Dels quarts i mig d'onar del migdia aquest vespre es projecta un nou documental del mes a Sant Just, viven les sentípodes, d'un dels grans directors d'aquest gènere, com és Víctor Kosakowski. Aquesta hora en parlem amb una de les responsables de la productora Paral·lel 40, que és la que porta aquest projecte del documental del mes. Molt bon dia, Martina. Hola, bon dia. És a més a més a aquesta proposta del documental del mes, que ara feia força uns quants anys que no es feia aquí a Sant Just, que s'ha tornat a arrancar i que a més a més va tenir molta bona resposta en el seu primer dia al setembre, l'octubre, per tant esperem que també vull tornar a funcionar també. I en aquest cas què ens podries dir d'aquest documental, de què va viven les sentípodes? Doncs viven les sentípodes és un documental increïble per veure, perquè sobretot es centra en una visió de la terra i del planeta que mai havien tingut abans. El Víctor Kosakowski, que com tu has dit, és un dels referents de la mateixa general documental internacional, ens fa un mapa del planeta on vivim en el que agafem consciència de que el planeta rodó, cosa que a vegades costa de creure, que és estèric, i ens ho fa mostrant-nos quatre punts en tipus del planeta diferents. Fa connexions visuals i de referències de paisatges increïbles i es digna de veure, realment. Per tant, el director donés? El director és rus i té una llarga trajectòria a fer altres documentals, com Ciato, Tebloks o Tefeco, i també és professor del màster documental de Barcelona, a la Pompeu Fabra. A més a més, ara mateix està l'ITFA, el Festival Internacional de Documental de l'Àmster, que és el més important del món en quant a documental, i li estan fent una retrospectiva dels seus films, i a més a més, com a humanatge, l'han deixat triar els seus deu films preferits per fer-ne una mostra allà. Una figura bastant reconeguda, dins de tot aquest món, com dèiem, el començament. Molt reconeguda, a més a més, el MoMA de Nova York o el Museu de Repompidó de París, també li han dedicat amb les retrospectives. I aquest documental, en concret, és recent, és de fa més temps? És el seu últim treball, i és ara, és del 2011, i va ser estrenat, de fet, per obrir el Festival de Cinema de Venècia. I, a més a més, també van tenir l'oportunitat de tenir-lo al Festival d'Ox Barcelona, que va esgotar les entrades de totes les sessions. Déu-n'hi-do, per tant, per la pena avui, qui pugui anar-hi, recordem que és a dos quarts de nou del vespre a la sala cinquant d'en Ari de la Taneu. Continuem parlant d'aquest documental, aquest viuen les antípodes. Deies que uneix una mica els diferents punts del planeta, aquestes antípodes. Quins punts són? Doncs mira, d'Argentina es collen tres rios, i la seva antípode exacta és Xangai, i després una altra antípode que troba és entre Botswana i Hawaii. La tercera antípode seria la Patagonia, a Chile, amb el llac paical de Rússia. I després tenim una antípode des d'Espanya, que és a Miraflores, Castellna Barra, amb Nova Zelanda, a Castelpoent. I ell, quan va venir a fer la presentació a l'estrana que va començar a Barcelona, ens va dir que tenia molta sort perquè tenia una antípode, perquè resulta que hi ha molt poques antípodes al planeta que siguin habitades, la majoria el donen a l'aigua. Ah, sí? Clar, clar, clar, perquè és el punt exacte, no? Exacte, i ell ens deia que eren molt afortunats de tenir aquí a Espanya una antípode Nova Zelanda com a habitada. Home, és curiós a la història, no? Vull dir que són aquests punts de ser més conscients d'on vivim, també, o de que estem més a prop o almenys amb aquesta distància paral·lela, segons com. Tot plegat, llavors, és visual o també hi ha una mica més de s'explica la història de cada punt? Ell, com a principi seu, sempre vol mostrar més que dir. És una de les seves bases del seu decàleg on diu que, si pots dir alguna cosa, digue-la o escriu-la, però si vols mostrar alguna cosa o vols que algú vegi alguna cosa, filma-la, no? I llavors és una miqueta la base d'aquest documental d'aquests mostres, i sí que hi ha petites històries, perquè cada antípode ens trobem un espai, en alguns casos gent que evita aquest espai com a relació amb la naturalesa o com a relació amb el seu ambient, però més enllà de la història és més visual, és trobar connexions gairebé mítiques i místiques entre les dues antípodes, per exemple, una que impacta molt i que ens va explicar la història, estava a Botswana, gravant allà, i de sobte van passar una manada d'elefants per davant la càmera, i va veure la textura de la pell de l'elefant, i després, quan estava l'antípode Hawaii, mentre estava gravant la lava dels volcans, va veure que era exactament la mateixa textura, i troba aquestes coincidències, petites coincidències entre les dues antípodes, i és increïble, realment, de veure. Home, sí, perquè són aquests punts en comú, d'alguna cosa que en principi està al seu excrement, aquesta antípode que justament indica aquest nom. Doncs molt interessant, suposo que és un d'aquests documentals que pot agradar també tots els públics, perquè és molt visual, per tant, algú que digui a mi, si és molt dents, em costa més, m'imagino que aquest, justament, és una mica més obert per tothom, en aquest sentit. Sí, totalment, d'acord, perquè és per anar a gaudir de les imatges, per anar a relaxar-se, per la gent que li agrada viatjar també, i crec que en general a tothom li agrada molt veure altres parts del món i com són i descobrir-les, doncs és perfecte, i a més a més, com habitants, que som de la Terra, és una nova visió que mai havíem tingut, de com habitants. Sí, sí, i ho se n'havíem plantejat. Teníem l'altra banda del món, justament, en comparació a la nostra, com se diguéssim. Exactament. Quan dura aquest documental? Doncs, el documental... Ara t'he enganxat. No, 104 minuts, és veritat. Força llarguet. Val, bé, doncs, però sembla que... Ens ha explicat exactament molt l'apena, per tant, si ja ho sabeu, avui hi ha 249 del vespre, nova projecció del documental del mes, aquest viuen les centípodes de Víctor Kosakowski, n'hem parlat amb la Martina Roger, de la productora Paral·lel 40, que és la que s'encarrega de distribuir aquest documental del mes, porto Catalunya, no? Sí. Ui, ho esteu distribuint per diferents sales de Catalunya. Sí, de Catalunya i d'Espanya, també. Tot l'estat, també? I, a més a més, tenim un parell de sales, de Chile i Argentina. De un i dos, doncs, per tant. És la manera d'infondre el documental, també, que tingui una mica més de vida, ja, que el circuit suposo del cinema habitual no és tan fàcil. Sí, és un gènere que, malauradament, costa molt que arribi a les sales comercials, i per això, amb aquesta iniciativa, des del documental del mes, intentem apropar els documentals dels espectadors, amb aquesta xarxa de sales per tot Catalunya i Espanya, i res, esperem que avui la projecció va ser en just, doncs sí, i tot. Tornació en èxit, exactament. El principi d'octubre va haver-hi molta gent a les sales, esperem que avui torni a funcionar. Moltes gràcies, Martina. Que vagi bé, fins a més, que ve. Adéu, bon dia. Bon dia. I parlem d'aquesta hora dels tallers. Ja hi fem el tàper. Aquest vespre es fa l'última activitat d'aquesta mena. És un taller per aprendre receptes d'aprofitament de restes d'aliments amb menús econòmics i sabrosos. Avui es farà el Centre Social Milenari i s'han fet al llarg d'aquest mes de novembre, s'han fet 3 diferents equipaments de Sant Just. En parlem amb dues d'aquestes organitzadores d'aquest acte, en Jals Vellavista i en Jals Tamora. Molt bon dia. De fet, són algunes... El que feu és explicar d'aquesta manera d'aprofitar els aliments. Heu estat en aquests tallers, en tots 3, i avui en aquest quart taller. Com ha anat la resposta? Molt bé. Hem tingut molt personal. I tothom ha sortit content. Nosaltres hem fet el que hem pogut, però jo penso que bastant bé. Ha tingut ets i to i àngels. Quin tipus de gent ha vingut? Més gent jove, gent amb fills i tot plegat? S'han vingut gent jove, gent gran, i criatures petites. Nens d'11, 12 anys, oi? Uns nens que havien fet un curset de cuina i estaven molt entusiasmats, també. Home, el titular és bastant atractiu, tenint en compte el moment en què vivíem, en aquell primer es busca bastant tot el tema d'estalviar. I en segon lloc, molta gent ja sigui estudiant o treballant s'endú un tàper a la feina en lloc d'anar a menjar un menú, o el que sigui. Suposo que se n'ha una idea molt atractiva i molt interessant. Què s'explica en aquests tallers? Quins consells d'uneu? El primer dia, per exemple, vam fer d'una verdura senzilla, com us podríem si sobre, com podríem aprofitar la patata i la monxeta. Aquí s'han fet diversos plats, i la gent li va encantar molt. Clar, per exemple, en aquest cas concret, què es podria fer? Doncs mira, amb la patata, vam fer, de fet, un pastís de patata amb botifarra que teníem allà, d'un altre botifarra, d'allà vam fer un sofregit i al lloc es va posar... Un sofregit de ceba, i després hi van posar una capa de patata, una capa de sofregit, una capa de patata i una mica de manteig, i ho van posar al forn. I és molt agradable, i els nens els agrada molt bé, que quasi no han de mastegar. No, no, clar. Amb les monxetes aquestes, però també teníem botifarra, allò, o saps, xitja aquest queda, us va fer un sofregit, i les monxetes van ser un altre una altra vegada a regalentar-les, no? No, van fer un sofregit de ceba, tomàquet i la càrpica, i les van passar, i després unes altres les van fer glasejades. Primer, amb manteiga, les van passar una miqueta, i després hi va tenir una mica de sucre, i es va quedar molt brillant, i molt maques, i amb la resta del puré de patata, vam fer un puré de patata, amb la resta del puré de patata, vam fer un barast digitant, o d'aquells, menjant l'estiu, amb tonyina, i molt adornadet, molt maco, i després, com que teníem unes fulles de col, amb una mica de cancel·lada, i una mica de botifarra negra, que va resultar moltíssim. I després, el postre, vam fer, a veure, quasi tothom, la gent que li agrada cuinar una mica, potser s'ha de fer un pa de pecic, però a vegades tu tens uns platans allà que estan fet, ja per tirar-los, perquè estan molt macos, doncs aquella pasta del pa de pecic, tu agafes aquests dos platans, els xafes, poses una mica de canella, dintre, i quan està ja la massa feta, ho poses dintre, i queda un pa de pecic diferent, i aquests dos platans, s'ha aprofitat. A més, allà ens vam tenir, avui ho tindrem més bé, perquè al Milenari tenim molts estris, tenim forn, tenim moltes coses, però hem tingut que cuinar, això va com hem pogut, amb uns microns que tenien una mica de gratinador, quan hem pogut posar-ho al forc, que hagués resultat més. Però ja n'hem sortit de tot. També és la manera de mirar. Un foc onet petit, amb dos focs, i ara poso tu, ara poso jo, i ens hem anat combinant, hem anat molt bé. El que saltes jo va ser... Van treballar molt, perquè se van fer tapes, i això és molt entretingut. I eren 30, i nosaltres 4, 34. Sí, tapes també, vertida, d'aliments que et poden sobrar. Com uns muntaditos, unes cosetes així, oi, vam fer molt... Volíem fer, el dia abans, de l'escarola, del sobre de l'escarola, i no es van donar temps. Vam fer el dia següent, i van fer trossets, i el llop ho van posar com una tapa. I la veritat va quedar molt bé. Ho s'ho ofrecit de seva, i després l'escarola ben rentada, i la poses i ja està. Faig la truita. Molt puxadeta, molt puxadeta. És que la cuina necessita paciència i foc, i que es vagi fent. Per cuinar, i per tenir tota la imaginació, o justament tenir temps... Jo penso que temps també, perquè un s'ho ofrecit s'ha de fer. Necessita el seu temps. Tot. A mi jo m'han dit una vegada que no tinc temps, això no s'ha de dir les coses. Perquè tu pots trobar temps de, no sé, de qualsevol cosa. A vegades estàs mirant la tele, i, bueno, després de això pots estar a la cuina fent alguna cosa pel dia següent. De les coses ja mig preparades, oi? Sí, sí, sí. Jo també he treballat, el que passa que he tingut sort, que he treballat són l'altre matí, però jo tenia dues criatures, i a l'anidio deixava el dinar fet. Jo també vaig treballar, i jo només en tenia una, però d'8 a 3, i havia de sortir de casa meva, a les 7 hi ha algú, i tornava a casa meva 4 de 4. O sigui, que no solamente anarà. Sí, i sempre hem menjat. Sempre hem menjat calent, a casa. Tant pel que fa pel dinar, suposo que el sopàs és una mica diferent. El sopàs és una cosa més... Sí, el sopàs ja... Ja ho diuen, ja, que el sopàs és més jocer, i és veritat. Ara, que quan ho tenen jova... Necessiten plat. També no volen plat, però ja és més... D'allà d'avui, que es farà el centre social de Melanari, i ja heu pensat que cuinaré, o què es farà? Ui, ja ho tenim preparat. La mitja ja... Ja està, la mitja és preparat, perquè farem una escudella i cardolla, de Nadal, presentada de diferent manera. Bueno, és un secret... Que el desballarem, aquest acte. El desballarem? Sí, el desballarem de Carles Públi. De tot, de tot el que és una escudella i cardolla, farem diferents plats, presentarem de diferents maneres, i que sigui atractiu, eh? Clar, perquè una bona escudella, això sí que vol temps. Això sí. Ara ja està preparada, ara aquesta hora ja és el foc. Imagina't. Però després, en tot el que hi ha dins de l'olla, s'ha de aprofitar, no s'ha de llençar. Això és el que farem. Presentar-lo i amb el que hi ha per no... Diferents opcions. Sí, diferents opcions, i després moltes coses poden congelar. Vull dir que avui ja tenim molts... Clar, el congelador també. Sí. Menjar fet i en un moment donat, doncs treure-ho, oi? Sí. I el microones, el feu servir? Jo poc. Jo el fa servir perquè el fa coses... per poca cosa, no. Jo per cuinar, no. És que jo pot ser, perquè jo soc molt gran, i la meva cuina és cuina de cassola. I si pot ser cassola de fang. I... Ara he pres molt amb aquests corsets, perquè és clar. Ens han ensenyat a fer, doncs que han fet, oi? Doncs tan... Sí, perquè la Dolors i la Mercè són unes bones cuineres, també. Sí, sí, sí. A mi m'han ensenyat moltes coses. Sí, sí, sí. Moltes que jo... Ja t'ho dic, la meva cuina és una cuina més dàvia, s'ha? Doncs com es diu, el lloc que fa la gent jove de les cigrons. Ah, sí? Oh, i humus i coses d'aquestes. I molt... Més velada de pebró. Molt bona, molt bona. Sí, després per combinar pels muntaditos aquells, un formatgeta sobre... Sí, sí, ells també ens han ensenyat molt a nosaltres. Ens han ensenyat molt a nosaltres. Vull dir que tots hem posat una mica de... Clar, la cuina és reaccionada amb altres. Sí, sí, sí. Sempre aprofitant el que... Sempre amb el que teníem, amb els productes que teníem, miràvem doncs de fer diferents plats, oi? Mm-hm. I el jove es veu veure que hi ha interès per tornar a cuinar. O sigui, sembla que la gent potser està recuperant o realment la gent li fa més mandra i busca més una cosa massa senzilla. Bueno, allà on hem trobat més jove, n'ha sigut el Mas Lluís. Tu hem trobat gent molt jove, oi? Sí, estava molt atenta, sí. Estava molt atenta, sí. El que passa és que... Preguntaven molt. Sí, la gent que hi ha anat, és perquè li interessa, per les agrades, no? No, que preguntaven, i això com ho fas? I aquests videos de quin número són? Sí, sí. I això que hi poses? Sí, sí, teníem molt d'interès. Teníem molt d'interès, sí. Vaja, almenys... No, no, que no estic contenta. Sí, sí, sí. Ha sigut marató, perquè la veritat... És que hem treballat moltíssim. Hem treballat moltíssim en pocs mèdics, perquè el casal de joves ni teníem cas... Jo creia una piqueta de res per rentar les coses, com que teníem poques coses que havíem de rentar. Continuament. Si l'únic que tenia una cosa, la Trialiga Fabi s'hi van anar per rentar. Hem anat amb cadena, eh? Sí, sí, sí. Les quatre amb cadena, hem anat molt bé. Molt bé, molt bé. Doncs molt interessant, avui es farà aquest últim taller al centre social milenari, la set de la tarda. Sí, ens hi va participar i s'ha de fer una inscripció prèvia. Per tant, no sé si encara deu encadar-hi places. Quin és el màxim de gent que heu tingut aquests dies? Bueno, depèn, perquè... En màxim són 35 anys. En 35 persones? Sí, en 35. En els altres, 20. Sempre hem tingut. Sí, moltes persones han interessat, eh? Molt bé. Ara, si alguna no s'ha apuntat, poden anar-hi. Exacte. Si s'interessa, si algú no s'està sentint i vol venir... Una cadira més, una cadira més. A la set. Moltes gràcies, en Jals Bellavista i en Jals Damora, per explicar-nos una mica com són aquests tallers d'IAF amb el Tàper. I recordeu que si voleu saber el secret de... o aquesta manera... Com què fem amb les ristes de l'escudella? Avui ho podeu anar a veure al Centre Nacional Milenari. Gràcies i que vagi molt bé, bon dia. Bon dia, bon dia. Passen 12 minuts de les 12. Aquest cap de setmana s'organitza una nova sortida guiada per anar a buscar bolets de Collserola. L'organitza l'Ajuntament de Sant Just i l'Associació de Recerca i Estudia de Sant Feliu. L'Ares, després, s'en farà una exposició que en Ginasta i en parlem amb un dels organitzadors d'aquesta sortida en dels Mímeres de l'Ares amb el Joaquim Paisa. Molt bon dia. Ja s'ha fet altres anys, no? És gairebé una tradició, aquesta sortida i també l'exposició. Sí, bé, amb aquests són tres anys. Reportem tres anys fent-ho, sí. Com serà? S'assortirà dissabte des d'aquí... des d'aquí Sant Just? Sí, sí, sí. S'assortirà des de la sota que en Ginasta un aparcament que hi ha davant de l'Ajuntament de la Polició del Ranquers. I dèiem que hem de sortir de les 9, que hem repartit per diferents zones de Collserola, i hem de fer el màxim d'espècies possible. Només en dos o tres exemples en tenim plau per mostrar-los, però hi ha d'haver la màxima diversitat possible. Llavors anem a diferents zones que hi hagi diferents zones. I així trobarem més varietat. I quantes espècies hi ha, més o menys, a Collserola? Nosaltres anem a Catalunya. Hi ha 400 llargues, que mirem 500. És a dir, el segurem. Hi ha bastantes més, imaginem, però amb els anys que apuntem, entenem que entenem mil·ligades, més 470, 480. Molt bé. Són moltíssimes, no? Sí, n'hi ha més. El que passa és que, clar, ara coincidiu que els dies que sortim, doncs les agafem i creiem per la zona que n'hi ha. Segurament hi ha bastantes més. No sé si comptabilitzades, allò i determinades, perquè a vegades no es poden determinar les espècies, perquè costa bastant de determinar segons quina espècie, però determinades en llenen per part nostra, doncs gairebé 500. 470, 480. A més, aquest any, en principi, és un any en què no està malament, que hi ha força bolets. Esperem que trobarem bastanta varietat. Després d'aquesta recollida, que serà aquest cap de setmana, aquests bolets s'exposaran aquí que en gent està. És a dir, és una manera, suposo, de completar, és a dir, que busqueu aquesta diversitat de les espècies, poder-ho explicar també visualment. Sí, sí. Fem el dissabte al matí i a les noves. Esperem que ho hem comentat aquí davant del pàrquing de la Guàrdia Urbana. I al migdia tornarem, després de fer la recollida, i a la tarda, a primera hora de la tarda, les posarem les espècies, els posarem el nom, i les posarem a la sala que viu la capella de Can Xines, en una sala que va a l'esqueda a l'esqueda. Per tant, també podem... Farem una mostra el dissabte a la tarda, i llimenge a la tarda, i diria que el dius també. Per tant, podrem saber si són, suposo, comestibles, si n'hi ha algun de tòxic, tot això estarà determinat, no? Sí, sí. A les seves fitxes hi ha posa comestible, no comestible, i tòxics, sí. N'hi ha molts, realment, de tòxics aquí Colserola, més que de comestibles? No, n'hi ha més de comestibles. Tòxics no n'hi ha molts, però n'hi ha alguns que són bastant abundants. Encara que hi hagi molts altres espècies tòxiques, hi ha alguns que és molt fàcil de trobar. La farinera corda, que és dels més tòxics, la manita faloides, aquest surt amb elzina. I, com que aquí cada vegada hi ha més elzina, hi ha molta quantitat d'aquest problema. Hi ha bastant elzina. I alguns altres, algunes les piotes petites, també se'n troben en varietat. Hi ha moltes espècies tòxiques, de les que hi ha, hi ha algunes que són abundants. És fàcil de trobar. Està clar. En tot cas, pot participar-hi tothom qui vulgui en aquesta sortida? O t'has d'apuntar prèviament com funciona? Diria, això ho porten a l'Ajuntament, però diria que no crec que en Ginesta crec que hi ha algun telèfon. I no, potser és lliure perquè vingui qui vulgui. El que passa és que sembla que s'han de fer una inspecció prèvia. Ja ho acabarem d'informar també tot plegat. Serà aquest dissabte aquesta sortida per anar a buscar aquests bolets de collserralla. I després, com dèiem, encara que no s'hagin anat aquesta sortida, es podrà observar el cim de Can Ginestan. Hem parlat avui amb Joaquim País. Moltes gràcies. Que vagi molt bé, molta sort. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. I després va celebrar l'acte central de la comomaració del dia contra la violència masclista. Es va fer un acte i es s'enjusta el renta peus. El dia a nivell mundial és aquest diumenge 25 de novembre. I aquestes setmanes s'estan fent els actes concretes per recordar que el seguim lluitant contra la violència envers les dones al nostre municipi, que estan senatès 28 dones al circuit de detància les víctimes de violència de gènere. Aquests casos, 12 són nous. I avui el que fem és una tertúlia amb diferents representants de tot aquest món per tractar aquí la ràdio, també, tota aquesta problemàtica. Per això tenim la Costi Rubio Garcia, membre del Consell de la Dona. Molt bon dia. Benvinguts. La dona d'Ajuntament és l'en門ó. El títol de l'aigua de l'Ajuntament és l'Ajuntament. Bona nit. I l'anàlisi del governet, psicòloga que també té víctimes al circuit de dones. Bona nit. I tenim una dona que ha estat víctima de violència masclista. Bona nit. Tot plegat, hem dit que per recordar aquests actes que es fan aquests dies són per recordar tot això. Qui s'anjust per això, en general, durant tot l'any també es fan diferents activitats. Per recordar que és un problema que s'hauria de fer més visible, que és un problema que existeix, que cada cop ens som més conscients, però creieu que falta encara més conscienciació en segons quins àmbits? Com ho veieu? És evident perquè no ha sortit a la superfície totes les cases. I perquè, a més a més, també hi ha un desconeixement del verdadre problema. Pensem que falta molta educació i falta també un canvi de mentalitat. Perquè la causa del problema, la causa de la violència masclista, és una causa estructural, és que la societat és masclista. I com que és masclista, crea unes situacions en què es produeix en aquest fet. Quan dic que la societat és masclista, vull dir que les relacions entre homes i dones estan basades en el domini dels homes sobre les dones. Encara està molt arrelat en el subconscient i la cultura o multiplica, el tema de que les dones són propietats de... Les dones no són absolutament persones autònomes, lliures i amb totes les tipus de drets. Perquè hi ha molts casos, per exemple, que a l'aigua al treball no cobrem el mateix en general, vol dir que és que passa alguna cosa o el fet que en els llocs de decisió important hi hagi més homes que dones, hi hagi molt poques dones, això és evident, és a dir, que hi ha una constatació. I, a més a més, el problema també està en que encara es veu com a algo que pertany a la privacitat, a la llar, és més. Encara es parla de violència domèstica, no estem parlant de violència domèstica, violència domèstica afecta a les dones, als homes, als fills, a les filles, als avis, als tiets, o sigui, és domèstica, o sigui, és familiar. Aquí no estem parlant de violència domèstica, està parlant de violència masclista, que és una violència que els homes i els filles són sobre les dones, només per el fet de ser dones. M'està clar, de fet és la real del problema, segurament vull dir que de vegades sembla òlvia, però que és el que fa difícil. Això és el que la gent ha de conèixer, i, a més a més, una altra cosa que afecta a tots els sectors de la població, no és perquè la gent té menys diners, no és perquè l'home sigui borratxo, sigui borratxo perquè vegi, no, va més allà. Afecta des de professionals, des de gent que viu molt bé, que no té problemes econòmics, fins a la gent que no té educació, és molt transversal. A totes les clares socials, segurament perquè aquesta qüestió educativa, que en principi és el que suposo que ara s'ha d'intentar combatre i també de diferents mel·letes de ben patits. I totes les edats. Hi ha molta preocupació, i suposo que ja les meves companyes parlaran de com s'està incrementant en l'adolescència. El problema és punyent perquè no s'està tallant, s'està en posant pedaços, però no s'està tallant amb l'arrere. O sigui, els adolescents d'avui dia realment repeteixen aquests rolls. Aquestes quemes, però absolutament, però absolutament. O sigui, he trobat casos aquí a prop de casa, segurament? Sí. I què es pot fer, per evitar-ho? Jo no penso que la base és l'educació, en depenent de l'acosti, que tota la desigualtat genera violència. Però la persona que domina sobre una alta té dret a ser violenta amb aquesta, i això és molt estructural. Hi ha una base molt important a l'educació. No només la que es fa a l'escola, les famílies, és bàsic. És bàsic, i per això des de l'Ajuntament, i des de la majoria dels ajuntaments, si des molt amb treball, amb les instituts, amb les escoles, fent tallers, fent prevenció, fent informació, en aquest sentit. I intentant que es vegi, jo recordo que aquí no fa gaire vam fer un taller amb monitors d'esplai, i es van veure certes coses de desigualtat, que ells no eren conscients. Les noies eren més conscients per això. No eren conscients que hi havia un tracte diferent pel fet de ser noia. I això, quan els van fer pensar què estava passant amb això, van dir que realment és així. Tenim una sèrie de roles, com a molt arrelats, com a molt culturals, ni tan sols, però ets conscient, perquè és el que està sempre, que fa que d'alguna manera un noi m'ostigi a l'ús perquè la seva parella va amb una minifalda, i li digui coses que són absolutament impensables, i que comença per aquest tipus de no et deixo fer això, o que estàs fent, no sé què. Jo crec que és superimportant. I el model a casa. Evidentment, el model a casa de compartir les coses des del principi. Des del fet, mira, jo ara acabo de ser àvia, i la parella, la meva filla, és una persona que hi col·labora, però hi col·labora. Incorporar-se de ple li costarà. Ja fa servir aquest term, no? Sí, col·labora, i col·labora molt, però tot aquest procés de fer de pare, de pare, mare, costa, costa. D'altra banda, a més a més, tot plegat, és a dir, sentim aquests casos cada dia, o cada any, o sentim casos extrems, de violència física també, però segurament de violència psicològica, i és a moltes cases, i també és molt més difícil de denunciar o d'intentar explicar el que està passant. Segurament, perquè justament, al ser violència psicològica, m'imagino que també tot plegat o la sensació que pots rebre, vull dir, potser no és ben bé la percepció, segurament, és diferent que la que es tindria des de fora. No sé si aquí tenim justament aquí a la taula, avui, un cas d'aquest estil. Suposo que és difícil explicar-se fora, intentar explicar aquesta situació. Com es pot fer per poder-ho, com tan pots en sortir? Home, és difícil perquè no hi ha com proves ni pots demostrar-ho. I, a més, és el que deia la meva companya, que sembla que sigui una cosa de les cases, estar dintre de casa i ningú sap el que passa a les cases. Amb el meu cas no era ni a la casa, a fora, al carrer. Jo penso que no justifica res un crit, no té cap justificació, no hi ha cap excusa per cridar-li a la teva parella, per cridar-li a ningú, però per cridar-li a la teva parella, per menysprear-la, no hi ha cap excusa. Què es pot fer? Estic d'acord amb que s'ha de conscienciar la societat. Això no és una cosa estranya, això no és una cosa allada, és una cosa que li passa a qualsevol, el que passa és que hi ha coses que es poden demostrar i coses que no es poden demostrar. Psicològicament et quedes molt malament. Tu m'has descrit que era una víctima. Jo em considero víctima, però no vull caure el victimisme. I costa molt. També l'acompanyar ha dit que és una cosa de la societat, perquè a mi dones m'han jutjat. No homes, dones. Com diuen, no mas, això és normal. Una situació en què et trobaves. I clar, entre que estàs mig perduda, mig col·lapsada, o sencera, no pots reaccionar. Sol no es pot sortir. I creus que hi ha un bon circuit d'un cop intentes sortir-te? Has trobat suport? Aquí s'ha de fer dos pas. El que pot fer la societat per nosaltres. I el que podem fer nosaltres. En el meu cas, la societat, el protocol, el sistema m'ha funcionat. Ha seguit tot un circuit i m'ha ajudat a poder fer-ho. Però primer has d'estar un mateix, que vulguis fer-ho, que puguis fer-ho. I el missatge que vull donar és que les dones ho hem de fer. No, no, ho hem de fer perquè funciona, si ho fas. És difícil, però funciona. El que si et quedes no funciona. No s'arreglarà això. No pots dir, bueno, ja canvia, no. I va pitjor. Llavors, dos missatges. Un, que la societat simbolucri des del principi, és que jo ho faria des de les escoles, però des dels nens més petits, no dels instituts. És veritat que el institut potser són més grans i ho poden entendre millor, però des dels nens petits. I l'altra cosa és que la dona, qui estigui en aquesta situació, jo soc un exemple, si es pot dir així, s'en surt un d'això. Més tard o més d'hora, però s'en surt, perquè hi ha un suport arredirà. No ho fem, les dones no surten, perquè pensen que no hi ha un suport arredirà. Et quedes tan aïada que penses que no t'en sortiràs. De cap manera. I et poden convèncer que vulguis. No et sortiràs, i sí que s'en surt. El missatge que vull donar a les dones és que estiguin en la meva situació. De fet, justament, avui tenim també a la psicòloga, la Maite, volies venir a la paraula, perquè en aquest sentit m'imagino que el paper d'un psicòleg és importantíssim, també. A l'hora d'acompanyar, també, no? Abans volia fer alguns matitzos de lo que s'ha anat parlant aquí a la taula. A veure, potser la meva visió és menys, a veure menys amb el model social que s'ha plantejat, que és un model, té a veure més amb un model més inter, per Déu, una manera, donada la meva experiència a l'ullar dels àngels amb aquesta problemàtica. Aleshores, a veure, voldria dir diverses coses, en aquest sentit, i després podem anar matitzant si voleu. A veure, jo crec que avui dia la dona és com molt més conscient a la nostra societat quan pateix violència. Hi ha sigui física, psicològica o sexològica, no? Perquè realment hi ha com molta més informació, hi ha una xarxa, a nivell municipal hi ha una intervenció amb un programa de dona, etc. Això vol dir que pot consultar més o menys, malgrat que la xarxa estigui ben establerta, perquè parlar de la violència sigui psicològica, física o sexual, perquè quan parlem de violència psicològica és violència greu, de insults, de menys preus, però molt duços. Llavors, portar tot això a relatar-ho, per així ens explicar-ho, amb una altra persona, malgrat sigui un professional i estar a tesa i ben cuidada i tal, hi ha molt pudor, perquè és una cosa que pertany molt... És molt íntim, no? És molt íntim, no? Aleshores, tampoc és tan fàcil, no? Aleshores, per una altra banda, o bueno, no sé si una altra banda, però en aquesta línia, jo crec que l'error, amb la meva opinió i experiència, és que aquest tipus de relacions acostumen a situar-se en un context on fonamentalment les expressions ideològiques estan basades en això que deien aquí, amb la prepotència de l'home envers la petitesa de la dona. Però què passa? Insisteixo, amb la meva experiència no m'ho estic mentant, sinó amb aquest recorregut. Clar, sovint passa com molt despercebut, com dic que això és l'aparença d'una problemàtica amb molt més fons. I aquí és on, jo crec que és necessari que parlem les persones que podem arribar en aquest fons, no? Què és necessari fer una anàlisi des de la patologia d'un home en problemes de personalitat, normalment? I la dona, la qual està en place, una relació la millor des d'una basant problemàtica, amb el sentit de que no sap com en sortir-se, que es queda com enfonsada, atrapada en aquesta situació. Llavors, en conseqüència, quan parlem de maltractaments o violència en l'àmbit domèstic, en aquesta relació de parella, fem referència a una relació realment problemàtica, que passa per això, per l'agressió física o verbal o el que sigui de l'home cap a la dona. Llavors, jo ja no em vull extendre com entraríem les problemàtiques de l'home, el que jo m'he anat trobant, etc. Ara, si fa el cas, ens podem extendre, però després hi ha una altra qüestió, que és que també es parlava d'intervenció, qui la taula o de demanar ajuda. Llavors, jo crec que l'error, el meu entendre, també per la meva experiència, és intentar afrontar-ho sola, malgrat el pudor, malgrat el que diran, és impossible. No es pot, no? No es pot, perquè jo he observat, potser la persona que ha viscut aquesta panosa experiència, que és el que s'emvada a les mans, i per més que les dones es queixin, intenta reconciliar-se, és impossible, perquè si abans, com deia, estem parlant d'espectes problemàtics, no sols aspectes sexistes, que segurament, com han explicat aquí molt bé, existeixen. No hi ha una resposta, no? I després, també hi ha vegades que s'intenta reorganitzar, la relació familiar, perquè hi ha un pànic tremendo, no sols per la persona que ho està patint, sinó pels fills i les filles d'aquestes parelles, llavors, òbviament, això s'ha de consultar amb un professional. Està clar. I per això, són tan valents d'aquests circuits còstings, en què m'havies apuntat coses, m'imagino que voldries incorporar-te. No, jo estic d'acord amb la Maite, a més a més, la intervenció del professional és imprescindible. Estic d'acord amb ella, amb el que és una qüestió personal. El que passa és que jo crec que són complementaris, el que diem... Aviam, per què dir que és complementari, perquè la societat, com estàs trobant la societat i la mentalitat, té molt de pes aquí, crec, perquè per la repetició dels models, és a dir, a veure, no totes les persones són iguals, però és veritat que hi ha algunes patologies que es poden intervenir i que intervenen. Això és evident, perquè uns homes, sí, i altres, no. És evident. Però, a més a més d'això, o sobre això, hi ha una cosa que és la cultura, la cultura dominant el que tots i totes anem esquirint, i sota el que vivim, les influències, els missatges. Aviam, qui digui ara que els mitjans de comunicació no ens influïixen, no està a la realitat, és a dir, que influïix tot el que hem llegit, el que ens han transmet, això. I és en aquest apartat, en aquest sentit, en el que parlem d'una cultura sexista, una dominació per part de les dones, com a cultura. No entrenen a la persona, sinó com a cultura, de la que molta gent repessió. Un exemple és el tema del jovent, l'idea de l'amor romàntic. Aquestes mobeles, que també més a més tornen, estan molt rodades. Les relacions aquelles, en les que són les dones, són les noies, les que primer ho reben, i en funció d'això, adopten un rol, adopten uns comportaments que permeten que els nois, per la mateixa raó, per què és el que han rebut, per què és el que domina, doncs també. Clar, no totes les relacions de parelles són patològiques o tothom aquí, però és que quan passa, es repeteix el model. És el camí, es comença amb un insult, es va... És una cosa que va sent de mica en mica. Fins que, en molts casos, sovint arriba on ja sabem tot que arriba, i si no és igual, sí, és a dir, no es col·lim. Jo crec que... Ho has viscut així, també, en el teu cas. Això no és una cosa de... Avui estic molt maco, he estat molt guapa i demà no et vull veure. Això és tan mínim, és una goteta, una goteta, una goteta, que arriba un moment que estàs dintre de l'aigua i com els peixos, allà quan estan apuntant a ofegar-se, som en postreure la boca per agafar aire. Cada dia agafes una boca d'aire i tornes a seguir vivint. Vas ofegant, no? Jo no vivia, jo ho explico sempre, dic jo, sobrevivia. Ara estic aprenent a no sobreviure, a viure. I això no ve d'un dia. Després, jo, per exemple, tenia quatre fills. Clar, a vegades, per als fills, fas tot, no? Però, clar, s'han de posar uns límits. Hi ha uns límits que jo els dic, els límits que no es poden sobrepassar. Primer, estan tan sobrepassats, estan tan trepitjats, que no saps on estan els límits. On comença una cosa, on acaba una altra. I un dia em vas plantejar i vas dir, bueno, hi ha la dignitat de la persona i el respecte. He d'intentar marcar aquests límits. Però clar, si solament fos jo sola, no hi hauria problema. Ara, adéu, me'n vaig. Però quan hi ha tots uns fills, hi ha tota una situació, arriba un moment que tens dues opcions. O callar-te, acceptar, dir que sí, no hi ha cap problema. O fer un pas. I hi ha un desencadenant, una vegada m'ho deien, però quan va ser, quan va ser? I a vegades hi ha un desencadenant. A mi va ser, per exemple, quan vaig descobrir que aquesta persona era perjudicial per la meva salut. No sé, és com a vegades que ets al·lèrgic a algú, doncs jo un dia em va pujar l'atenció i vaig pensar, on moro jo o s'acaba això. Llavors vaig descobrir que era perjudicial per la meva salut. Per aquest moment ja ho prens d'una altra manera. Però fins que no arribes a aquest punt, tu estàs ficada allà dintre i costa molt. No, és que ja no veu res. I després la por, això ho volia dir també, si se'n permet, quan et diuen què sent una dona així? Pou. I què més? Pou. I què més? Pou. Jo ara tinc por. Ara mateix. El que passa és que he après a viure amb aquesta por. Ja no està al principi de la meva escala, però la por la tens sempre. Sempre i sempre. I el que ens impedeix fer coses és la por. I no pots sortir de tu la por. No pot desaparèixer la por. Llavors la por, m'imagino que la professional psicòloga sap que la por esperellitza la por, que és la cosa, m'imagino psicològicament, envers de qualsevol situació. Doncs mai, molt breuament, perquè hem d'acabar, demanaria... Bueno, contesto amb ella d'immediat, que això ja ho deia abans, por, pànic, que és necessari consultar i sortir fora i veure professionals i veure com et poden ajudar. I després, per últim, és que m'agradaria tornar a deixar com una mica l'emprent aquesta, a veure què és veritat, que hi ha repetició de models, sexistes, etcètera, etcètera. Però, o sigui, no macs tema aquest sentit, però la dona avui en dia, si us hi fixeu, té moltes més possibilitats. La dona avui en dia, pot gestionar, per exemple, la seva separació d'aquesta persona, no? Aleshores, com que jo parlava de... Per exemple, per dir alguna cosa, o es pot allunyar un temps, en fi, que, com diu ella, quan hi ha fills tot això es complica més, perquè penses a veure... Aleshores, quan jo parlo de personalitats problemàtiques d'homes, hi ha molts homes que no toleren la frustració per això perquè la dona prengui decisions, en aquest cas, i llavors és quan s'arriben les situacions extremes. Aleshores, per tant, jo no crec que sigui l'escola, això i l'altre, que també, jo crec que és la família fonamental, des dels inicis, la base, i sobretot les mares, que ensenyin a frustrar els nens, a frustrar amb el bon sentit de no donar-los i tot allò que volen, de no permetre, etc. Perquè hi ha moltes mares que generen fills masclistes perquè no toleren aquesta frustració. Aquesta problemàtica, a part de tot el model social que pot analitzar, divulgar i tal, hi ha un model psicològic, i per això és tan complexa, té una fundària molt més profunda, i tot això s'ha de posar amb la mesura de lo possible en l'allum. Aquest conjunt d'eines que han de servir, per intentar que cada cop es pugui arredicar aquesta violència masclista. Treballar-ho, arredicar, no ho sé. És molt difícil, suposo. Seríem pensant molt a llarg termini. La cica de les persones és la que és, i avui dia vivim en una societat que frustra molt poc. Ara, amb la crisi, estem tots... Començarem a canviar, segurament. La família i una altra cosa, el consultar. I acabem amb la intervenció de l'Anna. Se'ns ha fet molt curta, això. Ha fet una coseta el que ha dit la Maite, que jo penso que ja ha dit les mares, sí que és cert, les mares són les que eduquem, però si hi hagués més incorporació dels pares en aquesta educació, això ho podrien a canviar. Si incorporem aquest model, independentment de que estic d'acord amb tu, que hi ha trets individuals, tretes personalitats i tot un seguit de coses, però si a alguna manera la responsabilitat no callés sobre les mares, que al mateix temps venim d'un esquema anterior, és molt dur educar en soletat. És aquesta sovada factor. Però hi ha mares que no volen aquesta figura del pare, justament perquè el pare hi ha vegades el que posa límits. I el que diu això no es fa. I llavors aquestes mares, que no volen frustrar les criatures, no toleren la intervenció d'un tercer. Sí, això estigui d'acord. A veure, hi ha de tot. Hi ha de tot de models. Ens hem d'acabar, ens hem d'acabar. Es quedaria gran. És que no vols anar així. Deixeu un moment. Jo no voldria que quedés la impressió que és un problema que no té sortida i que no hi ha aspectes positius. De fet, si tenim un exemple, segurament... Jo crec que cada vegada més hem d'escoltar a les dones que fan aquest processos, perquè hi ha esperança i ha sortida. És importantíssim sentir una veu... Es necessiten molts més recursos i molta més dedicació perquè els professionals puguin fer la seva feina i perquè les dones puguin sortir endavant. Moltes gràcies. Aquest missatge acabem aquesta tertúlia. Ja ho sabeu, que l'hem fet justament... La podíem fer qualsevol moment de l'any, però de vegades amb aquests problemes normalment acostumen a haver-hi un dia mundial per poder-ho fer, per poder fer sentir que està veu més... a nivell més general. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Gràcies.