Sant Just confinat, imatges pel record — L’exposició fotogràfica de Francesc Fàbregas al nou espai Marc Art

... Doncs bé, ha arribat ara sí el moment de parlar amb el Francesc Fàbregas, el nostre fotògraf, Sant Justenc, i el saludem, Francesc. Bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, ben tornat al programa i ben tornat també a l'emissora. Ràdio d'Esvern. Encantat. Ara, no sé, quant temps fa que no et veiem per aquí, entre confinaments i històries? Sí, jo penso que la darrera, doncs ara ja, potser que engin està fa un any i mig. Però Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do, estic content. Sí, no? I més content estaràs també d'aquesta exposició, que s'inaugurarà precisament aquest dissabte, 13 de març, coincidint també amb aquest estat d'alarma, amb aquestes paraules confinament, pandèmia, que vam començar a sentir, i que algunes s'han quedat més que d'altres, com per exemple la pandèmia, confinament, esperem que no es quedi massa temps amb nosaltres, però, Francesc, vas aprofitar també aquell moment per treure aquesta part potser més creativa i més d'ensenyar què és el que estava passant amb aquesta exposició, que corretgeix-me, però Sant Just confinat, imatges pel record. Què vols ensenyar en aquesta exposició? Què hi veurem? Mira, he de dir que jo vaig demanar permís a l'Ajuntament per poder sortir. Penso que tenia... Però ja va ser en ple confinament que vas fer les fotografies. A cap de potser 10-15 dies, no? Sí. Però d'estar tancats, em refereixo, que estàvem tancats a casa. Sí, sí, sí. Vaig demanar permís per poder, d'alguna manera, doncs això, no? Vull dir, il·lustrar aquesta part, no? Aquesta merda, diguéssim, de virus que tenim, no? I era una mica, doncs això, no? Vull dir, tenir present i pel futur, diguéssim, aquestes imatges, no? Perquè quedi pel record, per la memòria, no? Que Sant Just. Suposo que també formaran part de l'Arxiu Històric de Sant Just, perquè també demanaven, no? Sí, sí, sí, sí. Fotografies o records. Sí, sí, sí. És a l'acord. Jo encantat de la vida que aquestes imatges puguin estar a l'Arxiu i que puguin servir, doncs, per tenir això que deia abans, no? Per servir, doncs, la memòria i que aviam si Nostre Senyor ens escolta i... I no ens ho fa repetir, no? I no ho repetim, no? Que ens han portat molt bé. Que almenys d'aquí uns anys ho veure o no i recordar-ho com una història puntual, un fet històric molt rellevant, òbviament, però que vam deixar en el passat, no? Sí, sí, sí. Perquè en aquestes fotografies que vas fer, clar, sorties al carrer i gairebé estaves sol, menys els serveis bàsics, essencials... Això mateix, sí, sí, sí. O sigui, no és cronològic, però sí, també, no? Perquè és el que jo vaig intentar, no? Amb aquesta exposició el que no veurem són les imatges que estem veient ara que els fotoperiodistes han pogut començar a entrar a residències, a entrar a hospitals. Aquestes fotografies no les veurem, no? No les veurem perquè també hi ha aquí Sant Just el que ja estava molt acotat, no? I tampoc, jo penso, tampoc em venia de gust, no? Jo el que he volgut ensenyar és el Sant Just Vuit, que també faig un parèntesis que de vegades no costa massa, no? Perquè, vull dir... Un diumenge, no? Al migdia... Sí, no, no, però vaig fer un recorregut, diguéssim, pels carrers, les places de Sant Just, no? I, bueno, i dins d'aquesta... vas trobant històries, vas trobant situacions que entrem, potser, en la part també més artística, entre cometes, no? Vull dir, aquesta part que estàs tu sol, no? Que estàs tu sol de banda i sempre, doncs, sempre hi ha algun moment, alguna imatge que, bueno, que et queda retinguda i l'aprofita. O sigui, que també dins d'aquestes imatges, que això va ser la primera, no? Les primeres, no? Que és això, no? Recórrer Sant Just i tal, no? Perquè en aquest ordre cronològic és més espais o són persones també el que veurem en les fotografies, o les dues? Veurem... ho veurem tot. O sigui, aviam, ho veurem espais, veurem les primeres sortides, les primeres... les primeres vegades que la gent sortia a casa... En aquests grups, no? De... Bueno, no. O sigui, hi ha coses bastant anecdotòries, no? Que és la gent que feia esport, no? Que hi havia molta gent que no anava fent mai, no? I veies a dalt de la terrassa, doncs, caminant, no? O fent esport i... i era... i, bueno, feia gràcia, entre cometes, no? Semblava amb hamsters, no? Dins de les seves pròpies gàbies, també. Sí, sí, sí, perquè ara mateix ho estàs mirant i jo miro els mateixos llocs i no... No hi ha ningú, eh? I no ve que ha vingut, també. S'ha de dir que la gent també pot sortir, no? I, o sigui, ho he anat parcel·lant, no? Parcel·lant a nivell de... Bueno, doncs, la gent que començava a fer esport dins de casa seva, al terrat, i és molt curiós. O sigui, van sortint coses perquè així ens... tal, no? És molt curiós perquè hi ha moltes vegades que jo feia fotos d'una persona del terrat a dalt d'una estenedora de roba i que anava caminant, però no sé qui era, no? Clar. I ha sigut molt curiós perquè... Dos persones i dos persones que ens... Bueno, un és el Joan a la calda i el Josep per mirar, que no els hi vaig ensenyar, diu, ostres, aquest és el francès general. I l'altre, dic, ostres, aquesta és la meva mare, no? I, bueno, ha sigut... Has descobert qui era, no? I anant redescobrint, sí, estava fent una llista i ara mateix de persones conegudes amb la resposta que tu m'has... I amb la pregunta que tu em feies de dir, bueno, i són persones, sí, persones. És gran part de l'exposició, no? Persones, aviam, que de servei, persones que anàvem a comprar, les persones del petit comerç que ens en servia, els sanitaris, els voluntaris, o sigui, totes aquestes persones. He comptabilitzat ara mateix 100 persones amb noms i cognoms, que això ha sigut també una feina, perquè en el moment que ella feia les fotografies... Aviam, jo he intentat fer un tipus de fotografia molt espontània, molt documental, no? De dir, ei, estàs aquí, et faig la foto. Alguna vegada també robades, no? Vull dir, aquella foto... Però sense posar, no? Entenem? Sense aquest punt de botegó... No, no. Si hi ha alguna foto... Si hi ha alguna foto que he dit, ostres, me l'hauria de fer-te una foto, doncs de la 100 potser n'hi ha 5, d'acord? O sigui, el que he intentat és això, no? Que hi hagi fotos que siguin molt espontànies. Ostres, aquí tinc, aquí et trobo, et faig la foto, pim-pam, no? És molt sense tens de reacció, no? Ja et dic, i jo penso que és el gran valor. És un tema que ja feia temps que també li donava voltes de poder-ho fer-ho, no? I hi ha gent que, ja et dic, hi ha gent que jo ni conec i, bueno, no hi he conegut, no? I que m'ha portat, doncs... El xulo d'aquestes coses és que et va portant coneixement, no? Perquè una vegada tu vas a indagar i dius, ostres, aquesta persona la coneixes? I dius, no, vés a la pelugaria que la filla treballa aquí i dius, ostres... Treball de camp. Sí, no, no, però hi he pogut fer-ho, no? I he anat a... El senyor que tocava la trompeta allà a la plaça Maragall... I com ho fas, ensenyar la fotografia i preguntar-li si sap qui és, no? Sí, sí, sí, perquè sortien des del balcó i, per exemple, a la plaça Maragall, que jo vic al costat, no? Bueno, a la plaça dels pisos hi havia una persona a les 8 de la nit que tocava la trompeta, no? Sí, aquests moments musicals, no? No, no, però d'agraïment. O sigui, ell feia el... I després, clar, hi vaig... I em van dir, no, vés allà que hi ha la filla i em pregunta-li, no sé què. I, clar, la noia et troba... Ostres, que il·lusió. A mi padre le hace mucha gracia porque tiene Alzheimer. I en aquel momento, pues era allò, no? De dir, ostres, el tio concentrat de que tenía que sortir a les 8 de la tarda, no? Vull dir, coses d'aquestes anècdotes molt xules. Trobar-te una persona amb una bandera de la Barça i dir, ostres, pues aquest és el que porta el restaurant. O l'altre... Bueno, coses d'aquestes, però també tristes, no? Tristes, no? Perquè ja... Bueno, m'he trobat gent que ja no hi és, no? I a part de tota la gent que ens han deixat... Ens han deixat, doncs gent que hi ha fotografiat, com per exemple el Celes, no? I altres persones que també... Allò que vas preguntant, ostres, però aquesta persona estava molt malalta i ja no... I casualment també els hi havies fet fotografia, no? I els hi havia fet fotos, no? O sigui, són moments una miqueta colpidors, no? De dir, ostres, no? I no ho sé, vull dir, ja et dic, ja el retrat i la foto d'aquesta de la gent... Estic molt content, és molt content, perquè ja et deia, és un tema que ja em véssig agradat de fer-ho. I bueno, i aquesta merda de virus, doncs... Mira, m'ha... O sigui, en el fons jo m'hi he passat bé, i no ho dic d'una manera... Allò de dir, ostres, ara aquesta... No, o sigui, perquè a mi m'agrada la fotografia, m'agrada la gent, i dic, bueno, i si puc recollir, doncs, escolta, mira, tot això que t'endrem, no? Tenies llavors almenys un punt privilegiat a nivell de vistes, no? També per poder-ho fer, ja sigui a través de la finestra, el balcó, no? Més enllà de sortir al carrer i també moure't. Sí, sí, sí. Tenies vista d'àguila. Sí, sí. A casa. Bueno, no, no. La falcó. El dels fotos aquestes dels balcons, també no és que sigui... O sigui, ja et dic, és una part representativa, eh? Vull dir, perquè també... Però també és una part, no?, d'ensenyar cadascú que em deies. El que està corrent al terrat, no? Això ja, el que deia abans, no ho veus. En aquell moment, doncs, va passar, no? Vull dir que, bueno, són moments, moments pel record, no?, que és el que intento ensenyar, no? A més, és la primera exposició del Marc Art. En la primera em refereixo a títol individual, és a dir, ara la primera mostra que s'ha estrenat, de fet, aquest nou espai Marc Art ha estat el grup de Set Just, que són vuit, però inicialment eren set, per això du el nom de Set Just, i ara exposaràs tu sol, ets el primer artista en... Soc un privilegiat. En presentar mostra sol, clar. Soc un privilegiat. Ara, l'espai és molt xulo. És un espai, clar. És molt xulo i complicat. Té unes dimensions més grans que un celler, per exemple. Però l'omplirem, l'omplirem, perquè... O sigui, estem aquí esmerçant, i quan dic que esmerçant, perquè tinc gent que m'ajuda, no? Vull dir que hi ha gent que em dic noms i cognoms, com pot ser la Janira Romero, que és la Crac, no?, la Laura Baringo, que em fa de comissària, Lluís Vigualdé, que és la persona de disseny i grafisme, i a part de l'institució, no? Però, vull dir, aquestes persones són les que estan a costa meu, i m'estan ajudant, no?, amb aquest tema, no? I... Ja teniu pensat exactament... Bé, més que pensat, no?, perquè queden uns pocs dies, però, no?, visualment, l'espai, ja teniu clar com s'ubicaran aquestes fotografies. Les fotos arriben quatre o cinc dies abans, que això és el que fa patir, no?, perquè hi ha molt de foto, o sigui, jo he comptabilitzat que millor que hi haurà 200 fotos. o deia abans. El tamany considerable o dimensions... El tamany, el tamany és entre 40, 50 i 50, 70, i després n'hi ha de més petites, però hi ha coses en pla sorpresa, que ara prefereixo deixar-ho aixins. Home, clar, si és sorpresa millor no ens ho diguis. Jo t'ho preguntaria... Sí, ho deixo aixins perquè dius, bueno, doncs, hòstia... Si fas que hi vagin bé. Sí, sí, sí, sí, sí. Jo penso que la gent que anirà haurà d'eficins, no? Haurà de fer 300... Volta a 360 graus per anar... Bé, 360 i així, també, no? De dalt a baix. De dalt a baix també haurà de fer. O sigui, bueno, és allò que m'agrada enredar-me una miqueta, no? I, bueno, i penso... No fer-ho fàcil, no? No fer-ho gens fàcil. Et fa il·lusió exposant aquest nou espai? Molt, molt, molt. És un espai nou que dona... Molt. Mai millor dit, més espai físic, també, per exposar. Sí, sí, sí. Faltava un espai així, una zona... No, no, molt, molt. I, a més a més, molt content que funcioni i que es puguin fer coses i que la gent de Sant Lluís s'animi. I és un privilegi perquè, a més a més, està al cor de Sant Lluís, no? I que, mira, la gent que va a comprar, doncs, que tingui temps també de poder... Bé, el que passa és que, clar, el dia que va a comprar només podrà ser el dematí del dilluns o el divendres a la tarda, no? i, bueno, però, bueno, a mi, a mi, que també està bé, no? Remou emocions l'exposició, entenc? És a dir, la gent que hi passi, que esperem que siguin molts, reviuran una mica aquella... No sé quin adjectiu posari, eh?, però època no desitjada, moment inesperat, dies obscurs de confinament. Sí, jo penso que tindrà totes les sensacions i totes les coses que tu has dit, perquè, ja et dic, des de riure, no?, de dir, hòstia, que fot aquest aquí, no?, a tenir un pensament, diguéssim, per aquella persona que millor ja no hi és, no? Vull dir, o sigui, que penso que té... té diverses vies, no?, té moltes vies a nivell nostàlgica, si vols, també, no? Perig d'esperança. Perquè les persones que comentaves que ens han deixat, però que tens fotografies, seguiran estant a l'exposició, no? He demanat permís i seran, sí. Sí, sí, més, aquesta gent més encara, no? Encara que també hi ha alguna persona que, el que et deia abans, que he fet fotografies d'aquestes més robades, no? De Boyer, no? A mi m'agrada molt. I, clar, són fotografies de gent que jo no he vist mai més, o sigui, que no sé si és que han sortit en aquell moment i tal, i espero que no s'enfadin, no? Són fotografies que no tenen cap tipus de compromís, no? Jo penso que les fotografies que són més compromeses són aquestes, no? De les persones que ja no hi són, no? Però tenen el permís, per tant. O una altra curiositat és que, i, bueno, ho dic perquè allò, un veier de casa, un veier de casa li vaig ser una fotografia amb una maca, lloc, bé, no? I pren el sol, i fins fa quatre dies no he aconseguit parlar amb ell. I dic, escolta, que sàpigues que... No s'arriba just, eh, a dir-li... La primera vegada, la primera vegada que el vaig trucar i li vaig comentar, dic, eh, saps què? Sóc el veier de tal, i que et sàpigues que tal, i li vaig enviar la foto, i dic, cap problema i tal, o sigui que... Jo penso que això ho tinc bastant bé. I si hi ha alguna persona que pensa que d'allò, doncs traurem la foto. Però no t'ha passat de moment, no?, d'intentar contactar amb algú i que et digui, no, no vull sortir, no vull aparèixer. No, no, i amb Instagram he fet algunes fotos d'aquestes, m'estan compromeses. Compromeses. Bueno, veiem, està en espai públic, no?, sempre hi ha... Clar, quina línia se para, això, de robar recometes i imatges. És difícil, no?, és difícil on està el punt, no?, on està el punt, vull dir que... Jo, per exemple, sent el director d'aquest festival de forma telefotogràfica, vaig tenir el privilegi de poder portar el Martin Park, que és dels cracs més lladres i gamberros que hi ha de la fotografia mundial, no? i ell... També famós per això, precisament, no? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, i, bueno, també depèn una miqueta del país, no?, però, clar, en un espai públic, doncs, pots guanyar-te que et fotin un pinyo, no?, però d'alguna manera, doncs, sempre dius, a més, és un espai públic, una cosa com un espai privat, i també una miqueta l'ús de la fotografia i els comentaris que facis, etcètera, etcètera. Clar, perquè legalment, això, quin... Bé, no, jo penso que això és una cosa... Estàs emparat, o...? D'aquella manera, jo, ara mateix, em sembla que aquí, si algú el vulgués denunciar, t'ho podria fer. Si no estàs protegit, diguéssim, per cap, no sé si llei, o algun aspecte que protegeixi una mica l'autoria, també, del fotògraf, no? Sí, sí, sí, sí. Hi ha dues coses que m'agradaria dir. Digues. I penso que entran dintre de... Aviam, això no és sorpresa, però penso que està bé que la gent ho sàpiga. O sigui, de mi les fotografies, a mi m'agradaria que les fotografies jo les posaré a la venda, val? Mira, això t'anava a preguntar pròximament. Ah, bueno, perdona. Perfecte, no, no, ja ho has entrat, perfecte. Però, evidentment, aquestes fotografies, jo vull que la gent, la gent que vulgui una fotografia, jo posarem un preu, que s'ha de posar un preu, que serà un preu quasi, per una manera, que és cos, el cos que costa la producció. O sigui, no és el cos artístic, entre cometes, no? És que la paraula artista, a vegades, jo no em sento bé, no? I posem un preu que correspongui més o menys a el cos, no? I farem una mica el que fa de vegades els teatres més independents, no? De fer aquesta entrada invertida, de dir, això val tant, però, escolta, si tu vols portar-te la foto, paga el que puguis, directament. No mana el preu, eh? No mana el preu, però hi ha un preu. I el millor que algú diu, hòstia, doncs jo vull pagar el doble, perquè, a més a més, hem buscat una manera i una història perquè algú s'ha sortit manifestat i estem parlant en Càritas perquè el 100% del que surti, si algú vol, que vagi a parar a Càritas d'aquí Sant Jus, no? Això seria una de les coses. Aquesta és una sorpresa. Bé, potser no és tan sorpresa. Un aspecte remarcable. No, jo, quan deia sorpresa, potser ho deia més amb l'espai expositiu, perquè jo penso que serà una cosa també curiosa, diferenta, no? I l'altra cosa que també he de dir, que podria ser sorpresa, però no ho dic... Ai, que sí que ho dic, vull dir... I ens has guardat una, que no diràs, eh? No, no, no, però aquesta sí que la dic perquè la gent vagi preparada. Què és? Ara diràs mascaretes, segurament, no? Això ja ho sabem, no?, que hem d'anar preparats en aquest aspecte. Estic fins als nasos ja del gel i de la mascareta i de la normalitat i de la... Bé, totes aquestes coses, això ja... Jo penso que hi haurà una persona que està a l'espai, que és una part de la seva feina, que té molta cura, que la gent, doncs, fa molt bé la seva feina. Una de les curiositats és que he recuperat una persona que vaig conèixer a TV3, que es diu Àngel Quintana, que és una persona de Girona, que és catedràtic de la Universitat de Cinema, però en sap tant de cinema com de música. I ell va fer un llibre que es deia L'estiu del Desconcert i el que va fer va ser tot l'estiu, dia a dia... Del 2020, entenc, eh? Del 2020. És a dir, del... Sí, perquè estem a... Sí, del 2021, sí. Un llibretet molt xulo que cada dia... Com un dietari, no? Cada dia explicava la seva manera de... La seva situació, les seves sensacions, el dia a dia, no sé què... I sempre acabava amb una cançó. Amb una cançó, diguéssim, que li motivava d'un grup o d'un cantant. Clar, vaig trucar i vaig recuperar després de vint i pico d'anys, i vaig dir que, oi, M'Àngel, això no ho has fet al principi de la pandèmia, a partir del 13, i em va dir que sí. I em va passar tot el material, i el que farem... He fet una selecció d'aquests dies, i el que farem és que posarem uns còdics QRs, val? Perquè la gent pugui saber aquell dia que passava, o quina sensació tenia aquesta persona, que és una sensació que podem tenir molts nosaltres, i sentir una cançó d'aquesta història. Això acompanyarà algunes de les fotografies, no entenc? No tant, no tant. Serà una cosa... És que és impossible. És impossible. Acompanyarà, diguéssim, un dels panels, allò, bueno, estarà repartit pels panels, perquè és molt difícil d'identificar una fotografia amb aquesta música, no? O sigui que serà com una cosa, a més a més, saps? L'estiu del desconcert, no? Has dit aquest llibretet d'Àngel Quintana. Francesc, se'ns acaben els minuts, seguiria parlant moltes més coses. També val a dir que aquest dissabte podem anar directament a veure tot això que ens has explicat, i aquesta sorpresa, que no ens has explicat, però això és una sorpresa final, d'aquesta exposició. S'han just confinat imatges pel record a l'espai Marc Art, que és la primera, com deia, d'un artista, perdó, un fotògraf, s'enjusten que es posa en solitari. Suposo que també obrirà la porta a que després també entrin altres artistes, no?, que segueixin en aquest nou espai, que s'ofereix molt. Jo penso que ja hi ha coses programades, no?, el carrer Blau, diguéssim, l'exposició de la Costi Santella, és un dels grans fotògrafs catalans, no?, amb fotografies de la Guerra Civil, o sigui, jo penso que la dinàmica pot ser molt xula. Fins quan la podrem veure, la teva exposició? Mira, comença el 13 i acaba el 17 d'abril. Tenim temps. També comentar que durant aquests dies, crec que cap al 18 de març també, per exemple, la Carme Malaret també exposarà aquest projecte expressa, no?, que va guanyar un premi SOS Cultura de la Fundació Cruïlla. Crec que es veurà també repartit al poble. Per tant, al voltant d'aquesta data, d'aquest estat d'alarma del 2020, d'aquestes paraules confinament, pandèmia, quedeu-vos a casa, mans, mascareta, distància, etcètera, tot això que ens sona tan familiar ara i que llavors no ens sonava de res, doncs sembla que tornarà a poblar una mica, no?, als carrers, als barris, per fer, no sé si dir-li un record o per recordar que va passar allò, per tenir-ho present i fer una mirada enrere. No sé exactament què és l'objectiu, però vaja, almenys recordar que ho hem passat també. Que ho hem passat, no? I que a més a més és un poble que tenim la sort que hi ha molta gent molt, molt, molt bona, que té moltes iniciatives i que esperem que aquest espai i altres, no?, doncs que funcionin i que vagin bé, no?, i que la gent hi vagi. I tant, de moment anirem a veure la teva exposició. Com dèiem, Francesc, aquest dissabte al Mercat, el nou espai de la primera planta del Mercat Municipal. Gràcies per passar per aquí, Francesc. Gràcies a vosaltres. I ja saps, com sempre diem, anirem a seguir la pista a veure què més fas a partir d'aquí. Molt bé. Moltes gràcies. A vosaltres. Gràcies. Gràcies.