... Doncs bé, d'aquí menys d'una hora, de fet, a dos quarts d'avui del vespre, s'inaugura l'espai de lliure creació Carme Malaret, que serà l'última mostra express d'aquesta inhòspita i diferent temporada. És a càrrec de l'himne que la tenim aquí, l'himne... bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda. I ara m'he oblidat el teu cognom. Alonso. Alonso, perdona, alonso. No em sortia, eh? Tenim a la seva autora, com deia, l'himne Alonso, aquí amb nosaltres, que t'agraïm abans de re que hagis vingut aquí. Hi ha hagut un eston abans de la presentació, perquè també hi seràs a la presentació. Sí, segur que sí. Sí, dona, nosaltres et donaré temps perquè hi vagis. Com deia, 125 dies, l'himne Alonso, és el nom... És el nom de l'exposició, la mostra, eh? Perquè tampoc se'n podia dir una exposició. És com un treball que vaig fer durant aquests 125 dies, coincidint amb el confinament i és una cosa... una mostra express, és una cosa petita de dibuixos, sí. Tanques, no li traguis mèrit, eh? Tanques també el cicle aquest de mostres express de l'espai de lliure creació Carme Malaret i aquesta mostra, aquests 125 dies, aquestes 125 peces, podíem dir únicas, surteixen... Tinc entès de la necessitat d'establir com comunicació en part de l'alumnat que dona el confinament. Clar, no us veieu? Sí, jo dono classes en una escola de sèrie, en una escola de plàstica, de creació... I llavors...Só l'escola tras de sèrie, sí. I llavors vaig pensar que, clar, no sabíem què anava a passar, que anava a perdre el contacte i que potser una manera de mantenir el caliu era passar-nos de treballs que anessin fent cada dia i la meva intenció era que fos una cosa diària, que cada un penjés a la xarxa, el que havia fet cada dia i tot això. Aquests grups de WhatsApp i tot això van derivant cap a on deriven. Però a mi sí que em va resultar molt profitós, perquè em vaig obligar a treballar sistemàticament, perquè els volia penjar el dibuix cada dia... I llavors ara em feia molta il·lusió poder-los veure tots a l'hora. I l'espai de la Carme m'ha donat aquesta possibilitat. Per tant, t'ajudava tant a tu com als alumnes. Sí, jo crec que sí, perquè per mantenir la relació, et feia sentir que seguies participant d'alguna cosa. Les classes que nosaltres fem som a part del que facis de treball, és molt social, llavors la relació és molt important i mantenir-la d'alguna manera era interessant. I també provocava amb ells l'afet d'haver de treballar a casa, amb el que tenies, i això et crea uns problemes i van donar resultats molt bons. El que passa és que aquests no hi són aquí, una llàstima. Són 125, són 125 dies, per tant 125 dibuixos. Sí, i en 125 dibuixos. 125 dibuixos, que són les que es veuran en aquesta mostra express, entenc? Sí, el 125. El 125, n'hi ha més. Hem triat 125 perquè es corresponguin, amb 125 dies, perquè hi ha dies que tenen més dibuixos que un. I tots són teus? Tots són meus i tenen diverses tècniques, i plantejaments diferents. És un treball molt diferent del que jo faig normalment, perquè és més narratiu, bastant més relacionat amb el dia a dia. I parlen, els dibuixos parlen del confinament? Sí, n'hi ha que no. Sí, depèn. Sí, d'una mica del fet d'estar detencat, que estàs mirant per la finestra, del dia que fa, o de les impressions que tens. Pots que podien fer, no? Sí, però el primer dia que vaig en un supermercat, i aquella cuba de càrretons al carrer, i un fred que feia, i aquella cosa inhòspita, i la mascareta, o el dia de Sant Jordi, les impressions que tens, o el que comença de primavera, que plovia molt. Recordo que per mi plovia molt. Sí, va ser un any, una primavera, que va ploure força. Plovia bastant, no sé tot. Aquests dibuixos, com deia, surten d'aquesta necessitat, i en quin moment entra també la Carme Maleret i et proposa presentar-los en una mostra express? No, va ser ara fa molt poc temps, jo els tenia allà i els hi vaig dir. Dic, escolta, no sé, a mi m'agradaria exposar això, dir que el millor ho podríem fer aquí a l'espai. Nosaltres tenim molt vincle amb l'espai de la Carme Maleret, és una iniciativa superinteressant, que tenim la sort de tenir aquí a Sant Just, i llavors vaig pensar, mira, aquí podria ser un lloc de posar-ho, i les mides, i tot coincident bé. Vistàs com a casa, perquè també és una cosa... És com privat, no és una exposició d'avui, i vaig a fer la gran cosa. Però vindrà gent a veure, i a veure... Sí, suposo que sí, i a inaugurar això ja és tot. I tot molt ràpid, tot molt ràpid. I aquestes peces, aquests 125 dibuixos, són per exposar-ho també tan... És a dir, es poden adquirir, d'alguna manera? Es poden adquirir també, perquè també la hi des, que si ajudem una mica en l'espai, fem alguna cosa millor. Són 125 dies, com deia, 125 dibuixos, sorgeixen d'una necessitat, no sé si, posteriorment, has tornat a fer algun tipus de bloc com aquest, com aquest 125 dibuixos, és com una sèrie. Jo a sèries em vaig fer, per exemple, a Coselistiu, així que no estàs a l'estudi, no tens l'estudi, no pots fer formats grans, i no pots pintar com pintes. Per això, de fora, ja faig sèries de dibuixos, normalment. És a dir, habitualment? Realment, el que passa és que aquesta cosa sistemàtica, aquesta obligació pel compromís que tenia envers els meus alumnes, jo volia penjar-lo cada dia, a xargar en pla. Era una cosa que es pot. Clar, si no feies tu ells... Clar, era lleig, era lleig. Llavors m'obligava, cosa que em va anar fantàstica, perquè, si no, qualsevol escurs és bona per no posar-s'hi. Per no crestinar, no? I seguien, també, els alumnes van seguint. Sí, d'un i dos. Al final, la cosa va decaient. És això que s'atrecreu amb el típic grup de WhatsApp, de missatges d'aquests que corren per la xarxa, de rembiaments i tot això. Va perdre, almenys, una mica la idea original. Però, en general, l'experiència va ser molt positiva. Hi havia alguna premissa base? Jo, de dir, heu de seguir... No, en primer dia, quan vaig posar les primeres normes, sí que deia d'un format únic i unes coses, però tot això ja no va passar mai. I el que era maco és que, quan coincidien tots allà, en el grup, es relacionaven els uns amb els altres. Hi havia qui penjava fotos, hi havia qui penjava interpretacions de les fotos que havia penjat l'altre, i llavors... Va haver aquesta cosa de les xarxes, que en moltes coses són positives. Jo considero que, com a experiència, va ser positiva i també per ser-me gravada en senyor-ho. És fragmentari, perquè hi hauria d'haver tot, però després, com que els formats no són, era massa complicat i tampoc. I ara ja és molt avorrit seguir parlant del confinament. Montar una moguda molt moguda del confinament era massa avorrit. Ara ets torn a treure aquest tema, no et remou una mica? Sí, és una cosa que dius després, que està fora de Tensor. També hem parlat de 125 dies, que coincidixen amb el Xó, però són 125 dies. No dius la paraula. I confinament no surt mai, perquè no és ben bé això. Sorten els dibuixos, perquè en el dia a dia d'allà era molt important el tema del confinament. Ara és una altra cosa, agafa com una llibertat. Tampoc estava pensada per ser un bloc, un bloc així d'una mostra, un bloc que són papers sueltos, que cada un està treballat d'una manera, perquè també era aquesta idea de proposar diferents coses, posar de col·laig, de fer servir el tòrcul, ara pinto amb aquarella, ara dibuixo, fer propostes diferents. Per això és com variats. I abans d'això, tu com a artista podíem dir plàstica contemporània, no sé si durant aquests 125 dies, però més enllà d'això, també has tingut temps a dedicar aquesta part més teva. Vaig pintar molt jo, aquests dies. M'hi anava donant la casualitat, que havia estat a la Xina i ens havien fet una proposta d'un projecte, i havia de fer tots uns treballs a partir d'un viatge que vam fer, que va ser just el desembre. Jo no descarto ser el que és zero, vaig tornar de la Xina horriblement malalta al desembre. Ostres, ostres, però no, crec que no. Si que coincideix això, llavors teníem aquesta encarre, que també va anar molt bé i tenia un rotllo de tele molt gran, i vaig pintar molt, vaig pintar molt. La veritat és que després... En realitat, he baixat molt més el ritme després. Que no parla del confinament, sí. Part d'aquesta obra crec que es pot veure als plogues de Llobregat. Potser? Bueno, a casa meva. Ah, directament. Ah, val, val. Em pensava que estaves posant en una galeria. Els plogues toquen a Sant Josep. Però no és un lloc públic central. No, no, no, és a casa meva, no, no. L'hi hauria donat la connotació d'estar públic. No, no, no, què va, què va. Els meus propis conclusions. Està bé, està bé. No ho he explicat al principi, però ara estem a punt d'acabar. I me vas estudiar vellas arts. A partir de llavors crec que t'has dedicat directament a pintar-s, plàstiques, has anat desenvolupant la teva carrera artística, doncs amb aquests, podríem dir, art plàstic contemporani, no? És el nom actual? De lo que faig, bueno, jo pinto, bàsicament, contemporani perquè ho fem ara i ja està. És pintar o englobar? Jo ho englobo, sí, jo bàsicament sóc pintora, sí. No sóc multidisciplinar, ni cosa d'aquestes d'arrots. M'agòvia molt tot. I una característica, si no et tinc malentès, una característica teva molt pròpia podríem dir que pinta sobre diferents formats, teves, cedes... Bueno, he fet... Faig coses d'això, de pintar sobre ceda, o fer peces de porcelana i sobre porcelana. Però bàsicament sóc pintora i pinto sobre tela. Sobre tela, sobre paper, però sí, sí. I a mi el que m'agrada molt és pintar. M'agrada molt el color i... Sí, no, no. M'agraden els formats molt grans. Pintora, eh? Sí, jo sí, és plàstica contemporània, no som tots, però jo realment sóc pintora. No tinc tantes seves de fer escultura, ni de fer muntatges, instal·lacions... Clar, potser hi ha dits que sí que els agraden com... Sí, sí, no, no. Sí, però jo, realment, sí, sóc pintora. Sí, contemporània i abstracte i això. Però no més coses. I abans que he posat la pota amb el tema de la galeria d'esplugues, que jo ja la me la havia imaginat, tot i això hi ha més enllà de l'espai de lliurecriació Carme Malet, i en altres llocs es pugui veure la teva obra directament? A part de casa meva permanentment no... No, exposicions temporals. Som alguna vegada sí quan fas alguna exposició, no és fàcil ara fer exposicions a molts llocs. A qui volia arribar, actualment, no n'hi ha en marxa. No, no n'hi ha en marxa, no. El món de l'art és estrany i és molt farragós, i el món de la galeria és molt farragós. I la Covid no ha ajudat, potser? La Covid no ha ajudat, però ja d'abans tampoc ja no era... He exposat, i això, però vull que sí que és un món que és molt... No ho sé, és complicat, i t'has agradable moltes vegades, llavors per això jo dono classes, m'ho passo molt bé, treballo, la gent que vol veure coses bé a casa... Ah, veus, sí que ho poden fer? Sí, clar, sí, em truquen, sí. Ara tothom a la benya, doncs... Però vull dir que no és una lliurepa. Exacte, no és una galeria oberta, el públic. És una galeria oberta, ni un museu. Doncs digue'm que vagis cap a l'espai de lliurecriació, que en mitja hora faig l'inauguració, ens veurem també allà. Moltes gràcies. I que vagi molt bé, gràcies per... Per dedicar-nos aquesta estona també. No, no, a vosaltres, allà us espero, i us explicaré amb les peces del davant, que és més fàcil. Exacte, tinc ganes de visualitzar-hi aquestes peces de les que hem parlat. Moltes gràcies, Inva, que vagi molt bé. ...cris de càmer, with you, should I split in two? But that evil tree couldn't take it from me. I never care what people say. I live my life the other way. Now we could die a new human age, but we're alive another age. Clash of plane with you, we fell into the blue. But that evil wind couldn't kill us again. I never care what people say. I live my life the other way. Now we could die a new human age, but we're alive another age. I live my life till I die, with my life. I never care what people say. I live my life the other way. Now we could die a new human age, but we're alive another age. I never care what people say. I never care what people say. I live my life the other way. I never care what people say.