Entrevista a Carme Malaret , responsable de l'Espai de Lliure Creació - 19/11/2020

I acabem el programa d'avui amb una entrevista com us havíem anunciat, tenim amb nosaltres, i a més avui ens fa il·lusió perquè ha vingut aquí a l'estudi de ràdio d'Esvern a la Carme Malaret. Carme, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, gairebé ben tornada a la ràdio físicament, no? Doncs sí. Havíem vingut des del març, no ho sé. No, no, no. Sí que vam fer una entrevista però la vam fer via telefònica. L'última vegada que et vaig veure aquí va ser quan la Janira inaugurava l'exposició de Neckhead. El febrer. Això va ser el febrer? Sí, el febrer, perquè va ser, ella em sembla que va inaugurar a finals de febrer, que encara ho vam poder-ho fer amb tota la pell, pels pèls, i el 13 de març ja estàvem tots confinades. De fet, és l'exposició que va quedar confinada? Sí. A l'aparador? Sí. Va ser la que va quedar gairebé fins a l'agost, crec que va entrar ja directament a l'exposició del Quim Deu, no? No, no, va... al setembre vam fer a l'aparador, els vidres de l'aparador, que ho va fer-ho, la Lali Iguaré, que encara hi són, és a dir, ara estan convivint els vidres amb l'emprente de la Lali i les fotografies dels postals, el projecte del Quim. I avui hem de parlar d'un altre projecte, i a més d'un premi, felicitats, enhorabona, també per aquest premi de la Fundació Carulla, el projecte es diu Expressa. Sí, expressa. D'aquest tracte, aquest projecte. Com explicar-ho? Sí, és un projecte que el vaig estar elaborant en el mes d'agost, quan vaig tenir temps de pensar, i em va caure en aquelles coincidències que et cau, no, em va entrar per l'ordinador, les bases d'unes beques que donava la Fundació Carulla, sobre fer una intervenció plàstic, una intervenció en principi, una intervenció a l'espai urbà, i que n'és sobre algun aspecte del confinament, podia parlar, del dol, de la malaltia, de la solitud, i jo vaig agafar, explora el projecte, aquest expressa, com ens hem comunicat en aquesta primera onada de pandèmia, que va ser del mar fins al juny. I aquest projecte, com deia, ha guanyat el premi SOS Cultura. Sí, sí, digues, digues. És el premi que et torna a diferents participants o projectes, que amb el seu projecte intentin recuperar d'una vida aquesta cultura, que des del mar és pobret, no? Sí, sí, és una beca molt especial, perquè és una beca la creació. Ells et donen, tu presentes un projecte, i si quedes premiat i guanyador, et donen aquesta beca, que durant quatre mesos puguis elaborar el projecte que ells han seleccionat. Clar, jo ja et dic, ho vaig fer el mes d'agost, vaig entregar-ho el 31 d'agost, que era l'últim dia o penúltim dia, i em vaig oblidar, realment és que em vaig oblidar, i perquè el setembre començàvem amb l'exposició d'aquí de Can Sinestà dels Cursos, totes les programacions, les inscripcions, i bueno, una cosa més que realment m'ho vaig passar bé, perquè va ser un treball pausat i molt meditat, i hi vaig disfrutar. Clar, el mitjans d'octubre, el començament d'octubre, rebré un correu del SOS Cultura, i em pensava, li posen dirant, que gràcies per la participació, però l'encapçalament posava SOS Cultura en hora bona, i vaig dir, en hora bona, a veure, que clar, em va pujar el cort, aquí a la gola, perquè vaig dir, en hora bona, és que ja quasi bé m'havia oblidat, perquè s'havia, bueno, en el correu aquell van dir que es havien presentat 280 propostes, i hi havia 20 prèmits, 20 beques, i jo era una de les guanyadores, i clar, pujar-la, a més a més, és que no ho havia dit a ningú, va ser un projecte molt mític. I una formigueta, eh? Tu, Escoleta, vas anar fent, no? Jo, sola, completament, era l'agost, la família ho sabia, el meu fill a l'Aloi, em va haver de filmar dos minuts, però res del meu entorn, dels meus amics, ningú sabia res. Llavors, clar, vaig haver de trucar, m'han donat això, però qui és això? I llavors ja vaig començar a donar les explicacions. Quin és aquest regal, aquest premi, aquesta beca? En què consisteix el que t'ho torga la Fundació Carulla? Sí, la Fundació Carulla ho torga 4.000 euros, perquè tu facis aquest projecte, i és un projecte de creació, i que no et demanen massa cosa més, és dir, ells confien en tu, hem signat un conveni, és a dir, que cada guanyador ha signat un conveni amb la Fundació Carulla, i a partir d'aquí hem d'estar en contacte amb ells, i hem de dir, doncs mira, el projecte està, nosaltres ja hem elaborat, ja estem volcant, que ja anirem, no?, tenim un Instagram. Clar, tot això, el més degenerant sembla que s'ha de presentar una memòria de tots els passos, però no s'ha de justificar massa cosa, és un projecte al pensament de la creació, i després a la primavera, depèn de com vagi, si es farà una mostra de tots els projectes que han estat premiats, que són 20. Has dit això d'Instagram, perquè també heu creat un Instagram que és expressat text, perquè precisament també és un projecte participatiu. Està obera tothom, podríem dir. Aquest projecte anirà avançant a mi de que la gent vagi enviant el que demanem. I el que demanem és com s'ha comunicat durant aquest període. Jo crec que hem tingut la necessitat d'escriure i d'expressar, de posar en paraules, tota aquesta incertesa que se'ns va caure a sobre. Demanem textos, missatges, converses per WhatsApp, per qualsevol canal. L'única cosa és que han de ser dins d'aquest període. No es pot fer trampa, no pots dir... Jo penso en la reflexió en el com vam viure, sinó d'aquell moment. I el que ens està sorprenent... Parlo en plural, també ho explico, perquè sempre et diuen que el projecte és teu. O sigui, aquest projecte és 100% meu, o sigui, que jo ho vaig idear, jo ho vaig pensar. Però jo m'he rodejat d'un equip que em dona suport i que coses que jo no arribo, ells estan. I per això parlo en plural, doncs podem parlar de quina és l'equip, no? Però estem rebent, doncs molts... Jo crec que arribarem a fer un mapatge dels temes i de les preocupacions de la gent. És molt ric el que estem rebent, i és el que volem. Volem aquesta espontanialitat d'enviar un whatsapp, el teu fill, o un amic preguntant com estàs. O aquelles reflexions més profundes que es va fer amb una llibreta, perquè teníem necessitat d'escriure. O un correu que vam enviar a l'administració de finques perquè ens rebaixés el lloguer. Sí, és molt, molt interessant el que estem veient. I, clar, la manera de verificar que això ha estat fet, creat i pensat en aquell moment de confinament és confiar, bàsicament, amb les persones que us ho envien, no? Sí, jo... És la única manera que podeu confirmar-ho. Sí, hi ha gent que ens envia una captura de pantalla del... Que es pot veure el dia, no? Es pot veure el dia, es pot veure l'hora, hi ha gent que ens envia això a l'Emell, que també es pot veure. Hi ha gent que envia una fotografia de la llibreta i diu això ho vaig a escriure. Nosaltres confiem en ells. A més a més, és que el que es parla, a veure, ho identifiques molt, és molt diferent els textos que ens han enviat del convenciment, del confinament, que es presen un espós, uns neguit, quan aquest confinament va avançant, ja hi ha una altra lectura, entre ells fan tindre un Sant Jordi i un Sant Josep. També queda manifestat en textos que hem rebut. I després hi ha el Mancha, el Jun, que arriba a la primavera i que també està volcat a la primavera, aquí, en aquests textos. Segur que tot això és palpa, com deies, el format, conversa, reflexió o micropoèma o textos, e-mails, whatsapps, això sí que no tinguin més de 1.500 caràcters, a ser possible, i que obviament s'hagin escrit durant aquest període, que en concretament és del 13 de març, fins al 21 de juny, que ja van poder sortir de casa i prendre una mica de l'aire. Ho han d'enviar per e-mail, si no vaig mal equivocada, que creesexpressa.txt, en roba, hotmail, ah, perdona, jemail.com, i si volen, doncs ja de pasta, també poden entrar a l'Instagram, ara mateix estava mirant a Instagram i trobo alguns aquests expressats, persones que van enviat en aquest cas, és Lluís Aiguader, que el 27 de març del 2020, aquest any, obviament, a pocs dies, ja ha quedat confinats a casa, ja són momentos de repassar com calma coses que teníem els pendientes i variar. El òrden de les prioridades. Em plantejo una mica, clar, aquest projecte, al final, donarà llum a molts pensaments de persones anònimes, o no anònimes, si volen, de situacions que cadascú ha viscut d'una manera totalment diferent. T'hi ha estat banquets a casa, que suposo una mica el que vols mostrar tu, també, a través d'aquest expressat, és a dir, que ens expressem. Sí, sí, sí, que ens expressem, i després també una cosa que també és digna de reflexionar és què és el que la gent vol mostrar al públic, perquè el que, quan nosaltres fem la convocatòria, sí que diem que aquest text serà públic, que passarà per Instagram, i després hi ha una altra part, que és una instal·lació plàstica al carrer i a les places, que serà públic. Donem l'opció de dir, si tu vols firmar amb el teu nom, firmes, si vols firmar amb un soldònim, també, o si pot ser anònim, també nosaltres sabem qui l'ha enviat, però publicarem segons la consignació que ens haig d'entonar. Hi ha gent que signa amb soldònim, hi ha gent que la posa anònim, i això ho respectarem, no? Però és curiós, i a més a més estem rebent, el que és curiós, coses molt, molt íntimes i molt personals, que la gent ens ho ha donat i està disposada a que es faci públic. I tant, però coses molt, molt... ara que arriben a l'ànima. Però per posar-nos un exemple que puguis explicar, òbviament, d'aquesta obertura emocional. Sí, per exemple, no diré el nom, però sortirà un whatsapp que va enviar amb el to que ens ho ha enviat, el seu pare, que estava a l'hospital, i que tenia molta por de que no se'n sortís, no? Està anomenat per la Covid. Estava ingressat, i llavors eren aquells moments, em sembla que és un whatsapp de finals de març, i que eren aquells moments que hi havia tan tins certesa, i posava, no?, posava dirigit al seu pare, que estava a l'hospital. Sets papa, que sempre hi ha pensat que ets el millor pare del món, sempre ho he pensat, i el pare li respon, ara m'has fet plorar idiota, i l'altra diu, jo també estic plorant. Oh, mira, ara m'emocionaré tot, eh?, sóc una patata amb aquestes coses, Carme. No pot ser sortirà perquè he donat permís, i per això ara ho dic, aquí l'entena, no dic qui és, però... Pots com aquests whatsapps, o per exemple la gent que ha perdut l'Àvia o l'Àvia, la seva persona gran, i també ens ho ha donat, veure, podrien enviar coses molt més que no fossin tan intenses, gent que ha perdut un familiar i ens ho ha enviat gent, per exemple, per això et dic que és com un mapatge, és una cartografia gent, que ha enviat una recepta de cuina, perquè en aquell moment estaven cuinant, és molt, molt interessant. Te n'han preguntat, teniu... esteu rebent, molts escritos, poemes, textos, whatsapps, emails, el format que sigui, però n'esteu rebent, és a dir... N'estem rebent, però jo crec que la gent encara és una mica prudent, i la gent crec que li fa un cert pudor, fins que no troba aquell text, que creu que pot representar una miqueta el que va a sentir, i jo, els que m'ho diuen, els que estic buscant, dic, tia, ha de ser algo espontani, que tampoc cal la gran reflexió, és allò de que, ah, sí, mira, estava passejant pel pàrquing, i anava trobant la gent que, amb un llavall, caminaven perquè no podia sortir, i això ho vaig escriure. Doncs això, si el que volem, és aquesta espontanitat, aquesta necessitat que vam tenir, sobretot, que em diuen, és que jo vaig parlar molt amb la gent a un videoconferència o amb trucades, és veritat, però també vam escriure, i aquests escritos, que són els que queden i que es poden demostrar, és el que volem, però anir molt a gent que participi, perquè aquest projecte serà molt interessant quan més participació tinguem. Estava pensant, clarament, quan un obra es prepara, i sigui l'obra que vam parlar de la Genira en el seu moment, o qualsevol altra exposició, o instal·lació que feu a l'espai, hi ha una preparació prèvia, però en aquest cas és totalment l'Azard d'aquell moment, i l'Azard que cadascú hagi escrit o deixat apuntat en algun lloc, la seva emoció, per tant, és una obra gairebé pensada, és a dir, pensada en execució, però no pensada en el contingut, gairebé, no sé si ho ha explicat massa bé. Sí, aquesta, diguéssim, el projecte aquest expressa consta de dos parts, importants i diferenciat. Una part és aquesta que estem fent, que és demanar la participació de la gent, que ens enviï aquests microrelats, aquestes narratives, aquesta paraula, perquè si tu que has entrat a Instagram hi ha algú que posa anònim, que t'ho haurà posat una paraula, que era un clam que tancava tots els seus comunicacions, que era confinats, però no finats. I és que, clar, de vegades, amb dues paraules ja pots explicar moltes coses, i aquesta persona ha decidit de donar aquesta consigna. I ara no sé... Ah, sí, que hi havia dos parts, dos parts. Aquesta part de recollida de textes i de volcar-los en aquest Instagram que hem creat, llavors estem fent una base de dades en què recollim quants missatges s'han enviat, sobretot, s'han enviat molts més missatges en l'última quinzena del mes de març, que no pas el juny, això vol dir que ens va sotregar molt, i tot això ho donarem amb un equip que estic formant, que encara no puc parlar massa d'aquí hi ha, de pensadors de diferents disciplines, que hi haurà un antropòleg, un filòsof, un artista, perquè no deixa de ser una intervenció plàstica, si és un projecte plàstic i un psiquiatre, suposo. I es crearà una taula de sats en què aquesta gent elaborarà pensament i elaborarà unes teixis, unes reflexions sobre el projecte. Parles d'aquesta exposició, aquesta presentació pública, teniu definit ja com serà... És a dir, la intervenció plàstica està clara, això tu puc explicar. A on t'ho farem, encara no es pot... està clar, però encara no es pot dir, perquè precisament el dimecres que ve tinc una reunió amb el regidor, i primer de tot li vull explicar amb ell, perquè és una intervenció al carrer, doncs, primer de tot s'ha de donar permís, no? La intervenció plàstica...Aquí s'han just, entenc? Sí, sí, sí, era s'han just. Potser, quan es faci la mostra, això seria cap a la primavera, que és el que ens demana la Fundació Carulla, i potser quan es faci la mostra es passarà el vídeo del que ha passat aquí s'han just, i es faria a Barcelona, també, es portaria a Barcelona. Qui saps si d'aquí uns anys això ho agafen com un estudi sociològic, psicològic del que van viure en aquest moment, perquè al final, doncs bé, al final serà una mostra de pensaments durant una època tan dura com un confinament. Sí, sí, sí, i per exemple, jo ara que estic allà a l'espai, flotejada de postals, de vistes des de la finestra, que han arribat en tot el món, no? Jo crec que dona molt, no? És un moment que estem vivint, viscut i que continuem vivint, que ens ha sotregat, i això ho hem de treure, i com a creadors, i com a esperit crític, s'ha de visualitzar, que és una de les altres coses que, amb aquesta intervenció plàstica, volem visualitzar tots aquests microrelants i portar-los al carrer. I com ho farem, perquè això encara no ho he explicat? Volem donar una estètica domèstica, perquè no deixa de ser que estaven tancats a la nostra casa, o sigui, poc podíem sortir. Llavors li volem donar una estètica de llar. I com ho he pensat? Doncs dissenyant un paper d'en paparà, un paper pintat d'aquests que en paparem les parets, en què la trama seran aquests microrelats, perquè en l'Instagram hi ha com dos parts, una que seria la capçalera, aquests trossets, i després ja hi ha tot el text, deixaríem el text pel l'Instagram i agafaríem aquesta capçalera, i seria una trama que sustentaria un paper d'en paparà, un paper d'en paparà d'estètica que encara no hem pensat, que pot haver-hi unes flors, pot haver-hi uns animals, jo què sé, i això ja ho veurem, no? Però sí que volem aquest hipertex donar-li un contingut en paper i com a intervenció plàstica i visual impactant. Carme, se'ns acaba el temps. Bon de deixar aquí, ens queden tres minuts. Recordar a tothom qui ens està escoltant, que poden anar a l'Instagram a veure si ho dic bé, expressa amb dues SS, TXT, tots junts, poden passar també per l'espai de lliure creació, per veure també l'exposició de Quim Deu, en aprofitant la benedesa. Fins el dia 4 de desembre, sí, sí. Que truquin abans per confirmar l'horari, per si de cas. Si veuen la porta oberta, és que estic a dintre, la recanvarem, vull dir que em cridin Carme i jo surto. I podem veure l'exposició aquesta, que també vam parlar amb el Quim Deu, i va ser tot un plaer poder navegar per aquestes postals de tot el món, va ser veritablement un honor. I Carme, de nou, gràcies per passar per aquí, en persona més, que em fa il·lusió, que amb la broma... Jo també, eh? Que som a novembre, eh? Sí, quasi ve un any. Que són només. Molt llarg. Molt llarg, tot això. Però em quedo unes de les paraules que has comentat, que és un moment que, com ho has dit, que ens ha provocat un sol trac i que també ho hem de treure. A través de l'art, de la cultura, d'escriure, dibuixar, pintar... El que sigui, però que alguna forma... El que està clar és que ho hem de treure, perquè són emocions, i m'has fet emocionar amb el que has comentat el pare i el fill. Gràcies Carme per passar per aquí, i que vagi molt bé. No era bona per aquest premi. Gràcies, Mireia. Que vagi bé. Adeu. Gràcies.