M'agradaria parlar amb el Francesc Fabregues, el nostre fotògraf Sant Justenc i el Saludem Francesc. Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Ben tornat el programa i ben tornat també a la visora. Encantat. Ara no sé quant temps fa que no et veiem per aquí entre confinaments i històries. Jo penso que a l'arrer doncs ara ja que et sé que et gent està fa un any i mig, però Déu n'hi do, eh! Estic content. I més content estaràs també d'aquesta exposició que s'inaugurarà aquest dissabte, 13 de març, coincidint també amb aquest estat d'alarma, amb aquestes paraules confinament, pandèmia, que vam començar a sentir i que algunes s'han quedat més que d'altres, com per exemple la pandèmia, confinament esperem que no es quedi massa temps amb nosaltres, però Francesc, vas aprofitar també aquell moment per treure aquesta part, potser més creativa i més d'ensenyar que és el que estava passant amb aquesta exposició, que corratgeix-me, però s'han just confinat imatges pel record. Què vols ensenyar en aquesta exposició? Què hi veurem? Mira, he de dir que jo vaig demanar permís d'ajuntament per poder sortir. Va ser en ple confinament, que vas fer les fotografies. Al cap de potser 10 o 15 dies, no? Sí. Però d'estar tancats, em refereixo. D'estar tancats, sí, sí. Vaig demanar permís per poder, d'alguna manera, il·lustrar aquesta part, aquesta merda de virus que tenim, i era una mica això. Tenir present i per pel futur, aquestes imatges, perquè quedi pel record, per la memòria, de Sant Just. Que també formen part de l'Arxiu Històric, de Sant Just, perquè també demanaven fotografies o records. Sí, és a l'acord. En cantat de la vida d'aquestes imatges, puguin estar a l'Arxiu i que puguin servir per tenir el que deia abans, per servir la memòria i que aviam si el nostre senyor ens escolta. I no ens ho fa repetir, no? I no repetim, no? Que ens ha portat molt bé. Que almenys aquí uns anys ho veurà o no i recordar-ho com una història puntual, un fet històric, molt rellevant, però que vam deixar en el passat. Perquè en aquestes fotografies que vas fer, clar, sorties al carrer i gairebé estava sol, menys els serveis bàsics, essencials... Sí, sí, sí. O sigui, no és cronològic, però sí, també, perquè és el que jo vaig intentar. Amb aquesta exposició, el que no veurem són les imatges que estem veient. Ara que els fotoperidistes han pogut començar a entrar a residències, entre hospitals... Aquestes fotografies no les veurem, no? No les veurem, perquè també hi havia aquí Sant Just el que ja estava molt acutat. I tampoc em venia de gust. Jo el que he pogut ensenyar és el Sant Just 8, que a veure, també he de dir, faig un parèntesis, que de vegades no costa massa, no? Un diumenge, el migdia... Sí, però vaig fer un recorregut, diguéssim, pels carrers, les places de Sant Just, no? I dins d'aquestes... Vas trobant històries, vas trobant situacions, que entrem, potser, amb la part més artística, entre cometes. Aquesta part que estàs tu sol, que estàs tu sol davant de... I sempre hi ha algun moment, alguna imatge que et queda retinguda i la profita. I també dins d'aquestes imatges, que això va ser la primera, les primeres, que es recorre Sant Just i tal. Perquè en aquest ordre cronològic és més espais o són persones també, el que veurem en les fotografies o les dues? O veurem tot. O sigui, ja veiem, veurem espais, veurem les primeres sortides, les primeres vegades que la gent sortia a casa... Aquests grups, no, de... O sigui, hi ha coses bastant anecdotòries, que és la gent que feia esport, que hi havia molta gent que no n'ha fet mai, i veies a dalt de la terrassa, doncs caminant, o fent esport, i feia gràcia entre cometes, no? Semblàvem hamsters, dins de les seves pròpies gàbies, també? Sí, sí, perquè ara mateix ho estàs mirant, i jo miro els matxos del lloc. No hi ha ningú, eh? A mi em sembla que ningú tenia la de dir que la gent tenia per sortir, no? I... O sigui, ho he anat... ho he anat parcelant, no? Percelant a nivell de dir, bueno, la gent que comença a fer esport, dins de casa seva, el tarrat, i és molt curiós... O sigui, van sortint coses perquè sí ens... És molt curiós perquè hi ha moltes vegades que jo feia fotos veient una persona del tarrat, dalt d'un estenador de roba i que anava caminant, però no sé qui era, no? Clar. I he sigut molt... molt... perquè... dues persones, i dues persones que han sigut, que, bueno, un és el Joan, a la gala, i el Josep, per mirar que no els hi vaig ensenyar, dius, ostres! Aquest és el Francesc Giral, i l'altre dius, hosti, aquesta és la meva mare, no? I, bueno, ha sigut... Has descobert la... Qui era, no? Tindran redescobrint, sí. Estava fent una llista, i ara mateix, de persones conegudes amb la resposta que tu m'has... Veiem la pregunta que tu em feies, de dir, bueno, són persones, sí, persones. És gran part de l'exposició, no? Persones, aviam, que vegi que de servei, persones que anàvem a comprar, les persones que del petit comerç que ens en servia, per sanitaris o voluntaris, o sigui, tot aquestes persones. Hem d'utilitzar tant de mateix 100 persones en noms i condoms, que això ha sigut també una feina, perquè en el moment que ja feien les fotografies, havíem... Jo he intentat fer un tipus de fotografia molt espontània, molt documental, de dir, ei, estàs aquí, et faig la foto. Alguna vegada, també, robades, no? Vull dir, aquella foto... Fas sense posar, no? Entenem, sense aquest... No, no. Si hi ha una foto, si hi ha una foto que he dit, ostres, m'agradaria fer-te una foto, doncs, de la 100, potser n'hi ha en 5. O sigui, el que he intentat és això, no? Que hi hagi fotos que siguin molt espontàries. Ostres, aquí trobo, et faig la foto, pim-pam, no? Així, molt... sense temps de reacció, no? Ja et dic, i jo penso que és el gran valor. És un tema que ja fa hi ha temps que també li donava voltes de poder-ho fer, no? I hi ha gent que jo n'hi conec i conegut, no? I que m'ha portat, doncs, el xulo d'aquestes coses és que et va portant coneixement, no? Perquè una vegada tu vas a indagar i dius... Ostres, aquesta persona la coneixes i dius... No ves a la pelugeria que la filla treballa aquí i dius... Treballa a camp. Sí, no, però hi he pogut fer-ho, no? I he anat al senyor que tocava la trompeta a la plaça Maragall. I ho vas ensenyar a la fotografia, preguntar-li si sapies. Sí, perquè sortien des de Volco, i, per exemple, a la plaça Maragall, que jo vinc al costat, no? La plaça dels pisos hi havia una persona a les 8 de la nit que tocava la trompeta, no? A aquests moments musicals... No, no, però d'agraïment. O sigui, ell feia el... I després, clar, i vaig... I em van dir, no, feia senyor que hi ha la filla, i em van preguntar-li, no sé què, però la noia trobes de, ostres, il·lusió, i el meu pare li va dir, i li va dir, moltes gràcies, perquè tenia el de Seymour, i en aquell moment era allò, de dir, ostres, el tio concentrat que tenia que sortir les 8 de la tarda, no? I coses d'aquestes anècdotes molt xules, trobar-te una persona amb una bandera de la barça, i que dius, ostres, aquest és el que porta al restaurant, o l'altre... Bueno, coses d'aquestes, però també tristes, no? Tristes, perquè ja... Bé, m'he trobat la gent que ja no és, no? I a part de tota la gent que ens han deixat, ens han deixat gent que hi fotografiat, com, per exemple, el Cel·les, i altres persones que també... Allò que vas preguntant, però aquesta persona estava molt malalta i ja no... I que, a un moment, també els havies fet fotografia, no? I els havies fet fotos, no? O sigui, en aquests moments és un miqueta de colpidors, no?, de dir, ostres, no? I no sé, m'he dit que hi ha el retrat, i la foto d'aquesta de la gent, eh... Estic molt content, és molt content, perquè ja te la veig, és un tema que... que ja em veig ser agradat de fer-ho, i, bueno, i aquesta merda de virus, doncs... Mira, m'ha... O sigui, que no el fons jo m'hi he passat bé, i no ho dic d'una manera... Allò de dir, ostres, ara aquesta... No, o sigui, perquè a mi m'agrada la fotografia, m'agrada la gent, i dic, bueno, i si puc recollir, doncs, escoltant, mirar tot això que t'endrem, no? Tenies, llavors, almenys un punt privilegiat, a nivell de vistes, també, per poder-ho fer, o sigui, a través de la finestra, el balcó, no? A més enllà de sortir al carrer, també moure't. Sí, sí, sí, sí. Tenies vista d'Àgila, de casa. Bueno, no, no, això... De balcó. L'un dels fotos, aquestes dels balcons... Bé, també no és que sigui... O sigui, ja et dic que és una... una part representativa, eh? Perquè també... Però també és una part, no, d'ensenyar... que descompen elles. Que és el que... Aquesta corrent al terrat, no? Això ja... No ho veus. En aquell moment, doncs... Va passar, no? Va dir que són moments, moments pels records, no? Que és el que intento ensenyar, no? Mm-hm. A més, és la primera exposició del Marcart. La primera em refereixo a títol individual. És a dir, ara la primera mostra que s'ha estrenat, de fet, aquest nou espai Marcart, ha estat el grup de 7 Just, que són 8, però inicialment eren 7, per això du el nom de 7 Just, i ara exposaràs tu sol, ets el primer artista... Sí, sóc un privilegiant. Un presentamós de sol, clar. Sóc un privilegiant. Ara l'espai és molt xulo. És un espai, clar. És molt xulo, i complicat. Té unes dimensions més grans que un celler, per exemple. Complicat, però l'omplirem. L'omplirem, perquè... O sigui, ens estem aquí, en Marc Sant, i quan dic que és Marc Sant perquè tinc gent que m'ajuda, no? Vull dir que... Hi ha gent que em dic noms i condoms, com pot ser la Genira Romero, que és la Crac, no? Laura Beringo, que em fa de comissària, Lluís Aguader, que és la persona del disseny i grafisme, i a part de l'institució, no?, però aquestes persones són les que estan a costat meu, i m'estan ajudant, no?, amb aquest tema, no? I... Ja teniu pensat, exactament, només que ha pensat, no?, perquè eren uns pocs dies, però, no?, visualment, l'espai, ja et teniu clar com s'obicaran aquestes fotografies. Les fotos arribaran 4 o 5 dies abans, que això és el que fa patir, no?, perquè... perquè hi ha molt de foto. O sigui, jo he comptabilitzat que millor seran 200 fotos, de votar-hi abans. El deman considerable, o dimensions? El deman és entre 40, 50 i 50, 70, i després n'hi ha de més petites, però ja en coses són en plan sorpresa, que ara prefereixo deixar-ho així. Home, clar, si és sorpresa, jo no ens ho diguis. Que t'ho preguntaria? Perquè dius, bueno, doncs, hòstia... Sí, sí, sí, sí. Perquè la gent que anirà haurà de fiscins, haurà de donar, haurà de dir, voltes 360 graus per anar... Bueno, 360 i així, també, no?, de dalt a baix també haurà de fer. És allò que m'agraden redar-me una miqueta, no?, i penso que no fer-ho fàcil, no?, no fer-ho gens fàcil. Et fa il·lusió exposar en aquest nou espai? Molt, molt, molt. És un espai nou que dona mai millor dit més espai físic, també, no?, faltava un espai així, una zona més amplia. No, no, no, molt, i a més, a més, ni molt content que funcioni, i que es puguin fer coses, i que la gent de Sant Jordi s'animi, i és un privilegi perquè, a més a més, està el cor de Sant Jordi, no?, i que... Mira, la gent que va a comprar, doncs que tingui temps també de poder... Bueno, el que passa és que, clar, el dia que va a comprar, només posar-se el dematí del dia lluny o el dia endres a la tarda, no?, i, bueno, però, bé, amb mica en mica també està bé, no? Remou emocions, l'exposició, entenc, és la gent que hi passi, que esperem que siguin molts, reviure'n una mica aquella... no sé, un adjectiu posari, eh?, però època no desitjada, un moment inesperat, dies obscurs de confinament? Sí, jo penso que tindrà totes les sensacions i totes les coses que tu has dit, perquè ja et dic, des de... des de riure, no?, de dir, hosti, que fot aquest aquí, no?, a tenir un pensament, diguéssim, per aquella persona que millor ja no hi és, no?, o sigui, que penso que té... té diverses vies, no?, té moltes vies a nivell nostàgica, si vols, també, no?, però hi ha d'esperança. Perquè les persones que comentaves que ens han deixat, però que tens fotografies, seguiran estant en l'exposició, no? Hi he demanat permís i se l'han, sí. Més a aquesta gent, més encara, no? Encara que també hi ha alguna persona que... que el que et deia abans que... que he fet fotografies d'aquestes més robades, no?, que a mi m'agrada molt. I... i clar, són fotografies de gent que jo no he vist mai més, o sigui, que no sé si és que anar sortint en aquell moment i tal, i espero que no s'enfadi, no?, són fotografies que no tenen cap tipus de compromís. Jo penso que les fotografies que són més compromeses són d'aquestes, no?, de les persones que ja no hi són, no?, o, sí, una altra curiositat és que... i, bueno, ho dic perquè... un veller de casa li va ser una fotografia amb una maca... bé, no?, i prena el sol, i fins fa quatre dies no he aconseguit parlament. I dius, escolta, que sàpigues que... La primera vaga, no?, la primera vaga que... l'estruga i li vaig comentar, dic, saps què?, sóc el veller del tal, i que et sàpigues que tal, i li vaig demanar fotos i li vaig dir, clar, problema i tal, o sigui, que... jo penso que això ho tinc bastant bé, i si hi ha alguna persona que pensa que d'allò postreurem la foto... Però no t'ha passat de moment, no?, d'intentar contactar amb algú i que et digui, no vull sortir, no m'hi apareixen. I amb Instagram he fet algunes fotos d'aquestes més o menys. Bé, veiem, està amb l'espai públic, no?, sempre hi ha... Clar, quina línia s'apareix? Sempre és que és difícil... És difícil, és difícil, no?, és difícil d'on està el punt, no?, d'on està el punt, vull dir, que... Jo, per exemple, sent el director d'aquest festival de formatera fotogràfica, vaig tenir el primer èxit de poder portar el Martin Park, que és... Ostres! D'escracs més lladres, diguem, versos, que hi ha de la fotografia mundial, no? Sí. També famós per això, precisament, no? Sí, sí, sí, sí. I, bueno... També depèn una mica del país, no?, però, clar, en un espai públic, doncs... Pots guanyar-te que et fotin un pinyo, no?, però a alguna manera, doncs, sempre ha de dir-se a més un espai públic, una cosa com un espai privat. També una mica de l'ús de la fotografia i dels comentaris que facis, etcètera, etcètera. Clar, perquè legalment, això, quin... Bé, no, jo em penso que això és una cosa... En aquella manera, jo ara mateix em sembla que aquí, si algú el pogués denunciar, ho podria fer. I no estàs protegit, diguéssim, per cap... No sé si llei, o algun aspecte que protegeixi una mica a l'autoria, també del fotògraf, no? Sí, sí, sí, sí. Hi ha dues coses que m'agradaria dir. Digues-ho. I penso que ara entri entre... Això és una sorpresa, però penso que està bé que la gent ho sàpiga. A mi les fotografies, a mi m'agradaria que les fotografies jo les posaré a la vent. Mira, això te n'ha de preguntar... Perfecte, no, ja ho has entrat, perfecte. Però, evidentment, en aquestes fotografies jo vull que la gent... la gent que vulgui una fotografia, jo posarem un preu que s'ha de posar un preu, que serà un preu, quasi... per una manera que és cos, el cos que costa la fotografia. No, o sigui, no és el cos artístic entre cometes, no? És que la prova artista, de vegades, jo no em sento bé, no? I... i posem un preu que correspongui més o menys en el que és el cos, no? I farem una mica de el que fa a vegades els llatres, més independents, de fer aquesta entrada invertida. Això val tal, però és com d'en situ, vols aportar la foto, paga el que puguis. No man el preu, eh? No man el preu, però hi ha un preu. Doncs jo vull pagar el doble, perquè... i més a més, hem buscat una manera i una història, perquè us s'ha sortit beneficiat i estic parant en càrmites, perquè el 100% de... de lo que surti, si algú vol, que vagi a parar càrmites d'aquests senyors, no? Això seria una de les coses. Aquesta és una sorpresa. Bueno, potser no és tan sorpresa. Un aspecte remarcable. Jo, quan deia sorpresa, potser ho deia més amb l'espai espositiu, perquè jo penso que serà una cosa també curiosa, diferent, no? I l'altra cosa que també he de dir, que podia ser sorpresa, però no ho dic... Ai, que sí que ho dic, vull dir... I ens has guardat una que no diràs, eh? No, no, però aquesta sí que la dic perquè... és perquè la gent vagi preparada. Què és? Ara diràs mascareta, segurat, no? Això ja ho sabem, no?, que hem d'anar preparats en aquest aspecte. Estic fent desnaços del gel i de la mascareta i de la normalitat, i de la... tot aquestes coses, això ja... Jo penso que hi haurà... Una persona... una persona que està a l'espai, que és una part de la seva feina, que té molt pecura, que la gent fa molt bé la seva feina. Una de les curiositats és que... he recuperat una persona que vaig conèixer a TV3, que es diu Valls al Quintana, que és una persona de Girona, que és catedràtic de la Universitat de Cinema, però en tant... en sap tant de cinema i de la música. I ell va fer un llibre que es deia El llistiu del desconcert i el que va fer va ser tot el llistiu, dia a dia... Del 2020, entenc, eh? Del 2020. Sí, perquè estem... Un llibretet molt xulo que cada dia, com un diatari, cada dia explicava la seva... la seva manera de... la seva situació, la seva sensacions, el dia a dia, i sempre acabava amb una cançó. Amb una cançó, li motivava d'un grup o d'un cantant. La vaig trucar, vaig recuperar després de 20 típicos anys, i em va dir que això no ho has fet al principi de la pandèmia, a partir del 13, i em va dir que sí. I em va passar tot el material i el que farem, i he fet una selecció d'aquests dies, i el que farem és que posarem uns còdics QRs, perquè la gent pugui saber aquell dia que passava o quina sensació tenia aquesta persona, que és una sensació que podem tenir molts de nosaltres, i sentir una cançó d'una història. Això acompanyarà algunes de les fotografies, no entenc? No tant, no tant. Serà una cosa... És impossible, és impossible. Acompanyarà un dels panels, estarà repartit pels panels, perquè és molt difícil d'identificar una fotografia amb aquesta música. Serà com una cosa a més a més. Amb aquest... L'estiu de les concerts, aquest llibretet d'Angel Quintana. Francesc, se'ns acaben els minuts, seguiria parlant moltes més coses, també vol dir que aquest dissabte podem anar directament a veure tot això que ens has explicat, i aquesta sorpresa que no ens has explicat, per això és una sorpresa final, d'aquesta exposició s'han just confinat imatges d'un espai marcat, que és la primera, com deia, d'un artista... Perdó, un fotògraf. S'enjusten que exposen solitari. Suposo que també obrirà la porta, que després també entrin altres artistes que segueixin en aquest nou espai, que s'ofereix molt. Jo penso que hi ha... hi ha coses programades, que reu blau, un dels pujos de l'acostis Santelles, un dels grans fotògrafs catalans, en fotografies de la Guerra Civil. La dinàmica pot ser molt xula. Fins quan la podrem veure la teva exposició? Mira, comença el 13, i acaba el 17 d'abril. Tenim temps. També comentar que durant aquests dies, crec que cap al 18 de març també, per exemple, la Carme Malaret també exposarà aquest projecte express, que va guanyar un premi SOS Cultura de la Fundació Cruïlla. Crec que es veurà també repartit al poble. Per tant, al voltant d'aquesta data, d'aquest estat d'alarma al 2020, d'aquestes paraules, confinament, pandèmia, que deus a casa, mans, mascareta, distància, etc. Tot això que ens sona tan familiar ara, i que en llavors no ens sona a batar res, doncs sembla que tornarà a poblar una mica, els carrers, els barris, per fer... No sé si dir-li un record o per recordar què va passar allò per tenir-ho present i fer una mirada enrere. No sé exactament qui és l'objectiu, però vaja, almenys recordar que ho hem passat també. I que, a més a més, és un poble que tenim la sort de que hi ha molta gent molt, molt, molt bona, que té moltes iniciatives i que esperem que aquest espai i altres, doncs, que funcionin i que vagin bé i que la gent hi vagi. I tant, de moment anirem a veure la teva exposició. Com deien Francesc, aquest dissabte, el Marcart, el nou espai de la primera planta del Marcart municipal. Gràcies per passar per aquí, Francesc. Gràcies a vosaltres. I ja saps, com sempre diem, que hem seguit la pista, però què més fas a partir d'aquí? Gràcies a vosaltres. Gràcies.