M'agradaria que tinguéssim una entrevista amb les entrevistes que vam començar el mes de març a tots els fotògrafs que van passant per aquestes xerrades fotogràfiques de l'agrupació fotogràfica de Sant Just per commemorar aquest desè aniversari que s'està celebrant. Avui és el torn de Fer de Garrido, també un fotògraf professional, el tenim al telèfon i el saludem fer de bona tarda. Hola, molt bona tarda. Bona tarda, benvinguda a la Misora Municipal a Ràdio d'Esvern i també benvinguda a la plaça Mireia. Gràcies per atendre'ns aquesta tarda també. Tu precisament va ser l'encarregat de fer aquesta xerrada online a l'associació fotogràfica, com deia, justament aquest dia lluns, el 26 d'abril, amb aquesta ressaca de Sant Jordi, per començar. Explica'ns una mica com va anar aquesta trobada, tot i que fos virtual. Bé, ara com ja tots sabem, la problemàtica és aquesta, l'ha fet totes virtuals, és el que queda, és el que ens ha portat, però va ser super satisfactòria, els companys de Sant Jordi són una gent superamable, agraïda i és sempre fantàstic que convidin amb un desèniversari, que evidentment és tan molt bé, i més amb els fotòres que han anat portant i que segueixen portant. I una satisfacció poder participar-hi. I com va anar? Perquè sé que inicialment la grupació el que no volia tampoc era fer com classes massa teòriques, volien més una miqueta com si fos una xerrada, bàsicament, per això li van posar també aquest nom de xerrades fotogràfiques. Va ser una mica més explica la teva part com a persona, com a fotògraf, o també van haver-hi preguntes més tècniques? No, mira, la xerrada aquesta que em van proposar, que em van dir que volia que fes una xerrada, jo la vaig arribar amb el sentit que em va demanar el president, el Joan Alies, que havia sentit una ponència, que havia fet un parell de mesos al primer Congrés, congreso de jurados de Andalucía, que és allà en castellà, i allà em demana van analitzar i valoritzar una fotografia. Però jo tinc la costum que, normalment, quan faig xerrades o ponències, com és aquest cas, intento sempre, més que tot, explicar coses que puguin servir, més que ensenyar el que jo faig, perquè al final el que fem cada un de nosaltres és important per nosaltres, però crec que no és el punt de referència. La meva xerrada ens va basar pràcticament i es titulava Sentir la fotografia, i va ser parlar de diferents històries per com podem, no sols de ment, avaluar, sentir, imaginar o llegir una fotografia a través de diferents històries. Llavors la idea era, des del punt de vista que jo els intentava explicar era, com podem posar-nos en un estat receptiu, tradenquilitat, calma, per poder sentir-lo, que ens explica una imatge, una imatge ens explica història, una imatge ens explica emocions, sentiments, sensacions, i tota la xerrada va anar pràcticament de sensacions, sentiments i emocions, i vam començar fent preguntes, que jo els anava plantejant, perquè es fessin preguntes ells, i que vam acabar fent preguntes perquè es fessin preguntes ells, perquè al final jo tot no tinc la resposta tampoc, Igual que la fotografia és col·legat subjectiva, quan valoritzem una imatge, doncs les sensacions o les emocions que s'han ticat al darrere també són diferents de banda, en aquest cas d'una fotografia, o quan està molt d'obredat. I vam intentar fer el símil tota l'estora en retalls de pel·lícula, que parlessin no de poesia, o de pintura, o de diferents coses, que sempre allò que diuen, que quan ho veus una mica més explícit, i encara que sigui fent un símil, s'entén millor que la fotografia també provoca, a part d'explicar històries diferents d'escosetes. Una mica era fer entrar en aquest sentit, de fet va ser una hora i pico d'explicació, i llavors vam tabliar una mica de col·loqui, perquè evidentment les preguntes són per intervenir-les o també per compartir-les i és la manera que aprenem. Jo aquesta xerrada m'agrada fer-les, perquè també aprenc moltíssim. Llavors la idea és aquesta, compartir coses, per veure com cadascuna altres pensem, imaginem, sentim, i de quina manera ho canalitzem. Una mica va ser aquesta, la idea de la xerrada. Clar, en aquest moment les persones que van assistir en aquesta xerrada, diguéssim que van aprendre una mica més de tu, però tu com a fotògraf, de qui has après? Doncs de molt, de molta, molta gent. Jo dic sempre com dia galileo, galilei, no hi ha persona que no sàpiga o que aprengui alguna cosa d'ell mateix, no? A part d'ell mateix, com aprenen ell mateix? Doncs intentant explicar coses els demés és un aprenentatge. Jo porto molts anys donant classes de fotografia i he après, precisament, durant classes, perquè és la manera que aprens, perquè tens que formar-te, tens que veure com ho expliques, com pots arribar la gent, i d'aquesta manera que et permet aprendre tu. Al final sempre el que diuen abans és un compartir, és un filvar, no? I la idea era aquesta, que entre tots veguessin, sobretot, sobretot el que diuen al principi, que la fotografia és algú més que m'agrada o no m'agrada. És algú més que és bonica o és lletja, és algú més que és blanc i negre o és color, és naturalesa o és paisatge. I que tot és valit, jo els he comentat, perquè clar, hi ha molta gent que la fotografia per ells és, per exemple, anar a la cançó és de caure en unes fotos boniques, fantàstic. O és dir, vull agradar-te als nens o la família, o quan fan un esport, i no busquen res més que pugui provocar alguna cosa, senzillament el plaer de fer la fotografia, que és molt. Però aquí era una mica a posar-hi consciència i veure que això pot explicar més coses i que, si volem, que a vegades és el desconeixement, que no et planteges que puguis fer servir aquesta eina, que és la fotografia per crear imatges, sinó que pinguin a més per fer altres coses, i que torno a repetir, que també són vàlides, però és una mica entrar en aquest món. De fet, com jo estic també a la Federació Catalana de la Fotografia, ja portem 10 anys fent congresos de jurats que m'encuido jo una miqueta, a tota la junta, lògicament. I llavors aquí sempre hem intentat això, l'actura d'imatge, l'anàlisis d'imatge, veure què més ens explica per intentar formar una mica els jurats, però no dir el com tiren que jutge una foto, perquè seria el més antijus que hi ha, perquè si tinguessin una normativa de com jutge una fotografia sempre guanyaria les mateixes, no es pot mesurar una imatge. O sigui que té punts de mesuració, però que no es pot mesurar només perquè sigui de l'Ansel Adams o de la Francesca Wildman o d'un altre fotògraf, sinó que té que transmetre, i evidentment a tots no ens agrada el mateix, aquí és on hi ha la màgia de la fotografia. Quan entrem a això és quan són capaços després de poder explicar, no solsament quan fem les fotos sinó quan les observem, i quan els serveixen la imatge és quan ens fiquem a dins. De fet els explicava un exemple que explica sempre l'Antoni de Massi, amb el que explicava la diferència entre veure, mirar i observar, i ell fa una comparativa amb un ocell i diu, quan veiem un ocell el veiem, és gran, petit, no sé qui és d'aquí o és d'allà, quan el mirem, estem mirant què fa, no? Ja, per almenys, estem en un estat de mirar si vol, si no vol, si és d'un color o si és d'un altre, què està fent, però quan ho servem, explica Antoni de Massi, ens convertim en un ocell. I llavors a qui són els sensacions de què és? Quan realment no és tant el que estem fent la foto, no és tant, el resultat que produeix la imatge, que també si no és el moment viscut a l'hora de fer-la. La fotografia transmet totes aquestes coses, i llavors tenim que ser conscients qui és, no? I aquí era una mica aquesta xarra, d'aquesta xarrada i intentant entendre això que desco lògicament de la seva manera. Clar, llavors, per exemple, has format part de jurat a diferents salons internacionals, hi ha un llistat que no llegiré sencer, però vaja a diferents punts, tant nacional com internacional, en quina tasitura trobes quan seguim una mica el fill del que comentaves, que el fet de jutjar pot ser una fotografia, o d'una manera intentant que sigui objectiva, clar, de quina manera es pot fer, perquè és molt complicat. És complicatíssim, és complicatíssim, i sobretot el que els he deia és una responsabilitat molt gran, perquè és completament antinjust jutjar una fotografia. Una carrera de cotxes està claríssim, el que a través de la meta guanya, aquí no hi ha judicis de valor, és això, o una carrera de corredors o d'acció, el que sigui. Clar, amb una fotografia entren tots aquests elements completament sugetius que explicava, i que llavors aquí influencia moltíssim, jo els he parlat de diversos coses que poden influenciar a l'estat d'ànim, com a trobis aquell dia la cridnotologia que hi hagi, que t'influenci allò on estiguis, que aquell dia post haguis barallat a casa o que haguis tingut un mal dia, vinguis a treballar, llavors plantejar la toca aquests elements que en poden influenciar a nivell emocional, i lògicament això influencia, i llavors era de dir, ara tenim que deixar-nos a portar pels nostres emocions, deixar en un estat receptiu del que està passat, en un moment obert, veure el que hi ha, i aquí, que normalment som 3 de jurats, normalment, o sí, sempre solen ser sanassos, perquè així ens pugui haver d'indesampar, doncs és una mica való el que hi ha, i la satisfacció més gran és quan els altres persones que estan allà, els hi pots explicar el per què, els altres 3 que hem fet de jurat, hem decidit injustament, i dic injustament perquè és injust, d'aquella fotografia la primera, la segona o la taula. Però crec que l'important és que puguis donar la teva explicació, que no és l'explicació ni la bona, sinó la teva, però quan una persona li expliques, encara que perdi, encara que perdi, normalment vos dius, home, us veus, per almenys ho entenc, estaré d'acord, tu no en tu, i llavors és aquesta, i tot això crec jo, que es va aconseguint, com deies abans, sí que porto molts anys fent de jurat, des del 98, 1998, el primer salari internacional a Sardanyola, i jo crec que sí, i també els intentava transmetre, que és molt important fer de jurat, perquè entens moltes coses, a part que aprens moltíssim el que et comparteixen als altres companys de jurat, el que tu aprens veient fotografies, sobretot als nacionals, de gent de tots els països del món, això és un aprenentatge bestial, i també entens que quan no et premien una foto o quedes cap enradera, no passa res, perquè ja has vist el difícil que has fet, això que comentaves tu, de com, quines pautes poses, com ho fas, no n'hi ha, home, ja em dic que et bases, per exemple, a l'impacte visual, que és el primer que t'entra... I hauran criteris tècnics, no també, potser? Bueno, els tècnics jo els intentava explicar, i que ha escut el seu punt de vista, que serien els últims. Primer, jo crec que l'important és l'impacte visual, el que tot transmeti aquella imatge. El bon estès que busca la segona part, que és la part de creativitat, de com està feta, quin missatge hi ha, que és el que tal i qual. I el tercer, per mi, crec que és el tècnic, com tu ve deies. Per què? Perquè, clar, el que no pots fer és una foto que hagis posat, no sé què, no sé quantos, i el tècnicament l'hagis fet malament, perquè no hagis l'autoració beta, per la profunditat de camp, per el tractament del foto, això. Llavors, aquest és un motiu de valoració, amb el qual, quan tens dues fotos, o tres, que totes tres ens agraden, els tres del jurat, llavors, com tens que classificar-les, llavors sí que vas a buscar aquestes parts. Bueno, de les tres que són fantàstiques i meravelloses, que són les tres que tots hem escollit, ara quina posem primera, segona i tercera? Llavors, aquí, evidentment, busques això. Però també cuida dins, perquè hi ha concursos, perquè el primer és llegir-se les bases, que primen altres coses. Per exemple, hi ha concursos que, si són de fotoperiodisme, és més important el missatge que transmet la fotografia que la qualitat tècnica. Però és molt important, abans de re, veure on va a fer el jurat, i què demana en aquelles bases i aquella organització. Perquè, en fotoperiodisme, per exemple, no pots fer un muntatge, en naturalesa tampoc, no pots fer unes modificacions, ni alterar la realitat quan és fotoperiodisme, o és que ja és enganyant. Llavors, clar, si és un concurs lliure, val tot. I si són monocroms, saps que tenen que semblen i negre. Per tant, davant d'aquesta situació, és quan tu, la valoració final, la vas a buscar segons el criteri, que et marca l'organització d'aquell concurs. I aquí, així, com tu ve deies, al final, pots buscar aquesta valoració quan arribes a aquest resultat final, i la part tècnica, possiblement sigui una de les més importants, si no és una part, com deien, documental. Bueno, de fet, hi ha fotos superantigues, de guerres de fotoperiodisme, que la qualitat tècnica no és la bona, però, clar, vés-te'n allà, i puc fer aquella fotografia amb aquell moment, que és el moment que són icones de la fotografia, encara que estigui desenfocada o moguda, és el moment, llavors, allò serveix. En canvi, amb un de lliure, no. Clar. Perquè... Però només una xèria busca això, digues, digues. De no veure'ns a vegades, sempre ho dic, que és una mica... és un rotllo. No, t'anava a dir que són gaire bé, sinó que, al coló, malament, són els 44 anys que estàs en la fotografia, que la fotografia forma part de... de la teva vida, no?, a través de tallers, després, en fi, professionalment, òbviament, no? Has viscut també la transició d'analògica, les noves cabres digitals, en fi, has treballat també amb les dues. Parlant de la teva fotografia, com ha estat aquesta transició, entenc que ara ets 100% digital? Sí, sí. La transició va ser fantàstica, va ser meravellosa. Vos parlaven candeletes. Sí, sí, sí. I no l'haig d'obtenir un moment en canviar quan hi ha la qualitat que van començar a donar, no les primeres, però sí que les segones càmeres, jo em vaig vendre tota l'equip analògic i vaig dir, s'ha acabat analògic, diran digital, em vaig quedar amb els objectius, que és el que dona la calitat de la càmera al final. La càmera és un instrument. A Sierra Dera hi ha una negativa positiva, un sensor. És el mateix. L'únic que es plantejaven tots era quan canviesim que tinguéssim la mateixa o igual qualitat de passar analògic i digital. Van passar alguns anyets, lògicament, perquè això ha evolucionat, però per l'altre, l'instrument és l'odament. Jo sempre dic que el que val és el resultat final. Tant és que haguis fet amb una polaroi o que haguis fet amb una càmera instantària o amb el mòbil, que ara estan donant les calitats bestial. El que intentes és donar un missatge de allò que tu vols explicar. La càmera és l'instrument. Sempre la fotografia està a tret i t'està sentint-nos rar de la càmera. Quan deien ser a l'Àdams, ho tenim a la Dera. Si el cap no sap captuar aquell moment o el que tu estàs fent, la càmera ens ajuda, evidentment, perquè és el que ens permet passar de la imatge a la fotografia. Lògicament, depèn del tipus de foto que facis, sí que tens que tenir una càmera que et doni unes prestacions per tenir més bona càmera i no fas més bones fotos. Per exemple, la teoria entrevistava el Jordi Saragossa, que fotores de Capatucina Salomon i el Kilian Jornet, i ell ho deia, clar, jo com a professional, que era ell, deia, jo tinc que tenir la millor càmera del mercat, perquè si jo en tinc que anar a fer unes fotos quan el Kilian està al·lebres per dir alguna cosa, i estem a unes temperatures x, sota 0, si la càmera no m'ha aguantat, no puc fer cap foto, però hem de tenir la càmera amb més prestacions d'aquest tipus. I si tinc que disparar a 2.000 de velocitat o fer 20 fotos per segon per agafar el moviment, tinc que tenir la càmera i en aquest moment t'esperi a 20 imatges per segon. Això seria la part tècnica professional. Però resta és tenir l'instrument que et permeti explicar allò que tu tens a dir. Per tant, el trànsit de la logica digital, i lògicament per mi va ser, a part de l'agraït, estar al final d'inès, però al principi tenim que invertir molts diners amb els ordinadors i tal, igual, que és més barat, no al principi de molt més cart, però que sí que sí, que podrem, i si ara t'ho necessita canviar, s'ha d'adaptar a les dues situacions, i llavors cal escollir el que necessiti, hi ha gent que segueix amb l'analògic, i no passa absolutament res, que l'escoteca manifestar-se la manera que es trobi millor amb el seu mitjà, i si es troba molt bé seguint tirant diapositives o amb un rolet de blanc i negre, o si li agrada seguir revelant, jo vaig dir, jo vaig disfrutar molt amb el laboratori analògic, i quan vaig passar analògica digital, vaig plorar molt, però ja està, ja vaig fer-ho aquell moment. I ha passat, ara tinc una eina molt millor, que em permet fer moltes més coses, però ho taran davant, i lògicament, com veia amb la transició, cap problema, cap problema, i ara, digues, digues. Perdona, i l'especte de de retoc, per exemple, amb la fotografia analògica, sí que es podia fer cert retocs, o podies modificar d'alguna manera les fotografies, o sigui que trobo que era de xinos gairebé, perdó per l'expressió, i d'alguna manera era molt meticulós, i era molt complicat, digues, meditar i retocar les fotografies analògiques, esclar, amb la fotografia digital, simplement un ordinador, i és col·locar elements, estic veient algunes de les fotografies que, o dels projectes teus, un que es diu catarc, que si ens el posem a mirar, és tot un muntatge. Per tant, entenc que la part d'edició també ha estat un punt a favor amb aquesta transició. Jo, d'altres maneres, amb analògic, ja treballava en cinc ampliadores, i posava cinc negatius a cada ampliadora i a fer els meus muntatges. A l'època que vaig fer fotores de la BBC, de Bodes, Bautistes i Comunions, també posava els rams dels nubis dins dels nubis, feia sempre una o dues fotografies. Això amb l'analògic, eh? Amb analògic, malalògic. Era, evidentment, un... El nivell de complicació... El truquillo estava bé. No podies fer... Un cop tenies una ferna cinc d'iguals, perquè com intervenia les teves mans, el teu procés, el temps, el revelat, era molt complicat fer-ne dues d'iguals. El dia que vaig tenir un ordinador, que era un 3, 8, 6, amb dos megas de ram, que ara no sé ni com podia treballar, vaig fotre un muntatge que hi havia en 8 fotos. Era com dir quines ganes tinc de muntar-ho tot. I una cosa important, sí que ara sembla que, a més, hi ha un procés d'aprenentatge. Jo crec que tots els que hem fet analògic, sense despreciar ningú, evidentment, tenim més clar com fer els muntatges en digital, perquè tens que controlar els llums. Tens que controlar que si incorpores una persona dins aquell escenari, tens que seguir les llums. Vinc del mateix cantor, que tingui un home que s'apolli a un cert determinat lloc. Aquest treball que dius de Qatar, que el vam fer quatre fotògrafs, d'Argentina i dos de catalans, totes les fotos, tant els paisatges que hi ha darrere d'aquestes noies, és completament muntat. No és res re... Bé, sí que són reals, però muntats, que hi ha unes cascades d'aigues, són cinc cascades d'aigues, que quan l'haver estat la que sigui, tot el mateix. Per tant, és que busquem que tot estiguin fetes la mateixa llum, que el reflexi sigui. I les persones que hi ha, les noies, o d'això que són guardianes d'aquest món de Qatar, per això és Catalunya i l'Argentina. Llògicament es va entendre que retallar... I aquí vaig aprendre una cosa molt important. Perquè tots els vestuaris que porten aquestes noies, que són dibuix, els veig fer jo. Vaig aprendre que si el ser humà es proposa fer una cosa, es capa de fer-ho. Vas crear aquests vestiments, els vestiments que porten. Sí, des dels barrets, des d'alguns les sabates, les fendilles, el sostenidor, les eines que porten a la mà, tot és pintura, dels chinos, totes les copes que havia guanyat amb el meu temps analògic, les vaig desmuntar totes i vaig fer el que portaven a les mans. Hòstia, també va ser una... va ser una eina molt important de prenatge. I el que diem, que hem de prendre tota la vida, és que no podem parar, de prendre. I si tens un sol nit, és que posa la realitat. I com li posa la realitat? Pots somiant, creien en tu mateix, i veure que ets capa sempre de fer algo més del que pots fer. Bona nit, ructures równieżYourlite i xarxa, a nivell de Photoshop que jo vaig començar el Photoshop ailleu al 2.0 i jo em comprumberia totes les llibres que sortien en aquell moment, perquè amb aquestes geographies encara, però el principi de Photoshop no existia pràcticament pintament i ni en llibres. Va ser a Cdlinga Bíblies de Photoshop bass波ola i anava a plenën com funcionava s'havia fet el laboratori. I quan t'hi va vas d'un tibador de qualsevol cosa del Photoshop, que jo afectava amb el que hi hagués fet amb analogi. I com deia al principi, crec que era important que els que havien fet analogi, amb el seu moment, ens va ser més fàcil d'entendre el funcionament del Photoshop. Però que, evidentment, tothom feia Photoshop, ara ja s'ha arribat a un nivell de qualitat de molta, molta gent, perquè ara això és molt més accessible, hi ha curs per internet, hi ha moltes coses fantàstiques i meravelloses, com por i sèrie, i que pugui crear. Però clar, a mi em suptava molt que veia una pintura per dir alguna cosa, i aquells senyors posaran davant d'una cosa en blanc i creava aquella relentat seva. No la cabia necessàriament. I llavors dius, jo vull fer un fotografia, jo tinc unes coses al cap, i per això com vaig començar amb 5 ampliadores i fer les meves realitats. Per tant, que per mi és una eina per explicar allò que tu imagines, que creus, i que pots materialitzar-ho d'una manera o d'una altra. Per tant, aquesta eina va ser superbemvinguda, s'ho heu dit moltes més per excel·lència, però era una mica de creació de lo que portes a dins i t'ajudava que al laboratori tenies que estar fins a les 3 o 4 al matí, no podies plegar, en canvi el Photoshop deies, ara t'entenc, i amb el matí ho tornaré a trobar igual que abans. I això ens ha donat molta vantage. Moltes parts de satisfacció. Exacte. Perquè actualment, per exemple, com definiries la teva fotografia o quina línia seria la que definés la teva fotografia? Si és que entens una, només. No, no, no, no. No en tinc una, en determinat, tot i que llavors, quan te les mires, vas veient que sí que hi ha una mica de similitud, encara que no s'assembli, sembla al contrari, no? Sempre m'ha agradat molt a mi buscar el que comentaves, que està part de somni interior que tens, de materialitzar-ho, allò que tu imagines, i que llavors ho intentes provocar, no? I llavors ha sigut això, sempre, tot i que la majoria de fotos que, com has vist a la galeria, pràcticament totes són muntatges per explicar coses, tot i que hi ha la la maternitat, que és una galeria més dedicada a mares i fills o filles amb un procés de lactància o sobretot de maternitat d'introització, el resta és sempre que intento buscar alguna cosa que em pugui, allò que imagino, veient un llibre, veient una pel·lícula, o una pintura, o alguna cosa que em sorprèn, dic jo aquí tinc que fer un projecte, i ja fa bastants anys que treballo només en projectes, llavors creu aquest projecte i llavors començo a buscar els elements, o sigui, vestuari, vestuari, si és un exterior, estaria jo, i tot això m'ha donat que fa també 4 anys un dels tallers que faig, es diu, fotografia contemplativa. Va ser un gran descobriment, veure que existia la fotografia contemplativa, que la practiquem molts cops sense ser conscients, i era que al final és juntar fotografia i meditació, jo fa molts anys que fa ioga, tai-chi, meditació, i llavors veus que és juntar, és el que li diuen el Maifun Foto, que és el famós Maifun, és a l'estar, ara i aquí, viure al moment, però a través de la fotografia. I llavors aquestes sí que són completament directes, no hi ha cap tipus de retoc perquè surten a l'instant, i la satisfacció de trobar aquesta d'això també em dona molta calma, és serenitat, per tant, no tornar a el que dius de l'estil, intento sempre anar a buscar en coses, sí que potser va més de la imitat a crear aquests mons, però clar, en fotografia contemplativa també crees un món que existés que està allà, que la fotografia ve a tu, en ves de tu anar a buscar la fotografia, i és el que et deia abans també, ja no és tant el resultat aconseguit sinó el moment viscut, que hi ha coses ja més budistes i trauristes de natura, però que realment les estava relacionada. Jo tinc la sort de viure aquí, que a dos passos tenim el bosc i la naturalesa, i llavors em permet això de caminar per aquests llocs, amb aquesta passivitat, aquesta tranquil·litat, i poder realitzar aquestes fotografies, aquestes imatges d'una manera pausada, aprofitant també tots els elements que tenim. I és el que deia, per això m'agraden a buscar diferents cosetes i sempre tenir 3 o 4 projectes overts, que molts no estan a la web, perquè no estan acabats, o perquè per diferents coses. La web tinc una mica de mostra, però no és el resultat final, i molts dels projectes no van posar tan poc a la web. Però sempre és tenir diferents coses obertes per poder anar treballant diferents elements. Per exemple, ara en quins estàs, si es pot explicar? Sí, ara estic amb un, que estic molt content, perquè m'estàs sortint bastant bé, que sempre és la satisfacció, final de la satisfacció. Doncs mira, aquest últim està inspirat en una pel·lícula. Em van fer una entrevista també, ara fa, no sé, 4 o 5 mesos, a Fotoluz, que són de Calis, i parlaven de la fotografia clàssica. I van fer una introducció amb una pel·lícula, que jo l'havia vista, però no la recordava, i la vaig tornar a veure, perquè era la introducció. Vaig dir que vam començar la xarxa, quan un any t'entén d'una pel·lícula. Va ser fantàstic. La pel·lícula es diu Ida, de l'any 2013, que és amb l'any negre, i hem format quatre tersos, bastant inusual en aquests moments, amb el món del cinema, que tot ser panoràmic. Allà veient la dos cops, perquè sempre m'ha de tornar a la beura, que ja va sortir un projecte. I és el que estic fent ara, i es veurà, no sé, perquè ara porto un mes i mig treballant-hi, i suposo que en qüestió del set, vuit, deu mesos, es vorà hi ha algun resultat. I és el que ara estic, a part dels quatre o cinc, que tinc posat, és el més nou, i no sé com es dirà, que això sempre m'agrada posar-li nom, però, possiblement, no es digui Ida, perquè és el mateix nom que té la pel·lícula, però està inspirat en aquesta pel·lícula, no? Sobretot, torna a ser el mateix. Casi tot el que tinc jo de fotografia, a part de la contemplativa, sempre es tracta de la mirada, no? De buscar, què t'explica la mirada? Parlem amb els ulls, parlem des de l'interior que fa a fora, a través dels ulls, no? I en aquesta pel·lícula, la noia, que es divida, parla amb els ulls d'una monja, té 18 anyets i és Orfa, parla des de l'1.960, és Polaca, i és dels nazis i de Jueva, i de trobar aquell desastre que van fer, i de tornar a trobar els seus pares, tot i sent el convent, no? Però la mirada de tota la pel·lícula, a part que la pel·lícula és una secuència d'imatges amb l'any i negre, és una passada. Però els que ens agraden la fotografia és una passada. I llavors, m'he passat una mica amb aquest personatge, amb tota la seva realitat que passa per la pel·lícula, per poder fabricar un projecte. I és el que estic treballant, últimament, i torno a patir, suposo, d'aquí 7, 8, 9 mesos, o 10, es podrà veure alguna cosa, o d'un any. Jo m'agrada posar-hi una data de termini, però no m'agrada posar una data de termini molt curta, perquè aquest mateix caries de Qatar, va tindre que exposar-se a un museu a Saragossa, i és dels que he corregut més, perquè aquestes fotos de Qatar anaven a metro 20 per a 80, però també n'hi ha que treballen certs xus molt bèsties, i vam acabar, quasi, l'últim dia, tots 4, i em va esgotar molt, el resultat de ser-hi satisfet, però no m'agrada en la impressió. Llavors, sempre intento deixar-ho posar, a més, el que vas aprenent mentre vas fent el projecte, amb la gent que parles, els bodegots m'encanten, però no sé fer-los, perquè no puc parlar amb ells. Jo m'agrada parlar amb la gent. Vaig buscar, al final, tot el que fas és una mica el reflexa, una mica no, és totalment el reflexa de com ets, de com hem guasat, de com vius i de la manera que t'expreses, no? I, al final, l'Aona Len, una fotògrafa també molt interessant de mal, tu dius sempre, cuidar-hi amb les fotos que facis, que saberà com eres, si venen tus pensamientos, i es veuen, al final, és aquesta part, no? Comences tot de cosetes, i al final van sortint la teva... El teu esprit, la teva ànima, el que vulguis dir, la teva a partir d'interior, que agarreflexarà amb les fotos. I quan ho veus, hòstia, quan ho descobreixes, és fantàstic. Llavors, ja veus que no solsament fas fotos per fer fotos, que torno a repetir, que també està bé, que no és que sigui en contra. És quan hi veus que hi poses coses teves, interiors, i surten allà, i quan les veus, t'entra com la pell de gallina, dius, pia, què està passant aquí, no? Com mirar-li, no? No el fons? Un mirall de referèixer. És com un mirall, no? És un mirall totalment, totalment, totalment, a vegades no t'identifiques, a primera vista, i a vegades t'identifiques totalment, i a vegades fa una mica de por, també, i no passa res. L'autoconeixement que taire parlava l'altre dia amb aquesta xarra en Sant Jus, ho deia, una de les eines principal, a part de tornar a la nostra nena a l'interior, a part de l'aprenentatge, com deia, una de les eines molt interessants és l'autoconeixement. Quan et coneixes, te'n tens, quan te'n tens, no te'n fades. No te'n fades, és molt més feliç, quan ets molt feliç, que és molt millor, i llavors ho fas amb el cor. I, llavors, aquest simil que els anem aburant sempre, entre l'intel·lecta i el cor. A veure, parlarem de com funciona el cervell, que és molt important sapillero, perquè llavors em tens moltes més coses. I els he deixat un nan molt interessant d'autoconeixement, que de les totes que he fet, jo crec que és de les més interessants, que és els deneatifs, que ara ho està fent Jorge Vilaseca, el Jorg Vilaseca, però que hi ha molta gent que ho fa... i hi ha una eina que té 2.000 i pico d'anys, dels ennyar gàrames i els ennyar tips de com som. I et ajuda a auto-coneixer. I quan t'auto-coneixes, perquè ara nosaltres coneixes els de més és molt fàcil. Tot sabem com és el nostre avi, el nostre amic, el nostre company, o per almenys un imaginet, però com som nosaltres, vull dir, que és més complicat, però a vegades tampoc volem sapiguer-ho, o ens autonguem. Però d'ara aquest tema d'autogoneixement és molt interessant. I quan ho veus que s'està reflexant amb les imatges, el que deia abans, la satisfacció, és molt, molt més gran. I jo intentava que la gent vagués això, que un és descobrint, com jo vaig descobrir-ho amb el seu moment, i jo des que vaig descobrir-ho, hosti, ho fas d'una altra manera. Perquè veus que tens un motiu, una raó, de final ho que deia, amb el propòsit de la vida es troba el propòsit. Quan trobes algo que realment van tu, dius-hi, aquí estic, no? Fer de pare en acabant és una de les preguntes que també intento fer a tots els fotògrafs que passeu per aquí, que heu fet una de les xerrades fotogràfiques, i crec que gairebé és obligatori. No preguntar-te també com ha estat aquest últim any, també, amb la Covid. En el teu cas, potser no depèn tant de viatges, no? O sí, no ho sé. Però en certa manera, com has vist que la fotografia resistia en aquests temps? I una mica, com veus el futur, també? Sí, sí, el tema de la Covid ho he passat malament tots. Jo no soc professional, soc a mater, jo soc informàtic. La fotografia, la meva passió, la meva forma d'expressar-me i de vida, com ha comentat abans. Suposo que, per exemple, devies parlar amb Tino Soriano, aquest fotògraf del geogràfic del fantàstic, per ell, que tenen viatges la foto moltíssim. Evidentment, jo, com treballo més, com has vist, el batrat i aquesta part més agit, ha sigut més complicat perquè no he pogut portar gent a l'estudi per tot el que ja tots sabem. Tot i que hem fet alguna petita incursió, i això m'ha costat molt, m'ha costat molt perquè sempre era com una transmissió més directa. I, però, bueno, ja retornarem, ja anirem. Clar, fins i tot he intentat, el que et deia abans, fer bodegons, molt complicat. Per mi, molt complicat. I mira que m'encanta els bodegons. Però que això de no poder parlar amb la gent per el que tu coneixes i poder explicar a algú a través d'ells, ha sigut complicat. Un important, un important com podem. I jo, com no tinc la sort de que no tinc que viure de la fotografia, com alguns de que s'entrevistar, no és el problema més que tot, és la conactivitat i la connexió amb la gent que no l'he pogut tenir. Hi ha, solament, amb això, si no, la gent que fem els tallers, els cursos de la meva entitat, que són 260 socis, que els tenim com una mica així desperdigat, i he de fer algunes conactivitats com fan els altres enjusts i altres entitats, i aquesta potser ha sigut la part més xunga. I el resta pot ser el mateix que diem al principi, tindrà que fer aquestes conferers l'any, perquè a mi aquestes conferers m'agrada fer-les en directe, mirar els ulls de la gent, veure què t'expliquen, veure com senten quan estàs allà. I, clar, aquesta part és molt punyatera. Sí que ara fas una conferència, hi posic de 300 persones, i abans que fes una conferència podries tenir 15, 20 o 30, però, clar, no ens desplaçaven del lloc aquestes del Congrés dels Juradors d'Andalusia, eren 300 persones de tota Espanya i algun de l'estranger. Llavors, clar, aquest cúmul que et porta de gent, fantàstic. Però la conactivitat, amb ells, d'estar cara a cara i mirar els ulls, no la tens. I el futur, doncs bé, el futur ens ha donat una eina important, que està de poder parlar amb videoconferències. I esperem que això ja s'acabi de pressa per poder tornar a veure'ns tots. I el que sí que està clar i sí que tots, tots, tots, tots, tothom hem après moltes coses parlant d'aquesta pandèmia. I ens han donat noves eines que ja, com tothom diu, i és claríssim ha vingut per quedar-se, i això ens donarà unes altres oportunitats. I no ens ho podem agafar de cap més manera, perquè tothom ho ha treu empatit i ho estem patint, la gent que hem perdut, la gent que ens ha passat, la gent de poca edat o companys que s'han passat per tota aquesta història, i això ha sigut molt dur. Però ens tenim que quedar, crec jo, amb la part que ens ha portat, i que, com deia abans, tot això ens ajudarà a poder tenir unes altres eines, que abans sabien que hi érem i poder no la fèiem servir. Per tant, en queda el futur, és esperançador i costada, i que ens quedem amb el que hem après. Doncs ens quedem també... I que no tornem a caure, que no tornem a caure. Ens quedem també amb aquest missatge final. Fede, almenys per aquest positivisme. Gràcies per aquesta estona, per dedicar-nos a aquesta estoneta i xerrar amb nosaltres, i esperem que vagin molt bé tots els projectes que es presentin d'aquí en endavant. Una fort abraçada. Moltíssimes gràcies a vosaltres per permetre'm estar aquí. Moltes gràcies. Adéu, adéu. Moltes gràcies. Moltes gràcies.