Campionat de billar de l’Ateneu de Sant Just: tradició, present i relleu — entrevista amb Joan Carbonell

Seguim avançant en aquesta segona hora. Ara estem a punt de tocar els tres quarts de dotze i parlem del campionat de billar de l'Ateneu de Sant Jus, que tindrà lloc aquest dissabte 18 de febrer a les 10 del matí a la secció del billar, que està ubicat justament, si coneixeu el restaurant de l'Ateneu, doncs justament està a dins, en una sala que es pot veure. Des del mateix restaurant, per parlar-ne, tenim el president de la secció, que és Joan Carbonell, que el tenim, crec que per primera vegada, o fa molts anys que no el veiem per aquí, a Ràdio d'Esvern. Joan, bon dia. Hola, bon dia. Bon dia, ben tornat. Gràcies. O benvingut, sigui el que sigui. Molt bé, gràcies. Gràcies per apropar-te fins aquí. A més, ben preparadíssim amb el pack, amb el kit, no? Amb el tac. Amb això, amb el tac, es diu, no? Amb el tac. De billar, portes aquí el malatí i tot. Escolta, teniu de nou un campionat de billar. Feia temps que no el celebraveu amb la pandèmia i tot el mig? Feia temps. Feia temps que no el celebraveu perquè, bueno, d'aquests últims anys hem estat una mica tocats amb la pandèmia i altres coses, però sortosament, de mica en mica, anem una altra vegada reactivant la secció, que té una llarga trajectòria dintre de Sant Just, perquè ja, inclús ara últimament, em vaig entrar que el recentment traspassat Josep Maria Espinàs, es veu que quan eres petit, en un dels llibres d'ell, de memòries, explica que amb el seu avi, amb el seu avi, l'avi Espinàs, que havia sigut alcalde de Sant Just, aquest senyor, ell de petit ja hi venia a jugar a Villar a Bataneu, o sigui que remuntem... El propi escriptor o l'avi era el que venia a jugar? No, ell, escriptor, quan era petit, amb el seu avi Espinàs, venia a jugar al Villar de Bataneu. Carai! Per tant, això és una cosa que remunta a moltíssims anys i molts anys justencs han passat pel Villar d'una manera o d'una altra. El que passa que va ser l'any, em sembla que el 72 o el 73, que un grup de socis el Josep Bullic, el Joan Maria Naminés, el Pere Pruna i alguns altres, d'alguna manera van reactivar la secció i la van convertir en una secció més de Bataneu, cosa que no havia sigut. I des d'aquell moment, doncs, hi ha hagut Villar a Bataneu interrompudament i s'han fet campionats i s'han fet moltes activitats i ara aquesta última etapa potser encara va una mica millor perquè hem aconseguit canviar les teves posant unes teves noves a nivell de competició perquè tenim dos Villars de Gran Maig amb cavafacció, amb unes instal·lacions bastant adequades, dintre de Boquers o la planta baixa de Bataneu, amb un reservat, i estem passant, diria jo, un moment bastant dolç d'o Villar amb molta afició. Sí? Perquè el Villar és un joc que, esclar, tradicionalment, potser no ha tingut tota la bona premsa que es mereix degut a alguna pel·lícula que s'ha fet i baixos fondos i gàsters i demés, però resulta que el Villar és un esport. S'hauria de començar a dir això, que el Villar és un esport. El Villar, a part que és un joc, és un esport que es practica amb gran precisió, amb molta tensió, amb molta experiència, difícil, perquè és un esport difícil, perquè encara que la gent diu el contrari, quan parla d'una cosa diu s'ha fet per caramboga, resulta que fer una caramboga no es fan mai per caramboga. O sigui, les carambobes es fan per tècnica, i per ciència, i per experiència. I això és el que el que fa atractiu el Villar, la seva gran dificultat. És un esport d'origen francès, mira si és francès, que quasi totes les jugades encara conserven la toponímia francesa, per exemple, un cop de macer, un cop de ramassé, un cop de bricol, o sigui, això encara es conserva aquesta toponímia francesa. I per tant, és des d'aquest punt de vista que ens hauríem de mirar el Villar, des del punt de vista esportiu, no únicament per passar l'estona. Quanta gent hi sou dins la secció? Imagino que hi ha unes persones que són més fixes, o més habituals a la secció. Sí, som aproximadament uns 25 socis, tots quals regularment, home, no hi som tots, sempre n'hi ha de més i de més, però vaja, sempre de sis a vuit, o de sis a quarts de nou, gairebé et diria que cada dia sempre hi ha un grup de persones que practiquen el Villar. I ets el capdavant, diguéssim, dirigint aquestes seccions de fa gairebé més d'una dècada? Bueno, sí, sí, més d'una dècada, ja hi havia estat en l'època, en fi, de fa... Sí, sí, no ho sé, no ho recordo, però potser 15 o 20 anys, perfectament. Sí, sí, sí. Per tant, també has vist aquesta evolució que comuntaves, de canvis, de millores a les taules, de modernitzar-vos. Ara tenim dues taules grans de competició que són dignes de qualsevol campionat de Villar que es faci a qualsevol lloc. Sí, sí, sí. La mitjana d'edat, per això, tinc entès que és elevada, és a dir, no tenim massa gent jove, oi? Exactament. Aquest és un dels mancances que ens falta gent jove perquè alguns s'han vingut perquè, a més a més de, a fin de la secció, a més a més de jugar al Villar, tenim la pretensió de ser una mica, una mica d'acadèmia, o sigui, d'alguna mica per a la gent que s'hi vulgui incorporar, doncs pugueu-vos-hi ensenyar. Una mica una escola, no? Una escola de Villar. Això sí. Encara que últimament he tingut una excepció molt agradable que ens va venir per apuntar-se un nen de 12 anys, que és una cosa bastant sorprenent. Ostres! va venir ma mare, un nen que té molta afició, que li agrada, va jugar i realment té bastantes sabivitats i ara està buscant a veure amb un altre company, a veure si poden venir dos nens, bueno, seria... potser és el més jove de tota la història de la secció del Villar de l'Ateneu. Segur, segur que és un fet històric. És una mica el relleu que imagino que busqueu, us agradaria que hi hagués, ens agradaria, ens agradaria, però un jovent de vegades es cansa molt perquè es pensen que venir a jugar és venir 10 dies i que allà sortiran ja fets uns campions, no? Però els falta paciència. Falta paciència perquè tenen tantes entrebancs i tantes coses a vegades al jovent que els hi costa. Però vaja, que seria una mica la vostra voluntat és que hi hagi relleu. Sí, però això deu ser entudida des de fa ja tota la vida, el Villar. O sigui, podríem dir que és allò que en diuen un maval d'aquells de ferro, no? Que no es mora mai. O sigui, aquesta és la situació del Villar. El Villar és un esport que agrada. Agrada jugar-hi i agrada mirar-ho com a espectadors. Esteu oberts a que vingui qualsevol persona, no? És a dir, tant al campionat com a la secció. Exactament. El campionat està obert tot el poble, evidentment. Ara ja el fem el dia el dissabte que ve, ara ja està tancat el campionat perquè si no no podríem fer-ho. Però només cal ser sòci de la Taneu i després sòci del Villar que és una aportació bastant modesta només per mantenir les instal·lacions. És a dir, calen aquests dos requisits per entrar en el campionat. per entrar o ser sòci de la secció de Villar i el campionat també. Quantes persones hi sou en aquesta nova edició del campionat? Aquest campionat que farem ara n'hem agafat vuit perquè com que som per eliminatòries havia de ser un número exacte per poder quadrar el campionat. Clar, ha de ser parell imagino, no? o ha de ser per parelles? No, per parelles no. És individual, sistema d'eliminatòries i la modalitat de la lliure. Perquè al Villar, no sé si la gent ho coneix, hi ha moltes modalitats. Hi ha a la lliure, es pot jugar a la banda, es pot jugar al quadro i es pot jugar a tres bandes i després, evidentment, a fantasia. el més conegut és les tres bandes perquè sempre per nedar es fa un nedar a tres bandes i això és com a la gent el que més coneix i és la modalitat que més popularitzat perquè és més espectacular i agrada més i així. Però vaja, nosaltres practiquem la modalitat de la lliure que és, diguéssim, com la base del Villar per començar a dominar una mica el Villar. Aquest esport. Sí. Es coneix poc el Villar? És a dir, com a esport consideres que no està gaire extès popularment, socialment? És a dir, que és una cosa de pocs. Si ho comparem amb altres... Clar, si ho comparem amb el futbol, aquí perdem. Sí, perdem de puntuació. Perdem moltes coses, perdem. Ara, hi ha una quantitat d'aficionats diguéssim fixos i molt entusiastes i que no deixen mai d'existir a Catalunya Villars per tot arreu. Hi ha clubs de Villars moltíssims. ja no hi ha cap poble que no tingui un atener, un fumet, un casino, que no tingui un billar. I això s'ha mantingut al llarg dels segles, podria dir. Han tingut grans campions, ara mateix tenim un campion del món que és el Dani Sánchez, que és una persona que viu per aquí a la vora, tinc entès, i que és un jugador extraordinari, que és un ídol, per exemple, a Corea. a Corea, potser tenen un milió de llicències a Corea. I a França és un deport absolutament apreciat. I a Bèlgica, la segona persona més coneguda de Bèlgica, a part d'Haddy Merch, que és aquell famós ciclista, hi havia el Raymond Covemans, que era un gran jugador de billar, moltes vegades campió del món. I així es podríem dir de la Mània, inclús d'Egipte, de Colòmbia, que és un deport a nivell mundial bastant, bastant reconegut. I entre altres ateneus o casinos o foments, que comentaves, teniu lligam en aquest aspecte, és a dir, d'organitzar, no sé si tornejos... N'hem tingut, n'hem tingut. Hem fet campionats amb el Gent d'Espugues, hem fet campionats amb Cornellà, que també era un club, sí, amb Mollins de Rei, no tant, perquè Mollins té un nivell molt alt, no sé, Mollins, sí, sí, té jugadors ja de primeríssim nivell i estem una mica per sota d'això, però sí que amb Sant Fabiu alguna cosa hem fet i farem, perquè teníem un jugador aquí molt bo que era el Carles López, que aquest noi era jove, tenia uns 20 anys i, esclar, aquí ja no podia avançar més i, aleshores, hi vaig recomanar que anés a Sant Fabiu que allà té un nivell superior i, efectivament, allà ha aconseguit fites de tres bandes bastant importants. Sí, quin nivell tenim aquí a la secció de la Taneu de Villar? Aquí la secció... Un nivell intermig, podríem dir, o...? Hi ha dos jugadors que podríem dir que podrien estar a un nivell intermig, sí. Després, la gran majoria són aficionats que progressen però que els hi costa una mica perquè és un d'aport que, com quasi totes les coses, quan es comença, si es comença de gran, costa bastant. Encara que un hagi jugat de jove perquè de jove gairebé tothom ha jugat a villar, sobretot els homes. Sí, volíem estar també aquí... Aquí ha sigut, no sé per què... És un esport molt masculinitzat, oi? Molt, absolutament. Aquí a Espanya, molt. També n'hi ha dones per poques, però en canvi a França no és així. Hi ha moltíssimes dones que juguen a villar i es fan campionats nacionals, femenins i tot. Sí, sí, aquí, per allò que sigui, no ha arribat això, però en cap... Bueno, però també n'hi ha, no és que no n'hi hagi cap. A la secció, per exemple, n'hi ha alguna de dona? Cap ni una. No tenim cap dona. No tenim cap dona. I allò tirant enrere tampoc no tenim constància... Tampoc jo recordo que n'hi ha vingut mai cap. I això? I mira que jo n'hi he convidat, eh? Sí? Sí, sí, alguna vegada que n'hi ha vingut per allà, tal, jo sempre els hi faig una mica, els hi venc la moto per veure si d'això és per... No acaba de quallar? Ho troben... Ara fa poc es va fer unes portes obertes de l'Ateneu i es va... Un grup de gent han visitat totes les accions, no? I van passar per a Neu Villar millor entre... No ho sé, entre el dia potser 100 persones i, evidentment, van passar moltes dones. I jo els hi deia, però va, animeu-vos, eh? No. Oh, que això és molt difícil, que això no sé què, que això necessita moltes hores. Dic, esclar, tot necessita hores. Aprendre qualsevol cosa no es fa així com així, això necessita temps, però no... No li troben... No és atractiu, potser, a ulls ser de... No sé, eh? No, no hi veuen la gràcia. I això li passa a molta gent. Es pensa que és una cosa que no és tècnica, sinó que és per pura... No sé, divertimento, no? Sense més... I això no és així. No, i tant, hi ha tot una... Vaja, m'imagino que hi ha escoles de billar, no? O professors de billar. A la gran via, a la segona, hi havia una famosa escola, agrada a molta gent, i nosaltres mateixos, aquí, jo precisament, i Vicenç, a una època, vam muntar un tipus d'escova, passaven algunes persones, es van... Alguns recordo, un pare i fill que es van comprar un taco i tot l'equip i tal, i van començar a jugar, i al cap de 15 dies ja se'n cansaven. Perquè... els començaments són difícils. Però això en qualsevol esport, vaja. En qualsevol esport, o que es pugui jugar a tenis... Intentes fer gimnàstica rítmica, el primer dia no ho faràs, vaja, a les voltaretes. Però hi ha prou paciència. Aquesta és una altra... Crec que és una malaltia de la societat actual, eh? Sí. No només del billar. Jo penso que sí. Penso que sí. Joan Carbonell, com dèiem, al capdavant d'aquesta secció de billar de l'Ateneu, més d'una dècada al capdavant, ni més, hem fet una mica repàs històric i d'aquesta secció i aquest campionat, que esperem que vagi força bé, que hi hagi divertiment o hi hagi també tècnica i professionalitat, que de ben segur que sí, i esperem que no passin tants anys sense veure't per aquí, per l'emissora. Per ser una mica l'actualitat de la secció. Que em vulgueu convidar per parlar de billar i del que us sembli, per a mi, encantada la vida i molt de gust de poder explicar el que és el billar a Sant Just, que no és una cosa arraconada, sinó que és una cosa oberta a tothom que vulgui venir i tothom que vulgui participar, encara que siguin d'espectadors per convertir el billar en una diversió que aporta molt a la gent, més del que la gent es pensa. Perquè hi ha una cosa que tothom em repeteix i és que quan ve allà i juga una hora o dues al billar se n'hi van les calories al cap, al bar, al bar, no, el billar és tan exigent que passes una estona allà estupendament sense més preocupacions. Clar, s'has concentrat en allò, 100%. I fem també una mica una crida si hi ha joves de 12 o més o menys anys que s'hi vulguin sumar que serà una mica el relleu generacional. Allà trobaran gent que us ajudarà a millorar i que us ensenyarà el que és aquest deport que és això, el d'un deport. I tant. I forma molt part crec que molt part de la teva vida si és que ho he dit bé perquè doncs com deia vas amb tota la indumentària ja amb el kit que no ho he dit bé no has dit kit però vaja. No, avui m'he portat perquè aquest és el tac que donem de premi el tac, ah val, això el tac. Aquest és el tac que donem de premi o que guanya el campionat. Ara el veurem aquí en primícia. És un tac d'alta dama que la gent sàpiga que tindrà un tac preciós per poder competir. Quin bon premi ara ens les ensenyes aquí encara que els oients no el poden veure però poden apropar-se a l'Ateneu a la secció del billar que està tot just al restaurant. Al restaurant, exactament. De l'Ateneu. I moltes gràcies a l'Ateneu per deixar-nos aquell espai perquè és que no podem anar en un altre lloc de dintre de l'Ateneu perquè els billars pesen molt. Un billar d'aquests de Gran Maig potser fa 800 quibos o no ho sé, moltíssim. Hi ha unes pedres de pissarra a sota que és una cosa molt difícil de moure i pel pes no pot anar enlloc més. No pot anar en una planta d'al de l'Ateneu i per això estem allà. Mira, ara s'entén més. Esperem veure't aviat, Joan. Mentrestant, que vagi molt bé i que vagi molt bé també aquest campionat. Moltes gràcies. I de pas al Carnestoltes. Gràcies per convidar-me. Adéu, bon dia. Bon dia.