Evolució dels estudis de gènere i reptes actuals: conversa amb Montse Solsona

I a aquesta hora parlem del món il·lustrat perquè aquest vespre hi haurà una conversa amb Montse Solsona, demògrafa i investigadora en temes de gènere, i ara la tenim a l'altra canta del telèfon. Molt bon dia, Montse. Molt bon dia. Per parlar una mica del que es farà aquest vespre, quins són els temes principals que voldries tractar avui? A veure, avui parlarem una mica de quina ha estat l'evolució dels estudis de gènere des dels inicis dels anys 70 de la segona onada del feminisme. La primera va ser quan va ser el moviment sufragista per demanar el dret del vot a la dona i la segona arrenca aquests anys 70 i a casa nostra demà se celebraran 40 anys de les primeres jornades feministes. A veure una mica quina ha estat l'evolució al principi del moviment feminista, tant al carrer, en el món artístic, en el món acadèmic, és visibilitzar una mica què fan les dones, que estan una mica com a l'ombra. És una mica de prendre consciència i de denúncia de la situació. A on ens vol col·locar aquest sistema? Quin és el nostre rol? Què és el que s'espera que fem nosaltres només pel fet de ser dones? i la pregunta és a on volem estar? Què és el que nosaltres volem fer de la nostra vida? Aquest és el principi i d'alguna manera seguim amb aquesta pregunta, fent-nos lloc en aquests espais on ens volem realitzar. no només com a mares i esposes, que era el rol que es donava d'uns 50 anys, sinó d'uns 15, molts altres, no? Clar, s'ha avançat, no, entenc, en aquests 40-50 anys? S'ha avançat molt, s'ha avançat molt. Jo pensava, a veure, què hi ha en comú de la situació actual respecte als seus inicis? D'una banda hi ha una gran heterogeneïtat en els plantejaments i ara jo crec que estem en un moviment molt i molt fèrtil, en aquest moviment en el que estem d'alguna manera junts, homes i dones buscant una societat més equitativa, no? I hi ha moltes maneres de plantejar-ho i és un moment fèrtil, com deia. S'ha avançat molt en uns àmbits i en altres àmbits no s'ha avançat de la mateixa manera i a vegades és aquesta falta d'harmonia, per dir-ho d'alguna manera, entre l'equitat que hem assolit en un àmbit i en un altre i, en canvi, hi ha un tercer, que normalment és l'espai domèstic, que és on menys ha avançat, no? I aquesta falta d'harmonia és el que, doncs, costa, o, diguem-ne, són les resistències per avançar més ràpidament en una societat més equitativa. O sigui, que dins de casa encara continuen a haver-hi moltes diferències. Sí, però ho hem de veure, o sigui, d'una manera sistèmica, com si diguéssim, no és només el que passa a casa, perquè el que passa a casa és un reflex també del que passa a fora. O sigui, si amb una parella que tenen criatures han de decidir qui es queda amb la criatura, doncs és que hi ha unes gràcies de mercat. És que els homes estan situats d'una altra manera en el mercat de treball. És que cobren més que les dones. Aleshores, és una estratègia familiar per, diguem, per garantir un nivell d'ingressos que no es pot prendre del tot lliurement perquè hi ha aquest condicionant, no? Per això deia que estan tots els sistemes, tot està relacionat. Hem avançat molt. Les lleis parten una ciutat en molts nivells, a l'educació, fins i tot igualtat salarial, etcètera. Però després, en la pràctica, doncs, hi ha grinyola en moltes coses. Clar. Per tant, que és una mica cap on caldria anar en els propers anys, no? Segurament. Sí, sí. Bé, cada societat va avançant en diferents direccions, no? Nosaltres tenim uns reptes i altres societats en tindran uns altres, encara que, en el fons, compartim moltes coses, no? Molts i altres. Exacte. Potser el que és més nou a casa nostra, jo diria, a part que el mateix concepte de gènere ja està posat en qüestió, perquè al principi del feminisme dèiem, bueno, una cosa és el sexe, la diferència biològica, però això no determina que nosaltres haguem de fer unes coses només per el fet de tenir una biologia, no? I després es començava, doncs, a parlar de la construcció social del gènere, no? El que és femení, el que és masculí, és una construcció social, no és algo natural, a cada societat es defineix d'una manera diferent, i ara, d'alguna manera, es qüestiona aquesta categoria d'anàlisi, també, perquè dins de... entre les dones hi ha persones, doncs, que no volen exercir la seva vida en funció d'una feminitat suposada, no? O sigui, que les categories no són tan... tan nítides o tan radicals, no?, del que és masculí i el que és femení. I ara, per exemple, doncs, hi ha un món, per mi, molt interessant de moviment dels homes, que amb això, doncs, diguem, han començat més tard, no?, que les dones, que busquen, també, una societat més igualitària i que es qüestionen, també, la seva pròpia masculinitat o el que la societat espera que sigui la masculinitat, no?, que ells no se senten reflex d'aquesta masculinitat. Llavors, jo crec que aquí, bueno, hi ha un treball que s'ha de fer independent, no?, perquè, igual que va passar amb el moviment feminista, no?, que també hi havia molta... o sigui, moltes opinions diferents. Hi havia uns grups que deien, no, no, ens hem de reunir les dones soles perquè només si estem soles podem compartir, prendre consciència de la nostra situació i avançar, no? I ara, una mica, en el moviment d'homes també passa, encara que d'altres diuen, bueno, doncs no, per què no avancem tots plegats? Doncs jo crec que això és aquesta riquesa que hi ha en aquests moments, no? Que s'ha de saber aprofitar, no?, per tant, per avançar. I tant, i tant. I després hi ha una cosa, també, que jo crec que és molt important, que és, no ho sé, pensar d'aquest matí com fer un pacte intergeneracional, no? Perquè les dones d'una certa edat, tots tenim una experiència i perquè hem viscut en una situació política i social concreta i la gent més jove, doncs ha tingut una altra experiència i per això parlava també de la pluralitat de feminismes, no? El que per mi seria ser feminista, la millor per a les més joves és que ja no cal ni posar-li el nom, ja és una actitud que ja està... Ja és així, ja està assumida, no? Exacte, exacte. I llavors, doncs com trobar un diàleg entre nosaltres, entre homes i dones i entre dones de diferents generacions, perquè, diguem, que si no s'avança més és perquè tots hi contribuïm que determinades coses es mantinguin, no? Per exemple, el llenguatge. Jo cada dos per tres m'atrapo amb expressions que tenen un contingut, no? I ho diem sense donar-nos en compte, perquè ho hem anat ara davant i ho anem reproduint. El tema del llenguatge, de fet, està sortint últimament també i hi ha cert debat, no?, de si s'ha de feminitzar el llenguatge, si s'han de buscar fórmules més globals. Suposo que és un dels temes que també tindrem en els propers temps. Sí, bueno, jo crec que hi ha punts de vista diferents. Mira, l'altre dia revisava unes lleis de diferents comunitats autònomes sobre un tema específic, sobre el tema de la custòdia compartida, i em va ser molta gràcia observar que, per exemple, a València, la llei valenciana, tot el rato van dient els nens i les nenes. Per què els nens i les nenes, no? I, en canvi, hi ha una altra comunitat que diu tot el rato nens, però al final fa un petit aclariment de dir, bueno, aquí s'ha utilitzat el gènere masculí, que era una qüestió d'economia del llenguatge. O sigui, que no hi ha una única opció. Clar, sí, sí, exacte. Jo me'n recordo quan fa molts anys una sociòloga va escriure un article on utilitzava tots els gèneres. Saps? En comptes de dir, els nens, deia, els, les, los, les, deia, en castellà, no? Fins i tot amb el neutre. Bé, són opcions, però jo quan deia que m'enganxo amb expressions, no era tant l'ús del genèric masculí, sinó, no ho sé, amb expressions que no hi penses i que les repeteixes. Per exemple, home, no diguis home, quan et diuen, no, home, no. I estàs parlant amb una dona, ni que em dones compte, dius home, simplement, perquè tota la vida, saps? Sí, sí, és veritat. Aquest tipus de coses, vull dir. És veritat. I en hi ha moltes. Que les tenim assumides, no? Sí, sí, que són com automàtiques. I això és un petit exemple, però per expressar que l'educació dins de la llar, per exemple, és un reducte, no és una resistència important. encara no, homes i dones no comparteixen les feines de la mateixa manera. Però per què no les comparteixen? Doncs, d'una banda, perquè és el que han vist, o sigui, les mares i els pares d'aquestes persones joves, a la millor que ara tenen criatures i que quan eren parella i no tenien criatures, eren molt igualitaris, ho compartien tot, oi? Sí, canvia quan arriben els fills. Sí, molts estudis han demostrat que ja allò... Durant l'embaràs, la declaració és jo seré, l'única cosa que no puc fer és donar de mamà, tot el que més jo ho puc compartir, igual que la meva companya, pam, pam, bueno, arriba els primers mesos, ja, bueno, esclar, millor que agafi ella té el permís, doncs, esclar, perquè ara els primers mesos, no, el vincle, el contacte, després passa més temps, bueno, no, esclar, és que ara jo necessito treballar més perquè la família ho necessita, però és que això és el que s'ha viscut i és el que les lleis de mercat afavoreixen, saps? Clar. Aleshores, bueno, doncs s'ha d'anar... És un combat amb moltes... Exacte, costa canviar això perquè està molt interioritzat, no? Segurament, més del que ens pensem. Bé, i perquè costa remoure determinades lleis, saps? Clar, clar, quan es tracta de context general, una cosa és cadascú en el seu món, l'altra és quan és una cosa tan comuna, no? Clar, per exemple, jo treballo a la universitat, doncs aquí nosaltres, professors i professores, tenim les mateixes condicions, però això és molt extraordinari, saps? Els treballadors a l'administració pública, això es dona, però en una empresa privada això és molt complicat que es doni. Però, bueno, poc a poc. Jo crec que estem en un moment de... Ets utilista, per tant, eh? Sí, jo ho sé, jo ho sé. També t'he de dir una cosa, que jo quan vaig començar, amb els estudis de gener de la universitat, tenia una col·legia, una demògrafa més gran que jo, sueca, que la trobada que vam fer, que va venir ella aquí a Barcelona i tal, em va veure a mi com molt d'entusiasme i molt tempenta, no? I em va dir, si ets feminista, has de ser pacient. I aquesta frase em va acabar gravada. Aleshores, diguem que no avalú els avenços per grans conquestes, conquesta, sinó que és el treball del dia a dia i després que ho veig molt, sóc optimista perquè veig molt les actituds personals que també han canviat, no? I aleshores, doncs, de mica en mica s'omple la pica, sí. Sí, sóc optimista. Amb aquest tema de reflexió, tanquem aquesta entrevista. Aquest vespre a més, a partir de les 8, hi ha aquesta sessió de converses en el marc del cicle Montil·lustrat. Serà amb la Montse Solsona, demògrafa i investigadora en temes de gènere amb qui hem pogut parlar avui. Moltes gràcies, Montse. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé i fins aviat. Bon dia. Bon dia. Adeu.