Sentir la fotografia: emocions, judicis i creativitat — de l’analògic al digital, fotografia contemplativa i projectes (Ida, Catart) amb l’impacte de la Covid

FEDE GUERRIDO També un fotògraf professional, el tenim al telèfon i el saludem, FEDE. Bona tarda. Hola, molt bona tarda. Bona tarda, benvingut a l'emissora municipal a Ràdio d'Esvern i també benvingut a la plaça Mireia. Gràcies per atendre'ns aquesta tarda també. Escolta, FEDE, tu precisament vas ser l'encarregat de fer aquesta xerrada online a l'agrupació fotogràfica, com deia, justament aquest dilluns, el 26 d'abril, amb aquesta ressaca de Sant Jordi. Per començar, explica'ns una mica com va anar aquesta trobada, tot i que fos virtual. Bé, bé, ara com ja tots sabem, la problemàtica és aquesta, l'ha fet totes virtuals, és el que queda, és el que ens ha portat, però evidentment va ser super satisfactòria, els companys de Sant Just són una gent super amable, agraïda, i és sempre fantàstic que convidin amb un desè aniversari, que evidentment està molt bé, i més amb els fotògrafs que han anat portant i que segueixen portant, per tant, i una satisfacció poder participar-hi. I com va anar, perquè sé que inicialment l'agrupació el que no volia tampoc era fer com classes massa teòriques, no? És a dir, que volien més una miqueta, com si fos una xerrada, no?, bàsicament, per això li van posar també aquest nom de xerrades fotogràfiques. Va ser una mica més a explicar la teva part, diguéssim, com a persona, com a fotògraf, o també van haver-hi preguntes més tècniques? No, mira, la xerrada aquesta que em van proposar, bueno, que em van dir que volia que fes una xerrada, jo la vaig derivar en el sentit que em va demanar el president, el Joan Elias, que havia sentit una ponència que feia un parell de mesos al primer congrés, bueno, Congreso de Jurados d'Andalucía, que saben castellà, i allà em demanava analitzar i valoritzar una fotografia. Però jo tinc l'acostum que normalment quan faig xerrades o ponències, com és aquest cas, intento sempre, més que tot, explicar coses que puguin servir més que ensenyar el que jo faig, perquè al final el que fem cada un de nosaltres, home, és important per nosaltres, però crec que no és el punt de referència. Per tant, la meva xerrada ens va basar pràcticament, i es titulava Sentir la fotografia, i va ser parlar de diferents històries per com podem, no solament avaluar, sentir, imaginar o llegir una fotografia a través de diferents històries. Llavors, la idea era, des del punt de vista que jo els intentava explicar, era com podem posar-nos en un estat receptiu, de tranquil·litat, de calma, per poder sentir el que ens explica una imatge. Una imatge ens explica històries, una imatge ens explica emocions, sentiments, sensacions, i tota la xerrada va anar pràcticament de sensacions, sentiments i emocions. I vam començar fent preguntes, que jo els anava plantejant, perquè es fessin preguntes ells, i que vam acabar fent preguntes perquè es fessin preguntes ells, perquè al final jo tot no tinc la resposta tampoc, perquè igual que la fotografia és una mica subjectiva, quan valoritzem una imatge, les sensacions o les emocions que s'han indicat unes o altres també són diferents de banda, en aquest cas d'una fotografia, o quan s'ho vol d'obredar. I vam intentar fer el símil tota l'estona en retalls de pel·lícula, que parlessin o de poesia, o de pintura, o de diferents coses, que sempre allò que diuen, que quan ho veus una mica més explícit, i encara que sigui fent un símil, s'entén millor que la fotografia també provoca, a part d'explicar històries diferents cosetes. I una mica era fer entrar en aquest sentit. De fet, va ser una hora i pico d'explicació, i llavors vam establir una mica de col·loqui, perquè, evidentment, les preguntes són per interioritzar-les, però també per compartir-les, i és la manera que aprenem. Jo aquestes xerrades m'agrada fer-les, perquè també aprenc moltíssim. Llavors, la idea és aquesta, compartir coses per veure com cadascú nosaltres pensem, imaginem, sentim, i de quina manera ho canalitzem. Una mica va ser aquesta la idea de la xerrada. Clar, en aquest moment, les persones que van assistir a aquesta xerrada, diguéssim, que van aprendre una mica més de tu, però tu, com a fotògraf, de qui has après? Bé, doncs de molta, molta, molta gent. Jo dic sempre, com deia Galileo Galilei, no hi ha persona que no sàpiga o que aprengui alguna cosa d'ell mateix, no? A part d'ell mateix, com apren d'ell mateix? Doncs, bueno, intentant explicar coses als demés. És un aprenentatge. Jo porto molts anys donant classes de fotografia, i he après, precisament, donant classes, perquè és la manera que aprens, perquè tens que formar-te, tens que veure com ho expliques, com pots arribar a la gent, i d'aquesta manera la que et permet aprendre a tu. Al final, sempre el que deia abans, és un compartir, és un filbar, no? I la idea era aquesta que entre tots veiessin, sobretot, sobretot, el que deia al principi, que la fotografia és alguna cosa més que m'agrada o no m'agrada, és alguna cosa més que és bonica o és lletja, és alguna cosa més que és blanc i negre o és color, és naturalesa o és paisatge, i que tot és vàlid, jo els he comentat-la, perquè, clar, hi ha molta gent que la fotografia per ells és, per exemple, anar de vacances i tenen unes fotos boniques, fantàstic, o és dir, vull redatar els nens o la família, o quan fan un esport, i no busquen res més que pugui provocar alguna cosa, senzillament el plaer de fer la fotografia, que hi és molt, però aquí era una mica posar-hi consciència i veure que això pot explicar més coses i que, si volem, que a vegades és el desconeixement, que no et planteges que puguis fer servir aquesta eina, que és la fotografia, per crear imatges, sinó que tinguin a més per fer altres coses i que torno a repetir, que també són vàlides. Una mica entrar en aquest món. De fet, com jo estic també a la Federació Catalana de Fotografia, ja portem 10 anys fent congressos de jurats, que m'encuido jo una miqueta, juntament amb tota la Junta, lògicament, i llavors aquí sempre hem intentat això, lectura d'imatge, anàlisis d'imatge, veure què més ens explica, per intentar formar una mica els jurats, però no dient-li com tenen que jutjar una foto, perquè seria el més antillus que hi ha, perquè si tots tinguéssim una normativa de com jutjar una fotografia, sempre guanyaria les mateixes. No es pot mesurar una imatge. Bé, sí que té punts de mesuració, però que no es pot mesurar només perquè sigui d'Ansel Adams o de la Francesca Goldman o d'un altre fotògraf, sinó que té que transmetre. I, evidentment, a tots no ens agrada el mateix. Aquí és on hi ha la màgia de la fotografia. Quan entenem això, és quan som capaços, després de poder explicar, no solament quan fem les fotos, sinó quan les observem. i quan observem la imatge és quan ens fiquem a dins. De fet, els explicava un exemple que explica sempre l'Antoni de Massi, amb el que explicava la diferència entre veure, mirar i observar. I ell fa una comparativa amb un ocell i diu, quan veiem un ocell, el veiem. És gran, petit, és de no sé qui, és d'aquí o és d'allà. Quan el mirem, estem mirant què fa, no? Ja, per lo menos, estem en un estat de mirar, no? Si vola, si no vola, si és d'un color, si és d'un altre, què està fent. Però quan l'observem, explica en Toni de Massi, ens convertim en l'ocell. Llavors, aquí és on ens entran les nostres sensacions de lo que és. Quan realment no és tant el que estem, quan estem fent la foto, no és tant el resultat que produeix la imatge, que també, si no és el moment viscut a l'hora de fer-la. La fotografia transmet totes aquestes coses, llavors, hem de ser conscients qui hi és, no? I aquí era una mica aquesta xerrada, no? Aquesta xerrada d'intentar entendre això cadascú, lògicament, de la seva manera, eh? Clar, llavors, per exemple, has estat, has format part de jurat a diferents salons internacionals, hi ha un llistat que no llegiré sencer, però vaja, a diferents punts, tant nacional com internacional. Llavors, en quina tesitura trobes quan, seguint una mica el fil del que comentaves, no?, que el fet de jutjar potser una fotografia o d'una manera, intentant que sigui objectiva, clar, de quina manera es pot fer? Perquè és molt complicat. és complicadíssim, és complicadíssim i sobretot el que els deia, és una responsabilitat molt gran. Per què? Perquè és completament anti-injust jutjar una fotografia. Una carrera de cotxes està claríssim. el que travessa la meta guanya. Aquí no hi ha judicis de valor, és això, o una carrera de corredors o natació, o el que sigui. Clar, en una fotografia entren tots aquests elements completament subjectius que explicava i que llavors aquí influencia moltíssim, jo els hi parlava de diverses coses que poden influenciar l'estat d'ànim, com et trobis aquell dia, la criminotologia que hi hagi, que t'influenci en lloc on estiguis, que aquell dia t'haguis barallat a casa o que hagis tingut un mal dia, vinguis a treballar, llavors plantejar la toca aquests elements que em poden influenciar a nivell emocional i lògicament això influencia i llavors era de dir, bueno, ara hem de deixar ens aportar per les nostres emocions, deixar en un estat receptiu del que està passat, en una ment oberta, veure el que hi ha i aquí, que normalment som tres de jurats, normalment, o cinc, sempre solen ser sanassos perquè així ens pugui haver d'un desempat, doncs és una mica avaluar el que hi ha i la satisfacció més gran és quan les altres persones que estan allà els hi pots explicar el per què nosaltres tres que hem fet de jurat hem decidit injustament, i dic injustament perquè és injust, d'aquella fotografia és la primera, la segona o la tercera, però crec que l'important és que puguis donar la teva explicació, que no és l'explicació ni la bona, sinó la teva, però quan a una persona l'hi expliques, encara que perdi, encara que perdi, normalment, doncs diu, home, doncs veus, per almenys ho entenc, estaré d'acord tu no amb tu, no? I llavors és aquesta. I tot això, crec jo, que es va aconseguint, com deies abans, sí que porto molts anys fent de jurat, des del 98, 1998, fer el primer salut internacional a Cerdanyola i jo crec que, i també els intentava transmetre, que és molt important fer de jurat. Per què? Perquè entens moltes coses. A part que aprens moltíssim el que et comparteixen els altres companys de jurat. El que tu aprens veient fotografies, sobretot en els nacionals, de gent de tots els països del món. Això és un aprenentatge bestial. I també entens que quan no et premien una foto o quedes cap enrere, no passa res, perquè ja has vist el que és difícil que és fer. això que comentaves tu, de quines pautes poses, com ho fas. No, no n'hi ha. Home, ja sí que et bases, per exemple, l'impacte visual, que és el primer que t'entra. Hi haurà criteris tècnics, no, també, potser? Bé, els tècnics jo els intentava explicar, i cadascú del seu punt de vista, que serien els últims. Primer, jo crec que l'important és l'impacte visual, el que tu transmeti aquella imatge. Llavors, ens has de buscar la segona part, que és la part de creativitat, de com està feta, quin missatge hi ha, que és el que tal i qual, no, com està. I el tercer, per mi, crec que és el tècnic, com tu bé deies. Per què? Perquè, clar, el que no pots fer és una foto que ja haguis posat no sé què, no sé quantos, llavors, tècnicament, l'haguis fet malament, o perquè no haguis l'obturació beta per la profunditat de camp, pel tractament del Photoshop. Llavors, aquest és un motiu de valoració amb el qual, quan tens dues fotos o tres, que totes tres ens agraden, els tres del jurat, llavors, com tens que classificar-les, llavors sí que vas a buscar aquest espai. Bé, de les tres que són fantàstiques i meravelloses, que són les tres que tots hem escollit, ara quina posem primera, segona i tercera? I llavors, aquí, evidentment, busques això. Però també cuida dint, perquè hi ha concursos que el primer és llegir-se les bases que primen altres coses. Per exemple, hi ha concursos que si són de fotoperiodisme és més important el missatge que transmet la fotografia que la qualitat tècnica. Per tant, és molt important abans de res veure on vas a fer de jurat, i què demanen aquelles bases i aquella organització. Perquè clar, amb fotoperiodisme, per exemple, no pots fer un muntatge, naturalesa tampoc, no pots fer unes modificacions ni alterar la realitat quan és fotoperiodisme, perquè estigues enganyant. Llavors, clar, si és un concurs lliure, val tot, i si són monocroms, saps que tenen que ser blanc i negre. Per tant, davant d'aquesta situació és quan tu la valoració final la vas a buscar segons el criteri que marca l'organització d'aquell concurs. i aquí ja sí, com t'ho bé deies, al final pots buscar aquesta valoració quan arribes a aquest resultat final i la part tècnica possiblement sigui una de les més importants, si no és una part, com dèiem, documental. Bé, de fet, hi ha fotos superantigues de guerres de fotoperiodisme que la qualitat tècnica no és la bona, però clar, bé estat allà i poder fer aquella fotografia en aquell moment que és el moment que són icones de la fotografia, encara que estigui desenfocada o moguda, és el moment, llavors allò serveix. Encara amb un de lliure, no. Clar. perquè... Bé, només d'una xeria busca això, digues, digues. No, perdona, això de no veure'ns a vegades, sempre ho dic, és una mica, és un rotllo. No, t'anava a dir que són gaire bé, si no calculo malament, són uns 44 anys que estàs en la fotografia, que la fotografia forma part de la teva vida, no, a través de tallers, després, en fi, professionalment, òbviament, no, has viscut també la transició d'analògica, les noves cabres digitals, en fi, has treballat també amb les dues. parlant de la teva fotografia, com ha estat aquesta transició, entenc que ara ets 100% digital? Sí, sí, la transició va ser fantàstica, va ser meravellosa, va ser parlant en candeletes, sí, sí, sí, i no vaig dubtar ni un moment, en canviant, quan hi ha la qualitat que van començar a donar, no les primeres, però sí, les segones càmeres, jo em vaig vendre a tot l'equip analògic i vaig dir, i s'ha acabat l'analògic, vull dir en digital, em vaig quedar amb els objectius, que és el que dóna la qualitat de la càmera, al final, la càmera és l'instrument, si a darrere hi ha un negatiu, una diapositiva o un sensor, és el mateix, l'únic que ens plantejaven tots era, quan canviéssim, que tinguéssim la mateixa o igual qualitat de passar analògic i digital, van passar alguns anyets, lògicament, perquè això ha evolucionat, però per l'altre, l'instrument és el de menys, jo sempre dic que el que val és el resultat final, tant és que ho hagis fet amb una Polaroid o que ho hagis fet amb una càmera instantània o amb el mòbil, que ara estan donant les qualitats bestials, el que intentes explicar, la càmera és l'instrument, llavors, sempre la fotografia està a 30 centímetros darrere de la càmera, com deia Ancel Adams, ho tenim a darrere, vull dir, si el cap no sap captar aquell moment o el que tu estàs fent, la càmera ens ajuda, evidentment, perquè és el que ens permet passar de la imatge a la fotografia, i lògicament, depèn del tipus de fotos que facis, sí que tens que tenir una càmera que et doni unes prestacions, però per tenir més bona càmera no fas més bones fotos, però jo què sé, per exemple, l'altre dia entrevistava el Jordi Saragossa, aquest fotor que patrocina Salomon i el Kilian Jornet, i ell ho deia, clar, jo com a professional, que era ell, deia, jo he de tenir la millor càmera del mercat, perquè si jo hem de fer unes fotos quan el Kilian està a l'Everest, per dir alguna cosa, i estem a unes temperatures X sota zero, si la càmera no m'aguanta, no puc fer cap foto, per tant, he de tenir la càmera amb més prestacions d'aquest tipus, i si he de disparar a 2.000 de velocitat o fer 20 fotos per segon per agafar el moviment, tinc que tindre la càmera que en aquest moment dispari a 20 imatges per segon. Això seria la part, diguem, tècnica professional, però resta és tenir l'instrument que et permeti explicar allò que tu tens a dins. Per tant, el trànsit d'analògica digital, lògicament, per mi va ser a part l'agraït, estar al vilar diners, tot i que al principi hem de invertir molts diners amb els ordinadors i tal, igual, que semblava, és més barat, no? Al principi era molt més car, però que sí, que no cap problema, i si ara tornessin a canviar, jo sé, però dic, ens hem d'adaptar a les teves situacions i llavors cadascú escollir el que necessiti. Hi ha gent que segueix treballant analògic i no passa absolutament res. Cadascú té que manifestar-se de la manera que es trobi millor amb el seu mitjà i si es troba molt bé seguint tirant diapositives o amb un rulet de blanc i negre o si li agrada seguir revelant. Jo vaig dir, jo vaig disfrutar molt amb el laboratori analògic i quan vaig passar l'analògica digital vaig plorar molt, però ja està, ja vaig fer-ho aquell moment. perquè és de la nostàlgia que està molt bé, però ja està, és aquell moment, ja ha passat, ara tinc una eina molt millor que em permet fer moltes més coses però tant endavant i lògicament, com bé deia, amb la transició, cap problema, cap problema. I ara, digues, digues. No, perdona, t'anava a preguntar l'aspecte de retoc, per exemple, clar, amb la fotografia analògica sí que es podien fer ser retocs o podies modificar d'alguna manera les fotografies, tot i que trobo que era de xinos gairebé, no? Perdó per l'expressió però realment era molt meticulós i era molt complicat diguéssim editar i retocar les fotografies analògiques. Esclar, amb la fotografia digital simplement un ordinador, no? I és col·locar elements, estic veient algunes de les fotografies que, o dels projectes teus, no? Un cas diu Catarc, no? Que si ens el posem a mirar doncs és tot un muntatge, no? Per tant, entenc que la part d'edició també ha estat un punt a favor amb aquesta transició. Sí, sí, està claríssim. Jo, d'altres maneres, amb analògic, ja treballava amb cinc ampliadores i posava cinc negatius una cada ampliadora i ja feia els meus muntatges. A l'època que vaig fer fotoles de la BBC de Bodes, Balticers i Comuniones, també posava els rams dels nubis dins dels nubis. Feia sempre una o dues fotografies amb els que tenia... Amb analògic, amb analògic. Era, evidentment, el nivell de complicació era més laboriós, però quan li agafaves el truquillo estava bé. El que passa és que, clar, no podies fer, un cop tenies una, fer-ne cinc d'iguals perquè com intervenia les teves mans, el teu procés, el temps, el revelat, era molt complicat fer-ne dues d'iguals. El dia que vaig tindre un ordinador, que era un 386 amb dos megas de RAM, que ara seria, no sé ni com podia treballar, vaig fotre un muntatge que hi havia vuit fotos. Era com dir, quines ganes tinc de muntar-ho tot, i una cosa important, sí que ara sembla que anem a l'ordinador, el Photoshop, l'Arm, el problema que sigui, també hi ha un procés d'aprenentatge. Jo crec que tots els que hem fet analògic, sense despreciar a ningú, evidentment, tenim més clar com fer els muntatges en digital perquè has de controlar els llums, has de controlar que si incorpores una persona dins d'aquell escenari, has de ser que sigui les llums del mateix cantó, que tingui un ombra que s'apolli a un cert, en un cert lloc. Aquest treball que dius de Catart, que el vam fer quatre fotògrafs, dos d'Argentina i dos de Catalans, totes les fotos, tant els paisatges que hi ha darrere d'aquestes noies, és completament muntat, no és res, bé, sí que són reals, però muntats, aquella pia unes cascades d'aigua, són cinc cascades d'aigua, que quan la veus sembla que sigui tot el mateix, per tant, és que buscés que totes estiguin fetes la mateixa llum, que el reflexes hi siguin, i les persones que hi ha, les noies o les d'això que són guardianes d'aquest món de Catart, per això és Catalunya i Argentina, doncs lògicament es van tenir de carret allà, i aquí vaig aprendre una cosa molt important, perquè tots els vestuaris que porten aquestes noies, que són 18, els vaig fer jo, vaig aprendre que si el ser humà es proposa fer una cosa, és capaç de fer-ho. Vas crear els vestiments, els vestiments que porten. Sí, des dels barrets, des de les sabates, les pandilles, el sostenidor, les eines que porten a la mà, tot és pintura, de xinus, totes les copes que havia guanyat amb el meu temps analògic, les vaig desmuntar totes i vaig fer el que portaven a les mans. Hòstia, també va ser una, ai, perdó, va ser una eina molt important d'aprenentatge i és el que diem, hem d'aprendre tota la vida, és que no podem parar d'aprendre. I si tens un son li tens que posar en la realitat. I com li posa la realitat? Somiant, creient en tu mateix i veure que ets capaç sempre de fer alguna cosa més del que pots fer. Llavors, ja no sols a veure és un muntatge a nivell de Photoshop, que jo vaig començar el Photoshop 1, ai, el 1, el 2.0 i jo comprava tots els llibres que sortien en aquell moment perquè aquestes fotografies encara, però als principis de Photoshop no existia pràcticament ni l'internet ni hi havia llibres. Va ser cotxe, bíblies de Photoshop i anar aprenent com funcionava i anar intentant fer el que deia al principi de com fèiem les màscares amb analògic i com poder-les incorporar amb el digital. I quan sabies que trobes un canal d'RGB sabies que és el que s'havia fet al laboratori. I quan tibaves d'un tibador de qualsevol cosa del Photoshop que allò afectava amb el que hi hagués fet amb analògic. Llavors, per això, com deia al principi, crec que era important que els que havien fet analògic en el seu moment ens va ser més fàcil d'entendre el funcionament del Photoshop. Però que, evidentment, tothom feia Photoshop ara ja s'ha arribat a un nivell de qualitat de molta, molta gent perquè ara ja això és molt més accessible. Hi ha cursos per internet, hi ha moltes coses fantàstiques i meravelloses que tothom pugui ser-hi i que pugui crear. Però, clar, a mi em sobtava molt que veia una pintura, per dir alguna cosa, i aquell senyor o senyora es posava davant d'una cosa en blanc i creava aquella realitat seva, no la que veia necessàriament. I llavors deia doncs jo vull fer-ho en fotografia, jo tinc unes coses al cap, i per això que ho vaig començar amb cinc ampliadores i fer les meves realitats. Per tant, que per mi és una eina per explicar allò que tu imagines, que creus i que pots materialitzar-ho d'una manera o d'una altra. Per tant, aquesta eina va ser superbenvinguda, s'ha sentit moltes més, el Photoshop és per excel·lència, però era una mica de creació del que portes a dins i t'ajudava que al laboratori tenies que estar fins a les 3 o 4 del matí i no podies plegar. En canvi, el Photoshop deies ara tenc cuida amb el matí ho tornaré a trobar igual que abans. I això ens ha donat molt d'avantatge, evidentment, a part de satisfaccions. Exacte. Perquè actualment, per exemple, com definiries la teva fotografia o quina línia seria la que definís la teva fotografia, si és que en tens una, només? no, no, no, no, no, no, no, no en tinc un endeterminat, tot i que llavors quan te les mires vas veient que sí que hi ha una mica de similitud, encara que no s'assembli, sembla en el contrari, no? Sempre m'ha agradat molt a mi buscar el que comentàvem, no? Aquesta part de somni interior que tens de materialitzar-ho, allò que tu imagines i que llavors ho intentes provocar, no? I llavors ha sigut això, no? Sempre, tot i que la majoria de fotos com has vist a la galeria, pràcticament totes són muntatges per explicar coses, tot i que hi ha la de maternitat, que és una galeria ja més dedicada a mares i fills o filles amb un procés de lactància o sobretot de maternitat, d'introïtzació, el reste és sempre que intento buscar alguna cosa que em pugui allò que imagino, llegint un llibre, veient una pel·lícula o una pintura o alguna cosa que em sorprèn, dic, jo aquí he de fer un projecte, ja fa bastants anys que treballo només en projectes, llavors creo aquest projecte i llavors començo a buscar els elements o si hi ha vestuari, vestuari, si és un exterior, i tot això m'ha adonat que fa també quatre anys un dels tallers que faig es diu fotografia contemplativa. Va ser un gran descobriment veure que existia la fotografia contemplativa, que la practiquem molts cops sense ser conscients i que al final és juntar fotografia i meditació. Jo fa molts anys que faig yoga, tai chi, meditació, llavors veus que és juntar, és el que li diuen el myfun photo, que és el famós myfun, és l'estar a l'art i aquí, viure el moment, però a través de la fotografia. I llavors aquestes sí que són completament directes, no hi ha cap tipus de retoc perquè surten a l'instant. I la satisfacció de trobar aquesta, d'això també em dona molta calma i serenitat. Per tant, tornar al que dius de l'estil, intento sempre anar buscant coses. Sí que potser va més de la unitat a crear aquests mons, però clar, en fotografia contemplativa també crees un món que existeix castellà, que la fotografia ve a tu en vez de tu anar a buscar la fotografia. I és el que et deia abans també, ja no és tant el resultat aconseguit sinó el moment viscut. Són coses, hi ha més budistes i teoïstes de natura, però que realment les estava relacionada. Jo tinc la sort de viure aquí a Berga, que a dos passos tenim el bosc i la naturalesa i llavors em permet això, de caminar per aquests llocs amb aquesta passivitat, aquesta tranquil·litat i poder realitzar aquestes fotografies, aquestes imatges d'una manera pausada, aprofitant també tots els elements que tenim. I és el que et deia, per això em va agradar anar buscant diferents cosetes i sempre tenir tres o quatre projectes oberts, que molts no estan a la web perquè no estan acabats o perquè, bé, per diferents coses. A la web tinc una mica de mostra, però no és el resultat final i molts dels projectes no van posar-se tampoc a la web. Però sempre és tenir diferents coses obertes per poder anar treballant diferents elements. Per exemple, ara en quins estacis que es pot explicar? Sí, ara estic amb un que estic molt content perquè m'està sortint bastant bé que sempre és aquesta, la satisfacció, al final és la satisfacció, ni més ni menys. Doncs mira, aquest últim està inspirat en una pel·lícula. Em van fer una entrevista també ara fa, no sé, quatre o cinc mesos a Fotoluz, que són de Càlids, i parlàvem de la imatge, de la fotografia clàssica, i van fer una introducció en una pel·lícula que jo l'havia vista però no la recordava i la vaig tornar a veure perquè era la introducció. Em va dir, vamos a empezar la charla esta con una introducció d'una pel·lícula. Dic, bueno, vale, fantàstic. La pel·lícula es diu Ida, de l'any 2013, que és en blanc i negre i en format quatre terços, cosa bastant inusual en aquests moments amb el món del cinema que tot sol ser panoràmic. Doncs allà, veient-la dos cops perquè sempre m'ha agradat tornar a veure, d'allà va sortir un projecte i és el que estic fent ara. I es veurà, no sé, perquè ara porto un mes i mig treballant-hi i suposo que en qüestió de 7, 8, 10 mesos es veurà hi algun resultat. I és el que ara estic, a part dels 4 o 5 que tinc posat, és el mes nou i no sé com es dirà, que això sempre m'agrada posar-li nom, però possiblement no es digui Ida perquè és el mateix nom que té la pel·lícula, però està inspirat en aquesta pel·lícula. Sobretot, torna a ser el mateix. Quasi tot el que tinc jo de fotografia, a part de la contemplativa, sempre es tracta de la mirada, de buscar què t'explica la mirada. Parlem amb els ulls, parlem des de l'interior cap a fora a través dels ulls. I en aquesta pel·lícula la noia que es diu Ida parla amb els ulls d'una monja, té 18 anyets i és orfe, es parla des de l'any 1960, és polaca i és dels nazis i de Jueva i de trobar aquell desastre que van fer i de tornar a trobar els seus pares tot i sent al convent. Però la mirada de tota la pel·lícula, a part que la pel·lícula és una seqüència d'imatges en blanc i negre, és una passada, per als que ens agrada la fotografia, és una passada. I llavors m'he passat una mica amb aquest personatge amb tota la seva realitat que passa per la pel·lícula per poder fabricar algun projecte. I és el que estic treballant últimament i torno a repetir, suposo d'aquí 7, 8, 9 mesos o 10 es podrà veure alguna cosa o d'un any. Jo m'agrada posar-hi una data de termini, però no m'agrada posar una data de termini molt curta, perquè aquest mateix que deies de Qatar va haver d'exposar-se en un museu a Saragossa i és dels que he corregut més, perquè aquestes fotos de Qatar anaven a metro 20 per 80, però també treballa uns arxius molt bèsties i vam acabar quasi l'últim dia tots 4 i em va esgotar molt el resultat de ser satisfet, però no m'agrada anar amb pressió. Llavors, sempre intento deixar-ho posar, a més, el que vas aprenent mentre vas fent el projecte, amb la gent que parles, jo els bodagons m'encanten, però no sé fer-los perquè no puc parlar amb ells, jo m'agrada parlar amb la gent, i llavors vas buscant, al final, tot el que fas és una mica el reflex, una mica no, és totalment el reflex de com ets, de com ets, de com ets, de com ets, de com ets, de com ets, i de la manera que t'expresses, i al final, Laura Lenn, una fotògrafa també molt interessant, de Madrid, tu dius sempre, cuidadin con las fotos que haces, que se verá como eres, pues sí, se verán tus pensamientos de cosetes, i al final van sortint la teva, el teu esprit, la teva ànima, el que vulguis dir, la teva part interior, queda reflexada amb les fotos, i quan ho veus, hòstia, quan ho descobreixes és fantàstic, que llavors ja veus que no solament fas fotos per fer fotos, que torno a repetir, que també està bé, que no és pas que sigui en contra, és quan hi veus que hi poses coses teves interiors i surten allà, i quan les veus t'entra com la pell de gallina, dius, hòstia, què està passant aquí, no? És com un mirall, no? En el fons? Un mirall dèiem, em refereixo. És com un mirall, no? És un mirall, totalment, totalment, totalment, a vegades no t'identifiques a primera vista i a vegades t'identifiques totalment, i a vegades fa una mica de por també, i no passa res. L'autoconeixement, que també parlava l'altre dia amb aquesta xerrada en Sant Jus, ho deia, una de les eines principals, a part de tornar el nostre nen a un nen interior, a part de l'aprenentatge, com deia, una de les eines molt interessants és l'autoconeixement. Quan et coneixes, t'entens, quan t'entens, no t'enfades, quan no t'enfades és molt més feliç, quan és molt feliç fa les coses molt millor, i llavors ho fas com, amb el cor, i llavors aquí és aquest simil que els anem a posar sempre, no?, entre l'intel·lecte i el cor, perquè també vam parlar una mica de com funciona el cervell, que és molt important, sapiguero, perquè llavors entens moltes més coses. I els hi vaig deixar una eina molt interessant d'autoconeixement, que de les totes que he fet, jo crec que és de les més interessants, que és els N.A.Tips, que ara ho està fent Jorge Vilaseca, el Jordi Vilaseca, però que hi ha molta més, el Borja, que hi ha molta més gent que ho fa, i hi ha, dius, nena que té dos mil i pico d'anys, no?, dels N.A.G.Rames i els N.A.Tips de com són, i t'ajuda autoconeixer, i quan t'autoconeixes, perquè nosaltres conèixer els altres és molt fàcil, tots sabem com és el nostre veí, el nostre amic, el nostre company, o per almenys ho imaginem, però com són nosaltres, cuidadi'm, que és més complicat, perquè de vegades tampoc volem sapiguero o ens autoenganyem, per tant aquest tema d'autoconeixement és molt interessant, i quan ho veus que s'està reflexant amb les imatges, el que deia abans, l'estatisfacció és molt més gran, i jo intentava que la gent veigués això, que ho anés descobrint, com jo vaig descobrir en el seu moment, i jo des que vaig descobrir-ho, doncs, hòstia, ho fas d'una altra manera, perquè veus que tens un motiu, una raó, de final el que dèiem, el propòsit de la vida és trobar el propòsit, i quan trobes alguna cosa que realment va amb tu, dius, ep, aquí estic, no? Fede, per anar acabant, és una de les preguntes que també intento fer a tots els fotògrafs que passeu per aquí, que heu fet una de les xerrades fotogràfiques, i crec que gairebé és obligatori no preguntar-te també com ha estat aquest últim any també amb la Covid, en el teu cas potser no depens tant de viatges, no? O sí, no ho sé, però en certa manera com has vist que la fotografia resistia en aquests temps, i una mica com veus el futur també. Sí, sí, bueno, clar, amb el tema de la Covid ho he passat malament a tots, jo no soc professional, soc amàter, jo soc informàtic, la fotografia és la meva passió, la meva forma d'expressar-me i de vida, com et comentava abans, suposo que, per exemple, de l'Espart l'Antino Soriano, que és el Focat de la Nació Geogràfic, tan fantàstic, per ell, el tema de viatge l'ha fotut moltíssim, evidentment, jo treballo més, com has vist, el retrat i aquesta part més així, clar, ha sigut més complicat perquè no he pogut portar gent a l'estudi, per tot el que ja tots sabem, tot i que hem fet alguna petita incursió, i això m'ha costat molt, m'ha costat molt perquè sempre era com una transmissió més directa, però, bueno, ja retornarem, ja anirem. Clar, inclús he intentat, el que et deia abans, fer bodagons, és molt complicat, i mira que m'encanta els bodagons, però clar, això de no poder parlar amb la gent per autoconèixer-los i poder explicar alguna cosa a través d'ells, ha sigut complicat, un important, un important com podem, i jo com no tinc la sort que no tinc que viure de la fotografia com alguns que s'han entrevistat, doncs no és el problema, més que tot és la connectivitat i la connexió amb la gent que no l'he pogut tenir, ja solament amb això, sinó la gent que fem els tallers, els cursos de la meva entitat, que són 260 socis, que els tenim com una mica així desperdiat, he hagut de fer algunes connectivitats com fan altres enjust i altres entitats i aquesta potser ha sigut la part més xunga. I el reste, el mateix que dèiem al principi, haig de fer aquestes conferències online, perquè a mi aquestes conferències m'agrada fer-les en directe, mirar els ulls de la gent, veure què t'expliquen, veure com senten quan estàs allà i, clar, aquesta part és molt punyetera. Si que ara fas una conferència i pots tenir 300 persones i abans quan fes una conferència podries tindre 15 o 20 o 30, perquè, clar, no ens desplaçaven del lloc. Aquesta del Congrés dels juradors d'Andalusia eren 300 persones de tot Espanya i algun de l'estranger. Llavors, clar, aquest cúmul que et porta de gent, fantàstic, però la connectivitat amb ells d'estar cara a cara i mirant als ulls no la tens. I el futur? Doncs, bueno, el futur ens ha donat una eina important, aquesta de poder parlar en videoconferències i esperem que això ja s'acabi de pressa per poder tornar a veure'ns tots i el que sí que està clar i sí que tots, tots, tots, tothom hem après moltes coses parlant d'aquesta pandèmia i ens ha donat noves eines que ja, com tothom diu, i està claríssim han vingut per quedar-se i això ens donarà unes altres oportunitats. I no ens ho podem agafar de cap més manera perquè tot l'altre ja ho hem patit i ho estem patint, la gent que hem perdut, la gent que ens ha passat, la gent de poca edat o companys que s'han passat per tota aquesta història i això ha sigut molt dur. Però ens hem de quedar, crec jo, amb la part que ens ha portat i que, com deia abans, tot això ens ajudarà a poder tenir unes altres eines que abans sabien que hi érem i potser no les feien servir. Per tant, em quedo que el futur és esperançador i que ho serà i que ens quedem amb el que hem après. I que no tornem a caure. Això mateix, ens quedem també nosaltres amb aquest missatge final, Fede, almenys per aquest positivisme. Gràcies per aquesta estona, per dedicar-nos aquesta estoneta a xerrar amb nosaltres i esperem que vagin molt bé tots els projectes que es presentin d'aquí en endavant. Una forta abraçada. Moltíssimes gràcies a vosaltres per permetre'm estar aquí. Moltes gràcies. Adéu, adéu. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies a vosaltres Fins demà! Fins demà!