Entrevistes de la Justa del 25/10/2016 — Bellíssimes: el divisme italià de la segona postguerra — conversa amb Ludovico Longhi des de Sant Just

Resum principal

Conversa amb Ludovico Longhi (professor d’Història del Cinema) sobre la conferència a Can Ginestar: Bellíssimes. El divisme italià de la segona postguerra (anys 45–60). Un recorregut per l’origen, auge i impacte del divisme a Itàlia, el paper del neorealisme, les actrius icòniques i la manera com directors com Visconti i Rossellini van modelar una nova feminitat cinematogràfica, més propera i natural.

"El concepte de divisme, abans que a Hollywood, es va crear a Itàlia."

Context i cronologia clau

• Antecedent: auge del divismo femení ja al cinema mudo italià abans de la I Guerra Mundial; declivi als anys 20 per crisi econòmica i domini industrial dels EUA.
• Renaixement: el neorealisme impulsa una nova diva, més terrenal i expressiva, que s’estén fins als anys 60.
• Tancament d’etapa: el cicle estrictament neorealista es considera pràcticament conclòs cap a 1954, mentre el divisme continua.

Característiques del nou divisme italià

• Exuberància física "junònica" i sensualitat vinculada a l’imaginari quotidià i fins i tot a l’alimentació.
• Proximitat: dones belles però reconeixibles, arrelades a personatges del carrer; herència directa del neorealisme.
• Procés de selecció: moltes actrius sorgien de concursos de bellesa i aprenien a actuar al set, no tant a les escoles.

"Actuar i no interpretar" — idea forta del neorealisme que busca espontaneïtat i veritat davant de la càmera.

Actrius i films destacats

• Anna Magnani: icona de la nova diva; a "Bellissima" (Visconti) encarna la tensió entre naturalitat i actuació.
• Sofía Loren vs. Gina Lollobrigida: rivalitat mítica, gairebé "Madrid-Barça" del divisme.
• Silvana Mangano: projecció internacional amb "Riso amaro"; síntesi de sensualitat i context neorealista.
• Alida Valli: travessa del cinema del període feixista al neorealista i salt internacional.
• Lucia Bosé: projecció notable i forta presència a Espanya (matrimoni amb un torero) que alimenta l’imaginari mediàtic.

Directors i mètodes

• Visconti: reflexiona sobre l’actuar i la fama a "Bellissima" i "inventa" figures com Lucia Bosé.
• Rossellini: de "Roma, città aperta" amb Magnani al treball amb Ingrid Bergman, a qui intenta "italianitzar" i desplaçar del pedestal estel·lar cap a la normalitat.
• Giuseppe De Santis: impulsa Silvana Mangano, consolidant el model de diva mediterrània.

Italia vs. Hollywood

• A Itàlia, la sensualitat es mostra amb més franquesa; als EUA pesava el Codi Hays fins a finals dels 50, limitant continguts i frenant un divisme d’aquest perfil.

Arrel local i comunitat

• Longhi se sent "adoptat" per Sant Just i el Centre Cívic Joan Maragall: cursos d’italià (10a edició), projeccions (p. ex. "Sandokan"), lectures ("Pinocho") i un ambient familiar.

Falques i agenda radiofònica

• Promos: Smooth Jazz (diari, 16–17 h), La Penya del Morro (17–19 h), Música Coral (22 h, amb Pep Quintana), canals digitals de Ràdio d’Esvern i WhatsApp, portal informatiucomarcal.com, i campanya de la Generalitat sobre distraccions al volant.
• Esports: previst parlar amb Marc Romero (El Jovem a Casa) sobre l’actualitat dels equips de Sant Just; connexió fallida i ajornada.

Punts clau

• Itàlia crea el model de divisme femení abans que Hollywood i el renova amb el neorealisme.
• Diva propera i sensual: bellesa junònica, naturalitat, personatges de carrer.
• Directors-autors modelen actrius i mètodes: Visconti, Rossellini, De Santis.
• Actrius icòniques: Magnani, Loren, Lollobrigida, Mangano, Valli, Bosé.
• Procedència: concursos de bellesa; aprendre actuant al rodatge.
• Contrast amb Hollywood per la censura i codis morals.
• Arrelament local: Sant Just com a espai de difusió cultural i comunitària.