Emocions: La tristesa - 16/11/2020

... Doncs bé, dos quarts d'avui del vespre. Crec que si ja ens heu escoltat algun altre dia en aquesta franja horària dels dilluns, sabreu que seguim aquí amb vosaltres, que jo sóc la Mireia i que també tenim la Paula Folk. Paula, bona tarda. Bona tarda, Mireia. Bona tarda, com estem? Molt bé, molt bé, sí, sí. Preparats per xerrar una tarda més d'emocions? Amb moltes ganes. Emocions en temps de Covid i no tant en temps de Covid, però veja que encara potser més que mai, no? Estan més palpables o més presents? Sí, almenys és l'oportunitat també per averiguar què és el que estem sentint en aquesta època a Flora? Hem parlat en altres capítols, podríem dir, d'aquest espai. Hem parlat de la por, de la incertesa, també animo aquests ullens que vulguin recuperar aquests espais que ho poden fer al web de ràdio d'Esvern. Parlem, avui, però, de la tristesa. És el protagonista que hem convidat, també, a seure amb nosaltres, gairebé. Mira, m'encanta que li donis la benvinguda, perquè és una de les eines més potents que podem decidir per nosaltres. Donar-la benvinguda a la tristesa quan l'estirem sentint. Parlem, si vols, o si et sembla, d'un inicibàsic de parlar, per explicar, què és aquesta emoció, una de les bàsiques, la tristesa, per entendre exactament què és, tothom s'imagina la tristesa com plorar o passar un mal moment, però exactament què vol dir la tristesa, què és? Exacte, normalment s'assegeix a la tristesa, però, com dius, estar malament o passar un mal moment no té res a veure amb això. La tristesa és de les emocions més jutjades i pobreta. I és una emoció que forma de la nostra naturareja com a éssers humans i apareix quan estem pensant sobre una possible pèrdua o bé quan estem vivint. I vull fer aquesta diferència perquè no sempre, quan ens trobem en una pèrdua d'un ser estimat, o d'una ruptura, o d'un canvi en procés evolutiu que implica una pèrdua, podem sentir tristesa, sinó també el nostre imaginari pot, com si diguéssim, pensar possibles escenaris de pèrdua, llavors també se'ns activa la tristesa. És a dir, és una emoció que apareix quan el que estem pensant sigui real o imaginari, està vinculat a una pèrdua. I per què sempre la tristesa, ara em ve al cap, la pel·lícula d'Inside Out, del revés, que surten les emocions és aquella blava, petitona, que tot el dia està compensida, que sempre... Doncs bé, és l'alegria de la huerta, fer l'alegria és la de color verd. Perdona, la vlog, exacte. I el que intenten totes les altres emocions, inclús la ira, que potser no és la que podria ajudar més a la tristesa, és animar-la, és a dir, davant d'una persona que veus trista o trist, sempre el primer recurs que et ve, no és animar-la, és a dir, treure-la o sortir d'allà. Però parlem de quan estem allà, també és a dir, no és redolent, sentir la tristesa és més, s'ha de sentir. S'ha de sentir i s'ha de deixar del jutjar. És a dir, sovint hi em trobo un consult que és de les emocions més estigmatitzades, perquè l'acompanyem de pensament, d'una etiqueta, o d'una creença de com hem après a sentir la tristesa a casa, de típics missatges de no ploris, o vinga bàsties content, o no passa res, o no estiguis trist, home, va... Qualsevol pensament o qualsevol etiqueta associada a l'emoció tristesa ens porta a una mala gestió emocional, llavors el que fem és tapar-la o amagar-la o abadir-la, i això encara el que fa és cronificar-la més. Aleshores, des d'aquí, envio un missatge de que quan veiem algú que està trist, quedem-nos allà, validem-nos molt l'emoció, i simplement recolzem-lo, fem-li saber que estem allà, que podem consolar-lo, ara m'ha abraçada, no? I amb tacte potser millor que tampoc, però sí que la presència és l'únic que necessitem, o que necessita la persona que se sent trist. En cap cas, vinga bànic, perquè llavors el que estàs fent és... vinga, aquesta emoció no és bona o que no pots estar malament, vinga, ràpidet, a per un altre. I això passa molt, per exemple, amb pares, cap als fills, o bé amb amics, l'àmbit tan social com familiar es veu moltíssim. I què passa? Que em trobo a consulta és una gestió emocional molt sovint, i en avançada d'ara, ara per exemple, per tot el cas, d'una dona que té un familiar molt greu i l'ha acompanyat a normalitzar aquesta emoció i a expressar-la com una emoció més, com també l'alegria. I és el que hem de fer perquè, si no, l'estem estigmatitzant, i és com si, diguéssim, l'alegria sí, que mola, però la tristesa no. Com si això és veritat, no? I per què? És que una cosa és com se sent, que evidentment se sent més desagradable en el cos, té una energia més baixa, ens porta a no portar un ritme tan frenètic a para més i té una utilitat, ens convida a aturar-nos, analitzar-nos, a connectar amb una intimitat, a empatitzar amb altres també, a fer com un procés més introspectiu, més de cura, per recomposar-nos. Ara, l'alegria, evidentment, se sent més agradable, però això no vol dir que molt i més o que sigui més bona, perquè les dues tenen la seva utilitat. L'alegria, per exemple, serveix molt quan tenim un guany en la nostra vida, serveix l'alegria per compartir-la i la tristesa quan vivim una pèrdua, per consolar-nos, per recomposar-nos... Les dues són útils, que passa que se sent diferent en el cos, però això no vol dir que molt i més una o l'altra. I no jutjar el que sents en aquell moment és una de les claus, potser, més enllà de posar-te a fer coses, per avedir, per ajudar-te, no jutjar allò que t'està passant, és a dir, aquella tristesa, aquella pena que t'està florant. I tant, estic trista, estic trista. I no passa res, i és una emoció, com l'alegria, com la por, com la ràbia. I potser sí, acompanyada a la ment, de, ostres, com és que m'estic sentint trist o trista? Estic connectant amb alguna pèrdua, ara mateix, i llavors ja porto un anal·líges. No obstant, la invitació, des d'aquí, és primer a sentir l'emoció, a aprendre a humanitzar-la i, amb un estadat, obrir-nos a ella, per descobrir també qui som nosaltres amb aquesta emoció, i sortir de la ment, sortir de les creences, sortir de tot allò que hem rebut de condicionants sobre aquesta emoció. La sentim i punt, i està bé. No fa massa llegir que la OMS, la Organització Mundial de la Salut, posava una nova etiqueta, podríem dir, per aglomar-ho, per agrupar diferents sensacions, emocions, sentiments, etcètera, que moltes de les persones que coneixen a consulta, i a seguir, trapeutes, psicòlegs, o psiquiatra, inclús, reuneixen, a l'hora de posar sobre la taula o el damunt, em passa tot això, no? I la OMS li va posar el nom de fatiga pandèmica, i és que dins d'aquest sac, hi ha aquesta patia, hi ha cansament, hi ha també la incertesa que l'hem tractat aquí, no? Hi ha la por, hi ha diferents, i també hi ha la tristesa, perquè no només, com ve deies, podem sentir potser la tristesa per una pèrdua, sinó per una pèrdua no física, com pot ser per exemple ara, de certes llibertats, que se'ns han pres i no per una decisió autoritària, sinó per una decisió sanitària, no? I entenc que això també és una tristesa treballable. Evidentment, sí, i molt bèlida de... o el trobar a faltar. Es trobo a faltar, a unir-me amb els meus amics, en aquesta llibertat, el poder, no sé què, evidentment, en aquest trobar a faltar implica certa pèrdua, i és l'emoció tristesa, llavors, per això, si en algun moment podem sentir... Ui, estic connectant amb aquesta emoció, benvingut, sí, i evidentment és que estem en un moment en què les emocions aniran i vindran, i és aquesta... sí, és aquesta ciclicitat molt pròpia de les emocions, i simplement hem de prendre a descobrir-nos en elles, i saber que nosaltres tenim una capacitat de decisió, és a dir, no som les emocions i no hi ha el perill de quedar-nos allà. Nosaltres som qui, permetem entrar en l'emoció i sabem que un cop hi entrem, que té una utilitat, per exemple, de la tristesa, el que ens és útil és com per recomposar-nos, per establir vincles, per parar... Un cop som conscients d'aquesta utilitat i hem entrat, és confiem en que l'emoció, per si sola, va reduint la intensitat. No dura per sempre, que aquesta també és una de les pors. Clar, és com que cap estat d'aquests que estem comentant, que per emoció és eterna, no podem viure sempre feliços, sempre en pos, sempre en ràbia, sempre... Humanament, suposo que biològicament, no és possible que el cos estigui sempre en un d'aquests estats, tot i que si algú ens està escoltant i pensa, jo voldria estar sempre feliç, potser tampoc ho seria ser. No, perquè com valoraríem també el que volem a la nostra vida, això ens ho permet molt la tristesa, perquè ens para, en canvi l'alegria, ens acciona, llavors, clar, químicament, el que estem sentint al cos, és totalment diferent. Llavors ens dona la benvinguda, la tristesa, diuen, atent, para, i valora. I potser, a partir d'aquí, pots començar. I ja està bé, ja està molt bé. I hem d'aprendre de relativitzar-la, normalitzar-la, i que ens és útil, sobretot, això. Però quina és una de les primeres barreres amb la qual es troba potser pacients o clients, o persones que vinguin a la teva consulta? Quina és la primera barrer amb la que es troben quan o volen parlar de tristesa, o no saben que volen parlar de tristesa, però la tenen, i tu potser pots percebre-ho, com a psicòloga, i persona que estàs treballant amb les seves emocions. Primera barrera, jo diria que la primera, primera, és no ser conscient que estic creient algú sobre aquesta emoció que m'està impedint obrir-me a sentir-la. Com, per exemple, no vull sentir la tristesa, no vull estar malament, la tristesa és ser dèbil, això m'ho trobo moltíssim, no vull que em vegin així. És a dir, és tot un seguit de creences que van acompanyades de la tristesa, és la gran repudiada, pobreta, no? Per una banda, això, llavors, què passa? Que nosaltres, evidentment, ja li estem posant a través de la mena aquesta resistència sense ser conscients, i això què fa, que ens impedeix que connectem amb el nostre cos i la podem sentir amb llibertat? Aleshores, també em trobo que ja no sé si segurament sí, que m'has acompanyat sent el segon pas de resistència a sentir-la, és que en el cos hi ha un bloqueig de la tristesa. Físic? Sí, perquè, d'alguna manera, és com... Però si l'ament m'està dient que no és bona o no vull, evidentment, ja tapo i estableixo un fred. Llavors, des de l'acompanyament, jo sempre convido a anar-me a sentir-la, anar-me a naturalitzar-la, està bé, està bé, i és natural, i a partir d'aquest acompanyament més un treball de respiració, de l'emoció, perquè aquest és un altre normalment el que es fa és aguantar molt, apretar les dents, deixar de respirar... Tot això són senyals de que no ens estem permetent aquesta emoció. Llavors, a través de la respiració i a través del que la persona creu sobre la tristesa, doncs comencem a encaminar-nos capa, donem l'avenvinguda i donem el permís per sentir-la. I com pots repercutir això en el cos? És a dir, que el cap ho pensi, és a dir, que el cos ho senti, però el cap no ho vulgui processar, que no vulgui obrir les comportes, aquestes que estàs comentant. Un bloqueig molt gran, que, per exemple, el pló no s'expressa, o, per exemple, tan basa l'emoció ràbia, que és la que sí que em permet, i llavors acció-no des de la ràbia, però en el fons és que no m'estic permetent la tristesa, i clar, en el fons això és com un tap emocional que acaba patant o que s'acaba cronificant i que, a llarg pla, es pot portar problemes. Aleshores, donant l'avenvinguda en aquesta emoció, i també ho dic perquè els uents no s'espantin de... Un cop l'estic sentint, què? Hi ha la invitació a no enganxar-se en ella. Que després també és una de les cosetes que em trobo, que un cop... Ah, vale. Ja m'he fet mediatitzar-te amb una emoció, sentia gust, inclús. Ara, és com, en certa manera, un entre... No un agust del tot, sinó acompanyat de cert... Ai, no? Ara ja m'ho ha obert a ella. Vinga, mi queda un retet. Que, hola, que... Ai, estic perdent-te'l. Llavors, aquí convido molt a no enganxar-se en una emoció i a saber què fer per dir... Bueno, ok, he donat l'espai emocional, he plorat, si ho necessito, he buscat console per a que m'ajudi en aquests moments, però la vida continua, no em moro aquí, perquè aquesta és una altra, el quedar-se amb creences de que si sento molt la tristesa o caure en una presió o em moriré, llavors és com, no, res d'això, la vida continua, estàs trist. Dona el permís, però et sé que t'hi continua, ja està. Avui, precisament, llegia una de les frases d'una autora que a mi m'agrada molt, que es diu Magí o Farrell, una escriptora, que li han passat infinitat de coses a la seva vida, entre altres, malalties, seves o les seves filles, violació... És una biografia molt espectacular, la seva vida. I tot això deia, no deixes mai res enrere, sinó que sempre ho portes a dins, i suposo que la tristesa, entre d'altres, no és que un cop la passis, ja està fora. És a dir, sempre ha format. Per de tu, potser, que en aquell moment de la vida t'ha passat aquelles circumstàncies, has tocat molt profundament, potser, la tristesa, i això t'ha canviat d'alguna manera, o no, ho tens, però ho has passat, allò, no? Llavors no és una pàgina que gires el full i segueixes creant una altra, sinó que allò ja ha format part del teu llibre de la vida, no? Aquí, de fet, del que parlem, si és un episodi... o traumàtic o important, que evidentment que ens canvia, potser no connectem amb el dolor de llavors, per exemple, una pèrdua d'una persona molt, molt propera, evidentment, que hi ha un buit a dins que no s'ha d'intentar omplir, perquè el buit hi serà, ara potser sí que el recordar aquesta persona no connectarem amb el dolor, o bé, si et passa alguna cosa, ho recordaràs i potser t'emocionaràs, però no serà acompanyat d'aquella càrrega important. Ara bé, si parlem d'un estat emocional de tristesa, simplement, sí que passa, inclús això et serveix com per dir... Gràcies, i ara connecto amb el guany. I, exemple, és molt, molt banals, molt banals, però per contextualitzar, o per exemplificar el que m'estic oferint, és, per exemple, una situació de canvi vital, important, o de moviment de casa, alguna cosa que diguis, ostres, un cicle, un abans i un després. L'abans i després implica tant pèrdua com guany, i és important validar les dues coses. Evidentment, sents la tristesa i no vol dir que et t'acompanyaràs sempre, però el recordar pot ser que hi hagi certa melanconia, i també connectaràs amb el guany d'aquell moment. Per exemple, quan has viscut en algun lloc especial, de dir, ara ja és moment de tornar a casa o de refer a la meva vida d'alguna manera, i veig que la meva vida continua, i estic molt contenta per aquest nou inici, no obstant, recordo el passat. Ara no m'hi quedo enganxat. I si el vincle... No us ha qüestionat aquesta tristesa, no? Si el vincle amb aquest record només el transport a través de la tristesa vol dir que no s'ha acabat de treballar o no s'ha acabat de... Com dir-ho, ubicar, gestionar, no sé quina seria la paraula. Si sempre la pregunta que jo faig és com et sents i fins a quin punt t'està limitant aquest sentit. Si és una intensitat forta, doncs potser sí que el revisaro. Si és una emoció, que, a més, ja es percebeix, estres mire plor, perquè m'estic emocionant, però connecto amb l'agraïment del que va ser aquella persona o d'aquell moment de la meva vida, doncs és inclús bonic. Ara, quan hi ha el sentiment es fa desagradable, és l'emoció que fa, com de campaneta d'avís, que hi ha alguna cosa que no s'ha sanat potser i que toca revisar. I la tristesa actual és, oviquem-nos una mica en... Doncs bé, ara, no cal que ens oviquem, perquè ja hi som, però vivim en tema Covid, aquestes morts que, malauradament, gairebé no es poden acomiadar ni física, ni intacte, em refereixo, ni tan sols agrada ser ni en persona, o molts cops. I ho estem veient també, en els mitjans de comunicació, les persones que moren a les UCIs no tenen cap familiar, però gairebé una biotrucada és el que més a prop poden sentir, que tenen les persones al costat. Llavors, això és un altre tipus de tristesa, tal com la persona que marxa, com per la persona que també s'està acomiadant, si també pot fer-ho d'alguna manera. Absolutament. Mira, precisament he acabat procés, ja, però la vaig acompanyar des d'abril-marts d'una dona d'uns 50 llargs que va morir la seva mare, precisament d'una residència que va entrar directament a la UCI, que ja va morir ella, per sort, es va poder despedir. No obstant, li va quedar molta culpa d'aquella decisió, de, ostres, la vam portar a la residència, a partir d'aquí tot va anar molt ràpid, i l'acompanyament que vaig fer és d'al dol, d'acceptació, etcètera. Què passa, que en el seu cas sí que es va poder despedir, malauradament, hi ha moltíssimes persones que no. Llavors, què pot servir, evidentment, que el buit de no em vaig despedir i quedarà, però hi ha tècniques molt potents per quedar-se més en pau, que és a través de cartes, d'expressar molt tot allò que m'he quedat per dir que diria... Jo utilitzo molt l'expressió a través de cartes, perquè d'alguna manera és com internament si tenim el poder de refer-nos i quedar-nos en pau amb nosaltres mateixos. Tot i que, a la realitat, no hagi viscut ex-situació. Cartes que per la persona que ha marxat, entenc. Per exemple, sí, o cap a mi mateixa, sí, sí, sí. I parlem del plor, el famós ollanto, no? També deia mal a l'inici, que quan el Gustav Trist, doncs la primera reacció que té tothom és vinga animat, vinga somriu, vinga tenim-ho, es busca animar aquella persona, no? S'avita, suposo, en certa manera, a veure que el Gustav plorant. Ja no sé si a vegades és per no patir la pròpia persona que l'està veient, per no patir, o simplement perquè plorar socialment, culturalment no és una emoció, no és una situació en la qual estiguem massa acostumats. Més enllà de veure catàstrofes o desastres, llavors, realment, veure la gent plorar. Sí, sonaixen aquestes dues línies, la de Sant Cultural, de la familiaritat amb l'emoció, i per altra banda, les persones són reflexes de nosaltres mateixos. Aleshores, quan veiem una persona que està connectant amb aquella emoció, sense ser conscient molts cops, ens activa, ens activa el que nosaltres portem dins, i és una gran oportunitat per descobrir-nos i conèixer-nos i evolucionar-nos. Llavors, què passa? Molt sovint, quan veiem algú plorar i nosaltres tractem de fer-lo sortir d'allà, què projecta? Doncs és com jo que no m'estic obrint, què diu de la meva tristesa? Què diu de tot allò que jo no he plorat a la meva vida? I què és el que estic creient que em porta a salvar aquella emoció? Quan és molt natural? I és una introspecció molt interessant, perquè en comptes de pretendre fer algo cap a fora, la mirada és cap a dins de què m'està passant a mi, amb això que estic vivint ara, amb aquest plor que jo no estic sustant a dins. T'has trobat mai en una persona que realment no podia plorar, és a dir, el que entenem com que et plorin els ulls, el llagrimal, que sobrin el llagrimal... I de molta impotència, que no puc plorar i sento que vull. O persones també que ho perceben en els reflex dels altres, de dir, és que no sé què fer quan ve que algú plorar. Llavors, bueno, és interessant perquè comença la búsqueda. És a dir, jo, per exemple, la emoció tristesa és la que més dificultats m'ha portat a la meva vida, perquè em resistia molt per el que diem, creences i tal, i ha estat gràcies al meu procés d'obrir-me a ella i confiant que jo em sabré portar a través de la emoció i que no em passarà res quan he pogut, i de veritat, jo ara visc amb una intimitat aquesta emoció que sé que cap a altra em dona. I li dono les mil gràcies perquè em permets obrir-me als inicis i als nous cicles d'una manera que no seria possible sense sentir aquesta emoció. Formar part de la vida, els inicis i els finals, tot és ciclicitat. Llavors, jo convido, des d'aquí, cada escut que explori com em porto i jo amb aquesta emoció, fins a quin punt estic disposat a sentir-la sense voler que marxi. Llavors, si la resposta és si estic disposat, és genial, que bé, si no, és OK. Llavors, què és tot allò que creus sobre l'emoció o quins missatges has après a casa, que t'impadeixen obrir-te amb disposició a sentir aquesta emoció? Deus, a partir d'aquí, pot començar el treballet. És una de les emocions que potser més ajuda o més facilita centrar el treball en tu. És a dir, no sé si la por o la ràbia potser no et fan estar tan centrat amb tu, en canvi, la tristesa podríem dir és de les més... no sé si tampoc la paraula seria introspectiva, sinó la que més et permet posar el focut directament dins l'essofec, la tràquia, dins aquest punt, que tothom potser li dol quan està trist. Què interessa en aquesta perspectiva? I mai m'havia qüestionat això. Sí que és cert que, per l'experiència que tinc a nivell personal i perquè ve que l'acompanyament de tristesa és d'aquelles que ens convida a parar i posar la mirada dins, no és la intimitat pura. No obstant, cada emoció és una oportunitat per posar la mirada dins. El que passa, que potser no té aquesta sensació de cohesió, com la tristesa permet a cadascun si mateix, perquè la ràbia té una energia més fora, la por és una tendència més habitativa. Però, d'alguna manera, també totes ens conviden a posar la mirada dins i a entrar amb nosaltres. Què és el que se m'està movent? Potser que l'empatia també jugui un punt important en aquesta emoció. És a dir, sentint potser tristesa, pots deixar que pots obrir-te una mica més que els altres puguin participar també d'aquesta situació. És a dir, no tant perquè t'ajudin, sinó per poder-te obrir i potser el fet de fer mirall del que tu t'està passant, de rebot, potser l'altra persona, també pot ser partícia d'aquesta situació. Precisament, és una de les utilitats de la tristesa. Ens permet connectar amb els altres i empatitzar més. Aleshores, quantes vegades ens ha passat que quan estem tristos i estem al costat d'una persona que ens acompanya i ens permet ser en aquell moment com ens estem sentint, és com que bé, puc descansar, puc ser, sento a casa. Aleshores, aquest empatitzar amb l'emoció, que no vol dir transportar-nos en la mateixa moció, sinó simplement acompanyar de... Estigues trist, clar que si és normal ja passarà. Quan hagi de passar és una manera brutalment bona d'acompanyar. I, a més a més, a través de l'empatia, quan algú està trist, doncs poder-ho manifestar, inclús empatitzar amb nosaltres és doble, és cap als altres i cap a nosaltres. Jo crec que el que està clar, i hem parlat de la por, de la incertesa, avui també de la tristesa, és que expressem emocions, ens ajuda no només a superar-les, sinó també a convertir-les en les nostres pròpies fortaleses, i a poder, com deia, al principi, seure amb elles, poder dialogar i no tenir por d'aquestes situacions que, com que deies, no duren eternament. Exacte, i permeta-me afegir que, quan decidim entrar dins l'emoció i donar-li la benvinguda, és una oportunitat genial per connectar realment amb la nostra naturalesa de ser, que és aquest poder de decidir més enllà del que sento i més enllà del que penso. I és brutal, perquè, aleshores, amb aquest treball, deixes de tenir por a sentir, perquè saps que sentis el que sentis, estaràs bé i t'acompanyaràs a través dels teus recursos, del teu poder, i tu ets més enllà del que sentis i del que penses. Crec que ens quedem avui, Paula, amb tot allò que... tot allò bo, tot, sí, tot allò bo, que no ens han explicat, potser, mai, sobre la tristesa, avui. Sí, que ho has explicat, i també té la seva per positiva. Hem de dir, tampoc no volem que ningú se'n tristessi parlant o escoltant el que estem comentant i el que ens explica sobre la tristesa. I un dilluns més, espero que les persones que ens han escoltat, que hagin après per acabar, Paula, recorda'ns on trobar-te, també, si algú que ve alguna manera es vol ficar en contacte amb tu. Mira, el... on soc bastant activa és en Instagram, que és arrola coachcoachpaulafolc, emceac, final. El meu mail, si no, és hola, a Mac. Arroba paulafolc... Ai, sempre em lio, Mireia, quan arribo... Jo no sé si puc ajudar aquí. Hola, arroba paulafolc.com, exacte. És que l'últim programa et va passar exactament el mateix. Si no, a través del meu web, que és www.paulafolc.com, allà ja ja em veuran. Però, bueno, que es poden posar en contacte amb mi, si tenen alguna pregunta dubta, necessitat, a través, o bé, de l'Instagram o missatge, o bé, a través del mail, i em trobaran. I saben, també, que poden anar a trobar els podcasts www.radiodesbern.com, a l'aparectat Magasins, la plaça Mireia Tòtica d'aquí poc, tindrem novetats a Spotify. Ah, molt bé! Quina notícia! Crec que podrem explicar el proper dilluns. No sé si podrem venir el proper dilluns. Doncs d'aquí dos, de fet, amb 15 anals. Ah, sí, és veritat. S'estan anant així, eh? Sí, sí. Ja, exacte, ho comentem. Bones notícies, d'aquí dues setmanes. Que vagi bé, Paula, gràcies. Gràcies a tu, Mireia. Gràcies a tu, Mireia.