Entrevista a Pilar Montserrat, artista - 26/11/2020

Fem ara l'entrevista com us havíem anunciat. És l'últim espai que us portem per avui per això tenim a la Pilar Montserrat amb nosaltres. Pilar, bona tarda. Bona tarda. Bona tarda, benvinguda a Radio d'Esvern i al programa de plaça Mireia també en concret. Gràcies per baixar de Can Ginestar aquesta estoneta. No sé si m'he interrompit alguna visita guiada. Avui no tenia. Sí, però avui he vingut amics. Parlem precisament d'aquesta exposició que està ara mateix al celler de Can Ginestar, llums i ombres. Més o menys ho he explicat al principi, vaig tenir la sort de fer una visita guiada una mica inesperada, perquè em vaig unir a un grup que ja estava fent aquesta visita. I va ser molt positiu poder entendre a través teu, que és el que estaves exposant. Estem a escoltar una música xinesa, la gent potser s'està fent una idea del que és, però a grans trets ens podries fer una mica una brüa explicació del que és aquesta exposició i després entrem una mica en detall de cada part de l'Expo. A l'exposició veureu una miqueta la meva trajectòria com a artista des d'aproximadament el 2007 fins a l'actualitat, sobretot les obres majoritàries són d'aquest any passat, del 2020. Hi ha molts materials diversos, és una escultura que no és figurativa, però fa evocació a formes, extractes o més figuratives, llums, colors, diferents materials, diferents mides... És el que jo vaig fer, des que vaig fer les arts no he parat de crear. A més, ets professora també de...Sí, aquí a Sant Just, Festival Institut. Per tant, forma part ja de tu, més enllà de la professió de tu com a persona, aquest art i l'art cap a l'escultura. Més aviat no tant la pintura, no tant potser els colors... Quan estudiem vellaçades el que fem és un assaç de natures comunes i després és especialitzem. Jo em vaig a especialitzar en escultura, però més que escultura en sí, que és tot el que seria en 3D, ara li diem instal·lació perquè és l'escultura dialogant amb l'espai. I llavors no és només una obra que està posada en un lloc, sinó que hi ha diverses escultures que entre sí van definint o van donant més idea i et posin immersir dintre del discurs. Perquè t'és més agradable o t'és més fluït potser treballar amb escultura o amb instal·lacions, en aquest cas per la part més manual potser? Jo intento sempre treballar amb diferents materials i trio el material per les seves propietats i entre elles el color. Però sobretot les altres propietats que no es veuen des de fora, sinó que les pateixes quan treballes, quan material és molt dur, com el ferro, que és el que acostuma a treballar més. I necessites unes eines específices perquè amb les mans no tens prou, però depèn del moment de la meva vida he fet moltes coses cussint o teixint amb diferents materials, amb ferros prims. M'agrada agafar el que hem passat per davant, jo l'agafo i intento treballar. En aquesta roteguiada per l'exposició ens vas explicar i animo tothom, que si pot també l'afagi, que vagin al Conselleria de Can Ginestar i que s'apuntin, ens vas explicar que en aquesta diferenciació de materials que esculls alguns és perquè ja els tens per casa, perquè potser són sobres o restes d'altres, i d'altres els adquireixes tu, decideixes comprar-los o adquirir-los. A l'hora de decidir quin material treballaràs, de quina manera ho decideixes, com tractes aquesta decisió? Jo crec que el material em tria a mi, jo no trio el material. D'alguna forma estic predisposada a fer una sèrie de coses i veig buscant el moment que ho veig, dic mira, aquest, i veig fent proves. La meva manera de treballar sempre és anar revisant el que estic fent i a vegades el deixo aparcat, unes hores, uns dies, uns mesos, un any, i a mesura que vaig treballant, vaig veient i vaig dient això sí, això no, i això ja està acabat. Vaig sentint una miqueta el que em transmet el que jo estic fent, i si m'agrada no m'agrada, bàsicament. Hi ha llocs, hi ha països del món que pel que vas explicar també t'han influenciat una mica. Tot hi havia exposat també a llocs com, crec que, Lisboa, França, Portugal, Espanya també. Volies anar a Xina també, amb les teves, amb la teva obra, no? Vaig fer una residencia d'artistes. I vas estar, crec que ens va explicar, gairebé un mes, no? Més, més d'un mes. En aquest viatge vas fer unes 2.000 fotografies, crec que... Les 2.000 són les seleccionades. Són les seleccionades, i aquesta és una de les parts per on t'agrada començar aquesta ruta, o aquesta guia, per l'exposició. Per això te menys has demanat una mica aquesta música xinesa. Quant t'ha impactat aquesta cultura a l'hora de traslladar-ho en l'art? Jo volia anar a la Xina perquè és una cultura que per mi és la més diferent. Tot del que és Orient, Xina, estic parlant de Medi Japó. Orient, jo crec que és el lloc més divers en la nostra cultura que podem trobar. Tant per la manera d'escriure, per la manera d'entendre la vida, i volia conèixer-ho. Per conèixer altres cultures jo crec que s'ha de viatjar. La millor manera de saber o d'entendre com pensa l'altra és estar en el seu país, menjar el que menja ell i fer el màxim el que tu tens. Té un pes important en aquesta exposició perquè hi ha dues parts, que aboquen a Xina amb aquest pas de diapositives, que és un inici o un punt inicial potser de l'Expo, i han acabat fotografies ja amb l'àmina, empreses, també amb alguns elements adherits o enganxats, en aquest cas, la part d'agraver tàctil amb la visual. Jo volia començar l'exposició per la part més antiga, aquesta visita a la Xina. Jo no podia portar-me de la Xina a escultures. Vaig fer molta fotografia i em portava cap aquí, i basant-me en aquestes imatges vaig treballar, com jo estic acostumada, imprimint, i després treballant les tres dimensions. Van sortir uns 100 enblatges, i a rel d'això després van sortir unes escultures de la qual hi ha una, penjada, entrena la dreta, penjada bastant amunt, també unes cintes de culós. I més que res, l'exposició vol ser... vull deixar com unes pedretes. La primera seria la de la Xina, però després va anar ben coses que jo he fet al llarg del meu recorregut artístic, i que el que volen ser és una orientació, una pincellada del que jo he fet dintre de la meva carrera artística. Parellament a la de professora, que la sé anar portant, a vegades sense poder fer res de escultura, a vegades fent-ne més, i llavors la idea quan visites l'exposició és que vegi una miqueta la trajectòria i puguis lligar aquestes coses i entendre que és el que trobes al final, que és bàsicament el 2020 i aquest estiu. En el 2020 precisament trobem una part també nascuda, potser, del confinament. Sí, petits confinaments, és totalment confinament. Com pots descriure aquesta obra, aquesta part de l'obra? El confinament ens haganxat a tots d'improvis, sense planejar res, i amb els materials que tenia a casa vaig començar a fer coses. Bàsicament tenia feltre i una malla metàlica que m'havia sobrat d'una altra escultura i vaig començar a treballar, i jo espero que passeu a veure-la. És de les obres que més en diuen això em sugereix o això m'impacta, no? Sí? Sí. Perquè també hi ha el punt de la interpretació personal de cadascú que visiti i li posa un nom. Què t'han dit sobre aquesta obra? Que els hi avoca? Sobretot veuen màscares, de picultor, perquè tenen una part que és la reixa i una altra part que és la tela, però després també veuen... Ara mateix m'ha dit una collega, una companya d'instituts, que li recordaven quan d'operen la cara, et fan una estètica i et posen una mena de funda a la cara. No he vist mai, tampoc era aquesta intenció, però és la visió que tenia ella i ja he donat mal rotllo, però també les curaces que se les grima, que es posen els padatxins. Sí? Sí. A cadascú ve una cosa totalment diferent, amb la seva experiència. Finestres també veuen com si de fet el títol Petits confinaments ens porta a pensar, a veure els petitons i relacionar-nos amb aquells furadets. Que podíem mirar des de dins, però gairebé no podíem sortir massa fora. Hi ha una part de la transparència de la porositat que fa pensar en què és el que pot entrar i sortir, que és el que no passa per allà. Tot depèn de l'escala. Una nano particular ja pot entrar i sortir tranquil·lament. Si ens hi anirem a l'esquerra, estic fent un tour virtual mental per l'exposició. Hi ha com una costa d'escriure, perquè crec que tothom li posa el nom de ous trencats. Però a bo que la feminitat, o almenys, era la idea, o és la idea d'aquesta part de l'exposició. La feminitat està presentant totes les meves obres, crec, tot i que hi ha algunes que són més dures, que són més arrodonides, algunes recorden una forma d'un pit, recorden la maternitat, a més, el ous, recordo de l'ou de Brancusi, és allò com la partícula primigenia, que a partir de la qual tot és forma. Però són ous que estan trencats i estan buits, i per a la part de dintre estan pintats d'aurats, que l'aurat, per mi, evoca aquella part més etèria, més religiosa o més... espiritual. Costa aconseguir aquests materials? Tots estan aconseguits al llarg de molts anys, i els guardo d'una manera especial, perquè van res urgent al llarg de la meva reiactòria. Igual hi ha materials que tenen 4 o 5 anys, i els agafes, que ara cobren vida. I n'hi ha alguns que siguin més complicats de aconseguir, que d'altres. La fibra de vidre, jo ara no podria treballar-la, no tinc la infraestructura, perquè ha de tenir un espai ventilat, o per exemple, aquí a Sant Just, jo no puc treballar el ferro, no tinc el taller de ferro, perquè ja pots imaginar que per soldar o per tallar, o fins i tot una fragua, o un junque, no en tinc aquí. Estàs utilitzant paraules tècniques, no sé si tothom ho és tan tenent, però ara que dius ferro a la part final, que jo vaig veure almenys d'aquesta exposició de llums i ombres, precisament és el ferro protagonista, també amb una malla de metàl·lica. Allà d'una idea, les hores de treball, d'aquestes planxes, que són, no sé, finestres... Jo vull dir que el que es veu aquí és una quarta part del que vaig fer aquest estiu. Vaig treballar moltíssim, i menys mal que m'han ajudat a triar, he tingut un comissari, que li estic molt agraïda, el Pau Minguet, i juntament amb la Janira, van ajudar a destriar, perquè tenia tanta cosa que jo no sabia, que era millor pitjor posar o on posar el que. Sí que tenia una mica d'idea, però van ser ells que em van ajudar a destriar. Jo, bàsicament, faig dos grups, un que serien les ferides, i un altre que serien les finestres. Per a les noms ja es veu que unes són més amables, o més tranquil·les, o més quadrades per a la finestra, i les altres són una mica més doloroses, o més en formes més allargades, i no sé si s'estan obrint, s'estan tancant, però també tenen aquesta malla que les manté, que les aguanta, que no sé si és tan... És una porositat, és una tellluma dintre, i es veu que allà no hi ha el material, no hi ha el ferro, que és el material d'o. I m'he deixat una part del mig, que més o menys l'escomantada, que és just quan entres, és la que tens directament, la que veus des de fora de la casa de Can Ginestar, que són una espècie de formes que sobresurten de la paret, per explicar-ho d'una manera figurativa. És curiós el material, per això, perquè sembla membre, però no ho és, explica'ns què és aquest material. És una cinta plàstica que s'ha utilitzat per envalar palers de materials pesats, és una cinta d'uns dos centímetres de gruix, d'ample, bastant gruixuda i bastant forta. I jo em vaig trobar un rotllo d'aquests, no sé si el 2003 o el 2004, i el tenia, el tenia, i el 2005 va sortir la possibilitat de treballar-lo, i vaig començar a incorporar-lo a les obres, i detenem quan encara surt, va sortir el material. El més curiós també d'aquesta obra, almenys el que em va subtenir, va ser que toqueu, poseu la mà dins, no sé si és massa habitual que un artista, en fi, que t'obri les portes a tocar, normalment és no toquis, no, vigila, no, i en aquest cas, o en aquesta part de l'exposició, pots ficar la mà dins i a dins hi ha com una ceda. Bueno, jo vull dir que en tota l'exposició a mi m'agrada que la gent pugui tocar, tocar no és trencar, tocar és dir, a veure aquest material si és suau, si és fred, si està pulit, és que, clar, la pintura tu no la pots tocar, perquè la brutes. Però l'escultura em sembla a mi bastant important que la gent la pugui gaudir, també el sentit del tacte, perquè si no et queda sense una part. I és important, jo quan estic amb els meus amics, el que faig és agafar una escultura i donar-li's, perquè el fet de que pesi el ferro, la gent no s'imagina quan pesa un ferro, i és important treballar-ho, no deu ser massa fàcil, aquestes peces, per treballar cada material s'ha de tenir una predisposició diferent, per treballar ferro és estar molt fort, està bastant ben situat, com se dirien, perquè és un material molt exigent, a nivell físic. I per transportar-les, abans comentaves que també amb el comissari de l'exposició et van ajudar a fer una mica la tria, no sé si ja vas arribar aquí amb totes les peces i es va fer la tria, o ho fas prèviament i ja portes només les que s'exposen. Amb el comissari vam quedar abans del confinament, ja vam estar mirant les obres i vam fer una mica de tria, però llavors no tenia el ferro de l'estiu, i ja vam dir quines sí, quines potser no, i vam fer una prè-tria, i després de l'estiu vaig tornar a quedar amb el comissari, vam distribuir una miqueta i fer una miqueta més d'ordre, però les de ferro les vaig portar a totes, perquè no sabíem exactament quantes cabrien, perquè un cop és tan allà de l'espai les has de veure, i segons com a mi m'agrada més triar, que és que cada obra respiri, perquè si no els hi deixes el seu espai, és com quan tu la poses a la paret ja la penyes, i si li poses la llum és com si l'obra sobrís, i llavors realment és quan la veus, perquè mentre tu l'estàs fent al taller, està brut, tot no hi ha una paret blanca, no hi ha una llum clara. El moment que tu la penyes i ella s'independitza de tu, és quan realment és com quan neix. Que curiós aquesta frase, quan la peça s'independitza de tu, cobra la vida on neix? Tinc una curiositat per anar a acabar amb pilar entre la teva biografia, trobo que hi ha un punt molt original entre d'altres, un dels punts més originals és que has realitzat quatre simpòsiums internacionals d'escultura en neu, t'ho he comentat també fora de micròfons, com es modela la neu? A més, unes peces, crec que no sé quines dimensions tenen aquestes peces. Doncs això normalment es fan pistes d'esquí, són concursos que es treballa 5 dies entre setmana en equips, nosaltres ho feien en equips de 3 persones, però és el que demanaven les estacions, ho he fet en dues estacions d'esquí diferents a França. Aquí a Espanya crec que no es fa. I llavors a la estació que fan durant varias setmanes és preparar amb mollos que són com encufrats, tenen encufrats de 3 metres cúbics i van tirant la neu que hi retiren el carrer, i la van combatant. Llavors, quan arriba el moment de fer l'escultura, retiren el encufrat, tu ja quan arribes tens allà el bloc de neu que a vegades fa 4 metres d'alt, depèn del que hagi nevat aquell any. I allà treballes bàsicament amb passant fred i amb molta força, perquè normalment no pots fer-ho amb veïnes de motor, ho has de fer amb veïnes manuals, amb serrotxos, amb pales, amb pics, i a vegades amb les mans. O fins i tot a vegades el que he fet, el que vam fer va ser deixar una palangana, perquè la gel és l'aigua a la nit, i al matí podem posar el vidre d'una càmera que havíem fet a dintre, perquè entres la llum filtrada pel vidre que era gel. Pilat seguiria fent preguntes d'aquest tema, però ens ha passat el temps, de fet ja ens hem passat la set de la tarda, cosa que no m'acostuma a passar en el programa, però estic fora ja de temps. Moltes gràcies per venir fins aquí. Espero que hi hagi molta gent que passi a veure l'exposició, que personalment també la recomano, tenen temps fins al 14 de desembre. I també si tenen l'oportunitat de fer la visita guiada amb tu, millor que millor, ja serà impegable. Que vagi molt bé, Pilar. Gràcies. Molts èxits. Adéu. I bé, com deia nosaltres, ens hem passat gairebé un minut. Això vol dir que ens estem menjant el temps, el temps no, ens estem menjant el bulletí informatiu. Així que, fins aquí el programa de la plaça Mireia, tornem demà a divendres, que tingueu molt bon vespre, fins demà, adéu.