El ple del gest és aquest nou llibre fotogràfic que presenta Carles Serraim, el fotògraf Sant Justent, que tenim amb nosaltres aquí a Ràdio d'Esvern i el Saludem. Bona tarda Carles! Bona tarda! Bona tarda, ben tornat al programa i també a la misura! Vam parlar fa un any. Febri, febri, febri del 20. Abans de tot. Abans de tot. Un mes abans de tot. Exacte. I ara véns amb un llibre sota el braç. Mai m'hi he dit, perquè físicament també l'has portat, perquè l'he pogut veure també. Com deia el ple del gest. Fotografies, cossos, moviment, módalació del cos, pas dels anys. Aquests anys, aquest fotolibre, què és? Què presentes? Bé, és un tros del meu treball. Jo estic treballant al retrat des del 2013. Vaig avançar, vaig avançar, vaig estar aquí junts parlant fa un any de l'exposició que tenia que cangin estar. I, dintre de la pandèmia, començo a mirar el que he anat fent els darrers mesos i començo a configurar un nou treball. I després d'estar treballant amb aquestes fotografies durant 6 mesos, 7 mesos, decideixo que potser el llibre, no? I aquí està el llibre, no? És un fotolibre, però... Diguéssim, té un punt especial, i és que no és un llibre, diguéssim, a l'uso, no? És a dir, si algú s'està imaginant un llibre de portada normal, etcètera, etcètera, no. Té un tacte especial, no? Té un gramatge, té un tipus de pàgina. És a dir, tècnicament, el llibre també et parla més enllà de les fotografies, no? Sí, al final, amb els fotolibres, i més actualment, que els últims anys s'ha desenvolupat molt, es busca que el llibre com a tal sigui una experiència, no? Que nosaltres puguem tocar un llibre, el llibre és un objecte que tenim situat entre les mans i la cara, no? I disposem del temps que nosaltres volem per veure'l i per... i l'ordre que nosaltres desitgem, no? D'alguna manera, som els propietaris del temps i de l'espai que volem dedicar a veure aquell llibre, no? Quan és el llibre, tenir el moment de fer un fotolibre o de fer aquest llibre, passant a prendre una sèrie de lesions, com pot ser la portada, com pot ser el tipus d'acabat, com pot ser l'emacatació. I, en aquest cas, etscollir una portada tapadura, forada amb tela, que el tacte sigui més o menys agradable i tingui aquesta consistència. El títol va amb una serigrafia, m'agrada la serigrafia, perquè és imperfecta sobre tela, no és la perfecció de la lletra, ni aquesta perfecció de la silueta que hi ha a la portada. I dintre escollir això un paper de 150 grams, que es diu OICOS, però és un paper que se'ls ha 50% reciclat i li dona un hipoc prensat, aleshores li dona una imperfecció que em quadra una mica també en aquesta serigrafia, i em quadra una mica també amb les meves fotografies. Quants ulls han treballat per fer aquest llibre, és a dir, amb la part de fotografia, però tècnicament, no sé si hi ha hagut també feina d'editor, d'editogràfic... Sí, jo crec que és bo... Si penso que és molt bo tenir bons col·laboradors per l'hora de fer un llibre, aleshores jo he tingut tres bons col·laboradors. És un editogràfic, el Rafa Badia, que és a part de segon docent, porta molts anys editant llibres i col·laborant amb edició de llibres, i ha col·laborat amb l'edició del meu, i bé, ha sigut estàt bé perquè ha sigut un diàleg que he tingut amb ell, mitjançant moltes vegades correus, el que ell proposava coses jo proposava les meves i anàvem avançant així. He treballat molt bé amb ell, i al final també la darrera decisió és teva, perquè al final el llibre és meu i la darrera decisió era meva, però he tingut un treball molt fluït. La segona col·laboradora seria el macador, la persona que fa la maceta digital, en aquest cas es diu Sternabalon, és una coneguda amiga i que ha fet una bona feina, també proposant coses que després m'han semblat interessants. I el tercer és l'impresor, que va deixar opcions per poder escollir d'acord amb el que anàvem a fer. És una experiència, podríem dir, táctil per fora, perquè les persones que puguin arribar a tenir-lo, adquirir-lo, o a veure-la tocar-lo, ja veuran que sí. Per dins també hi ha una experiència visual, però abans d'entrar a parlar una mica d'aquestes dones, d'aquestes noies que apareixen dins d'aquest fotolibre, explica'ns com és l'experiència prèvia. És a dir, en quin punt hi ha aquesta trucada o connexió, o hi ha aquesta demanda per part, potser, d'alguna dona que et demana. Venia a fer-se fotos a l'estudi. Bé, jo tinc un procediment per retratar les persones, que sempre és una estructura que sempre és la mateixa. Jo parlo sempre abans, com a mínim, una hora amb les persones, dia qualsevol, parlem un cafè. Moltes vegades no parlem ni tan sols de la sessió fotogràfica, no sé què parlem del que fem, del que deixem de fer. I aquí ja tinc un primer fill i de com pot anar a la sessió. I aquí és on jo decideixo si segueixo endavant o no. La majoria de vegades, quan arribo a sentar-me ja amb algú, és perquè té moltes ganes de ser fotografiada. I jo crec que em facilita molt les coses quan tens davant una persona que vol ser fotografiada. A partir d'aquí, bé, la sessió, la sessió, jo no preparo pràcticament res, em deixo portar una mica per la que em va sortir, i vaig, d'alguna manera, modelant a les persones, perquè les persones al final van seguint el ritme del que jo els hi vaig demanant a nivell de posició. M'interessa unes persones molt estàtiques, molt congelades, com diu una amiga de Tinc, però no són ben bé congelades. Jo crec que m'agrada molt una posició relaxada, i el que parla, les posicions aquestes relaxades, en pocs detalls, en pocs moviments, moviments de cap, de ulls, de mans, coses molt subtils, que ens donen un estat d'ànim, ens donen una emoció, ens donen una actitud davant de la càmera. Hi ha una per potser també com de psicologia, no com a psicòleg, perquè no és la teva tasca, però em refeixo que a través d'aquestes imatges, segurament les persones, en aquest cas les dones, que s'ofereixen també i que busquen ser fotografiades a través de la teva càmera, suposo que volen afrontar alguna cosa, o veure'ls a través dels teus ulls per algun motiu, o no. Si abans afegiré una cosa, en aquell llibre és de dones, no perquè no fotografiï homes. El problema estava que al moment que vam editar i vam posar les fotografies a sobre d'una taula i vam començar a mirar i vam veure que eren diferents les fotografies que tenia d'homes que les de dones. Les dones em vaig donar compte que havia de canviar la meva aproximació als homes per aconseguir un resultat similar. Això fa que aquell llibre només sigui dones, però no perquè jo em dediqui només a fotografiar dones. La part psicològica, bé, i jo el que sí que he anat detectant és que hi ha una part de gent que se sent molt còmode davant de la càmera, però hi també hi ha una part de gent que d'alguna manera per ells representa un repte i treures alguns perjudicis que hem portat molts anys a sobre, sobre el físic i sobre les seves formes. Perquè, al final, estem en una societat que el concepte de bellesa ens en intenten, teòricament, és molt subjectiu i cadascú la bellesa la pot apreciar a la seva manera i tot això, però a l'hora de la veritat, per a una altra banda, hi ha uns mitjans que ens estan bombardejant amb un concepte de bellesa determinat. I és com una fase d'acceptació, entenc, en el que passen aquestes dones a través de l'escurre i de fer les fotografies i després veure's, clar. Sí, a més, jo l'esporto al meu terreny. No arribo a una persona i li dic, comença a demoure i comença a fotografiar, sinó que hi vaig buscant les posicions, hi vaig movent a la persona fins a un punt que les coses se m'endresen i, aleshores, disparo a la fotografia. Què vol dir això? Que aquesta persona pot estar d'una manera o pot expressar alguna cosa o pot tenir una actitud que ella no es senti ben bé reflexada, però no deixa de ser ella, no? I, d'alguna manera, aquesta exposició, perquè, al final, dintre les més fotografies, hi ha bastanta exposició, almenys en aquell llibre, d'una exposició física per part de les persones, si obre, de vegades, algunes visió sobre elles mateixes que no s'esperaven, no? I això crec que és força interessant. I, a mi en cre, em produeixo una satisfacció veure aquest procés com flueix, no? Hi ha molt cos, no? Podem veure moltes esquenes, pits, el tors, no? No, de dones. Parlaves que aquest llibre és de fotografia de dones. No vol dir que no fotografis homes, però estem agafant aquest llibre és de dones. Perquè què t'interessa d'aquesta part nua, diguéssim, sobretot de tors superior de les dones? A dir, el moviment aquest que busques, que vols establir com un diàleg, vols que et parlin a través d'aquests moviments? Bé, si mires... Bueno, tu ja les has vist, no? Si mires totes les fotografies, a mi m'agrada molt que la persona estigui, sense cap element adicional que cridi l'atenció, no? Aleshores no sempre estan nues, hi ha llògicament persones vestides, tot per sempre ha de ser algo, que no cridi l'atenció. Al final, la persona important d'interès de la fotografia és la persona, no? I és ella, i la roba ha de ser molt... simple i que no t'esviï la mirada de la persona que està mirant, no? Aleshores, jo no faig el nu pel nu. Jo crec que arribo al nu per triant elements que em poden molestar, però amb el nu també guanyo expressivitat del cos, apareix més pell, apareix més cos, apareix més formes del cos, que d'alguna manera parlen i expliquen coses, expliquen coses del pas del temps, expliquen coses d'un físic concret, expliquen coses de l'esport, expliquen moltes coses. El cos no deixa ser una mica un mapa de lloc que ens passa físicament, sí que trioscops, etcètera, parts, etcètera, sobretot en la cosa de la dona. Clar, és com una espècie de reflexa de la persona, per tant, cada dona que ha passat per l'estudi té una història. Sí, té una història. No sé si totes la comparteixen amb tu o a través de la fotografia directament tu ja l'entens. Jo no intento, jo parlo amb elles. Aleshores, aquestes persones m'expliquen coses, les que volen, jo l'hi explico de mi, de què em faig i tot això, no? Però aquesta conversa que intento, sobretot tenir-la, quan em trobo amb ells, bàsicament per saber com són i què els interessa, no crec que condicioni les meves fotografies. Jo al final la persona arriba a l'estudi, i jo la tinc davant, i d'acord amb la persona, d'acord amb com la veig, d'acord amb la roba que porta, genero unes estructures a unes altres, faig moure d'una manera o l'altra, però sempre buscant aquesta explosivitat, aquest gest que ens fa entendre, o que ens crida alguna emoció, o que ens demostra la seva actitud, o una cosa d'aquestes. I la resposta final, després d'aquestes dones que passen per l'estudi, després veuen el resultat, la resposta quina costuma ser, o quin estat, almenys, d'aquestes dones que apareixen al plaer del gest? La resposta és bona. D'agraïment. Però, a més, veig que el tractament que li fan aquestes fotografies és com algú íntim, no? Home, sí, és molt íntim. Més íntim que això. Que les guarden com algú, com algú que tenen un moment determinat. I després hi ha una sèrie de persones o una sèrie de dones també, evidentment, que fotografiem diverses vegades. Llavors, al pas dels anys, els veiem també com el cost va evolucionant. I jo crec que és molt interessant posar una fotografia tres anys després o vuit anys després, com tinc algun cas, i veure com el cost ha anat evolucionant i ha anat passant el temps. I al pas del temps, la fotografia, el veig amb un punt de nostàlgia i d'emoció, no? Moltes persones no els agrada el pas del temps, o no ens pot agradar el pas del temps perquè tot passa, no? I ve la gravetat i aquestes coses. Però... Jo crec que té un punt molt interessant el pas del temps, perquè, al final, tots estem condemnats aquest pas del temps, no? I poder comparar la fotografia amb tres anys de diferència, ja parla de com ha anat el temps, no? I tant. Entrant dins del llibre, és a dir, gairebé obrint el llibre i començant a follar les pàgines, jo ho sé perquè, més o menys, hem comentat, per tant, jo jugo aquí amb una petita avantatge, però està, diguéssim, estructurat, tot i que, simple vista, no ho pugui semblar, hi ha un diàleg, és a dir, des de la primera pàgina fins a l'últim, hi ha una intenció visual. Sí, sí, sí. Bueno, generem, amb el Rafa Badia, vam estar parlant, hi havia una proposta sobre la taula, que era endreçar les fotografies d'acord amb l'actitud que tenen les persones en referent a un observador, a un tercer observador, que està mirant les fotografies, que suposa que estàvem al dintre de l'estudi i hi havia una comunicació, no? Llavors, hi ha 6 apartats, el primer apartat és d'introspecció, les persones estan amb si mateixes, quasi donant l'esquena a la càmera, el segon apartat és, segueix amb introspecció, però hi ha una presència més clara que hi ha algú davant, el tercer apartat, espero no equivocar-me d'ordre, el tercer apartat és d'autoconciència del cos, les persones interactuen amb el cos, són elles amb el seu rol de models, interactuant amb el fotògraf o amb l'observador, en aquest cas. És un grup que a mi m'agrada molt, ja t'ho vaig comentar quan me'n veurà a llibre, és un grup que estan ausents, les persones estan mirant a càmera, com si els guanyessin a fer una fotografia i passés una idea en aquell moment pel cap i quedessin ausents, quedessin en castellà i estarem bàbia, doncs així, fora de de connexió. I l'últim és, són mirades directes a càmera i hi ha una interrogació per part de les models, les mirades directes sempre d'alguna manera ens interrogan i acaba llibre doncs així. Amb una esquena. Comença amb una part frontal d'una persona i acaba amb una esquena que no estan ficades d'interès d'aquestes sis ocorreps. Sembla fotografia analògica o almenys sembla fotografia una mica més antiga, per entendre'ns l'anterior a la digital. Però dispares en digital, treballes en digital. Dispara en digital, dispara en digital. El text de l'inici és molt bo, perquè el text tinguo la sort de que el Rafavadia m'ha fet un prolec molt interessant i ell parla d'això i realment és una de les coses que busco, de les textures i dels grisos a la fotografia analògica. I bé, jo crec que és una cosa que m'agrada molt i portar-ho a unes sombres molt negres a dintre de l'estudi i crear aquesta gama de grisos molt similar a la sals de plata de l'analògic. Hi ha una escala de grisos que és interminable. És a dir, des del fons els grisos que agafen les pells, les tonalitats dins les sombres, de les pells, de les dones d'alguna vegada, tots els tipus de gris estan en aquest llibre. És el que treballo. A mi m'agrada molt aquesta estètica la sensació que em produeix, sobretot quan ho veig a l'estudi que la ombra es va creant i passa d'un gris a convertir-se en un negre molt profund i que després quan veus una pell té una textura, no és una pell neta, sinó el que són pells amb textura, com podria ser amb l'analògic. Jo crec que arribo aquí no sé com. Jo vaig treballant, genero un estil i l'estil em porta a aquest estil i quan miro l'estil, a llavors em dono compte que estic portant les coses a l'analògic, els grisos dels analògics, de la fotografia analògica i per això ho explico, perquè veig això, però no era conscient jo al principi quan anava cap aquí. Sovint es comenta també que el blanc i negre, l'ús del monocroma a la fotografia pot donar-li un punt una mica més dramàtic a la imatge. Jo el que diries que treu elements, i al final el que faig, sóc molt... no sé si és la paraula, però trec molts elements que puguin distreure. El color pot distreure, és posar més colors, posar més informació. De totes maneres, tampoc els faig amb blanc i negre perquè hagi arribat aquesta disertació de que el color crea. No, perquè el m'ha portat a l'institina a anar cap aquí, però també sé que si poso color hi haurà més informació i hauré de treballar amb més elements. I s'haurà de treballar amb una paleta de colors i altres coses. I llavors és possible que la finalitat de la fotografia sigui sent la mateixa. Ara tinc molt clar que la persona ha de ser el centre total d'atenció i que la gent s'ha de quedar amb la persona. Crec que són 100 còpies, d'aquest llibre, o sent unitats per una manera. He fet una tirada curta de 100 unitats per això no es trobarà ni en llibreries ni en llocs, perquè les comercialitzo jo directament. I... Volgués algun o volgués almenys veure per veure si el vol l'adquirir? Hauria de contactar directament amb tu? Hauria de contactar directament amb mi. Si vols... Puc dir el telèfon o... Sí, és la manera com han de contactar. No, es pot contactar per... contactar per les xarxes socials. Sí, jo per les xarxes socials em dic Pindorius, que és el meu sobrenoma a les xarxes socials, Pindorius. I el telèfon és el 607, 75, 75, 62. Espero que no em truquirà molta gent per altres coses, però... Bueno, igual et busquen també per fer una fotografia. Ets una altra llibre. Carleserraima.com també, amb dues guerres. Sí, Carleserraima.com. És la web i l'email Carleserraimaarrobegemail.com Ara t'ha anat a preguntar que el part què del Pindorius? Pindorius, és un... És una píndola, no? Pindorius és una paraula que té una història, però que bàsicament la utilitzo en un moment determinat, quan començo a treballar, a treballar la fotografia, i jo estic treballant amb una empresa, i començo a veure que gent que a mi no m'importa, que no vull que sàpiguen el que estic fent, començant a trobar coses a la xarxa, no? Aleshores, creu... vaig crear... no vaig crear, vaig buscar aquesta paraula, és Pindorius. Pindorius correspon a una gosa del passat, de quan tenia 18 anys, però ara no. Però és una paraula inventada, entenc? No, quan no... És una paraula que surt per error. Jo dedicava a escalar, amb uns amics vam obrir una via al Pirineu, un dels 3 que anaven va dir que podien posar Pindorius, que és el nom de, no sé, llibre de... de Germa Gs i tal, després resulta que era un error, que aquest personatge de la llibre de Germa Gs no es diu Pindorius, i Pindorius, quan jo vaig entrar a Google, vaig posar Pindorius, només hi havia, la via que està d'escalada, i no hi havia res més, i vaig dir, mira, tinc el nom ideal per moure'm, i que no em troben. Sí, certament, he buscat Pindorius, i només em surt a imatges de muntanyes. És una via d'escalada. Correcte. Tornant al llibre, són 100 unitats d'elles, i si algú les vol a de contacte directament amb tu, per tant, no, les comercialitzes, per tant, és com un projecte més que personal, i més que... A mi m'ho veig, jo m'ho como, no? És a dir, l'has fet i perill, i el vol seguir gestionant tu, en aquest sentit. Jo el que... sí, i a més, ja... Bueno, a veure, el que estic fent, bàsicament, és retrobar-me amb les models que volen al llibre, amb elles i conversar sobre el llibre, que per mi forma part del procés aquest que vaig iniciar amb la primera entrevista, o la primera reunió que vam tenir, i després m'agrada molt poder-me sentar amb la gent i explicar amb petits grups. El que he fet fins ara és petits grups, com molt de 10 persones, i ensenyar a explicar les quatre claus que hi ha de lectura del llibre, que m'he escomantat abans, per poder-lo seguir, no? Clar, són moltes dones bastantes. No sé quantes surten en el llibre, un total que d'un cio 30, 40... No sé, són 58 fotografies, i persones diferents, no sé si n'hi ha, no ho sé, 20, n'hi ha algunes que surten 400 vegades, però... És una 20ena de dones, que si el volen, ja són 20 llibres. No, però no... Si ell és el volant adquiri, per tant, és-lo. Sí, si fos així, sí, però no ho sé, tampoc, perquè tampoc no hi t'he contestat parlar amb totes. Ara, quan ho escoltin aquí, ja ho voldran saber. No ho sé, no ho sé. A mi m'agrada molt portar-ho. Sé que no tinc pressa, però és un tema que me l'autodritat dió. Aleshores, no tinc cap pressa per obligar els cenes ejemplars amb un més corrent, ni un menys, no? Me'n refereixo una poca a poc, com estic fent ara, i dedicant el temps que dedico a parlar amb la gent i a comentar, no? Apareixen una cinquantena de fotografies d'elles, però inicialment, quan retrats tenies abans de fer aquesta criva i quedar-te només amb aquesta cinquantena? Bé, quan no sabíem que era un llibre, quan no sabia que era un llibre, vaig posar sobre el terra, el terra de casa, vaig tirar 480 retrats impresos de 10 per 15, i vaig començar a fer grups. D'aquests grups vaig, al final, fer una selecció de 90 retrats, que són les que vam començar a treballar amb el Rafa Badian. Això va baixar a 50, va pujar a 60 i pico, va anar pujant i baixant, i aquest número, a més, s'anaven caient algunes, a les fotografies fins que vam acabar amb les 58 finals. La resta queden per un altre llibre? No. No, perquè, a més, no paro. Aleshores, sí que tiraré de fotografies del passat quan encuadrin coses que facin en el futur, però, clar, segueixo fotografiant gent, i ara, per especial, estic fotografiant molts més homes amb proporció que dones, cercant una miqueta d'aproximació, jo crec que les dones tenen més compromís quan prenen un compromís, i quan algú, una dona, volia ser fotografiada, venia a totes, a la sessió. Hi ha més entrega per part de... Sí, en general, sí. Hi ha més entrega per part de la dona. I és molt agraït, perquè la tacilitat moltíssima. Les dones no és com ho facin més complicats, més com passava per aquí. Has de concentrar-te una mica, també, i situar-ne una més l'altra. Amb les dones és igual més fàcil. També és cert que ara he canviat el meu sistema d'apropament als homes i funciona millor. Sí, l'experiència, un moment positiva, però no han focat per fer un llibre, eh? No, però segueixo el mateix estil i buscant les expressions o les actituds similars que estan en aquell llibre. Com deien, si volen adquirir llibre no poden trucar a tu el telèfon que has comentat, sinó al web també poden contactar amb tu o Pindorius a les xarxes socials, carlesarraima.com, a la web. Jo els recomano que li donin... que follegin aquest... fotolibre, no? Seria el nom correcte. Perquè entenguin una mica el parquet d'aquest plaer del gest, el parquet d'aquestes cares. Moltes dies els hi poden sonar familiars, perquè també hi ha dones que són d'aquí Sant Just, no? Per no dir noms, però ja ho saben, elles les que hi surten. Carles, deixem aquí aquesta entrevista, que vegi molt bé aquest projecte i els que venen més endavant i sempre que en puguis parlar, ja ho saps, que aquí els micròfons te'ls obrim sempre. Enhorabona també per aquest llibre, per aquestes fotografies i a seguir fotografiant. Moltes gràcies per haver-me deixat venir aquí i explicar aquestes coses i ja tornarem a veure. Fem una mica d'això mateix. Fem una mica d'això.