Associació de Gent Gran de Sant Just: activitat social, Sant Jordi i Coral Harmonia — soledat, respecte i vida al present; final musical "Así bailaba"

Toques el que més m'agrada. Ara, el que toca, productes catalans. De qualitat. Generalitat de Catalunya. 7 milions i mig de futurs. Continuem a la Justa. Ara passa un quart d'hora de les 11. i estem a l'entrevista del dia amb la Maite Castells. Maite! Hola, què tal? Bon dia. Com estem? Molt bé. Jo encantada de conèixer-te avui perquè abans no ens coneixíem però encantada. Jo també. He de dir que ets presidenta de l'associació? No, no, no. Jo soc vocal. Vocal organitzadora amb un grup més de persones que organitzem cosetes per el que és la gent gran de Sant Just d'Esbert. i el nostre nom és l'associació de gent gran de Sant Just d'Esbert. Ens confonen moltes vegades amb el centre mil·lenari. Són dues entitats totalment diferents. I això s'ha de tenir en compte. Quina funció feu vosaltres, diguéssim? Nosaltres, o sigui, junt amb altres companyes, el que fem és buscar activitats que siguin adients per a les persones que conformem aquesta associació. Ja sigui anar a fer una visita cultural, acompanyada sempre... Bueno, aquesta és una idea que jo sempre he tingut al cap. Acompanyada d'un dinar, una mica de ball, una mica de convivència, una copeta de cava... Pinta molt bé, eh, tot això. Sí. Pinta superbé. Es tracta de fer coses tant aquí com al centre mil·lenari que també em portem de coses molt maques, ja les anireu veient perquè us trucaré i us avisaré. El que fem és això, tractar que la gent s'ho passi bé. Les excursions han de pagar perquè nosaltres no les podem financiar amb la quota que cobrem. Però tot el que més tractem de financiar-ho i que tots els diners que recaudem reverteixin amb el soci. Aquesta és la nostra tasca. Doncs està superbé i això, o sigui, la quota, o sigui, el que s'ha de pagar tampoc, diguéssim, que és més significatiu, no? Sí, perquè són 15 euros a l'any. Vale, doncs llavors, o sigui, està molt bé, sí, sí. Però, clar, tenim la sort que l'Ajuntament ens dona un cop de mà. Clar, és el que passa al final i aquesta ajuda al final s'agraeix. Clar, perquè ens permet fer aquestes coses que et dic, de portar o gent que vindrà a fer una exhibició o de presentar el llibre de la Chita i de la Palmira, a continuació farem... Serà com una festa de Sant Jordi, saps? Però anticipada, perquè regalarem una rosa a les persones que vinguin, després farem una miqueta de pica-pica, suau, petitet, per fer una miqueta de xerrada. Perquè penso que les xerrades i la convivència són molt importants per a la gent gran. No sé qui ho va dir l'altre dia, però al final el sentir-se escoltat i més que escoltat, acompanyat, però per les persones de qualsevol edat, al final, és el que ens fa... O sigui, som ànimes socials, no? Exacte, tu ho has dit. Sí, sí. Llavors, el que passa a vegades és que quan te fas gran quedes una miqueta esclòs de moltes coses, d'acord? I llavors, clar, tens solitud i llavors a vegades tens que tirar de records i de pensar, ui, aquest cap de setmana vindrà la meva filla, però en tota la setmana no has vist a ningú. Clar. Només tens els companys, els amics. Clar, clar, clar. I si amb ells no tens una convivència i no et relaciones, al final, doncs, no ho sé, la vida no tindria un sentit. Absolutament, al final, un dels objectius és compartir. Sí. A més d'altres coses, per exemple, tu pots, no sé, poso l'exemple de la meva àvia que cuina, que li agrada molt cuinar, però diu, és que a mi cuinar, o sigui, m'agrada, però m'agrada saber que vindreu a menjar perquè al final aquest és el propòsit i és veritat, és veritat. Sí, perquè si no, no cuinarà perquè diu, per què hi ha de cuinar? És que, això és el que em diu, no, sí, sí, és, al final és important. És com una roda, saps? És una roda. Nosaltres necessitem tindre companyia, però a vegades no és possible tindre la companyia dels fills perquè la societat és molt complicada actualment. Realment la societat és complicada. Moltes activitats, treballs que tenen els fills, els nets, llavors, clar, que tinguin una miqueta de temps per anar a veure l'avi o la persona, doncs diuen, no ho necessites, ho està passant bé i llavors, clar, es fa més difícil que vinguin. Clar. Llavors, per això està l'associació, per fer que passin coses que trenquin aquesta monotonia i se sentin que formen part d'alguna cosa. És que és una molt bona iniciativa i a més, estar amb gent que està en la mateixa situació que tu i al final, clar, quan tu, quan sents aquesta empatia perquè estàs això, envoltat de persones que estan igual, és molt més fàcil i molt més, t'enriqueix molt més al final. Sí. Suposo, eh? Sí, sí. És el... Mira, et posaré d'exemple, no fa res vam anar al monestir de Pedralbes, era una sortida només matinal, de cultura, només cultura. Doncs venien persones que, clar, tenen una mobilitat reduïda. Nosaltres, el meu marit i jo que hi anem, el meu marit no és soci, és soci de l'associació però no forma part de la Junta. Llavors, junta amb altres persones com en Jordi Ferrar, ajudem amb aquestes persones amb mobilitat reduïda, però així, si elles poden vindre, poden veure, poden escoltar i aprendre. Clar. Perquè, clar, perquè això no deixa de portar alguna cosa a la gent que hi participa. Clar que sí. Exacte. I després comentem la sortida, que maca, has vist aquestes fotos. Jo tinc tendència a posar-les en el Facebook del grup de Sant Just. Molt bé. Perquè se n'assabentin i sempre els hi faig una mica de publicitat, dient... Quin és el nom del Facebook? Del compte exacte? El meu compte, és el meu compte. Ah, és el teu compte. Sí, sí, Maite. Si el vols dir, tens aquest espai, sí, sí. Sí, sí, és Maite Castell i el correu és maite933 arroba yahoo.es. Perfecte. Allà queda la informació. Sí, aquesta és la meva adreça. Però jo comparteixo amb tota la gent de Sant Just coses que vegi però només en Sant Just, no m'agrada posar-ho de forma pública però després encara que vegi fotos d'aquestes meves les veig en el Facebook públic i jo el que vull és només que s'assabenti Sant Just. Que Sant Just s'assabenti que aquí amb el seu poble hi ha un grup de persones que formem la Junta de l'Associació que tenim ganes de fer coses per ells. Ai, que bonic, eh? Aquesta, o sigui, em sembla una iniciativa molt, molt bona i al final és el que tu dius. Jo també penso una cosa el que abans estaves dient que és com que es pensa que la gent gran que quan tu això, perds com unes funcionalitats ja no ets útil mai més i això és mentida perquè al final l'experiència que teniu vosaltres a la gent jove per exemple ens pot aportar. Sí, però què passa? Que ara tot va molt de pressa. Tens un mòbil que en sis mesos ja ha quedat antiquat. llavors la velocitat en totes les coses ens deixa enrederits perquè clar, jo ballava quan tenia uns quants anys menys ballava i clar, jo deia ai, que bé que ho faig. Ara quan ballo doncs clar, no tinc la mateixa energia d'una parella de 30 o de 40 anys i llavors sí, faig les coses però abans et necessitava 5 minuts ara et necessito 15. Però si es comprèn ja està no cal tampoc sí, però la gent no té paciència. Ja, perquè és veritat, és veritat i jo soc la primera que ho reconec que no, sí, sí, és veritat perquè a més et demanen les coses d'avui per ahir i és més complicat, i és el món tot està accelerat. És el que estem vivint actualment. També jo crec que podeu aportar una educació de viure al present que això falta molt. O sigui, com estem sempre pensant en el que passarà o en el que ja ha passat i anem accelerats al final nosaltres, jo per exemple no tinc aquesta cultura o aquesta cosa de, bueno, intento aplicar-ho però d'estar al present em costa moltíssim i tenir una conversa amb una persona com tu que pots aportar i fer-ho detenidament estar atent a tots els detalls és complicat. Llavors, això, d'això ho podem aprendre de vosaltres, nosaltres, la gent més jove. Doncs sí. És veritat, no? Si volen, sí. I al final? Si volen, sí. Podrien estar compartint a vegades i vindre'n nosaltres, les sortides, però clar, les fem només per persones més grans de 60 anys. Ara, es pot fer una excepció i dir, compartirem aquesta sortida amb un grup de joves perquè vegin com ho passem nosaltres, perquè vegin també que sabem divertir-se. si podem ensenyar moltes coses, eh? Entre elles, la paciència i tolerància. Falta, eh? Falta. La paciència i tolerància i també aquella educació d'arribar a un lloc i dir, hola, bon dia, com esteu? Aquest, hola, bon dia, com esteu, va dirigit a tothom. I que respongui de volta, que a vegades es diu, hola, bon dia, què tal? I és com cri, cri. Cri, exacte. Com un, sí, sí, sí. Un silenci incòmode que és com, bueno, no passa res. jo dic, ell, hi he dit bon dia. Jo a vegades entro als supermercats o entro al mercat i dic, eh, us hi he dit bon dia, eh? Clar. Què passa? Això també és més de cultura de poble perquè quan et vas a una gran ciutat la gent no té costum de dir això. I, clar, en els comerços més petits sempre es diu, ell, bon dia, què tal? I de forma més detenida. És com que es dedica un temps a aquesta, a saludar, no? A aquesta salutació. A saludar, sí, sí. I a acomiadar-se també. però en altres llocs no es fa això. I en els llocs en els quals, com dèiem abans, es va accelerat, doncs no passa. No passa. Tu vés a un esplau, vés a qualsevol botiga que vagis, aquí al centre d'Estrelles, qualsevol centre comercial, tu vas cap allà i entres en una botiga i sembla un bitxo raro. Un bitxo raro. perquè si mires una roba que és moderna, per exemple, i com que t'aveu en gran, estan pensant aquesta dona es vol posar això. Bueno, suposo també... Aquestes són coses, eh, que passen, eh? Veieu que passen. Però també una cosa que admiro molt de vosaltres és que amb el temps, jo penso, i a mi m'ha passat de quan era més jove, més petita, que tot et comença a donar una mica més igual, eh? I bueno, que si em mira, bueno, doncs molt bé, saps? Ah, això sí. Tu estàs cada cop amb el temps, suposo, eh? Més segur de les teves decisions perquè tens més experiències i saps que sí i que no i com estàs més segur no has de rendir comptes a nadie al final, no cal, saps? Sí, és un avantatge que tenim de dir, ja l'hora que m'ha arribat, mira, el que tu diguis ho deixis de dir, tant m'hafat, m'entens? Això de repente sí que ho fem. Doncs d'aquests valors, clar, no, i d'aquests valors sí que podem aprendre la gent jove perquè molts cops, o sigui, això per temes socials, o sigui, sí que ens importa molt el que pensin els altres i, bueno, vivim una mica d'aquesta provació i suposo que amb el temps, no sé com és la teva experiència personal si amb el temps tu has deixat com això de, o sigui, o sigui, en algun moment t'havia importat massa el que pensaven els altres quan eres més jove, com has viscut això tu? Sí, sí que m'importava el que pensaven els companys, clar que sí i volia seguir diguéssim la moda que tots portàvem, semblaven tots iguals, m'entens? Si tocava anar amb faldilles curtes, faldilles curtes, si tocava anar amb pantalons amples, doncs pantalons amples i si no anaves sabies que em miraven com dient i aquesta on t'abaixis vestida. Llavors, clar, aquest punt de diferència és el que a vegades no vols marcar per no ser esclosa del grup. Per adaptar-te, exacte, per ser acceptada i també, bueno, se suposa que a la prehistòria el que necessitàvem nosaltres era adaptar-nos, no? Llavors, suposo que és un mitjà d'adaptació, però jo crec que quan, no sé si estàs d'acord amb mi, però quan la teva llibertat personal queda una mica, o sigui, es veu afectada per aquesta necessitat d'adaptació, potser hi ha un problema, no? Aviam, això és bastant difícil de contestar, bastant difícil de contestar. És que, per mi, l'acceptació és important, però està a cert punt, perquè tota la vida he sigut molt independent, independent de pensaments i molt lleugera de paraula. Això, empatitzo molt, eh? Sí, sí. Llavors això, doncs ja em feia un toc de diferència, ui, aquesta, ui, aquesta, i jo deia, és igual el que tu pensis. Molt bé. Si no em faràs ni més llesta ni em pagaràs el que porto. És que una, clar, exacte. Eren respostes que jo mateixa em donava, però en el fons era una resposta defensa. Exacte. I m'estava, en segons com, amb aquestes respostes ràpides i tractant de... De demostrar tant. De demostrar com que soc independent i no necessito la vostra aprovació, d'acord? Això era com una autodefensa. Sí. això és el que jo crec. Sense voler, ens autodefensem. És que puc empatitzar molt, eh? Bé, clar, i suposo que a cada edat al final, o sigui, a mesura que et fas gran i que guanyes experiència, perquè l'experiència, com he dit i ho torno a repetir, és un grau, doncs, bueno, t'afecta menys, no? O més, però, bueno, jo crec que també et canvien les preocupacions i és com el que abans et preocupava amb el temps és com, bueno, no és tan important. Li dones menys importància, suposo, no? Sí. Sí, sí. I no requereixes aquesta defensa tan gran de... defensa contra el món, no? No, no, no. Per res, eh? O sigui, m'he acostumat a sortir amb les noies, jo li dic les nenes, perquè són nenes, no deixen de ser nenes encara que tinguem molts anys. I tant. Perquè som nenes. Llavors, quan quedem amb elles, sortim a les sortides que fem a estades o d'un dia o de sis dies, doncs ens ho passem bé i el que menys pensem és el que diran els altres, ni molt menys. Ja aquestes alçades de la nostra edat, el que pensin ells, doncs... ja m'he dit mala ufa. No, no, no, és que tal qual. Aquí, sí, es parla clar que sí, que sí, que sí. I m'entens. Llavors, això es tracta de passar-t'ho bé, de disfrutar, de dir, bueno, estic a un estades tant com gent coneguda, perquè a més fem les estades i tots ens coneixem d'aquí de Sant Jus. Després surts a comprar alguna cosa i a la granja Carbonell, per exemple, ahir, fem publicitat. Molt bé. D'acord? Com ha de ser. Veus gent coneguda, allà, assentada, t'assentes amb ells, et prens un te, et prens un cafetonet i fas petar la xerrada. I això, tu no saps com que és. Doncs clar, si jo faig això, a mi m'és igual, si vaig vestida amb sabatilles i a vegades em diuen, ui, aquestes sabatilles, ja les podries tirar. I dic, i per què les he de tirar? Dic, si a mi m'agraden, vaig tan còmoda amb elles i sí, ja es veuen balletes però m'agraden posar-me-les. Llavors, veus, aquí, t'ho explico, aquesta anècdota perquè vegis que el meu fill m'aconsella que em canviï les sabatilles i jo dic, perquè me les he de canviar si a mi m'agraden. I això és el que molta gent gran no fa. Aquest amor propi, no? Bueno, sí. Tu pots aconsellar-me, però el que jo no faré, si vull, seguiré el teu consell, però si no vull, no el seguiré. El plaer d'escollir al final, què és el que vull fer i què és el que no. La decisió, sí, sí. Perquè jo mai m'hi poso si va d'un color o va d'un altre, m'entens? Ni si va molt ben arreglat o va fet una... això. Un desastre, sí. Jo mai m'hi poso i sempre que em pregunto i em dic, nen, és jove, si ara no fas tot això, quan ho faràs? Totalment. Doncs sí, sí. Aquesta és la meva idea. Que la gent ha de disfrutar. no ha d'estar pendent del que diguin els altres. Té que tractar de fer-ho el millor possible i tractar de cuidar-nos entre nosaltres, d'estimar-nos entre nosaltres, de fer coses que ens donin plaer. Nosaltres, no fa gaire, aquí, amb la Lua vam fer el curset de fotografia. Jo m'ho vaig passar fantàsticament bé. dic, però bueno, quan tu fotografies no estàs pensant si els agradarà amb els altres. No. I jo pensava, perquè la Lua ens ensenyava que a més la fotografia té sentiments. Clar. Llavors, fotografia un sentiment. I estàs concentrat en aquell moment en captar aquell moment. Llavors, això em va demostrar que sí que sóc capaç de captar uns sentiments. Que potser no tenen res a veure amb els altres sentiments de gent de la meva edat o de gent més jove que pensen ui, això, però jo ho vaig veure bé tot. Clar que sí. I a més et dic, si tu abans ballaves i segur que ho continues fent, aquesta sensibilitat no la perds, perquè si no, no ho haguessis fet abans. Llavors, sí, sí, m'agrada ballar. El que passa és que la salut no m'ha acompanyat i per això ho vaig haver de deixar-ho. Però ara que la salut sembla que torna a refer-se, penso tornar a reiniciar una mica el que és el ball. Molt bé. Doncs, Maite, Maite Castells, moltes gràcies per venir. Gràcies pels teus consells. Quan vulguis tornes, perquè estàs més que convidada i hem d'aprendre de tu. I pots tornar a dir un altre cop el nom de l'associació? L'associació de la gent gran de Sant Just d'Esbert. Queda clar, eh? Sí, sí. Estem al centre mil·lenari, que és al carrer Àngel Guimerà. Però no, o sigui, tenim que veure amb el centre mil·lenari perquè ocupem allà, tenim la seua allà, no? Hi ha moltes coses que fem compartides, però hi ha altres moltes que les fem per separat. D'acord? Llavors, això té que està claríssim, perquè si no ens confonen. També junt amb el centre mil·lenari i l'associació està la Coral Harmonia, que és de l'associació. Bé, jo dic que és de l'associació. Ells es van formar amb la junta antiga, però antiga, i han seguit i els hem portat també aquí i fent coses molt maques amb ells des que vam anar a participar amb l'auditori i amb el Cantagran. va ser una cosa molt maca. Jo us ho dic perquè la gent s'hi apunti, s'hi apunti, que vingui, encara que no sàpiga cantar gaire, que vingui, que ja l'ensenyarem. Exacte, i que la vergonya no serveix per res. Per res. I després tornar, recordar abans de marxar, Raquel, que aquest divendres a la tarda el que vulgui pot vindre. Les roses no sé si arribaran per tots els que vinguin, però bé, nosaltres hem comprat una sèrie de roses per anar-les donant. I la intenció està allà. I la intenció està allà. Està allà que parlem d'un llibre, que es parli de Sant Jordi i de fer una convivència. Ai, mai, té moltes gràcies, eh? Gràcies per tota la informació i sobretot per aquesta conversa perquè ha estat molt interessant. Quan vulguis, torna a l'emissora que et rebrem més que... O sigui, serà un plaer rebre't, clar que sí. Molt bé, i espero que vagis a veure l'exposició que farà la lua de les fotografies. Sí, sí, que ja aniré. A veure si hi aneu. Que vagi molt bé. Gràcies, Maite. Fins aviat. Adéu. Fins demà. el cúler, la clave, según ella, era poner las manos así, entonces, cadera a cadera, y con un poquito de... Como sacando un poquito el cúler, ¿no? ¡Hala! Es verdad, ¿eh? ¡Qué fuerte! La espalda recta. ¡Yu, yu, zurra! Nos hemos tomado unos vinos, he dicho que cuánto la admiro, y al terminar he comprendido que es que es todo tan relativo. Hemos amanecido contentas y ya nos da igual lo que piensas, vamos a subir el volumen y ya no nos veis hasta el... Martes antes de almorzar una niña fue a lavar pero no pudo lavar porque tenía que bailar así, bailaba así, así, así, bailaba así, así, bailaba así, así, bailaba que yo la vi Ni lavar, ni pianchar ni barrer, ni guisar ni fregar, ni coser ni bordar, ni temer ni lavar, ni pianchar ni barrer, ni guisar ni fregar, ni coser ni bordar, ni temer ni lavar Estamos contemplando el mundo volando desde una avioneta las cosas se ven tan pequeñas si te hablo del ya ni te acuerdas a veces observo mi vida y aún no sé si es drama o comedia la niña no puede lavar porque es que tiene que bailar así bailaba, así, así así bailaba, así, así así bailaba, así, así así bailaba que yo la vi así bailaba, así, así así bailaba, así, así así bailaba, así, así así bailaba, así, así así bailaba que yo la vi Fins demà!