Entrevista a Laura Jimenez, psicòloga - 12/11/2020

... Som a la segona hora del programa. La Laura Jiménez és psicòloga i ja va passar per aquí pel programa. Durant el desconfinament, diria que va ser com vam parlar amb ella. Ara, al cap d'uns mesos també, volem parlar amb ella per saber en quina situació ens trobem, tant com a societat, com a individus... I per això la saludem, que la tenim al telèfon. Laura, bona tarda. Hola, bona tarda, tothom. Bona tarda, ben tornada al programa. Ja tenia ganes d'escoltar-te de nou, aquí, entre qüetes, als micròfons. Encara que no tinguem el telèfon. Tu mateixa, avui al matí, no ens veiem entre qüetes aquesta tarda. Dic sí, perquè no podem fer res més gairebé en alguns aspectes i circumstàncies com, per exemple, una ràdio, no? És el que hi ha, no? És una de les frases d'aquests temps. És el que hi ha. És el que hi ha. Totalment, no? Com que ens hem acostumat molt a deixar de tenir aquest contacte físic, que és tan important, com a ser humans, però sí, ens adaptem, som resilients, i n'hem trobat els resvies, que també són necessàries, no? Però sí, sí. Parlem, si et sembla, d'un dels conceptes que, a través teu, vam descobrir aquesta fatiga pandèmica que, crec que, a l'OMS, va anomenar fa unes setmanes. No sé si serveix tant a psicòlegs i terepeutes enfocar aquesta situació de cara als seus pacients o també a les pròpies persones. Tot i que, clar, a nivell títol individual, una persona igual no entén ben bé a aquest concepte que pot englobar tristesa, por, apatia, cansament... Parlen una mica d'aquest nou concepte, d'aquesta fatiga pandèmica. A mi, per exemple, personalment m'ha ajudat molt el poder identificar, posar un nom, perquè sí que és cert que jo crec que tant els professionals de la salut com la societat ens en ara, estem arribant a aquesta segona onada molt més... El que deies tu, amb aquesta sensació de tristesa, de motivació, com no tenim ganes de res. Inclus, tens ganes de vincular amb els altres, però a la vegada te'n deixes de estar més a casa. O sigui, sí que està passant a algo que estem compartint bastant tots com a societat. Posar nom sempre ajuda, no? I crec que identificar que això existeix, que viuen que un 60% dels europeus ho estem patint, que és un percentatge molt, molt elevat, doncs jo crec que estic és important tenir-ho en compte. Un 60% dels europeus és molt alt, és una xifra molt alta. Si de 10 persones està patint, podríem dir que no és que sigui una malaltia en sí, perquè és un sac de sensacions, que tu en el teu cas com a psicòloga t'ajuda a entendre les persones que et venen a demanar ajuda. I com t'ho expliquen quan venen a demanar-te aconsell o a gestionar aquestes emocions? De quina manera t'ho expliquen? Senten més por o més incertesa, o se senten perduts, en general? Sí, a mi, a darrere de la pandèmia, sí que hi ha molt increment de persones que han demanat més ajuda, perquè hi ha com una falta de saber com és que t'ajuda a entendre de saber com gestionar emocionalment el nostre interior. Que ningú ens ha educat les emocions i de cop ens sentim bastant sobrepassats. El que nombraves, la sensació de la por és una sensació que ara està molt, molt al dia, molt present. Hi ha gent que encara que estem desconfinats, encara que hi ha moltes restriccions, però segueixen confinats, com aquesta por de sortir a l'exterior, com aquest virus que no podem veure, però que sentim i que està i que veiem totes les conseqüències, però és una amenaça no tangible. Llavors, això ara també fa molt disfressir, fa que molta gent senti que a casa estan segurs i per això no voler sortir, ja més agilament social, molta més soletat, i això també comporta més episodis depresius, tota aquesta sintomatologia s'està vivint molt i molta ansietat. M'està arribant moltíssima gent amb una ansietat molt elevada, amb atacs d'ansietat, és com si les emocions ens haguessin ara dominat, i abans les ignoràvem, crec que som una societat que no tenim els deures gaire ben fets, a nivell d'educació emocional i de cop ha estat com una bufetada a la cara, ha estat com massa per poder-ho integrar. Perquè suposo que això passa una mica quan creiem que la seguretat que teníem fins ara, que creiem segur, o com establert, dius, i m'has desfà, estrenca. Llavors és com si caiguéssim una mica els pilars per on caminàvem una mica per imaginar-nos la situació que vivim emocionalment. Totalment, totalment, perquè és una de les coses que també ens aporta com molta estabilitat, interiorment, aquests avis, el saber que tenim una rutina, si anem una mica als nens, que també ens ajuden a entendre, o no, com els nens els ajuden molt a aquesta rutina diària, els avis que els nens necessitem això, i s'han tetret tot. Sobretot persones, jo el que veig molt és que els seus recursos per regular-se interiorment, per regular-se emocionalment, per estar bé eren socials, que hi ha els amics, ser coses, o inclús l'esport, i de cop et treuen els recursos que han t'han ajudat a sentir aquesta sensació de seguretat. Més una amenaça constant de... i els meus clients els diuen que és com si visquéssim en un moment on estem rodatats de tot allà on, mirant-nos, parats, i clar, el nostre sistema nerviós està com tot el rato captant, amenaza, amenaza, però tampoc poden actuar ni fent re, i això el cap d'uns mesos és debutador, el sistema nerviós està molt desregulat, i comencem a tenir ja, sí, en Tomàs, de haver estat amb tanta tensió durant tant de temps, i sense poder fer res, també aquesta sensació de... jo no puc canviar la pandèmia, no puc canviar res de l'entorn. Això també crea molta incertesa i molt de neguit interna. Perquè la por que provoca exactament a nosaltres quan la sentim, què provoca o quines conseqüències ens provoca sentir-la? Clar, la por, primer, entendre com que és una emoció primària, vull dir, és una emoció amb la qual naixem i ens ajuda a complir l'objectiu, sobretot, de sobreviure, que és una emoció sana de viure. Vull dir, perquè a vegades, com tenim certes emocions en les quals són més desagradables i no les volem sentir, i hi ha altres que sí. És una emoció, ja et dic, com adaptativa, que no és ni positiva ni negativa, però sí que és cert que és desagradable, perquè, clar, molts cops podem tenir palpitacions o compresió al pit, mal de panxa, dificultat de respirar, pensaments rumiatius que es viuen, que són aquells que no puc parar de pensar sobre el mateix, o pensaments intrusius, que n'entra un pensament com si no el pogués controlar, que a nivell sintomàtic, on t'activa, i sobretot és l'emoció que ens prepara per les 3 Fs, que es diuen en anglès, que és el fight, fly or freeze, és la lucha, el salgo yendo o me congelo, que són les tres maneres que tenim com organismes per lluitar per qualsevol amenaça. Però, clar, a la llarga, si estem en por constant, el cos comença somatitzant, comença a incrementar aquests símptomes, és com si ens n'hi hagués dient, que estic aquí, que aquesta emoció està aquí, que no la pots ignorar. Clar, quina és, potser, la manera per la qual... o amb la qual ho enfocen els teus pacients o clients davant d'aquesta por? És a dir, que te'ls trobes més en situació de bloqueig, de fugida, i l'altra era... de lluita, que seria... Exacte, de combatre. O paral·licis, sí. Hi ha molta paral·licis, no?, perquè ara mateix no podem ni lluitar, no?, perquè no podem fer res, ni oir. Llavors, l'única opció que ens queda a vegades és com la paral·licis, i això està cada vegada més notant-se a nivell corporal, està molt present amb moltes persones, no? Però, sobretot, el que veig més és... tot això és com sense consciència, eh? Com jo arribo dient, arribo a consultar expressant que tinc ansietat, però no entenc per què. No puc entendre què m'està passant, no hi ha consciència del que sento, i el que treballem molt és això, no?, fer envincles, què passa al meu voltant, no?, per això parlar sobre la fatiga pandèmica també ajuda, però també entendre que en la situació que estem vivint ara, per a moltes persones se li estan reactivant traumes del passat, i, o sigui, ara vivim una situació on no sentim que tenim el control. Si tu ara teva vida en el passat, has viscut una situació on no has sentit control sobre el que passava, clar, et fa com un pont emocional i pot estar reactivant tota aquesta sintomatologia. Sí, que ara hi ha molt... retraumatització, que es diu, com que tornem a patir un trauma o s'estan activant símptomes que l'origen és més al passat, però amb la situació d'ara, se'n tornarà activant. Per si hi ha de per si fos complicada la pròpia situació, com per haver de tornar a enllaçar amb aquests traumes del passat, per si no és complicat, no?, però per això hi ha gent que ho viu molt diferent, hi ha gent que ho veiem l'altre cop, hi ha gent que a aquesta situació li va molt bé, li va dir que bé, estar-hi a casa, fantàstic, i en altres que ho estan vivint totalment el contrari. I també és per això quina història vital tenim, que llavors també se'ns estan reactivant... doncs, això de traumes del passat, que abans li diaven els recursos que veien de gent, que hi ha coses, no parar, no parar de treballar, i ara de cop estic a casa, a teletreball, la dificultat de concentració que també està passant, com que costa molt més, i a vegades també de cop m'he de confrontar amb el mirall de mi mateixa, i no puc distreure-me amb res més, i això em vedeix molt. I sí, que crec que per això també hi ha molta més gent que està consultant ara, psicòlegs. L'altre dia sentia una frase així, per casualitat, allò que vas conyant pel carrer i l'ascens al passar, sentia un pare que li deia el seu fill, sinó com era, sí, per molt que no vulguis fer-ho ara, la vida l'has de viure ara, no? Ja sé que potser el que menys et ve de gust ara és viure el moment, però és el que toca fer, i el nen és que no en vull fer això, no sé què li deia, i per molt que no ens agraeix viure el moment, la vida és això, com dient, és que per molt que no vulguis ho has de viure, no podem fugir d'això. Suposo que per això costa tant de gestionar aquestes emocions, perquè, en bona part, no ens agraden i volem fugir d'elles. Ah, sí, absolutament, no? És com a mi venen molts clients, que és com a d'hora, si us plau, treu mal ansietat, no, però... Si posa una jaqueta, no? Treu-me això de sobre, si, plau. Saca meló, ja està, no? M'ho treus i ja està, no? I, clar, en veritat, molts cops els dius, em dius, però com ho faig perquè això no em domini? Dic, clar, el difícil és això, validar l'emoció, a treballar-la, a acollir-la, i que molts cops no és agradable en el moment. Clar que no és agradable sentir por, o aquesta tristesa que tots, en algun moment, jo crec que d'aquesta pandèmia hem anat connectant, però dedicar moments d'això, demanar ajuda, parlar amb altres persones de com estic de manera real, que això també és molt important. Crec que no estem acostumats a mostrar-nos, des d'aquesta vulnerabilitat, des d'aquests llocs, que no ens sentim com segurs, però és molt sa, en un moment així de poder dir al teu entorn, i doncs m'estic sentint espantat, o amb no tu, molt sobrepassat, estic bastant trista, tu com estàs, i connectant des d'aquí, crec que ens pot ajudar molt, també, com a societat, per transformar-nos, per aprofitar el que està passant, per fer-ho diferent, viure el que hem de viure, i és així, i no podem tampoc parar la nostra vida durant aquest any, dos anys, i no sé quan, quan tornarà a tot, a més o menys, sé que una mica com el que coneixíem abans, per tant, hem d'anar transformant-nos i poder aprendre a viure-ho diferent. I potser servirà per això. Jo, no sé, tinc aquesta esperança, que ens serveixi, una mica, per... per mostrar-nos des d'un lloc de més vulnerabilitat, i no cal d'anar a pensar a cosa de fer i no parar la façana, de vegades, sí, sí. Podíem dir que és un dels punts, o de moment, és l'única veig positiu, d'aquesta situació, del fet de poder connectar amb aquestes emocions, que per, no sé, en fi, culturalment, o per haver-nos acostumat com a societat, no les mostrem habitualment, perquè no queda massa bé, quan el pregunten què te l'estàs dient, doncs no estic bé, doncs estic al pou, que s'ha acostumat i també no acostuma, sent una resposta, com dir-ho, habitual, quan hauria de ser normal i natural, normalitzar-ho almenys. Sobretot ara, sobretot perquè tothom, no sé, segurament, et deu entorn igual, o tothom que ens estigui escoltant, és que ara tothom, en algun moment, hem viscut algun moment, alguna situació en la qual hem connectat amb la societat, o por, o tristesa, no conec a cap ser humà, que no hagi reaccionat amb el que està passant en el seu entorn, per tant, perquè no mostrernos des d'aquesta realitat, i en veritat, quan ho faig, és com que ajuda moltíssim, perquè, si no, vaig construint com uns diques, amb unes parets, que, clar, interiorment, van acumulant, van acumulant el cos, comença a parlar molt més, la gent està somatitzant molt més, el que parlàvem de l'ansietat, pressions, palpitacions, mal de panxa, irritabilitat, no pudeu dormir, falta concentració, és com que el cos està enviant una senyal i hem de començar a prendre, a escoltar-les, i a dir, bé, que sí, em mostro des d'aquí, i jo, quan m'he anat mostrant molt més de la vida des d'aquest lloc, és molt maco, perquè llavors, si tu t'atreveixes a poder dir, doncs, mira, vull dir-ho, no t'ho vas tan trista, no t'ho enforces, és com si obrissis una porta, que l'altra persona que véns avant, també pot començar a mostrar-se des d'aquí, i en general, vinculem molt més, passen moments de connexió molt més real, que no s'hi dic, no, bé, tot bé, i tu, bé, bé, des del final no hi ha connexió, i tenim en el de connexió, per tant, perquè no fer-ho des d'aquest lloc, no? Estem de mirall, no?, entre nosaltres, en aquest aspecte, en el positiu i en el no positiu, també. Laura, vull parlar també del dol, perquè ja em van parlar fa uns mesos, diria que va ser en l'època del desconfinament, més o menys, a cap a abans de l'estiu, diguéssim, no sé en quin punt ens trobem ara, en vers aquestes persones que han perdut, o que, sí, que han perdut una persona estimada, també des dels teus ulls, com a psicòloga, a través d'aquestes teràpies, que imagino que algun ou altre, o un altre també li haurà tocat patir aquest dol, malauradament, per culpa de la Covid. Sí, hi ha moltes persones no t'acompanyant amb grups de dol, a persones que han viscut a la pèrdua, i ara ho dic perquè, a vegades, no sé si us passa, però com que anem escoltant números de persones que es moren, i ens dissociem una mica, ens separem una mica de la realitat, que en realitat aquesta persona, doncs, hi ha una família darrere, tot aquest procés. S'han estat processos de dol, que hi haurà per a mi com que s'enfada, a nivell de societat, però s'ha deshumanitzat molt, no s'ha pogut acompanyar gaire, molt d'aïllament, a la persona que està amb dol, quasi no hi ha hagut, aquest moment, del tenatori o de l'enterro on puc estar acompanyada de tot el meu entorn, perquè m'ajudi a regular-me, no és gens fàcil, i jo crec que seran dols molt més traumàtics que en un altre moment de vida per això, per aquest aïllament de les persones que han estat amb dol, i que encara ho estan i estaran. A nivell de societat, jo sento que seguim amb aquest dol, perquè no és aquest dol de la realitat, la pèrdua del que jo coneixia, i ara tot és incert, no sé com aniran davant, com canviaran, és com que s'han de trencar molt aquesta sensació nostra de seguretat, i l'hem perdut, i llavors hem d'anar com reconstruint-la, i anar veient com ho anem trobant. Sobretot ajudar, ajudar molt, el que ajuda molt, vull dir, és com anar mirant el que estic a puc controlar, el meu dia a dia, el com m'estructura el dia, anar fent cosetes perquè aquesta incertesa no ens mengin, però no gens fàcil, jo crec que és un moment molt difícil, i es nota la tristesa. Potser jo hi ha més sensibilitat, perquè tots els meus clients també en moquen això, però sí, hi ha una tristesa conjunta, que hem perdut moltes altres coses. L'altre dia estava tornant totes les entrades de concerts que havia d'anar o viatges, maneres que una part de la nostra identitat l'estem perdent, i això no és fàcil de gestionar si no hem gestionat dolts anteriors o si no ens sabem cuidar des d'aquí, des que podem validar, que pot ser frustrant, que em pot generar tristesa per perdre aquesta part. I és vàlid, és com anar integrant aquest dol col·lectiu que no estem acostumats a viure, que hi ha algú molt nou i que impacta. I també el de l'anticipatori, el que vindrà, aquesta part d'aquest futur insert que encara no sabeu, que hem perdut i que no sabem com anirà. I això, com a ser humans, també en genera molta quietud, molta incertesa, i això es nota. Volia parlar també del concepte de llibertat, perquè estem perdent, des del març, estem perdent moviments socials, que es veuen afectats, estan sent tallats, podem dir no voluntàriament perquè hi ha algú que vol fer-ho, sinó per la pròpia situació. Per tant, no ens podem enfadar gairebé amb ningú, si volem ens podem enfadar amb la generalitat, però tampoc no arribarem a cap lloc, amb qui sigui, amb l'estat que sigui. Però, que suposa això també per nosaltres, el fet de sentir-te, entre cometes, menys lliure, per no poder sortir de casa... Bé, a partir de les de la nit, o per no moure't, per no poder-te moure't del teu poble els caps de setmana, per no... etcètera, etcètera. Per no poder fer moltes coses a aquesta llibertat es veu troncada. I això, no sé si també provoca algun tipus d'emoció, o ràbia, o en genera alguna sensació vers, aquesta, podíem dir, manca de llibertat absoluta, com la teníem abans, òbviament. Clar, no és en la dictació de la resposta, no la tinc, però perquè, de nou, és una mica quin estil he tingut a nivell vital de com m'afroto la vida. Però sí que estic veient molt una part, com molt d'enfado, i que molta irritabilitat, que a la mínima la gent salta, perquè, de nou, jo ja no puc controlar la meva vida, jo no puc controlar tot el meu entorn, això em genera una frustració constant. Però hi ha gent que, a vegades d'aquest tipus d'emoció, més la ràbia, no la saben expressar cap a fora, i el que fan és que em va contraure un omnisme, en comptes de poder-me enfadar amb la genaditat, o en el món, el que faig és que vaig contra mi mateix, i això em genera com molta tristesa, perquè, si jo constantment m'estic matxacant, hi ha un punt que m'acabo deprimint. I altra gent que es viu des de por, la pèrdua de llibertat em genera molta por, perquè potser he tingut situacions de la meva vida, on he perdut la meva llibertat, en el passat, relacions tòxiques de parella, com a nen, viure en un ambient molt opresor, en el qual jo no sentia que tenia llibertat. Una mica de penet de l'estil que he tingut a la vida, pot generar emocions diferents, però les emocions estan, i estan sent molt intenses, cada vegada més. El que sí que es nota molt, com a fatiga pandèmica, també, el que sí que passa és d'això, com hi ha un punt que no tenim tantes ganes de cuidar-nos. Això està passant amb tantes persones, que és com va haver aquest boom, quan estava amb un confinament de certa gent, que em poso a cuidar-me, i faig molt d'espor, això, i ara el que sí que estic veient és com aquesta desgana, que, com aquest punt d'aguantar allà ja no ha seguit, i ara hi ha molta més gent com deixant de... de cuidar-se en aquest sentit contra la Covid. Llavors, com que perden el sentit, com que ja no té sentit res, és igual, si no puc solucionar-ho, no puc fer res per solucionar-ho, com que em més rindo, i notes comportaments de més risc cap a fora, que altres persones els genera molta irritabilitat. És com... És complicat d'anar veient tot el que comporta. Llavors, com que ara, a més, com posicions molt polaritzades, et dic, o molt d'enfalo, o molta submissió, és com o un o l'altre, depenent-me de cada escó. Però sí, recordar que potser no puc controlar el de fora, perquè no puc controlar una pandèmia, no puc controlar res d'això, però sí que puc anar controlant cosetes... A vegades poden ser mini-objectius. Tu em desganes sense fer res, no vull contactar amb ningú, posar-me un mini-objectiu, com pot ser... Bueno, parlo amb una amiga, encara que sigui 10 minuts, o surto a passejar i, com a mínim, com dongui l'aire, he d'anar reconectant amb la vida poquet a poquet, perquè aquest aïllament també genera molt de estrès i el cos no aguanta. No podem estar dos anys aïllats a casa. I, llavors, això hem d'anar cuidant aquesta part d'un mateix, de mini-objectius, que sí que puguin ser reals. Exacte, precisament per això. Aquesta crisi potser ens està fent adonar i ens fa adonar de la importància, això que comentes, de la importància de tendres, de no passar sensacions o emocions que ens poden venir, de fer cas, d'escoltar-les, perquè, si no, el que havia a la fi al final serà el mateix cos, el que ens dirà ara tens aquí una hèrnia, ara tens un bloqueig a l'esquena, o ara tens l'estómac destrossat, perquè no està gestionant, diguéssim, les emocions. Però realment, fàcil, fàcil, no és gaire bé parar anant acabant un consell, que podries donar a les persones que ens estan escoltant, que, òbviament, cada persona té el seu cab i el seu cab és un món, però un consell una mica gener i que pugui... Podríem dir animar, no?, sigui en la situació en què es trobi cada ullent, però que pugui ser una mica lentador, que pugui ajudar una mica aquesta gestió emocional, aquest gran nom de gestió emocional, que es diu molt, però potser s'aplica poc. S'aplica poc perquè no ens han ensenyat. Jo crec que ara, a les noves generacions, ara sí que hi ha una situació d'educació, no?, que comencen a fer-ho, però la majoria de la societat no ens han ensenyat a gestionar les emocions. Per mi, com a sobretot, com la paraula que em ve molt és aquesta autocompassió, que, a vegades, jo quan ho dic a la teràpia, és al principi en general, no, però no. No puc ser compasió a mi mateix, no?, però val contrari, no?, recordeu que ens tenim a nosaltres pel resta de la nostra vida, llavors hem de cuidar el cos que tenim, la ment, la salut mental, i ser com molt compassius. Arribem ara a mateixes gotats, ja. Hem portat molts mesos de lluita, s'entén i està bé, no passa res. Podem sentir-nos així i anar donant una mica de permissivitat, ens podem permetre sentir que, si hi ha un dia, una tarda que no puc, no passa res i també puc anar baixant, no?, però compartir-ho molt amb la resta, sobretot, a ningú molt de tothom, això, no?, de construir una mica aquesta idea de vulnerabilitat, per mi implica molta fortalesa, compartir com et sents de manera real, i aquest permetre'ns sentir, aquest compartir amb els altres, ajudarà molt més a tenir aquests objectius a cor plaç, que ens ajudin a cuidar-nos, a aquesta autostima pròpia. Si un no ho pot fer sol, a vegades, per dir amb una altra persona del seu entorba, perquè no anem a passejar els diners a la tarda junts i xerrem una estona, però seguim vinculant de la manera que puguem, però és molt important que no ens aïllem, que també té moltes conseqüències, són certs socials, així que, a seguir vinculant-ho, com puguem, de la manera que es pugui. Exacte, doncs, Laura, una tarda més, encantadíssim, en el meu cas, de parlar amb tu, que ens expliquis una miqueta més aquesta situació, doncs ve que emocionalment no acostuma a ser fàcil, i, a més, es podien dir nou per tots o per molts, que potser no hagin plantat cara les emocions fins ara, fins que ha arribat la Covid, i ens ha obligat gairebé a mirar-nos el mirall i veure què passa. Per acabar, sí, Laura, indiquen-nos on et podem trobar, a les xarxes o a algun apartat digital, per si hi ha algú que ens està escoltant que vulgui buscar-te. Sí, estic en l'Instagram, com a Laura del Mar, de relaxa psicòloga, i estic treballant també per l'Institut Calroges de Barcelona, amb el qual treballem el tema de la gestió emocional i de com estem. I, bueno, estic amb la web, que encara no l'he acabat el tot, sigues fent, i jo. És un altre objectiu que estic d'aquests, però, bueno, que al final, de nou, no?, si m'autocuido, és la prioritat de l'energia amb la que podem, i tot està bé. Exacte. Doncs, Laura, sí, moltes gràcies per aquesta estona, i, doncs bé, teníem seguit la pista, com acostumem a dir, i esperem també escoltar la teva veu d'aquí també, un curt temps, aquí, al programa. També amb una abraçada digital o virtual, ni que sigui. Una abraçada, igualment, a tu i a tots. Se vagi molt bé, adéu. Bé, adéu. Bé, adéu. Bé, adéu. Bé, adéu. Bé, adéu.