... Entrem ara a parlar amb el Tino Sauriano, com deia fa uns minuts, ell ha estat encarregat, podríem dir, o la primera persona, el primer fotògraf, a inaugurar aquest cicle de xerrades fotográfics, a l'Associació Fotográfica d'aquí de Sant Just. De fet, la xerrada va tenir lloc al vespre, a la tarda a nit. El saludem. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda, Tino. Benvingut a Radio Desvern, tot i que sigui via telefònica i no ens podem conèixer en persona, però vaja, encantada de tenir-te aquí al programa, Tino. Escolta, abans de rebre, preguntar com va anar aquesta primera xerrada que veu fer ahir, en format virtual? Doncs no... va anar tan bé que no acaba. M'havíem pactat, tot parlat, de que duraria una hora, i al final la va donar una hora i mitja, perquè en Joan va dir, bueno, ja està bé, no? Però, clar, en ganes de fer-ho en vídeo també, d'estar anyoro molt el contacte amb la gent quan fas comunicacions, és molt important veure'l suïs i parlar directament, tot arribarà. Clar, exacte. De fet, ara que dius això de comunicar, vaig a repassar puntualment perquè tens un llistat de previs i reconeixements que és molt llarg. No sé si donarà temps de repassar-lo tot, però ara que... Deixar l'últim, que va ser el nacional de la Generalitat. Aquest mateix, ara que parles de comunicació. Premi Nacional de Comunicació, la categoria de premsa, el 2008, ara que deies aquest tema de comunicació, i s'ho va fer molt curta, la xerrada d'ahir. De què veu parlar? Bueno, a mi m'agrada molt el format, en lloc de fer de punent, que això faig més en els meus workshops, els meus tallers, i la gent pregunti, les coses jo demano perquè, clar, portem un any confinat, i en un any han contactat amb mi moltíssimes agrupacions i moltes entitats, no? I un moment que, clar, fes una xerrada, dius, bueno, ja és que... perquè no el fem al revés, m'hi deus la meva, avui hem preguntat el que s'interessin. Així que cada xerrada és única, i especial és com una entrevista que et pregunten... Des del que et pregunten per una faceta que te'n recordaves, o algú li crida l'atenció a algunes fotos que has fet en algun país remot, i és més variat, si no... Et sento una mica explicant, més de lo mismo. Escolti, no repassant també aquests premis, més que premis, un d'ells és que ets fotògraf del National Geogràfic, que és un aspecte que suposo que molts fotògrafs espiren, o és potser una de les seves meques, poder fotografiar pel National Geogràfic. Com va anar, això? Mira, ja tens raó, jo penso que és una aspiració per pràcticament un percentatge molt elevat de fotògrafs, i més perquè, clar, els fotògrafs ens agrada viatjar, ens agrada fer fotos, ens agrada compartir, i ser membre del National Geogràfic Society és un privilegi, un privilegi, no és gota fàcil, però és possiblement una meta, per qualsevol persona, que li agradi la fotografia, que li agradi el viatge. I en realitat, no em va costar molt entrar-hi, però tampoc va ser fàcil, em vinc a referir. Ens vam venir, per primera vegada a Europa, al festival que es fa a Perpinyà, avissa per l'imatge, l'última setmana d'agost, la primera de setembre, i no coneixien fotògrafs europeus. Les seves van... Tom Kennery, que el director de fotografia, va dir-me que tinc ganes de veure com els europeus, sobre què fan, no? I va proposar, mira, per fòlis, i jo estava per allà, portava unes diapositives a la butxaca, perquè la jo no m'ho esperava, em vaig fer cua, i al final em va tocar arribar, va veure el meu material i li va agradar-la, però em va dir, mira, clar, com tothom, quan tu ensenyes un portafoli al director de fotografia, estàs ensenyant una mica un resum de tot el que has fet durant molts anys. I ells, a una revista, el que vol és saber què ets capaç de fer en una setmana, o en un dia o en un mes, però no durant molts anys, perquè se sap que en molts anys té l'oportunitat de fer, treballes molt interessants. Per tant, tant que anedi, em va dir, mira, torna l'any que ve, i em portes només el treball de xisfet aquest any. I a l'any que ve una altra vegada, per pinyà, visse, la cua, potser li vagi a ensenyar. I aquí li va agradar-me'l, més, però encara em va dir, mira, no, necessito un any més. Suposo que no em va veure encara madur, i em va fer tornar una tercera vegada amb el material que havia fet aquest tercer any. I aquí sí, aquí a la tercera, va anar a la vençuda, i un cop el va veure, em va dir, m'agrada molt el que fas, per tant, comencem a treballar junts, i demanaré a editors gràfics de diferents revistes, com ara en el geogràfic Traveller, o l'image collection, que és l'agència fotogràfica dels fotors del geogràfic, que vagin fent petit xencàrrecs, per veure si tu et sents com o d'on nosaltres, i nosaltres també hem segurat el que vas fer, no? I a partir d'aquí, primer van ser encarrecs un dia, després de dos dies, i els últims ja eren de mesos. Vaig fer moltes guies de viatge, jo vaig treballar molt, i vaig, perquè ara ja no es fan, per les guies de viatge, que era el que més m'agradava anar pel món, fent fotos de com era el món, i, bueno, en aquests moments, obviament, es poden trobar guies de viatge, denaginar els geogràfics fotogràfics per mi. Déu-n'hi-do, això és per tu, no?, com a fotògrafa de ser tot un luxe, no pudeu dir que forma per aquesta fotografia, aquesta part visual, l'has aportada a tu, que, Déu-n'hi-do, parlant de viatges també, un dels que suposo, o si no t'ho pregunto ara, és dels que més t'ha marcat, és un viatge que vas fer gairebé donant la volta al món, potser, aquest círcum que vas fer en el 2017, no? Sí, fa poc, relativament poc, no? I va ser amb molt impus, que ha desaparegut, que continua fabricant-la molt altra vegada, però amb la que sol impus, que van entreure aquests moments pel penúltim model, i a les regions hi vaig dir, perquè no me la deixeu, i jo faig una volta al món, i així, perquè és una camera molt de viatge, i, òbviament, si no, no m'anirien d'una taxa d'oportunitat, i els vaig proposar fer una volta al món, provant la camera en tota mena de condicions, és a dir, tant a la selva, com al carip, com als països eniver, com tot, no? I el que feia és que, a círcum, tots els dies, que el que havia passat una història, pensava a les xarxes, el que m'havia passat una història, amb text i fotos, i aquestes històries s'enten variades com la fotografieturons a Àfrica del Sud, o nou hospital de la Farsa de Tailandia, o, a lo millor, fotografiar els Estats Units, la permesa remota de Nova York, correder, genero la fotografia, la música, coses així. Tota una experiència. Aquesta és una de les branques als viatges, però també, si indaguem una miqueta més, dins la teva fotografia, hi ha unes altres branques, una que m'ha subtat, també. Potser tampoc no es coneix massa, és aquesta relació entre la fotografia i la medicina. De fet, crec que va ser cap als anys 80, que vas fer un reportatge en un manicòmic que actualment no existeix, com es defineix una experiència com aquelles? Des d'un punt de vista d'un fotògraf, que ho està mirant i ho està retratant tot? Bueno, possiblement... Bueno, possiblement, jo estic així, segur, sóc l'únic factor del món que porta 40 anys, fotografiar la medicina. I just acaba de sortir un llibre meu, que és la recopilació, que es diu... curarte, que és una recopilació de 40 anys de sanitat espanyola. Si havia de dir que el 90% d'aquestes fotos estan fetes a Catalunya per temes de mobilitat, no? Mm-hm. I, en l'any 80, vaig començar a fotografiar l'institut mental, que estava capa... que estava capa Bireia Ma, d'aquella zona. Vaig entrar molta por, molts prejuicis, pensant que jo volia ser fotògraf, per tant, la càmera no deixés de ser un instrument per descobrir el món. Hi ha gent que fa servir malament i ho fotografia tot, i l'únic que fa és que fotos. Però, quan tothom la fa servir per descobrir el món, la càmera és una excusa. La fotografia és una excusa per entrar dins del manicomi i no tan fer fotos i no veure què està passant. I els resultats són unes fotos. I fins ara, amb la pandèmia, doncs vaig decidir acabar el llibre, i, mentrestant, porto quatre dècades fotografiant, des del càncer infantil, que va ser el meu seu gran reportatge, en 1992, un llibre que es diu El Futur Existeix, i això es va exposar al Polo Robert, i va tenir tanta difusió i anem a dir-te en èxit, entre cometes, perquè, de fet, l'exposició estava feta per promoure la fundació benèfica d'enriqueta Vilarequia, que ajudava els dins del càncer, i continuava fent-ho, no? I va tenir tant d'èxit i tanta difusió, que la gent ja es trascut el fotògraf que va fer El Futur Existeix, i em deixaven entrar als hospitals, perquè, si agradava el meu treball, en tenien... La gent d'aquest cas es va enrotllar molt bé, no? Perquè, no, si tu has fet aquestes fotos, pots passar a la Vall d'Hebrou per dir alguna cosa. Vaig estar tres anys fotografiant a Vall d'Hebrou, després he estat fotografiant mitges per tot el món, mitges sense fronteres, no en parlo amb l'Amafènia Peruana... En fi, he sigut un privilegiat, i sí, crec que sóc l'únic fotor que jo conec, he estat conegut quatre dècades fotografiades en la medicina. Un altre, podríem dir, no de les facetes, sinó en aquest cas, un tot fotògraf o tot artista, en aquest cas fotògraf té una font d'inspiració, o té altres fotògrafs que també l'han inspirat. De fet, si entrem en la teva pàgina web, ja en publicats crec que són una dutzena, d'ells és el grandíssim i també conegut, l'estif Macurri, que també és forma part de la nacional geogràfic, i té aquests retrats en famós, que em prenen tantes cobertes també d'aquesta revista, i d'altres l'has conegut amb ell. Sí, naturalment, i coincidim. El més de genents ara ja no tant, perquè ara la geogràfica està patint les conseqüències de la pandèmia, s'ha anul·lat, i a part la geogràfica ha passat a entrar dins de la Walt Disney. Ha sigut absorbit per Walt Disney. Per tant, no sé què passarà, per nosaltres cada any... Però continua sent les arièvres, que es mantindrà... Sí, continua sent la geogràfic, però Quimana és Walt Disney. Què vol dir això? Vol dir que Walt Disney perdia el que no li interessa en les fotos. De què fem els fotòres, perquè ells, bàsicament, fan televisió. Per tant, en un món determinat, només continua la revista, el magazine, però tot s'està canviant, està canviant molt. Jo havia estat durant molts anys d'anar al Gine, els fotòres de la geogràfica ens reunien. A Washington, normalment, de segona quincena, perquè t'enganxava a prop del Nadal, i quines quiments encara no havia sortit de fer reportatges. I allà estaven d'estima a curri, d'evitar el Harvey, William Albert Hallard, i tots aquests fotòres t'hem coneguts, no? Mike Nichols, el que fotut a fer uns brils, els seus elefants... I allà ens trobàvem durant tres dies. Aleshores, si estima a curri a fer la foto, la nena es diu Xervat. Encara es viu. De fet, no fa massa temps la va detingir a la policia, la va expulsar al país. Però, quan ell la va fotografiar, era una nena que devia tenir, no sé, 10 o 11 anys, i ell va fer un gran treball. De fet, jo penso que és la foto més insignia de Nadal geogràfica, és a dir, tothom la lliga amb Nadal geogràfica, i de cara estifra encantat de la vida, perquè l'has fet milionari gràcies a aquesta foto. Totalment. Aquests són alguns dels referents que explicaves en quin punt es troba ara la fotografia. També sabent, doncs, aquesta absorció, no, de part de Disney, de Nadal geogràfic, però en quines situacions trobeu, també, als fotògrafs? Actualment, també, dins de la pandèmia, i dins aquesta mobilitat més reduïda? Absolutament ser-ho, s'ha anat a la por a tot, perquè l'únic reportatge que hem pogut fer en un any ha sigut uns quants que han fet algú de la Covid, que, òbviament, doncs, és un tema que és molt limitat, perquè, al final, és fotografia el que hi ha, però és més de lo mismo, cures intensives, en alguns casos, doncs, la Covid a casa, però no és un tema que doni com per molta varietat. I no hi ha res més. Jo ara mateix, per un any sense treballar, des d'un punt de vista com a fotògrafs, estic escrivint llibres, i em va dir que, clar, fotògrafs de viatges... Res, vas pel carrer i tothom va amb mascareta. Si no estàs fotògrafs amb la Covid, hem matat molt les fotografies aquelles de fet. Tu, quan anaves pel món, jugaves molt amb els somriures, amb les relacions entre les persones... Aquest moment ha desaparegut. I a sobre, la revista també ha desaparegut, perquè, clar, no hi ha publicitat. Per tant, ha canviat totalment. Ara ja el meu ofici és un altre ofici. Sempre dic que, que diguem fotògrafs, però el fotògraf ja ha desaparegut. Ara has de ser una mena d'home o dona multimèdia, que no només fas fotos, sinó que fas vídeos, les detenim o seguidors a les xarxes, vencer a podcasts, pensar en termes de detenim o seguidors, i, naturalment, escriure, perquè tenim molt de contacte amb la gent, escriure textos pels teus vídeos. I tot tu sol. I, clar, com diu el Refrain, l'home de molts oficis, pobre i segura, no? Clar, no pot fer-ho tot bé. No és que la teva camara fa vídeos, però no és el mateix. Quan tu no vas a fer fotos, només feies fotos, que quan et diuen que ho fes vídeo, i grava bé el sol, perquè del teu vídeo trobarem unes peces, perquè surti en un audio per no sé què, i aquí ens envies un vídeo de 3 segons, o de 5 segons, o de 5 minuts, i tot plegat et toca fer-ho tu sol. A mi m'agradaria dir que tu abans, en la meva època, tu eres que el foto era el que feia fotos, i portaves l'automaterial a revelar. A part d'enginy del geogràfic, jo enviava els rodets, i això els revelava en els Estats Units, i treballaven des del... Seria jo a nivell de les fotos que feia. I si les feia per un altre client, doncs revelava jo, però el revelat ho feia un laboratori. Ara, no, ara tu fas les fotos, les has de revelar, les has de processar, les has d'optimitzar, les has de penjar, les has d'enviar al client, les has de fer els vídeos, el que et deia, no? És... ha canviat totalment com vés a veure la germà i jove. De fet, ara de fons, crec que no ho està sentint, Tino, però que sabies que està sonant la música del compositor Paco Viciana, que va posar... va musicar, de fet, aquest vídeo, que és un recull de fotografies de llac de banyoles, que vas fotografiar, de fet, el 2020. Això que va ser abans o després d'entrar amb Covid, això ja és quan tothom estava a casa tancat. Sí, el llibre va sortir pràcticament al febrer març d'aquest any, passat, fa un any, i es va vendre la primera edició, el bon llibre que vaig produir jo mateix, i per internet es va vendre pràcticament tot, i Paco Viciana és un gran compositor banyolí, bueno, que viu banyoles, que ja em sembla que és de Badalona, però m'ajuda molt, de fet, vaig penjar el meu Facebook, ara em sembla que el diumenge, vaig penjar un vídeo amb música, deia, una altra vegada, amb aquests 40 anys de medicina. Aquest poble és el que passa, és com ser just desgrà, es coneixem tots i n'hem fet coses. Escolta, Paco, necessita una música. Sí, això passa. Us aneu, entre professionals d'aquest sector, també us aneu ajudant i us aneu treballant junts, també? Sí, sí, fem el que podem, el que succes és que... Pensa que amb la pandèmia, igual que els photographers no podem viatjar, no podem fer reportatges, pràcticament no podem... Òbviament no podem ni sortir del comarca, i podem fer molt poca cosa. El que et deia, la gent amb mascareta, d'un setman a tots els temes, pots fer paisatge, perquè els ànecs encara no porten mascareta, però el que és... Jo tenia viatges previstos, encarregats per tot el món, havia d'anar a fotografiar pars nacionals, a Valena, a la Patagonia, a Jaloston, a fotografies pàtions units, a fotografia per l'Àfrica, de Teixas en Manà, a Dida. I bé, jo no em queixo, perquè he escrit uns llibres que m'encanten, com ara aquest, el curarte, el llibre de la medicina, i ara aquest més que ve, dintre d'un mes surt un llibre que feia molts anys que volia escriure, que és un llibre sobre fotografia, com fer fotografia en color, perquè tothom ho ha demanat, com ho fas, com ho fas, i jo pensava, sí, com ho expliques. Com ho expliques a la gent que veu en color com ha de fer bones fotos en color, perquè diran, però si el color ja ho veig, i m'haig de passar tota la vida donant-li voltes a com fer-ho. I amb el confinament he tingut centenars i centenars d'hores que em feien falta per intentar explicar el color d'una manera didàctica i divertida. Però tornant a el que és la fotografia en aquests moments, doncs poca cosa més pot fer. I de fet, jo penso que molts fotògrafs, igual que estan tangant els xiringuitos, a les hores d'aquí ens ajudem tots, en els pobles, però al final l'únic que ha sortit d'aquí temps avui en dia és per internet, de com vaig fer amb l'associació fotogràfica de Sant Just, al forn obert, però això tampoc et dona diners. Perquè ara que parlaves també de fotografia, color, blanqui negre, em queden unes quantes preguntes, Tino, però crec que no te les podré fer, però menys aquesta sí que volia, que no se m'escapés. Tens fotografia amb blanqui negre, tens fotografia també amb color, no ets, per exemple, un tipus de fotògraf que només es quedi amb una, no tens cap tipus de reparo, no? En passa d'una a l'altra, de l'altra a l'una, això què t'ho dona, la situació? Sí, són llenguatges diferents. Hi ha temes que per dir alguna cosa a la fotografia de viatges, que en general el color et serveix per remarcar més l'atmòsfera, perquè no estàs tractant una atmosfera de l'interior d'un hospital, o una atmosfera opressiva, o una atmosfera de denúncia, en què funciona millor blanqui negre, sinó que estàs parlant d'opostes de sol, dels blaus, de llums càlides, de colors vistàlsuls. Per tant, el tema et dona a l'escoll de fotografia. Però, com en deia, el color és un tema complicat, perquè com tots, que si tots veiem en color, el fet d'ordenar el que veiem i fer fotos potents en color, és un tornar a començar. Tu, per preguntes a qualsevol afició de la fotografia, que et digui bons fotògrafs en color, i et digui de mitja dutxina. Perquè el color és per tots, però que algú destaqui per algú que et veu en color, costa molt. I, en canvi, el blanqui negre és com fer una radiografia. Tu, com que no fot un blanqui negre, vas directament a l'expressió, a la forma... Anem a dir que no perds el temps, el teu servei no per temps s'anualitzant, tota la informació que porta el color, que és una informació molt important, perquè ja saps el que passa com vols una cosa vermella. Per això les senyors de París són vermelles. Exacte. I, per anar a cavalti, no també volia preguntar-te. Clar, segurament és molt complicat respondre amb un número concret, però, al llarg de tota la teva trajectòria professional, pots arribar a averiguar quin és el número de fotografies. Ja no sé si les que has disparat o les que tens guardades, però quants terabytes deus tenir o, també, en paper, quantes fotografies deuen haver passat pels teus vulls? Bueno, tres terabytes i habitacions senceres plenes ben negatius. No els he pogut comptar mai, perquè penso que porto pràcticament 40 anys de professió, i abans feies menys perquè els rodets tenien 36 fotos, i podies dir, bueno, jo recordo que per negar el geogràfic on treballava en pel·lícula, en un reportatge podies fer nous 500 rodets, amb el que faries multiplicaries ràpidament. Però ara, amb el món digital, pràcticament, no hi penses, sí, parles en terabytes, tinc com 3 o 4 terabytes de fotos, ja no em recordo amb els meus coordinadors, que em poden fer 15 anys que fos el digital, però l'important no és el nombre de fotos, és a dir, un fotògraf amb experiència, com aquí, amb les senyors teniu en Francesc Fàbregas, que més que una exposició fantàstica. Sí, també he passat per aquí, pel programa, sí. I tant que sí, doncs un fotògraf amb experiència no suma en funció de número de disparos i de situacions. Jo, a la millor, deixaré de fotografiar moltes coses, que un aficionat ho fotografiaria, però, en canvi, quan tinc una situació al davant, que és exactament el que necessito, el que busco, aquí doncs ets molt més actiu, perquè postes tot, com a la Roleta, postes tot un número. Funciona més comptar els situacions. Clar, per acabar, Tino, també volia preguntar-te si hi ha alguna fotografia, o la fotografia que més pot ser de mercat, o que moltes vegades pots visualitzar, en els ulls oberts, aquella fotografia que saps que t'acompanyaràs sempre? Sí, la que va guanyar el Volpres Foto, que la tinc al meu dormitori, que és una fotografia que és veu de la Mona Lisa caminant. Que de fet no és ella, que camini, no? Sí, sí, sí. Va ser un reportatge que vaig fer per Parismat, i aquest reportatge hem d'obrir les portes de mesura en el geogràfic, perquè va ser la primera foto que vaig publicar mesura en el geogràfic i havia guanyat el Volpres Foto, i això va sumar molt. El meu pare és una fotografia que em va obrir una faceta nova meva, que és l'humor, no? De fet, aquest any va sortir un llibre que es deia Fotografia Con una Sonrisa, on hi ha una recopilació, però és un llibre docent, però bàsicament el 90% de les imatges són fotografies d'humor, com aquesta Mona Lisa, que camina. Penso que aquella foto va obrir un altre facet, igual que el que es parla de la medicina, dels viatges i de nacional geogràfic, que és el treball personal, però és una foto que és molt més complicada. És una foto que és molt més complicada. Penso que l'humor, en aquesta època, és perfecte. De fet, Fotografia Con una Sonrisa s'ha pensat per fotografiar en una pandèmia, els teus veïns, el teu barri, la gent que coneixes, la teva família, i està funcionant molt bé possiblement, perquè és el moment adequat per a fotografies amb un sonriure. Exacte. Doncs, Tino, ens quedem amb aquestes últimes paraules. Moltes gràcies per passar pel programa. Una llàstima no poder dedicar-te més estona, encara que sigui a través del telèfon i dels micròfons de ràdio d'Esvern. Gràcies també per formar part d'aquestes xerrades fotogràfiques de l'Associació d'Aquí de Sant Just, i a desitjar molta sort, sigui quin sigui el futur de la fotografia. No, hem quedat que farem un taller. Tinc una oportunitat igual, si tothom te coneixi personalment. Això mateix, espero una fort abraçada, Tino, i que vagi molt bé. Moltes hores, igualment.