Memòria excursionista a Sant Just: presentació del llibre “I tu què feies el 1964?” de la SEAS, model de recull d’anècdotes i entrevistes

Ara passant 10 minuts de les 11, parlem de les CES, que ha estrenat el llibre I tu què feies a mi en los 164, un llibre que l'entitat sinjustenca va presentar durant el sopar de motxilla el 19 de setembre, i ara en volem parlar amb en Jordi Gironès i en Francesc Blasco, que són els coordinadors d'aquest llibre i els recopiladors de les històries que hi podem trobar. Ens tenim avui aquí al Just a la Fusta. Molt bon dia a tots dos, què tal? Bon dia. Bon dia. Per parlar una mica d'aquest llibre que té un títol bastant provocador, m'agrada aquest títol perquè et fa venir ganes de descobrir més. Com va anar tot plegat? Com va sortir la idea de fer aquest llibre? Bé, en principi el llibre, la gènesi del llibre, ve donada com la commemoració dels 50 anys de la represa de les CES. És a dir, l'any 1964, el senyor Fulgenci Baños va reiniciar, això ho hem dit en alguna altra ocasió, va reiniciar la CES amb una colla de xicots joves i aquests xicots joves, alguns d'ells han continuat pertanyent a la CES i vam decidir reunir-nos per commemorar aquests 50 anys. Ens vam retrobar l'any passat i entre diverses activitats petitetes que vam fer per commemorar-ho i passar-nos-ho bé, algú va proposar de per què no fèiem un llibre i la gènesi del llibre ve d'aquí, ve que aquest grup va decidir fer això i aleshores el que es va buscar és que hi hagués algú que se n'encarregués, diguem-ne, de tirar endavant aquesta iniciativa i aquest algú són els que estem aquí endavant. Més, més, són nosaltres, més en Daniel Cardona, en Toni Malaret, Francesc Fàbriques i en Lluís Aiguader. Déu-n'hi-do. Sí. Per tant, hi havia feina, no? Sí, hi havia molta feina i aleshores el que passa és que, esclar, jo ara quan he dit aquests dos potser m'he passat en aquest sentit, l'oblidàvem dels altres, que passa que al final la recopilació la vam fer nosaltres dos perquè tots no podien ser, és a dir, les coses aquestes o fa un parell de persones o una o dues o tres com a màxim, però l'altre era un consell assessor o com una mena de taula de redacció que també van dir la seva a l'hora de fer el llibre. Per tant, què hi trobem? Què s'explica en aquest llibre? Què és el que algú que digui, va, doncs m'animo a llegir-lo, què hi trobarà? Bé, com deia el Jordi, el motiu inicial és per què no recopilem, doncs, batalletes. I aquesta és, diguem, la idea inicial que després s'hi va afegir, per què no hi afegim, les batalletes o la història particular d'aquestes persones que l'any 64 no eren les seves però que han vingut posteriorment i que d'alguna manera podien donar una pinzellada més de color a tota aquella generació, no?, que va iniciar la muntanya. Aleshores, el que trobem al llibre, arrel d'aquestes, d'idea inicial de les batalletes, com he dit, i de la història de la d'altra gent que s'havia incorporat posteriorment, doncs el llibre es va dividir amb anècdotes i entrevistes. Val. Un punt important, a part del que és aquesta estructura, doncs, d'aquestes dos coses, hi ha el propi disseny del llibre. És a dir, a les seves no havia fet cap llibre en color, es va voler introduir el color, es va voler introduir un format, diguem, més llegible, que fos agrada pels ulls, i també, doncs, dintre d'aquest disseny va entrar, doncs, el fet que passés a ser un format digital en comptes d'offset, el qual, doncs, permetia, doncs, una més lleugeresa si s'havien de fer més còpies o menys còpies. Perquè heu fet, també, diferencial d'aquest llibre, és que aquest llibre, doncs, per primera vegada, qui l'ha volgut l'ha hagut de pagar. No el 100%, però ha hagut de pagar una part. És a dir, és com un pay-per-view, i, bueno, és una alternativa al micromecenatge, que, en aquest cas, els propis mecenes són els interessants en el llibre. I si algú el vol, llavors, ara, el pot demanar i s'imprimeix, o com funciona? Sí, de fet, ara nosaltres hem fet una quantitat que fos, diguem-ne, suportable per les SEAS, per l'economia de les SEAS. Per tant, no hem volgut fer molts llibres com altres casos, en els quals n'hem fet 400, 500, i llavors te'n queden 200 a magatzem, a dir, no, no, aquesta vegada ha de ser, tal com deia el francès, sota petició. Però se l'han fet una mica més, que és per si de cas algú digui, oh, ostres, a mi m'interessa. I en aquell moment ens queda un remenent que, si no recordo malament, en aquell moment són set llibres. O sigui, hi ha set llibres que... Poca cosa, eh, per tant. Molt poc, esclar. Els hi ha interessats. Clar, és que aquell llibre, un de les aspectes que vam valorar des del principi, és que anava més destinat a les persones d'aquell temps, a les persones que les interessen, que no pas al gran públic. Però, però, pot donar-se el fet que quan un la llegeixi, se n'adoni que hi ha alguna cosa més, que no a les històries de les batallades i de les entrevistes, que allà hi ha un component social d'un moment determinat que també té el seu interès. Clar, clar. I per això pot ser que ara ens associeixi algú que digui, jo en vull un. Si en vol un, mentre se'n quedi, en faran. I, si s'acaben, tenim previst de poder fer una petita redició sempre que n'hi hagi insuficients. Val, perfecte. Per tant, doncs, quedarien aquests set, però potser, fins i tot, se'n podria fer algun altre, no? Sí, fes falta, sí. Un detall que mi volia donar és el fet que, la CEES, doncs, el 2009 va celebrar el 75 aniversari i aleshores va fer un llibre de la història. I allò és la història de la CEES, diem lletres bajúscules. El que hem fet ara amb aquest llibre és una història petita, una història individual, no? Però no deixa de ser història, no? Un altre, quan demanaves tu que hi trobem el llibre, doncs hi ha el tema de les fotos, i és important. No hem volgut repetir cap foto, exceptu en la portada, perquè era una foto molt emblemàtica, que sí que està repetida. Sí, quina foto és? La foto de la portada, bueno, és una foto que em sembla que és la bretxa de Rolando, no? Sí, està sota la bretxa, al costat del refugi de Saradets. Aquesta foto ja va sortir al llibre dels 75 anys, però totes les de més, totes les de dins, són inèdites. I hi ha moltes fotos històriques absolutament de refugis i d'indrets, fins i tot també, bueno... Que aquests quatre nois que surten a la foto entenc que són vosaltres, o són algú que puguem conèixer? Sí, sí, sí. No, no, i tant, i tant. Nons i cugnons, i d'aquell temps. Lluís Bullic, Francesc Fàbriques, Joan Urpinell, Gaspar Oriol, Toni Simó i Frederic Planes són els de la portada. Bastant coneguts, també, no?, per tothom. Sí, volia afegir una altra cosa, que és... És a dir, nosaltres hem fet això, com deia el Jordi, és una cosa que en principi pot semblar molt personal, que pot interessar només aquests 33 socis que van participar en la refundació de l'Àsia i els altres, les entrevistes, que són una vintena de persones o 21 persones. però jo penso que això és una manera de recopilar història, ni que sigui història petita, amb lletres petites, però jo voldria proposar que això és un model exportable, que gent d'altres entitats, d'altres institucions, pot fer coses semblants. La gent, no sé, que... És a dir, semblantment al que havíem fet les CES, s'ha fet amb el cor, el pom de flor, s'ha fet amb el futbol, el futbol, o el hockey, o el bàsquet. Aleshores, allà hi ha, com havíem fet nosaltres el 2009, la història grossa, però hi ha tota la vivència personal de les persones, això no queda reflectit enlloc, i qualsevol grup de persones pot repetir un model com aquest. Jo penso que val la pena, perquè, si no, hi ha una part de la història que es perd. i aleshores què passa, doncs? Que, doncs, d'entitats com el Centre d'Estudis, jo ha de recopilar aquestes històries personals, entrevistant a persones que potser ja no estan en memòria plenament, i aleshores, per tant, si, com nosaltres, que estem a l'edat de 60, 70, encara la majoria estem bé per memòria, doncs és un moment per recopilar-ho i deixar-ho constància. A mi mariau, per tant, a la gent que tenim, eh? Sí, absolutament, sí. Jo també m'agradaria fer una cosa, que no ens la deixéssim, que aquest llibre ha estat dissenyat per Lluís Aiguadé. Lluís Aiguadé és un soci de les SEAS i té una empresa, diguem-ne, que es dedica a publicacions, és una empresa digital, disseny i tot això, i es va oferir a fer-nos aquest disseny novatós, guapo, trencador d'alguna manera, i jo el voldria fer esment que a aquesta persona val la pena fer-li un reconeixement. I tant. Alguna anècdota que aparegui al llibre que valgui la pena destacar, per exemple, vosaltres que les heu anat recopilant totes? Les boles de neu, les boles... No, no, no, sí, n'hi ha de molts singulars, és a dir, per exemple, pot semblar singular que hi haguem dedicat un capítol, perquè les 90 anècdodes que tenen el llibre les hem classificat en 18 classes, per agrupar-ho, no? Perquè la gent pugui anar a un tema concret, que si diu campament, si diu travessa, però hi ha un que es diu missa, i potser a un lector d'avui trobar un capítol que diu missa el pot sorprendre, no? Però la veritat és que aleshores, doncs, el fet d'anar a missa, moltes vegades era una obligació, i a part, doncs, que sovint s'havia de recórrer, per exemple, a les parròquies, perquè et deixessin dormir, no? Això potser seria una cosa singular. Una altra cosa singular és que moltes anècdotes estan repetides, i això també té un interès. Per diferents persones, no? Per diferents persones, exactament, sí. I que ho veuen diferent, que és curiós perquè tenen un record que no és ben bé el mateix. Per tant, això vol dir que la història és diferent, segons el punt de vista, eh? Exacte, es veu molt clar amb algunes coses que explica la batalleta i dius, ostres, aquest tio no explica el mateix que l'altre. Sí, al fons de la qüestió, però no els detalls, els detalls són diferents. En quin cas passa això, per exemple? El de les vaques passa a la vaquerca a córrer. Sí, bueno, hi ha una anècdota del Campament General de Catalunya de Vidrà, que va ploure molt d'una nit, ningú anava amb tendes apropiades, i aleshores uns quants van sortir de bon matí i ja van marxar i van fer un passeig, i en aquest passeig van ser perseguits per unes vaques que van córrer a darrere d'aquests mitja-dotsen excursionistes, companys, que van fer aquesta volta. I aleshores això ho expliquen diferents. dient que el senyor Banyos era el que anava primer, tot i que era el més gran, o que per la culpa de tot això la va tenir un gos que se'ls va enganxar. Aquesta és una anècdota que està repetida, una altra anècdota és la de les Boles de Déu, que és el Jordi, un campament amb aranges. I aleshores, fins i tot, clar, concretament aquesta segona anècdota de les Boles de Déu, és curiós que un l'explica com si fos un somni. I està literàriament, jo trobo que està molt bé, m'agradaria tornar-ho a viure, perquè això de les Boles de Déu és com si ho hagués somiant, no? I un altre ho explica en termes més reals, vam posar-nos a fer les Boles i aleshores, bueno, aquí jo penso que l'aspecte literari, amb alguns dels que expliquen les anècdotes, hi és, no? Hi posen, no sé com dir-ho, hi posen el feeling personal, no? No és una mera descripció de fets. I la gent que l'ha pogut llegir, doncs ara ja fa un mes que es va presentar, no?, el dinar al de setembre, què us ha dit la gent? A veure, d'entrada sorprenent, perquè a la gent li agrada més del que s'imaginava. Sí? És a dir, estem trobant... Home, fa molt bona pinta, no? Sí, sí, el feedback que estem rebent, precisament és a dir, ostres, això és més guapo del que em pensava. Ui, vaig començar a llegir i no me'n vaig poder desempallegar fins al final, però vaig començar a llegir anècdotes i me les anava enganxant perquè era divertit. Clar. Sí, sí, m'agrada, està molt bé. Sí, sí. Jo diria, afegir una cosa, que és que algú que m'he trobat de posterioritat de que l'haguem tret és que m'he dit, diu, quan ho he llegit se me n'han ocorrit moltes altres anècdotes que podia haver escrit. I dic, home... Arribes tard. Sisplau. Es podria fer una segona part o complicat? No, no. Jo també voldria dir que precisament va costar molt arrencar la gent a escriure, eh? Perquè alguns ho van fer d'una manera fàcil i tal, però hi hauria una sèrie de persones que nosaltres creiem que podrien haver explicat més anècdotes i no ho vam aconseguir. Clar, que a l'hora d'enfrontar-se al full en blanc després costa, eh? Li feia mandra, sí, sí, sí. Bé, la cosa més simptomàtica d'aquest fet és que tenim, com t'he dit, tenim 90 entrevistes... 90 anècdotes, perdó, 90 anècdotes, i les persones que han aportat anècdotes no arriben a la vintena. Lo que vol dir que n'hi ha uns que no n'han fet cap perquè no se'n visen cor o perquè no recordaven res, però altres n'han fet més d'una dotzena, no? Clar, clar. La part que també val la pena destacar molt és les entrevistes, eh? Les entrevistes tenen un format diferent. i l'entrevista ja és una entrevista. Per tant, ell al francès se'n va encarregar de fer-les, ell va fer l'entrevista persona a persona i llavors amb això s'aprofunditza més. És a dir, l'anècdota és una cosa divertida, és un divertimento, està molt bé, però l'altre és més que divertimento. Es va més enllà, no? Es va més enllà perquè se li pregunta a la persona, se li estira de la llengua i que expliqui una mica, llavors és molt més ric des d'aquest punt de vista. L'altre ja ha dit que és un divertimento, però l'entrevista jo la valoro molt en aquest sentit. Els hi hagi algunes d'elles i t'adones de com es vivia en aquells moments, quina relació hi havia amb la muntanya i és curiós. Clar, perquè han passat més de 50 anys, no? I tant. I a qui s'entrevista? S'entrevisten alguns coneguts de qui s'enjust i altres que no. La referència per seleccionar els entrevistats va ser que fossin contemporanis nostres. Clar, no podíem entrevistar una persona que tingués 30 anys o 40 anys. Ara, havíem d'entrevistar persones que haguessin nascut als 40 i escaig, 50, molt pocs, ens sembla que acabem als 52. És a dir, la idea, com et deia al principi, era... Als 64 ja hi fossin. Exacte, que als 64 ja estiguessin o fossin escoltes o neixin a la muntanya o visquessin a la muntanya perquè també és algun dels casos que hem entrevistat. I aleshores, com deia el Jordi, jo penso que dona un contrast. Tots els que vivim aquí a Sant Lluís tenien un entorn semblant. Aleshores, clar, si ara tenim una persona que és de les seves i va néixer sota els rasos de Pegueda o una altra que va néixer a Astúries, clar, va tenir una infància molt diferent. Aleshores, jo penso que està bé veure com han anat a parar a una mateixa entitat com són les seves, gent que ve de diferents entorns, realment molt diferents i és curiós perquè cadascú, com deia el Jordi, l'aproximació a la muntanya l'ha viscut diferent. Clar. És enriquidor, és enriquidor veure com avui tots podem anar d'excursió junts un diumenge però que fa 50 anys estàvem en pols oposats diguem de la geografia. tot això apareix en aquest llibre aquest i tu que feies el 1964 un llibre que queden pocs exemplars per tant, qui vulgui què ha de fer? Si algú està sentit i pot aconseguir-lo? Divigir-se a les cees es pot fer anar-hi els dimarts que tenim local obert de 7 a 9 del vespre tots els dimarts o també pel correu electrònic que es pot trobar des del web de les cees. Perfecte. Doncs és la manera d'aconseguir aquest llibre com dèiem aquesta recopilació d'anècdotes entrevistes i testimonis diferents sobre aquesta activitat excursionista també aquí a Sant Just. N'hem volgut parlar amb en Jordi Gironès i en Francesc Blasco que han coordinat tot aquest llibre. moltes gràcies. Gràcies. Que vagi molt bé i fins aviat. Bon dia. Molt bé. Fins aviat. Adéu. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda relaxa't amb estils com el Chill Out l'esmood jazz el funk el funk el sol o la música electrònica més suol 100% música relaxant complicated el sol Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes sonorats, o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just. Fem un cara a cara amb els de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agentes de concerts al cinema. Torna al millor programa d'esports de Sant Just d'Esvern. Us oferim tota l'actualitat esportiva Sant Justenca i, per suposat, les millors entrevistes locals. Torna al Juguem a casa, cada dilluns a partir de 2.30 i fins les 8 del vespre amb Marc Romero i Adrià Vilà. Aquí, a Ràdio d'Esvern. No te'l perdis. Amigues, amics, Ràdio d'Esvern us ofereix el programa a l'audició amb nous continguts i amb més temps. Totes aquelles persones que sou amants del món de la sardana, la música de coble o també les danses tradicionals, el podreu escoltar els dilluns de 8 a 9 del vespre o els dissabtes a les 9 del matí. Us esperem. Vine al Besar Hiperàzia de Sant Just d'Esvern. Al Besar Hiperàzia trobaràs productes de la millor qualitat, al millor preu. Roba i complements. Perfumeria i cosmètics. Productes per a l'allar. I moltes coses més. Vine i troba el que estàs buscant. Estem a la cantonada del carrer La Forja amb la carretera reial de Sant Just d'Esvern, just al costat del restaurant Nou Món. Besar Hiperàzia. Un minut i dos quarts de dotze. És l'hora de fer tertúlia. Com cada dilluns, saludem la Palmira Badell, la Carme Amador i en Josep Coderc. Molt bon dia a tots tres. Què tal? Ja està? Ai, que no estava a punt. Ja us veia, jo anava fent l'allargament de la presentació, però no hi éreu, eh? Bon dia. És que m'estava dient que el dissabte que ve se'n va a Madrid convidada. Ah, sí? Convidada per alguna cosa especial? Sí, molt especial i molt important. No ho vols dir? No. Ja t'ho direm després. Et perdràs les festes de tardor, doncs, Carme? Ho sento, però, clar. En fi, comencem, com sempre, amb aquest article que ha escrit en Josep Coder, que avui en forma de dietari. Ah, això ho he dit. Llegeixo. 9 d'octubre, circuit de Fórmula 1 a Rússia. Carlos Sainz té un greu accident amb el seu monoplaça. Tots els que el veuen queden esfraïts. El conductor és materialment engolit per la ferramenta del vehicle destrossat. Resulta difícil arribar a ell. És precís anar traient amb gran cura tot el material que cobreix el conductor fins a poder deixar el seu cos a descobert i amb igual mirament situar-lo en una camilla. Un helicòpter s'encarregarà de traslladar-lo a l'hospital. Amb gran sorpresa, els metges que atenen a Carlos Sainz comproven que no té res.