M'agradaria parlar amb una de les persones que passarà per la festa major d'aquest any, esperem que així sigui que no hi hagi cap tipus de variació d'ansar al dia de la festa major del 3 del 6 de agost. Aquí a Sant Just parlem amb ella, ella és l'Anna Polo, periodista, humorista i feminista. Tenim el telèfon i la saludem Anna, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda Anna, com estem? Bé, estic amb Covid confinada a casa, però estic bé. Bona filosofia, d'aquesta circumstància. Això vol dir que et trobes força bé o que estàs bé? Sí. Bona notícia, esperem que d'aquí al pròxim mes d'agost estiguis més que disponible per venir a Sant Just i ho faria aquest monòleg, esperem que sí. Sí, i jo també espero que sí. De fet, la bona notícia d'estar tan en Covid ara és que tots els monòlegs sinulat, ara al següent ja no els hauré d'anular, perquè en principi haurem fet anticossos, tant de Maria com jo, que també també està en Covid. Clar, doncs bé, al pròxim crec que és si no m'enquivoco amb corratgeixes, però el dimarts 3, que és quan és el telet de sortida d'aquesta festa major, les deu de la nit, ens oferireu aquests monòlegs amb la Oye Sherman, que crec que és la Maria també. Sí, sí, sí. Maria Rúquida, Oye Sherman. És el seu apodo artístic, podríem dir. És el nom artístic, no? Sí, sí, sí, totalment és el seu nom artístic. El teu, però és en Apolo, no en tenim un altre de nom. No, el meu és el meu. És el teu. És més confús. La Maria s'ho ha muntat millor, crec. Bueno, sí, depèn de quina identitat volgués amagar alredera, però veiem, per exemple, el teu Instagram, que si hi ha algú que et vol buscar és en Apolo amb dues guions baixos, tu et mostres tal com ets i expliques les coses tal com són. És un punt de vista molt divers, però sobretot centrat en el feminisme. No sé si el monòleg, els monòlegs que fareu per la festa major també aniran per aquest camí. Sí, a veure, la Maria a mi ens agrada fer humor des del lloc que ens indiquen, i des de les experiències pròpies que vivim, i com a dones en aquest món, doncs tenim moltes experiències que són esquitzades pel masclisme, i, per tant, sí, seran en aquesta línia el contingut que portarem, el contingut feminista. Sí, sí. Com serà un vis-a-vis amb la Maria, o serà, com dirà, us aneu retrolimentant? Sempre comencem juntes, llavors una fa un trosset de monòleg, l'altre em fa una altra, i acabem juntes també. És un sànguit. Un sànguit en bon resultat, tinc entès. Sí, sí. La veritat és que estem molt contentes, perquè sempre allà on anem, la gent li agrada molt, la gent riu, la gent reflexiona, s'ho passa bé i per tant, per nosaltres, contentíssimes. Anava a preguntar-te, president, a això, quina és la intenció que teniu davant del públic, us presenteu tant tu sola com en aquesta ocasió amb la Maria? Pots una mica això, fer riure, però també fer reflexionar, i per tant, la veritat és que nosaltres estem contentes, perquè creiem que ho aconseguim. És una mica sempre aquest doble missatge. La Maria sempre diu que el nostre humor és com quan intentes donar una antibiótica al teu gat, que és un voltat de pernil dolç. Una mica així el nostre humor seria el pernil dolç, i l'antiviòtic seria el missatge que volem entregar. És que et senta bé, però que no te n'adones quan tu estàs prenent, entenc, no? Exacte, sí, sí. És una cosa que t'intentem en gatussar una mica, perquè t'empassis un missatge. I això fa quants anys, Ana, que hi ets? Perquè, per exemple, en Instagram tens gairebé 20.000 seguidors, això es diu ràpid, però deu costar també, al llarg del temps, anar sumant tant seguidors i persones que van seguint, tot allò que expliques i que també els agrada escoltar tot aquestes crítiques socials, no? Sí, la veritat és que ha sigut un camí lent, a poc a poc, i jo estic contenta que hi hagi estat així. Jo fa 6 anys que em dedico professionalment a la comunicació, i no ha estat ràpid, ni ha estat fàcil. Primer trobar què volia expressar, com ho volia fer, qui volia ser... Si tot això també ha estat un camí, i per sort, la veritat és que la gent m'ha anat acompanyant, i estic molt contenta, perquè sento molt que els meus seguidors em veuen molt per qui sóc, perquè jo vull transmetre-ho i que el meu missatge els hi arriba, i això és que em fa molt feliç. I això prové, diguéssim, d'alguna faceta teva interior descoberta ara, o era una... Ja ho tenia clar, que volia fer això. Jo sabia que volia dedicar-me a la comunicació, això és segur, perquè de petit sempre estava jugant a que era periodista, que tenia el meu programa de ràdio, de tele, el meu diari, però jo no parava de jugar això. Però no sabia exactament què volia fer, ni a que... De fet, em vaig apuntar a la carrera de periodisme perquè volia ser periodista esportiva. Imagina't si estava perduda. Ha donat un parell de voltes, això, eh? Després em va passar, per sort. I després volia fer periodisme objectiu. Llavors vaig fer unes pràctiques a RACU, als informatius, i vaig veure que això de no poder donar la teva opinió, de fer veure que no tens opinió, i que tot és objectiu, això no anava gaire amb mi, i llavors vaig trobar que l'humor era una manera ideal de combinar una mica tot el que m'agradava. De fet, a RACU també hi has estat un força temps, no? Crec que amb l'equip del Xavi Pérez Esquerdo. Sí senyora, amb la segona hora vaig estar a 4 anys treballant allà. Després de fer les pràctiques a informatius vaig fer un màster d'humor, i em van tocar pràctiques a la segona hora, i ja se'n van quedar, i vaig estar a 4 anys treballant allà, en un programa d'entreteniment, i allà sí que ja vaig veure que, bueno, que el de poder donar la meva opinió, i intentar de fer riure la gent ja sí que anava més amb mi. Això era un bon combo, no? Informativament, subjectivament, opinativament, i amb un punt de diversió, no? I a més, amb professionals com Pérez Esquerdo, que crec que és dels bons. Sí, sí, la veritat és que jo no puc estar més contenta d'haver començat a treballar el món professional amb ell, i de fet ell va ser una mica el meu mestre, i m'han tornat moltíssimes coses. Sempre l'he dit que és el meu mestre, i ho guardo molt de carinyo d'aquests anys treballant amb ell. Tonant el tema feminista, tinc ganes també de parlar d'aquest tema amb tu, en el teu perfil hi ha una foto que he anat a parar a ella, no? Una de les imatges que deies, la millor foto del 2018, surts amb una paret amb diversos missatges, escrit així com amb Graffiti, no? Exactament, diguéssim, les noies, que siguin les vianes, no? Les noies, podem dir, homosexuals, que també es pot dir així, no? Som així, les vianes existim i no marxem. Sí, exacte. És que aquesta foto és molt bonica perquè justament va coincidir que em vaig trobar aquesta pancarta quan jo feia, potser un mes i mig que m'estava permetent ser l'Esviana després de molts anys. De sentir i de saber que ho era i tenia una beua al meu cap dient-me que també m'agradaven les noies, però jo intentar-la silenciar a tota costa, no? Perquè està 28 anys de la meva vida fent això. I llavors, just quan jo m'estava permetent, després d'un procés terapèutic, després de molta feina, del teu coneixement, quan m'estava permetent ser l'Esviana, em vaig trobar aquesta pancarta, que deia això, les vianes som aquí. Existim i no marxem. I bé, li vaig dir a la meva amiga que estava enviant aquest poble, li vaig dir, sisplau, fes-me una foto aquí, perquè em va encantar aquesta pancarta. I llavors, ella em va fer una foto i quan vaig decidir que tenia ganes com d'explicar-li el món, que era l'Esviana, vaig pensar que no hi havia millor foto que aquesta i vaig aprofitar i la vaig penjar. Per tant, el 2018 va ser aquest any, que realment vas explicar-ho, vas obrir, i tu a tu mateix et vas respectar també. Sí, sí, va ser el 2018, va ser fer res. Sí, va ser aquest any que, en aquest moment, que vaig poder acceptar que era l'Esviana i que m'agradaven les dones i m'ho vaig permetre. Llavors, després, com ho barreges amb l'humor? És a dir, quan fas monòlegs, quan barreges temes de persones heterosexuals, amb persones no heterosexuals, o de bromes... En fi, com ho pots expressar? Com t'hi sents? Jo parlo de la meva experiència. A mi em surt molt sempre els monòlegs, parlar de mi, de la meva experiència, i, per tant, sí que parlo de que sóc l'Esviana, els monòlegs, no? Evidentment, com que ha donat molts anys a la meva vida, he intentat ser tèro, també puc parlar d'això, no? Perquè també he tingut un bagatge com a heterosexual forçada, però al final l'he tingut, no? Jo sempre acostumo a parlar del que m'indigna, del que m'atrevessa, i del que em mou, i, per això, parlo de la meva experiència. I com creus que està ara? Avui en dia, realment, aquesta situació, com està les persones que, com tu, potser porten anys negant-s'ho o no acceptant-se, o no volguen-ho compartir amb la resta de persones? Està malament. Venim de més d'unes setmanes molt dures, no? Com l'has destinat l'amofòbic de Samuel, el noi de Galícia. I, bueno, està malament. A mi m'ho fa gràcia, perquè quan em vaig permetre ser lesbiana, vaig començar a dir... una persona em va dir... Ostres, però estic molt bé, ja, si t'has fet tot molt bé, com és que t'ha costat tant? M'he d'imaginar't, no? Imagina't el poc bé que estem, que m'ha costat moltíssim, a mi, una persona que no tenien famílies, ni un entorn especialment conservador, no? Jo no era una nena normal, en un món normal, li diuen que el que ha de ser és etero, no? I això, ja el que et pot fer, que a tu mateixa, no puguis viure amb normalitat, ni el teu desig, ni la teva identitat. Per tant, jo crec que falta molta feina, és cert que s'ha fet molta, perquè, a més, les persones de GTI no parlem de lluitar, i per això anem avançant, però encara queda moltíssim a fer, moltíssim. Actualment gairebé tothom espera de les criatures, que siguin heterosexuals encara, si hi ha algo com que encara no estan, ni molt menys normalitzat, i totes aquestes agressions homofòbiques, doncs no són la prova, no? A banda de que no tenen raó de ser, però això seria un altre debat. Clar, el problema de re, realment, és com una mica que és el primer, l'ou o la gallina, que està amb les famílies, com educen els seus fills i filles, la no llibertat o la no acceptació social? Jo crec que en general és un programa social, que evidentment es manifesta en totes les esferes. Al final, se'n imposa la heterosexualitat des de petits, i això fa que en alguns casos no la tolarem en nosaltres mateixos, al sortir de la norma, i també fa moltes vegades que, des de fora, no s'accepti que la gent trenqui en una norma. I llavors, a més, amb tots els discursos d'odi, que campen tan lliures ara mateix, amb l'augment de l'extrema dreta, amb l'altre veu que els mitjans fan de tots els discursos d'extrema dreta, evidentment la gent se sent més legitimada a atacar les persones que no seguim la norma. I això és el que està passant. Jo crec que la solució a tot això, com sempre, és l'educació, i l'única manera que tenim per incident això, és canviar els referents, tant a la cultura audiovisual com a les escoles. Perquè a les famílies és molt difícil incidir-hi, i és veritat que hi ha molta gent que s'està posant les piles i ho està fent molt bé, i també hi ha molta gent que no ho està fent tan bé. I per tant, jo crec que hem d'intentar incidir en llocs on arribem al maxim de gent possible. I l'educació a les escoles és bàsica. I els monòlegs, per exemple, quan tu t'hi poses i fas aquesta xerrada davant de persones, tu sents que també estàs participant, de manera que estàs ajudant a canviar el que no funciona en aquest sentit? Totalment, i aquest és el meu motor. El meu motor no és fer riure, el fer riure és una excusa. És el per mi el dolç que diu la Maria. El que jo pretengui és que el dia que jo em mori, el món estigui una mica millor, i que ningú li passi el que a mi m'ha passat. Que tot i no ser ultraviolent, ni ultradramàtic, ni ultraextrem, és dur, perquè renunciar aquí ets sempre és dur. I has comentat que va haver-hi un procés terapèutic. Per tant, també hi ha un punt en el qual encara és més complicat de potser no tan acceptar-ho, sinó compartir-ho que van fora. És un procés que no deu ser fàcil. No, més que res, perquè cada vegada més, com a societat, jo crec que tots estem molt pendents de l'opinió dels altres, de la provació dels altres, i sobretot no oblidem que se'ns educa per aconseguir la provació masculina. I el fet de ser lesbiana implica primer de tot renunciar a la provació masculina. I això a nivell social, moltes vegades costa de fer. Jo era una nena que vam fer molt bullying durant gairebé tota la meva escolarització, i això també posant una tasitura en la qual a mi renunciar a la provació dels altres, i concret a la masculina, em suposava un gran problema, a nivell molt inconscient, i tot això no era conscient, i efectivament, va ser gràcies a un procés terapèutic, perquè jo crec que els posersos terapèutics són de vida, no s'acaben mai, viure l'autoconeixement, és una cosa que penso que és necessari per fer el canvi de la vida, i de fet crec que tothom hauria de tenir accés a teràpies, i a tractament psicològic, i acompanyament emocional, i que hauria de ser una cosa que garantís la seguretat social i l'estat, no com ara que només la gent que són privilegiades ho podem permetre, i que és un procés en el qual jo he anat podent deconstruir tota una sèrie d'armadures que m'havia posat per ser acceptada, i he pogut cap al meu desig, a ser gràcies a això, que m'he pogut permetre si les veien sola, no crec que hagués pogut. Molt d'acord amb això que comentes, Anna, però si sumem les xarxes socials amb les quals tu i ets comentava, gairebé 20.000 seguidors, també és una altra de les portes en les quals entres, i aquestes altres persones entren a casa teva per veure el que publiques, potser la teva vida més o menys personal, però no deixes d'estar exposada cap a un judici desconegut, totalment incontrolat. Sí, el que passa és que també, quan les coses que publico van molt en sintonia amb qui sóc jo, cada vegada m'importa menys el judici dels altres, perquè moltes vegades també el que fem amb el judici dels altres és que ens l'inventem, simplement estar dins del nostre cap camuflat. Evidentment sí que arreu els comentaris, i això et pot afectar, però jo sempre ho dic, he fet molt de gallo amb els comentaris dels haters, i realment ara només m'afecten els que resonen amb les crítiques que jo pugui tenir de mi mateix. Els comentaris que realment solten per ser feminista, per ser lesbian o per ser tal, no diré que no molesten, perquè sí que molesten, però jo faig bloc silenciat, i ja està. Això ha estat sempre així, o ho has anat treballant? No ho he anat treballant, a principis havíem comentat i negatiu, hem posat a plorar, perquè és molt dolent el teu nom, i segons quines coses al costat. Però al final també te n'adones, això ho vas fer en callo, i te n'adones que, sobretot en el cas de la meva feina i del missatge que jo transmeto, és una mica normal, que la gent s'accegi, i que la gent es despertissi, o sigui, ojalà no fos així, però és com funcionen les xarxes, i és com funcionen els haters, i s'obliden que hi ha una persona a l'altra banda. I si en el fons el missatge que jo estic entregant, no estigues incomodant i no estigues interpel·lant, segurament no estaria revent l'òdic arreu. Per tant, entenc que forma part de la feina, per molt que sigui dur, i per molt que això no vol dir que no justi de posar-li mig i cuidar-te. Però sí que hi ha una part que ho entenc. Cert és, que si molesta entre cometes vol dir que incomoda, per tant, és com una victòria, per tu. Sí, preferia que fos una victòria de la qual jo no me l'entrere. Però sí, ell i també, que amb el temps rebu molts més comentaris positius, generatius, i això també, bé, t'escarfa una miqueta al cor. Home, i tant. M'imagino que al final aquestes comunitats de tantes persones que et segueixen, i que al final acabes creant una espècie de família. La majoria de persones que tenen aquesta comunitat tan gran o una mica més, o menys petita, però més o menys s'acaba de crear una família i acabes creant, diguéssim, persones que, si volen estar allà, serà perquè et recolzen, no per una altra cosa. Sí, la veritat és que jo sento molt que la petita comunitat ve la gent que em segueix, però això em veu del qual sóc, li agrada el que dic, està d'acord, i el meu missatge arriba, i per tant, jo em sento connectada amb tota aquesta gent, i és realment molt bonic. I Anna, crec que havies de passar també pel Cruïlla, no sé si ara amb el tema d'aquest confinament que estàs passant, ara podràs anar a fer ressonar també aquests missatges, o no? No, no, el Cruïlla, me l'he perdut. Ha estat així. Sí, sí, no passa res, és la vida hem hagut d'anul·lar la Maria i jo, com si no existessin monòlegs. No ho sé, sí. Bueno, és el que toca, són temps covídics, doncs... no hi podem fer gaire més. La primera... Perdona, era la primera vegada que anàveu a l'escenari, no com a públic. Sí, era la primera vegada que anàvem actuant, fer moltíssima il·lusió. La Maria, de fet, crec que hi va anar l'any passat. Però jo sí, era la primera vegada que actuava el Cruïlla, i bé, doncs l'encave... si es fa, ja ens han assegurat que hi serem. Per tant, bueno, esperem que es pugui fer i que l'encaveixi que ho puguem gaudir. Això mateix, i que les restriccions no siguin les que tenim ara, que és una miqueta més de llibertat de moviments, de mascaretes i de proximitat física amb les persones que ens estimem. Ana Polo, vindràs amb la Maria, Oye Sherman, per ser algú que també la vol buscar a les xarxes socials, a Twitter, a Instagram, amb aquests monòlegs que no sé si tenen algun títol, algun nom, jo no el desconec. Oye Polo. Oye Polo, ah, vale, és la versió... Oye Polo. Oye Polo i Oye Sherman. Com que és el primer que es diu, oye Polo, en ruta és monòleg, oye Polo. És el cartell, oye Polo. Doncs em ganes d'escoltar aquests monòlegs oye Polo al dia... El dimarts 3 d'agost a les 10 del vespre, crec que l'espai encara està per confirmar, però, vaja, que vindreu aquí s'enjust per aquesta festa major del 2021. Ana, moltes gràcies per agafar-nos el telèfon, per dedicar-nos aquests minuts tot i al confinament, que esperem que sigui molt lleu i pugui sortir al carrer de nou molt aviat, i amb ganes de veure aquests monòlegs, una abraçada, Ana. Una abraçada, el que sí és de tu, mira allà. i el que sí és de tu, mira allà. i el que sí és de tu, mira allà.