Un poble de pescadors, entre el mar... Doncs bé, ens aviantem una mica amb aquest tema musical de les anxobetes, que es diu, mare, vull ser pescador, per aviantar-nos una mica també en aquesta exposició Miracle Serra i Rubelllard. Ara, per això tenim la Miracle, aquí a l'estudi. Miracle, una tarda. Hola, bona tarda, mi queia. Bona tarda, com estem després d'aquest pont? Pons amenaçanta? Bé, estem bé, i ja amb ganes de tirar endavant, i de què la gent pugui veure aquesta exposició, i en fi, tot el que comporta. De fet, des de l'IA1 que es pot visitar, però, clar, ha agafat aquests límits... Exacte, fa les amenaçantes un mica estrany. Clar, està tancat de fet, avui ara sí es pot entrar, però li n'ho guardarem dijous, i, bueno... Aquest dijous... Aquí estarem. Exacte, aquest dijous de dos quarts de buit, oi? Exacte, dos quarts de buit, sí. És de les primeres exposicions que tenen inauguració, que en Ginesta, perquè, de fet, amb tot el Covid i de més, s'han fet petits actes molt reduïts. Sí, molt, molt, és lògic, és que és molt complicat, tot això. No puc saber-hi gaire les persones junts, o prop, i tot, doncs... Bueno, i tantarem que tot vagi a ser controlat, i... Sí, home, sí. I ja està, i que vagi tirant bé. La cultura segura. Sí, exacte. Miracle, on neix tota aquesta exposició de fusió, sensacions, pobles de colors... Són coses diferents, això. Són coses diferents. Per això que hi ha tres noms, amb unes posicions com tres apartats, el de fusió és l'efecte en col·laboració amb uns escultors, que ells són escultors i tenen una galeria d'ara menor que, amb la que treballem, on el que treballen, bé? L'espai Rubellart. L'espai Rubellart, i llavontes. Ells, són escultors, treballen amb ferro, i treballant sempre en producte reciclat, amb ferro reciclat, amb els àrus de les botes, perquè a l'estudi, al taller, tenen aquí el panadès, i amb les àrus de les botes de vi, fan algun text de l'entorn de la obra que ells volen crear. I després amb ferros que m'han trobant, i els converteixen amb altres coses. Tu pots trobar una aixada, i aquella aixada es converteix amb una cosa, amb unes peus d'un animal o d'un peix, o d'algú, i aprofiten absolutament tot el ferro. I amb ells vam fer aquest treball conjunt, perquè els hi van agradar molt la meva obra, i la tenen ells a Manorca, i volien agafar-hi alguna cosa junts. I per això va ser el Susgí, el també nom, era una fusió d'unes persones que fan una feina, i jo també, i trobant-se, per això l'aquesta part de fusió. De fusió, exacte. Hi ha sensacions, i totes les sensacions traspassades a través del filtre personal i emocional, i de sentiment que jo visc quan estic a Manorca, normalment, i llavors tot això ho traspasso a la pintura, i sempre són coses sobre el mar, perquè sóc que em transmet l'energia i la vitalitat que em donen. Encara que aquest any passat no hi hem anat, no he pogut anar, i aquí de moment aquest any tampoc, però els meus records hi són, vull dir, gràcies a Déu. I llavors això és aquesta pintura, és aquesta. És a base de coses del mar, a vegades ho faig més abstracte, que altres, pots trobar un quadre que ho veig més realista i veig més que allà hi ha uns peixos, i n'hi haurà d'altres que no, blaus, i verd, hi hauràs moviment i ritmes, i és una miqueta... I a partir de la nit que desco ho interpreta, no? Exactament, sí. Ja és la paraquesta de sensacions. I després hi ha pobles de colors que... Els pobles de colors són... Sobretot pel dinar blanc, sí. Però jo no pensava tant en Manorca, perquè això ho he pintat durant el confinament aquí a Sant Just, i no és que pensés tant en Manorca, pensava més en els colors de la infància, de com veia jo els colors quan era petita, i amb els pobles, on jo estava, que els meus pares eren... el meu pare era d'esco, que queda molt de terra en dins, passa de l'ebre per al poble, ja el centre nuclear i tal, però llavors no hi era. I... Me'n recordo com va viure. Me'n recordo com va viure quan era petita, que vivia bastant, bastant. I de fet, hi va cridar molt temps els meus avis, i, bueno, me'n recordo molt d'aquell de la calor, i llavors de les colors, de les portes d'aquests colors... I tot aquestes coses em van portar a aquesta part, que, a més, va ser molt condicionat, perquè jo vaig estar bastant malament d'un braç, no podia treballar, però jo volia pintar, llavors, quasi bé, tot està... jo sóc d'antana, sempre he pintat i escrit amb la dreta, i tota aquesta obra, quasi bé, tot està feta amb l'esquerra, perquè no podia pintar, perquè tenia el tendor de l'ombra de l'espatlla trencat, i ja està que van operar, i tot això, durant el confinament. Bé, són el mes de maig de l'any passat. Sí, sortint-hi. Casi bé, els primers vegades que vam obrir, que no fan operació, em van operar, perquè era complicadet, però és que no podia ballugar, i molt dolor. Bé, no total, que... Tot amb l'esquerra. En real, d'això, perquè jo volia fer alguna cosa, no podia estar a casa sense fer res, i, a més, amb tota la preocupació del principi de la pandèmia, de clar, m'imagina, tot l'any passat, em veurà tot això bastant recoluït, que em va surgir aquesta feina. I, bé, ho vaig trobar superinteressant, perquè vaig aprendre molt, vaig buscar unes altres maneres d'explicar, però que la meva pintura sempre té molt color, i té molta vida, molta alegria, i jo no podia pintar coses amb blanc i negre. Però després, ara, quan ho he vist i quan ho veig penjat, ara estic veient més coses que quan ho feia. Les teves pròpies obres. Sí, sí, sí, sí. El d'altre dia estàvem amb una persona que vam de penjar i tal, i, costa, ja t'ho n'has comptat, i que és que no hi ha ni una persona amb aquests quadres. I això que les pintes no és conscient, no? No, no, no, per exemple, aquestes persones. Jo no volia pintar persones, però vull dir... Normal, quan pintes espais, uns blocs de col·lop, que són aquest, l'un dels pobles de col·lop, són unes plaques de col·lop, vull dir, que recordo, que recorden pobles, però que realment no ho és. És un poble poble, vull dir. No pots dir que això és aquest poble. No, no, no, no, no és un poble. Està al meu cervell, només. I llavors, esclar, només veig veure que a un dels quadres... Mira, mira, amb aquest, hi ha algú de vida, vida com la tenim conceduda, no?, vida de... Perquè vaig pintar tres veles d'un barcos que estaven a l'aigua, m'he dit, mira. Amb aquests barcos hi haver-hi algú, perquè sols no hi estan, allà al mig. Llavors, això és l'únic... L'únic obra que hi té a algú com de vida personal de persones, no? I per a l'údame, ha sigut tot una experiència al pedal llum de la lluna. En concret, aquest quadre, no?, estic veient ara mateix, aquest barco que no sap si marxa o arriba o... Ah, aquest... aquest està atracat al port. Has vist el moll? No hi ha ningú. No, no hi ha absolutament ningú. El sol, solitari, és la... Les cases tampoc se sap si hi ha gent o no, perquè no hi ha llums enceses. No, no, no hi ha llums enceses. No saps. Llavors, esclar, tot això m'he d'anar a compte després, perquè quan ho feia volia pintar uns plans de color, uns espais, uns equilibris... Clar, com que no podia pintar com jo normalment feia, que soc molt gestual, llavors, llavors, em vaig tenir que limitar a unes línies més concretes i més delimitades, encara que jo volgués explicar coses. Encara que volgués... i mira, en realitat ho vaig explicar, va ser això. Va ser la solitud, la intronspecció, a buscar coses a dintre d'un, per realitzar algú. I, bueno, ha sigut una experiència... Bueno, estic encantada, ara estic supercontenta d'haver-me viscut. I el fet d'haver-ho fet també amb la mà esquerra, que no és la que acostuma a crear. Molt raro, molt raro, sí, en raríssim. Però ara també veus que ho pots fer, per tant, no? Sí, bueno, però sí, no. Estàs contenta? Sí, estic contenta del resultat, però jo seguiré treballant amb la dreta. Sí, sí, perquè amb la dreta tinc... el gest. El gest, saps? El braç. Sí, suelto, no? I jo m'agrada deixar-me molt anar, i m'agrada que sempre ho dic a la pintura, i jo sé com la començo. Ho sé, i sé el que vull, i el que estic buscant. Normalment és així. Això és lo normal. Pot passar a vegades que deia que era què passa, però normalment és així. Però després, la pintura és la que m'han menjat. No sóc jo, és aquell quadre que et va dient... M'has de posar més aquí, m'has de treure més d'allà, has de posar més amunt, has de buscar aquí, has de mirar allà, has de seguir aquest ritme, has de buscar aquell color. I això amb la mà esquerra no és la mateixa? Amb la mà esquerra és molt més difícil. És més costat, no? Ella no està acostumada a fer-ho. I li costa molt. Però, bueno, jo penso que... Aquesta partat s'ha aconseguit bastant el que... més o menys no és el que es buscava, que era aquests equilibres de colors, i una mica de... de pobles, de colors, que era el que jo me'n recordava als meus pobles, del meu cap. I, bueno, estic content d'anar al resultat. Això és la veritat. I de la busquena i de la... No trobo la paraula en català. Buscar-se dintre d'un... Això mateix, una insuspectació dintre meu, a buscar aquests records, no? Buscar els records de la calor, de les 4 de la tarda... Aquests quadres estan pintats tots, pensant en hores, amb les hores del dia. I sobretot l'estiu, entenc. La llum, sí, no? Sí. Tots són de l'estiu. I són diferents hores del dia i diferents llums. I les llums van donar-te els colors del dia. Vull dir, jo deia que aquest està pintat d'una de les hores del dia. Estic veient com està sortint el sol, no? Doncs vaig, tinc que pintar això. Tinc a mi aquests els colors de quan surt el sol. Els colors de l'una del migia, els colors de la cinc, de la sis de la tarda, els colors de les vuit, de les deu, de l'una de l'endemà, de les doigres, saps? I estan pintats com aquell que diu, econògicament, amb l'horari. Si t'ho ubicaves al l'hora, llavors, a partir d'aquí, ja, muntaves l'escena que volies anar... Sí, muntava els colors. Buscava els colors. Eh, bueno, si sol l'escet d'on de matí està sortint el sol, n'és quin dia està fent avui? Està fent un dia molt... serà molt solellat. Hi ha uns ratxos molt vermellosos i sortiran... Clar, de pania, de l'hora, sempre. T'ha salvat una mica... M'ha salvat emocionalment. M'ha salvat el cervell, m'ha salvat el cervell. I pot ser una mica de nostàlgia de no poder-hi anar, també. Sí, sí, sí. Perquè, clar, ho dibuixes, ho pintes, ho tens al cap, però ho vius. I vius la sensació de no poder-hi ser-hi. Tot i que, a través dels quadres, sí que pot ser-hi, no? Sí. A través dels quadres... És la gran sort que tenim les persones que podem fer aquestes coses, no només la pintura, tot el que estigui relacionat amb l'art, és com una porta on tu pots traspassar algo més. Vull dir, no només està mirant una revista, a vegades només llengin un llibre que ja és molt, però a vegades t'has mirat la tele, que és millor t'has mirat coses que realment no t'aporten. En canvi, si fas aquest tipus de feines, o de coses que tu t'agraden, o pintar o escriure, o qualsevol tipus d'art, o músic, el que sigui, tens la possibilitat d'afugir de la realitat entre cometes. Vull dir, no estàs... Jo, quan pinto, m'he adonat, moltes vegades, moltíssimes, que jo he entrat a l'estudi amb dolor, amb dolor físic. Sí, sí, i quan estigui treballant, m'hi som olvidats del dolor. Tot el meu cap està... No, no, està pintant, està allà dintre, està dintre amb el quadre, saps? No està a fora del quadre, està allà dintre, i està fent allò, i al meu servei, quina cosa tenim... És complicadíssim, el cap, perquè, guaita, s'oblida de dolor. Sembla que sigui psicològic, el dolor, al fons. Sí, sí, i després quan jo surto o quan acabo, el millor no puc caminar o no puc, i realment no no estic en condicions, i quan surto em queixo, perquè em fa mal, vull dir, em queixo, d'acordes, em fa molt mal l'albert, em fa molt mal l'esquena, o el que sigui, no? I en canvi, quan estic pintant, és increïble, eh? Terepèutic, sí, sí. Per mi, absolutament, absolutament. Si poguessis i passaries totes les hores, l'estudi, més que un altre lloc ho sé, no? No, i és que no me'n dono compte. No me'n dono compte, no sóc conscient. Quan estic treballant, no sóc conscient. Mira, que em passen les hores, ni que tinc sed, ni que tinc a menjar, ni que tinc a anar a la vau, ni que em fa mal l'esquena. No sóc conscient de fer, hasta que... Dic, bueno, d'acportar molt de rato. D'acportar molt de rato, de millor porto 4 o 5 hores. I si porto 4 o 5 hores, la inconscient ja m'estan dient, i que ja estàs molt a límit. Però sóc conscient, perquè no sóc, no sóc conscient. Llavors quan paro, i dic, vale, tanco els pots i rento els pindrells, i costres. És que estic feta pols. Tornes a la realitat, no? Tornes a la realitat, i normalment és això. Quan rento els pindrells, quan recullo, i costres. Ara sí que m'enduro compte que em passen hores, i que estan port fent moltes hores aquí, no? Però, bueno, és una feina, i molt bona, per mi. M'encanta, oja, que ens ven dedicades. I quantes li has dedicat, amb aquesta obra, en concret? Aquesta obra, aquest any, que hem passat, aquest any... Un any, més o menys. D'això, hi ha uns 10 o 12 obres, i han durat això. Sí, aquest any. I la galeria Roballar, l'espai Roballar, no? Que crec que està ciutadella, no? A Manorca, com va néixer aquesta relació artística? Va néixer, va néixer, una casualitat, una casualitat. Jo passava pel davant, ja havia de dir que m'ho mirava, i jo estava en muntant, això fa 4 anys, ara faré 4 anys, i li deia a mi la marita, aquestes coses que estan posant aquí m'encanten, és preciós, perquè era de tot en uns peixos, d'enferros, i, bueno, molt maco, amb colors, m'agradava molt. I un dia vaig entrar, quan ja va a un obrer-ho, i li vaig dir, ostres, m'encanta això, qui ho fa, que bonic, i ho fem nosaltres, i ho dic, ostres, felicitats, m'encanta, i ho trobo preciós, i li vaig dir, jo pinto, dic, però això m'encanta, és que, de veritat, em agrada molt. I a partir d'aquí, ells van dir, i tu pintes, a veure què ensenyen s'algo. A veure què fas, no? Exacte, ensenyen s'algo. I re, ells van ensenyar 4 fotos, que duia el mòbil, que ja saps que a vegades amb el mòbil tampoc no reflexes el que és. No, però es poden fer una idea, no? Es van fer una idea, i ell em va dir, ostres, ens agrada molt. Ostres, ja pots portar-ho cap aquí. Deixa'ns el que has pintat, aquesta. Per exposar-ho a l'espai? Sí. Jo, normalment, quan estic a menor, que pinto de 30 a 40 obres cada any. Uau. Això ho fas? Però en 3 o 4 mesos. 3 o 4 mesos. Jo vaig fent, eh? Vull dir, vaig fent. M'ho plantenjo com una feina. Hi ha dies que estic dues o tres hores, millor que un cap, perquè el millor és la decisió d'anar-nos-en. Si ens n'estem prou de ciutadella, anem-nos-en amb mò, i si ens anem amb mò, ja no tenim... No tens les hores per dedicar-hi, no? Aquell dia és per altres coses, per anar a la platja. Jo no sóc de banyar-me, però sí que sóc canari. Curiós? Sí, sí, de banyar-me... A dillas blaus, mar... Sí, sí, això és pro. No va per pintar-la? Sí, no, ja m'agrada. Però és que nosaltres, quan hi anem, normalment, és ara. Marxem d'aquí el 1 de març i tornem al final de maig. Llavors, aquests 3 o 4 mesos que hi som, encara està molt freda. A vegades al final de maig ja ens hem menjat, però... És clar, em costa una mica. Perquè jo no tinc casa, eh, i vaig a casa, és una casa d'una amiga que em deixa a casa, llavors no... En privilegi, eh, també, mirant-la? Sí, sí, però... A més, més privilegi sobre que no és meva, que no tinc cap problema, perquè és seva, no? Però vull dir que... Allà me la deixa perquè tampoc no l'utilitzen, i llavors ells l'utilitzen a l'estiu, i als mesos que no l'utilitzen, també em va dir que hi hagi algú, perquè així està habitada, i d'habitat, clar, jo li faig vida amb aquella casa, també. I des de la casa aquesta, que m'encanta la situació que té, perquè està ben bé al rand del mar, i tinc davant totes roques, que no és una platja, llavors, esclar, tampoc no s'hi pot penyar, tens que desplaçar-te, i realment m'agrada, doncs, ara, per caminar per l'arena, està a prop del mar, però, a la idea, és que, quan hi estem, la trobo freda. Llavors, segurament que hi estés el mes d'agost, llorgol, segurament que... Fica-li d'edicaria. Exactament. Amb balleria més, esclar. I l'Àngels i el Fret, són els que estan a la demanda. L'Àngels i el Fret són els que resten a roballar, segurament que els dijous els vindran aquí per la inauguració. En principi no podien venir, però sembla que puc aconseguir billet, i que sí que venen, i em fa molta il·lusió que hi siguin, perquè així ells també veuen la seva obra, posada en una altra contexta. El celler de Can Gina estàs un pastó xulíssim. És preciós, a mi m'encanta. I, quan ho vegin aquí posat, hi hauràs que els agradarà molt, i em fa molta il·lusió que hi siguin, de veritat. I tant. Si poden explicar, ells també, una mica, la seva escòpia. És molt interessant. I tant, llegia també a la seva pàgina, espairoallar.com, si algú que també ho volen a mirar, que s'inspirem molt en el fons marins, i també volen conscienciar una mica de les especies que estan en perill d'extinció. Perquè és tot el que fan sempre, és amb coses, ja et dic, reciclat. Llavors el reciclatge, el mantenir, volen conservar, volen ajudar amb tot el que poden, ajudar el manteniment d'aquest planeta a fer-lo millor. I això és una de les coses que ens veu ni molt. Em pensem molt igual. I llavors, per això, som molt amics, i al final ens estimem. Jo li dic, sembla la metida que us trobo a faltar, i llavors ells han dit que també et trobo a faltar molt a tu. Vine, vine, sempre estem. Però fa quants anys d'aquesta relació que fa començar amb un... 4 anys. 4 anys. Va començar, m'hi ha dit, per casualitat. Jo mai havia pensat... exposar, no? Què li ha passat? Ja m'agradaria, però que tot és tan complicat, és molt difícil d'entrar-hi. Sí, realment, per accedir a exposar no és que m'hi faci... No, no és cap que m'hi faci. Però tot si és la primera vegada, no entenc. Jo no és la primera vegada que es poso, jo es poso moltes vegades, però feia molts anys, perquè aquí, que en Ginestat, també vaig fer una exposició jo sola, ara fa el 14, el 2014. I aquestes primeres vegades? Sí, però jo n'havia fet moltes, les exposicions, però fa molts anys. Perquè jo, quan vaig ocupar d'estudiar velles arts, jo vaig fer una especialitat d'esculptura, i vaig fer esculptura durant bastants anys, i llavors vaig fer bastantes exposicions. Fins que vaig orir la meva petita empresa, de cuina miracle, i que una cosa va arreglar l'altra, saps? Que una miracle em va menjar, diguéssim, la meva aquesta part, a la que jo he dedicada molt temps, oi, esforç, doncs el vaig tenir que dedicar amb això, que és la part que econòmicament m'ha donat per poder fer tot el que he volgut fer a la meva vida. Perquè la part de l'art no m'ho donava. Em donava satisfaccions, però no em donava economia. I llavors és difícil arribar a calar. O jo crec que això és molt difícil, i la persona que ho pot aconseguir, suposo que és una meravella, no?, però que hi ha dificilíssim més. Però algun punt es comença, també, no? Exactament. Alguna manera de fer una primera exposició, una primera feina, exacte. Alguna col·laboració, alguna cosa, s'ha empressat a començar, però jo vaig deixar-ho per muntar l'empresa aquesta, i realment jo vaig dedicar molts anys amb això. Per tant, arrepenteixes de veure... No, no, m'ha absolut, m'ha absolut. M'ha donat per viatjar per tot arreu del món, he conegut molt, he anat a tots els museus més importants del món, moltes vegades he repetit diverses vegades, als millors museus mundials. Jo he fet molt, jo he fet moltíssim, jo no puc arrepentir mai de res del que he fet. Aquí té la bailau, llavors. Exactament. Jo vinc aquí amb la bailau, sobretot, sí, jo sé que treballava molt, jo tenia dues feines, jo treballava de 12 a 14 hores diàries, i a mi no m'importava, perquè després tenia una compensació. Jo me'n anava cada dos o tres vegades a l'any a fer un viatge important. Jo, en el meu viatge, sempre n'he estat molt específics. Sempre hi ha hagut dos temes, la gastronomia i l'art, i l'art i l'astronomia. Jo marxava amb un dosi preparat d'on tenia que anar, a quins museus, i a on menjar, i a on, a quins museus, a quines espintó, quines comptó, que hi havia en aquell moment... Al azar, poques... Al azar, no, mai. Molt concretament i molt ben controlat, perquè tenien que aprofitar aquell temps amb el que m'agradava a mi, i m'agrada el meu marit, que és una sort increïble, per poder-ho compartir. Aquí està, perquè jo me n'he anat sempre de viatge, me n'he anat tots dos. Llavors anava amb els dos, i ell era el que ho preparava. Moltes vegades em preparava sorpreses, que jo no sabia. I anirem, quan arribarem a New York, ja tinc organitzat, i anirem a un puesto que no m'heu teledit i ja ho trobaràs. És un bon tendem, mira que m'has trobat. I això m'ho feia, tant amb la gastronomia com amb l'art, m'ho feia. I encara m'ho fa, eh? I ara que no es pot viatjar tant... Ara hem de viatjar mentalment. Ara hem de fer viatges astrals, o revisar fotografies i vídeos d'altres viatges. Jo augmentava i jo tinc tot el meu cap, de moment. De moment el meu cap estava molt bé. I llavors jo tinc tot el meu cap, i aquí està la sort. De què? Jo, si vull viatjar... I penso. I penso, amb aquells viatges, amb el que hem viscut aquí, allà... Jo he estat en puestos molt raros, he estat vivint a l'asca. És que jo he estat molt... Bé, molt bé. Poc habituats, potser. Poc habituats. M'haig de viure a Londres, hi ha molta gent que ho fa. Però vull dir que jo he estat... Estats Units com 10 o 12 vegades. Hi hem viatjat per tots els Estats Units amb un arrolot enorme. I que ens hem d'anar recordaguda del baix. Encara me'n falten coses per veure. Com si Estats Units és molt gran. Però vull dir, també hem estat a Austràlia, hem estat a Nova Zelanda. Vull dir, hem estat en països molt llunyants, hem fet molta cosa. A Estràlia i Nova Zelanda vam estar-hi dos mesos i mig. També va ser una experiència extraordinària, molt bona. M'encantava. Puc viure aquí per estudiar bé aquesta escultura, el que ells feien, perquè era superinteressant, superinteressant. I pintura de viatges també n'has fet? No, d'aquest tipus. Molt poques vegades, només a la Índia. A la Índia hi anaven diverses vegades, i llavors sí que aquí sí que he fet pintura de la Índia, però he pintat dones, perquè jo estava moltes hores amb les dones. Estava vivint en una casa familiar, que eren quatre o cinc famílies amb una, era una família que a les seves branques eren cinc o sis fills, i jo estava vivint amb aquests famílies, i sempre he viscut amb ells, venus una altra vegada que vam anar amb el meu marit, les he anat jo sola, i estava vivint amb ells, i jo estava moltes hores amb les dones i sense poder parlar, perquè les dones no parlaven re d'inglès, i jo molt poquet. Jo just per sobreviure, jo parlo molt poc. Però amb els nens, amb els nens, sí que parlava, parla d'inglès, el poquet que jo sé, però ens entenien perfectament, és impressionant. I les dones, què passa? Jo les veia, les activitats que feien, com funcionaven, com tevan vestides, i tot això sí que ho vaig pintar. Tinc una sèrie de pintures de les dones de la Índia, que algun dia sortiran. Sortiran a la lluita, també.Algú l'has volgut veure. De moment estan allà guardades. Ja tens prou espai per tot aquestes obres, que a més de moment, si ens posem a sumar, deuen ser més de unes quantes centenars de quadres o obres, i el format ja sigui. I tens espai per guardar-les totes. De moment sí, però també va molt bé. Vaig fent alguna exposició, o roballar-se'n porta obra, o alguna altra galeria s'emporta obra, perquè de veritat que sí que a vegades no saps entre guardar-ho. Jo tinc un estudi gran, que està bé, però tampoc és una nau industrial, saps? És un espai gran, bastant bé. Deu tenir uns 60 o 70 metros quadrats. Però, clar, també tinc els omoples, i tinc coses. I al ritme, un moment que vas reglar les nostres obres, i tu, no? Vaig tenir massa criació, creu, faig massa coses. Però jo vaig fent, jo vaig fer-ho. Perquè els vens, hi ha algunes que... Oh, calau, calau, venguers. A mi m'encantaria vendre-ho alguna vegada, sí. Hi ha hagut algunes coses, sí. Perquè les de l'exposició que veurem, que podem anar a veure, ara ja mateix, al celler, aquestes estan... Si algú les vol comprar, jo estic encantada de vendre-ho. L'espero que, com que em faré més, és això. Sí, clar, que sí. I el que passa que, de fet, al celler, és per esposar-ho. Després, si algú vol comprar alguna cosa, jo l'hi vendré encantada, no? Però quan s'acabi l'exposició. Però mira, com a l'exposició fotogràfica de Francesc Fàbregas, que també, les fotografies, on s'acabi, si algú que l'heu adquirit. Està molt bé el que fa el Francesc. M'ha encantat, m'ha agradat moltíssim l'exposició, i, en la setmana passada, em va agradar moltíssim. Perquè... No, no passa de no la d'anterior. Vens a setmana, sempre. Llavors, i em va agradar molt l'idea. Perquè tot el que recauna, es va per ajudar... Per ajudar una ONG, i, esclar, vaig trobar una idea estupenda, perquè de veritat hi ha gent que necessita molta ajuda. I ara, en aquests moments que estem, molt més. Jo m'hi trobo molt... amb la nostra feina, que mentre gent demana menjar, eh? I moltes vegades, doncs, sí. Però els ajudo sempre que he pogut ajudar-te. Bueno... També fas una hora el teu nom, eh, Miracle? Bé, a mi m'agradaria molt, eh, poder fer una hora el meu nom i poder fer uns quals Miracles, perquè de veritat que estem vivint en un món tan raso, que m'agradaria poder... Hòstia, és que fos més bo, que hi havia més amor, més... Menjines. Més humanitat, sí. Més mans, excedes... Parlem de la Índia, moltes vegades, quan penso com viuen les dones, allà... És supercomplicat. Supercomplicat. Perquè estan... És que manen els homes. És un món tan machista i tan dur. Ells no se'n donen compte, eh? Elles reien i jugaven. I està, jo estava allà amb elles, però jo veia tot. Jo era part... És el teu punt de vista, és d'un... Clar, jo veig... Amb la llibertat que jo tinc, amb el meu marit, de fer allò de procurar-li. Anem a ball, treballem tots dos, els guanyem amb bé la vida. La meva vida s'ingenia, sempre s'ha guanyat molt bé la vida. No necessitava jo haver estat treballant. I jo he treballat tan o més que un home. He treballat molt, llavors... Era igual si ell es guanyava o no la vida. Per això ens hem pogut permetre moltes coses. Però, oi, jo quan veia allà, feia aquest balanç i deia, ostres, aquestes dones... Quina manera de viure tan diferent i complicada. Clar. Vam anar deixant aquí. Ens queda gairebé un minut per la 6 de la tarda. Com deia, fins al 30 d'abril, podem anar a veure aquesta exposició per rebre una mica de llum. Exacte. I aquest dia, jo usa dos quarts d'avui del vespre, si volen anar també a la inauguració, i seràs tu. I esperem que també... El fred i l'Àngel d'això, de l'Espai Roballard, de Menorca, si ho deia. Creu un plaer, conèixer-t'hi, tenir-te aquí, al programa, que vegi molt bé l'exposició, i que s'agraeixis creant i pintant. Moltes gràcies, i gràcies. Mireia, m'ha encantat estar amb vosaltres. I tant, igualment, una bona tarda. Gràcies. M'agradaria que el mar la roca es va besant, el cor somi, i un cant juliú és aquell cant...