Horta Street Joan: de la natura a la serigrafia — Aparador hivern-primavera amb Raquel Fuster i Carme Malaret

I camí cap als tres quarts de dotze, tot just marquen ara les 11.45 a les agulles del rellotge i tenim amb nosaltres a Carme Malaret i Raquel Fuster, ara les presentem a les dues, però primer les saludem bon dia. Raquel, Carme. Bon dia. Gràcies per venir fins aquí, Carme. Sabem que estaves fent classe i que t'han deixat marxar. I Raquel, també gràcies per apropar-te fins aquí, fins l'emissora. Carme Malaret, crec que no li cal presentació, crec que tothom ja et coneix i si no et coneix en l'espai també, al carrer Bona Vista. I a Raquel Fuster potser no el sona tant, o sí potser a través de l'aparador, del primer aparador d'aquest 2023 que has fet al mateix espai de lliure creació, Horta Street Joan. Seria el títol. Es va inaugurar just aquest dissabte, coincidint una mica amb Carnestoltes. No sé si això va causar que hi hagués menys gent o més gent, no sé, ens ho explicaràs, però en tot cas s'ha inaugurat, ja es pot veure els vidres de l'espai amb uns colors que predominen, podíem dir, els colors B, no?, amb motius vegetals, ara en parlarem. Però abans de res, explica'ns una mica de cinc cèntims per conèixer-te una mica tu i la teva obra. Doncs... És complicat, eh? És complicat, és complicat fer un resum. Sí, sí, sí. Jo, de fet, la meva formació és de disseny gràfic, després em vaig especialitzar en il·lustració i després vaig entendre i vaig descobrir les tècniques d'estampació manual i vaig anar al món de la indústria gràfica, que vaig estudiar aquí a l'Escola Algaró, amb produccions gràfiques. Arrel d'això, i passats els anys i després d'experiència, a dia d'avui estic dirigint un projecte, que és una botiga de materials d'estampació i impressió manual, que es diu RiteGraf. Estem ubicats a l'Hospitalet. RiteGraf? Sí. O Graf. Graf. RiteGraf, sí. I, bueno, tenim tant botiga física com online. I a dia d'avui estic dirigint aquest projecte. I a part tens temps per venir a fer l'aparador a l'espai de la Carme. Sí. O no sé com has tret el temps per fer-ho, eh? Sí, sí, a dia d'avui sí. No només és això, les col·laboracions, ja us sabeu que a mi em va una mica de la traca, que dic jo. A dia d'avui també estic estudiant, vull dir que, no ho sé, estic intentant col·laborar amb el que puc. Sí, de fet, Carme, ja teniu vinculació, no? És a dir, no és d'ara nou, no? Que et presentes a l'espai a fer una obra, una, diguéssim, en aquest cas, un aparador, perquè es fa per la custòdia, els sigues originals, no? Sí. Sí, que tens un vincle tant amb la Carme com amb l'espai. Sí, de fet, quasi el vam veure néixer a l'espai. Sí? Sí. La Raquel és una de les persones històriques que va fer possible que l'espai existís. En aquell moment farà deu anys, ella, juntament amb altra gent, però tu, Raquel, des del minut zero, vas estar allà i va col·laborar molt amb el projecte custòdia. Sí, ets una de les originals. Sí. Per dir una forma, no? I tant. De l'espai d'aquesta primera dècada. Tot just ara, dèiem, has passat per aquests projectes custòdia, els sigues original, aquests regals nadalencs, art per Nadal, i ara tenim aquest aparador sota el nom Horta Street Joan, que si passen pel carrer Bonavista i s'aturen al número 105, els poden veure, i crec que durant un temps els podran veure, Carme. Sí, sí, fins al... Jo crec que fins al maig. Fins al maig. Nosaltres tenim la idea, no?, que quan demanem a un creador o creadora que faci un aparador, és perquè sigui l'aparador de la temporada. Aquest és l'aparador temporada hivern-primavera i estarà uns quants mesos. Encara que a dintre, si vagin fent coses, l'aparador quedarà una temporada. Quedarà amb l'Horta Street Joan, perquè recordem que conviuen els aparadors amb els actes o exposicions que feu a dins. Haurem de veure com juguen, no?, aquestes teles també amb el que pròximament i fins al... Sí, això és curiós, com conviuran, no?, amb altres propostes, però sí que és veritat que l'aparador sempre és un projecte cara visible, no només de cara a dins, sinó de cara al carrer, i crec que és molt interessant, no?, que obre una mica aquests vidres al poble. Sí, que jo crec que quan la gent passa allà, no?, és un reclam, és dir, ostres, s'aturen què és i entran moltes vegades. Jo estic allà i picant a la porta. Em pots explicar una miqueta de què va tot això? I jo encantada d'explicar-ho. Aprofitem que tenim arrencat perquè ens ho expliqui també, no? I tant, ho preguntem. Raquel, què has volgut representar amb aquestes teles estampades, eh? Imagino que quin ha estat el procés tècnic a l'hora de crear i aconseguir aquests colors? No sé si són a través de pigments, també. Sí, aquest projecte va néixer quan va ser postpandèmic, quan ens van obrir el corral i ens van deixar sortir al carrer, que ens deixaven caminar un quilòmetre amunt i avall. Jo visc al Walden, llavors el meu quilòmetre ho era el políum industrial i no podia arribar ni a Sant Feliu ni a passar a Sant Joan d'Espí. Era bastant complexa, no? Llavors, el primer estiu que vaig poder sortir me'n vaig anar al poble i allà vaig seguir una sèrie que la vaig començar a l'edifici que era una sèrie fotogràfica sota la premissa de no pensar. El poble és l'Horta Sant Joan. L'Horta Sant Joan, clar. Està a la Terra Alta, està al costat, no sé si coneixeu la zona, però al costat de Gandessa. és un poble, és el poble de la meva mare, on jo he passat molts estius allà i tinc un vincle, crec que sentimental, molt important. Qui coneix aquest poble ho entendrà perfectament, perquè t'endueix la natura i no ho sé, és una estima especial que hi tinc. Llavors, aquesta sèrie fotogràfica vaig decidir agafar la localització d'un lloc on els meus pares tenen uns camps de festucs, que és una localització bastant privilegiada perquè tenim vistes del poble, de les muntanyes més importants del poble, que són les Roques de Benet i la muntanya de Santa Bàrbara, i allà vaig fer aquesta sèrie fotogràfica sota la premissa de no vull pensar, vull connectar a mi mateixa, perquè arriba un moment que no desconnectes, no intentes desconnectar a la natura, sinó que vaig a la natura per connectar a mi mateixa i allà va ser on vaig fer aquesta sèrie. És una premissa de base de fer una sèrie fotogràfica sense tenir massa, deixant molt l'atzar, la intuïció, sense haver de mirar l'objectiu, sense haver de controlar què és el que mira el meu ull, sinó per intuïció, movent la càmera, és una mica una fase d'experimentació. Així és com va néixer aquesta sèrie fotogràfica. Ara hem entès també perquè hi havia festucs a la inauguració. Ah, exacte. No? Perquè el camp, no? Comentaves el camp de la teva família, doncs hi ha festucs. Just, hem tingut la collita fa poc. Ah, i són de la pròpia collita també, eh? Sí, sí, sí. Carai, prou de proximitat, eh? Sí, sí, sí. Totalment. I d'aquí és el procés, no sé si tècnic manual, de captar aquesta imatge, passar-ho a aquesta tela i amb aquest tamany i que quedi penjat en els vidres, com ha estat? Doncs aquest procés, com ja t'he comentat, jo soc tècnic amb estampacions manuals, llavors a la botiga, gràcies al nostre meravellós equip tècnic, vam poder fer possible això, no? Aquestes teles són, unes teles, és la matriu per serigrafia. No sé si coneixeu aquesta tècnica. La serigrafia és una tècnica d'estampació manual que te'n pots estampar sobre paper, teixit, fusta, infinitats, vidres, el que vulguis. Llavors, aquesta matriu consisteix a transferir una imatge en un suport. Com ho fem? Amb una matriu impressora. En aquest cas, aquesta matriu és un marc que podria ser o de fusta, o d'alumini, o de ferro, o que sigui, que porta una malla tensada i allà transferim la nostra imatge per generar aquesta forma impressora, per després poder aplicar-li tinta i estampar-ho. És un procés una mica complicat, però... Lavoriós. És curiós. És una tècnica que tant la pots fer el més senzill possible o el més complexa, no? A nivell pots anar augmentant la complexitat si afegeixes colors i de més. Jo, en aquest cas, en aquest projecte, he decidit mantenir la matriu, perquè m'interessava molt. Aquesta matriu, el que he fet és simplement alliberar la malla del marc aquest que la limitava. Llavors, a partir d'aquí, amb les nostres meravelloses ajudantes de la instal·lació, la Janira Romero i l'Olga Álvarez, que han fet possible que aquesta instal·lació sigui real, s'ha muntat aquest sistema. Per aquest motiu, aquestes malles són transparents. Heu de pensar que aquesta malla és un teixit de nàilon o polièster que consisteix en molts fils, un al costat de l'altre. Llavors, per això genera aquesta transparència i aquesta sensació de, com ho diríem, de tul, no? De tul, sí. De tul. Per que es vegi des dels dos costats, des del carrer, però també si ets dins, ho veus girat, però també ho veus... Exacte. Li hem canviat la funcionalitat d'aquesta malla, perquè aquesta malla es genera per poder estampar, però en aquest cas és per crear una imatge fotogràfica sobre un suport. O sigui que no és l'objectiu original del suport com a tal. Es podria estampar. Bé, jo no ho recomanaria a dia d'avui, perquè ja li he tret el marc i llavors ja li hem tret l'atenció, llavors això complicaria l'estampa. És una experimentació en tota regla? Sí. No? Sí, sí, sí. Seria una mica això. Sempre he sigut molt apassionada de les matrius. Sempre crec que a vegades la matriu és molt més interessant que la pròpia estampa. Moltes vegades, depèn de les tècniques d'impressió, sempre genera una cosa molt especial. Potser de cara a un futur hi ha exposició de matrius, potser? Podria ser, sí. Un altre projecte pendent. Sí, sí. Parlem de la inauguració també amb els fast-tucs, amb gent tan a fora de l'espai com després a dins, com ens té acostumada la Carme, que normalment es fa aquesta presentació sovint una mica troncada pels vehicles. I, no? Sí, en fi, gent que hi passa. Però, vaja, com va anar la inauguració? Esteu contentes? De l'acollida, de... no sé si van haver-hi també preguntes, perquè sempre es fa com una espècie de debat, de presentació. Sí, la veritat és que va ser molt interessant. Sí que és veritat que ens coincidíem al Carnestoltes, però vam decidir tirar endavant. Sí que va haver-hi, jo crec que va haver-hi un poder de convocatòria bastant important, perquè va venir gent i es va poder generar un debat força interessant, perquè és veritat que un, quan parla de tècniques d'estampació i tal, sempre tens una mica el dubte de dir, no vull tenir un llenguatge massa tècnic o no vull... perquè la gent ho pugui entendre, no? I sí que es van generar una sèrie de preguntes molt interessants que va ajudar també una mica a aclarir quin era l'objectiu una miqueta de tot. No, jo crec que aquesta posada en escena, no?, que nosaltres anar a l'espai és apropar al creador, que no senzillament és mireu l'obra i jo... Si no, que el tens allà, que expliquen la Raquel, jo crec que ens va fer una xerrada tan tècnica com emotiva de per què havia escollit... Se li van fer preguntes, no?, per què havia escollit la temàtica d'Horta i dels festucs, quan ella... com és el tamany... Explica-lo del tamany que també... Quan se'n va proposar, se li va preguntar... Ah, sí. ...que quan li vam proposar que fes l'aparador, què va passar? Vaig tenir un pànic escènic brutal. Tot i tenir aquest lligam amb l'espai i haver-hi participat en peces. Sí, però vaig tenir un pànic escènic perquè, clar, tu veus la façana de l'aparador, ostres, són metros. I jo estic acostumada més a treballar peces petites. L'última col·lecció que vaig fer era una col·lecció de collage que els deien els diminutos, els quals van ser premiats en un projecte de jóvenes creadores, això ja fa molts anys. I era un format molt petit. El collage més gran em sembla que feia dos per set centímetres. I, clar, canviar d'escala, em va entrar un pànic escènic que li vaig dir a la Carme, dic, però és que això és molt... Hi ha molt vidre, Carme. Però no és obligatori utilitzar-lo tot, no? No, no, no, clar, és el que em va dir. Diu, sempre pots fer-t'ho a la teva... La Carme sempre ens dona com l'espanteta de dir no pateixis, porta-t'ho bú al teu gust. El teu terreny, el teu lloc. I així ho vaig fer, vaig decidir... Va superar el pànic. Vaig superar el pànic. Sí, un procés psicològic, eh? La proposta de la Raquel ens va costar, eh? Aquest aparador, perquè va... Primer ella, quan li vam demanar, va dir, deixeu-m'ho pensar. No va ser un si a primeres? No. De dir, vinga, hi participo, eh? Quan ens va dir que sí, va dir, hòstia, que bé, no? Però aquest aparador s'havia de mostrar a l'octubre. A l'octubre, ho vam aplaçar. Ho vam aplaçar-ho. Després ella, com us ha explicat, està molt liada amb aquest projecte que és magnífic de la Rita Graf. I, a més a més, es va posar a estudiar. que ja dèiem, Raquel, però quant temps... Aquest que no treu el temps. Sí, quant temps temps, no? I per altres coses de vida personal, òbviament, no? Sí, que estan arribant ja això de tenir temps lliure, està quedant en un... Un reducte petitó, no? Per acabar, van quedar alguns festucs. Ho van triomfar. Jo crec que encara en queden. I tant. Qui vulgui passar-hi, encara els podrà tastar. A més, són festucs naturals, que no estan torrats ni res. Vull dir que així podeu gaudir de... A més, aquest any han sortit molt grossos i molt gustosos. Molt boníssim, la fotografia. No els he provat, però la fotografia... Vaja, ara me mengeu un grapadet, he de dir. Doncs us invitem a que vingueu a l'espai, que pugueu disfrutar de l'aparador, que tant... Jo crec que funciona tant com vist des del carrer com des de dins. Sí. canvia una mica la perspectiva. Sí. I de dia i de nit també té una altra perspectiva per la llum. Clar, clar, clar. I de transparències. Raquel Fuster, Carme Malaret, gràcies per venir les dues aquí. Horta, Street, Joan, i serà fins gairebé entra la primavera, ens deia la Carme. Gràcies i enhorabona per aquesta obra. Marxem, que hem de connectar també amb Catalunya Ràdio. Fins la propera, Raquel i Carme, doncs ens seguim veient aquí a l'emissora, ja ho saps, sempre benvinguda. Que vagi molt bé. Bon dia. Moltes gràcies. Adeu.