Ara passen 11 minuts de les 11 del matí, parlem d'actualitat municipal, recordem que dijous passat hi va haver ple corresponent el mes d'octubre i es van aprovar de manera provisional les ordenances fiscals per l'exercici 2013. Aquest va ser un dels punts que es van tractar en un ple que va ser intens, que va durar unes 3 hores, i que en principi ens van tractar també diferents emocions que ara tractarem. Parlem d'aquesta hora amb el porteu de Ciba, l'Ajuntament de Sant Just, Llorenz Reym, el bon dia. Bon dia. D'aquests plens que recordava, potser, els de finals d'any en què s'aproven els pressupostos i hi ha moment pel debat en diferents sentits. Sí, són els dos plens més densos de l'any, s'aproven les ordenances, que és el que ens toca pagar a tots els ciutadans i els pressupostos que diuen com es gastaran aquests diners. Exacte, comencem parlant d'aquest punt de les ordenances, perquè en principi la mitjana és que aquests impostos pujaran una equivalència a l'augment de l'IPC, i calcular que serà del 3,5%, hi ha diferents excepcions, però en el cas de l'IBI en principi es manté, recordem que l'any passat va augmentar un 3,8% i un 10% d'afegit imposat pel govern espanyol, i ara en principi no s'apuja, i després que també hi ha una taxa nova, que és l'ataixa de l'aigua, això seria amb molts grans trets, recordem també que l'IAE s'apuja en correspondència a aquest IPC, i en el cas de l'imposa circulació que també queda congelat. Això seria una mica grans trets, unes ordenances que es van aprovar només amb el vot a favor dels partits de govern, i és una qüestió de moment de manera provisional, i tota l'oposició s'hi va mostrar en contra. De fet, l'altre dia l'alcalde de Sant Just ha explicat aquí el Just a la Fusta que l'havia sorprès del no contundent del vot de Sib. Escolteu-lo. A Tesca Convergència, principalment feia uns mesos, havia votat una emoció conjuntament amb el govern de ja acceptar fins i tot que aquest 2013 torrés a apujar un 10% l'IBI i ara és ara zero, també va subtar d'aquest vot si ja està en contundent. Però bé, s'ha de respectar, ells tenen un posicionament, és molt fàcil estar a l'oposició i dir que no es paguin impostos. Bé, és un fragment del que va explicar l'altre dia l'alcalde. Sí, sí, aviam. D'estila, una mica bastanta d'amagògia. Aviam, siguem pranks. El que es va aprovar amb una emoció, com ve de dir-ho ell, és que l'any passat s'havia pujat un 3,8% a l'IBI, això és cert, hi havia una normativa de Madrid que ens exigia pujar un 10% més l'IBI per aquest any 2012. I bé, aquesta normativa només es podia fer cacatar-la i dintre d'aquesta normativa, en aquells moments hi havia una gran confusió i no se sabia si per l'any següent s'apujaria un 10% adicional. I aleshores el que deia era primera aquesta emoció estar en contra d'aquesta ingerència del govern en el que serien les isendes locals. I dos, de dir que si s'apujava aquest tipus evidentment agritiu, evidentment no l'apujaria amb nosaltres i ens comprometia amb tots els grups municipals a no pujar a l'IBI. Després era resultat que aquest 10% adicional no s'incrementa, sinó que és el 10 de l'any passat que ja es va pujar, però igualment hi havia un compromís de no pujar a l'IBI. La mostra d'això és que aquest any, a les ordinances fiscals, no s'apuja a l'IBI. El que passa és que no pugem a l'IBI i posem un nou impost, que és el del Club Agaram, que ens ho expliquen d'una manera molt maca, dient que això vostè només pagarà la majoria de gent, només pagarà 10 euros, 15 euros, 20, pagarà els que més consumeixin. La única realitat és que el govern pretén obtindre d'aquest impost 180.000 euros. L'economia és el 3% d'increment de l'IBI. Amb la qual cosa estem parlant que els impostos s'estan pujant a l'IBI un 3%. El que passa és que com que hi ha un compromís de no pujar a l'IBI... Creuen que fan d'aquesta altra manera. Muntem un nou impost i aquest nou impost li diem del Club Agaram i, equivalent, pujar a l'IBI un 3,5%. És clar, dic que li sorprèn això. A mi el que ens sorprèn és que enganyem a la gent, si fem una emoció per no pujar un impost i creiem una altra de nou que equivala a pujar aquest. És el mateix. M'has comentat tu ara mateix que hi ha altres dos impostos que el de circulació que no s'apuja. Deixem-ho clar. No es pot apujar més. Perquè estem al màxim legal. Tenim un altre impost a l'impost d'activitats econòmiques. Estem al màxim legal. O sigui, estem parlant que l'ajut que fa l'Ajuntament als empresaris que tenen que pagar un EA és cridar cap lloc en tota Espanya, ni un sol lloc on es pagui més d'E, que és injust. Hi ha llocs que es podrà pagar el mateix. Més no n'hi ha. L'impost de circulació no hi ha ningú que pagui més, més no n'hi ha. O sigui, estem parlant dels màxims legals i, aleshores, com que, evidentment, si recollim el taxa d'escombraries, inclús ha baixat, però ha baixat perquè és que amb la nova contractació el que no podem fer és cobrar una taxa que cobrem més del que ens costa. O sigui, els empresaris estan pagant el 100% del que li costa als residus i el màxim possible que poden pagar a EA. Aleshores, dius, digui que no entenen com podem votar en contra d'això, és que, clar, és que més ja no es pot demanar. Si consideren que són uns impostos que no ajuden a l'empresa. Evidentment, si les empreses paguen dos tipus d'impostos en un municipi, un que és la recollida d'escombraries d'ells que la paguen a part. És a dir, que ara el 100% del servei i l'altre, que és l'impost d'activitats, i estem al màxim legal, vol dir, i no hi ha cap tipus d'educció per cap tipus de cosa, estem parlant de que l'ajut el considerem totalment nul a la possible creació d'allos de treball. I s'esperaven aquestes ordenances o els sorpres? Abans es sorpres molt, sobretot perquè de la taxa de clavagar em van tirar coneixement el dilluns abans de l'informatiu, o sigui, una setmana abans de temps. Si havíem pres un compromís tots els grups, amb una emoció aprovada per tots, de que no s'apujaria a l'IBI, ens va sorprendre molt trobar-nos en qui hi havia un nou impost, que d'alguna manera era una forma indirecta, de pujar a l'IBI, ens va sorprendre molt. De fet, una de les novetats d'aquest any és que es retira justament, o sigui, apareix algunes subvencions, bonificacions, a l'hora de pagar l'IBI, per algun tipus de famílies, però també retira aquella bonificació per la gent que tenia domiciliat, és a dir, que la gent que tenia domiciliat el pagament de l'IBI tenia un descompte a la retira, per tant, també ho mantenarà 1,5%. Sí, el que veus que això torna a ser, d'alguna manera, aviam, encoberta, és enredar a la gent. És moltes vegades quan diem que hi ha coses que són legals, però potser no són morals. O sigui, el que no pots fer tu és convence tota la ciutadania, perquè per nosaltres és més còmode i pel ciutadà també, i per ajuntament, quan recapta, és més còmode pagar-ho amb domiciliació, i ara que ja ho tenim tot domiciliat, tot fer tal qual, ara traiem aquesta subvenció. Quants dels injustents que paguen aquests impostos creieu que estan pendents de que l'altre dia es va aprovant a l'ajuntament que ara els retiraran la bonificació que tenien... estem parlant de que estem enredar a la gent. La gent no n'és conscient, la gent ho pagava pel banc, perquè així tenia un descompte. I això és el que es quedarà la majoria dels ciutadans. Ningú, aviam, una gran... una petita minoria dels ciutadans estan pendents d'enviar-se el vulletí oficial de la província, que s'hagi publicat que ara aquella deducció que ells es pensaven que tenien o la tenien, i probablement no ho descobriran ni aquest any, ni l'any que ve, ni l'altre. És fer anar tot on cap un cantor, i quan ja els tens, els hi treus l'ajut, i segurament ningú se'n donarà compte, o molt poca gent se'n donarà compte. I lligat en tot aquest tema, també és a parlar del ple de municipal del tema de la revisió cadastral, és un altre qüestió que apareix cada any cap a aquesta època, que ha fet aquest augment del 10% obligat per part del govern espanyol, es va fer en els municipis que no haguessin fet la revisió cadastral després del 2002, ha rendit el plecat també en principi l'Ajuntament, que s'està explicant l'altre dia en la torrella, el regidari, que està començant a plantejar-se aquesta possible revisió cadastral, el que li deia per això l'alcalde l'altre dia, era que no creia que els empresaris estiguessin a favor justament d'aquesta revisió. Sempre juguem a... a fer-s'ho per fugir raros de que si els empresaris estaran d'acord o no estaran d'acord amb una revisió cadastral, el cert és que tenim una revisió cadastral que es va fer fa molts anys, que més a més en aquells moments es va fer, en molts casos, seguint uns criteris polítics més que tècnics, i el cert és que si es fa una revisió cadastral, contrària al que s'està esmanant l'altre dia al senyor Alcalde, ell fa 4 anys va fer un intent de fer una revisió i va fer una ponència i es va suigir d'una ponència, i el que es va observar en aquesta ponència era que justament hi havia molts habitatges, diríem, de la franja baixa de l'Ihibi, que se'ls suposava un increment molt gran de pagar de l'Ihibi, i després d'altra banda, molts habitatges que estaven a la franja alta tenien disminució del seu valor. El que ens trobàvem és que molts locals comercials, pàrquings i habitatges unifamiliars baixaven el seu valor, i molts pisos més humils o més senzills pujaven exponencialment el seu valor. Estem parlant que això volia dir acostar més a la realitat, probablement al cadastre, però políticament, i abans d'unes eleccions, suposo carregar-li més a les classes més populars, i alliberar a la gent que potser té un preu d'Ihibi excessiu. I clar, això és molt difícil, per qualsevol partit de dir que has promogut això. El que passa és que la realitat és que s'ha de pagar els impostos en funció del valor que tenen les coses, i no d'uns barems que es van instrumentalitzar políticament per beneficiar en bons i perjudicar a molts altres. ¿Considera que s'ha de fer per tant de manera més o menys imediata? Seria aquelles coses de si em prisa, però si em pausa. Crec que s'ha d'adacuar i veure com a mínim a quin lloc estaríem i què suposaria això per la població. Doncs, aquestes qüestions vinculades totes amb aquest tema dels resultats fiscals, un dels punts més destacats del ple de joves passat, que d'altra banda també es van tractar altres qüestions. Dues qüestions que van portar molt moment de debat. Una d'aquestes és la relacionada amb els treballadors i treballadores públics, els quals se'ls augmenta la jornada laboral i se'ls retira la paga de Nadal, una emoció per donar-lo suport. Durant aquesta emoció, van intervenir els treballadors públics, van expressar la seva visió de tot plegat, van demanar que l'Ajuntament actués d'una manera diferent i després d'aquesta intervenció, Finalment, la Comissió Unió va canviar el seu vot i va donar suport a aquesta emoció. Sí, el cert és que hi havia una emoció que es presentava per l'equip del govern i després una altra realitat que és la que s'estava dinant a la sala de Blens, que tenia que veure ben poc d'alguna manera amb la reivindicació que s'estava fent a l'emoció. A l'emoció, d'alguna manera, el que es deia és estar en desacord, una altra com més, amb la ingerència del govern que havia de cret, es salta a tot tipus de convenis i fa unes imposicions a les isendes locals, independentment de quina sigui la situació econòmica i laboral en què estigui cada municipi i amb això ja estem totalment d'acord amb que no s'ha de fer aquesta ingerència i a partir d'aquí anaven fent coletilles dient que a les hores assuntament farà tot allò que pugui en el bé dels treballadors sempre i quan respectem el marcle legal i farem-te sempre i quan ho permeti el mar legal. Això venia a ser com quan el senyor Rajoy està a Madrid i diu, jo li donaré a Catalunya tot allò que demanin, sempre i qual compleixin el meu mar legal, o sigui, res. Aleshores, la nostra intenció era votar en contra d'aquesta emoció perquè d'alguna manera l'únic que feia era donar peixet a la gent sabent que tu incompliries totalment allò... No és que ho incomplicis, sinó que no hi havia cap recorregut i, per tant, no el reculsaries amb res. A partir d'aquí el que va haver-hi va ser, es va manifestar en aquella reunió, va ser el malestar dels treballadors per la forma en què l'agentament havia aportat tot aquest tipus de negociació més aviat. No hi havia hagut cap tipus de negociació, sinó que havia sigut segons manifestaven els treballadors una imposició i no hi havia hagut marge de maniobra mínim. L'alcalde es va defensar dient que hi havia complert la legalitat i que no volien anar en contra de la norma. Nosaltres, en aquest moment, hem passat a votar a favor, però per donar un reculsament a els treballadors de la casa i per què veiem que els treballadors de la casa eren conscients que les bones intencions eren paper embollat. Aleshores, no podíem estar en contra de la voluntat dels treballadors. El que sí que estàvem en contra era de presentar una emoció que teníem contingut Null. Va ser una de les emocions que més es va debatre. També hi va haver una altra, que és la que va presentar justament al Partit de Convergència i Unió, referent al dret de Catalunya a la deuterminació, per tant, que donava suport a la resolució del Parlament de Catalunya, que es va provar el 27 de setembre, sobre el dret de decidir una emoció que va aprovar-se, a més, amb un suport ampli, perquè va anar de Convergència i Unió també junts per Sant Just, iniciativa PSC. Es va afegir aquesta emoció, a l'altre dia també s'agraïien que s'haguéssim pogut fer algunes esmenes, alguns matisos en el text per poder-se afegir. Suposo que el fet que s'hi pugui afegir la sexi local del PSC també és important. Realment, estem molt contents. Tampoc hi havia petites negociacions que tampoc van imposar cap canvi tràstic ni dramàtic amb el que era l'emoció. Era en petits us matisos i, des d'aquí, com porteu de Convergència, agraïn. El partit socialista, el seu recolzament en aquesta emoció i que demostrin la seva autonomia i estem totalment contents. El que passa és que tornaran a treyeure la demagògia amb la que juguem. Quan es va aprovar l'emoció dels treballadors, el senyor Alcalde ens va dir que li subtava molt que nosaltres que havíem aprovat la reforma laboral a Madrid ara votéssim aquí a favor d'aquesta emoció dels treballadors de Sant Just. Sincerament, d'entrada, el dels treballadors de Sant Just no estava parlant de la reforma laboral, sinó que un declet llei que toca la funció pública i no la reforma laboral. I, de la mateixa manera, recordar-li el senyor Perpinyà que això que ell va votar a favor els seus companys socialistes del PSC a Madrid l'han votada en contra. A Catalunya l'han votada en contra. A Madrid l'ha votada en contra i a Sant Just l'ha votada a favor. I aquí sí que era aquesta emoció expressa a la que ell dona recolzament. Ja dic, molt content de que no segueixin el doble del partit, però després no ens tregueu a nosaltres, que alguns companys a Madrid, a una altra cosa, que no és això, han votat una altra cosa, perquè estem jugant... molt content. I agraeixo un altre cop el partit socialista de Sant Just que hagi donat recolzament a el que el seu partit no ha donat ni a Catalunya ni a Madrid. Creu que et dona més marge, realment, la política local en aquest sentit? O sigui que potser també hi hauria altres representants del món... en aquest cas el PSC, però podria passar amb altres partits, que a nivell més general hi ha més aquesta doctrina del partit i que a nivell local es pot jugar una mica més. Aviam, no ens enganyem quan estem parlant de... emocions, referents, aprobacions del Parlament, realment en aquest cas sí que a nivell local poques coses, i tenim a dir en el sentit que són coses que es debaten per llei, que es debaten el Parlament i que es debaten el Congrés. El que passa és que el que sí que és cert és que si els partits localment, d'alguna manera que és el primer esglou que hi hauria el més proper el ciutadà, si el ciutadà defensa el dret a autodeterminació, això ho passa en els municipis, els municipis estem d'acord amb el dret a autodeterminació, doncs ets més fàcil i tenim més base per poder anar pujant a l'ONS perquè cada un d'aquests alcaldes i grups municipals que donin repulsament ho passin als seus superiors, que és el grup parlamentari català, i que després aquest ho pugui passar en el seu grup en el Congrés de Diputats. O sigui, no és important el que passarà amb aquesta resolució de l'Ajuntament de Sant Just, que no arriba en lloc, sinó de donar un repulsament moral els que estan, el que passa és que si és important la influència que poden fer les bases locals sobre les bases autonòmiques del perdit. Doncs aquests van ser els temes més destacats d'aquest ple municipal del mes d'octubre, amb un ple bastant intens, i que segurament tot ser el de novembre o no tant, però de desembre m'imagino que també hi haurà aquesta línia. Avui n'hem parlat amb el porteu de Cigua a l'Ajuntament de Sant Just. Llorenç Ray, moltes gràcies i que vagi bé, fins aviat. Moltes gràcies a tots, bon dia. Passa el minut d'un quart de 12 del matí. La fundició, l'empresa que havia de gestionar els cursos d'art plàstiques municipals, ha renunciat i recordem que és un concurs públic que es va arrosar al final de setembre, que es va adjudicar la gestió d'aquests cursos a la fundició, i que tot plegat va ser un cop els alumnes ja s'hi havien inscrit, com tant que els tallers els invertirien al professorat anterior. Tot plegat va causar diferents reaccions, s'ha parlat molt en les últimes setmanes, i de fet s'ha anat a plaçar també la data de començament d'aquests cursos, que finalment torna a plaçar-se, perquè la fundició que està en pres ha renunciat. Ara en parlem amb un dels seus responsables, Francisco Rubio. Bon dia, Francisco. Hola, bon dia. Què ha passat? Per què ha decidit renunciar? Bueno, doncs és un tema força complicat, que nosaltres hem anat descobrint segons s'ha anat desenvolupant, i ha explicat molt breuament, resulta que per una qüestió de lleis laborals, per comunicar els treballadors i del lleure, nosaltres ens veiem obligats a soprogar a l'empresa sortint les treballadores que estaven amb elles, assumint les mateixes condicions que tenien, amb tota la seva antiguitat i amb els seus que tenien, o si no volíem assumir aquestes condicions, doncs assumir les despeses d'acomiadament, amb la indemnització, finiquit, etcètera. Això és una situació que nosaltres ens hem trobat sobrevinguda per dir-ho així, que amb la que no hi comptàvem, ni aquesta subrogació de les treballadores apareixia en el plec del concurs, i és una qüestió que no podem assumir també, que s'hauria de decidir a davant tribunal d'un juny, si la subrogació és pertinent o no, i aquest procés judicial pot durar un any i mig o dos o quatre, i és un cost també per nosaltres, com a personal, que no volem assumir. I aquest és el motiu pel qual hem renunciat a l'adjudicació d'aquest servei. Suposo que comentaves que aquesta obligació de subrogació, aquesta contractació de les treballadors existents, m'imagino que no hi apareixia, no hi comptàveu, i no sabíeu que hauria de passar l'hora de presentar-vos el concurs públic. Sí, sí, clar, també hi ha una cosa, i nosaltres, com hem dit en alguna ocasió, no sé si... Quan vam guanyar el concurs, des de seguida ens vam assabentar de quina era la situació d'aquest servei i de les persones que portaven en el municipi, i de la reacció que havia hagut entre els alumnes, els alumnes de Can Ginestar. No en parlàvem, que no era gaire fàcil, segurament. Sí, sí, i de seguida vam pensar que estaria molt bé integrar part de l'equip el que nosaltres poguéssim assumir en el nostre projecte, perquè eren persones, això que teníem, una trajectòria i una validesa, i em semblava com positiu per tot el projecte, que fossin a nosaltres. El que passa és que nosaltres no podíem assumir les condicions laborals que tenien, i per mi em semblen molt elevats, i que fins i tot l'empresa sortint, una mica ja li ha vingut bé que haver-se pogut fer en certa mesura d'aquesta carrega econòmica. I nosaltres ja vam fer una oferta a les dues treballadores d'IP, que estaven portant al servei, una oferta econòmica, una d'elles la va estar valorant fins al moment en què va aparèixer tot aquest assumpte de la subprogació, i estaven en converses, i semblava que hi havia una bona entesa, i la possibilitat de treballar plegats en el nou projecte, l'altra no, per motius personals, i altres membres de l'equip, amb els que també van parlar, i per raons personals no van voler assumar-se el nostre projecte. Però tot això no té res a veure amb el tema de la subprogació. La subprogació és un tema que apareix després, que inicia iniciatives i programes que estan pres a sortir del servei, i que ens agafa a tots, sense totes les treballadores, amb el peu canviat, perquè no sabíem res d'això. Us ha molestat que hagi aparegut aquest tema de la subprogació, i que hagi aparegut més tard? A veure, ens ha molestat... No, que hagi aparegut més tard. Jo entenc que quan l'Ajuntament va escriure els plecs del concurs, no va contemplar aquest assumpte, però, bueno, jo què sé, no crec que hi hagi un motiu. És una cosa que no van contemplar, perquè no hi van caure, potser. El que sí que nosaltres estem una mica frustrats. A mi també, perquè aquest projecte l'afrontàvem amb molta il·lusió. Em semblava que era una oportunitat per nosaltres per desenvolupar un projecte a Ballac Termini, i ha relat en un context, en un municipi, una ocasió per desenvolupar un projecte amb encara llulls, no sé si... I el que sí que ens molesta és que, d'una banda, entenem que iniciatives i programes ha aprofitat una ocasió per... de fer-se de dues treballadores, que eren una càrrega econòmica per ells, per la seva antiguitat, per el volum de la seva nòmina, etcètera, i fer-hi servir una llei que no ha estat pensada per això, en cert sentit, no? I pensem que no és el tot on és la seva postura. No, que a part del nostre humí i les obligacions que tenen amb els seus treballadors han utilitzat aquesta mena de palanca legal, de intentar encalomar-les a nosaltres en aquest cas. Nosaltres som una cooperativa de tres socis, una cooperativa petita d'artistes, i no som una macroempresa de gestió cultural que gestioni 50 equipaments a tot Catalunya, sinó que nosaltres fem una producció, una gestió cultural gairebé a un nivell artesanal, de posar-hi molta cura en els projectes i d'estar molt implicats en els projectes. Nosaltres no només coordinàvem i gestionàvem el projecte, sinó que també estaríem donant classes, o haguéssim estat donats classes en el canginestar. Vull dir que no estem en un despatx fent-ho car. Teus prims de la matèria, no? Sí, sí. No sé si sabíeu per això la situació de Sant Just quan veu arribar, quan es veu present aquí, o si us va sorprendre la reacció de tot el rebombòric aixecat tot plegat. Això sí que ens va... No havíem mirat abans quina era la situació del servei. Vull dir-nos que vam passar amb un servei de curses de plàstiques i que era un... nosaltres la cooperativa l'enfundà el 2006. Portem 6 anys treballant dins de l'àmbit de l'educació artística, d'una manera molt especialitzada, i des d'abans del 2006, abans de la fundació cooperativa, veiem que era un servei que s'ajustava molt bé a les nostres característiques com a empresa. I és veritat, no vam fer com una perspecció per veure quina era la situació d'aquest servei en el municipi. De fet, tot això, durant tot aquest mes, a més també, veure el dia en què es va explicar això als alumnes apuntats als cursos. Suposo que no ha estat fàcil com l'heu viscut aquest mes. Bé, a veure, nosaltres entrem la postura dels alumnes que assistien als cursos. I, a més, entenc molt bé que la cosa no s'ha fet... no s'ha fet bé en el sentit de que no es va anunciar en temps, no es va comunicar, no es va demanar al pare i a la gent, i cosa així, jo entenc que hagin pogut t'aixecar aquesta reacció. I també entenc que en un servei com aquest hi ha una qüestió efectiva amb la relació que tu tens com alumne amb la persona que t'està ensenyant. Però, bueno, nosaltres també entenem que aquest és un servei públic, que l'administració pública el posa concurs i que nosaltres guanyem aquest concurs amb totes les lleis. I també estem convençuts que el nostre projecte pot ser molt positiu tant per les persones que estaven assistint als cursos com per persones que es poguessin apuntar de nou i per la municipi de Sant Just en general, perquè nosaltres no pensem al servei només d'en Claudi, com acadèmica d'ensenyar classes, sinó que entenem que Can Ginestar és un equipament cultural que ha de tenir una relació amb tot el seu entorn al municipi i a dins del teixit cultural del municipi. Segurament no l'heu pogut ni explicar, el projecte, suposo que almenys aquesta senceritat que queda, no hem pogut tampoc explicar el que volíem fer. No, això... Això és cert, però se'ns va convidar en una reunió amb tota la gent que havia estat en els cursos i no vam tenir l'oportunitat d'explicar-ho. Jo vaig entendre en aquell moment la reacció de la gent, i tampoc no em vaig sentir ofès o entenc el cabreig de la gent. I el que sí que... Bueno, que també hagués estat bé de poder explicar el nostre projecte. També et dic una cosa, perquè hi ha hagut de rebombori que la gent fins i tot coneix les puntacions, el concurs, etcètera, i obvi una cosa que volia explicar, i és que el nostre projecte era econòmicament... Tenia un cos menor que el projecte de l'empresa que acaba concursant nosaltres en aquest concurs, que és una empresa formada per les dues treballadores d'initiatives i programes que van fondar una empresa pròpia, que diu Gaudim, creant a Art, o si no recordo malament. El nostre projecte era econòmicament, tenia un preu més reduït. També és cert que l'empresa Gaudim crea en Art, creada per aquestes dues treballadores, la Carme i la Puri. No va fer cap rebaixa sobre el pressupost que s'obria el concurs, cap rebaixa gairebé. I el projecte tècnic, el nostre, va tenir una puntuació més baixa que el seu. Però jo vull dir una cosa, és que nosaltres plantejem en el nostre projecte inicialment una mena d'esquelet, de projecte. Perquè el que nosaltres volíem fer era, primer, contactar amb la gent que estava fent servir aquell espai de formació, conèixer quin és el seu bagatge, quins són els seus interessos, per a partir d'allà, construir o definir més curadament un programa. Sí, que era una base, un punt de partida. Era un punt de partida, però per ampliar-lo, volíem tenir la referència o el coneixement directe que és el que la gent esperava d'aquell espai i quines són els seus interessos i el seu bagatge. No venia amb una fórmula, amb un programa, un currículum tancat i imposar-ho sense saber amb qui estaven tractant. I per això el nostre projecte, per qui el vulgui veure, perquè penso que és públic, doncs certament no és tan complet, a primera vista, com la Gaudim Creanar. Sí, perquè era un punt de partida per... de mica en mica en afegint més coses. Sí, com una batida, per... També, per exemple, a nosaltres en s'interessa, ja dic no donar les classes i estar, sinó veure com es pot integrar a la gent que fa aquestes classes amb altres dinàmiques culturals, si els interessa, amb altres dinàmiques culturals del poble, que suposo que és una cosa que es dona de manera gairebé espontània. Perquè un pinta, però conèixer un altre, fa fotos i la gent s'ajunta i fa coses. Però nosaltres, des de la nostra posició i des de Can Gínia Estats, hauria agradat poder contribuir i potenciar a totes aquestes dinàmiques. I això també era un punt important del nostre projecte. No sé com valoreu la relació amb l'Ajuntament durant aquest mes, durant aquest procés? Bé, bueno, doncs... Bé, bé, no sé. Jo crec que... que per l'Ajuntament també això no ha estat fàcil. Ells, un cop que... que es va... que es va fer pública el resultat, doncs... ens han reculsat i han intentat mediar entre totes les parts de la massura del possible. Jo no tinc cap... que queix en aquest sentit. I en el cas que ara torna a obrir aquest concurs, es convida a tres empreses concretes, no sé si vosaltres voleu apartar-vos del tot, esteu oberts, doncs, a parlar amb algú, o en principi ja deixeu estar-se en just? En el que fa el servei de cursos, les plàstiques a Can Gínia Estats, em penso que no podríem estar ni tan sols en el concurs, no és una qüestió tècnica, que a mi se m'escapa ara una mica, però penso que haver-t'hi renunciat que no podíem estar en un concurs, on ja es fos en publicitat o sense publicitat. No les estic segur, però, bueno, si hi hagués la publicitat, jo, personalment, no hauria de rumiar. De tota manera, sí que, bueno, que hi ha hagut una bona entesa amb la gent de l'Ajuntament, amb l'àrea de tancar les persones i de cultura, doncs, bueno, hi ha una mica la nostra taranà, la nostra manera d'entendre la cultura i com es pot treballar en cultura i hi ha una porta oberta a futures col·laboracions. Però, bueno, això és també una... No hi ha res ni concret. Sí, són paraules de moment, no? Sí, és, bueno, hi ha hagut una valentesa, i llavors és això, tot i que hi hagi alguna col·laboració en el futur, per dir-nos-hi. Moltes gràcies, Francisco Rubio, de la responsabilitat de la fundació, que és l'empresa que va guanyar el concurs, per gestionar els cursos de les plàstiques, que ara han anunciat, avui hem volgut parlar amb vosaltres, per tenir, doncs, sentir quina era la vostra veu en tot aquest procés que, com deien, ha aixecat tot aquest conjunt de reaccions a Sant Just. Gràcies i que vagi molt bé. Gràcies a vosaltres. Adéu, bon dia. Vinga, adéu, bon dia. 100 units, ràdio d'esper En grand de Sant Just durant de 8.1 ràdio d'esper durant de 8.1 ràdio d'esper durant de 8.1 La setmana que ve tornarà el novembre literari de Sant Just, el cicle organitzat per l'Escola d'Escrutura de la Teneu, Es va estrenar l'any passat i que, en aquesta segona edició, compta amb un grapat de convidats del món de les lletres catalanes, el primer serà el d'Àrger Sánchez Pinyol, que obrirà el cicle al proper dimarts, a les quals d'avui del vespre, on presentarà la seva última novel·la, que també s'acaba de publicar, i que és Victus. Aquesta ara en parlem amb ell, el d'Àrger Sánchez Pinyol, molt bon dia. Hola, com anem? Victus és una novel·la històrica situada a la guerra de sucessió espanyola i que anar repartant també el 16 de Barcelona de 1714, un argument que sembla que en el context actual guanyi força, que ha generat més interès el que es pensava mentre l'anava escrivint. L'altre dia ho comentàvem l'editora, oi? Si arribem a fer-ho a propòsit, no en sortem millor a la data. Perquè surti. És veritat, sí, perquè hi ha molts paralelismes. I ja ho conec molt bé per precisament pel procés de documentació, oi? Per parlar de la guerra de sucessió, però vaja, és que trobes que hi ha coses que no han canviat gaire, oi? Amb 300 anys, eh, realment? 300 anys, 300 anys. Quines coses, per exemple? Doncs mira, hi ha una cosa molt peculiar, i és que al 1713 les autoritats catalanes no volien lluitar. Davant de l'ofensiva borbònica el que volien fer era pactar amb una rendició, doncs perquè creien que així s'estalviaria molts dolors al país. Però va ser les classes populars catalanes les que van prendre l'initiative i que van dir que això no podia ser perquè s'ensorradia tot l'aparell institucional i que s'havia de lluitar contra aquella ofensiva borbònica. I, efectivament, va haver-hi tot aquest procés que va culminar el 11 de setembre de 1714 en una derrota, oi? Per tant, aquesta voluntà intactista, no? Bueno, aquest sentit, aquesta alçada de les classes populars, que al 1713, abans, ser conscients que havien de defensar, doncs, les libertats i constitucions catalanes, i que és clar, el que pot ser posar-ho molt en comú és amb la manifestació de l'11 de setembre. Exacte. Que ha fet que tota la classe política d'una manera o altra canvia d'opinió i és reposició, oi? Ara fa... aquí el paral·lelisme s'acaba aquí, espero jo, perquè, afortunadament, el que ha canviat en 300 anys és a Europa. I avui en dia els conflictes polítics no es poden resoldre militarment. Clar, solament el context, la manera de fer les coses, és el que no es podria comparar per d'alguna manera, potser el paper de la classe política sí que s'assembla més. Sí, sí, sí, hi ha aquest gran paral·lelisme. Dèiem que és casual que es publiqui aquesta novel·la en el context actual, però no sé si aquest argument, doncs, per quin motiu va triar aquest tema? Quant de temps fa que hi treballava? Sí, és que fa molts anys. Jo costumo dir que fa deu anys, perquè fa... però és de molt més temps enrere que jo li donava voltes a la ciutadanovela sobre aquesta temàtica, oi? Precisament quan jo anava a les manis, els anys 80 jo anava a les manifestacions de l'11 de setembre, i que ara hi tenia interès a saber, més enllà del mitge i de la referència política, què és el que va passar realment, aquest país, no? I si la cosa va ser tan tràgica, jo, home, et trobes una documentació que és extraordinària. Tu vas llegint les cròniques de l'època i tens ganes de dir, el meu sentiment era és que m'estan donant la novel·la feta, perquè són 600 pàgines, tu us asseguro, que està plena de referències de les cròniques històriques, que jo només he fet d'arrossegar, només he arrossegat diàlegs sencers, de vegades, perquè és que no calia tocar pràcticament només la puntuació d'època, però vull dir, és una història extraordinària, de la qual coneixem molt poc. Hi ha tants herois i tan punyents, que, bueno, la novel·la té 600 pàgines, però és que al final ens vam posar d'acord amb l'editora per treure'n gairebé 200, per donar-li més ritme a la història, però és que hi ha una superabundància de personatges extraordinaris. Com és que en sabem tan poc d'aquesta història que és tan important? Potser perquè la política ha paracitat una mica la història, oi? I sabem poc, sabem tenir la referència d'aquesta lluita desesperada l'últim dia, però és que el 16 va durar un any o més, amb una època, que això és una de les parts que més m'ha apassionat de la novel·la, en què l'enginyeria militar podia fer que amb 30 dies caigués qualsevol fortalesa, per unes tècniques que s'expliquen molt bé a la novel·la, oi? Doncs aquesta ciutat va resistir i et dic 13 mesos de setge, oi? I això es explica per dues coses. Una, perquè tenia una guarnició popular, que estava disposada a morir a les muralles, i dos, perquè havia una comandància extraordinària, que era el general Villarreal, uns dos personatges històrics més oblidats. És a dir, que és una situació realment excepcional. Excepcional, vull dir, perquè és que, a més a més, vull dir que amb tots els mateixos dels personatges, hi ha una cosa que la gent no coneix, i és que Villarreal, bàsicament era castellà. Havien nascut a Barcelona, senzillament perquè el seu pare, que també era militar, estava destinat a la ciutat, però ella, la seva formació cultural, és castellana. I, en canvi, assumeix també els principis de la causa catalana que acaba morint, per la seva defensa. Vull dir, això que morint. Perquè el 11 de setembre el fareixen amb el combat, després el detenen, i es passa la seva vida presó. Però vull dir, amb unes condicions atroces. Estava tancat a una cel·la al costat del mar, de tal manera que, quan pujava la Maria, l'aigua li arribava fins al Malic. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, i aquest home, bueno, és un dels grans màrtids de la causa catalana. I, de fet, són personatges que, com deia, són desconeguts, no d'alguna manera que sona. Bàsicament, de vegades, perquè hi ha un carrer a Barcelona, o apareix en algun llibre d'història, però que molt, molt no se'n sap. A diferència, potser, entre ells o altres figures. Hi ha hagut aquests esforços, dels dos vànduls, per amagar o manipular l'història a la seva conveniència. Els revisionismes espanyols no val la pena ni parlar-li, no? Perquè, pràcticament, encara avui en dia, t'estan dient, per veritat, com que els lluitadors a Barcelona defensaven la unitat d'Espanya i unes barbaritats increïbles. Però el van d'un catalanista també ha fet una manipulació dels fets, sobretot el catalanisme més conservador del segle XIX. Penseu que l'11 de setembre, com a diada nacional, només s'instaura principis del segle XX, i que la dreta regionalista catalana estava en contra. Per què? Doncs, home, perquè va entendre que era com un homenatge a la Rauxa, no el seny. Perquè, i que era un patrimoni de les classes populars catalanes l'11 de setembre, que van tenir la iniciativa de la defensa de la ciutat, oi? I, bueno, tot això, aquest paper del poble va quedar una mica amagat, oi? Potser per això, pel pes de les ofrenes institucionals, etcètera, etcètera. Per tant, d'alguna manera, Victus, el que qüestiona són aquestes versions oficials, de totes dues parts, intentar... Quan llegia el documentació, tenia molt clar que volia explicar l'història des de sota i dels de sota. I per això faig que, bueno, que tots els personatges no m'interessa l'alta política. Tot això ho resol que amb dues pàgines. A mi els despatxos no m'interessen. A mi m'interessen com vivia la gent de sota i com va aguantar aquell any de 16. Fortunament, tenim cròniques que ho expliquen. I el relat és... He intentat que sigui el més a més possible, perquè és una novel·la, oi? Primer de les personatges és ficció que em puc inventar. Però tots els fets històrics és que estan corroborats o almenys documentats, però a nivell d'esqueramusa, fins i tot. I aquestes cròniques qui les feia? Bueno, hi ha uns quants documents històrics que són molt interessants, no tant pels historiadors com pels novel·listes, que ens interessa més el petit detall. Però sobretot aquí el gran personatge és Francesa Castellví. Castellví va ser un capità de la coronela, la milícia de Barcelona, que va aconseguir arribar a l'estranger i exiliar-se després de la guerra. Va ser el que va venir i va escriure les narracions històriques. Són 5.000 pàgines, on explicava això, la lluita dels catalans per les seves constitucions i llibertats. Una altra personatge de novel·la, perquè després d'aquest esforç titani, que es va morir sense que li publiquessin ni una pàgina. Afortunadament el segle Vines va recuperar i avui en dia tots els historiadors van servir les narracions com una de les seves principals bases documentals. Víctor, té voluntat pedagoga o de refrescar una mica i recordar què va passar això? Jo volia una novel·la que ha de seguir els patrons de la novel·la. És una tragèdia amb tres actes i així s'ha d'explicar. Però jo sempre he dit que sí, que també té una voluntat divulgativa, perquè val la pena que es conegui. Per una banda pots dir que va ser un gran fracàs. Van ser derrotats, però és dubtós que aquells joves i aquelles dones fracassin. Ho demostra que 300 anys després encara en parlem. Hi ha un fil de plata que conegui aquell moment amb l'actualitat. Segurament determina una mica moltes de les coses actuals. Moltíssimes. Perquè potser sense aquesta resistència, el trans avui no existiríem. Perquè la memòria va quedar a la ciutat i la ciutat és la capital de Catalunya i del catalanisme. I avui en dia tenim aquest capital simbòlic enorme que ens va llegar el passat i aquestes persones anònimes. Que avui en dia encara es pot defensar. És extraordinari. Per tant, Barcelona també és una mica personatge de la novel·la? El poble de Barcelona. Aquí també trobes que teníem una imatge molt falsejada del que era la Barcelona d'aquella època. Els historiadors actuals ja t'estan donant una travisió. Sempre ens havien parlat de la decadència, els segles de la decadència catalana. Però el que trobes és que Barcelona era una ciutat molt rica, en el sentit que hi havia un gran comerç exteriors, molt frívola, on podies trobar més de 40 classes de rosa al carrer, a les motigues. Una ciutat que als 15 dies ha quedat sortit alguna cosa de moda a París, ja estava aquí. Una ciutat molt interconectada i molt vital. I aquesta ciutat amb frívola, a l'hora, és la que ofereix una resistència tan èpica i tan desesperada. Tots els elements d'una novel·la els trobaràs en superabundància el 1114. Clar, és el que ho fa especial, segurament, també. Sí, molt especial. Mira, tu pensa que, jo crec que molts pobles voldrien tenir aquest element al capital històric, el seu passat. Tu pensa que el setge més conegut que hi ha a l'Història dels Estats Units, és el de l'Alamo, que és una escaramussa a la perifèria de la civilització. Però, clar, la diferència és que ells tenen Hollywood. Vull dir, si a Nord-Amèrica tingués un fet com a l'11 de setembre, bueno, hauria de ser un gènere narratiu a les novel·les i a les pel·lícules. La novel·la Víctor està escrita en castellà, és el primer cop que ho fa en aquesta llengua, i és una decisió que de primera es va xocar, però que un cop publicada i llegida s'han dit que hi ha força veus que diuen que entenen perfectament que s'hagi sentit en castellà. Sí, és una cosa que es fa un rèdic quan ho expliques, perquè el món creatiu té coses irracionals, per això és creatiu. No és un semàfor. Jo la vaig començar escrivint en català, perquè em semblava normal, de fet, jo ho he fet tot en català, però no funcionava, i en canvi en castellà sí. És possible que, bueno, no sé, per exemple, les narracions castellviles escriuen castellà en el seu moment. Potser em van influir molt. La documentació. Però també és veritat que, si escrius una història catalana en català i per catalans, perds la perspectiva. Canvi, si fas servir un altre idioma, té més fàcil adonar-te que hi ha moltes coses que has d'explicar, perquè és que la gent no coneix. És que tens 14, i estic parlant de catalans. De vegades, per Villarroela, diran que és un carrer que baixa. És que no se sap. Aleshores, fent-te un castellà i dius, home, prens una distància que pot ser molt constructiva, oi? Però, bueno, al marge de tot, la gent em comenta que et choca, no? De novel·les segons, és que et vols encastallar. Però quan portes 20 pages, 30 pages, és que ja n'hi ha ni tantadones, d'això, no? Has trobat rebuts per això, per part d'algun sector? Jo esperava que m'entroveria, perquè entenc que és una decisió que pot costar d'entendre, segons aquí, però m'han trobat molt poc. Molt poc, només vull dir... No cal que confieu en la meva paraula. Mireu, internet i... I la gent s'adona que això no és un obstacle, i que fins i tot pot ser una riquesa. És que és el que deia, és el principi de tot, que estem en unes circumstàncies molt complicades, no? Hi ha gent que no vol conèixer la realitat d'aquest país, i que primer que et diu és que el que volem és destruir el castellà. La cosa que és mentida. Nosaltres no tenim aquesta mentalitat. Però, bueno, els capets ho afirmen, això tindrà molts problemes a demostrar-ho, perquè, entre altres coses, hauran d'explicar que si ho diem tant el castellà, com és que una de les novel·les més gruixudes sobre la Diada Nacional, les arremes criden castellà, no? Jo crec que tot, la societat i el món creatiu, sempre són més complexes del que ens volen vendre. La Pell Freda va tenir èxit a Catalunya, i també a nivell internacional. De fet, es va traduir en 37 idiomes, i no sé si la intenció de Victòs és també que es pugui que pugui passar alguna cosa així, o el tema és menys universal. No, no, precisament. Jo sempre dic que aquesta novel·la hauria escrit encara que hagués nascut a Bulgaria o al Paraguai. Perquè, o sigui, la història d'una comunitat humana que decideix resistir, no un tirar, sinó dos, el d'Espanya i el de França, és tan universal que el fet és que ja estem venent les edicions a l'estranger. La primera vegada que a Rússia, a França, o a Alemanya, o a Holanda, o a Mèxic, podran llegir el 1614 i des del punt de vista dels catalans, oi? Clar, vull dir. Per això, en aquest tema... El més important, segurament, en aquest sentit. Perdona? Que també per Catalunya, per tant, d'alguna manera, és que se'n pugui parlar o que es pugui ser d'un moment. Sí, sí, sí. No em consta que hi ha una història novel·la del 1614 traduïda a l'estranger. Clar, i els russos és que els serà igual, l'idioma original en aquest escrit. El fet és que llegiran la història i des del punt de vista del català, perquè el protagonista, aquest Martí Sobiria, és un personatge històric que va existir i era català, creiem. Exacte. És com quan llegim històries que passen les guerres de Rússia, que en principi no és un impediment. No, en absolut. No sé si té constància de com s'està revent per això en el conjunt de l'estat la novel·la. Bueno, és que fa molt poc que s'ha publicat. Clar, fa tres setmanes. Però, bueno, ahir mateix, precisament l'editora un comentava que ara estan començant a créixer les demandes de llibres a això, els kioscos i llibreries. Home, jo crec que per ells també té un cert interès. Jo no ho vaig escriure pensant en camp públic, en concret, perquè això és que no... Estàs pensant en el món. Però jo crec que... Jo tinc molts amics a Madrid i tenen un interès a saber el que està passant aquí més enllà de les versions oficials i un dels factors que juga és la història, no? I, bueno, fins ara, les crítiques... Paradoxalment, molt positives. Jo creia que seria un llibre que crearia en imatversions o moltes més, de les que pugui generar. I l'altre dia em deien que el Pere Roberta li ha agradat molt aquest llibre i que ho ha fet públic, o sigui... Imagineu... Té moltes paradoxes la narrativa. Es faran presentacions al conjunt de l'estat per això? Perquè és que saps què passa que cansa. Tot el que em volta a aquest món, no? Home, no! Jo estic molt agraït als periodistes, perquè si no fos per vosaltres, ningú sabria que ha escrit una novel·la. Però, clar, és que hi ha un moment que et canses de la promoció, no? Sí, jo no tinc res a anar a Madrid, però... o a Badajoz. Però, clar, si pots parlar amb un periodista de Madrid o Badajoz, doncs ja no cal que t'hi moguis, no? Però, bueno, jo espero que funcioni bé tot arreu del món. Sigui a Madrid o sigui a Moscou. Tornant un recopa a la novel·la, només per anar acabant, és una d'alguna manera explicar una tragèdia, però també hi ha molts tons molt de sàtires. Suposo que això d'alguna manera també és una mica la mirada catalana, que trobo molt per sobreviure a la tragèdia. Catalana o de qualsevol lloc, no? Perquè hi ha un principi bàsic que diuen que les comedies s'han d'explicar tràgicament i les tragèdies còmicament. És una tragèdia tan desoladora l'11 de setembre de 1714 que si no li poses una mica d'humor, és que se'ns traurien les ganes de llegir-ho. Vull dir, jo el que volia és que Victus fos una novel·la apassionant. A veure, a mi tots els lectors fins ara em diuen això, que queden absorbits per la lectura que necessiten arribar al final tot i saber com acaba. És com el... Però jo precisament per paliar una mica aquesta duresa del tema vaig buscar un personatge molt tragicòmic, això, que juga una mica amb el concepte de la picaresca i que li passen vicicituds, perquè és clar és que Victus no és només l'història del 16, és l'història de tota la guerra de successió. Aleshores, a qui m'interessava un personatge que estigués alçada dels esdeveniments i què millor per posar adevidència a l'eroïcitat col·lectiva del poble de Barcelona, que un individu és un cubar i un mesquí, que potser és una de les gràcies de Victus. Clar, també aquesta desmitificació, segurament. Clar, és que... Relativitza una mica. Si vols explicar el que va passar has de baixar el fang i t'has de marrar, perquè si no pot ser massa trist. Jo no volia fer ni un pamflet ni una cosa per plorar una mica, sinó despertar emocions i interès, que és una altra cosa. Dèiem doncs que és una novel·la de Victus que s'acaba de publicar pràcticament, en la que encara no fa un mes que va sortir a la venda, i que es presenta, com dèiem, de Mars que ve a la Teneu en aquest acte dins del novembre literari. I que necessito a 1614 que, d'alguna manera, sembla que és un moment oportun, perquè tots ho tenim tot plegat molt al cap. No ho sé. El veig sentit, Vinyol, com veu el futur més immediat. Bé, jo ho veig, és que soc molt optimista. Jo soc una persona bàsicament optimista. Mira, precisament potser escriure Victus m'hi ha tornat encara més optimista. Perquè si els catalans de 300 anys amb una situació tan absolutament tràgica van poder fer tot el que vam poder fer, nosaltres ara ho tenim tot a favor. L'únic que hem de fer és esforçar-nos una mica. I segur que això acaba bé. Jo no veig ni cap fractura social i veig una classe política que ha canviat de rum en el seu conjunt i que si tots empanyem, això pot acabar d'una manera que no haguessin insumiat els nostres avantpassats, oi? La veu a la independència, per tant. Si hi ha perseverança, segur. Ara cal això. L'únic que necessitem és el requisit democràtic. Ser una majoria social que empenyi. Si això es manté, segur que la tenim. Tu dius l'experiència històrica a tots els pobles del món. Si han volgut una cosa i hem perseverat, l'han aconseguit. I nosaltres no estem en la pitjor de les circumstàncies possibles. Hi ha uns adversaris bastant perfits que diuen unes barbaritats increïbles, oi? Però, bueno, hi ha molts elements en joc i el vot de cada persona només és val per un. O sigui, i això, si tenim el principi democràtic a favor, ho tenim tot. I davant de les mentides, vostè qui és escriptor i que per tant, doncs sempre... quan es juga amb ficció es pot... Diguem que es juga, no, perquè ser absolutament fidel. A la veritat de les mentides que arriben de segons 15 mitjans de comunicació, com s'ha de reaccionar? O sigui, ser optimista. Bueno, jo he reaccionat escrivint la novel·la, perquè penso que la millor manera d'explicar la veritat és menjar-ne la ficció. És potser una paradoxa, però és així, no? I aquest llibre ara, ja et dic, ja el poden llegir a Barcelona, però també el poden llegir a Madrid. Jo espero que aquí ho llegi, li costi més ser manipulat per segons quines fonts informatives. Però vaja aquí, vosaltres teniu... els periodistes teniu un paper molt important. El públic ha d'estar informat, ja d'estar informat neutrament i sabem que hi ha una sèrie de gent que té uns altaveus, que estan disposats a posar-los a favor del servei de qualsevol causa. Està clar. Doncs bé, en tot cas, David, tu se'n barrarà de març que bé, com dèiem, a la Teneu, en aquesta acta organitzat per l'escola d'escriptura de la Teneu, serà dos quarts d'avui del vespre i serà doncs Albert Sánchez Pinyol per explicar-ho, per debatre els periodistes de Sant Just. Moltes gràcies.