Comiat de la Mireia, xarxes de la ràdio i actualitat: inimputabilitat dels menors, ciberatac al Clínic i polèmica sobre l’Alzheimer

Doncs, passant dos minutets d'un quart de dotze, continuem aquí a la sintonia de la Justa, avui últim programa de la Mireia, i teníem una entrevista prevista, que era el Quico, que estava conchevat amb nosaltres, oi, l'ho, i que, Quico, gràcies per participar. L'entrevista del dia, al final, és amb la Mireia. És a dir, el caçador caçat, que diria na Perri Maison. Abans, l'entrevistadora, entrevistada. Ai, que forta, que forta, que forta. De fet, quan va començar, estava aquí dins. Doncs mira, és un retorn als orígens. Som hòstia reienti, però no ens convertirem. Es tanca el cicle. Total, sí, sí, a més de març. Mireia, últim dia. M'heu enxampat, eh? Enxampadíssima. Bueno, aquesta era la idea, tampoc era... O sigui, em semblava tan òbvi, que l'entrevista del dia havies de ser tu, que, com que no va sortir de tu mateixa, doncs... No, clar, no m'anava a posar jo a l'XL, que m'entreviseu a mi, saps? No, no, no, no. Què tal? Què de fer, què de dir? El que vulguis, què fas, d'entrevistada? Com estàs? Bé, bé, estem bé. Últim dia. Sí, sí, moltes emocions, al final. Quants anys són fent a l'Ajusta? I després, no només a l'Ajusta, sinó que l'etapa... Clar, no recordo l'any que vaig començar amb tu precisament aquí els comandaments del programa del Just a la Fusta, com que hi ha l'agenda cultural. I ara, no sé si va ser el 2009, 2000... Jo crec que rondava aquells anys que vaig començar a fer l'agenda dels divendres, i el 2012 sí que va ser... Perdó, sí, el 2012 vam entrar a fer el... Vaig entrar a fer el programa de Tot un Munt de Moda, que espero que ningú recuperi el podcast. Jo ho vaig fer. No, gràcies. Jo per fitxar-te vaig escoltar Tot un Munt de Moda. Doncs, en fi, era una altra Mireia, eh, podem dir, d'aquesta manera. Ara un programa de moda aquí... També tots érem... És a dir, tot evoluciona. És a dir, és evident. I les persones... I és evident que el punt de partida sempre... Tot requereix un aprenentatge, i també ràdio des de resta per això. No, m'ho vaig passar molt bé, també. Teníem el Marc Pere Arnau als controls, també, que no volia parlar mai, recordo, i sempre, ostres, Marc, acompanya-me o ajuda-me si en algun moment em queda un blanc. Deia, no, jo no vull parlar mai. Suposo que també també el tema moda del Marc. El tema moda del Marc no el portava. A mi m'ho deia, eh, diu, no, que vol que li que digui jo, però si jo vaig aquí amb la meva samarreta que porto set dies a la setmana i no en tinc ni idea de res. Ella comença a parlar de marques i coses i és que no m'ho entero de res. I a partir del món de moda, diguéssim... Clar, va haver-hi com una espècie de gap de quatre anyets, no?, que sí que tenia un vincle amb el poble, però no directament amb l'emissora, i va ser el 2017, març del 2017, ja que vaig entrar, precisament el dia de l'aniversari de la ràdio, que va ser el 2 de març del 2017. Per allà ha estat també el podcast, eh, el primer programa de la plaça, mireia fent una presentació que tampoc no cal que escolteu, però... Comparava amb Troy McClure, del Simpsons, és que una cosa molt rara. No ho sé, volia fer alguna cosa artística. Vas treure una trucada i vas dir què volen aquesta gent, no? Sí, vas ser tu mateix, Enric. Vas venir a dir, hola, què fas? I jo, doncs mira, ara mateix, poques coses, la veritat, en aquestes circumstàncies. I gràcies també per l'oportunitat, perquè, Enric, no sé en quin moment vas pensar, a mi després de passar pel tot un món de moda. Crec que va ser després d'un sopar, no, Carles? Sí, sí, perquè jo recordo que quan vas donar aquest nom vaig dir, vols dir? Ara es parla de moda tres hores cada dia, però dos. Vols dir que... Dos hores. A més, venies a cobrir la franja a la tarda i venies a substituir un dels tòtems d'aquesta casa que era el Jordi Domènech. No va ser fàcil, eh? M'imagino. Hi havia certa pressió. Jo em sentia molta pressió, més que les tres hores que he estat fent amb la Justa, que al final també s'assuma una hora i és més feina. Però, home, és que el nivell ja estava molt alt. Hi havia molta gent vinculada, la participació social era immensa, no? El Jordi també era una persona reconeguda, no? Era un personatge públic, el poble, al final. I, clar, jo em vaig veure també amb menys col·laboradors que els que ells tenien. En fi, va ser difícil. Tot i que molts van seguir, vull dir, per no recordar-les tots, però Manel Ripoll, Oriol Pasqual, l'Erec Pomar, l'Humbert Blanco, l'Anna Rovira, el Dani Martínez, també que ha passat molt sovint per aquí pels micròfons, però no va ser fàcil l'inici, això sí que és cert, perquè al final, clar, la gent potser pensa, ostres, que fàcil, no? Engego la ràdio i la gent ja està parlant. Sí, però trobar aquestes persones que d'una forma altruista vinguin aquí a parlar, que no estiguin cobrant, perquè al final són persones que venen a fer per amor. A vegades no ho valorem prou, no? Aquests col·laboradors que venen cada dia... Jo dic que des del programa jo ho he valorat molt sempre, perquè sé el que costa i al final és com cuidar-los, no? Perquè si no els... En fi, els has de tenir un bon tracte, els has de cuidar, els has d'estimar, al final, és que és la família. I jo crec que no t'adones, vaja, o pots no adonar-te'n del valor que tenen fins al dia que no poden venir i et trobes tu amb tres hores sense ningú. Clar. Sí, tres o una puntual. I jo dius, ostres, avui m'ha fallat un entrevistat, no? Avui a l'inici i ara preguntava on està el Quico? On està el Quico? Ja tens el neguit aquest, i dius, ostres, són 20 minuts que... Què fas? Llegeixes notícies, fas agenda, poses música, parles de la teva vida, fas un comiat així especial, previ al comiat definitiu. A vegades fas notícies però no saps ni què has llegit. Però bé, vas estar un temps a la Tara. Quant de temps? A la plaça Mireia van ser del 2017 fins al 2021, no? Crec que va ser. Sí, perquè hi ha la pandèmia pel mig. Sí, clar, amb la pandèmia pel mig, contem que també va ser un parell de mesos d'aturada, de tardes, el mateix que es va seguir, però les tardes feiem xarxes, però no feien programes. Van ser quatre anys i ara no recordo els programes, més de 500, crec, que van ser. A mi que m'agrada molt comptar els programes. Cada dia van sumar, avui, 321, 322... Sí, sí, en total hauran estat gairebé uns 800-900 programes entre la plaça Mireia i la Justa i en quant a hores no em feu calcular perquè sóc de lletres, per tant, aquí hi suspenc. Però vaja, una experiència brutal i de cop i volta un dia, per circumstàncies de l'emissora, canvies al matí... Sí, també per una societat professional, podríem dir, em quedo amb ganes, em falten hores, tinc ganes també de passar a la plana política perquè al final a les tardes no hi havia l'espai polític, diguéssim, en quant a regidors i regidores i també era una part interessant. Un repte. Un repte d'escobrir. Sí, exacte, repte, interessant, sí, era un punt afegit, i al final, cridava l'atenció. També agrair a la Núria que deixés fer aquest traspàs, que al final vam canviar una mica veu matí tarda i també estaria superagraïda perquè al final ella també va fer possible que això passés. Sí, sí, sense el vistiplau de la Núria això no hauria pogut ser possible, això és evident. Exacte. Això és evident. I deies, oh, tenia ganes de política, la política municipal, què tal? Té la seva xitxa. Té el seu punt, no? Sí, és interessant, jo crec que sí, és molt interessant. A més, quan comences a conèixer també les persones que estan al darrere de cada partit polític, no a títol personal, sinó realment la persona que està venint aquí, i comences a entendre una mica les maneres que tenen, no?, les intencions, les voluntats. Al final, també quan venen aquí és el seu moment perquè és l'altaveu que tenen, no?, més enllà del bollatí de la columna i les seves propers xarxes. I al final també li dona una importància que, ostres, et sents, en fi, sents que la misura també té el seu punt rellevant a l'hora de traspassar tot això al poble, no?, i et sents també important a l'hora de quines preguntes fas i esculls, perquè en 20-25 minuts que poden durar les entrevistes no sempre et dona temps d'atreveixer tots els temes comptant que les respostes poden allagar-se i que no et dona temps. Però és, jo crec que és xitxa periodística potent. Més enllà de la part radiofònica de la plaça Mireia, de la Justa, una de les, diguéssim, facetes més importants de la Mireia en aquests temps ha sigut el tema de les xarxes, és a dir, les xarxes ja existien, de fet les xarxes van evolucionant. Jo recordo, la primera vegada que vaig sentir parlar de Twitter, i vas dir, uau, no, no, estava aquí amb la Carme Berdoi, això fa quan? Estem parlant de fa molts anys, i estava aquí amb la Carme Berdoi i jo vaig pensar, això ens interessa, i la Carme va dir, sí, és molt interessant. Visionari, Enric. No, no, no, vaig pensar, això és brutal, de veritat, no, no, visionari segons en què, i vaig cometre l'error de demanar permís, allò de dius com a ràdio, perquè era com una cosa molt nova, i ens van dir, això què heu de fer amb Twitter vosaltres, i al final vam tirar pel dret, i... Home, és indiscutible que ara és el lloc on s'ha de fer. Sí, sí, i tot això va evolucionant, però vinga, dient que vam començar, ningú en sabia, perquè això de xarxes era tot nou, i diguéssim que la primera persona que ha estat responsable directa de les xarxes a la ràdio has estat tu, abans o n'haven fent una mica l'estil més casolà, i això ha sigut un punt important. Va passar per mans del Sergi Pont, no, no, el seu moment... Bueno, directament una persona, crec que has estat la primera que se n'ha encarregat bé. Plenament, sí. Bé, és a dir, la resta hem anat fent, ara un feia un tuit, l'altre feia un altre, un dia potser ja ha passat que com que érem tres que estàvem al grup feien tres retuits i no hi havia una política de xarxes correcta, es retuiteja una cosa i l'altra no, i llavors va ser aquest punt i això crec que ha convertit les xarxes de la ràdio en un referent al municipi. Sí, home, hi ha gairebé 2.500 persones que en segueixen, no, gairebé cada dia hi ha una o dues persones noves, allò de dir, ostres, nous seguidors, i al final també ho agraeix la gent, a través de missatges o quan t'es trobes pel poble i et diuen això de gràcies a la ràdio me n'assabento de moltes coses del que ha passat al poble, no, o quan vull saber què ha passat, el primer que faig és anar a mirar a la Ràdio d'Esverna, a Twitter, a Facebook o Instagram, sobretot Instagram, que recordem que jo crec que és una de les xarxes que més usuaris mou i al final suposo que és l'ament o l'esperit periodístic el que et porta també a no parar d'informar. És un deix també, no, personal, allò de dir, ostres, no puc desconnectar, a vegades obro el mòbil i abans mirar el meu perfil personal dintre el de la ràdio. És una petita malaltia que tenim els que hi treballem en aquestes xarxes i ara la veritat és que em costarà especial, al final són moltes hores, molts vídeos. Ahir tot just quedava, veiem una regidora de l'Ajuntament i li deia que a vegades se m'adormien els dits petits de les mans i no és broma i això no ho trobaré a faltar, això sí que no ho trobaré a faltar perquè a vegades em preocupava i pensava, ostres, porto més d'una hora i mitja amb el mòbil a la mà fent un vídeo, tallant enllaços, en fi, hi ha moltes coses que es poden fer amb el mòbil i al final també és una eina que et permet estar a la plaça Maragà i un dia de Carnestoltes gravar un vídeo en 10 minuts i en 20 publicar-ho a Instagram. La resta podeu parlar, no és una conversa entre la Mireia. Quantes reproduccions els vídeos de Carnestoltes? Ostres, mira, tinc el mòbil aquí al davant, però... És un dels récords de ràdio d'Esvern, em sembla. Sí, és que si els sumem tots són gairebé més de 7.000 reproduccions, però els vídeos que han tingut més reproduccions normalment són Cars, Festa Major i Reis. Suposo que també són els... Els que mouen més gent també, és a dir, té més sentit, no crec que la calçotada de... No diré noms, que mou menys gent, doncs és lògic, és lògic, no? Sí, sí, és tota una feina, la veritat és que... Gràcies per també comentar-ho perquè al final no es veu, no? Potser la gent deuen pensar què és aquesta noia que sempre està amb el mòbil a la mà, no? Clar, què està fent? Que ho deixi ja, que està malalta. Sí, sí, jo li dic al meu fill, deixa el mòbil, deixa el mòbil. Això costa a casa, inclús a vegades, que et diuen, ostres, para amb el mòbil, dic que estic treballant, és a dir, no sempre que estem amb el mòbil estem perdent el temps, estem, en el meu cas, i a la relleu que sigui, doncs també veureu que... Bé, el que és evident és que la ràdio com a tal, és a dir, ràdio només amb FM, tot això ha canviat i per tant, ara és tot multiplataforma, multidisciplinar, vídeos, notícies, te'ls de veu, xarxes... En un moment instantani també, en un moment pots fer un tuit i explicar que hi ha un incendi aquí a prop, o que hi ha una columna de fumi que es veu des d'aquí, que la gent no s'espànti, que no passa res, és a dir, et sents una mica també protector del poble, no? En certa manera, no sé com dir-ho, protector, sí, estàs cuidant una mica la informació local. I a nivell personal, què t'ha portat a tot aquest projecte? Ostres, aquí ploraré. Va portar moltes coses, home, a veure, he conegut moltes persones, abans deia, he conegut l'amor, també. Això de poc no t'ho he demanat que ho explico. És igual, això ho explico jo, ho sap molta gent, home, he conegut moltíssimes persones, moltes d'elles han passat en una plana més personal, perquè s'han convertit en amics, amigues, una d'elles és la Teresa Montero, la podòloga, que des d'aquí li envia una abraçada, que més, home, personal barra professional, home, he conegut molta gent, que dur. Pensava que no ho aconseguiria. Sí, soc fàcil, soc molt fàcil en això. Ah, val. No sé, ja et dic, també n'han estat molts moments, no?, de moments de deixar-me el micròfon obert i patir, no sé, entrevistes punyents, entrevistes dures, però també entrevistes molt divertides, tertúlies. Entrevistes de monòlegs, de contestar només amb sí, no? Sí, també, això ha estat difícil. Clar, a títol personal, al final també hem passat moltes persones, per informatius, pels programes, tant la plaça Mireia com la Justa, doncs, no sé, Sergi Pont, la Carla Bermejo, que també tenim una relació fora de mis hora, l'Imanol, després ara amb la Lua, la Núria, que també hi ha estat des del principi, Carme Bardó i Andrea Bueno, que també hi eren, de fet jo vaig començar amb l'Andrea Bueno, que ja estava informatius, i al final són petites famílies que vas creant. Jo una de les coses que quan feia el programa i sempre em preguntaven, que el privilegi més gran per mi, és que jo em passo cada dia tres hores aprenent, perquè vens a escoltar i la gent t'explica coses. Sí, sí, i així és. I tu els hi pots, i a més tens tu el poder de preguntar el que vulguis. Totalment. Te li pots anar derivant cap a un volti, i si no t'interessa, porta. Pujes la música i tanques el micrófis. Fins d'aquí m'ha arribat, no? Home, tenir el poder del control de la taula de sota també va ser un què, eh? Tot i que al principi feia por i era com, ostres, a veure si me n'en surto amb tot aquest botó, sembla una cabina de pilot d'avió al final, i a primeres quan entres et pots espantar una mica, però sí que és cert que, no sé, hi ha molta gent que al final queda allà, vull dir, gent que mantens el contacte. Mira, i el que vulguis explicar, i ara què? I ara què? És la pregunta, eh? Tothom em pregunta què ha passat i on vas. Sempre és la pregunta. Bueno, jo ho faig més obert. Jo crec que la gent necessita explicacions, no? Com? La Mireia i jo ho vam arreglar fent un aquàrius i ja sabem tot, però vaja, digués, sí, som així de potents. Bé, i un aquàrius tu un cafè. Sí, senyora. T'ho has que feinat. Sí. T'ho has que feinat, perquè allò ara, si no ja no dormo, ja quan m'ho es fa gran. Mireia, i ara què? És a dir, tanques una etapa potent, important, la teva vida, en tots els aspectes, tu ja ho has explicat. en un món que tot això està, diguéssim, en un moment molt fort, però sembla que encara anirà més, i dius, dilluns al matí, quan et llevis, i miris l'hora, i miris el mòbil, i diguis, si no haig de... Què? Ui, em faltarà això, però no sé, ja m'ho aniré fent, el tema de xarxes. Clar, ara, no sé, tampoc no m'entra en un camp personal, perquè no m'interessa tampoc a ningú. Ja t'he dit fins al punt on vulguis. Sí, però al final també seguia vincle amb xarxes, tinc algunes altres propostes també municipals, el vincle, i altres que passen per un terreny personal una mica més artístic, la veritat, vull dir que sempre són qüestions que he anat deixant de banda, i ara tinc ganes de posar-m'hi. Més altres temes, doncs això, que potser ara no toca mencionar, però en definitiva és diversificar una mica la tasca, en comptes de, no?, allò de dedicar moltes hores en una qüestió, com he pogut fer en aquests últims anys, aquí a la missora, doncs en aquest aspecte quedarà més diversificat amb altres qüestions, i també xarxes, perquè m'han adonat que, a part que gaudeixo, m'agrada, doncs al final, ets bona, no?, i creus, vaja, també tu ho recordes, per dir, ostres, també veus que funciona, i que hi ha un retorn d'aquesta feina, per tant, vull apostar també per seguir treballant-hi. Doncs, per a la part que... Bueno, podràs venir, si tens altres projectes personals, totes aquestes coses més creatives i així, em tornaràs a aparèixer davant de la càmera. Escolta l'entrada del poble, eh?, quan t'anem a dir, llavors tendré a parlar-ne. Clar, clar, clar. Estic treballant. Escolta, Mireia, jo per la part que em toca, només simplement donar-te les gràcies, perquè aquell dia boig en què vaig mirar la meva agenda i vaig veure Mireia Redondo, et vaig escoltar i vaig dir, ostres, crec que pot encaixar, gràcies per dir-me que sí. Ah, sí, ja veus, i gràcies per la proposta. I gràcies, no només per aquell dia, sinó pel dia següent, i pel següent, i pel següent, i per la feina absolutament professional que has desenvolupat aquí a la casa. Gràcies. Moltes gràcies. I que tinguis un camí ben llarg. I tant. No puc dir una altra cosa. No marxo molt lluny, estarem per aquí, abans deies que sense voler passaré per aquí. Ja ho sé, però és que m'havia preparat aquesta frase, ja ho sé, ja ho sé que no vas lluny. Acaba d'acabar. No, no, que tinguis molta sort i moltes gràcies per haver contribuït a desenvolupar aquest projecte comú que és la ràdio i la comunicació, Sant Just d'Esvern. Gràcies. No sé, per la vostra banda, si voleu dir alguna cosa. Ja no us he deixat ni parlar, eh? Era el teu moment, era el teu moment. O sigui, crec que no teníem tampoc molt afegit. No, no, a més jo ja l'he dit durant la provisió del temps. Sí, que diu que quedareu per fer un cafè. Sí, ara ens veurem una mica més, Carles, si de cas, si de cas. I deia, moltes gràcies a dir, molta sort. Gràcies a Majúscules, els tres, i a la Núria, que no hi és, però també. Sí, la Núria havia de venir, pobreta, i no ha pogut. Ens veurem després amb ella. I a més, a més ens ha ajudat a preparar l'entrevista, La Núria és el cor d'aquesta ràdio, ho sabem tots. Vinga, adeu-siau. Gràcies. Adéu. Gràcies. Doncs bé, això també són coses que passen en directe, sense que una ho planifiqui, però vaja, gràcies a Carles Enric, també a la Núria, a la part que li toca, tot i no seria aquí a les zones. Com dèiem, ens veurem d'aquí una estona. Gràcies de tot cor. Fem una breu pausa, escoltem algun altre tema musical, i seguim amb aquest programa, que encara ens queda, doncs bé, gairebé una hora i mitja, i encara hem de parlar de qüestions de política, hem de parlar d'astrologia, i hem de parlar també de psicologia. Així que breu pausa i tornem. La Justa, el magasí matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa't al dia amb l'actualitat del nostre municipi, amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. perquè tot el que passa a Sant Just passa per la Justa. De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esvern. Anem camí d'aquests tres quarts de 12. Escoltem Olivia O'Brien, això es diu Empty, com dèiem abans de parlar amb Joel Raúl, en aquest espai de política actual, actualitat política, que volia dir, i repassant qüestions que passen per aquí, però també fora del nostre continent. i repassant qüestions que passen per aquí, i repassant qüestions que passen per Amazon. al сотруд puppyà, Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No podem viure sense mòbil, però al cotxe podem morir per culpa seva. Quan condueixis, aparca el mòbil. Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs. Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1. Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert. I anem avançant, com dèiem, minuts en aquest últim programa, però no ens volíem oblidar dels col·laboradors que formen part també del programa dels divendres. Un d'ells, que és el que tenim ara al telèfon, és en Joel Reguant, que també ens ha acompanyat des de gairebé la segona, en fi, meitat finals de la plaça Mireia, crec que la meitat, fins ara també. Joel, bon dia. Molt bon dia, Sant Just, com esteu? Molt bon dia, Joel. Molt bé. Fa quants anys que tu i jo ens coneixem i que formes part de la ràdio? No hi havia ni pandèmia. Jo et diria que vam començar el 2018-19, potser. Sí, crec que sí, per allà anava, sí, sí, sí. Sí, sí, clar, són molts anys, cinc anyets més o menys, crec que portem aquí junts entre la plaça Mireia i el Just a la Fusta. Sí, sí, amb algunes cerveses pel mig, no?, unes trobades fora, és a dir, una amistat. Aquí, Canji, hem descobert altres locals, també, aquí de Sant Just, també havíem estat amb els companys d'esports, que havíem anat també per, sí, sí, per diferents llocs de Sant Just, de bona aigua, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Amb el lligam esportiu, també. No, no, no, ja tinc també la meva trajectòria a Sant Justenca, també. I tant, i tant, i tant. Us mareixeu un premi, també, eh, tots aquests que hi heu passat tants anys, però, vaja. Sí, sí, sí, ens ho hem passat la mar de bé, més a més. I tant, i que segueixi, eh, Joel, que... Esperem que sí, esperem que sí, i tant, i tant. I tant. Vinga, anem a parlar també de qüestions d'actualitat política municipal, no, perdó, d'actualitat política, és que és el DÉGIA, actualitat política, altres qüestions, hem de parlar d'aquesta, malauradament, aquesta qüestió d'aquesta nena d'11 anys que va patir aquesta violació en grup, i hem de parlar d'aquest tema d'aquests menors, que és una de les qüestions que també s'ha debatut més, que és el fet que siguin inimputables. Què vol dir això? Clar, aquí tenim un tema, primer de tot, una tragèdia. O sigui, que hi hagi un tema d'una violació a una nena, recalcula el terme, nena d'11 anys, això és una tragèdia, d'entrada. I és una cosa que no hauria d'haver-se produït mai, en aquesta vida. Bé, no s'hauria de produir cap violació enlloc, eh? Però, evidentment, una nena d'11 anys, encara menys. Aquí, què tenim? Doncs, d'entrada, uns indicis de delicte que apunten a que s'ha produït una violació grupal, que és pitjor, a una menor, en aquest cas, d'11 anys. A més a més, els fets van ser gravats, Mireia. Van ser gravats amb un telèfon mòbil, i que arran d'això, el germà de la víctima es va enterar del que havia passat. Arran d'això, també, al desembre s'interposa una denúncia. A desembre, com podeu veure, estem a març. Llavors, han passat dos minuts i pico. Què vol dir? Que a dia d'avui, aquí tenim un grup que hauria agredit sexualment una nena, una violació, i, entre els quals, hi hauria menors de 14 anys. Que hi hagi menors de 14 anys, és a dir, menys de 14, vol dir que són inimputables, que és aquest concepte que tu has introduït, la inimputabilitat. Explica'm què vol dir, una mica. Correcte. Vol dir, amb els menors de 14 no poden ser responsables penalment. Traducció en català. No hi ha causa contra ells. No se'ls pot imputar de res. De res. Però si maten, tampoc no se'ls podria imputar de res? No. Menors de 14 anys no són responsables penalment. I, com que no són responsables penalment, no poden respondre a nivell penal de res. Per això diem que són inimputables, perquè no els pots imputar. Sempre hi ha hagut molt debat sobre si modificar-ho. Hi ha països que ho tenen diferent. Hi ha alguns que ja des dels 12 anys es permet les imputacions. Sí i no, es gradua. Però aquí no són imputables fins als 14. Per tant, tot el que quedi per sota, 13, 12, 11, no se'ls pot imputar res. El mateix cas que vam tenir amb aquell noi que va matar una professora amb una ballesta. era menor de 14, sent imputable. No, se'ls pot imputar. En aquest grup, evidentment, també hi ha majors de 14 anys que sí que són imputables i que, evidentment, se'ls imputarà per un delicte i ja s'ha vist que, per cert, el germà de la víctima ha rebut amenaces de morts, de persones, que són majors de 14 anys i que en un dels missatges li diuen que hi ha un noi que ha entrat en un centre de menors. Aquí, mira, jo m'agradaria fer un petit matís, que és... He posat a sobre la taula que la denúncia es va interposar al desembre. Per què? Perquè el fet és, a dia d'avui no hi ha res, no hi ha una sentència, no hi ha... Vol dir que hi ha persones que han pogut participar, presumptament, en aquests actes que comparteixen escola amb el germà de la víctima, amb la mateixa víctima. I això és quelcom que, com a societat, ens hauria d'escandalitzar una mica. Perquè no estem protegint la víctima. No estem fent el que tocaria fer, en aquest sentit. S'estan esperant les instruccions de la Degaia, les instruccions d'educació, les instruccions... Però aquí no arriben. I aquest patiment, sobretot aquest càstig psicològic que s'infringeix, tant a la víctima com a la seva família, el seu germà, va amb escorta dels Mossos cada dia a l'institut, perquè ha rebut amenaces de mort. La família s'està plantejant marxar de Badalona. És a dir, no és una situació fàcil, evidentment cap violació és fàcil, no estic dient això, però, a més a més, hi ha com un background al voltant que encara ho fa tot molt més difícil i crec que l'administració no està sent lo soficient ben àgil com hauria de ser davant d'un cas d'aquesta embargadura. Però apuntem aquests dos conceptes. Els menors de 14 anys no són inimputables, no se'ls pot imputar, no són responsables penalment. Vol dir que això seguir així després d'un cas tan bé, estic com el que acabem de viure? Potser aquest cas fa modificar la llei. No ho sabem. La manada va fer modificar la llei, també. Bé, a vegades, per desgràcia, avancem a base de cops. I això ha estat un cop brutal. Sobretot pels que, fins i tot, mira, com jo, que estudiem dret, que hem estudiat dret, que treballem en el dret, dius, hosti, no és normal que passi una cosa... Mai seria normal, eh? Però estem parlant de molt menors. I, per cert, mira, hi ha una dada, eh? Hi ha més de 100 casos, aquests últims temps, de menors de 14 anys. Vol dir, què està passant amb aquesta franja d'edat perquè els seus delictes estiguin augmentant de la manera que ho estan fent? Que això ens pot portar, aquesta reforma al Codi. No és que jo estigui demanant a la reforma del Codi Penal des d'aquí, eh? Però sí que si realment aquesta franja d'edat, pel que sigui, pel motiu que sigui, que s'haurà d'estudiar, per què passa? Doncs potser sí que hem d'estudiar una reforma. Ara bé, una reforma de deures sense una reforma de drets, això és una mica complicat i s'ha d'estudiar molt bé. Moltes vegades demanem, no? Que siguin responsables. Vale, els estem exigint una responsabilitat, però no tenen uns drets inherents. Nosaltres, els majors d'edat, no tenim uns drets i tenim uns deures. Els menors en tenen uns altres. Llavors, a partir d'aquí, anem graduant en funció del coneixement. Però bé, hi ha països en què està penat. L'ONU no vol que estigui tan penat. Els menors, inclús, demanaria que en lloc de 14 fosin 16. Però que sapigueu aquests conceptes, així com a conceptes bàsics de dret, perquè, i avui he escoltat, mireia, com és que no se'ls pot imputar? I, de fet, un amic meu m'ha dit doncs es canvia la llei i se'ls imputa. Dic, no, no, és que encara que es canviï la llei no se'ls podria imputar. Els fets són anteriors al canvi de llei. Si es fos un canvi. Això sí, la llei que es podria aplicar és la del només si és així, sense la reforma, també. Perquè ha caigut en la vigència, els fets van passar durant la reforma d'aquesta llei del només si és així. Llavors queden com, no protegits, però en aquest cas, quin càstig? És a dir, de quina manera amb ells... És a dir, quin càstig? Reben, no poden rebre. Els inimputables, res, zero. No hi ha res que es pugui fer. Els que són majors de 14, s'aplicarà la llei de menors, en aquest cas, i aquí, doncs, segurament podrien ser internats en un centre de menors. Això sí. Ara bé, indiferentment del càstig que puguin rebre aquestes persones o que no puguin rebre legalment, aquí sí que crec que com a societat primer una profunda reflexió sobre el que ha passat i, segon, aquí hem d'entrar en serveis socials. Aquí hi ha menors que necessiten una atenció psicològica important, eh? I no parlo només dels agressors, que està evidentment que necessiten una reeducació psicològica, perquè això no pugui tornar a passar mai. També parlo de la víctima de la seva família, eh? Que també necessiten ajuda psicològica per superar un trauma d'unes embarcadures desproporcionades. Llavors, vull dir, aquí tindrem molta feina més enllà de si hi ha càstig o no hi ha càstig, és més al, és més baixa. Tindrem moltíssima feina per reeducar i per ajudar perquè realment és un cas. Jo no sé, però jo quan el vaig llegir no sabia on mirar, us ho dic en sèrio. No sabia on se m'ajuntaven les lletres, per dir-ho. No podia entendre com hauria pogut passar una cosa tan bèstia en un centre comercial, a més a més. Un grup de nens tan joves amb una nena tan petita. Dius, què cony ha fallat aquí perquè hagi passat aquesta barbaritat. De fet, avui algunes portades com el diari Ara amb xifres de violència masclista també estan a la Setmana de la Dona el dia del 8 de març. Indicava que cada 3 dies un menor de 14 anys comet una agressió sexual. Torno a repetir, cada 3 dies. És terrible. Són dades, Mireia, que com a societat no ens podem tolerar. És terrible i aquí s'hauria de fer un estudi en profunditat de com és possible que això hagi pujat d'aquesta manera. Com és que no hem guanyat consciència sinó que l'hem perduda sobre aquest tema. Llavors, és terrible. Per cert, mateix 8 tema en què surt una sentència al Suprem segur que veu llegir que diu que una mare soltera no pot acumular les dues baixes, la dels dos progenitors. No les pot ajuntar. Això, aquesta coincidència que sortís el dia 8 de març aquesta sentència que hi havia hagut disparitat la jurisprudència no es posava d'acord sobre si havia d'acumular, si havia de sumar un parell de mesos més, si no, doncs el dia 8 de març, aprofitant que has comentat això del dia 8 tema, va sortir aquesta sentència que va dir que no, que tu tens el dret que et toca com a progenitor i no tens més dret que aquest. Llavors, aquí, el que es discutia era si el menor tenia dret a estar amb els seus progenitors tots els mesos. Em sembla que en total eren 7. Perquè en tot tindria uns 4 i 4, però primer és el mateix i compartit. Per tant, la suma fa 7. Aquí també s'argumenta que no és un dret inherent del menor, sinó que el que venia a dir era que una persona no podia acumular les dues baixes perquè era una decisió personal. Si t'has decidit se'mada soltera, doncs no se't poden acumular aquestes baixes. Bé, un tema que evidentment jo encara no tinc la sentència als dits i me la vull llegir perquè vull veure com resol la disparitat de drets que aquí es troben enfrontats. Potser aquí no és tant el dret que tens com a mare sinó el dret del menor i hem de veure com se soluciona. Aquesta, Mireia, prometo que me la llegiré bé. Doncs ho seguirem, no serà amb la meva veu, però Joel, sé del cert que ho seguiràs aquí a Ràdio d'Esvern. Ens queden encara uns 8 minutets. Podem passar també per aquest tema del ciberatac al Clínic. Ja sabem ara la xifra de la quantitat de diners que demanen, que són exactament 4,5 milions de dòlars i de moment diuen que han robat aproximadament uns 4 terabytes de dades a l'espera de saber què faran amb aquestes dades perquè des de l'Hospital Clínic i també des de la Generalitat ja han dit que no pagaran ni un euro ni un dòlar d'aquest rescat. No, no, no s'entraran en el xantatge. Això ja estava dit des del primer dia i es manté. Què cony han robat? Jo crec que és la gran pregunta. Què tenen, no? A més a més, estem parlant d'informació terriblement sensible. Estem parlant de dades mèdiques. Si en algun tema s'ha de ser sensible, està clar que és en aquest. Però és que, a més a més, ahir crec que recordar que s'apuntava a la possibilitat que no haguessin anat tant a pels historials clínics sinó per les recerques mèdiques que té el Clínic. De vendre altres fons o farmacèutiques o qui fos. Però bé, ara ja han fet aquesta petició d'aquests 4,5 milions que evidentment no es pagaran però aquí hi ha una cosa afegida que és la caiguda dels serveis que va patir l'Hospital Clínic. L'Hospital de referència no només a Barcelona sinó estem parlant a nivell europeu i mundial diria jo. Tenim la grandíssima sort, Mireia Passella, tenim uns hospitals que són fantàstics i una de les millors sanitats del món aquí. I això ho valorem molt poc a vegades. Però vaja, queda dit, eh? Queda dit el valor i el respecte cap a aquests grans hospitals. Però a banda, a banda és molt important 1. La defensa que haguem de tenir a nivell cibernètic que això ha sigut molt important però que si podem castigar els responsables d'això també es pugui modular l'efecte que ha tingut. És a dir, no és el mateix evidentment és un delicte igual, eh? Però no és el mateix un hospital que està posposant operacions, evidentment les més sensibles no, però pot afectar, pot afectar i evidentment l'efecte del funcionament intern i hi ha persones doncs que cony, malaltes, el pitjor que et poden dir és que avui no et poden atendre que no, doncs serveis que no afecten tant a nivell essencial. i això també és una cosa que segurament com que el dret evoluciona igual que ho fa la societat i a nivell doncs cibernètic, tecnològic també va avançant i evidentment són temes que s'haurien de parar molt més, molt més quan es fa les drets fonamentals com aquest. I tant, no, no, totalment. I mira, ens va bé en certa manera connectar-ho amb aquesta qüestió perquè hem de parlar també d'aquests cartells que fan mofa de l'Alzheimer de Pasqual Maragall Esquerra està investigant qui ha penjat aquests cartells i m'imagino que serà una tasca molt difícil però en definitiva amb aquesta qüestió mèdica que estàvem parlant una mica estan fent burla de malalts que tenen aquesta malaltia. Què ha passat i què pot passar? Què pot passar a partir d'ara? És la gran pregunta. Em sembla que ens farem tots el que pot passar. Deixa'm dir una cosa. Aquí a Catalunya ja teníem un servei del CSPI que havia estat notícia per l'1 d'octubre i tot això i o sigui ens pren la defensa a nivell tecnològic molt en sèrio. Això també és una cosa que vull explicar així a nivell important perquè veig que hi ha com cert pavor i cert terror ara ens poden robar en qualsevol moment sapiguem que evidentment tot en la seva justa mesura però que sí que també és bo que mirem de prendre mesures que mirem de prendre precaucions que evidentment no t'estan entrant a casa físicament però t'estan entrant al telèfon i hi tens unes naves molt importants. Quanta gent entra al banc amb el mòbil? Moltíssim. quanta gent té correus amb dades que potser són sensibles de comptes bancaris o de telèfons o de... Llavors intentem prendre també algunes mesures nosaltres com a societat. Clar, però de quina manera poden investigar qui ha penjat els cartells? És que és complicadíssim no sé si aniran a buscar ADN no sé Perdó, és que no l'he sentit ben ben passant encara estàvem a l'altre tema Aquí hi ha dues coses la primera de tot és qui cony ha fet això evidentment és la gran pregunta a dia d'avui i segon el meu fàstic absolut això estem parlant d'una enfermedad en riure tant d'una enfermedad crec que poques coses hi ha tant greus que en riure tant d'una enfermedad i a més una com aquestes perquè evidentment no només estàs faltant crec jo la memòria i el respecte del president Pasqual Maragall sinó ho estàs fent a tots els malalts d'Alzheimer perquè el missatge diu Barcelona fora d'Alzheimer què vol dir? que tots els malalts d'Alzheimer no són dignes de viure a Barcelona? Plantegem això primer de tot el missatge és vomitiu és absolutament vomitiu i a partir d'aquí la segona part qui ho ha fet? S'està mirant si hi ha càmeres de vigilància perquè alguna seu d'Esquerra Republicana en té alguna de fet aquest matí ho plantejava el Jordi Baster de que potser amb aquestes càmeres ja veurem potser estan encaputxats i no veiem res però s'ha d'intentar veure què hi ha amb les càmeres de videovigilància primer de tot hem d'intentar identificar els autors i segon hem de veure si hi ha aquí un possible delicte ja ho veurem si hi ha un possible delicte o potser una injúria veurem què és el que els hi pot ressar evidentment com a mínim una multa com a mínim els hauria de caure una multa no és fàcil és el que tu dius és molt difícil saber qui ha col·locat aquests cartells de fet he llegit avui algun tuit que deia no ho han fet ells mateixos per la campanya no hi penso ni perdre un segon en una afirmació així perquè ficar-se en no sé faltar el respecte a la memòria d'una persona que pateix aquesta malaltia o sigui ja plantejar-se em sembla una vergonya ja plantejar-ho la simple idea sigui un vergonyós però evidentment si se'ls pogués identificar jo crec que se'ls pot imputar perfectament per un delicte potser una injúria veurem fins a quin grau evidentment el delicte al final és una mofa aquí s'estan mofant d'una d'una enfermedad i també crec que s'està dient que l'Ernest Maragall el candidat d'Esquerra a Barcelona ho tingués perquè se l'està com dient Barcelona a favor de com si ell ho tingués que no és veritat ell no té que se sàpiga cap tipus de malaltia i per cert que si mai la desenvolupés tot el meu respecte també no estic dient que no és digne d' al contrari llavors se'ls pot identificar s'ha d'intentar s'ha de mirar si hi ha càmeres de vigilància què s'ha pogut veure veïns què han pogut veure i aviam qui qui pot estar darrere d'això i que com a mínim paguin les conseqüències i bueno crec que estem tots d'acord en el fàstic i el rebuig més absolut que un acte així i a més a més crec que l'Alzheimer per sorte per desgràcia per desgràcia d'això que em matisi és una expressió feita i no la volia utilitzar per desgràcia ens ha afectat a tots a tots algú tenim un familiar un conegut el que sigui que algú algú proper que ha patit aquesta malaltia i per tots sabem per desgràcia el que significa la duresa i la crueltat que té una enfermedad com aquesta i fer bromes amb això és bueno no sé com catalogar Mireia és una bàlgua sí no mira hi ha moltes qüestions que actualment passant per portades dels diaris notícies costen de catalogar d'opinar de digerir és realment difícil és tan bèstia que no saps ni com catalogar-la és realment difícil sí si que violin una nena d'11 anys no hi ha paraules per descriure-ho cap ni una no no en riure tant d'una persona que pateix Alzheimer perdoneu però en què cony ens estem convertint encara menys jo vull pensar que vaja que tots estem molt més bé que el que ha fet això que no tenim una ment tan pertorbada per sort normalment és una minoria Joel no vull marxar abans d'acomiadar-me també amb tu d'agrair-te també aquests anys que hem estat aquí en Antena que has estat amb el Pau del Canó tant a la plaça Mireia com ara la Justa amb aquest vincle Sant Justenc esportiu i tant i ens seguim veient i parlant això sempre això no en tinguis cap dubte això és una amenaça això mateix Joel una abraçada enorme ens veiem aviat fins aviat adeu fins aviat