Tots aquí us oferim íntegrament les entrevistes més destacades d'aquesta darrera setmana a Ràdio d'Esvern. Aquest dijous es farà el nou dia al·lat per la independència, un acte que organitza ser just per la independència, i es farà a les 8 del vespre a l'Ateneu. L'Ateneu serà amb Albert Pont, que és l'autor del llibre de l'end de l'Est d'Espanya. Avui el tenim aquí al Justa de la Fusta. Moltes gràcies. Bon dia, Albert. Hola, bon dia. Un llibre que anirà al títol de l'end de l'Est d'Espanya i que, per tant, hi hagi una declaració d'intencions contundents. Espanya s'ha de destruir? No, no és això el que persegueix el títol, evidentment és un títol provocador, però no és tant que s'hagi de destruir res, tot el contrari, el que hem de fer és reconstruir les nostres relacions amb Espanya. Però això sí amb un marc polític i jurídic completament diferent, que seria el del dret internacional, i el que es pertén a aquest títol és evidenciar el fet que un determinat eslogan el digui una persona d'origen català, i dit per una persona d'origen madrilell o castellà, no té la mateixa connotació, aquest mateix títol es va utilitzar per altres autors i altres ocasions a l'hora d'escriure articles, i en canvi no ha passat mai res. I en canvi, aquest mateix títol, dit per un català, sembla que té una connotació molt més agressiva, però no és això. Per tant, és el poder que pot tenir una cosa o altra, o el fet que es pugui dir una cosa des d'aquí, o com és vist des de fora també. Sí, efectivament, pensa que fa uns anys jo vaig estar fent oposicions per la carrera diplomàtica, i en certa ocasió el president del Tribunal em va preguntar, considera usted que el hecho de ser catalán es compatible con el hecho de representar a España en sus relaciones internacionales? I aquella jo me tenia raó, en certa manera. Quants anys fa d'això? Doncs mira, d'això deu fer 6 anys o 7, i el que et volia comentar és això, que jo en aquell moment, clar, estàs en un examen i em va ofendre profundament que et preguntessin això, que posessin en dubte la teva capacitat pel fet de ser català. Però aquell senyor tenia raó en el sentit que no té sentit que aquesta pregunta se li faci amb un candidat de Toledo o amb un candidat de Valladolid, però en canvi, si tenia sentit que se li fes a un candidat de Barcelona. I una mica, aquest títol, el que volia era reflectir aquesta doble vara de mesurar les coses quan ve de Barcelona o quan ve d'un altre part. Quina relació hi proposa, doncs, aquest llibre? Perquè deien que en principi no es tractaria de destruir sinó una mica reconstruir aquestes relacions entre Catalunya i l'estat espanyol, en aquest cas, què és el que es proposa? A veure, aquest és un llibre que, en principi, intenta legitimar, tant des d'un punt de vista històric com polític i sobretot jurídic, intenta legitimar la independència de Catalunya, però per independència hem d'entendre un trencament amb els nostres veïns, o millor, que són els nostres veïns i que són els nostres cosins i en moltes ocasions, fins i tot, part de la nostra família també. En absolut, Espanya és un marc geogràfic on hi ha d'haver, evidentment, de continuar a vendre una sèrie de relacions bé econòmiques, bé polítiques, culturals, socials, etcètera, però queda evident que aquestes relacions han sobrepassat l'actual mar polític, l'actual mar de les autonomies, l'estat de les autonomies i sobretot veure com el govern espanyol, el govern central, que teòricament hauria de ser el govern de tots, ha generat una certa animatversió que va determinar les comunitats autònomes, entre hi ha Catalunya, per exemple, i com es viu d'aquesta animatversió, veure també com les relacions i institucions entre Catalunya i Espanya el que predomina és la mala fe, concretament d'Espanya, més d'Espanya que a Catalunya, no perquè aquí Catalunya siguin bones persones i Espanya no ho siguin, no és això, sinó perquè aquí té també el poder de desdir-se d'acords, per exemple, o té els mecanismes per enganyar quan s'arriba, per exemple, o un determinat model econòmic, de finançament econòmic per les autonomies, etcètera. Fa la sensació que ja estem en un punt en què no hi ha marxa enrere, és a dir, que s'ha d'anar cap endavant? Efectivament. Des de la societat civil, nosaltres mateixos, bé, jo mateixa, a part d'autor del llibre, soc vicepresident del CERC, la Catala de Nogocis, que és una institució que, des de ja fa anys, denunciava qüestions com l'Espoli Fiscal, és a dir, el Dèficit Fiscal de Catalunya, allò que Catalunya porta, a més, a l'estat espanyol, i que aquest no li retorna ni amb subvencions, ni amb infraestructures, i ara estem en un altre estadi completament diferent, i efectivament veiem que no hi ha marxa enrere, tampoc sabem si això anirà cap a una independència efectiva, o cap a on anirà, en principi, estem treballant per això, no depèn tant de la nostra voluntat, sinó de la voluntat de la societat civil, i també de la nostra classe política, però el que sí que hi ha de clar és que no hi ha marxa enrere. El fet de ser vicepresident del CERC també permet que conegui tota la classe empresarial catalana d'alguna manera, o part de les inquietudes que es tinguin en aquest àmbit, perquè semblava que això també ha anat canviant, que de primeres hi havia més o menys suport, ara fa l'efecte per les últimes declaracions que no és ben bé així, o si és que simplement el que passa és que també hi ha divisió dins de l'àmbit empresarial. Com es veu? Es veu en por? No, jo crec que no es veu en por. Evidentment, totes les institucions socials i polítiques tenen les seves pròpies contradiccions internes. Això ho podem veure, per exemple, en determinats partits polítics, però també en determinades associacions empresariales, que no és el cas, no és la nostra, perquè nosaltres ja es van constituir precisament com a grup d'empresaris que estava en favor de la independència de Catalunya, sempre que aquesta fos viable política i econòmicament, evidentment, i així és. El que passa és que també estem en relació amb d'altres sectors empresariales, piment, xacot, canvres, foment, etc. I sí que en aquests organismes hi ha una major divisió, bàsicament perquè, malgrat que molts empresaris entenen que la independència de Catalunya és positiva des d'un punt de vista polític i econòmic pel conjunt de la societat catalana i també per les seves empreses, són ara conscients que per arribar a aquest migtermini s'ha de passar per un període de transició, que pot ser un anyet o dos, no ho sabem, però sí que seria un procés de transició en el qual s'haurien de restructurar totes les relacions de Catalunya amb la Unió Europea, amb la Comunitat Internacional, amb l'Estat espanyol, etc. I també, evidentment, el fet que estiguem pròxims davant d'una cessació formal per part de la Generalitat de Catalunya fa que veiem les coses amb una proximitat, amb un pragmatisme, i no amb aquella utopia típica de l'independentisme dels anys 90 o dels anys 80, però hem d'entendre que això és normal, són reaccions normals. Estem parlant amb Albert Pon, autor del llibre de l'endest d'Espanya, i hem dit que també és vicepresident del circlegat de negocis i, a més a més, també especialista en dret internacional i en relacions internacionals, per tant, és un àmbit que domina què passarà, què passa amb Catalunya, si és independent, en relació a la Unió Europea? Quedarà dintre, quedarà fora, depèn de Catalunya o depèn de la Unió Europea? Des que va sortir el llibre, el setembre d'aquest any passat, s'ha generat aquest debat sobre si Catalunya quedaria dins o no de la Unió Europea. Hem de dir que, en aquest àmbit internacional, tots els tractats signats per l'estat preu d'assessor, en aquest cas Espanya, passen directament a l'estat succesor, és a dir Catalunya. Aquesta és la norma general, que és el principi de continuïtat dels tractats quan es produeix una assessió d'estats, d'acord? El que passa és que aquest principi té algunes excepcions, com per exemple aquells tractats que són constitutius d'organitzacions internacionals, pels quals, pel setembre dels quals, es necessita el botonànimer dels membres de l'organització. I és aquí on s'agafen aquelles persones, aquelles entitats que són contràries a la independència de Catalunya, i ara comenten que Catalunya quedaria fora de l'Unió Europea. Això no és així. Per una banda, Catalunya no seria automàticament un estat de ple dret de l'Unió Europea, però tampoc em podria quedar exclosa, perquè, de fet, els tractats constitutius de l'Unió Europea no prediuen, no estableixen, una mecanisme d'expulsió d'un territori per haver-se secessionat d'un estat membre. De fet, l'estat espanyol va voler modificar els tractats constitutius de l'Unió Europea precisament per introduir un mecanisme d'expulsió de Catalunya, en cas que se secessionés d'Espanya. Però, esclar, això no pot ser. Per què? Perquè imaginem-nos que exista aquest mecanisme, s'hauria d'aplicar no només a Catalunya, sinó a tots els territoris d'estats membres que acabessin secessionats. Això vol dir que imaginem-nos que s'apliqués a Flànders, que a Flànders s'independitza, i s'hauria d'aplicar a Flànders. Però, esclar, a Flànders, el capital és Brussel·les, que el seu temps és seu de les institucions comunitàries. És tan absurd com això. Al final, el que fa a l'Unió Europea, quan es troba davant d'una situació política, que traspassa els límits d'allò que s'havia pressuposat en els tractats constitutius, és simplement arribar a un acord polític. Es va arribar amb Groenlàndia, es va arribar amb la República Democràtica Alemanya, etc. És a dir, no hem de tenir por, en aquest sentit. Per què? Perquè a l'Unió Europea no li interessa que Catalunya, ni cap altre territori, quedi fora de l'Unió Europea. I, especialment, Catalunya. Quan Catalunya, per Catalunya passen el 70% del trànsit de mercaderies i de persones entre Espanya i l'Unió Europea. I per altra banda, tampoc ens ha de fer tema l'opinió de l'estat espanyol en aquesta matèria, perquè, de fet, l'estat espanyol encara no ha reconegut la independència de Kosovo, i, en canvi, l'Unió Europea ja ha iniciat converses amb Kosovo per la seva adhesió a l'Unió Europea. Per tant, ja veiem el valor que té l'opinió d'Espanya en aquesta matèria. No té prou força, potser. D'altra banda, també, d'alguna manera, el que es planteja en aquest llibre és el que estem comentant ara, i, per tant, és l'endemà, segons com, d'una possible independència. Hem parlat del món empresarial, hem parlat, també, de la relació amb Espanya i amb Europa, i a casa nostra, aquí dintre, perquè també hi ha molta gent que dubta i que es planteja altres qüestions, estem, sí, a consciència, però, consciència que es pot fer, la independència, o encara es veu com aquesta idea més utòpica que ha de dir. Tu t'està canviant, però hi ha algunes veus que diuen que encara falta més temps, que no es pot anar tan de pressa, com reclama alguns altres. De fet, les qüestions han evolucionat tant el sentiment sobiranista, que, de fet, ja ara ja no estem dient, fins i tot des del grup empresari als més conservadors, que s'ha d'anar més a poc a poc, tot el contrari. És a dir, l'altre dia sortia un directiu d'una patronal catalana dient que sigui el que deu vulgui, però quan abans millor. Per tant, en aquest sentit hem canviat de xip. Ja no es veu la independència com una qüestió utòpica, sinó que es veu com una qüestió que és realment necessària. Cada any que passa a Catalunya té un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d'euros, però, a més a més, cada any que passi, abans de proclamar la independència, Catalunya haurà d'assumir 20.000 milions d'euros més del deute de l'estat espanyol, perquè és un deute que no para de créixer, però ha crescut precisament per fer infraestructures deficitàries que no van enlloc. Per exemple, l'Ave de Madrid amb la frontera en Portugal. Quan Portugal ha arribat a estimar i tenir el seu avi, Madrid continua projectant-lo. Clar, 28.000 milions d'euros llançats a les escombraries. I així, tantes i tantes altres exemples. Aquí també s'han fet coses que no són gaire lògiques, des d'un punt de vista econòmic, però, en comparació amb com s'han dut les coses per part del govern espanyol, encara no ens podem queixar en aquest sentit. Per tant, jo crec que, ara per ara, l'única pot fer recuperar la il·lusió de la gent, recuperar la il·lusió, les ganes de treballar, les ganes de sortir endavant, és crear un projecte de país completament nou, i un marc de relacions amb l'estat espanyol i amb la comunitat europea completament nou. I amb aquests doutes pendents, amb l'estat espanyol, què passarà? D'entrada, el que ha de passar és que, mentre Espanya no reconegui la independència de Catalunya, el titular del deute de l'estat espanyol és l'estat espanyol. Per tant, després de la cessació de Catalunya, el que ha de fer és continuar pagant el deute de Catalunya, el deute de la Generalitat de Catalunya, que actualment són uns 46.000 milions d'euros, i això suposa un 24% del producte anterior grup de Catalunya, és a dir, un 24% de la riquesa que Catalunya genera en bon any, quan la mitjana d'endeutament en els països del nostre entorn de l'OCDE està per sobre del 87%. Per tant, ja veiem que des d'un punt de vista macroeconòmic, la independència de Catalunya és viable. Altra cosa és que tinguem bons gestors per portar la terme, etcètera, però des d'un punt de vista macro tenim prou capacitat per tirar endavant. El problema no és el deute de Catalunya, el problema no és la viabilitat econòmica de Catalunya, el problema és la viabilitat econòmica de l'estat espanyol. A nosaltres, com a veïns de l'estat espanyol, tampoc ens interessa, encara que sigui per proveuisme que l'estat espanyol s'en sorri econòmicament. No convé ningú, ni els hi convé en vist, ni ens convé nosaltres. Per tant, el que haurà de fer a Catalunya és molt probablement assumir una part del deute de l'estat espanyol. La pregunta és quina part del deute l'estat espanyol haurem d'assumir. Per posar un exemple de la dimensió del problema, del qual es trobarà Espanya amb la independència de Catalunya, només comentaré una xifra, i és que quan es va disoldre l'antiga Unió Soviètica, els països que em van resultar d'aquella dissolució de la Unió Soviètica, es van haver de repartir un deute de 53.000 milions d'euros. Actualment, el deute de l'estat espanyol, el deute públic de l'estat espanyol, situa en els 978.000 milions d'euros. Molt bé, com repeteixo, mentre Espanya no reconegui la independència de Catalunya, el titular d'aquests 978.000 milions d'euros de deute és l'estat espanyol. Per tant, al final Catalunya haurà d'assumir una part proporcional i equitativa d'aquest deute, però, paral·lelament, l'estat espanyol haurà de sedir a Catalunya tota una sèrie d'actius. Per posar un exemple, el deute del Ministeri de Defensa és més de 30.000 milions d'euros. Catalunya, si assumís un 16 o un 19% d'aquests 30.000 milions d'euros, en funció de si es designa un criteri de pes demogràfic o pes econòmic de Catalunya sobre el conjunt de l'estat espanyol, l'estat espanyol estaria obligat a sedir-li a Catalunya aquells actius que s'haguessin adquirit amb el deute que Catalunya assumís. D'acord? Què passa? Jo crec que ningú pot esperar que l'estat espanyol s'adeixi ni una sola escopeta de fira a Catalunya. Però, a veure, és que tampoc l'hem de voler, perquè encara prendrien mal. No l'hem de voler, però hem de fer veure que la volem, perquè mentre nosaltres fem veure que estem disposats a assumir un 16% d'aquest deute, l'estat espanyol repeteix estar obligat a sedir-nos en contraprestació una sèrie d'actius. I si és l'estat espanyol qui no vol sedir aquests actius, simplement és l'estat espanyol qui s'ha de quedar, tot el deute del Ministeri de Defensa. Per tant, només he posat un exemple, llavors podríem anar ministeri per ministeri i estaríem aquí, tres horetes parlant del tema. D'una idea, però sentint aquestes xifres també sembla que tot plegat sigui molt més senzill del que som, o senzill, si més m'ha d'entendre o de veure-ho viable, no parlo del procés. És extremadament complicat tot, però és tan sumament complicat que de tant complicat que és, al final els que fan la política al nivell el que fan és reduir les coses, simplificar-les, perquè no queda més remei. Clar, és el que ha passat en altres casos. I aquest procés qui l'hauria de liderar? Aquest gestos va comentar abans, en principi, serà una idea d'encarregar la classe política, però suposo que ja hauria d'haver una mena de suport o el revés, suport de la societat civil o el revés. M'imagino que és una suma de diferents factors, el que caldria tenir en compte en aquest sentit. Sí, evidentment. A veure, el procés és un procés llarg, que ja s'ha iniciat, especialment a partir de la declaració de sobirania del 23 de gener, que és una declaració molt més important del que, en un principi, els mitjans de comunicació en transmet a la societat. Sembla que s'hagi fet especialment per no fer soroll, cosa que, d'alguna manera, ja està bé, però hem de pensar que quasi tots els països que s'han independitzat amb l'Europa Central, amb l'Europa de l'Est, amb l'Europa dels Balkans, han iniciat el procés precisament amb una declaració de sobirania. Per tant, és històric el que hem viscut aquests últims mesos i, per suposat, la manifestació de l'11 de setembre. Per tant, en aquest procés que pot ser uns mesos, pot ser algun anyet, no ho sabem, part del procés estarà liderat per la societat civil i part del procés estarà liderat als executors de la política per a nostres representants. Doncs, de tot plegat, se'n parlarà aquest dijous en aquest nou diàleg per l'independència. Podríem estar parlant molta estona més. Hem fet amb Albert Pony, que ha escrit aquest llibre que hem comentat de l'endesta hispània, un llibre que, per cert, ja s'han fet set edicions. Està parlant en l'8è edició, va sortir el setembre, per tant, enhorabona. No sé si s'esperava aquest èxit. No, no, en absolut. Crec que no ens l'esperàvem ningú, però bé, és que el llibre fa reflexions tant del passat històric del com hem arribat fins aquí i, sobretot, de certes qüestions que ens trobarem el dia després de la independència, que fins a aquest moment no se les havia plantejat ningú. I segurament, si saben tot tant, també vol dir que hi ha molta gent que té preguntes per fer-se o que està interessat. Sí, és el tema. És el tema d'aquest any, és el tema. Tothom està en curiosi, tothom vol saber, sobretot, perquè tant si estàs a favor com si estàs en contra de la independència, vol saber com t'afectarà, per exemple, el tema de la nacionalitat, com s'adquires la nacionalitat, qui té dret i qui no. I tota una sèrie de coses que ens poden afectar a la feina i a nivell personal. Per tant, intento donar algunes respostes a això. Doncs, demà, a les 8 del vespre, la teneu a aquest nou ve d'iàleg per la independència amb Albert Pons, que avui hem tingut aquí en Justa de la Fusta. Moltes gràcies i que vagin molt bé. Bon dia. Moltes gràcies a vosaltres. Bon dia. Un minut i un cordonat del migdia. Aquesta hora parlem del Barre Llibre, aquesta iniciativa que barreja literatura i vins i que s'estrena de massa en Justa. Es farà al celler de Can Mata i hi haurà dos escriptors que tenen el seu llibre publicat a la col·lecció Cicuta de la Breu Edicions d'una banda Salvador Giralt, que presentarà l'entrepà amb qui vam parlar ahir. I també hi haurà Jordi Nobca, que presentarà el talent amb qui parlem avui. El tenim a l'altra cançó del telèfon. Molt bon dia, Jordi. El talent és una novel·la que va sortir l'any passat, l'abril de l'any passat, i que tracta d'una parella de joves editors que engeguen aquest projecte editorial de les edicions del Cocodril, perquè la cosa els funciona el que fan és robar un detector de talent que va molt buscat. Per tant, d'alguna manera, parteixes d'aquest element més màgico de la ciència ficció fins i tot, i d'aquí sí que tota la resta no és ben bé realitats, sinó que combina tota la part d'aventures i històries amb uns paisatges que podrien ser reals, com és Lisboa o Barcelona o el que sigui, i després amb un món de referències literàries. Sí, exactament. La meva idea era fer una novel·la d'aventures del segle XXI, però mirant cap a les avant-guards de la primera meitat del segle XX. Per aquest motiu, me'ls vaig emportar a Lisboa, que és una ciutat que tot i que la coneixem sobretot per les referències més tristes del faló, també ha estat un lloc molt, molt, molt adient pel que fa a les avant-guards. I llavors vaig pensar que els personatges s'anavien d'anar a ballar, per això amb el ratllant de Lisboa, que és un lloc proper i a la vegada llunyar, conegut i desconegut, i on pot passar de tot. Per això diguéssim que realitat i fantasia es combinen, no sé si estrictament d'una manera harmònica, però com a mínim ho vaig intentar. Potser és més fàcil d'imaginar-se tot el que passa en una ciutat com Lisboa que no pot ser a Barcelona, almenys tota aquesta primera part. Sí, la meva intenció era emportar-me'ls de Barcelona, perquè no volia que es relacionés amb res del que podia passar en el sector editorial d'aquí, això d'una banda i de l'altra, perquè és una realitat molt falsa ja a la llibre. Ells són uns editors molt petits, que lluiten contra un editor molt gran, molt gran, molt gran, i no volia que es compareix amb res que pogués ser del nostre enfront més proper. D'alguna banda, això em donava més llibertat, perquè així imaginava un sistema editorial molt polaritzat, on les editorials mitjanes, les que també abunden aquí a Catalunya, no hi estaven tan representades. De manera, has volgut fer un retrat del món editorial o simplement has partit d'aquest món perquè els pots conèixer i has tirat per un altre camí? M'hi vaig posar abans de conèixer estrictament el món editorial d'aquí, ni d'aquí, ni d'enlloc, perquè fins llavors jo em dedicava el periodisme musical. Això sí, havia llegit molt, coneixia el sector i la meva intenció era anar-hi posant. Llavors estudia la teoria de la literatura a Barcelona i la meva intenció era convertir-me en un periodista de llibres, que al final he aconseguit i no sé si serà una feina per pet, però en tot cas ho he aconseguit. Llavors, a mesura que escrivia el llibre i que ja hem començat a dir que el periodisme literari descobria la complexitat del món editorial i una complexitat que no volia, en tot cas, que tingués un reflex en la novel·la, perquè llavors tot s'hagués perdut. M'hauria d'haver convertit el sector editorial en una mena de tira còmica, però sense dibuixos, que és la novel·la i aquest era el repte. I sense profundir, potser en aquest camp, no? És una mica d'on es parteix, però a partir d'aquí pots parlar de moltes altres coses. Sí, perquè la novel·la és una història d'amor, també, perquè els dos personatges, que són el Marco i la Júlia, comparteixen no només projectes editorials, sinó que també comparteixen llit, tot i que no els personatges que no els agradi dormin al mateix llit, sempre especificen que els llits de matrimoni no són el seu entorn predilecte. Llavors, ells necessiten separar-se a les hores del son i després unir-se, diguéssim, a les hores que siguin més estrictament de parella. De fet, aquesta història, la història dels dos que s'explica durant tota la novel·la, durant tot aquest viatge i tot aquestes aventures que els passen, que també està explicada gairebé amb aquesta punt de distància d'ironia, però que te la creus molt, com a història d'amor real, encara que pugui ser explicada així per sobre? Sí, això era una de les intencions bàsiques del llibre. A mi m'agradava molt explicar una història d'amor, allò, i amb mèdia res, sense principi ni final, allò... Si no és que es coneixen quan comença el llibre, ja són parella. Sí, sí, sí, llavors, sense tampoc imaginar si en el futur aquests dos cocodrils continuaran junts o se separaran, perquè hi ha hagut lectures molt positives de la novel·la, però després hi ha hagut lectures que m'han dit que en el fons tot aquell optimisme dels personatges s'acaba enrunant. Clar, clar, suposo que ho deixes també en un punt en què tot podria anar cap a un altre cantor, segurament. Sí, sí, exacte. Ah, i a més, tot passa al 2008, que és just abans de la crisi, i això sí que ho vaig voler fer així, perquè en un entorn com el d'ara, una novel·la com aquesta hauria estat molt menys creïble. Clar, el d'endur uns anys enrere. Perquè, de fet, la seva manera de viure o la seva manera de fer està zero condicionada per tot aquest entorn que hi hauria ara, encara que algú volgués engegar un projecte. Hi ha tot un munt de factors que el 2008 segurament no hi eren. Exacte, sí, sí, sí, és ben bé així. Això em permetia que els personatges fossin molt més estripats i que les situacions, aparentment, fossin també més ampuloses, que poguéssim ser econòmicament més simpàtiques. El principi d'ara és que volies fer una novel·la d'aventures, el que passa que amb un estil concret, amb un estil determinat, és d'aventures, perquè, a més a més, hi ha acció de l'estona i tot plegat, tot va avançant, es llegeix atrapa de seguida, però poc convencional en aquest sentit que hi ha un munt de referències literàries, operacions de personatges diversos. No sé si creus per això que igualment se'n poden fer dues lectures. Una de molt completa, que hi hagi aquesta part d'avançar l'acció, ja que puguis anar somrient a la mesura que trobes personatges i algú que no ho controli tant tot plegat, però que també li pugui agradar. Sí, sí, m'interessava que hi hagués la possibilitat de les dues lectures. La lectura diguéssim més linear, d'anar perseguint l'acció i d'anar acompanyant els personatges en aquestes traves que es van trobant, o després una lectura una mica més en clau a partir dels llibres que ells llegeixen, dels autors que ells valoren, dels autors que ells detesten. El Marco i la Júlia tenen 25 anys i, per exemple, no creuen gens en les novel·les en forma de paper higènic, que diuen que es venen els aeroports o en botigues de franquícia o en botigues grans, llibres que tots coneixem, i que la novel·la n'hi ha alguns de citats. Tot això diguéssim que permetria una segona lectura molt més final, però que no és una lectura exclusiva de mi. No sé si és una novel·la per a un públic que llegeixi paper higènic, però això hauria de ser, en tot cas, el lector. Sí, exacte. Suposo que no són els comentaris que deus haver rebut. No, no, no. Estàs content del que ha dit la crítica o la gent que l'ha llegit, com s'ha rebut, plegat? Sí, sí, sí. Estic molt content amb el llibre perquè, de fet, en fa poques setmanes, que la segona edició s'està acabant del llibre i s'està plantejant des de l'itorial llagar-ne una tercera cosa que és molt positiu. És molt positiu. Més en compte la salut del llibre ara mateix, la polarització entre llibres molt, molt, molt venuts i llibres que pràcticament passen desapercebuts. I llavors, col·locar-se en un terreny així intermit, més filar cap als desapercebuts, però un terreny més intermit, això em fa molt content. I et dóna valor per continuar escrivint, esclar. Està clar. I el fet que estigui publicat en aquesta col·lecció cicut, aquesta col·lecció de la Breu Edicions, que és una col·lecció de narrativa d'aquests de la Breu Edicions, de moment ha publicat molts pocs títols, només 4 o 5, com tu vas plantejar o com va rebre el fet de poder-ho publicar en aquestes edicions? Això va ser un luxe perquè els havia seguit des del primer número i vaig pensar que potser podien queixar. No m'imaginava que venés tan ràpid, és a dir, no pensava pas de ser el tercer número, però em fa molt content que la Breu també són unes edicions del Cucodril, o podrien ser unes edicions del Cucodril. Està clar. Demà de fet, en aquest acte que es fa al cell de Can Mata, hi haurà Sabado Giral, també Jordi Noab, que amb qui estem parlant i ens han de portar en altres exemplars d'altres títols d'aquesta col·lecció. Un acte que combinarà vins literatura, què et sembla aquest plantejament? Com te'l planteges? Com el valores? A mi em sembla molt divertit, divertit i en repte, perquè diessin que per l'escriptor que ha d'estar concentrat presentada al llibre, llegint fragments, diguéssim que la part relacionada amb l'alcohol anirà més després del acte, però esperem que els lectors i els assistents, la nostra lectura, no quedi en torpi, diguéssim, pel consum de vi i que siguin contents, que el vi l'ajudi a ser més receptiu respecte a les nostres propostes. Segur que sí. De fet, serà una presentació i, com deies, també llegiràs alguns fragments del talent, no? Sí, presentarem tots dos llibres, i llavors llegirem fragments. No sé si capítols en ser, en el meu cas podria ser perquè són capítols bastant curts, però m'agradaria, no aviso de conjunt, a partir de diversos moments del llibre, que són significatius. Doncs tot plegat serà demà, a partir de les 11 de matí, al celler de Can Mata, hi haurà, com deiem, Salvador Giral, que presentarà l'entrepà i també Jordi Nob, que hem parlat avui sobre el talent que també presentarà demà. Aquí s'enjust. Moltes gràcies, Jordi, i que vagi molt bé, molta sort. Adéu, adéu. Adéu, bon dia. 6 minuts i dos quarts del matí, parlem aquesta hora del ple municipal, que va tenir lloc ahir, el ple municipal del mes de gener, que entre altres qüestions es van debatre diferents emocions, una de les quals era perdonar suport a la declaració de sobirania i pel dret a decidir, que es va aprovar el vot a favor de Convergència i Unió, de Junts per s'enjust, i també si van sumar PSC i iniciativa. En parlant de tot plegat, amb l'alcalde de Sant Just, jo diré per pinjar que avui el tenim a l'altre canto del telèfon. Molt bon dia, Alcalde. Bon dia. Què tal, com estem? Hem començat parlant d'aquesta emoció, perquè d'alguna manera, a part d'altres qüestions que ara podem comentar del ple, és un dels temes més d'actualitat i segons com després de tot el que va passar la setmana passada, el vot de suport del PSC és significatiu. És significatiu, efectivament. És un esforç, també, d'entendre l'ascència d'aquesta emoció. Nosaltres l'hem entès, que és una emoció des del punt de vista d'emocràcia, que la sobirania està en el ser humà, que l'home giure des del primer moment, i, per tant, pensem... Jo crec que molta gent pensa que els límits d'un autor govern només els pot posar al poble de Catalunya, en aquest cas. I des d'aquesta basant, si tu creus, si tu creus, pensem que el dret a decidir és el lloc adequat que tots podem anar a votar amb un referèndum que sigui absolutament legal, i que a totes les opcions no només una, no només una. Aquesta que parles es pensa que la sobirania porta només a la independència, no sé, la sobirania és llibertat. I, per tant, si es fa aquest referèndum, doncs, aleshores, en aquest referèndum, n'ha d'hi tocar les opcions, però el partit socialista, evidentment, és l'opció federalista, no? I per anar a votar federalisme, doncs, necessitem el dret a decidir. Per tant, des d'aquesta basant, diguem-ne, de llibertat i absolutament democràtica, que ens ensencem, ens semblava que aquesta emoció, doncs, és l'ascència de l'emoció, doncs, van votar a favor. Aleshores, ha de decidir si es feia a favor, si es feia a una abstenció dins del partit. Aquí s'enjust. No, no, a veure, una reunió de la Comissió Ejecutiva va ser per unanimitat, pràcticament, i a algú municipal també, i, per tant, si s'explica des d'aquest punt de vista, doncs, ens semblava que aquí ens hi podem trobar tots, no? Si no és així, pot costar una mica, no? Però, no, no, al nivell local no ens va costar gaire. De fet, és una... El dret a decidir, doncs, està incorporat en el programa del partit socialista, i ha estat explicat en els darreres setmanes, fins i tot el mateix primer secretari va presentar, en el Parlament, que s'ha anat parlant poc, no?, d'una emoció pròpia del dret a decidir, va ser votada en contra per convergència i també per partit popular, i altres partits, per tant, nosaltres també, hem patit presentar una emoció en el Parlament, en el mateix moment, entre l'ascència i el dret a decidir, l'ascència era això, no? Suposo que el fet que fos la... que la definitiva, finalment, en lloc de potser estar a nir-se, fos un vot en contra, i, sobretot, el fet que aquells cinc diputats decidissin no votar és el que va despertar, també, tot aquest rebombori, i és el que, segurament, dona més pes ara a aquest vot aquí, s'enjust. Sí, efectivament, efectivament, s'obta una mica, doncs, que hi hagi diputats o companys que ho vegin d'una altra manera, i no es voti a favor, no?, però bé, també això és la probabilitat i la diversitat, jo crec que també la direcció del pressupost, també ha de fer una reflexió sobre les conseqüències d'això, jo crec que tots som fadalistes, tots som socialistes, i tots som demòcrates, no?, i el que passa és que, en algunes vegades, no pot veure una miqueta més cap aquí i una miqueta més cap allà, i no hi hagi un partit nacional de demà, suposo que això es farà un gran debat, i el que ens fa falta, tots plegats, és que el país ens tingui una opció clara progressista, que la tingui sempre, que ens convertim clarament a un partit nacional que defensa els interessos de Catalunya, i, realment, que aquests temes passin definitivament amb un segon terme, perquè els problemes del país continuen i són greus, la Tur, doncs que a terra cursos, una educació, doncs que a terra cursos, i empreses que l'han tancat, no?, això és el real, el problema real del país, no?, i, per tant, tampoc és llògic que estiguem dos, tres anys parlant, només del dret a decidir, només de la sobirania, perquè, malgrat que és molt important, doncs els problemes també estan en altre lloc, no?, i jo soc partiràrit que, si això es tingués que fer, doncs es fes aquest referèndum d'un domenge, perquè anem a votar, que el vot que posem allà, doncs sigui definitiu, sigui vàlid, i al dilluns comencem a dedicar-me els plenaments, els plenes de la gent, que són molts. I ja no és l'última pregunta vinculada amb aquesta qüestió, i canviem de seguida de tema, no sé si li sap greu el que va passar la setmana passada al Parlament, el que va passar en el cas del partitge llista? No, no, no, jo crec que em sap greu, jo crec que és la... dins del PSC, doncs hi ha unes sensibilitats, no és el punt de partida, és a dir, segurament, tots estem d'acord amb el dret a decidir, tots estem d'acord amb tenir un posicionament, diguem, davant del país, i a vegades doncs costa, costa més trobar el punt en comú, on ens farem tots molt a gust, no?, el PSC és un partit de molta història, que s'ha incorporat, doncs, molta gent, que ve de la fusió d'altres partits i de sensibilitats, i és possible que ho hem determinat, sortir alguna cosa d'aquestes, no?, em sap greu, home, em sap greu, doncs que no en aquests moments no siguem un referent dintre del país o dintre de l'esquerra, no?, perquè insisteixo, jo crec que en aquests moments s'estan tenint polítiques conservadores, molt agressives, i tenir una alternativa clara, com el que ha sigut històricament el PSC, doncs estic convençut que és necessari, i estic convençut que tard o l'hora tots tornarem a ocupar aquesta centralitat catalana, no?, igual amb aquestes decisions que anem prenent, tots en nivell territorial, tots plegats, se'ns reflexionem, i amb una direcció, doncs, que no ho té fàcil, que ho té fàcil en aquests moments, però el que l'hem de recolzar, penso que el primer secretari és un bon primer secretari, que fa poc que està davant del partit, i que, per tant, entre tots, hem de recolzar aquestes iniciatives, no?, i estic convençut que les coses fan des de dins, les coses han canviat des de dins. No m'agrada el que hagi marxat gent, doncs perquè no li hagi agradat algun tipus de votació, o per anar a la tendència, perquè és dins del partit, els que ens agrada, són socialistes de fa molts anys, però el que volem fer és incorporar el màxim gent possible, i, a més a més, sumar tota la gent, que durant molts anys ha ajudat, perquè Catalunya també ha tingut una gran evolució, el gràcies també al partit socialista, sobretot en polítiques progressistes, i en políties d'igualtat, no?, ha hagut els partits conservadors, el si costa molt parlar d'aquests termes, a nosaltres, no?, d'aquesta manera, si és el nostre terreny, el nostre àmbit, no?, i espero i desitjo que aviat tornem a ser un referent al catalanisme. Queda clar, doncs, això val que fa a la randa d'aquesta mústia que es va presentar ahir, que vam presentar a Síui Junts per Sant Just, i que, finalment, va quedar aprovada el plaer de Sant Just, també es van tractar altres qüestions, com ara que es va decidir baixar un 10% el consum energètic dels equipaments públics de Sant Just. Bé, efectivament, és un obligat d'alguna manera, si volem... volem expressar-ho a través d'un decret, però que podria ser d'una altra manera, això potser és poc significatiu, la voluntat política de fer un esforç, d'entendre l'energia d'una altra manera, i, a més a més, de fer un espalvi important aquest any 2013, que es va arreglar en el plaer. Se sap de quan serà aquest espalvi, o...? Bé, estem parlant d'una mitjana, estem parlant d'una mitjana, fins i tot, el 20%. Només et diré que la factura d'una mitjana de Sant Just, de la llum de l'Ajuntament de Sant Just, està l'entorn dels 900 i 1 milió d'euros. Per tant, està el dia, un 10 o un 15%, intentarem arribar a aquest 20% amb alguns àmbits que ho diu el decret, imagina't. Imagina't si això s'aconsegueix amb l'implicació dels equipaments, evidentment, amb la comprensió de la gent, perquè també hi ha moltes coses a la via pública. Doncs tot això estem parlant de si podem arribar a aquest 20% sobre un milió d'euros, doncs estem parlant de 200.000 euros, i un punt d'idi, doncs són 65.000 euros. És a dir, d'augmentar l'idi o no, a vegades és l'estalvi. I aquí podem tenir, i he dit que també per un concepte del que ha de ser l'energia, l'energia no pot ser absolutament il·limitada. No podem anar tirant sempre del mateix, perquè això s'acaba. I hem de buscar aquestes mesures, aquestes energies alternatives, com ho hem fet a les darrers anys. Bé, no, no. Principalment és l'estalvi. Sí, és un tema d'estalvi, de mecanismes d'inversió, detectors de tots tipus, que quan no hi hagi persones, llocs d'entrada, i coses d'aquest estil, i reduir horaris, i en alguns casos, canviar el que és el mecanisme i les bombetes pertinents, són coses de sentit comú. Doncs això pel que fa a l'energia, el que es diu del ple general de la Metropolità, Can Ginestar, i el passeig segreira. Què passarà, doncs, amb tot plegat? Bé, això ho explicaré. Fa uns anys, l'Ajuntament va decidir que no volia que es construïguin habitatges davant de la carrassa Can Ginestar. Però, així, llimnaven aquí unes cases, i, per tant, van decidir que no es costruís aquí. Això es va permutar amb aquests propietaris, però els terrenys que hi ha, en aquests moments, on s'aparquen els cotxes de Can Ginestar i de la policia i jo, són solars edificables. El que hem fet és canviar-ho de llocs i posar-los, principalment, tot això, aquest triàndor que li diem de Miquel Reberter, on està aquest bar que li ve el xiringuito, el bar de xingilles. És molt a prop de la festa de l'Onze de l'Estat. Sí. Per tant, el que farem és habitatge, sobasta, lliure, en torna de 18 o 20 habitatges, veurem com és el projecte i hi haurà metges quadrats d'habitatge públic que ho gestiona l'empresa pública. Doncs és un altre dels punts que es va tractar aquí en aquest ple municipal del mes de gener. A banda d'aquest ple municipal, també volíem parlar d'habitatge, però per què no volíem parlar de l'oposició? Per tant, quan tenim el projecte de l'oposició, podem parlar d'aquestes persones que aprenen els sortets de 54 pisos amb protecció oficial de la nova promoció pública de venda amb es Lluís. Sí, ho ajornem. L'ajornem perquè, abans d'anir a la justícia dolenta, perquè teníem un acord amb la títada bancària. Banquia que ens va financiar aquesta operació. Ens hi ha posat unes condicions concretes, i el que va passar a l'Àfrica és que el que va passar a l'Àfrica va ser que el que va passar a l'Àfrica no havia alimentat les seves operacions i d'una manera molt, molt, molt estricta. I ens comunicaven re i mateix que estava molt en qüestió el crèdit que tenia prou massa per construir. Això ens ha fet ser prudents. I, per tant, a tès, no podria fer dues coses, fer el sortatge i adjudicar-hi seguint, perquè parlem una mica, ajornem-ho a junts d'hives, i quan tornem a fer aquest sortatge, en tinguem l'entitat financera. Això és conseqüència de la realitat que està vivint el país o les endits bancàries, ni més ni menys, una situació molt difícil. En el seu moment, aquest solar, fa més de 10 anys, es va comprar o es va hipotecar amb la moquera Caja Madrid, qui anava a pensar, no, que s'ho ha posat 10 anys, doncs aquesta entitat bancària, que ara és banca, i això ens diria que els problemes que té, no? Jo crec que hem tingut una mica de mala forma, això. Però bé, seguiré treballant, no és un tema que es modifiqui, no és un tema que anem a tirar enrere, hi ha d'anar adjudicat a tenir suficients, i que, per tant, el que farem. I fins i tot, a les bases de promunció, hi havia una nota, al final de tot, que deia que aquesta operació estava, diguem-ne, que es podia ejecutar sempre que hi hagués aquest finançament. Jo crec que això s'ha d'explicar, estem molt tranquils, no tenim cap, diguem-ne, i tranquil·litat sobre això, o la gestió d'aquest tema, però ens semblava coagarent, que, si no tenies el finançament, no et judicar-les. I el que fem és, com que va ser ahir, perquè això, així, no hi ha pràcticament temps de reacció, no hi ha pràcticament temps de reacció de fer gestions urgentment amb altres entitats financeres, que serà difícil, és evident, no? És un tema que hem dedicat riores. L'Ajuntament és terraria d'això, i, per tant, té capacitat suficient, i té... sabeu tots que l'Ajuntament s'està molt senaja, i, per tant, el que necessitem és temps. Jo crec que hem tingut molt mala sort, que aquesta notícia vingui d'ahir. Potser millor ahir, que la setmana que ve, no? Exacte. Això sí, això no que comentàvem, hauríem d'amuntar una junta de portaveus de la nit, vaig agafar els companys, es parlaven els companys, i el regidor que porta habitatge ens ho va explicar, i vam arribar a la conclusió des que va al mes explicar-ho, que això, quan no tinguis absoluta enlligat, tot aquest acuentó existeix, un que és una ordre de Brussel·les, i, per tant, no podíem fer una altra cosa. I, de fet, ara, per tant, s'ajorna sense data, perquè el que es farà és, m'imagino, buscar aquest finançament tan ràpid com es pugui? Sí, per sense data, però farem molt de pressa, això, eh? Aquesta setmana ens posem insistentment, i tenim ja reunions programades amb altres entires bancàries, amb algú que s'entender, amb la renta de la bàndia, amb la caixa, i a tot un calendari ja no hem perdut el temps, aquest matí. I hi ha reunions previstes a tots els nivells per poder donar una data el més aviat possible, no? Jo crec que estem en aquest escenari, que teníem hipotecat el solar, diguem-ne, en el seu moment, perquè es va comprar en els que hipoteguessin, perquè ens feien falta diners, que ens va comprar aquest solar, i, per tant, amb la compra, ho ha fet un caja medit, i caja medit després és de trasformar amb bàndia, i ara té aquests problemes. Però jo, que digués un missatge de tranquil·litat, i jo crec que fem una cosa cuarent, si no tens els diners, en aquests moments ben lligats, potser el que cal és explicar-ho, i dir-ho, si d'aquí fins a dies ho tenim, hi tornarem a estar a la vacuneta, i jo confio que seré així. S'ha parlat amb els judicataris o se'ls explicaven? Sí, les trucades s'estan enviant els escritos, i fins i tot es parlava de que al mateix lluny el conservador la té a l'hora, i explicar-ho amb aquelles persones que vulguin molt més detall. Seria un acte que suposo que també ajudaria, m'imagino, a fer-ho entendre. Doncs això serà, en tot cas, ja ho explicarem, si finalment es manté o no, que seria dir lluny, que era el dia que hi havia previst aquests sortets. A més a més, els judicataris no havien posat diners, ni res. Precisament per això. Per això vam creure-hi la nit que el més joig seria explicar-ho, el jornar-ho, till sí que no els pateixin, i no fer exactament això que estaves dient. Si tiràvem endavant, ara ja poca vostès han de posar aquests diners, els diners que han depositat, que ens han d'agrair en el fiar, que ningú es pateixi, tampoc. El missatge absoluta la tranquil·litat. D'alguna manera, evitar una mica, salvant les distàncies, el que va passar ara fa 5 anys, que tot es va haver de retreçar i hi havia molta més gent implicada. És una mica... Però jo era molt més greu, perquè estàvem parlant de carrers, no? I parlàvem de molts milions d'euros, uns carrers que es tenia a fer, una gent que no era en present ni l'Ajuntament, ni els mateixos judicataris dels pisos. Però sí que té una certa similitud, és a dir, que hi ha una situació de crisi que estàs vivint. És evident que hi ha una situació de crisi dura, on el sector bancari està com està, molt de la pràcticament creris, i ara el que hem de fer, amb l'Ajuntament, que s'ha negat, i que, per tant, si cal fer algun tipus d'aval, farem impulsar aquesta operació. Però això és una situació de crisi que estem vivint. És evident que estem en una situació de crisi dura, i que hem de fer impulsar aquesta operació. Però et hem de confiar en el dia en bancària, perquè si ens ho vei, és que ens ho assegura que això, si teníem un mig percent de judicataris que el havien de ser usituts, que no hi havia cap problema per part d'ells, el que passa és que ha arribat una ordre molt més contundent d'aquestes mesures de control que fa en aquests moments a Europa, sobre les enties bancàries d'Espanya. Són víctimes lletnes d'aquest control i d'aquestes exigències que la Unió Europea està demanant als grans espanyols. Doncs anirem parlant. Moltes gràcies per explicar-nos, avui, aquí al Justa de la Fusta, al Calde Jure Perpinyà. Molt bé. Vinga, adéu-siau. Que vagi molt bé. Adéu, bon dia. Ràdio T'esper. Durant de 8.1. Explorillo.