Entrem a la segona hora per parlar amb la Marta Balada, que la tenim aquí. Amb nosaltres ella és professora, està jubilada però, i també és amiga de Dogni Abreu, de l'artista Sant Justent, que va inaugurar l'exposició Guelles del Tiempo, la setmana passada, com deia, amb el Seier de Can Ginestar, i que podeu visitar fins el 5 d'agost. Marta, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, gràcies per venir fins aquí avui, amb aquesta calor que cau també. No, encara fa ira fresc. Gràcies a vosaltres per demanar-m'ho. Sí, tant. Tenim ganes de parlar del Dogni Abreu, vam ser també la inauguració, una exposició que realment impacta força, només entrar i veure les diferents peces que estan col·locades a tot l'espai. Abans d'entrar, però, a indagar una mica aquesta exposició, si et sembla, parlem una mica del Dogni, per conèixer una mica més aquesta faceta d'artista, que crec que és innata. Sí, sí, és innata. Ell, quan era petit, amb qualsevol escorça d'arbre o trosset de fusta, volia i feia escultura. Inclus, havia fet joguines pels seus germans en fusta. És a dir, que ho porta en l'ADN. I tant. Llavors, poc a poc va començar a fer escultura i, quan va venir a Barcelona, aleshores ja va començar a relacionar-se, qui s'enjust amb el grup d'art que hi havia, va col·laborar amb exposicions col·lectives i ha fet tota una trajectòria que jo l'he seguit especialment des de l'any 16. Quan li van donar un premi a Sitges d'Escultura, que aleshores vaig veure tota l'exposició l'any següent, que era el premi, i realment em va impactar molt. Té una manera molt, diguéssim, molt única de treballar, amb aquests materials. Ell és absolutament personal. Ha treballat molt la fusta, però també quan va venir aquí, va conèixer un escultor que es deia Cefirino Ameles, que van congeniar molt. Aquest senyor es va donar a compte que ell era un artista autèntic, i el va introduir en la pedra, i sobretot també en el marbra, específicament, i van fer una amistat magnífica. Fins que ell, quan ja no podia esculpir, li va regalar la seva maleta d'eines, que la guarda com un record entrenyable. Que és una part molt preuada d'un artista, no? Molt. I li va regalar amb ell. I he pogut treballar amb aquestes eines. Ell és nascut a Cuba, de fet, en el seu país natal. I certes influències també es denoten a les obres? Sí, ell les arrels les té allà. I realment a l'exposició de Sitges hi havia moltes resonàncies, amb totes les experiències viscudes, a Cuba, i ho veies amb els títols i, a més, com ell ho explicava, perquè tots els anys qui va viure, que va ser la joventut, doncs no sé, fins als 20 i pico d'anys, o 30, que va venir, realment ho necessitava. Necessitava explicar a partir de materials que es va portar d'allà, fins i tot, i amb alguns temes molt lligats a què és la cultura que ell va viure, i a la que, per tant, a nivell de formació entre l'entorn i l'ensenyament que va rebre. I parlàvem de la manera que té de treballar ell les peces, i abans d'entrar a fer l'entrevista em comptaves que no és massa típic que un artista, quan crea una obra, no la dibuixi abans. Exacte, ell és una persona amb una... amb una godesa visual, una capacitat d'observació, i, per tant, una capacitat d'elaborar pensament visual molt potent. Tant és així que quan ha de fer una escultura, encara que sigui complexa, la té en el cap. I, per tant, tu veus un llibre que vam publicar fa uns anys, no sé si 3 o 4, en el que vam recollir el procés del que havia fet fins llavors, lo més interessant, veus com d'un tronc d'abra comença a desbastar i en les fotografies van reflexant com ho converteix en una llavó immensa, que, a més a més, té com una escorsa que se separa del cos, aquesta escorsa la crema en flama, l'escorsa queda negra, la llavó queda d'un color crepàl·lit, i no s'ha equivocat amb re. Per què? Perquè ho té absolutament en element. La imatge mental la té claríssima, i així l'has fet pràcticament totes. I la té connectada també amb les mans, perquè li fan crear, no? Sí. És com un arquitecte sense planos. Sí, sí. Hi ha un capítol en aquest llibre, en el que expliquem com ell treballa. I és que realment les seves mans, els seus braços, són el seu centímetre. I la mirada, sobretot la mirada, no? I llavors té una manera de treballar que desbasta, talla, se'n va uns metres enrere, mira, observe, dona la volta, torna a tocar. Hi ha tot un procés de manipulació que és molt especial amb ell. Perquè és com ell ha anat creant des del principi i ha anat trobant el mètode. Ha necessitat un mètode i se l'ha fet ell mateix, evidentment. Tu que el coneixes una mica... Bueno, força, no?, a nivell personal també. Sí. El dogni, diguéssim, com és davant de les seves escultures, com s'hi presenta ell, com connecta. El dogni és una persona que jo la considero molt honesta i molt conseqüent. És una persona que està molt al cas del món en el que viu i li afecten moltes coses. Tant les que són positives com les que no. I aleshores ell al·labora pensament, no?, és molt reflexiu. I llavors el que fa és que pensa maneres d'expressar el que ell sent davant d'això, davant dels fets. O expressa experiències personals viscudes des de les emocions i els sentiments. I esclar, tu veus que cada exposició que fa té a veure absolutament amb el que ha viscut en aquells mesos o en aquell any. No ho pot desligar. I clar, com que s'express a partir del sentiment, l'emoció, les peces, això ho projecten en l'espectador. I aquesta última exposició, que és després d'un any especialment dur, per tots i per ell, entres i no pots fer res més que sentir-te molt impactat pel que estàs veient, perquè et fa pensar molt. Patjades en el temps o ho veies en el tiempo, com d'aquesta exposició, com deien des de Quentres. De fet, abans que arribis, ja la pots més o menys entreveure des de les portes de Can Ginestaga, gairebé, després veu el Sali al Fons. I ja veus una criatura petita, no? Crec que és bronza, el material? No, no, no, no. Com que ell no disposa de fons importants, econòmics per treballar amb determinats estris i materials, el que ha fet, ja fa uns dos anys, sí, ben bé, és recollir llaunes, que el part de Collserola n'està ple, i aleshores, com que fa tant temps que estan llançades en ells, estan roballades. D'aquesta planxa metàlica, roballada, ell n'ha fet una segona pell en moltes escultures. I clar, és diferent l'acabat que si és fusta polida. Té una sordidesa que no la pot tenir la fusta, que és més amable, no? I aleshores, quan les veus, també entres en el per què deu voler fer aquesta expressió metèrica, perquè, evidentment, la matèria comunica. El robell, vol dir que li ha passat el temps, vol dir que està en una altra etapa, i s'encara cap a una altra, que podríem dir que és el final, després de roballar-se un material. Sí, o tal com està demalejat, també pot explicar moltes coses. És una història que ha passat per aquella planxa, no? Jo crec que això són llaunes que molta gent ara no sé si ho fa, però abans anaven a rentar el cotxe i canviar l'oli per qui dalt, i deixaven les llaunes per allà. I ella, a part de fer una neteja, crea l'obra, que, en aquest sentit, tindria molt de mèrit. I també té el mèrit que vagi a la Vall de Sant Just, i que recuperi aquests materials, que no haurien, no és el seu lloc, ni molt menys, però això dona l'adònia que pugui crear aquestes peces. Com deia, digues, digues. És que aquest és la capacitat creativa que té. Ell, cada vegada, ha anat buscant la manera de fer parlar la matèria, i l'ha tallat, l'ha gravat, l'ha pulit, l'ha tenit, l'ha cremat, i ara l'ha recover de planxa roballada. O sigui que... I altres vegades fa tractaments que sembla que allò sigui bronzo. Hi ha una peça que, a la boca oberta i té unes paraules, que diu pau i no les dues paraules contraposades, i allò semblaria bronzo. I no és, s'ha inventat un tractament perquè ho sembli. Hi ha també un parell de nens petits, com deia amb aquest casc a l'entrada que el veus d'esquena, després n'hi ha una altra a mà esquerra, és una que estigui compensant. Per mi és la poesia de l'exposició. El bé bé que està davant de la persona de tercera edat que ha viscut tota una vida, aquesta observació que li fa és molt interrogativa, és molt de dir, a veure, què m'espera a mi en la vida, no? Ell té un pensament molt profund, i això ho transmet constantment. I el que està davant del gran moral, aquell porta un cartell també que va trobar que està roballat, però hi ha qui és la paraula utopia, que diu moltes coses davant de la distòpia que hi ha amb un personatge que controla tot un món. És aquest quadre molt gran, no? Sí, crec que és 3x2. Sí, és un tríptic que realment tenia molt interès en fer, perquè està molt impressionat de veure com anem cada vegada més a ser números en la societat i els poders fàctics entre ells i com manipulen els polítics de nosaltres. Realment, cada vegada ens tenen més controlats. I qui diu controlats? A partir d'aquí, davant d'aquest tríptic, et pots fer moltes preguntes i pots connotar moltes coses del que passen. Pots anar des de la repressió fins a la guerra, de les noves tecnologies que ens controlen i us saben tot de nosaltres. Per això ell no ha posat títols. Només té el títol a l'exposició en global, no? Sí, i després a la sala petita ha acabat amb una frase escrita, amb un focus, que quan es vegi veure l'exposició al final recomano que s'entrim aquesta sala i es vegi la peça que hi ha i la frase escrita que diu el creixement és fruit del pensament. Això és el que amb ell, realment, li va. Creix constantment perquè no deixa d'elaborar pensament. És una eina força potent, de fet, el pensament. Molt potent, molt. Per un artista o per un no artista, també? No, per tots, per tots, sí, sí. I aquesta frase, realment, per ell, després d'haver muntat l'exposició, per ell s'ha convertit quasi bé en el segon títol de l'exposició. M'ho deia, no? Ara veig aquesta frase aquí escrita i penso si vaig donar un títol, que era Petjades del Temps, però ara, quan veig aquesta, penso, és això. Perquè és el que he fet, també, no? Vam veure, de fet, un dògnia breu, molt emocionat el dia de l'inauguració. Parlen d'altres peces, també, que veiem, a dins del Sayena, un parell que a mi, personalment, em crida força l'atenció, que és, de nou, aquest nen petit, que mira un quadre, que hi ha una orella gegant. No és un tamaix real, sinó un tamaix força més gran, no? No sé si mira, escolta, vol mirar... També es pregunta per què aquesta orella té un tap. Té un tap perquè és una orella que no vol sentir. I, a nivell social i polític, també es dona molt, això, no? Els interessos fan que es vagi amb una direcció, quan, si s'escoltés les necessitats que hi ha a nivell social en aquest món, les coses haurien de canviar tant. Llavors ell necessita fer aquestes escultures, perquè són temes que el preocupen profundament. Igual que n'hi ha una altra, que no sabeu la cara, la persona, que s'obresur del quadre, però té 3 o 4 llibres encastats a la cara, no? Sí, però aquestes són dues peces, que les ha fet com autorretrats, i llavors s'encaren una té una pedra, i l'altra els llibres. La de la pedra l'ha fet expressament, perquè vol que recordem d'on venim, des de l'edat més primitiva de l'ésser humà. I la dels llibres és com, amb els segles, s'ha aconseguit tenir cultura, i la cultura ens ha salvat. Això és el que realment ha intentat, per donar entrada a l'exposició, que fem una mica aquest recorregut, i no ens en oblidem. Ha estat un any, comentaves un any difícil, per el Dogni també, personalment també, però ha aconseguit crear totes aquestes peces, no sé si durant l'últim any o ja les tenia previamente. No, no ho ha fet pràcticament durant l'últim any, un any i mig, i realment ell té una força interior, que em fa ús, perquè amb les condicions que ha viscut, ho tenia molt difícil, però té una força de voluntat extraordinària. Ell tota la seva vida ha sigut la de lluitar, treballar a fons, ajudar qui ha pogut. I clar, quan volia aconseguir acabar, li ha costat bastant, però en canvi se n'ha sortit, ho ha fet, ho ha fet. I ho ha fet amb aquesta exposició, en el temps, n'ha d'estar orgullosíssim, de la seva obra. Sí, jo crec que ara ell està content i tranquil, perquè era un repte, i aquest repte l'ha solit, i sobretot perquè era un repte que amb la seva companya el tenia molt clar, i ella sempre, fins al final, li va dir sobretot, no deixis de fer l'exposició, per això ella es va emocionar tant al donar les gràcies a tothom, perquè l'Isabel, que era la seva esposa, la veritat és que l'ha ajudat moltíssim en tot el procés d'ell com a escultor. No ho tenim força presentant-me d'un discurs del Dogni, i crec que no hi ha dubte que seguirà. Sí, perquè quan un artista és tan autèntic, jo crec que és com biològic, és una idea meva, perquè avui he viscut amb altres amics. La necessitat és tan potent que pensen i elaboren i veuen de seguida visualitzant el que poden fer, i en cada exposició ell ha fet el mateix. Noves imatges, noves formes, nous materials, nous procediments. Per què? Perquè és un ànima creativa el 300%. Sí. Com si no se'n pogués desfer d'aquesta part, no? No, jo no crec que se'n pugui desfer. Això és una vida. Ens ho han demostrat tots els artistes que us són plenament. I tant. Vostè també va exposar el Marcart, amb el grup de Setjus, quan va ser la primera mostra que es va fer. Allà ja tenia una peça molt gran, per cert, d'una figura masculina, que estava voltada de llibres. Aquest tema de la cultura que et deia abans, que per ell és tan important. En aquest cas, no sé si li havia posat nom, diguéssim, un títol a la peça. Sí, però en aquest moment no el puc recordar, m'has de perdonar. Perdonadíssima. No me'n recordo quin títol tenia, però sé que la relació era aquesta, sense cultura, no podem avançar. La necessitem constantment, no? I tant. Escolta, Marta, et seguiria fent moltes preguntes més, però hem de deixar aquí l'entrevista. Així també et deixem que segueixis amb la teva tarda. Moltíssimes gràcies per venir i parlar del teu amic, també l'artista Dogni Abreu. Recomano far ben ment, de no dir que les persones vagin a visitar l'exposició. Vull ser del Tiempo, del Dogni, el taller de Can Zinastà, tenen temps fins al 5 d'agost, per tant. Hi ha temps, hi ha temps. Sí, jo el dia que l'inauguració, quan el vaig presentar, vaig recomana que si torni o si vagi, perquè realment és una exposició que val la pena. Exacte, i sobretot si poden anar-hi a norar perquè no hi hagi massa gent, encara millor, de trobar-s'hi sols amb les peces. Es crea una intimitat molt especial amb les peces. I tant. Marta, de nou, moltes gràcies. Que vagi molt bé. Moltes gràcies a vosaltres. A seguir fent cultura. EVERYWH... Ainda que eu já vi passar Ah, porque estou tão sozinho Ah, porque tudo é tão triste Ah, beleza que existe Ah, beleza que não é só minha Que também passa sozinha Ah, se ela soubesse que quando ela passa O mundo sorrindo se ens te graça E fica mais lindo por causa do amor Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking And when she passes Each one she passes goes ah When she walks It's like a song by that swing So cool and sway so gently That when she passes She passes goes ah Oh, but you watch her so sadly How can you tell her he loves her Yes, he would give his heart gladly But each day when she walks to the sea She looks straight ahead, not at ease Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking And when she passes She swallows what she doesn't see Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking And when she passes She swallows what she doesn't see Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking Dor, enten, en yang, en lofi Oh, but you watch her so sadly How can you tell her he loves her Yes, he would give his heart gladly But each day when she walks to the sea She looks straight ahead, not at ease Dor, enten, en yang, en lofi But girl from evening goes walking And when she passes She just doesn't see