Entrevistes de la Justa del 17/6/2021 — Jaume Plensa presenta “Chloe” a Sant Just: rostres femenins, introspecció i l’escultura a l’espai públic

Context i presentació

Dijous 17 de juny de 2021, al magazín matinal “Just a la Fusta” de Ràdio d’Esvern, entrevista a Jaume Plensa amb motiu de la inauguració de “Chloe” al Parc de la Rambla de Sant Just Desvern.

“Chloe” com a benvinguda al poble: l’obra humanitza l’entrada del parc i convida a redescobrir l’espai públic.
Rostres femenins joves: Plensa retrata nenes i dones joves en el llindar de la maduresa, com a memòria i llavor de futur.
Ulls tancats, mirada interior: les figures evoquen silenci, reflexió i pau; conviden a mirar cap a dins i compartir el nostre paisatge ocult.
Nom propi i dimensió universal: les peces porten el nom real del retrat, però la imatge esdevé mirall de tots nosaltres.
Diàleg amb la comunitat: l’art a l’espai públic genera debat, però amb el temps crea pertinença i transforma l’ús del lloc.
Lletra i rostre, una mateixa metàfora: les escultures de lletres i els retrats comparteixen la idea que les persones són com lletres que, juntes, formen comunitat.

Plensa escaneja caps reals i els manipula digitalment per crear escultures com “Chloe”.
Materials al llarg de la carrera: ferro forjat, ferro colat (reintroduït per ell a l’escultura contemporània), vidre, resines, fusta, pedra i bronze (com a “Chloe”).
Ideari tècnic: la tècnica és suport, no finalitat; el material és un company de viatge que aporta sensualitat i sentit.

L’obra pública no l’han demanat directament els usuaris, però pot emocionar, redefinir el paisatge i intensificar l’ús del parc.
Reacció habitual: rebuig inicial i enyorança quan la peça desapareix, perquè el buit revela el seu valor.

Plensa es nodreix sobretot de poesia i música: la música té el do de la invisibilitat i penetra profundament.
Experiència recent: homenatge al Clínic amb Bach al violoncel, moment d’emoció intensa.

“Les coses més importants de la vida sempre són invisibles.”

L’escultura és relació entre cos, volum i espai: del mirall al caminar, tot és escultura.
Paradoxa central: parlar de l’intangible i l’efímer amb materials pesants i tocables.
Consell a estudiants: activar referències culturals pròpies i posar-les en diàleg amb la realitat de l’espai.

Admiració per l’art romànic (fons extraordinari a Barcelona), i per Miró i Calder.
Pensament construït sobretot amb poetes.
Estudi a Sant Feliu com a “centre de gravetat”, però viatjar és essencial; la pandèmia ha estat una aturada dura.

“El meu estudi de veritat és el meu cap.”

La inauguració de “Chloe” es planteja com una celebració de la ciutat i de la vida, amb música i poesia, en un moment d’esperança de sortida de la pandèmia.