Sejismundo: el no-teatre catàrtic de Daniel Ventosa entre ombres, música i destí

El que esteu escoltant és part del vídeo promocional del teaser, de fet, podríem dir, d'aquesta obra que presenta el Daniel Ventosa, precisament aquesta tarda vespre a la sala Utopia del Casal de Joves. El creador i actor és Daniel Ventosa i l'obra es diu Sejismundo. Parlem amb ell una mica abans que comenci aquesta obra. Daniel, bona tarda. Hola, bona tarda. Què tal? Bona tarda. Deia que escoltàvem aquest vídeo promocional, que també el poden veure a les xarxes socials de la ràdio i crec que també del Casal de Joves. Sejismundo, per començar, qui és? És jo. És jo, ets tu, ets tu. És jo i... sí, jo sóc ell, ell és jo i tots ho som, d'alguna manera. És un dels personatges que m'habiten a mi, no? I és el principal, és aquell punt en què faig referència constantment, vaig, torno i el tinc allà com d'acompanyant durant l'obra, no? Sejismundo és aquell personatge de la vida sueño, de Calderón de la Barca, un noi atormentat per la seva mala sort, pel seu destí i d'alguna manera un s'hi sent identificat també en certs aspectes i és com que l'agafo i dic aquest sóc jo, d'alguna manera, també. Tu ets actor, també ets músic i precisament aquest projecte, aquest Sejismundo, que ara entendrem una miqueta més què hi ha al darrere abans d'anar a veure l'obra, és un projecte totalment personal. Sí, és personal. Diria que fa uns cinc anys, per dir alguna edat així, que vam començar amb una companya, dramaturga, la Marian, i ens en vam anar a una casa a la muntanya, vam començar a improvisar, a deixar sortir el que passava en aquells moments i va ser una història que és com si t'agafes un pinzell ple de pintura i vas tampos contra un quadre i a partir de tota aquella bogeria descontrolada, a través d'improvisacions i de mogudes mentals d'un mateix, doncs després es va teixint el fil argumental i la dramatúrgia, que en principi és un, per això dic que és un no-text, no? No està pensat com un text. Però llavors com neix un no-text? Com es, parlant així en llenguatge teatral o artístic, com es pareix un no-text? Doncs parint-lo sense pensar-ho gaire. Llavors t'adones que hi ha un material que simplement s'ha d'anar organitzant perquè el material que surt, doncs diu molt també, no? I també ens interessa. És com allò que surt, surt per alguna cosa i per tant ho agafem perquè ens està dient alguna cosa molt directa, no? I també és anar a aquells racons que normalment no acabem d'evitar-los, no? Ens costa anar a certs llocs, és fer l'exercici d'anar a la part fosca, a la part obscura, o diguem-li com vulguem, els nostres dimonis, les nostres pors i dir, vinga va, anem, sortim, no? Expressem-les. Què són, com les nostres ombres? Les ombres aquelles que no ens agraden o que no volem descobrir? Sí, li podem dir ombres, li podem dir personatges que formen part de nosaltres i que normalment els tenim castradets, callats, perquè en el món en què vivim tampoc és políticament correcte dir o fer segons què. Llavors més val tenir-los tancats en una torre, com la de Cegismundo, que és allà on va viure aquest personatge, és un príncep, que havia de ser príncep i manar, però el seu pare va consultar l'oracle quan va néixer, que és una cosa que en aquella època el barroc es feia molt, no? I els déus li diuen que aquell nen serà un príncep tirai cruel que farà fora del tro el seu propi pare. Llavors el té tancat a una torre i creix com una bèstia, i com una bèstia, jo també, i molts, aquella bèstia que tenim tancada a les parts més fosques de nosaltres, aprofitem per dir-los-hi, aquí podeu sortir, perquè això és no teatre, també, jo li dic. Dic no teatre perquè és una manera com molt autèntica de ser un mateix, i per això li dic no teatre, tot i que per mi és teatre total, saps? Quan un és honest i treu a passejar els seus dimonis, trobo que és la manera més honesta de fer teatre, de fer veritat, que és el que per mi ha de passar en un teatre, que hi hagi veritat. Això potser t'ho dirà tothom, però jo ho sento així. En aquest no teatre, en aquest no text, entenc que no trobarem una estructura habitual, estàndard, la que coneixem, no? Aquesta introducció, hi ha un ús desenllaç i un final. Entenc que no és res d'això el que trobarem a Sergis Mundó. No, però de fons hi ha com una música subtil que acompanya i té un sentit, perquè està bé que ha sortit el caos i ha sortit, després s'ha d'organitzar una mica, més que res perquè si no es queda amb la palla mental d'un mateix, que només l'entenc jo i que no té cap sentit, que tampoc es tracta d'això perquè es tracta de mostrar-se i que s'entengui algú, no? Sí, hi ha una estructura, en el fons n'hi ha, no? Sempre hi ha estructura. Saturno, Saturno sempre està allà. Sempre present. I la teva, diguéssim, la teva voluntat d'impacte cap al públic, cap a les persones que ho vegin, és alguna en concret? Tens alguna voluntat d'ha? No sé si m'explico. Sí, no, doncs, en veritat ho vaig pensar com, aquí vinc a curar-me i vinc a despullar-me, emocionalment parlant. si això serveix, que segur que sí, a algú, algú, encara que siguin pocs, per dir, això també em passa, doncs ja està bé. I sentir l'empatia aquesta i la companyia, i que en el fons tot ens passa a tots a algú semblant. la cosa és atrevir-se a fer-ho, no? Sí, s'ha de ser una mica valent, i crec que aquí ho he fet, i no ha sigut fàcil. Ho sé perquè no ha sigut fàcil i sé el que m'ha costat arribar-ho a fer, no? Però he vingut això també, crec. És un segon pass, sí, això vol dir que crec que va ser la setmana anterior, no l'altra, no? Ja vas fer un pass també al mateix casal de joves. Només hi haurà aquestes dues funcions, representacions? Sí, ja està. La idea, han sigut molt generosos al casal de joves, pobres, i m'han deixat fer aquests dos passes, i la idea és després poder-la fer. Jo he convidat a tothom, també convido a vosaltres i a tot el poble, però si de pas ve algun programador, doncs la idea és poder-ho fer una temporada en algun teatre, a Barcelona, o alguna cosa així. I a l'escenari entenc que, després d'entendre una mica aquest personatge, aquest Sejismundo de Calderón de la Barca, etcètera, etcètera, entenc que ets tu únicament a l'escenari, o en aquesta zona d'interpretació teatral. Sí, sí, sí, estic jo, i deixem sortir els personatges que formen part de nosaltres, i que normalment a la vida quotidiana es fan callar els uns als altres i ningú s'entén de res, i és com dir, vinga, anem a organitzar-nos, i avui sortim tots i ja està, perquè tots formen part de mi, i tot i que jo no soc cap d'ells, doncs jo, ells formen part de mi, i sempre la formaran, no? I és un monòleg que estic allà fent el meu, i toco el piano, i en una època d'aquest procés, me'n vaig anar a fer unes cançons, que després les vaig incorporar a l'espectacle, i també l'acordió, i l'acordió que després passa, bueno, agafen els objectes a escena, diguéssim que agafen vida, i es converteixen en altres coses, també, no? I faig música, canto, i crido, i ploro, i tinc un orgasme, i parlo dels colors i de la vida, i de la vida en verso, també. Tot això, durant quants minuts o quina estona que passa tot això, totes aquestes emocions? És com una hora i quart. És com una hora i quart, sí. Sí, sí, sí. I a tot això, òbviament, hi ha aquest aforament limitat, no? Suposo que, no sé si s'han de reservar les entrades, o ja les han reservat, òbviament, o s'havia d'avisar, d'alguna manera? En principi, es pot anar, perquè és un local molt gran, i més de 100 persones no podria ser, però no sé per què. Algú em diu que 100 persones no arribaran, però, bueno, si n'arriben moltes, guai. Això mateix. I per anar acabant, Daniel, taquilla inversa. Explica'ns què és això per a les persones que no sàpiguen o no s'han trobat en la situació d'anar a un teatre i trobar-se que hi ha taquilla inversa? Doncs, la taquilla inversa vol dir que no té un preu d'entrada a l'espectacle. El preu el posa la gent al sortir segons les seves prioritats, o el que li hagi agradat, o el que disposi, o el que li vingui de gust, aportar. És això. Després la gent tria. És la gent la qui posa el preu. És una aportació voluntària, no? Entenc. Sí, sí, sí. Sí, que no es preocupi pel preu la gent. Tampoc entenc que no és l'objectiu, no? Després del que ens has explicat, tampoc no és el punt clau de l'obra. No, no, en aquest moment no. Després ja em faré ric i milionari amb tot això, però de moment encara no, perquè estic en la part, una fase encara incipient de tot plegat. d'aquí a Broadway. Sí, bueno, no cal, eh? No cal, tampoc cal. Està molt bé. Sí. Està molt bé i... Bueno, sí, anirem on hàgim d'anar, això segur, perquè, bueno, també ho diu que està escrita a les estrelles, de manera que tampoc cal preocupar-se per això. Cert. Aquesta frase la podeu llegir en el cartell, no?, de l'obra. Sí. Que no ho podem triar el nostre destí o, pel contrari, ja està escrita a les estrelles. És una pregunta que no sé si els assistents i assistentes la resoldran durant l'obra. Jo tampoc. Tu tampoc ho saps. Jo sí, jo crec que sí, però aquí cadascú doncs diu el seu. Es tracta d'això, també. Serà interessant també veure el feedback d'aquestes persones que vegin el segon passi, Daniel, no?, per escoltar una mica les opinions, punts de vista i el que han percebut des de fora. Sí, i tant. sí, sí, que m'ho facin saber. Jo estaré allà a la sortida, també. Doncs, Daniel, que vagi... Suat, això sí. Sí, no?, segurament, després de totes aquestes emocions que ens has comentat, Déu-n'hi-do. Sí. Sí, sí. Que vagi molt bé aquest segon passi. Faig el recordatori avui a dos quarts de vuit del vespre al Casal de Joves, Taquilla Inversa, Sequis Mundo, creat i, bàsicament, un projecte personal teu de Daniel Ventosa, actor i músic. que vagi molt bé, molta sort, Daniel, i a veure si... Moltes gràcies. D'aquí a altres teatres. A veure, ja us ho diré. Això mateix. Seguirem la pista. Gràcies, eh? Bona tarda. Molt bé. Merci, adeu. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!