Rooms with a View: Postals del confinament, art comunitari i exposicions a Sant Just i Budapest

. Doncs bé, entrem en el primer espai que us portem per avui. Per això, avui, ara mateix, tenim al telèfon el Quim Déu, que saludem. Quim, bona tarda. Bona tarda, Mireia. Com va? Bona tarda. Bé, com va l'altra banda del telèfon? Estupendament. Molt tranquil, perquè amb això del confinament els carrers estan absolutament llets i tranquils. Jo visc a costat d'un carrer, aquí el Passeig Colón a Barcelona, que normalment és com una autopista, i ara sembla que estigui a Sant Jús, amb lo tranquil que estic. Mira, així ens apropem una mica, tot i que estiguem una mica lluny, almenys estèticament sembla que puguis estar per aquí a Sant Jús. Exacte, sí, sí. Escolta, aquí en parlem d'aquesta mostra de Rooms with a Viu, precisament, ara que parles del confinament, durant el confinament vas tirar endavant, juntament amb altres caps pensants, que ara ens explicaràs com va sorgir la idea, aquesta mostra que ara es pot veure simultàniament aquí a Sant Jús, a l'espai de Lliure Creació Carme Malaret i també a Budapest. Parlem, per començar, d'on va sorgir aquesta idea? M'han comentat que va venir d'una videoconferència. Exacte. Mira, com totes les idees i projectes que a vegades tenen un relatiu èxit, va ser no premeditat. Llavors, estàvem fent el típic Skype de confinament a l'equip de l'espai de la Carme Malaret, tots allà una mica reunits, i la típica idea, que a la veritat tampoc era massa original, que era la de, home, podríem fer una fotografia del que veiem des de casa, i així tindríem una visió del que està passant, tal i qual, una miqueta, un rotllo documental, no? de tindre unes imatges del que estava passant. I vam començar així, entre nosaltres, enviant-nos una fotografia del moment, tal i qual, sense cap mena de pretensió. Vaig començar-ho a parlar amb més gent o a focalitzar-ho a més gent, vaig començar a rebre fotografies, i vaig dir, hòstia, doncs em sona com que que quasi són unes vistes el que estic rebent, i si les converteixo en postal. Si el faig, jo soc, bueno, treballo en temes de grafisme i tot això, vaig dir, bueno, les converteixo una mica com si fossin les postals aquestes típiques dels llocs turístics, i és el que vaig fer. En un principi vam començar amb tres o quatre, i hem acabat amb 180, o sigui que la cosa ha anat re que té bé en aquest sentit. 180 imatges de 180 persones que han participat, a més persones de diferents indrets, no? Amb consta, Alemanya, Holanda, per dir-ne uns quants, Mèxic, Hungria o Dinamarca, per exemple, Corea també, estan enllistats de postals. Com vas fer arribar tot això tan lluny, és a dir, xarxes socials? Sí, xarxes socials i el boca-oreja. És a dir, vaig començar, un dia, doncs mira, que bé, la gent m'enviava una fotografia, jo la transformava en postal, la reenviava un altre cop, perquè no haguessin l'opinió, saps? Em digués, no, home, doncs sí, doncs no, perquè ja sabem tots que en aquesta època de tant selfie, doncs ha d'haver-hi un control de l'imatge de cadascú brutal, no? Llavors sempre feia el mateix. Revia la foto, normalment retocava la fotografia una miqueta per deixar-la una miqueta més adequada, la reenviava amb l'autor i de tornar a rebir una mica la resposta o el sí per poder-la després publicar. I amb aquest sistema, amb aquesta comunicació, doncs anava dient, home, si et sembla bé i vols convidar amb algú, i aquesta persona, pum, em passava amb una altra i aquesta amb una altra, amb una altra, amb una altra, amb una altra, també va arribar a un punt que vaig tenir una mica que tallar el tema, perquè rebia llavors fotografies de gent que ni m'estava ensenyant realment el que jo volia ni s'adequava a les característiques que volia, no? Però bé, aquesta mena de boca a orella em va passar, doncs això, des de Barcelona, salto a Alemanya i Alemanya, salta a Corea fins a gent del costat que tenia. És a dir, també va ser una manera de retrobar-me amb un grapat de gent que la tenia una mica dispersa pel món i que va ser una mica l'excusa de tornar-nos a com a comunitat, no? Perquè les 180 persones que t'enviaven a les postals, vols dir que les coneixies a les 180? Pràcticament sí. I no és que sigui el popular de la classe, eh? Però pràcticament sí. Home, no som amics, és lògic, no? Però bé, és el... No què sé, el germà de l'arquitecte tal o la cosina de tal o un amic... Jo vaig estar visquent a Mèxic fa uns anys enrere i tinc bastant coneguts allà. També vaig estar visquent a Alemanya i també tinc una mica de conegut per allà. És a dir, que poc o molt et vas com retrobant amb amics d'amics, no? I ja et dic, els 180, jo crec que excepte dos o tres que van ser persones una mica misterioses d'allò que dius, no sé ni qui és ni com ha vingut, la resta pràcticament eren com localitzables. I aquestes imatges, aquestes fotografies que després es convertien en postal, venien acompanyades també d'algun tipus d'escrit o les persones que t'ho enviaven també transmetien o t'explicaven una mica el per què d'aquella fotografia o era simplement visual? Mira, era visual, però ha estat bastant divertit també, perquè jo simplement els hi deia, mira, necessito un format horitzontal, repetir horitzontal, perquè a més tothom amb els mòbils em feia la fotografia en vertical i tenia que repetir-ho 50.000 cops, en horitzontal, amb un tipus de resolució, la fotografia alta, que no fos la típica fotografia d'aquesta que pràcticament queda borrosa, i després simplement els hi deia, escolteu, el que veieu des de casa, tranquils, no cal que traiem la polsa les coses, enviem el que veus des de casa. i aquí sí que era una mica festival, perquè de cop i volta, doncs hi havia gent que m'enviava, doncs això, la fotografia de la iaia, amb la neta als braços, que dic, home, no cal que fem publicitat familiar ni donar a conèixer aspectes tan socials, i a mi m'interessava la visió que hi havia des del confinament, des de casa teva. A més, hi van haver bastants projectes en aquell moment que documentaven tot això, perquè, evidentment, són idees que no és que les tinc jo d'una manera genial, sinó que van coincidir aquesta idea de fotografiar al moment mils i mils iniciatives, però a mi em feia gràcia l'aspecte de transformar-ho en una postal, per això li vaig posar com un grafisme sobre imprès, tot això. Estic veient ara mateix el perfil d'Instagram de l'Espai de Lliure Creació Carme Malaret, que si hi ha algú que el vol buscar s'escriu l'Espai, guió baix, CM, i sí que hi ha una varietat molt àmplia, que digui, de fotografies, des de paisatges, qui el tingués en aquell moment, òbviament, fins a escenaris totalment domèstics, com pot ser una taula parada abans de dinar. Quin va ser el criteri que aplicaves a l'hora de decidir quines, podríem dir, entraven a formar part d'aquest catàlac de postals i quines no tant? Doncs mira, el criteri va ser, primer, el que no, intentar que no aparegués, que no fos un un retrato, diguem, no? Que no aparegués la gent directament, perquè, perquè la fotografia no es veu, eh? Si no, ja és un selfie, no? És a dir, volia que no aparegués gent, sinó la visió que un té, no? Si aquella visió apareix una persona d'entremig, doncs no passa res. I després, també un criteri que volia era que hi hagués una certa naturalitat en l'imatge. El que passa és que després, reflexionant, m'he donat compte que tots ho fem, eh? I és que retoquem una miqueta les coses per donar la millor imatge de nosaltres mateixos, no? És a dir, si jo, si un, m'enviava una fotografia, com dius tu, d'una taula, amb uns llibres, i, i potser una escultureta, allà, amb un cantó, em donava compte que els llibres estaven posats de tal manera que veiéssim tots que era una persona molt culta... No era l'atzar, no? No, estava una mica escenografiado. Un budagó. Això també em feia una mica de gràcia, no? Com tots, d'alguna manera, escenografiem una miqueta el que volem ensenyar, no? I quina d'aquestes imatges ens pots explicar que t'hagi sorprès més o alguna que, en el seu moment, diguessis, ostres, o traies un somriure o t'impactés més d'aquesta 180 o de totes les que has rebut? No, mira, hi ha moltes anècdotes, eh? Una de les més trepants és, connecto amb un artista coreà, que és un pintor que m'agrada molt, un tio molt interessant, que viu a prop de Seul, no tinc ni idea exactament del poble, Jong-jin Dang-jung, nom així extremíssim, i l'artista es connecta amb mi i em diu, hombre, m'agrada molt la iniciativa, voldria participar, i tal i qual, i a mi em va agafar com una mica d'atac de benitat, no? Vaig dir, hombre, ara tindré unes fotos de Corea, precioses, i a veure en quin atriu per fer la postal, no? A més, clar, m'imaginava les fotos de Corea, doncs amb aquestes taulades en forma així com xinesca, no sé, senyals de trànsit amb ideogrames, tu et fas una mica la fantasia del que rebràs, no? I rebo una fotografia del que veia des de casa seva i eren uns arbres, però uns arbres que podien ser els arbres d'aquí Collserola, o sigui, que no tenia cap mena com de... No tenies perill coreana, no? La imatge. Exacte. No podia xulear que estava rebent fotografies de Corea, no? Vull dir que una mica van així. Moltes també, jo me'n reia molt, no? perquè a moltes els hi trobava el truquillo, no? Una que havia posat un espelma encès amb un tusset de branquilló d'una planteta, al fons una cosa molt texturada, que dius, home, aquí han fet una mica de passavisme. I després moltes, això, una mica, potser les més fresques han estat les que a mi més m'han agradat, quan a algú fins i tot se li movia una miqueta l'objectiu o que t'ensenyaven un tros de balcó amb la planta que potser no l'havien regat, amb la roba potser una mica estesa, aquestes coses, no? La bombona al voltant-ho, aquestes coses que són més quotidianes són per a mi les que em feien més gràcia, no? N'estic veient una ara mateix que està feta des de la plaça de la Pau, el seu autor és l'Antoni Mercader, està feta el 22 d'abril, que és una foto totalment moguda, sembla, pel que puc deduir, les estanteries de casa o del menjador, no? Sí, a mi aquesta també em va encantar, em va encantar, l'Antoni Mercader, que era la bogeria del moment, no, la bogeria i ella em va dir, no, jo també el que vull, dic, home, doncs, faltaria més, no? Dic, mira, Antoni, tu acabegis, acabegis en aquests moments, i jo suposo que se li va moure l'objectiu i va formar una mena d'images, absolutament difosa, però que té molta gràcia, més o menys intuèixes que això és casa seva, que potser és la seva biblioteca, però em va agradar la frescor que transmet aquesta fotografia, no? Aquesta postal, no? tant així, potser abstracte, perquè pràcticament la veus i quasi, quasi és com un quadre abstracte, no? Sí. N'hi ha una altra per comentar-ne així algunes de diferents, que és una paret, està feta des de la Miranda, el seu autor és Miquel Planes i també està feta el 22 d'abril, al matí, és una paret. Exacte. Veus també, clar, cada una d'alguna manera té la seva història, no? Al Miquel també, doncs, li dic el que tu vulguis, és a dir, perquè la gent quan li plantejava una miqueta el projecte demanava una miqueta el tema de què tinc a fer, no? I se me'l deia, doncs, això, dic, mira, el que veus tu? I el Miquel em va dir, home, jo en aquests moments això és el que veig des de, des d'una finestra de casa. Clar, si em poso una altra finestra veig, jo què sé, el baix i el braquet sencer, no? Però des d'aquella finestra on ella estava, o d'aquell espai on ella estava, veia aquell mur. Dic, doncs, doncs, perfecte, doncs, hi ha la fotografia del mur, que a més és un mur molt texturitzat i tal i igual i com que sempre davant poso l'indret, doncs vaig posar la miranda i la veritat també ha quedat molt maca, no? I realment és la visió real del que veia el Miquel en aquell moment, no? Podria seguir comentant altres imatges, torno a dir que sigui algú que té ganes de veure-les digitalitzades de moment, que pot anar a l'Instagram de l'espai de llibre de creació Carme Malaret i si no també, òbviament, físicament, ara en parlarem de l'espai però última pregunta sobre totes aquestes fotografies et van servir per distreure't potser o per seguir creant des de casa o alhora també per estar entretingut i connectat amb les persones? Mira, em van servir per totes aquestes tres coses i més. Primera, perquè em vaig disfrutar, em vaig disfrutar bastant, no? Això, rebent, comunicant-me amb la gent, retocant la fotografia, macatant-la, tornant... aquesta comunicació em va distreure bastant. que voldria aprofitar ara, abans que se m'oblidi i donar mil gràcies a l'Olga Álvarez, que és la que porta la comunicació de l'espai Carme Malaret, que és la que va penjar tots aquests postals a Instagram, perquè vam fer un equip fantàstic i pobra i pobra Olga ens vam tindre que adaptar-nos a totes les necessitats de la gent perquè tothom deia, home, jo el que vull és tindre... A veure si la pengen abans la meva d'Instagram que la d'una altra i vam anar capeant tot el temporal perquè... O sigui que Olga, moltíssimes gràcies si m'estàs escoltant i després també voldria agrair molt a Jaume Matallana, el meu company, que és el que estava a costat meu confinats a casa meva i també em suportava totes les feines i tota la feinada i tots els mails i les llistes que tenia que fer i també també estic molt agraït i ha estat possible gràcies a ell i a Olga com a pilars fonamentals la resolució d'aquest projecte. Entenc que va ser una feina, és a dir, era una feina, no?, un projecte podríem dir que va sorgir però tot i que li hagués dedicat moltes hores, li heu dedicat moltes hores, ha estat agraït, entenc, no?, almenys des del teu punt de vista ha estat, no sé si la paraula és divertit, no?, però almenys agraït o a l'hora de dedicar-hi temps no et feia tant de mal, no?, potser. Exacte, no, i també podem utilitzar la paraula divertit que no passa res, no?, divertit i després a posteriori m'ha fet reflexionar molt, en molts aspectes quasi com sociològics, no?, és a dir, com la gent ensenyava el que volia ensenyar, com canviaven o posaven l'escenografia perquè fos ben retratada, aquests aspectes, fins i tot la vanitat de molta gent, amb una bona vanitat, no?, de que, escolta'm, qui participa? Ah, si participa aquest, igual hi participo jo. Escolta'm, la meva postal, ja l'han penjat a Instagram, però, però, l'han posat al costat d'un altre camí de massatge, tots aquests aspectes més de vanitat o més de la societat, m'han fet reflexionar positivament, eh?, però m'ha fet una sèrie de reflexions que també m'ha agradat tindre-les. I com, trobo que potser és una manera per la qual, o a través de la qual ens podem expressar, no?, avui en dia, en els temps que corren, doncs, és una mica complicat fer certes activitats. Aquesta és una de les maneres per poder seguir creant, seguir expressant-nos i seguir-ho compartint amb altres persones, perquè ho veiem, em refereixo a xarxes socials, plataformes digitals, fer videotrucades, hi ha art també aquí. Exacte, sí, jo penso que els medis s'han d'utilitzar, i s'han d'utilitzar, doncs, per comunicar normal i d'una manera fins i tot laboral, però també ens han de servir per crear, no?, per poder expressar o utilitzar-los per fer aquest tipus d'accions que les trobo, ja et dic, molt interessants, no?, perquè d'alguna manera creem des d'una perspectiva individual, però el fet de compartir, el fet de fer-ho públic, el fet d'ajuntar-ho amb altres visions, doncs, ho trobo molt interessant, no?, i això ens ho proporciona les xarxes socials, no?, aquesta immediatesc, aquest veure què està passant a Corea o la visió d'un de Los Ángeles, doncs, al costat de la meva, que potser estic a Esplugues, no?, doncs això ho trobo superinteressant, no?, aquesta immediatesc i sobretot aquest aspecte més relacional, no?, d'uns amb els altres. i hem de... Fins i tot hi ha gent, fins i tot hi ha gent que el fet de participar, doncs, s'han comunicat i estan fent coses junts per pur atxar, no?, allò, escolta'm, doncs mira, estic participant amb allò, t'interessa, tal, per cert, escolta'm, també no sé què, és a dir, són com nòduls que fan que les coses es mouïn, no?, s'ha creat com una nova comunitat o s'han establert noves vincles? no exageremos, però en el moviment hi ha aquestes com connexions, no?, que és el que trobo interessant. Per exemple, com passa aquest projecte, que actualment està exposat aquí a l'espai de la Carme, com passa Budapest, ve d'una connexió d'aquestes, no? I hem de parlar, exacte, hem de parlar, si més no, de l'exposició física, també estem parlant de la part digital, on va néixer tot i on es va crear, òbviament, però s'ha traslladat també, com bé deies, hem anunciat a l'espai físic aquí a Sant Just, a l'espai de lliure creació Carme Malaret i a Budapest, també, on s'estan exposant de forma simultània. Sí, si els oients, si les persones que ens estan escoltant s'apropen a l'espai de lliure creació Carme Malaret veuran que, literalment, hi ha la típica estanteria giratòria metàl·lica, no?, amb aquestes postals estil souvenir. Exacte, sí, sí. Quina és la idea o què és el que t'agradaria a tu, Quim, que la gent pensés, reflexionés o amb quin missatge se n'anés si entra a l'espai i dona una volta i es troba aquestes postals o què creus que s'imaginaran? Exacte, mira, per un cantor volia trencar la idea d'obra d'arte, no?, aquesta mena d'objecte una mica complicat d'entendre o fins i tot quasi ceremoniós, no?, que representa a vegades una obra d'art o una creació, no? Són fotografies fetes per creadors i la visió és una visió neta i convertida en postal i que no deixa ser un souvenir. És a dir, per tant, la manera d'exposar-les vas pensar, la manera millor és amb el típic postalero giratori de les botigues d'aquestes souvenirs que jo visc al centre de Barcelona i n'hi ha 50.000. Aquestes que al costat hi ha ni mans de paella o coses d'aquestes, no? em feia molta gràcia aquesta idea de posar el postaler allà que fos giratori i que la gent prèvia a posar-se el gel hidroalcohòlic doncs podés anar veient, remenant, descobrint aquestes visions, aquestes postals, no? A més del nom Rooms with a View bé, fa molts anys que vaig estar a Londres i vaig estar en un hotel, en un cutre hotel d'aquells molt barat i me'n recordo que hi havia com dues tarifes, una que era Rooms, que era molt barata i després et posava Rooms with a View que eren les vistes dels hotels que tenien una vista, potser la vista no era davant del Tamesis però tenia una vista determinada que podries dir escolta'm, doncs mira, estic a Londres, no? i aquesta idea de souvenir, d'hotel, de vista, pràcticament de paisatge, de souvenir, doncs és el que he volgut també reflectir en l'exposició aquesta, no? La física, diguem. I es venen aquests souvenirs? Doncs hem dit que sí, perquè mira, en una paret hem posat totes les postals enganxades, amb una impressió que vaig fer, vaig decidir posar-les que queda com un mosaic també molt guapo i que, clarament, són 180 postals i que són dos metres i mig per quasi tres metres o quatre d'amplada, no? I queda bastant xulo. Llavors, anar veient els postals com si fos un museu. I les mateixes postals estan posades en aquest postaler. I llavors hem de decidir, oi, doncs mira, si a la gent li encanta tal o igual i em vol comprar una, dues o tres, doncs fantàstic. I n'hem vengut, eh? A un preu de més irrisori. Em sembla que fan a tres euros la postaleta i com passa amb les botigues de souvenirs, no? Que acabes com comprant el record barat del teu viatge a París, no? I t'acabes comprant l'imant de la Torre Fiel o la postaleta de Notre Dame, jo què sé. Una mica era la gràcia d'exposar-ho d'aquesta manera, no? Igual també s'apropa les pròpies persones que van fer les fotografies per adquirir les seves pròpies, no? O d'altres, dels companys o altres persones. Exacte. Hi ha una certa vanitat d'adquirir la pròpia, però després ja... Ai, doncs mira, compraré la del Pepito, compraré la del Juanito, o compraré aquesta que surt al poble de no sé qui, no? I dic, ah, doncs mira. O sigui, que també la gent d'alguna manera adquireix el que vol, això, pràcticament com si fos un souvenir shop, no? Saps? Clar. I aquesta inauguració, el Rums Vuitat Viu, es va inaugurar, de fet la vas inaugurar aquest passat dissabte en una presentació, podíem dir, en temps de Covid, no?, mascaretes, amb distància, i de fet també la part tecnològica, la part de xarxes socials, també va ser-hi present perquè vau fer un vídeo que després les persones que no hi havien anat potser també podien veure aquesta presentació. no sé si ha estat la primera que has fet, podríem dir, en streaming. En streaming, i també he de dir gràcies a Irene Formen, que ens va... Bé, és la nostra càmera, diguem, que en moment ha terminat i d'una manera molt altruista va dir, vinga, ho filmo i així es podrà veure, no? però, clar, disbultadament i en moments com els que estem vivint, doncs això, no es pot plantejar una inauguració entre cometes multitudinària, no?, o amb molta gent, no? S'ha d'anar molt amb compte, nosaltres a més vam fer tot el protocol de firma, o sigui, d'apuntar els noms de les persones que entraven a l'exposició, hidrogel, poca gent, distància, doncs bé, es fa l'exposició però potser ens falta aquesta distància més humana, no?, aquesta petita distància que teníem abans, que de moment, doncs, via streaming o via la càmera de Irene Formel en un moment, doncs, ens la pot enviar a tot arreu, no? De fet, després, molta gent que no sabia si vindrien o no vindrien, em deien directament, no, no, ja heu vist, eh?, vull dir, que no que acabim, i dic, home bé, tampoc és això, no, o sigui, una cosa és que vegi la inauguració, i l'altra, home, acosta físicament, exacte, acosta físicament per veure l'expo i per veure Sant Just, que tampoc passa res, no, i pot ser una excursió bastant, o l'excusa per fer una excursió xula, no? I tant, això segur, Quim, per anar acabant, explica'ns una mica el teu lligam amb l'espai de lliure creació, perquè si hi ha algú també que es posa a investigar imatges del perfil d'Instagram de l'espai, veurà que has estat present, per exemple, en inauguracions com la de la Janira, de l'exposició Neckhead, que de fet, va passar també per aquí pel programa juntament amb la Carme Malaret, farà ja unes quantes setmanes, mesos, podríem dir, i és l'exposició que va quedar confinada, podríem dir, perquè va ser gairebé l'última i va quedar a la Parador gairebé fins al juliol o més tard. Sí, sí, la Janira, la Janira, a part de, diguem, de la situació del trauma d'inaugurar en aquell moment, la part positiva va ser que es va quedar a l'exposició que crec que és l'expo que ha tingut més durada, perquè ha durat un grapat de mesos amb les peces de la Janira a primer terme que ens alegrava tots els els que caminàvem per allà a bona vista ens alegrava una mica la vista. Bé, el meu lligament espai de la Carme Malaret doncs mira, vam començar fa ja bastants anys, com set anys o així, vam transformar una mica el que era el taller de la Carme, en un príncipe era un taller de ceràmica, en un espai que la Carme generosament el va obrir a diferents creadors o diferents àmbits i a partir d'aquí doncs ens vam anar involucrant, vam anar involucrant, vaig involucrar jo, l'Olga Álvarez, la Laura Baringo, Toni Malaret, la Teresa Ferró, la mateixa Janira, o sigui, un grapat de gent, un petit equip, amb la voluntat de fer coses, de fer coses experimentals, de no transformar aquell espai com si fos una galeria, diguem, comercial, sinó investigar amb l'art, amb el pensament, amb la ciència, utilitzar aquell espai per donar a conèixer un grapat de coses, no? I portem pràcticament això, set anys fent coses, no? Des de projecte Parador, un altre projecte que es diu projecte Custòdia, que és unes obres d'art que recorren al poble de casa en casa, petites mostres express, o sigui, petites inauguracions de creadors que ensenyen des d'escultura, pintura, art conceptual, petites conferències o xerrades sobre ciència, un grapat de projectes, no? Si hi ha algú que ens està escoltant i, per exemple, no ha estat mai a l'espai de lliure creació Carme Maralet, tal com diu el nom, es pot deduir, el que es pot trobar, òbviament, però amb dos, tres o quatre adjectius, com definiries aquest espai? Fa set anys que tens aquest vincle i que és gairebé part de casa teva, podríem dir. Sí, mira, és això, és un espai lliure en el sentit que ens agradaria que s'hi expressés el que es volgués sense paràmetres de coses comercials o sense cap mena de lligam o de censura, no? També és un espai que voldríem també o que ho hem aconseguit moltes vegades, eh? Que es transformés en una mena com de laboratori on començar a veure, doncs, això, certes coses que potser en una galeria a l'ús normal i corrent no es podrien fer, no? Coses potser que s'estan fent, que no s'estan acabant o processos o processos creatius, aquestes coses, doncs, podria resultar molt, bueno, podria resultar és molt engrescant, no?, en aquest sentit. I abans d'acabar també podria dir molt ràpidament que l'exposició de Budapest que va sortir també d'una manera molt casual i voldria agrair als comissaris de Budapest una comissària que es diu Sílvia Zighetti i un altre comissari que es diu Tamás Raddati el fet de poder portar aquesta exposició o aquest projecte a Budapest que en aquests moments està al Museu Quiseli i i de fet aquesta relació entre Sant Jus i Budapest mitjançant unes postals doncs, no és a ser un tema bastant curiós, no? Doncs sí, precisament t'anava a preguntar com va sorgir o quin va ser l'atonant que va fer que aquesta exposició se n'anés cap a Budapest també? Doncs mira, també va ser amb aquesta mena de casualitat, no? Aquest boc a orelles començo a enviar les postals començo a rebre les respostes i van a parar amb aquests comissaris que són uns comissaris que treballen sobre temes d'art i disseny fronteres en aquest sentit que jo els conec indirectament perquè havíem estudiat junts l'any de la Maria Castanya però havíem coincidit molt poc, no? Rebo les postals corresponents de Budapest tant de la Sílvia com del Tamas i ràpidament em diuen escolta'm ells estan fent estaven preparant en aquell moment un festival un festival que es diu Design Without Borders un disseny sin fronteres a Budapest a més en uns temps molt complicats perquè a part del Covid en aquests moments a Hongria políticament hi ha com una manera de repressió una mica curiosa i em diuen escolta'm ens encanta el projecte què tal si les posem vaig dir escolta'm doncs sí jo soy fácil de convencer i vaig dir doncs sí encantat de la vida vaig imprimir les postals ben plastificades i tot que queden molt bé que queden postal postal i res cap a Correus i cap a Budapest i el passat 10 d'octubre s'inaugurava el museu juntament amb altres projectes el festival aquest per cert un dels projectes que s'ha inaugurat també a Budapest és un projecte d'una Sant Justenca amb la Laura Beringo que també ha entrat per allà dintre amb un projecte molt xulo que de fet Laura Beringo també ha estat exposant de fet està encara exposat aquí al celler de Can Ginestà Living Room aquesta mostra col·lectiva no? Sí una exposició que des del meu punt de vista recomano però moltíssim una exposició magnífica i a més jo no he estat massa al costat de tot aquest projecte però però sé que darrere hi ha hagut molts mesos de treball i una visió molt contemporània molt moderna de la creació són tres creadores la Dorotè Elfling que és Alemanya fotògrafa molt vinculada a Sant Just la Montse Vaqués que és una pintora magnífica i la Laura Beringo s'han juntat les tres s'han deixat els egos aparcaus i les corones aparcades que molts creadors tenim i hem elaborat una sèrie de peces molt, molt, molt interessants o sigui que si veniu a veure les postals aprofiteu a l'espai Carme Maladet podem fer un doblete i sesión doble i acostar-nos a Can Gine i veure l'exposició i veure l'exposició Living Room i tant més d'un any van estar treballant la Laura la Dorothy i la Montse en aquest projecte que com deia no és gairebé una mostra col·lectiva sinó que parteix d'aquesta premissa construir un llenguatge però des de les individualitats no? un fet que les tres destacaven també no fa massa aquí hi ha una entrevista a ràdio d'Esvern i Quim ara sí per anar acabant una pregunta que diràs no no hi pensem en això però crec que està sobre la taula i hem de pensar si hi ha un segon confinament si hi ha properament ningú desitja obramient òbviament però si hi ha una segona onada a la qual ens hem d'acadar a casa ja has pensat en poder desenvolupar una altra mostra projecte o posar el nom que vulguis però ja has pensat en una segona vegada en això? Home són oportunitats evidentment no es poden repetir les idees perquè penso que cada idea és fruit d'una circumstància tant temporal com mental en un moment determinat i repetir i fer segona part d'això no li veig massa el sentit però sí que aquestes situacions d'aïllament i de possible connexió només a través d'internet doncs ens haurà la possibilitat de generar projectes que poden ser molt interessants no? doncs des d'això des de projectes relacionats amb la creació tipus fotografia a per què no amb escrits o amb altres tècniques no? que puguem fer projectes participatius no? ho trobo molt interessant no? perquè ens ajuda a fer d'alguna manera xarxa i a relacionar-nos i a intercanviar idees i sensacions que anem tenint en processos tan complicats com el que visquem com el que estem vivint ara no? doncs almenys que no deixem de tenir aquesta part creativa o almenys de desenvolupar-la tot i que estiguem confinats a casa o tot i que les circumstàncies no siguin agradables per ningú com és la situació ara i com bé deies que vinguin a veure aquesta exposició tenen temps també fins al 4 de desembre l'espai de lliure creació Carme Malaret i hi ha de pas també que vagin cap al celler a veure aquesta exposició Living Room Quim moltes gràcies per atendre'ns aquesta tarda i per dedicar-nos a aquesta estoneta que hem entrat i viatjat amb aquestes 180 postals gràcies a tu així que també amb una abraçada des d'aquí des de Ràdio d'Esvern i esperem saber més novetats teves Molt bé Mireia i agrair-te profundament que donguis a conèixer amb Ràdio d'Esvern aquestes iniciatives perquè Això li haurem d'agrair a la Carme Malaret també Exacte també és veritat però sobretot el poder donar a conèixer al poble que la gent d'alguna manera que potser no se n'entera pels canals normals doncs és recolzar la cultura i l'art és sempre superinteressant i des de Ràdio d'Esvern sempre hem sentit una miqueta aquest recolzament així que Mireia t'ho hem d'agrair No, i de què home això és una ràdio de fet això és una plaça sempre dic aquí passa tothom i pot dir la seva per tant aquí sempre tindreu les portes les portes obertes una abraçada química vagi tot molt bé molt bé Mireia doncs moltes gràcies a tu adeu adeu Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!