I doncs bé, per tancar el programa d'avui us portem a la Soledad Sants i a la Laia Margós, que les tenim les dues a l'estudi. Bona tarda, les dues. Bona tarda. Bona tarda. Si li pots acostar el micròfon a la Soledad, que així l'escoltem millor, pots baixar-li una mica també. Hola, bona tarda a tots. I a totes. Ara, ara, ara t'escoltem. Bona tarda, les dues. Com deia el cap davant del taller municipal dels plàstiques, o de plàstica millor dit, que raó blau aquí s'enjust a la vacuneta, suposo que tothom ho coneixerà, no? Suposo que sí, perquè ja estem bastants anys en aquest indret. Concretament 40, no? Que per això ho feu tan bé. Perdó, 40 no la vacuneta, sinó amb altres drets. 42 sols. I 42 sí, perquè amb el COVID vam dir que que retreçar-ho tot. I després l'any passat, i es va treure un any, eh? Clar, l'any passat no l'heu comptat, eh? No, com si mira, està allà. Si us sembla primer, no sé si vols tu mateixa, Laia, explica'ns una mica què és el que raó blau. Molt que raó blau, és el taller de plàstica municipal, que està fundat per la Sola i la Marta Balada, fa 40 anys, i que nosaltres, el nou equip, intentem fer el mateix que ens ensenyaix, no? Les idees bàsiques, no? Llavors aquesta exposició, bàsicament, us volia comentar que és una humanatge a tots els infants que han passat i han encompartit al carrau, tots nosaltres. I estem parlant-la del mercat, eh? Sí, germinació, es diu germinació i 40 anys. I doncs per fer-ho, la simbologia, la germinació de la natura, igual pensant com un pagès, collar la terra, la sembra, la mala rega, perquè creixi bé en condicions, no? Nosaltres ho hem representat amb un arbre, que en diem l'arbre viu, que està fet amb cartrons de tubos de reciclatge, un arbre molt gros, i estan voltats a imatges d'infants que estan creant, que estan actius, que fan créixer aquest arbre viu. Així és explicat, si no el veieu és una mica difícil de fer-us la idea, s'ha de veure. S'ha de veure, clar. Sí, després també trobareu molt un estudi sobre la natura, diferents representacions de flors, de boliveres, de fulles, de muntanyes, tots ells són treballes que hem fet al carrau, amb els infants del carrau, i també hem fet participar a les escoles de municipi, que estem aquí per agrair-los i molt la seva participació, molt veluosa per nosaltres, i molt activa també, i a la mateixa exposició trobaran obres seves, dels infants a les escoles de Sant Just. També dius que per la pandèmia, que l'altre dia en parlàvem aquí a la ràdio, hi ha alguna sèrie de coses que no podrem fer a l'exposició, que eren més actives, que havien de participar als infants activament, perquè eren treballs més de tipus sensorial, hi ha un projecte d'estrial que agrada la palla, que no es podrà fer perquè és manipulatiu, i això hi ha unes altres coses que les hem hagut de aparcar, que han estat greus, però han sigut així. Perquè això s'havia de fer a l'exposició mateixa. Sí, i no ho podrem fer amb la trocosia, trobarem la manera de fer-ho suposo. Però sí que recordeu-vos que a les escoles també de Sant Just, hem fet una sèrie de tallers amb ells, ara en breu, de d'un parell de setmanes, vindran a l'exposició, i farem una visita guiada per ells, i uns tallers pràctics que van al voltant de l'exposició, seguint la tònica del tema general, que és la germinació. I això ho farem la setmana vinent, o l'altra. I en quant als continguts pedagògics, hi ha tota una sèrie de cent estets, que estan representats amb cent estets, que són en diversos grups, i vull que les soles, sisplau, ens ho expliqui, i hi ha que la idea d'aquesta exposició, vull dir, com a amorativa d'aquests 40 anys, ha sigut ella qui l'ha ideat. I nosaltres, com sempre, amb molt de gust, l'hem recolzada amb els treballs els infants del carrer, no? I aprofitem, també, aquí per agrair-li la seva intervenció, tan valosa, com sempre. I tant, doncs... Explica'ns una mica aquest lei motiu de la exposició. Sí, mira, jo ara, com que amb el sed de memòria, tot el que ja has posat, et faré quatre pinjallades, de què les imatges, si es miren d'una determinada manera, i veus el contingut pedagògic a fora, o a dintre, no? A l'entrada només veuràs testets amb nens, a dintre el test, d'imatges dels nens treballant. Quina imatge pedagògic vull representar amb això? Si mireu les cares dels nens i del que fan, veiem que estan tots molt atents, contents, i a dintre del que estan fent. O sigui, que estan molt atents a el que fan, i estan contents de fer-ho. I amb molts materials diferents. Això ja és una data, no? Obres la porta i veus totes les flors que hi havia en l'altre dia a l'escala de l'Església, que són participatives de quasi tots els nens del poble i de les escoles, i què vol dir això pedagògicament? Hem fet un esforç, el Carreau Blau, perquè en principi no era així, d'anar fent pedagogia a les propies escoles municipals. I això jo n'estic molt contenta, perquè també els agraeixo, tots els mestres, els directors de les escoles, que s'hagin deixat participar directament amb els seus treballos, i tenim molts treballos, els hem converginat amb els nostres, i quasi no se saben quins són els d'ells i els nostres, vull dir que això és bonic. Després entres i veus tots els nens i nenes del Carreau, retratats, però fet dibuixos mirant-se el mirall. El que té una mica d'idea, d'hidàctica, etcètera, ja veurà allà què passa allà, que tots aquests nens, antigur a llibertat de poder-se fer com ha embolgut, que els hem posat els mitjans tècnics a l'abast, perquè puguin tenir un mirall, es puguin mirar, puguin tenir materials diversos, puguem respectar la manera de fer. Això és un altre punt, com si deies. Entrem a dintre, i el que és més intel·lectualment parlant, el que és més important, són els 100 testos que hem fet amb 4 grups, A, B, C i D, que et dic una mica aquí les temàtiques. Aquests 100 testos també és unitariment, cada un d'ells, és un treball original, que no en copia mai de ningú, i que té unes premises d'una diversitat molt pròpia nostra del Carrau. O sigui, m'he inventat i l'he imposat amb escena d'una manera original. I ara et diré els 4, els continguts, d'hidàctics. I ho dic també tot, perdona que me'n vagi una cosa a l'altra, però ho tinc a dir, que té una basant pedagògica, però també té una basant poètica de simbologia, tota la simbologia del creixement i de la natura, amb aquests temps tan difícils que m'està vivint, crec que és el que podia donar més sentit a la poètica de poder encara creure amb nosaltres mateixos, en el món que ens envolta. Comença a l'A. Van implantar llavors de signes gràfics, i van germinar lletres, línies, gargots, dibuixos i llenguatges propis, amb aquest ordre. O sigui, primer, les lletres. Què hem fet de les lletres? Hi ha dos exemples, per exemple, que hi ha tot canginestar cobert de la lletra A, a veure la nova biblioteca. O sigui, això potser ningú ho ha fet. M'hem fet tota la basant d'A. Després hi ha As transformades, que són de la lletra, de totes les lletres del basadari, transformades en dibuixos. T'en recordes, la senyora embarassada? Això són exemples. Després, els gargots. Els gargots del tàpies, del núvol del tàpies, vam observar que era igual que un gargot d'un nen del taller, sense haver-lo vist, però és que s'assemblava exacte. Era com una còpia, el núvol amb el gargot del nen. Què hem fet amb això? Hem donat opció als nens a la llibertat de poder, drets, tenir un espai gran, per poder fer gargots, gargots, gargots, que tenim l'exemple d'un nen petit que no sabia encara fer l'esquema corporal. La primera vegada de la seva vida va dibuixar una cara rodona amb uns ulls d'una persona. A través d'aquests gargots? Sí, cada un és una història, que no te les diré, perquè si no, no coberíem. Però perquè veig però més dibuixos, ben fets o respectats, i fins d'arribar al llenguatge es propi, es vol dir que hi ha la persona una mica més gran, ha arribat a tenir una manera de fer el que fa pels seus dibuixos. Un exemple és la Joana Marguerit, que tenia una manera de fer que un dibuixeu ja coneixés de seguida. I aquesta personalitat amb el trasc o amb la manera de fer també està reflectida. Això és el primer grup. El segon grup va emplantar interrogacions sobre qui som, com l'esquema corporal, de dir qui som nosaltres. I llavors surten les idees de les respostes molt més àmplies. O sigui, som un esquema corporal, el cos, mirant les mans, els peus, tot dibuixat, tot en volum i en pla, però també com som, què pensem, què estimem, què somiem. I llavors hi ha tota una sèrie de treballs que somni des de l'estimació com venia la castanyera, aquest arrupament del nen amb la persona gran, ben fet cares d'avis i caps d'avis. O sigui, tota aquesta part emotiva del que és una persona. El tercer, van emplantar prenentatges de tècniques. Aquí és tot el que són les tècniques, els materials i del món cultural, i han germinat pintures, dibuixos, gravats, es grafiats en ciment, sobre fusta, les aventures de fer nens, una escultura, aquella del Walden, que vam fer una escultura gigant, i hi ha una sèrie de resultats gràfics, molt bonics, hi ha de més petits a més grans. I l'últim, amb facilitat situacions, aquest és molt important, i han germinat la implicació de cadascú. O sigui, el mestre, nosaltres donem molta llibertat als nens, però tenim l'obligació, o l'il·lusió, diguem-li, convulguis, de facilitar situacions determinades. O sigui, la situació d'altre dia de l'escala, per exemple, de les flors, això no ho han fet els nens, ho han pensat nosaltres. O sigui, feu a la vostra aire, feu-ho com vulgueu, però després fem aquesta instal·lació. Fem un tallet obert per Sant Jordi, el carrer, estàs inventant una situació que el nen passa pel carrer, veu uns nens que treballen i s'hi apunta. Tot això són situacions determinades que nosaltres inventem. També cal dir que a mi, a les nenes del tallet, a l'Alla, la Nati, el David, de vegades sempre, quan jo deia, he pensat i atrevolaven, i jo he disfrutat molt inventant coses. Encara invento. Encara inventes? Això potser és deteriorament pedagògic, avui dia. Estic molt anticuada ja, perquè ara, a totes les escoles, una mica més avançades, fan al revés. Són els nens els que inventen. Els adults no inventen res. Però jo penso que aquesta invenció de l'adult, amb il·lusió de fer un obra, si no és en deteniment de la llibertat de l'alumna, si li va bé perquè l'il·lusiona, doncs és un factor bo, perquè no fas cap mal a ningú, al contrari, dones una situació que si féssim això, i si inventéssim avui una façana, per no sé quantos, fa anys, tu ets molt jove i no us l'heu sapiguer. Però de les primeres coses que vam fer, va ser que a Angina està, amb una vestida, cobrir tota d'una altra façana, de la façana d'un quadro de la Joana Margarit. Això va portar molta feina, perquè no teníem cap superfície tan gran per poder-ho fer, ho vam fer a la Teneu. Els adults vam copiar el quadro de la nena, exacte, amb gran, vam multiplicar tota la façana de Can Genestar. Van venir les senyores de fer feina, i ens el van treure i es va fer bé. I vam tornar a començar. Això als adults, no? Tant es van emocionar els adults com també els nens que havíem fet els quadres de Can Genestar. A cada situació que tu tens il·lusió, comuniques aquesta il·lusió als infants. El respecte és com ho fan. I surt, doncs, treballs que si són fets amb carinyo, i amb dedicació, surtin macos. Les flors, per exemple, hi ha un altre factor, de les flors, que no sé si ho hagi fixat, que és que hi ha cap d'iguala. I això era el meu repte. A l'Ajuntament ens van dir, feu alguna cosa amb flors, i jo vaig tema les coses que no es fan bé, que és, nen, vine, posa demà, fem així. No, perquè ens van dir, perdona, soler, fer un tutorial, ja vam sentir... Perquè tothom ho fes més o menys igual. No és que ells volguessin fer-ho, que copiessin, però el tutorial, no? Ja ens fa una mica de por, la paraula tutorial, perquè ja sembla que t'ensenya com fer-ho, pràcticament. Agafes el paper, doblegues i caragoles. Llavors sortiran totes iguals, iguals. Més que un tutorial farem... Un vídeo explicant tècniques diferents, com, no, es poden fer una rosa de moltes tècniques, no, ens senyes una mica... I així te'n sortim de diferents, clar. Si no els farem, eh, si fem... si fem que t'hi surti totes iguals, no ho farem. No, ja ho saben, ells tampoc ho volen. Però bueno, no tothom ho sap, jo encara ho tinc que repetir-se moltes vegades, perquè les escoles no deixen jut d'altres llocs, entres i tothom veus els nens petits, les parets totes iguales. Sent rosa, sí. I ara aquí, si guessis vist la il·lusió en què els nens i nenes pujaven a l'escala i buscaven la seva rosa, no buscaven el seu nom, buscaven la seva rosa i la coneixien. Va quedar preciosa, eh, val a dir. A veure, escalinata... Que sigui bonico, no? A part d'això, perquè no tenen culpa, o vull dir, que si és maco o lleig, el fer la seva rosa ja és una data, que tothom ho fa com vol, i que també ensenyes a les escoles amb aquest tema que jo he batallat molts anys i no he lograt. O sigui, hi ha coses que no són... Queden segons generacions. Vosaltres sorprenen que els nens diuen, això ho ha fet aquest nen. Sí, ho ha fet ell. Vull dir, aquesta sorpresa, moltes vegades, tot sol, o sol. Va ser caixa forum, per exemple. Deixa'm dir aquesta cosa, perquè és una cosa molt grossa, i penses que ja ho faran tot bé. I veus el tallat de nens, i veus que més o menys fan bonic, hi ha uns pots de... rígids, no de plàstic, de fer-lo, uns pots, i que han copiat un pot. Dic, mira, és una cosa original. Però jo vaig mirar més detalladament i dic, què és estrany que tots tinguin la mateixa mida, aquests pots? Vien fet una photocòpia dels pots, i els nens, a damunt, les decoraven. Això és impresentable. Avui dir això és impresentable. És una tècnica que crec que s'utilitza a moltes escoles, no? Doncs això jo vaig anar a queixar, a la direcció de dir, que esteu reconeguts com un lloc bo, com podeu fer això? No és que no ho sabríem fer. Doncs no ho feu, si no ho sé, no ho feu. Però els nens han de mirar un pot. Perquè tenen por que no ho sabríem fer. I els nens ho saben fer. I els nens no han de fer aquell pot, tal qual és. Ha de fer el seu pot, com ell l'interpreta i el veu. La seva mirada. Aquesta por que hi ha a vegades, no? I aquesta exposició per acabar és tot una mica aquest didàctic, aquesta de com fer les coses, perquè els nens siguin ells espertagonistes de què fan. Tu també ets part de la protagonista, Soledad, per això també teníem ganes de sentir-te. Per això tampoc no t'he volgut tallar massa, perquè ens queda un minut per plegar el programa. Però us agraeixo l'Alla i Soledad, a les dues que heu vingut per aquí pel programa. Faig el recordatori aquest dissabte, a partir de les 12 al migdia, s'inagura aquesta exposició germinació del que reoblau al nou espai. Ja no tant nou, però certament nou espai marcat, a la primera planta del mercat municipal de nou. Soledad, moltes gràcies per venir, i explicar-nos tota l'exposició, que de ben segur molta gent anirà a veure. I si no ja ho recomanem des d'aquí. I a seguir creant. Molt bé, i que creïn. No en creien només nosaltres, sinó que creïn. Els nens i nenes de Sant Just, que tenen molta sort perquè hem pogut viure tots aquests anys. I tant, 40 anys. I que també tinc a dir que les generacions de tots els nanos aquests, n'hi ha molts que han sigut d'on anar, fer xillerats artístics, o poetes, o escritors, o coses que tenen relació amb el món, més dels sentiments i de les lletres. Doncs, Soledad, laia, gràcies. Ens veiem molt aviat, una abraçada. Gràcies.