Emocions: La por - 02/11/2020

I un vespre a més, som aquí amb vosaltres, seguim a ràdio d'Esvern, dos quarts d'avui tampoc del vespre a moment, per obrir el micròfon a la Paula Foll, que la tenim amb nosaltres. Paula, bona tarda, bon vespre. Bon vespre, Mireia. Bon vespre, com estem? Bé, carregant en piles carregades. Això és bo, això és bo. És bo i necessari per aquests temps. Paula, ens tornem a trobar un dilluns d'aquesta hora, dos quarts d'avui, per alguns dels ullents que ja ens han escoltat, bé, ja s'imaginaran del que parlarem, no? Per aquells que igual estan sintonits d'anar o estan escoltant el podcast també per ubicar-los una mica. Tenim aquí aquest psicòloga, coach teleològica, i podríem dir que acompanyes a alliberar aquest poder per ser el teu propi creador de la teva vida. La setmana passada vam parlar de la incertesa, una sensació, una emoció que crec que ens toca tots en els temps que corren, i avui parlarem de la por, ens centrarem en la por, que també toca molt. Tu tens por, jo tinc por moltes coses. I tant, i qui digui que no és mentida. Mentida o no la vol sentir. La por és una emoció que és com a humans, és una de les més claus. És com un animal, no? És que gràcies a la por nosaltres ens sobreviscut, ara som aquí, gràcies també a que ens sobreviscut aquelles personetes que estaven abans de nosaltres, i han fet prona perills. Vull dir que també la por t'endima a tenir por de la por, i la por és una emoció que és la nostra gran aliada també. Sí? Sí. L'hem de veure així? Sí, tant. Pensa que la por, la funció que fa és super santa, ens protegeix dels perills. Ara, què passa que hi ha molts perills que no acaben de ser del tot reals, que són imaginaris, i anem amb protecció constant, quan potser no és del tot útil. Llavors, jo consulta, treballo molt des d'aquí, d'anem a veure quina funció fa la por en aquests moments, i si és útil que t'estigui protegint, quan potser... No fa falta. Ara bé, amb tot el tema que estem vivint, doncs també ens porta a protegir-nos amb les mesures adequades, etcètera, etcètera. És sa, perquè, evidentment, hi ha un perill real, és que no... clar que se'n té por, i tant. I no tenir por a la por, això com a gestiona, perquè la por et ve, no dic la por a l'obscuritat, sinó en aquest cas la por a tots els encontreixements que ens poden venir, o la por que un familiar li passi a algú, que mori per la Covid, etcètera, com no tenir-li por a la por, perquè és una emoció agradable, no és. Ho dic, parlant en plata. Sí, i li has posat la paraula justa, perquè, en quant a sensació, és desagradable, és cert, és... i aquí hi ha moltíssimes maneres de sentir-les, i cadascú té la seva experiència de sentir por, en el meu cas, més que una funció activadora com molts, no, com s'acostuma a pensar en relació a la por. A mi és com, a vegades, com una electricitat, una cosa que sents dins, molt, molt, molt, molt intens, i com perdre la por, a la por primer reconeixent que tinc por a sentir por. El donar-se a compte és el primer pas, perquè si no som conscients d'això, no ens obrirem a sentir-la al contrari, la rebutjarem, fugirem d'ella, o sigui, estarem fent el mateix que té tendència a fer la por, que és adeu, evasió, evasió, evasió, però, a l'hora, és el que estem fent, fugint de la por, quan és nostra la por, és una emoció que està dins nostre. Llavors, la invitació sempre és a sentir-la, i relativitzar-la de, evidentment, si sents por, i què passa? Quin és el problema, a l'hora de sentir por? Aquí està el kit de la qüestió, que moltes vegades el que ens impedeix, obrir-nos a sentir realment l'emoció és tot allò que jo estic creient sobre l'emoció, tot allò que em pot passar si l'experimento sense saber-ho, sense saber-ho. El que també et pot passar si entres dins d'aquesta emoció, de la por, sense saber què et passarà, o què et pot passar si realment dius, vinga, vaig a navegar cap a aquesta por. Exacte, és que crec tot allò que em pot passar. Llavors, la invitació sempre és a fer-nos amiga de la por, perquè si ens fem amiga, podem extraure moltíssima informació, com per exemple això, de preguntar-nos de quins perills ens està informant si són reals o no són reals, i què fem amb aquesta informació? L'altre dia, precisament, passava per aquí per Radio d'Esvern, a una cico pedagoga, a l'Elena, parlava d'una videoconferència que faran, si no, si no, vaig malencaminar del 5 de novembre, aquest dijous, és un tema organitzat per les ampes de diferents escoles d'aquest senjús, aquest poble, i un dels temes que va comentar, era les conseqüències, podíem dir, d'aquesta por, és a dir, com nosaltres percebem, o com sentim les conseqüències de la por, o no sé si la paraula es conseqüència era, m'ho corregiràs, quedar-se paralitzat, fugir, que també comentaves, i hi havia una tercera que ara mateix no recordo, però bàsicament em van focar o la fugida, per evitar, com veies, passar-ho, o la paral·lis, i és a dir, quan tens por, deixes l'espai creatiu que pots tenir dins el teu cap, queda paralitzat, és com si es congelés, quan deixem que les emocions ens governin, és quan hi ha risc de capaçir això, a veure, quan allivarem el nostre poder real, de qui som nosaltres, que és una de les funcions que faig en l'acompanyament, sempre és a prendre decisió més allà de l'emoció, és a dir, el problema no és la por mai, mai, el tema està enganxar-nos en ella, i fixa't que som nosaltres qui ens enganxem, en base als pensaments, llavors, quan reconeixem que nosaltres no som l'emoció por i que l'emoció por no té el poder de invadir-nos, si reconeixem el nostre poder, que una cosa és l'emoció por, i tot allò que m'està fent sentir, i l'altra cosa és jo, i que tinc decisió en la por, si reconec aquest poder, i el com sempre és en el punt en què cadascú es trobi. Si alguna persona s'ha vist o s'ha sentit paralitzat per la por, benvingut, perquè pot utilitzar aquesta experiència que he viscut en relació a la por, per obrir-se, que jo potser no he decidit en aquest moment, sinó que he deixat que la por decidís en base a mi. Ok, doncs que comença, a partir d'aquí, la búsqueda interna, i el fet de trobar les pròpies respostes, d'aquesta manera és quan anem encaminant-nos cap al cap aquí no som nosaltres i què fem davant la por que decidim fer. A cap aquí som nosaltres, tot i que aquesta emoció forma part de, no, és com necessària, no, que quedem al principi, gràcies a que, en fi, els nostres avantpassats tenien por, no, desenvolupaven certes certs mecanismes que els han ajudat a estar aquí, i nosaltres ara ho vivim, i també ens ajuden, que no vol dir que aquesta por ens hagi de posar una cuirassa i fer de rebot de tot el que entri, no, sinó com que dius, entrar i submergir-te en que hi ha de cert d'aquesta por i que vols tu que sigui cert d'això que està sentint, que és el que comentaves ara. Exacte, agafar la protecció que ens ve a informar, la pos sempre... Això és informativa. És informativa, totes les emocions, totes les emocions són com una campaneta, que quan la sentim corporalment, és com, aturem-nos, venen a dir algo, venen a dir algo, exacte, són amigues, venen a informar, això no ho sabem, perquè creiem que algú passa ja només pel fet que estic sentint desagradable, és, bueno, estar sentint desagradable, agafar. Pare, i primer sent, primer sent, i no fugis, perquè sàpies que un cop tatures a sentir, pots començar a endinsar-te dins teu i experimentar que en el fons no passa res per sentir aquesta emoció, que si la deixes passar és com una campaneta, o sigui, va baixant d'intensitat, a mesura que et vas obrint a sentir a sentir, sense posar-hi gairebé, perquè al principi potser és més complicat, llavors d'aquesta manera, quan ens obrim a sentir, podem realment pensar de, ostres, quina informació m'està donant, ara mateix estic en perill, o és alguna cosa imaginària que està passant. I normalment la majoria de por són infundades en aquest moment, o sigui, ara estem tu i jo, imagina't que ara ens ve la por, ostres, la possibilitat de que algun ser estimat, doncs, malaltesi, és una possibilitat, com pot haver-hi una altra possibilitat de que no sigui així. Quina és el perill, quan jo m'enganxo a creure com si fos cert que, ah, i sí, i sí, no? Ja ho estic portant ara mateix com si fos la realitat, és com m'estic enganxant a ella. El problema no és la por a sentir que ha passi alguna cosa amb algun ser estimat, no és el problema, perquè si jo m'obris a sentir això i ho veies com una possibilitat de pensament, diria, vale, okey, puc deixar anar aquest pensament perquè poden haver-hi altres possibilitats. El problema és quan crec que la única realitat de possibilitat és aquella, i la porto en ara, perquè ara la realitat és que no està passant si tenim la gran sort i som tan afortunades de viure-ho des d'aquí, des de no tenir cap ser estimat com està passant malament. Aquesta és la realitat, i des d'aquí podem treballar, no des del futur. Ara, què passa? Un exercici que jo normalment utilitzo molt és aquest desenganxar-nos de l'emoció. Veureu com, o bé, si fos una pel·lícula que tu projectes un projecte i el tens davant i comences a veure totes les imatges que et van passant, perquè, a més, és com un somport de tot. És molt ràpid, també, l'afor. És molt ràpidíssima. T'accelera molt ràpid. És aquesta campana que dibuixaves una mica. Puges molt ràpid. Puges, és busco, protecció, protecció, protecció, però si tu ets capaç d'anar en aquesta activació, parar, i dir, ostres, vaig a imaginar-me tota la vida complicada. Sí, sempre realista. Que si ens estan escoltant dins, sí, jo m'hi poso, però és que no me'n surto. No és cosa de dir, vinga, ara sí, vinga, ja. No és un entrenament. Jo sempre dic, nosaltres som els... hauríem de ser, i ho poso com així, entre copetes d'obligació, entrenadors. Emocionals i mentals, si som els nostres propis entrenadors i cadascú, és amb base a la seva experiència. Hi ha qui potser amb l'emoció por o no li costa tant, hi ha qui potser esperalitza més. Fantàstic, és igual. El cas és que tinguis la decisió d'aturar-te i fer aquest exercici. Llavors, comences a veure totes les imatges que se't van passant com si fos un projector, i comences a recrear-te en quin títol li posaria jo en aquesta pel·lícula, quin gènere tindria, no? Jo, qui seria en relació a tots els altres, aquestes imatges? Llavors, ostres, veig que de dir, clar, jo estic construint aquesta pel·lícula, a mi, i ara està passant, ara jo decidiria per mi, ara, en aquests moments que aquesta pel·lícula fos la meva vida, en aquests moments, potser, no? O ve un altre exercici, sí que és escriure, jo recomano molt, escriure en paparets, la congrésia de quina és la por, perquè aquesta és una altra. Ja sento por, posar-ho en pareules, eh? Clar, concretem, vale, por aquí, per exemple, posa a pareula el que li tens por o el que tu t'està remetent, aquella por, el que tens por. Por acá, un S a l'estimat, una altra, por acá, no sé, pateixis tan sola, por acá, em quedis sense fons d'ingressos, por acá, vale, anem a concretar les pospos, anem a concretar-les, perquè quan les concretem també es redueixen, la por també és una emoció que t'endeja generalitzar-ho a saco i de veure-ho com un perill, brutal, catastrofe mundial, anem a concretar, i si es pot posar just davant, millor. Llavors, d'aquesta manera veus la distància entre el jo i la por. Ah, vale, que està... No és que estigui fora, perquè les sento jo dins meu, però sí que és una construcció mental molts cops, llavors, d'aquesta manera és com... Ai, clar, és que no sóc la por, i aquí comença també el fet de dir, eh, doncs potser sí que és més fàcil parar en el moment que jo identifico que el que sento no sóc jo, potser és més fàcil, però és en la pràctica també que es va veient. I si fugim? És a dir, si et dona per fugir, perquè podríem dir que és la manera més fàcil d'evitar-la. Doncs fugiràs fins que hi hagi una experiència a la teva vida que et posi entre l'espai i la paret i et tingui a ensenyar que la por s'afronta, perquè contra més fem cas al fugir, més poder-li donem a la por i més li estem dient que som vulnerables i no tenim la confiança per nosaltres mateixos per generar els propis recursos i, eh, va, anem a confiar. Anem a afrontar aquesta por, realment la por s'afronta, generalment quan ens fa un inici d'alguna cosa, sortim una mica també del món Covid, que també n'hi ha bé, i normalitzem la por, no? De dir, comença una feina nova, o un inici, tenies, eh, d'una relació de parella el que estigui, un inici. Clar, els inicis també fan por i és normal, perquè si no has viscut mai una situació, d'acord, doncs, què fas? Tens dues opcions, o bé, t'enganxes a la por i li dones bombo, llavors fugeixes, fugeixes, i per patures allò, temps, temps, temps, fins que afrontes, o bé que dius, vaig a fer-ho, tot i la por. I aquí està la valentia, no és no sentir por, és... vaig a afrontar-la. Perquè fugir és donar-li més espai, entenc, és deixar-li créixer gairebé, dins teu, no? Totalment, totalment, totalment. Si és contraproduent, en el moment no ho serà perquè tu et dones la sensació que no estàs patint, evidentment, no estàs patint aquella por, no?, perquè estàs fugint, s'atactiva el fe o s'atactiva certes coses, però a la llarga, si no ho has atès, encara pot ser pitjor, pitjor o el mateix, però que en algun moment haurà de sortir. I el perill que, contra més tardem a afrontar una por, més por ens fa, i més difícil ens resulta afrontar-la. Es va mossegar en la cua tot el rato, i la por és molt cíclica en aquest sentit. Llavors, si podem ser conscients d'aquest mecanisme i aturar, sé que sento por, sent que m'ha acompanyat d'algun pensament que aquest és un altre, i jo treballo per una banda, des de la part emocional, per fer-nos amiga de la por i perdre la por a sentir, i per l'altra banda, en tot el món, de les interpretacions, que és el que també ens enganxen a les por. Llavors, si podem ser conscients de par-ho, aturo en algun moment, en el que sento confiat de vinga, va, vaig a fer-ho tot i la por, fantàstic, perquè llavors estàs decidint per tu, i no fas que la por decideixi per tu. I aquí està el poder i el joc. I t'hi trobes molt actualment en persones que coneixen a tu, no sé si en concret, però un dels temes és, doncs això, la por, sentir aquesta sensació, que els toca massa i no saben com gestionar-ho. Hi ha gent que t'ho demana, hi ha persones que en la consulta hi volen treballar-ho, és que, de fet, jo diria que... és que m'atreveria a dir que en tots els processos, des de por a sentir la por, des de por a la tristesa, por a algun tipus d'inseguretats, ja siguin relacionals de mostrar-me autèntica amb altra gent, d'obrir-me a grups socials més grans, por a vincular-me emocionalment i sentir mal, tot acaba sent por. Però el xulo també és que si ens aventurem a descobrir-la, després sortim superreforçats d'aquesta por. O sigui, ens porta, d'alguna manera, la confiança. I la confiança, al fons, fons, fons, no deixa de ser un tocar l'amor que nosaltres som. Quan confiem en els nostres recursos i una possibilitat també és, hòstia, les manes d'un dels meus recursos sentim por, perquè la por, si l'utilitzo és, val, doncs, potser hi ha parts de mi que necessito confiar i que no ho estic fent, vinga, vaig aventurar-me. Llavors, això, cada cop ens porta més en contacte amb nosaltres i això és amor. Llavors, quan estem escollint més amor, més confiança, no donem espai a la por. És com que hem decidit per nosaltres. I aquí està el xulo. I suposo que és quan ho veus, és quan has guanyat aquesta confiança, quan et surt. Llavors ja pots mirar a la por, volem dir, cara a cara, no? I fer-la del tamaix que hi és, que no és més gran que tu. Exacte. És tenir recursos per decidir més enllà de la por. I, ojo, que la por la sentirem tota la nostra vida. I l'objectiu no és no sentir por per fer alguna cosa o per deixar de fer-la, sinó és tenir decisió. Coneixem tant, tant, tant, tant, tant, que puc sentir-me en por i no passa res. I fer-ho igual, deixar la mena en blanc, perquè conec qui sóc. Però el que passa és que ara, no és que tu o jo, o algun passient que et vingui, o alguna persona a tu comenti, dius que ara tinc una pinga de por, no? Crec que és algo, no sé si ha travit m'ha dit, universal, almenys global, no? Sí, sí. És una sensació més enllà d'agafar la Covid, doncs la sensació és això, com comptaves por per a la feina, por que algú li passi, algo. Llavors és com que s'ha activat a tothom, suposo que s'ha activat d'alguna manera. I no sé si això es contagia, evidentment no, però el fet de parlar amb algú i sentir que ho està passant malament, i que això té por no ingresar diners, i l'altra persona, xxx, i aquí sumar les cadenes que vulguis, no? Però ser una cosa tan genèrica, no sé si també és com la primera vegada, podríem dir que... passa, no? Una forma tan... tan... no homogènia, sinó a l'hora. Mira bé, tots a l'hora patint una, no? Sí, tenim una sensació, una emoció. Jo, per tot el temps, no agradable. Que aquesta experiència, o sigui, el que estem vivint ens posa de manifest que és experimentar la por en cadascú de nosaltres, i que el nostre objectiu, almenys el meu, eh, i les persones que acompanyo tracto de parlar sobre això, és, vale, vaig a conèixer qui és la Paula Santimpó, qui és el Pepito Santimpó, és a dir, però amb l'objectiu que és una part nostra i que està bé, traiem la utilitat, deixem de Santimpó, i d'aquesta manera podem fer guanyar la llumeta, que jo dic, no? Podem fer guanyar la confiança, podem fer guanyar l'amor a la valentia. Però, quan cadascú ha responsabilitza de la seva pròpia experiència, i aquí està el tema, tots en un major menó al grau estem experimentant algun tipus de por. Doncs està bé, evidentment, obrim-nos. Hi ha una frase que em volia comentar, la por és més injusta que la ràbia, que la ira. És injusta, en sí, la por, és a dir, per nosaltres, pregunto, o ho poso així una mica de manifest? Jo poso un qüestió, què té d'injust la por? O sigui, quina és l'injustícia? Quina és l'injustícia? Perquè la por, sense cap pensament darrere, la por és neutra, és una emoció, que si nosaltres no li otorguem cap carregat significatiu, simbòlic, cap pensament, cap creència al costat, la por és la por, i forma part de nosaltres. O sigui, no se'n s'ocudiria dir això de l'alegria, per exemple. De quin just és l'alegria? No mai. Ara, quin just és la por? Per què? I què té d'injust? De fet, què té d'ajusta a la por? És que jo aniria més a reflexionar per aquí, què té d'ajusta a la por? O sigui, quina és la por? En just a la fusta, el programa de Radius en Just dels Vernes, és que presentament la por, uau, el just és el perill, ens està informant, com ens està formant d'un perill, quina és l'injustícia? Per mi no n'hi ha. I no hi ha anatats per la por, és a dir, petits, infants, adults, grans, gent més gran. Tothom la sent igual, la pateix igual, i, diguéssim, li pot sortir la mateixa reacció davant la por, d'aquesta paral·ligi o aquesta fugida. Jo diria que d'aquí hem de tornar-nos una mica més humils i observar els petitons, que, de fet, un bé bé, tothom s'adona quan sent por, busca protecció de la seva mare, dels seus pares, de figures que té en aquell moment i ni s'amaga, simplement ho mostra de forma perfecta i autèntica. Què passa? Que anem creixent i ens anem creant una estructura mental, de tot allò que hem cregut sobre la por en base... O el que hem vist, o els missatges que ens han transmet, o les nostres pròpies vivencies, i acabem tenint un lío mental que ens allunya de sentir-la. I, en el fons, fons, fons, la invitació és... Podem ser, al suficientment, humils, com per obrir-nos a sentir aquesta por, com ho fa una dor. I sense capaç de res, buscar la protecció quan sigui necessària, evidentment, perquè la por busca això. Ara, sempre que sigui una protecció útil en el moment present, el problema és quan es torna a l'adaptativa. I contra més pensaments, generant, entorn la por, i més anem sentint notícies, i més anem veient amenaços, por, perills, escoltar un, escoltar l'altre, tot això ens va guallant, guallant, guallant, i si no ens arribem a conèixer, ens pot acabar paralitzant o bloquejant, etcètera. Doncs la invitació és no. La por és una emoció que, de ser sentida, seria com un nadó. La clau més ràdica en coneixes, auto-coneixes, que és un dels teus lema, també, quan tens pacients a consulta, o persones a consulta, l'auto-coneixement et dona unes certes eines, que fa ser capaç a gestionar el que estem parlant avui, per exemple. Total, perquè, mira, ara dient això, gràcies perquè al final, jo tinc com una baralla interna, una mica, de quan comunico, quan divulguo, parlo. Però al final tot el que parlo és una invitació que cadascú s'obri a experimentar-ho per ell mateix, perquè la meva experiència amb la por és una, la teva és una altra, i la de la veïda al costat és una altra. Vull dir, en funció del moment vital, en funció de mil coses. Llavors, estem parlant sobre alguna cosa per convidar les persones a que quan tingui l'oportunitat de campaneta estic sentint por, que parin i sentin, que parin i sentin, i vagin més enllà. Però al final és l'autoconeixement el que també ens permet no quedar-nos instal·lats en aquella por i veure-la com una emoció més. Perquè cadascú ho hem d'experimentar, el que sí, que si algú té alguna dificultat en concret i es veu com que necessita ajudar, tornem a la humilitat. Vaig a demanar un acompanyament de bé. Nosaltres, els psicòlegs, els coachs, som els primers que hem demanat i que, quan ho necessitem, recorrem. Perquè sabem que aquesta és la manera també de poder ajudar els altres, ajudant-nos a nosaltres mateixos. Doncs som humans. Aquesta teca el tema és cert que els psicòlegs, coachs... O sigui, aneu o consulteu sovint... En fi, ajuda d'altres professionals també, per tu pugué donar també l'ajuda a les persones que t'ho vén a demanar. Jo no sé els altres, perquè també hi ha qui viu la professió d'una manera o una altra. A mi m'agrada, i jo crec, o sigui, visc en quarencia amb que la meva professió no deixa de ser un autoconeixement i un viatge que em dura tota la vida. Per mi la màgia és això, no és de resoldre res, sinó d'entrar a l'ins nostre i conèixer l'essència. Llavors, jo, en el meu cas, sí. Perquè per mi això és d'entrar en quarencia, amb mi. Ens queden tres minuts, només Paula ha anat volant el temps com el passat dilluns. No sé si volies afegir alguna cosa per acabar, alguna frase motivadora. Mira, jo, el que sí que... De fet, he portat un llibre de Lluís Hay, és una dona que va, m'encanta, és una oradora, i el llibre es diu El poder de l'espejo. I precisament hi ha un capítol que parla de la por, i que ens ve a dir que el problema no és la por, sinó que comença a fer rem a ell. Hi ha una eina que jo utilitzo molt, a consulta, que ho podem utilitzar cada cop que sentim por. Li podem dir alguna cosa a la por. Llavors, ella, el que diu és primer, quina és la por, identifica-la, i posa, com en una noteta, desiva, enfronteu i mira-la. Llavors, reconeix la por i digue-li. Sé que la teva intenció és protegir-me. Valoro que vulguis ajudar-me. Gràcies, i ara et deixo marxar. T'allibero i estic en protecció. Llavors, és sentir aquestes paraules de debò i la força que es va experimentant. Llavors, després d'agafar la nota, et desdiva, trencar-la i tirar-la a la paperera. I això ve a convidar-nos, a no aferrar-nos a la por, sinó sentir-la, i donar-li gràcies. Estem acostumats a donar-li el rebutx o el marxar. No donem-li gràcies, però diem-li que no la comprem. De moment, a tu sí que et donem les gràcies, Paula, per haver portat avui una emoció aquí amb nosaltres, que hem convidat a seure'ns. La por, el pròxim milions, o un milions vinent, parlarem d'una altra de les emocions que potser un dia també ens costa més d'acceptar, d'entendre i de gestionar, i de la teva mà, doncs intentarem fer de la millor manera, convidar-los a seure, igual que fem amb tu aquí, que vagi bé, Paula. Moltes gràcies, Mireia. Adéu. Aprofito per dir que si algú té alguna consulta, alguna sugerència, el que sigui, que em poden trobar a les xarxes socials, sobretot a l'Infram, que és arrobacoachpaulafolk. O bé, que m'escriguin al mail, que és hola, a magarrobapaulafolk.com. Ja està, ja em callo. Ja sabrem trobar que Paula, que vagi molt bé. Gràcies, adéu.