Ada Castells presenta «Solestàlgia»: ecoansietat, vida neorural i urgències climàtiques

Bon dia, entrem en aquesta segona hora, passant quatre minuts d'un quart de dotze del matí, i entrem, com sempre, a l'entrevista del dia avui. Aquí tindrem amb nosaltres l'Ada Castells, escriptora, que participarà demà en aquesta xerrada, emmarcada dintre del cicle d'exposicions Mons, concretament aquesta vegada t'està tenint lloc, recordem, a l'Espai Mercat, entre el mes de febrer i el mes d'abril, el món orgànic. Demà tindrem aquesta xerrada amb un debat assegurat, i ara mateix tenim a l'Ada Castells el telèfon, Bon dia, Ada. Hola, bon dia. Bon dia i benvinguda a Ràdio d'Esvern. Gràcies, moltes gràcies. Sabem que demà a l'Espai Mercat presentaràs Solestàlgia, costa una mica aquesta paraula, Solestàlgia, que és la teva última novel·la, i el que tenim de moment és una definició de l'Eugènia Brogi, que explica que la solestàlgia és un terme híbrid que barreja consol i dolor, ideat per l'activista australià Glenn Albrecht, i que designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i de retruc de tot el planeta Terra. Exacte. A veure, aquesta novel·la explica aquesta mena de dolor i perplexitat, que estem sentint tot davant de les notícies catastròfiques que ens arriben, sobre l'emergència climàtica, un repte que ens va molt gros, però és el repte que ens ha tocat en la nostra època, indubtablement. Aleshores, la novel·la va de com una persona està molt aclaparada per aquesta qüestió i tot el que aplica, diguéssim, per sortir-se'n i per continuar estimant la vida i continuar vivint en el present, sense oblidar els reptes del futur, però intentar tirar endavant. Jo fins ara tenia entès, he de dir que solestàlgia no ho havia escoltat mai, però pel que em dius em recorda una miqueta el terme de coansietat, que sí que ens n'hem fet ressò. Tenen a veure aquestes dues coses? Té molt a veure i em sap greu que hagi triomfat més ecoansietat, perquè solestàlgia trobo que sonorament és més bonica, però no és tan coneguda, tot i que ara estem intentant, entre molts, intentar dir-ho molt per a veure si va coiant el terme. Jo al principi també em costava molt, com has dit tu al principi que t'havia costat, ara ja ho dic amb tota facilitat, solestàlgia. És una paraula que l'has anat treballant molt, no?, i més si és el títol de la teva última novel·la. Sí, la novel·la es titulava tota l'estona Fragilitat, mentre l'anava escrivint, fins i tot quan va arribar l'Eugènia Brògil de l'altre editorial es titulava Fragilitat, però en un determinat moment, hi hagi un filòsof que es diu Esreco Horvat, vaig trobar aquest terme de Srestalges i vaig pensar, però és que si estic parlant d'això exactament, d'aquest patiment, d'aquesta coansietat per aquest món que se'ns està transformant i que no sabem com assumir-ho. treballar a partir d'aquest terme, o sigui, va sorgir primer la idea de fer la novel·la i llavors vas decidir que aquest tema era un tema que et cridava l'atenció o era una sensació que tu paties de manera personal, que vas acabar decidint transformar-la en novel·la? Sí, sí, sí, sí, sempre és així. Les meves novel·les sempre és algun neguit que jo tinc a dins i que li traspasso als meus personatges perquè siguin ells els qui el resolguin. I durant la pandèmia, que és quan va començar a sorgir aquesta novel·la, trobo que tots vam tenir un moment de fragilitat molt fort, sobretot a l'inici, quan vèiem que aquell virus no sabíem si acabaríem nosaltres o si ens en podríem en sortir. Llavors, el tema de la fragilitat era el principal, tot i que jo a la novel·la faig que hi hagi una inundació a Barcelona que obligui que la família protagonista hagi de fugir cap a l'Empordà a refer la seva vida, a tenir un altre estil de vida totalment diferent, que em sembla que això és el que l'emergència climàtica ens està reclamant, que així no podem continuar. A on? De l'Empordà es traslladen? És a algun poble que existeix? Sí, se'n va anar a Camallera. Vale. Vale, a Camallera. Sí. I llavors allà decideixen, bueno, suposo que comencen aquesta nova vida a un estil de vida més rural, potser? Sí, ocupen un mas i intenten reconstruir-lo, intenten crear una mena d'edat mitjana, és a dir, tornar al mínim consum, a la cosa més local, a conrear la terra, a viure energèticament d'una manera més sostenible, però amb l'aliança de la tecnologia del nostre temps, no? Que és una cosa que està fent gent, que està intentant viure d'una altra manera, molt menys consumista i una mica més racional, perquè escrivint aquesta novel·la vaig investigar el recorregut que fa un kiwi de Nova Zelanda fins a arribar als nostres supermercats, i és que és un despropòsit tal, que dius, però com pot ser? Com no podem menjar la fruita que estem conreant a la cantonada? Bé, i que a vegades el que no s'entén moltes vegades és com el preu pot ser més inferior, no? Bé, sí, s'entén que hi ha moltes explotacions, però que al final acabem comprant el kiwi de Nova Zelanda doncs perquè és més barat que el del costat, no? Una mica. Exacte, és inverse amb l'ànims, arriba ple de plàstic, a més, i segur que amb molta menys vitamina de la requerida que està cultivat al costat. Sí, sí, això seguríssim. I la protagonista és la Sara. És una mica un alter ego teu, la Sara? Menys alter ego que en altres novel·les. La Sara és un personatge de ficció perquè he exagerat bastant la seva ansietat. A mi se'n va passar els dos dies, però la Sara l'arrossega més. O sigui, és a dir, tu la vas patir més durant la pandèmia, no? Quan ens van tancar, quan semblava que l'apocalipsis era aquí, realment. Era imminent, sí. I un cop va passar això, diguéssim, aquesta sensació t'ha anat desapareixent. M'ha anat desapareixent, però he fet un recorregut similar al de la Sara, perquè jo ara mig vic a l'Empordà, mig a Barcelona. M'ha anat a dir. Sí, i necessitava fer aquest canvi precisament per regalar-li a la meva protagonista. Jo, quan faig les novel·les, necessito viure bastant el que estan vivint els meus personatges, perquè realment hi ha detalls que si no els vius no hi pots arribar. Bé, al final... I el fet de jo també ser una urbanita que entrava en el món rural com la Sara, doncs li podia donar molts elements. Sí. Per exemple, el desastre que suposa encendre una estufa de llenya quan no en tens ni idea, no? La Sara li passa. Clar, perquè hi ha una miqueta, jo crec que sí que recentment, sobretot potenciat per la pandèmia, ha crescut aquesta vida neorural, que se li diu, no? Persones que han vist que viurà a la ciutat, sobretot jo crec que quan ens vam sentir atrapats i atrapades, no?, en pisos petits, quasi bé sense sortida, mentre sabíem que altres persones que vivien al poble sí que estaven a fora, que podien respirar, ens vam adonar d'aquest valor, no?, que tenia. Però sí que és veritat que molts cops aquesta vida neorural, potser si no es viu en primera persona, s'idealitza una mica i aquest encant, no?, del camp que sembla que sigui tan millor que la ciutat, però que al final suposo que també té tantes problemàtiques com aquí, però d'una manera totalment diferent. I si t'hi has trobat, suposo que traslladar-ho a la novel·la ha estat més fàcil o al final una manera també d'entendre-te a tu mateixa en aquest procés. Bé, acabes entenent que realment una cosa que ja sabies, però l'acabes vivint, la natura no té pietat, és a dir, la natura està idealitzada, no?, però realment la natura és la natura i quan plou, plou, i no deixarà de ploure perquè tot molesta i quan vénen els mosquits, doncs vénen els mosquits i així moltes més altres coses. Aleshores has d'aprendre a pactar i has d'aprendre a assumir la teva mesura com a ésser humà, que és una mica el que hem perdut. Ens hem cregut els reis del món amb una prepotència brutal i hem de recuperar aquesta justa mesura, formem part d'un cicle natural i hem de tornar a encaixar. Si no, ens expulsarà, és així mateix. I creus que es recupera? Perquè sí que potser, almenys jo, tinc la sensació que quan vam viure la pandèmia sí que tots i totes ens vam adonar d'això, vam valorar molt més la naturalesa, l'entorn, frenar una mica, ens vam adonar que al final en aquesta vida capitalista on vivim tot va molt ràpid, però sembla que tan bon punt ho vam descobrir o recuperar mentre vam estar tancats a casa. Quan es van obrir les portes, un altre cop tota aquesta pressa ens arrossega i sembla que ens tornem a oblidar de tot això i fins ara que sí que veiem una sequera que cada cop està més... Bueno, crec que està creixent i que veiem pantans buits, veiem que potser haurem de reduir moltes coses, sobretot ara que ve la calor i l'estiu. Sembla que ara sí que ens tornem com a donar compte que ens oblidem de l'entorn, però que és una cosa que no ho sé, que tan creix la preocupació com es desfà. Ocupa portades de diaris durant una setmana i després sembla que hagi desaparegut quan és una cosa que és constant. Suposo que d'aquí també surt la solestàlgia, no? Exacte, ara no està complint amb el que sabem què hem de fer. A veure, és un problema individual i és una responsabilitat individual, però també col·lectiu, col·lectiu d'una manera molt més urgent. Hi ha d'haver una reinvenció del sistema, perquè és que si no... A veure, és que només en tenim un de planeta. Aleshores, s'acabarà fent. Es pot fer bé o es pot fer malament, però fer-se es farà, perquè és que si no ens anem a morris. Així no es pot continuar amb aquesta despesa energètica desmesurada. I creus que sí, que hi haurà aquest canvi? És que hi haurà. És que o hi haurà o no hi haurà res. Clar que hi serà. El que passa és que es pot fer bé intentant que sigui d'una manera que tots ens beneficiem o pot ser que quedin uns quants, com aquestes pel·lícules apocalíptiques de l'estatisme cultural, en què sobreviu només el més fort i els altres que els bombin. La meva novel·la intenta fer que els que sobrevisquin siguin una colla de replegats, que són una família amb una filla adolescent inadaptada, amb una iaia, amb un principi de demència 100.000, bastant divertida, perquè veu la realitat amb un prisma optimista desmesurat, i amb una parella, doncs, que són uns superviviments no els típics triomfadors, precisament. perquè aquest discurs que només els grans triomfadors se'n sortiran és absolutament feixista. Bé, i que al final, si realment s'apropés a aquest apocalipsis climàtic, per dir-li d'alguna manera, crec que sigui qui és més fort, ara no sé si en cas d'apocalipsis sí que sigui el més fort, no?, que canviaran. Ah, no, clar, clar, hi haurà moltes coses que per més que tu dominis la inscomàtica, més val que dominis el, com diu el poema del Casasses, ens hem quedat sense llum i sense petroli i sense saber distingir la cicuta del Julibert. Exacte. Bé, també passa una mica, no?, que crec que professions, és això, professions que ara potser sí que tenen molt renom i que són molt més ben valorades, sí que jo moltes vegades penso en cas d'apocalipsis, qui queda, que pugui realment fer alguna cosa amb el nostre entorn, no?, quants de nosaltres podríem sobreviure si ens deixen al camp i l'únic que podem fer és conrear o anar a casar, crec que pocs... El que passa és que, sí, això seria la fase final i als humans ens encanta posar-nos apocalíptics i anar veient la fase final, però millor que assumim la fase imminent que és la d'intentar reformar les coses, intentar donar molts diners a la investigació per tenir energies renovables que realment funcionin i intentar reduir la despesa energètica, etcètera, etcètera, etcètera. Abans d'arribar a aquesta fase final n'hi ha moltes altres i esperem que aquestes que anem assumint, home, les hem de tenir en compte d'una manera real, no només quan ens arriba la sequera o la pandèmia. Bueno, és això, que a vegades ens oblidem molt fàcilment i crec que jo ho plantejava com que és un problema que realment és dels pocs problemes que són globals, que realment afecta a tothom, és igual on visquis, és igual si tens molts diners, pocs diners, si s'acaben els recursos naturals... Home, el tercer món els està afectat ja d'una manera molt real. Aquí encara fem la viu-viu i anem trampejant perquè som uns privilegiats i podem tenir recursos, però que és un problema que patirem tots. I després, que el discurs no ha de ser tant de prohibició i de veure d'anar vivint d'una manera més restringida que això també, però hem d'intentar que això sigui un valor i sigui una cosa que ens agradi fer. És a dir, hem d'intentar recuperar realment, descobrir que la lentitud, que consumir menys, que també et reconciliï amb tu mateix i també et s'alliberarà de la ansietat. No és només una repressió, sinó és adoptar un altre estil de vida que fins i tot pot ser més plaent. Bé, i seria com a partir de l'educació, no? Un canvi més pausat, al final és a partir de l'educació de la societat que canviï la seva manera de veure i no tant a través de la prohibició que si no, bé, que m'estàs prohibint això, faig això altre i és anar mirant una miqueta el límit. Sí, i tot és aquest, l'educació es fa a través de l'escola, a través dels mitjans i a través del consum cultural, també. És a dir, mentre estiguem barrejat d'això que et deia, d'aquestes pel·lícules apocalíptiques que el missatge és que guanya el més fort, això realment molt de bé no ens fa. Tens raó. Doncs et tindrem explicant tot això demà, dimecres 12 d'abril, a les 7 del vespre, a la sala Mercart i t'acompanyarà l'Arnau Cònsul d'aquest llibreter. Suposo que la idea serà això, no? De batre al voltant del tema de la nostàlgia, partint també de la història de la novel·la. Exactament, i obrint el micro al públic per sentir també les seves opinions, perquè em sembla que és un tema que ens interpel·la a totes. Molt bé. Doncs no sé si volies afegir alguna cosa més. No, que tingueu un bon dia, que gaudiu de la natura i que aminoreu la marxa. Doncs, moltes gràcies, Ada, per estar, per ser aquí avui amb nosaltres, acompanyar-nos a Ràdio d'Esvern, haver-nos explicat aquesta solestàlgia en què consisteix, que crec que molts i moltes de nosaltres potser no li posem el nom i potser no sabem què és solestàlgia, però la sensació de ben segur l'hem sentit en algun moment, sigui més curta o més llarga, però, però, bueno, convidem això, convidem a tothom a acompanyar-te demà al vespre a la sala Mercart i sobretot que participin en els seus debats, en les seves preguntes, en les seves idees que segur que tothom ha tingut al voltant d'aquest tema. Exactament, i anar reivindicant la paraula solestàlgia que és molt bonica. Exacte, així ho farem. Moltes gràcies, Ada. D'acord, que vagi molt bé. Adeu, adeu. Adeu. Adeu. L'Ajusta, el magasí matinal de Ràdio d'Esverni. Cada matí posa't al dia amb l'actualitat del nostre municipi amb seccions de cultura, història, psicologia.