 cops. En horizontal, amb un tipus de resolució, la fotografia alta, que no fos la típica fotografia d'aquesta que pràcticament era borrosa, i després, simplement, es ideia. Escolteu, el que veieu des de casa, tranquils, no cal que traiem la pols de les coses, envien el que veus des de casa. I aquí sí que era una mica festival, no? Perquè, de cop i volta, hi havia gent que m'enviava, doncs, això, la fotografia de la iaia, amb la neta als braços, que dic, home, no cal que fem publicitat familiar, ni donar a conèixer aspectes tan socials, no? I a mi m'interessava la visió que hi havia des de... des del confinament, des de casa teva, no? I, a més, van haver-hi bastants projectes, en aquell moment, sobre... que documentaven tot això, no? I perquè, evidentment, són idees que no és que les tenga jo d'una manera genial, sinó que van coincidir aquesta idea de fotografia, al moment, mil i mil iniciatives, no? Però a mi em feia gràcia l'aspecte de transformar-ho en un apostal, no? Per això li vaig posar com un grafisme sobre imprés, tot això. Estic veient ara mateix el perfil d'Instagram de l'espai de lliure creació Carme Malaret, que si hi ha algú que el vol buscar, s'escriu l'espai, i jo vaig ser Emma, no? I sí que hi ha una varietat molt àmpia, molt àmplia, que digui, de fotografies des de paisatges, que el tingués en aquell moment, òbviament, fins a escenaris totalment domèstics, no? Com pot ser una taula parada abans de dinar? Quin va ser el criteri que aplicaves a l'hora de decidir quines podríem dir entraven a formar part d'aquest catàleg d'apostals? I quines no tant? Doncs, mira, el criteri va ser, primera, el que no intentar que no aparegués, que no fos un... un retrato, diguem-ne, no? No aparegués la gent directament, perquè la fotografia no es veu, no? Si no, ja és un selfie, no? És a dir, volia que no aparegués gent, sinó la visió contenta, no? Si aquella visió apareix una persona d'entre ells, doncs no passa res. I després, també, un criteri que volia que llegués una certa naturalitat amb l'imatge. El que passa que després, reflexionant, ve de una conta que tots ho fem, i és que retoquem una miqueta de les coses per donar la millor imatge de nosaltres mateixos, no? És a dir, si jo em enviava una fotografia, com dius, d'una taula, amb uns llibres, i potser una escultoret, allà, amb un cantor, em donava compte que els llibres estaven posats de tal manera que veiessin tots que era una persona molt culta. No era el Xar, no? No, estava una mica escenografiado. Un bubago. Això també em feia una mica de gràcia, no? Com tots d'una manera, escenografiem una miqueta el que volem ensenyar, no? I quina d'aquestes imatges ens pots explicar que passi sorprès més o alguna que en el seu moment diguessis o traies un somriure o t'impactés més d'aquesta 180 o de totes les que has rebut? No, mira, hi ha moltes anècdotes, eh? Una de les que més trepant és... Conécto amb un artista coreà, que és un pintor que m'agrada molt, un tio molt interessant, que viu a prop de Seul, no tinc ni idea exactament el copla, jo vinc d'en Jum, no, amb així, extremíssim, i l'artista es conet a mi i em diu, em agrada molt la iniciativa, voldria participar, i tal, igual. I a mi em va agafar com una mica d'atac de vanita, no? Vaig dir, home, ara tindré unes fotos de Corea, precioses, i hi havia quina triu per posar, per fer l'apostal, no? A més, que m'imaginava les fotos de Corea, doncs, amb aquestes paulades, en forma així, com a xinesca, no sé, senyors de trànsit amb ideogrames, tu et fas una mica de fantasia del que rebràs, no? I rebo una fotografia del que veia des de casa seva, i eren uns arbres, però uns arbres que podies ser arbres d'aquí, qualsevola, o sigui, que no tenia cap mena com de... No tenies pericoreana, no? Exacte. No podia xulear que estava rebent fotografies de Corea, no? Vol dir que una mica van així. Moltes, també, jo me'n reia molt, no? Perquè a moltes els hi trobava el truquillo, no? Una que havia fet un espel mansès amb un lloc de branquilló, d'una planteta, al fons, una cosa molt texturada, que dius, home, aquí hi han fet una mica de passabilisme. I després, moltes, això, una mica... Potser les més fresques han estat les que a mi més m'han agradat, no? O en algú, fins i tot, li movia una miqueta l'objectiu, o que t'ensenyaven un tros de balcó amb la planta que potser no l'havien regat, amb la roba, potser una mica estesa, aquestes coses, no? La bombona, botano, aquestes coses que són més cotidianes, són per mi el que el feiem més gràcia, no? N'estic veient una ara mateix que està feta des de la plaça de la Pau, el seu autor és l'Antoni Mercader, està fet el 22 d'abril, que és una foto totalment moguda, sembla, pel que puc deduir les estanteries de casa, o del menjador, no? Sí, a mi aquesta també em va encantar, em va encantar l'Antoni Mercader... Que era la bogeria del moment... No, la bogeria, i ella em va dir, no, jo també ho vull, dic, com a, doncs, no faltaria més, no? Dic, mira, Antoni, tu acabessis, acabessis en aquests moments. I el suposo... Suposo que va morre l'objectiu, i va formar una mena d'imatge absolutament difosa, però que té molta gràcia, més o menys intuïces que això és casa seva, que és potser la seva biblioteca, però em va agradar la frescó que transmet aquesta fotografia, aquesta postal, no? Tan així potser abstracte, perquè, pràcticament, la veus, i quasi-quasi és com un quadre abstracte, no? Sí. Comentant-me així algunes de diferents, que és una paret, està feta des de la Miranda, el seu autor és Miquel Planes, i també està feta el 22 d'abril, el matí, és una paret. Exacte, deus també... Clar, cada una d'alguna manera serà història, no? El Miquel també, doncs, li dic, aquest vulguis, és a dir, aquella gent, quan li plantegeu una mica el projecte, demanava una miqueta del tema de què tinc que fer, no? I se me deia, doncs, això, mira, què veus tu? I el Miquel em va dir, home, jo, en aquests moments, això és el que veig, des d'una finestra de casa. Si em poso una altra finestra, veig jo que sé, el vaig obrir aquest sencer, no? Però des d'aquella finestra on ell estava, o d'aquella espai on ell estava, veia aquell mur. Dic, doncs, pues perfecte, li ha la fotografia del mur, molt texturitzat i d'algú, i com que sempre davant poso l'indret, doncs vaig posar la miranda, i la veritat també ha quedat molt, molt maca, no? I, grandement, és la visió real del que deia el Miquel en aquest moment, no? Podria seguir comentant altres imatges. Torno a dir que sigui algú que té ganes de veure les digitalitzades de moment, que pot anar a l'Instagram de l'espai de lliure creació Carme Malaret, físicament, ara en parlarem de l'espai, però última pregunta sobre totes aquestes fotografies, et van servir per distreure, potser, o per seguir creant des de casa, o, alhora, també per estar entretingut i connectat amb les persones? Mira, em van servir per totes aquestes tres coses i més. Primera, perquè em vaig disfrutar bastant, no? Sobretament, comunicant-me amb la gent, retrocar una fotografia, m'acatant-la, tornant... Aquesta comunicació em va distreure bastant. Que voldria aprofitar, ara, abans que se m'oblidi, i donar mil gràcies a l'Olga Álvarez, que és la que porta la comunicació de l'espai Carme Malaret, que és la que va penjar tots aquests postals a Instagram, perquè vam fer un equip fantàstic. I, pobre Olga, ens vam tindre que adaptem-se a totes les necessitats de la gent, perquè tothom deia, home, jo el que vull és tenir la... Aviam si la pengen abans a la meva d'Instagram, que la donem a l'altra, i vam anar capejant-ho tot el temporal per aquí. O sigui, que, Olga, moltíssimes gràcies, m'estàs escoltant. I després, també voldria agrair molt, a Jaume Matallana, el meu company, que és el que estava costat meu, confinats a casa meva, i també em suportava totes les feines i tota la feinada, i tot els mails i les llits que tenia que fer. I, de veritat, estic molt agraït i ha estat possible, gràcies a ell i a Olga, com a pilars fonamentals, la resolució d'aquest projecte. Entenc que va ser una feina... És a dir, era una feina, un projecte, podríem dir, que va surgir, però tot i que li ha sigut dedicat moltes hores, li heu dedicat moltes hores, ha estat agraït, entenc. Almenys des del teu punt de vista, ha estat, no sé si la paraula és divertit, però almenys agraït o a l'hora de dedicar-hi temps, no et feia tant de mal, potser. Exacte, no, i també podem utilitzar la paraula divertit, que no passa res. Divertit, i després, a posteriori, m'han fet reflexionar molt. Amb molts aspectes, quasi, com sociològics, no? És a dir, com la gent t'ensenya... O sigui, com la gent ensenya el que volia ensenyar, com canviaven o posaven la cenografia perquè fos ben retratada, aquests aspectes, fins i tot la vanitat de molta gent, una bona vanitat, no? De que, escolta'm, qui participa? Ah, si participa aquest, igual que participo jo. Escolta'm, la meva postal, ja l'han penjat a Instagram, però l'han posat a concepte d'un altre camí de missatges, aquests aspectes, més de la vanitat o més de la societat, m'han fet reflexionar positivament, eh? Però m'ha fet una seta de reflexions que t'hauríem agradat, d'indraves. I com... Trobo que potser és una manera per la qual, o a través de la qual ens podem expressar, avui en dia, en els temps que corren, doncs és una mica complicat fer certes activitats. Aquesta és una de les maneres per poder seguir creant, seguir expressant-nos i seguir-ho compartint amb altres persones, perquè ho veiem, en refereixo a xarxes socials, plataformes digitals, fer videotrucades... Hi ha art, també, aquí. Exacte. Sí, jo penso que els medis s'han d'utilitzar. S'han d'utilitzar per comunicar normal i d'una manera fins i tot laboral, però també ens han de servir per crear, no? Per poder expressar o utilitzar-los per fer aquest tipus d'accions que les trobo, ja et dic, molt interessants, no? Perquè d'alguna manera creem, des d'una perspectiva individual, però fet de compartir el fet de fer-ho públic, el fet de disuntar-ho amb altres visions, doncs ho trobo molt interessant, no? I això ens proporciona les xarxes socials, no? Aquesta immediatès, aquest veure què està passant a Corea o la visió d'un de Los Àngeles, a costat de la neva, que igual estiques plugges, doncs això trobo superinteressant, no? Aquesta immediatès i sobretot aquest aspecte més relacional, no? Doncs amb els altres. Fins i tot hi ha gent... Fins i tot hi ha gent que el fet de participar, doncs s'han comunicat i estan fent coses junts per puraigar, no? Allò, escolta'm, doncs mira, estic participant en allò, t'interessa tal, per cert, escolta'm, també no sé què, és a dir, són com nodus, que fan que les coses es morin, no? Secret com una nova comunitat o s'han establert nous vehicles? No ho sabrem, oi? Però en el moviment hi ha... hi ha aquestes com connexions, no? És el que trobo interessant. Per exemple, com passa aquest projecte que actualment està exposat a aquí a l'espai de la Carme, com passa a Budapest, doncs ve d'una connexió d'aquestes, no? I hem de parlar exacte. Hem de parlar, si més no, de l'exposició física. També estem parlant de la part digital on va néixer tot, i on es va crear, òbviament, però s'ha traslladat també, com ve deies, hem anunciat a l'espai físic, aquí s'enjusa l'espai de lliure creació Carme Valeret i a Budapest, també, on s'estan exposant de forma simultània. Si els ullents, si les persones que ens estan escoltant s'apropen a l'espai de lliure creació Carme Valeret, veuran que, literalment, i a la típica estanteria giratòria metàlica, no?, amb aquestes postals estils ovenir. Exacte, sí, sí. Quina és la idea, o qui és el que t'agradaria tu, Quim, que la gent pensés, refaccionés o amb quin missatge se n'anés, si entra a l'espai i dona una volta i es troba aquestes postals? O què creus que s'imaginaran? Exacte, mira, per un cantor volia trencar la idea d'obra d'art, no?, aquesta mena d'objecte, una mica complicat d'entendre, o fins i tot, quasi serà immuniós, no?, que representa, a vegades, un obra d'art o una creació, no?, són fotografies fetes per creadors, i la visió, és una visió neta, i convertirà en postal i que no deixés un souvenir. És a dir, per tant, la manera d'exposar-les vaig pensar que la manera millor és amb el típic postalero giratori de les botigues, d'aquestes souvenirs que jo visc al centre de Barcelona, i n'hi ha 50.000. Ha estat llenimants de paelles o coses d'aquestes, no? Em feia molta gràcia aquesta idea de posar el postalella, que fos giratori, i que la gent, prèvia posar-se el gel hidroalcohòlic, doncs podés anar veient, remenant, descobrint aquestes visions, aquestes postals, no? Més el nom Rums, ho he sabut bé fa molts anys que vaig estar a Londres, i vaig estar amb un hotel, amb un cutre hotel d'aquells molt barats, i me'n recordo que hi havia, com dues tarifes, una que era Rums, que era molt barata, i després et posava Rums, ho he sabut, que eren les vistes dels hotels que tenien una vista. Potser la vista no era davant del Tàmesis, però tenia una vista determinada que podies dir... Escolta'm, mira, estic a Londres, no? I aquesta idea de souvenir, d'hotel, de vista pràcticament de paisatge de souvenir, és el que he volgut reflectir amb l'exposició aquesta, la física, diguem. I es venen aquests souvenirs? Doncs hem dit que sí, perquè mira, amb una paret hem posat totes les postals enganxades, amb una impressió que vaig fer, vaig decidir posar-les, que era com un mosaic, també molt guapo, i que suposo que són 180 postals, i que són dos metres i mig, per quasi tres metres o quatre, d'amplada, no? I queda bastant xulo. Llavors, doncs anar veient les postals com si fos en un museu. I les mateixes postals estan posades en aquest postaler. I llavors hem de decidir, oi, doncs mira, si a la gent li encanta tal i igual, i em vol comprar una, dues o tres, doncs fantàstics. O un preu de més irrisori. Sembla que s'han de tres euros l'apostaleta, i com passen amb les botigues de souvenirs. Que acabes comprant el record barató del teu guiaig a París. Que acabes comprant l'Iman de la Torrifiel, o l'apostaleta de la Notre Dame, jo què sé. A mi era la gràcia d'exposar-ho d'aquesta manera, no? Igual, també s'apropa les pròpies persones per fer les fotografies per adquirir les seves pròpies, no? O d'altres, dels companys o altres persones. Exacte. Hi ha una certa vanitat d'adquirir la pròpia, però després hi ha... Doncs mira, compraré la del Pepito, compraré la del Juanito, o compraré aquesta, que surta al poble de no sé qui, no? I dir que, doncs mira. O sigui, que també la gent, d'alguna manera, adquireix el que vol. I això, com, pràcticament, com si fos un souvenir shop, no? Clar. I aquesta inauguració, rums de viu, es va inaugurar. De fet, la vas inaugurar, aquest passat dissabte, en una presentació, podíem dir, en temps de Covid, amb mascaretes, amb distància. I, de fet, també, la part tecnològica, la part de xarxes socials. També va ser-hi present perquè heu fet un vídeo, que, després, les persones que no hi havien anat potser, també podien veure aquesta presentació. Podríem dir, en estriming. En estriming, i també tinc que dir, gràcies a Irene Formand, que ens va... És la nostra càmera, diguem, que, en un moment determinat, i d'una manera molt altruista va dir, vinga, ho filmo, i si es podrà veure, no? Però, clar, desultadament, i en moments com els que estem visquem, doncs això no es pot plantejar una inauguració entre cometes multitudinària, o amb molta gent, no? Fa anar molt en compte. Nosaltres, a més, vam fer tot el protocol, de firma, o sigui, de apuntar els noms de les persones que havien entraven a l'exposició, hidrugel, poca gent, distància... Doncs, bé, es fa a l'exposició, però potser ens falta aquesta distància més humana, no? A qui la distància que teníem abans? De moment, doncs, via streaming, o via la càmera de Irene Formen, en un moment, doncs, ens la pot enviar a tot arreu, no? De fet, després, molta gent, que no sabia si vindrien o no vindrien, en deien directament, no, ja hi heu vist, eh? Vull dir que no cal que vingui. Tampoc és això, no? Una cosa és que vegi la inauguració, i l'altra... No cal que deixis de venir, no?Exacte, costa trígicament. Trígicament, per veure l'expo i per veure senyors, que tampoc passa res, no? Potser és una excusa bastant... O l'excusa per fer una excusa xula, no? I tant, això segur. Quim, per anar a acabar, explica'ns una mica el teu lligam amb l'espai de lliure de creació, perquè si algú també que es posa a investigar imatges del perfil d'Instagram de l'espai, veurà que has estat present, per exemple, en inauguracions com la de la Janira, de l'exposició Neckhead. Que, de fet, va passar també per aquí pel programa Ajuntament amb la Carme Malaret, farà ja unes quantes setmanes, mesos, podríem dir. I és l'exposició que va quedar confinada, podríem dir, perquè va ser gairebé l'última, i va quedar a la parador, gairebé fins al juliol, o més tard. La Janira, a part de, diguem, de la situació del trauma de inaugurar en aquell moment, la part positiva de ser que va quedar a l'exposició, que crec que és l'expó que ha tingut més durada, perquè és el bon grapat de mesos amb les peces de la Janira, primer terme, que ens alegrava tots els que caminàvem per allà, a bona vista, ens alegrava una mica la vista. El meu lligam amb l'espai de la Carme Malaret, mira, vam començar fa bastants anys, com set anys així, d'entrar en el que era el taller de la Carme, un taller de ceràmica, amb un espai que la Carme generosament el va obrir a diferents creadors o diferents àmbits, i a partir d'aquí, doncs, ens vam anar involucrant, em va involucrar jo, l'Àlvar Galveret, l'Àlvar Beringut, l'Àlvar Malaret, la Teresa Ferró, la Matisa Janira, un grapat de gent, un petit equip, amb la voluntat de fer coses, fer coses experimentals, de no transformar aquell espai com si fos una galeria comercial, sinó investigar amb l'art, amb el pensament, amb la ciència, utilitzar aquell espai per donar conèixer un grapat de coses. I portem pràcticament això, set anys fent coses, des de projecte parador, un altre projecte que és el projecte custòdia, que és unes obres d'art que recorren el poble de casa en casa, a petites mostres express, o sigui, petites... això, inauguracions de creadors que ensenyen des de escultura, pintura, art conceptual, petites conferències o xerrades sobre ciència, un grapat de projectes. Si hi ha algú que ens està escoltant i, per exemple, no ha estat mai a l'espai de lliure creació Carme Malaret, tal com diu el nom, es pot deduir, el que es pot trobar, però amb dos, tres o quatre adjectius, com definiries aquest espai? Fa set anys que tens aquest vincle i que és gairebé part de casa teva, podríem dir? Sí, mira, és això, és un espai lliure amb el sentit de que... ens agradaria que s'hi expressés el que es vulgués, sense paràmetres de coses comercials, sense cap mena de lligament o de censura. També és un espai que voldríem també, que ho hem aconseguit moltes vegades, que es transformés en una mena de laboratori, on començar a veure certes coses que potser... amb una galeria a l'ús normal i corrent no es podrien fer. Coses, potser, que s'estan fent, que no s'estan acabant, o processos, o processos creatius, aquestes coses, doncs podria resultar molt... bueno, podria resultar... És molt engrescant, en aquest sentit. I abans d'acabar també voldria dir molt ràpidament que l'Escolície de Budapest, que va sortir també d'una manera molt casual, i voldria agrair els comissaris de Budapest, amb una comissària que es diu Silvia Ziguetti, i una comissària que es diu Tamás Radati, al fet de poder portar aquesta exposició, o aquest projecte de Budapest, que en aquests moments està el museu Quicelli, i, de fet, aquesta relació entre Sant Just i Budapest, mitjançant unes postals, doncs no deixa ser un tema bastant curiós. Doncs sí, precisament anà a preguntar com va sorgir, o quina va ser la tonant que va fer que aquesta exposició se n'anés cap a Budapest, també. Doncs mira, també va ser amb aquesta mena de casualitat. Aquest boc d'orelles començó a enviar les postals, començó a rebre les respostes, i va anar a parar amb aquests comissaris, comissaris que treballen sobre temes d'art i disseny, fronteres en aquest sentit, que jo es conec indirectament perquè havíem estudiat junts a l'any de la Maria Castanya, però havíem coincidit molt poc. Rebles, postals corresponents de Budapest, de la Silvia, com del Tamás, i repèiem, em diuen... Escolta'm, ells estan preparant en aquell moment un festival, un festival que es diu Design Without Borders, un dissenyó sin fronteres, a Budapest. A més, en uns temps molt complicats, perquè a part del Covid, en aquests moments d'ongria, políticament, hi ha com una reflexió de mica curiosa, i em diuen, escolta'm, ens encanta el projecte, què tal si l'exposem? Vaig dir, vos escoltem, doncs sí, jo sóc fàcil de convencer, i vaig dir, doncs sí, encantat de la vida. Vaig imprimir les postals, anem plastificades i tot, que queden molt bé, que queden postal, postal, i res, cap a Correus i cap a Budapest, i el passat 10 d'octubre, si n'obreva el museu juntament amb altres projectes, el festival aquest, no? Per cert, un dels projectes que s'hi inaugura també Budapest és un projecte d'una San Justenca, la Laura Varingo, que també ha entrat per la dintre, no? Un projecte molt solú. Que, de fet, Laura Varingo també ha estat exposant, de fet, està encara exposat aquí al celler de Can Ginestar, a Living Room, una... Exacte. Aquesta mostra col·lectiva, no? Sí. Una exposició que, des del meu bon de vista, recomano, però moltíssim, una exposició magnífica. I, a més, jo no he estat massa al costat de tot aquest projecte, però a la carrera hi ha hagut molts mesos de treball i una visió molt contemporània i molt moderna de la creació. Són tres creadores, la Doroté Elfrim, que és alemanya fotògrafa mòbil com a San Just, la Montsevaqués, que és una pintora magnífica, i la Laura Varingo. S'han juntat les tres, s'han deixat els egos aparcaus, i les corones aparcades que mosquen els tenim, i han elaborat una sèrie de peces molt, molt, molt interessants. Si veniu a veure les postals a l'espai Carme Melanet, poden fer un doblete i un doble. I, a constants, a Can Ginestar i a veure l'exposició Living Room. I tant, més d'un any van estar treballant la Laura, la Doroté i la Montse en aquest projecte, que, com deia, no és gaire bé una mostra col·lectiva, sinó que partés d'aquesta premissa a construir un llenguatge, però des de les individualitats, un fet que les tres destacaven, també no fa massa, que hi ha una entrevista a ràdio d'Esvern. I, Quim, ara sí, per anar acabant, una pregunta que diràs, no hi pensem en això, però crec que està sobre la taula i hem de pensar si hi ha un segon confinament, si hi ha properament ningú desitja, obviament, però si hi ha una segona onada a la qual ens hem de quedar a casa, ja has pensat en poder desenvolupar un altre mostre, projecte, o posar-hi un nom que vulguis, però ja has pensat en una segona vegada, en això? Home, són oportunitats d'avidentment no es poden repetir les idees, perquè penso que cada idea és fruit d'una seva constància tan temporal com mental en un moment determinat, i repetir i fer segona part d'això no li veig massa el sentit. Però sí que aquestes situacions d'aïllament i de possible connexió només a través d'internet ens obrarà la possibilitat de generar projectes que poden ser molt interessants des d'això, des de projectes relacionats amb la creació i fotografia, perquè no, amb escrits o amb altres tècniques, que puguem fer projectes participatius, trobo molt interessant, perquè ens ajuda a fer alguna manera xarxa i relacionant-se, i a intercanviar idees i sensacions, que tenim en processos tan complicats com el que vivim ara. Almenys que no deixem de tenir aquesta part creativa, o almenys ha de desenvolupar-la tot i que estiguem confinats a casa, o tot i que les circumstàncies no siguin agradables per ningú, com és la situació ara. I com ve deies que vinguin a veure aquesta exposició, tenen temps també fins al 4 de desembre, l'espai de lliure creació Carme Malret, i hi ha de pas que vagin cap al celler a veure aquesta exposició, aquesta exposició Living Room. Kim, moltes gràcies per atendre'ns aquesta tarda, i per dedicar-nos a aquesta estoneta, que hem entrat i viatjat amb aquestes 180 postals, gràcies a tu. Així que també hi ha una abraçada des d'aquí, des de Ràdio d'Esvern, i esperem saber més novetats teves. Molt bé, Mireia, i agrair-te profundament a cada onguís a conèixer, amb Ràdio d'Esvern, aquestes iniciatives, no? Això li haurem d'agrair la Carme Malret, també. Exacte, també. I, sobretot, poder-lo anar a conèixer a poble, que la gent, d'alguna manera, que potser no s'entén pels canals normals, doncs és recolzar la cultura i l'art és sempre superinteressant, no? I des de Ràdio d'Esvern, sempre hem sentit una miqueta que et recolza bé, no? Així que, Mireia, t'ho han d'agrair. Home, això és una ràdio... Això és una plaça, sempre dic que aquí passa tothom i pot dir la seva, per tant, aquí sempre t'hi aneu, les portes obertes. Una abraçada química, vagi tot molt bé. Molt bé, Mireia, moltes gràcies a tu.Adéu. -♪ What if my body's been a mess and I've messed your ginger hair and the way you like to dress. -♪ Want to come on over, stop making a fool out of me? Why don't you come on over Valoran? Valoran Valoran Valoran Valoran Valoran Valoran I you shopping anywhere, change the color of your hair, are you busy? And did you have to pay that fine, you were dodging all the time, are you so dizzy? Since I've come home, well my body's been messed, and I've missed your ginger hair, and the way you like the dress. Won't you come and over, stop making a fool out of me? Why don't you come on over, Valerie? Valerie? Valerie? Valerie? I you shopping anywhere, change the color of your hair, are you busy? Since I've come home, well my body's been messed, and I've missed your ginger hair, why don't you come on over, Valerie? Valerie? Valerie? Valerie? Valerie? Valerie? Valerie?